Arxiu d'etiquetes: Escrit originalment en català

Llibres que no han estat traduïts al català, sinó que hi han estat escrits.

Disset pianos, de Ramon Solsona

Ara imagineu que, de sobte, hereteu 17 pianos amb l’encàrrec del difunt, a qui estimàveu molt, de “no malvendre’ls”. Imagineu també que, com la majoria de persones en aquest país, no hi enteneu ni un borrall de pianos. Aquesta és la situació de la Mei (Remei o doña Remedios) a la primera plana de Disset pianos, la novel·la confegida per Ramon Solsona i publicada un parell de mesos abans de Sant Jordi d’enguany.

Al final del llibre hi ha uns “agraïments” que van més enllà de les habituals referències de l’estil de “aquells o aquelles sense els quals aquest llibre no hauria estat possible”, i que com a la cerimònia dels Òscars ja resulten tan sincers com poc interessants. En aquest cas, Solsona va més enllà i ens ensenya les cartes i ens explica la gènesi d’aquest llibre peculiar: la situació de partida -el quilometre zero, en diu- està basada en allò que li va tocar viure a una coneguda seva, i ens en diu el nom i tot.

“Quan m’ho explicava, jo veia en aquella conjunció de circumstàncies i de persones disposades a ajudar una novel·la o una pel·lícula. O un conte”
Jo hi afegiria “o una sèrie de dues temporades. O tres.”

A la primera “temporada” veuríem la protagonista en un entorn que ella troba que és de conte de fades i en la segona “temporada” com descobreix la cara fosca del conte. El final podria ser una tercera temporada o els dos capítols típics de desenllaç.

El propi autor parla de “segona part de la novel·la” i ens dona també el nom i cognom de la persona que va viure les duríssimes situacions que s’hi descriuen i que cal no desvelar aquí. En aquesta part, el context és la Romania de Ceaucescu, de la Securitate, de la pervivència de tot l’aparell després de la mort del dictador,…

Als dos blocs, pontentíssims, cal afegir-hi un poemari que porta per títol “Cartes d’amor a un piano robat”, obra apòcrifa d’un imaginari poeta romanès a qui van robar (confiscar) el piano, a més de la casa, els mobles i la dignitat.

Cadascun dels 14 capítols del llibre acaben amb un dels poemes que són, no pas en lletra cursiva sinó amb un tipus de lletra com el de les màquines d’escriure d’abans, de manera que suggereix que son mecanoscrits mig clandestins trobats en un calaix.

Les passejades pel massís de Montserrat per tranquil·litzar-se i escampar la boira, les lletres i músiques de la banda sonora de la vida de la Mei tenen una presència constant. Si realment es tractés d’una sèrie de televisió el “Come on, rise up!” del Boss seria el fons dels crèdits i imatges inicials. Al contrari del que es podria pensar, a la protagonista no li agrada ni interessa la música de grans noms del piano com Chopin, Rakhmaninov, Beethoven, Xostakòvitx, Ravel o Prokofieff. Mes aviat té, inicialment, rebuig indiferent i després, una clara aversió.

La “seva” música és la de Bruce Springsteen, Diana Krall, Nina Simone, George Harrison, Alanis Morisette, Peyroux, Peter, Paul & Mary i un llarguíssim etcetera. És a punt de fer els seixanta anys i això vol dir que el primer concert del Boss -a l’abril de 1981- la va atrapar amb 19 anys. També és de la primera generació que fa anar l’anglès amb tota naturalitat, que es permet verbalitzar que no vol tenir fills. I que vol decidir i resoldre “tota-sola-tota-sola” els seus problemes i dilemes.

A més de la molt ben dibuixada protagonista, al llibre hi apareixen una llarga llista de personatges, tant a Barcelona com a Bucarest, igualment molt ben caracteritzats. Fins i tot hi ha, a ambdues ciutats, un grup d’homes (ens els imaginem jubilats) que son espectadors privilegiats de tot el que passa, que comenten i hi intervenen a la manera del cor del teatre grec.

Cosir tot això no és fàcil; he començat fent ús de l’infinitiu “confegir” -que espero que entengui encara quasi tothom- perquè és molt evident que Solsona parteix d’un aplec de peces molt diverses que cal encaixar, confegir. Té molt d’ofici i se’n surt molt bé. Els que seguim aquest autor des de fa anys i en les seves diferents facetes, li coneixem i apreciem l’especial amor per les paraules, pel llenguatge, pels diferents registres i observacions sobre les llengües comparades. I naturalment, això ho trobem i paladegem a Disset pianos.

Posats a filar més prim, penso que algun retall en el text quan la Mei es posa a interrogar-se o a fer propòsits, faria un pèl més àgil la lectura d’alguns passatges. Potser estic malacostumat per la lectura recent de novel·les “negres” i thrillers nòrdics que solen anar molt per feina!

M’agradaria tenir els drets per fer un extensíssim enllaç amb les moltes músiques i lletres de cançons amaneixen els Disset pianos de Ramon Solsona. Jo ho he fet a casa i he xalat de valent.

Aquí teniu una llista de Spotify amb algunes d’aquestes cançons mentre comenceu a llegir-ne els primers capítols en pdf.

Títol: Disset pianos
Autor: Ramon Solsona
Editorial: Proa
Col·lecció: A TOT VENT-RÚST
Pàgines: 416
ISBN: 978-84-7588-748-7
Preu: 19,50€

Share

Carmen Pastora ens explica el seu llibre ‘On air’

La Carmen Pastora acaba de publicar el llibre On air, una novel·la que Columna descriu com “una comèdia alegre, desenfadada i picant per a les fans de les novel·les amb molt de glamour.” Però si hi ha algú encara més qualificat per explicar-nos de què va el llibre és la pròpia autora!

És per això que li hem demanat a la Carmen que ens expliqui de què va On air. Aquí ho teniu!

Recordeu la frase que Lady Gaga pronuncia a “A star is born”? “Pot haver-hi 100 persones a una habitació, i d’aquestes, 99 no creuen en tu, però una sí que ho va fer”. Bradley Cooper no va ser el meu descobridor (què més hauria volgut!), però la història de com es va gestar l’On Air s’assembla una mica a aquesta…

Corria el 2014 i ja feia un parell d’anys que havia aconseguit la feina de la meva vida: treballava com a News Director a la Broadcasting House, la seu històrica de la BBC al mateix centre de Londres. Per a una barcelonina com jo, que venia de treballar a TV3, formar part d’una institució periodística d’aquest nivell era un somni fet realitat. Gaudia del meu nou estil de vida, i relatava cada dia a Twitter les moltes anècdotes i situacions curioses que anava vivint als headquarters de Portland Place.

L’Ester Pujol, aleshores editora de Columna, es va fixar en les meves piulades, i en l’humor àcid que se’m començava a contagiar dels meus col·legues brits. No s’ho va pensar dues vegades, i em va convocar a una reunió per proposar-me escriure la història d’una noia de Barcelona que es muda a Londres per treballar a una de les televisions més importants del món: volia una barreja entre “El Diari de Bridget Jones” i “Sexe a Nova York”, una mica de “Time Out London” i unes notes de les “Cinquanta ombres d’en Grey”.

El primer que vaig fer va ser arrufar les celles i preguntar-me a qui carai l’interessaria la meva història, però després em vaig adonar que des que treballava a la BBC ja havia tingut dos “nòvios” que estaven com una cabra, havia passat per una situació d’emergència on van haver de tancar l’edifici a pany i forrellat, i m’havia trobat els Backstreet Boys a l’ascensor de la feina. Tenia material suficient per escriure una novel·la de chick lit!

La BBC és una institució on hi conflueixen molts interessos, i per contracte no estava autoritzada a revelar secrets o informació que pogués comprometre la seguretat de l’organització, així que vaig haver de demanar permís als caps de l’empresa per escriure la novel·la. Vaig inventar-me l’UKBN (United Kingdom Broadcasting Network) i la vaig situar a la BT Tower, la famosa torre de comunicacions que es troba a pocs carrers de la Broadcasting House. Després va néixer la Maria Castells, el meu alter ego, el Ben Scott, el presentador famós que li roba el cor a la protagonista i que per desgràcia té parella, i la Najda Assad, la duríssima editora que farà suar sang a la Maria. Ja podia començar a explicar les batalletes!

Mentre escrivia On Air tenia varies coses en ment: volia que el lector es divertís, passés una estona entretinguda, s’enganxés al llibre, mantingués l’atenció durant tot el relat i es quedés sempre amb ganes de saber més. També vaig voler posar banda sonora a la meva història, així que vaig escollir un vers d’una cançó coneguda per introduir cada episodi, on la lletra explica què passa en cada capítol. Finalment, vaig intentar que el lector es traslladés als carrers que vaig trepitjar, als llocs que vaig visitar, als espais on vaig beure i vaig menjar i, en definitiva, ensenyar-li la ciutat des del punt de vista d’una londoner de manual. Tant de bo els lectors trobin en On Air un retrat fidel d’aquesta ciutat tan intensa.

Nosaltres ja tenim ganes de visitar el Londres de la Maria Castells!

Moltes gràcies pel teu escrit, Carmen! I molta sort amb el llibre!

Títol: On air
Autor:Carmen Pastora Castillo
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 288
ISBN: 978-84-664-2493-6
Preu: 17,90€

Share

En Jordi Campoy ens explica el seu llibre ‘La noia del violoncel’

Hola a tots, Nosaltres! Hem contactat amb en Jordi Campoy, músic de professió i que debuta com a novelista amb un títol que ha sorprès a molta gent! És per això que li hem demanat que des del punt de vista de l’autor, ens expliqui de què va, d’on surt i com neix el seu primer llibre.

Aquí teniu en Jordi Campoy explicant el seu llibre La noia del violoncel:

Diuen que les històries ja existeixen. Que sempre han estat allà. Que només falta que algú les atrapi, les faci seves i tingui el valor d’explicar-les i compartir-les. Jo vaig saber que seria capaç d’escriure, quan va entrar a la meva vida aquesta noia imaginària que jo mateix havia creat. I va ser aleshores quan, de mica en mica, sense adonar-me’n, escriure es va convertir en una necessitat bàsica, una substància dependent, quelcom vital que ja no et deixa, que t’absorbeix i et xucla per sempre.

Però anem a la sinopsi. La història transcorre l’any 2007 a Londres, una ciutat que em va fascinar durant la temporada que hi vaig viure quan tenia vint-i-cinc anys. L’oferta cultural, la música en viu, la diversitat, l’entorn bulliciós i la vida en estat pur, configuren les sensacions que em van atrapar d’aquesta city tan freda i tan càlida.

L’Anne és una londinenca de trenta-quatre anys que toca amb la London Symphony Orchestra. És imperfecta i caòtica, impacient i desordenada, impulsiva i promíscua. Però hi ha una característica que sobresurt de tota la resta i que marcarà l’esdevenir de tot: la seva manca de puntualitat.
Arran d’uns objectes antics que troba dins de la funda del seu instrument, l’Anne comença a estirar de fil fins a descobrir els seus orígens, lligats amb la Barcelona dels anys 60 i 70, a través d’un nen que toca el violoncel.
Aquesta novel·la, per tant, té dues històries. L’altra, la trobem a Barcelona, i parla la vida de dos germans, un dels quals toca el violoncel. La mort inesperada del pare capgira la vida de la família. La mare, que ha quedat sola amb un sou minso i amb moltes despeses per cobrir, es veu abocada a treballar de sol a sol per poder tirar endavant els seus fills. La primera conseqüència d’una economia precària és la venda del violoncel, aquell instrument preuat i estimat pel Julià, que quedarà marcat per aquesta pèrdua irreparable.

Com arriba aquest instrument arcaic a Londres l’any 2007? Això ho haureu de descobrir desgranant les pagines d’aquest novel·la artesanal, feta a mà, composta a foc lent, amb el tarannà d’un nen amb il·lusions de nen.

En aquesta segona història també hi ha records de l’autor. I és que quan parlo de la mare dels nois, la Mercè, estic parlant de la meva, i de les primeres vivències d’infantesa. Faig memòria i la veig tornant de plaça amb el menjar de tots cinc, sento com em despertava el soroll del carretó pujant per les escales a les set del matí, en ple hivern. Recordo les seves mans treballades, les clivelles que li produïen l’aigua freda. Veig com em banyava dins d’un cubell davant de l’estufa de butà, amb l’aigua que escalfava al foc amb una olla. Recordo com m’abraçava amb la tovallola per eixugar-me mentre m’espetegaven les dents.

La cinquantena de referències musicals que hi trobareu parlen de l’Anne, dels seus estats d’ànim, exemplifiquen la cadència de les escenes, però també parlen de mi, que em despullo com no ho he fet mai en cap altra banda, amagat darrere d’aquesta noia impuntual i distreta.

Com a músic, per deformació professional, em vaig veure obligat a compondre la Banda Sonora de la novel·la, que es pot escoltar de manera gratuïta a totes les plataformes digitals. Aquí en teniu un tastet…

La noia del violoncel és una història plena de música i de misteri, tot embolcallat per sa majestat, el senyor l’atzar: aquesta força desconeguda, incontrolable i aleatòria que sempre té l’última paraula a totes les nostres decisions.

Sempre he sentit atracció pels reptes engrescadors, però quan el repte és una novel·la, el projecte esdevé una cursa de fons. Aquest camí és sempre difícil, arriscat, ple d’inseguretats, d’alegries i angoixes, però és, sobretot, un camí fascinant, dels que val la pena trepitjar-los.
En aquest aprenentatge constant, la partitura és tan llarga que no l’acabes de recórrer mai, ni en deu vides. La solució a tots els dubtes és escriure amb honestedat, senzillesa, i amb el convenciment que, per molt que avanci, mai no n’arribaré a saber prou.

Espero que aquest nen que sóc no es faci gran, que segueixi empaitant històries, per divertir-me divertint i emocionar-me emocionant. I que totes em facin assaborir cada paraula com si fos la primera que escric.

Desitjo que gaudiu d’aquesta novel·la tant com he gaudit jo escrivint-la.

Moltíssimes gràcies, Jordi! Gràcies pels teus bons desitjos, i sobretot, gràcies per compartir amb tots Nosaltres com es va compondre aquesta noia del violoncel!

Aquí teniu els primers capítols en pdf de La noia del violoncel de Jordi Campoy.

Aquí teniu la banda sonora a Spotify!

Bon profit i bones lectures!

Títol: La noia del violoncel
Autor: Jordi Campoy
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 368
ISBN: 978-84-664-2460-8
Preu: 20€

Share

Sebastià Portell ens explica el seu llibre ‘Ariel i els cossos’

De nou, i en un exercici de barra 2.0, li hem preguntat a un autor si ens voldria explicar el seu nou llibre… i en Sebastià Portell ha estat MOLT amable amb el Nosaltres! Aquí teniu en Sebastià Portell explicant el seu llibre ‘Ariel i els cossos’:

Ariel i els cossos és la història d’un personatge, Ariel, que potser no ha existit mai. 

La novel·la es divideix en dues parts: “Ariel i el nonat” i “Ariel i l’estràbic”. El nonat és el cos d’Eugeni, el seu primer amant, adolescent i desesperat, convençut que Ariel existeix i que és un home. L’estràbic és David, un escriptor ofegat en el propi èxit, que és la parella d’Ariel en els seus anys de maduresa i que mai es demana si Ariel, que per ell és sens dubte una dona, existeix.

El principal repte que tenia quan em vaig embarcar en la jungla que ha estat escriure aquest text era, doncs, mantenir la indefinició. Escriure un personatge que es desescriu paraula rere paraula. Un cos de lletra que clama per existir però que ho fa sense proves, només a través de l’impacte que la seva persona, amb cos o sense, genera en els cossos que l’envolten i que el volen categoritzar.

És Ariel una realitat? És una (sola) persona? És un home o una dona? Quina és la seva edat? Quant dura, la seva estada a la Terra? Quin és, el sentit de tantes preguntes?

Per tal de respondre i alhora no respondre aquestes qüestions, l’estructura que vaig donar a la novel·la és la del díptic: una resposta als binarismes des del blanc i el negre a què ens hem condemnat. I, dins d’aquest díptic volgudament desigual i rar, tot un seguit de textures textuals i veus que es barregen, que es perden, que es contradiuen i que es donen sentit les unes a les altres: cartes no enviades, enregistraments de sessions psiquiàtriques, el quadern d’un boig, notes breus, una novel·la per acabar, correus electrònics i molt espai en blanc. Si Ariel qüestionava els gèneres de les persones, la seva forma artística també havia de qüestionar els de la literatura.

Al llarg de la novel·la són nombrosos els intents dels personatges que envolten Ariel de definir aquest personatge: deixatar allò escàpol. Però Ariel, amic dels lectors d’ànima oberta, no ho permet, això: Ariel també és l’orgull de ser a l’entremig.

MOLTÍSSIMES GRÀCIES, Sebastià!

Aquí teniu els primers capítols en pdf, per si voleu començar a explorar aquest Ariel i els cossos de què ens parla en Sebastià Portell.

Aquí el teniu, a can Núvol, parlant del seu llibre en poc més d’un minut.

Títol: Ariel i els cossos
Autor: Sebastià Portell
Editorial: Columna
Col·lecció: EMPURIES NARRATIVA
Pàgines: 272
ISBN: 978-84-17016-81-4
Preu: 17,50€

Share

Una proposta per a Barcelona, de Jordi Graupera

L’arribada de Una proposta per a Barcelona, aquest petit llibre de Jordi Graupera, ens va agafar casi tan desprevinguts com la misteriosa convocatòria que va fer en el seu moment per posar en marxa una candidatura a l’alcaldia de Barcelona.

Després de llegir l’escrit -el manifest?- de Jordi Graupera corroboro un parell de coses i me n’imagino un parell més.

En primer lloc, corroboro que és un dels joves intel·lectuals més brillants de Catalunya, caigui més o menys bé, o i estiguem més o menys d’acord. En segon lloc, corroboro una sensació que m’ha anat recorrent durant tota la lectura del llibre: Jordi Graupera no només té una proposta per Barcelona sinó que, a més, serà implacable perquè té molt clar què vol, què no vol, i sobretot, què cal deixar enrere per poder tirar endavant.

Les coses que m’imagino són un Jordi Graupera en interminables hores d’anada i tornada a Nova York, en transport públic, potser trasbalsat o contrariat, preguntant-se a partir de l’1 d’octubre un “què hem de fer” contínuament. I des de la metròpolis més influent de la terra, gira cap a la seva ciutat per abandonar un espai de comoditat com a professor universitari, docent, tertulià… per embrancar-se en una aventura que va més enllà d’una proposta.

Una de les afirmacions que més m’han cridat l’atenció de Graupera en el seu petit assaig amb pròleg de Clara Ponsatí és la de que el catalanisme ha esdevingut un fet obsolet. El raonament de Graupera és que el catalanisme en sí sempre ha necessitat d’Espanya per tal de poder existir, per poder ser un moviment reivindicatiu d’un lloc-espai-llengüa-tradició-manera de ser envers (que no estrictament o únicament contrari) a Espanya.

Graupera veu en una ciutadania que es deixa pegar en un 1-O individus que poden portar a terme una proposta diferent per a la ciutat de Barcelona.

Més enllà del llibre, molt curt i molt entendible per a tothom, destacar-ne l’edició. Aquest és el segon llibre que llegeixo d’aquesta col·lecció, després del Sobre la tirania, de Timothy Snyder, un llibre que va emergir del no-res després de la victòria de Donald Trump a Estats Units i que era, casi, un manual d’instruccions per sobreviure davant del “això només pot anar a pitjor: no la tornem a pifiar, si us plau”.

Benvinguts a l’esperança política de Jordi Graupera. Ell us presenta el llibre en aquest tuit:

Aquí teniu els primers capítols del llibre de Jordi Graupera en pdf.

Títol: Una proposta per a Barcelona
Autor: Jordi Graupera
Editorial: Ediciones Destino
Col·lecció: L’ANCORA
Pàgines: 80
ISBN: 978-84-9710-268-1
Preu: 7,95€

Share

El quadern suís, de Quim Torra

No estem acostumats, almenys jo com a valencià, a tenir un president amb coses a dir. Sense faltar el respecte a cap altra persona, sempre que s’havia publicat un llibre d’aquesta índole resultava ser una rocambolesca història circular de la vida d’algú, escrita –o no necessàriament— per ell, i on s’hi dibuixava la part humana del subjecte, la majoria dels casos sota un filtre daurat de mentides que et permetia trobar l’home que sovint s’amaga darrere de la corbata.

Quim Torra és diferent, només cal veure la seua biografia per adonar-se’n, però així i tot m’ha sorprès la seua forma de veure la majestuositat de les petites coses. No espereu un llibre de final esperpèntic que trenca esquemes, espereu-vos-en un dietari per a la reflexió, que al meu parer, encara és millor. Un dels meus títols predilectes de Proa és La finestra de Vermeer, i si en necessiteu cap model, aquest n’és l’exemple. Reflexions, frases, pensaments, i a tot això, s’hi suma la catalanitat de l’autor reflectida en el seu estil literari.

El títol ja és una perfecta declaració d’intencions, un joc fonètic que et va reviure la figura de Josep Pla amb El quadern gris. Aquesta referència només serà el primer tast per al sommelier de la lectura, ja que el llibre de Quim Torra és un d’aquells en què les citacions conformen la història, com donant-nos la mà perquè caminem al costat de la seua saviesa. El reguitzell de noms resulta interminable: Cambó, Goethe, Llull, Monzó, Pere Quart, Primo de Rivera, Rodoreda o Voltaire constitueixen un valuós i llarg índex que resum les lletres, universals i catalanes, i les connecta amb una lucidesa força destacable.

A diferència dels llibres autobiogràfics, Torra no dedica temps a ostentar la seua figura, sinó que es despulla emocionalment durant el període d’un any i mig que va passar a Suïssa. Si estava melangiós, ho explica des de la serenor i el saber que l’experiència li ha fet créixer.

Un altre dels (molts) encerts és la sagacitat a l’hora de connectar conceptes que sense tenir un bagatge cultural extens seria impossible. Així, Quim Torra uneix de forma magistral Ramon Llull amb un CEO (Chief Executive Officer). El més destacable és que la subtilesa i els arguments que hi proposa et fan reflexionar fins al punt de voler conèixer si els pensaments lul·lians són aplicables a la macroeconomia actual. Cite Llull per afinitat i per l’interès que em produeix la seua figura, però aquest mèrit ho aconsegueix amb tots els protagonistes i històries que ens ofereix a l’índex. L’autor sap transportar la nostra catalanitat fins a Suïssa, i com a culminació hi trobem la fina ironia referida a les relacions entre Catalunya i Espanya:

Les possibilitats de fer el trajecte amb sol són tan escasses com que Espanya esdevingui un país federal com Suïssa. Per això les úniques precaucions que cal prendre, ja a la sortida de Saint-Mortiz, són una bona previsió de llibres.

A més a més, cal destacar l’estil amb el qual està escrit El quadern suís. Torra sap situar cada mot on toca, fent unes descripcions que són la delícia de la narració. Em quede amb com fa una metàfora dels rius amb les fronteres. Mentre està enfront d’un riu, veu des de dalt les dues parts de territori que separa, i parla de sentiments nacionalistes, de llengües en contacte i s’obre al lector contant-nos els seus desitjos més personals.

Com a conclusió, si se’m permet, dir que, a diferència de Quim Torra, mai he fet el trajecte de set hores i mitja entre Zermatt i Saint-Moritz, i mai veuré (crec) una Espanya federal, però aquest llibre és dels que de forma obligatòria heu de portar aquest estiu a la vostra bossa de viatge, siga trajecte llarg o curt, de platja o de muntanya, i deixar-vos estimar pel tacte amb el qual està escrita aquesta joia.

Títol: El quadern suís
Autor: Quim Torra
Editorial: Proa
Col·lecció: A TOT VENT-RÚST
Pàgines: 368
ISBN: 978-84-7588-724-1
Preu: 19€

Share

NosaltresEntrevistem en Joan Calsina, autor de ‘La ciutat de Déu’

En Joan Calsina, que ha guanyat la Beca de Creació Literària Emili Teixidor presenta La ciutat de Déu, una novel·la històrica d’aquelles que passen fa molt de temps però que també tenen molta pinta de passar volant un cop entres al llibre! A veure què ens explica…

Joan Calsina respon el test del NosaltresEntrevistem.

  • Ens expliques el teu nou llibre sense mirar la sinopsi de la contracoberta?

La ciutat de Déu és la història d’un viatge, el viatge que emprèn el frare franciscà Giovanni de Pian del Càrpine que, l’any 1245, és enviat a una missió diplomàtica als confins del món, a l’extrem orient. Giovanni és un home experimentat i intel·ligent, però el llarg trajecte que ha de recórrer el durà a descobrir coses que mai abans no hauria imaginat, a viure extraordinàries aventures, situacions fantàstiques i corprenedores, realitats del món que, malgrat la seva notable cultura, no podia haver previst. I, és clar, com qualsevol relat de viatges comme il faut, es tracta tant d’un viatge físic, en l’espai, com també interior i anímic. Al llarg del llibre miro de combinar el misteri i les aventures, que sens dubte són molt importants, amb una reflexió interna que resulti profunda, que es plantegi la condició humana a partir de tres eixos que, a parer meu, resulten d’una especial importància: el coneixement, l’amor i l’Esperança.

  • D’on va sortir La ciutat de Déu? Quina va ser l’espurna que et va portar a escriure’l?

La gènesi de tot aquest procés va començar l’any 2012, arran d’uns estudis que vaig realitzar, un màster en edat mitjana de la UAB. Vaig centrar totes les investigacions d’aquell curs en una temàtica concreta: els relats de viatges dels clergues franciscans que, durant el segle XIII, havien viatjat a l’Imperi Mongol. Va ser llavors quan vaig descobrir el relat veritable de Giovanni de Pian del Càrpine, un breu escrit en llatí que em va semblar enormement evocador. Perquè, en efecte, Giovanni de Pian del Càrpine és un personatge del tot autèntic, que va existir en realitat. En l’escrit original, Giovanni hi explicava de manera força concisa el seu viatge a Mongòlia, les coses que hi havia vist i que havia après. És cert que aquell text llatí no tenia cap caràcter literari, que no tenia res a veure amb una composició de caràcter artístic. Però, en canvi, de seguida em vaig adonar que podia ser una font d’inspiració immillorable per una novel·la històrica.

  • Ens han explicat que és el teu debut en el món de la narrativa. No fa tant vas guanyar el XXII Premi de Poesia Miquel Martí i Pol, oi? Què t’ha portat cap a la novel·la?

Jo no diria que la poesia m’hagi portat a la novel·la. Tant un gènere com l’altre sempre han estat molt importants per a mi, ja des de petit, des que era un nen. Mai he deixat de llegir tant poesia com narrativa. I, de fet, quan vaig començar a plantejar-me seriosament el tema d’escriure, ja de més gran, vaig decantar-me d’entrada per la narrativa, i no seria fins una mica després que vindria la poesia. Però no crec que això tingui gaire importància. Són dues especialitats diferents, és cert, però tot és escriure, al capdavall. I, a mi, escriure m’apassiona. «Entre tu i jo, nosaltres», que és com s’anomena el meu recull de poemes, va sortir publicat abans per una qüestió de la conjuntura editorial, però aquest fet no es correspon al procés real de composició ni als meus interessos literaris.

  • També hem sabut que ets especialista en l’edat mitjana. És una època prou revisada per part de la novel·la en català, tot i els rics referents històrics que tenim a Catalunya?

Jo no em considero especialista en edat mitjana, tot i que agraeixo la vostra consideració. És cert que sempre m’ha interessat molt; és una època que he estudiat seriosament, he escrit alguns articles acadèmics, i he tingut l’oportunitat de fer recerca al costat de veritables especialistes, aquests sí, com el professor Óscar de la Cruz o Mn. Armand Puig, pels quals sento un gran respecte.
No sé si és una època prou revisada en la novel·la en català. En tot cas, es tracta sens dubte d’un període fascinant, ric, divers i complex, però, malauradament, encara molt desconegut per la majoria de gent. Bona part de novel·les d’inspiració medieval que es publiquen (i exceptuant honroses excepcions) plantegen una imatge molt estereotipada i imprecisa del període. Ara bé, no hem d’oblidar que la qüestió històrica és un aspecte relativament significatiu. En realitat, del que es tracta és d’escriure bé. És important, és clar, oferir una imatge rica i elaborada de l’època de què es parla, sens dubte. Però si el text no està ben escrit, si no ofereix una alta qualitat literària, tota la documentació que s’hagi dut a terme resultarà fútil, del tot irrellevant.

  • D’on surt el teu protagonista, el clergue franciscà Giovanni de Pian del Càrpine?

Tal com et comentava abans, Giovanni de Pian del Càrpine és un personatge històric completament real, un clergue franciscà que, l’any 1245, va ser enviat per part del papa Innocenci IV als confins d’orient per tal d’investigar la naturalesa del poble mongol. La seva història resulta tan fascinant que, ja d’entrada, em va semblar que era ideal per convertir-la en una novel·la. El meu llibre, La ciutat de Déu, dista molt dels fets històrics reals, com és lògic; al capdavall, es tracta de fer literatura, no d’escriure una biografia ni tampoc un assaig històric. Però tot i això, i encara que pugui semblar contradictori, és un llibre molt respectuós amb el fons real d’allò que s’hi explica, amb el caràcter dels personatges i l’essència de l’època, malgrat que la gran majoria de la trama i dels fets narrats siguin completament ficció.

No ho crec, no… la veritat és que La ciutat de Déu té molt poc a veure amb els autors que acabes de citar. És cert que aquest llibre és una novel·la històrica, i que té un component important de secret i de misteri (de fet, ja en els primers capítols s’explica que Giovanni ha de complir una estranya missió a Orient, la naturalesa de la qual resulta desconeguda). Però el meu estil, la meva manera d’escriure, és molt diferent dels autors esmentats. Quan un escriptor escriu, el seu estil ve determinat en bona part pel seu propi caràcter, per la seva personalitat, i, també, en gran manera, pels seu referents literaris, és a dir, per totes les lectures que ha realitzat al llarg dels anys. No és que m’hi vulgui comparar, però jo em sento molt més proper a autors com Edgar Poe, Jack London, Hermann Hesse o Marguerite Yourcenar, per citar uns pocs noms. Després de tot, aquests són alguns dels autors que realment m’han marcat com a lector i com a escriptor.

  • Quins són els teus escriptors preferits en català?

N’hi ha molts! Com a novel·listes podria citar a Pere Rovira o Emili Teixidor; com a poetes, Joan Salvat-Papasseit, Màrius Torres o Josep Maria de Sagarra, per dir-ne alguns. Però me’n deixo moltíssims…

  • Quins són els teus escriptors preferits en castellà?

M’agradaria dir-te dos noms que he descobert fa relativament poc, i que, si bé no et diria que siguin els meus escriptors preferits, m’interessen especialment. En novel·la, l’Ernesto Sábato. En poesia, en Vicente Gallego.

  • Quins són els teus escriptors preferits en altres idiomes?

Abans ja te n’he avançat algun. La llista seria molt llarga, però per no estendre’m en excés, et diré alguns dels noms que, des del meu punt de vista, més m’han influït a l’hora d’escriure La ciutat de Déu: Edgar Poe, Hermann Hesse, Jack London, Charles Baudelaire, Dante Alighieri, Joseph Conrad i Ernest Hemingway.

  • Quin és l’últim llibre que t’ha emocionat MOLT?

«Maca és la joventut», de Hermann Hesse. Es tracta d’un compendi de tres relats força breus, però d’una qualitat literària i poètica extraordinària.

  • Recomana’ns un llibre d’un autor/a d’aquí!

Si hagués de recomanar una novel·la d’un autor actual, diria sens dubte «Les guerres del pare», de Pere Rovira. És una novel·la molt especial, d’un marcat caràcter autobiogràfic, però d’un saber literari i vivencial impressionant. També recomanaria, del mateix autor, el dietari titulat «La finestra de Vermeer», una lectura trepidant i d’una lucidesa inaudita. A parer meu, Rovira és un dels màxims referents de la literatura catalana actual.

  • Recomana’ns un llibre d’un autor/a d’allà!

Suposo que et refereixes a un autor espanyol. Fa un moment he parlat d’un llibre de relats («Maca és la joventut»), d’una novel·la («Les guerres del pare») i d’un dietari («La finestra de Vermeer»). Si m’ho permets, et recomanaré un recull de poemes que em sembla especialment brillant: «Santa deriva», de Vicente Gallego.

  • Recomana’ns un llibre d’un autor/a de més enllà!

Voldria recomanar-vos un clàssic modern que, d’alguna manera, també té molt a veure amb La ciutat de Déu (segur que si us llegiu el llibre entendreu perquè ho dic): es tracta d’«El cor de les tenebres», de Joseph Conrad.

  • I ara, quin projecte tens entre mans?

Ara mateix estic del tot centrat a acabar la meva tesi doctoral, que, si no passa res, dipositaré després de l’estiu. És una feina molt absorbent, i gairebé no em deixa temps per a res més. La meva tesi tracta de poesia contemporània, de manera que també té un vessant molt literari. De totes maneres, ja friso per acabar-la i començar un nou llibre. Ja fa temps que tot d’idees em ronden pel cap i necessito imperiosament començar a materialitzar-les!

Gràcies, Joan Calsina per fer-nos un forat dins del teu treball de tesi per donar-nos més detalls de La ciutat de Déu. Et desitgem tota la sort del món amb la tesi i el llibre!

Aquí teniu els primers capítols en pdf de La ciutat de Déu, de Joan Calsina.

Títol: La Ciutat de Déu
Autor: Miquel Fañanàs
Beca a la Creació Literària Emili Teixidor
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 400
ISBN: 978-84-664-2379-3
Preu: 19,50€

Share

Quan erem els peripatètics, d’Hèctor Lozano

Tots els fans de Merlí han quedat captivats. Necessitaven més d’aquesta sèrie, aquest personatge i aquest grup d’adolescents anomenats Peripatètics.

El llibre Quan érem els peripatètics recull les aventures que viu aquest grup de joves amb qui hem compartit tots tantes hores lectives, amoroses i d’amistat, però també incorpora nous elements i descriu situacions inèdites i desconegudes per tots, com ara un viatge del Bruno a Roma.

El llibre està escrit en primera persona i es tracta d’un text, a mode de missiva, del Bruno a la seva germana Mina explicant-li qui eren i com eren els Peripatètics, i sobretot, per què el Merlí va ser el millor professor de la història. És un escrit perquè la Mina també sàpiga que té el seu pare més a prop del que es pot imaginar.

Jo -ho confesso- no era fan acèrrim de la sèrie però us puc assegurar que, havent-la seguit des de lluny, el llibre explica coses que sorprendran els fans del Merlí de TV3 i Netflix perquè no apareixen enlloc més. D’entrada, la visió del Bruno, la seva mirada inconfusible, ens ofereix una visió diferent del que vam descobrir a la televisió

I comença així…

Era per fotre’s un tret al cap. Jo, amb setze anys, a classe, i per art de màgia, sense que en sabés res, a mig curs, el meu pare estava entrant amb la cartera de professor, amb el seu aire de motivat i una seguretat que feia respecte. El papa va deixar la cartera a sobre de la taula i, així, a les bones, es va presentar:
—Em dic Merlí… i vull que la filosofia us faci trempar!
Fabulós. Amb un tret no n’hi havia prou. Volia que m’incineressin i tiressin les cendres als ulls del meu pare, i que cap col·liri en tot Barcelona li alleugerís la picor.
Què hi fotia, el meu pare, allà? Per què no m’havia avisat que era el substitut de filosofia? I el més important: per què es feia el jove parlant de trempar? Però, ei… el Pol Rubio, el malote més desitjat de l’institut, va riure. I era darrere meu lluint el seu encant. M’encantava tenir-lo a prop. No portava mai colònia, com els altres tios guapos. Ell feia la seva olor.

En voleu més? Aquí teniu el Quan érem els peripatètics de l’Héctor Lozano.

I aquí teniu els primers capítols del llibre en pdf per poder-los començar a llegir.

Share

Rut sense Hac, de Muriel Villanueva

La Rut és una jove marcada de ben petita pel càncer. Als cinc anys, va haver de passar pel quiròfan i li van haver d’extirpar un ronyó, deixant el seu cos amb una evident marca visible, la seva cintura s’estreny sensiblement, i els mesos de quimioteràpia i tractament per vèncer la malaltia també han deixat marca en la seva manera de ser i fer amb la gent que l’envolta. Els seus pares viuen amb preocupació una possible recaiguda, i els seus germans han vist com la malaltia de la Rut ha estat l’epicentre de la família, deixant-los a ells també al marge.

Fora de l’àmbit familiar, la Rut ha amagat la malaltia tant com li ha estat possible. A l’escola, va aconseguir que els seus companys no sabessin res del seu estat físic i ara que canvia a l’institut no pensa deixar que el càncer sigui present a la seva vida acadèmica. Fins que coneix la Violeta, la Sara i la Zoe. L’amistat que s’inicia entre aquest grup de quatre noies serà determinant perquè la Rut comenci a veure la seva vida d’una altra manera. Això i conèixer el Rubén, un noi pel que se sent atreta que resulta ser el germà de la Sara i que també amaga un secret vital.

Vaig començar a llegir Rut sense Hac sense estar massa convençuda que fos una història que m’hagués d’agradar massa, hi vaig entrar amb certs prejudicis, però a les poques pàgines em vaig adonar que m’havia equivocat. I és que aquesta novel·la ve amb la carta de novel·la juvenil amb un rerefons on una malaltia terrible com el càncer marca la protagonista i els que l’envolten, però està molt lluny de certes històries tràgiques amb joves.

Muriel Villanueva ha aconseguit allunyar-se de les novel·les romàntiques juvenils en les que els protagonistes pateixen com mai un amor impossible i determinat fatalment. Ha creat una història amb un rerefons que pesa en els personatges però ha aconseguit envoltar-la de positivisme, d’esperança i de llum, malgrat la malaltia.

És emotiu llegir l’epíleg que la mateixa escriptora inclou al final del llibre on explica que la història de la Rut està basada en el cas real d’una amistat i on explica també que els drets d’autor i la meitat del premi Carlemany es destinaran a la fundació Sant Joan de Déu, per a contribuir a la creació i desenvolupament d’una unitat de cura del càncer infantil.

Aquí teniu els primers capítols en pdf del llibre del VII Premi Carlemany de la Muriel Villanueva.

Títol: Rut Sense Hac
Autor: Muriel Villanueva
VII Premi Carlemany per al Foment de la Lectura
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 256
ISBN: 978-84-664-2383-0
Preu: 14,90€

Share

Tània Juste ens explica el seu llibre ‘Passatge a un nou món’

La Tània Juste, que acaba de publicar el llibre Passatge a un nou món s’ha prestat a explicar-nos el seu nou llibre i, sobretot, explicar-nos d’on ha sortit. Aquí ho teniu!

DE COM VA SORGIR L’ESPURNA QUE EM VA PORTAR A ESCRIURE “PASSATGE AL NOU MÓN”:

Tot va començar amb un viatge a l’Argentina i unes quantes lectures sobre homes i dones que hi van emigrar el segle passat. A mesura que recorria el país, aquelles històries de gent anònima que va emprendre la gran aventura de les seves vides a l’altra banda de l’oceà van començar a omplir el meu cap de preguntes: Com devien ser elles i ells? Què devien sentir des del moment en què van posar el primer peu al transatlàntic que els havia de portar cap a Amèrica? Se’n van penedir en algun moment de la llarga travessia? Quants van assolir aquell somni que, des de la seva vida d’abans a Europa, havien anat dibuixant? Fins a quin punt una persona pot arribar a començar de nou?

Amèrica, aquell continent que a començaments del segle XX encara es mantenia parcialment verge, era vist com un full en blanc, com la terra de les noves oportunitats i també de la reinvenció personal. Però aleshores se’m va acudir que res acaba sent com un ho imagina des d’un inici, que resulta impossible endevinar com ens anirà, preveure la nostra nova vida fins a l’últim detall, perquè en la gran aventura hi intervé irremeiablement el destí, i per damunt de tot, les nostres històries acaben sent fruit de un seguit de casualitats. Sota aquesta darrera premissa, tan poderosa com sorprenent, vaig començar a escriure la meva nova novel·la, “Passatge al nou món”. Una història que té com a personatges centrals a dues dones que a finals del 1918 embarquen en un gran transatlàntic que surt del port de Barcelona amb destinació Buenos Aires, el Reina Victoria Eugenia, un vaixell que va existir de veritat. La Berta i la Irina procedeixen de llocs molt diferents i arrosseguen històries que res tenen a veure; són dues autèntiques desconegudes fins el moment que pugen al vaixell. Però aquell viatge per mar, aquella trobada casual, fruit de l’atzar, donarà un gir a les seves vides que mai haurien arribat a imaginar.

Un vaixell de vapor dels d’abans, una època que m’apassiona, un seguit de personatges meitat ficció i meitat realitat que començaven a habitar els recons de la meva imaginació i per als quals calia documentar-me en el vell i en el nou continent. I així va ser: a Barcelona, vaig peregrinar d’arxiu en arxiu buscant aquells documents de l’època, aquells tresors amagats, que en aquesta ocasió vaig trobar principalment a la biblioteca i l’Arxiu Històric del Museu Marítim de Barcelona: llibres d’informació per al passatger de la Compañía Trasatlántica, –a la qual pertanyia el meu vaixell–, revistes i diaris marítims de l’època, antics quaderns de bitàcola, i fins i tot el plànol original del meu vaixell! Càmera en mà, vaig fotografiar alguns d’aquests tresors de manera gairebé furtiva, amb la fam de qui vol fer-se amb un tros de l’ànima que encara viu en tots ells. I el mateix vaig fer a Buenos Aires, on hi vaig tornar un segon cop amb l’instint del detectiu que sap bé el que busca i on trobar-ho. Des de les llibreries de vell de la Calle Corrientes de Buenos Aires fins a la Patagònia, on em vaig enamorar de la terra dels pioners. Tot i que va ser a la meva tornada a Buenos Aires, de camí ja cap a casa, on vaig aconseguir el meu autèntic talismà que m’acompanyaria durant els mesos d’escriptura. Es trobava enterrat entre un munt de documentació que guarda el Museo de la Inmigración, un lloc que antigament es coneixia com l’Hotel de Inmigrantes i que ve a ser com una mena d’Ellis Island a l’argentina: un lloc situat al port de Buenos Aires on s’acollia temporalment a tots aquells acabats d’arribar al nou món sense feina ni llar on estar-se. Allà em vaig fer amb el llistat de passatgers d’una de les travessies que el Reina Victoria Eugenia, el meu vaixell, va fer a finals d’aquell 1918. Noms i cognoms, nacionalitats, professions… De tots ells he viscut acompanyada fins a escriure l’últim paràgraf de “Passatge al nou món” i qui sap quant hi ha de les seves ànimes en cada un dels personatges que transiten pel llibre. I ni tan sols ho he pogut agrair a ningú, perquè va ser un àngel anònim qui em va oferir aquest llistat de passatgers.

Tan bon punt el vaig tenir imprès a les mans, –no m’acabava de creure la meva sort!–, vaig sortir d’allà tan de pressa com el nen a qui han donat una llaminadura gairebé per casualitat, una mica de sotamà, i fuig ben lluny abans que a ningú se li acudeixi prendre-li. Això doncs, des de la distància i amb la seguretat d’haver-lo assaborit plenament, et dic “gràcies, àngel sense nom. Algun dia tornaré a visitar-te i aleshores t’ho agrairé personalment”.

Moltes gràcies, Tània, pel teu escrit! T’esperem més sovint al Nosaltresllegim i si vols llegir amb nosaltres seràs molt benvinguda!

Aquí teniu els primers capítols en pdf de Passatge a un nou món, de Tània Juste

Títol: Passatge a un nou món
Autor: Tània Juste
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 368
ISBN: 978-84-664-2379-3
Preu: 20€

Share