Arxiu d'etiquetes: Escrit originalment en català

Llibres que no han estat traduïts al català, sinó que hi han estat escrits.

Una proposta per a Barcelona, de Jordi Graupera

L’arribada de Una proposta per a Barcelona, aquest petit llibre de Jordi Graupera, ens va agafar casi tan desprevinguts com la misteriosa convocatòria que va fer en el seu moment per posar en marxa una candidatura a l’alcaldia de Barcelona.

Després de llegir l’escrit -el manifest?- de Jordi Graupera corroboro un parell de coses i me n’imagino un parell més.

En primer lloc, corroboro que és un dels joves intel·lectuals més brillants de Catalunya, caigui més o menys bé, o i estiguem més o menys d’acord. En segon lloc, corroboro una sensació que m’ha anat recorrent durant tota la lectura del llibre: Jordi Graupera no només té una proposta per Barcelona sinó que, a més, serà implacable perquè té molt clar què vol, què no vol, i sobretot, què cal deixar enrere per poder tirar endavant.

Les coses que m’imagino són un Jordi Graupera en interminables hores d’anada i tornada a Nova York, en transport públic, potser trasbalsat o contrariat, preguntant-se a partir de l’1 d’octubre un “què hem de fer” contínuament. I des de la metròpolis més influent de la terra, gira cap a la seva ciutat per abandonar un espai de comoditat com a professor universitari, docent, tertulià… per embrancar-se en una aventura que va més enllà d’una proposta.

Una de les afirmacions que més m’han cridat l’atenció de Graupera en el seu petit assaig amb pròleg de Clara Ponsatí és la de que el catalanisme ha esdevingut un fet obsolet. El raonament de Graupera és que el catalanisme en sí sempre ha necessitat d’Espanya per tal de poder existir, per poder ser un moviment reivindicatiu d’un lloc-espai-llengüa-tradició-manera de ser envers (que no estrictament o únicament contrari) a Espanya.

Graupera veu en una ciutadania que es deixa pegar en un 1-O individus que poden portar a terme una proposta diferent per a la ciutat de Barcelona.

Més enllà del llibre, molt curt i molt entendible per a tothom, destacar-ne l’edició. Aquest és el segon llibre que llegeixo d’aquesta col·lecció, després del Sobre la tirania, de Timothy Snyder, un llibre que va emergir del no-res després de la victòria de Donald Trump a Estats Units i que era, casi, un manual d’instruccions per sobreviure davant del “això només pot anar a pitjor: no la tornem a pifiar, si us plau”.

Benvinguts a l’esperança política de Jordi Graupera. Ell us presenta el llibre en aquest tuit:

Aquí teniu els primers capítols del llibre de Jordi Graupera en pdf.

Títol: Una proposta per a Barcelona
Autor: Jordi Graupera
Editorial: Ediciones Destino
Col·lecció: L’ANCORA
Pàgines: 80
ISBN: 978-84-9710-268-1
Preu: 7,95€

Share

El quadern suís, de Quim Torra

No estem acostumats, almenys jo com a valencià, a tenir un president amb coses a dir. Sense faltar el respecte a cap altra persona, sempre que s’havia publicat un llibre d’aquesta índole resultava ser una rocambolesca història circular de la vida d’algú, escrita –o no necessàriament— per ell, i on s’hi dibuixava la part humana del subjecte, la majoria dels casos sota un filtre daurat de mentides que et permetia trobar l’home que sovint s’amaga darrere de la corbata.

Quim Torra és diferent, només cal veure la seua biografia per adonar-se’n, però així i tot m’ha sorprès la seua forma de veure la majestuositat de les petites coses. No espereu un llibre de final esperpèntic que trenca esquemes, espereu-vos-en un dietari per a la reflexió, que al meu parer, encara és millor. Un dels meus títols predilectes de Proa és La finestra de Vermeer, i si en necessiteu cap model, aquest n’és l’exemple. Reflexions, frases, pensaments, i a tot això, s’hi suma la catalanitat de l’autor reflectida en el seu estil literari.

El títol ja és una perfecta declaració d’intencions, un joc fonètic que et va reviure la figura de Josep Pla amb El quadern gris. Aquesta referència només serà el primer tast per al sommelier de la lectura, ja que el llibre de Quim Torra és un d’aquells en què les citacions conformen la història, com donant-nos la mà perquè caminem al costat de la seua saviesa. El reguitzell de noms resulta interminable: Cambó, Goethe, Llull, Monzó, Pere Quart, Primo de Rivera, Rodoreda o Voltaire constitueixen un valuós i llarg índex que resum les lletres, universals i catalanes, i les connecta amb una lucidesa força destacable.

A diferència dels llibres autobiogràfics, Torra no dedica temps a ostentar la seua figura, sinó que es despulla emocionalment durant el període d’un any i mig que va passar a Suïssa. Si estava melangiós, ho explica des de la serenor i el saber que l’experiència li ha fet créixer.

Un altre dels (molts) encerts és la sagacitat a l’hora de connectar conceptes que sense tenir un bagatge cultural extens seria impossible. Així, Quim Torra uneix de forma magistral Ramon Llull amb un CEO (Chief Executive Officer). El més destacable és que la subtilesa i els arguments que hi proposa et fan reflexionar fins al punt de voler conèixer si els pensaments lul·lians són aplicables a la macroeconomia actual. Cite Llull per afinitat i per l’interès que em produeix la seua figura, però aquest mèrit ho aconsegueix amb tots els protagonistes i històries que ens ofereix a l’índex. L’autor sap transportar la nostra catalanitat fins a Suïssa, i com a culminació hi trobem la fina ironia referida a les relacions entre Catalunya i Espanya:

Les possibilitats de fer el trajecte amb sol són tan escasses com que Espanya esdevingui un país federal com Suïssa. Per això les úniques precaucions que cal prendre, ja a la sortida de Saint-Mortiz, són una bona previsió de llibres.

A més a més, cal destacar l’estil amb el qual està escrit El quadern suís. Torra sap situar cada mot on toca, fent unes descripcions que són la delícia de la narració. Em quede amb com fa una metàfora dels rius amb les fronteres. Mentre està enfront d’un riu, veu des de dalt les dues parts de territori que separa, i parla de sentiments nacionalistes, de llengües en contacte i s’obre al lector contant-nos els seus desitjos més personals.

Com a conclusió, si se’m permet, dir que, a diferència de Quim Torra, mai he fet el trajecte de set hores i mitja entre Zermatt i Saint-Moritz, i mai veuré (crec) una Espanya federal, però aquest llibre és dels que de forma obligatòria heu de portar aquest estiu a la vostra bossa de viatge, siga trajecte llarg o curt, de platja o de muntanya, i deixar-vos estimar pel tacte amb el qual està escrita aquesta joia.

Títol: El quadern suís
Autor: Quim Torra
Editorial: Proa
Col·lecció: A TOT VENT-RÚST
Pàgines: 368
ISBN: 978-84-7588-724-1
Preu: 19€

Share

NosaltresEntrevistem en Joan Calsina, autor de ‘La ciutat de Déu’

En Joan Calsina, que ha guanyat la Beca de Creació Literària Emili Teixidor presenta La ciutat de Déu, una novel·la històrica d’aquelles que passen fa molt de temps però que també tenen molta pinta de passar volant un cop entres al llibre! A veure què ens explica…

Joan Calsina respon el test del NosaltresEntrevistem.

  • Ens expliques el teu nou llibre sense mirar la sinopsi de la contracoberta?

La ciutat de Déu és la història d’un viatge, el viatge que emprèn el frare franciscà Giovanni de Pian del Càrpine que, l’any 1245, és enviat a una missió diplomàtica als confins del món, a l’extrem orient. Giovanni és un home experimentat i intel·ligent, però el llarg trajecte que ha de recórrer el durà a descobrir coses que mai abans no hauria imaginat, a viure extraordinàries aventures, situacions fantàstiques i corprenedores, realitats del món que, malgrat la seva notable cultura, no podia haver previst. I, és clar, com qualsevol relat de viatges comme il faut, es tracta tant d’un viatge físic, en l’espai, com també interior i anímic. Al llarg del llibre miro de combinar el misteri i les aventures, que sens dubte són molt importants, amb una reflexió interna que resulti profunda, que es plantegi la condició humana a partir de tres eixos que, a parer meu, resulten d’una especial importància: el coneixement, l’amor i l’Esperança.

  • D’on va sortir La ciutat de Déu? Quina va ser l’espurna que et va portar a escriure’l?

La gènesi de tot aquest procés va començar l’any 2012, arran d’uns estudis que vaig realitzar, un màster en edat mitjana de la UAB. Vaig centrar totes les investigacions d’aquell curs en una temàtica concreta: els relats de viatges dels clergues franciscans que, durant el segle XIII, havien viatjat a l’Imperi Mongol. Va ser llavors quan vaig descobrir el relat veritable de Giovanni de Pian del Càrpine, un breu escrit en llatí que em va semblar enormement evocador. Perquè, en efecte, Giovanni de Pian del Càrpine és un personatge del tot autèntic, que va existir en realitat. En l’escrit original, Giovanni hi explicava de manera força concisa el seu viatge a Mongòlia, les coses que hi havia vist i que havia après. És cert que aquell text llatí no tenia cap caràcter literari, que no tenia res a veure amb una composició de caràcter artístic. Però, en canvi, de seguida em vaig adonar que podia ser una font d’inspiració immillorable per una novel·la històrica.

  • Ens han explicat que és el teu debut en el món de la narrativa. No fa tant vas guanyar el XXII Premi de Poesia Miquel Martí i Pol, oi? Què t’ha portat cap a la novel·la?

Jo no diria que la poesia m’hagi portat a la novel·la. Tant un gènere com l’altre sempre han estat molt importants per a mi, ja des de petit, des que era un nen. Mai he deixat de llegir tant poesia com narrativa. I, de fet, quan vaig començar a plantejar-me seriosament el tema d’escriure, ja de més gran, vaig decantar-me d’entrada per la narrativa, i no seria fins una mica després que vindria la poesia. Però no crec que això tingui gaire importància. Són dues especialitats diferents, és cert, però tot és escriure, al capdavall. I, a mi, escriure m’apassiona. «Entre tu i jo, nosaltres», que és com s’anomena el meu recull de poemes, va sortir publicat abans per una qüestió de la conjuntura editorial, però aquest fet no es correspon al procés real de composició ni als meus interessos literaris.

  • També hem sabut que ets especialista en l’edat mitjana. És una època prou revisada per part de la novel·la en català, tot i els rics referents històrics que tenim a Catalunya?

Jo no em considero especialista en edat mitjana, tot i que agraeixo la vostra consideració. És cert que sempre m’ha interessat molt; és una època que he estudiat seriosament, he escrit alguns articles acadèmics, i he tingut l’oportunitat de fer recerca al costat de veritables especialistes, aquests sí, com el professor Óscar de la Cruz o Mn. Armand Puig, pels quals sento un gran respecte.
No sé si és una època prou revisada en la novel·la en català. En tot cas, es tracta sens dubte d’un període fascinant, ric, divers i complex, però, malauradament, encara molt desconegut per la majoria de gent. Bona part de novel·les d’inspiració medieval que es publiquen (i exceptuant honroses excepcions) plantegen una imatge molt estereotipada i imprecisa del període. Ara bé, no hem d’oblidar que la qüestió històrica és un aspecte relativament significatiu. En realitat, del que es tracta és d’escriure bé. És important, és clar, oferir una imatge rica i elaborada de l’època de què es parla, sens dubte. Però si el text no està ben escrit, si no ofereix una alta qualitat literària, tota la documentació que s’hagi dut a terme resultarà fútil, del tot irrellevant.

  • D’on surt el teu protagonista, el clergue franciscà Giovanni de Pian del Càrpine?

Tal com et comentava abans, Giovanni de Pian del Càrpine és un personatge històric completament real, un clergue franciscà que, l’any 1245, va ser enviat per part del papa Innocenci IV als confins d’orient per tal d’investigar la naturalesa del poble mongol. La seva història resulta tan fascinant que, ja d’entrada, em va semblar que era ideal per convertir-la en una novel·la. El meu llibre, La ciutat de Déu, dista molt dels fets històrics reals, com és lògic; al capdavall, es tracta de fer literatura, no d’escriure una biografia ni tampoc un assaig històric. Però tot i això, i encara que pugui semblar contradictori, és un llibre molt respectuós amb el fons real d’allò que s’hi explica, amb el caràcter dels personatges i l’essència de l’època, malgrat que la gran majoria de la trama i dels fets narrats siguin completament ficció.

No ho crec, no… la veritat és que La ciutat de Déu té molt poc a veure amb els autors que acabes de citar. És cert que aquest llibre és una novel·la històrica, i que té un component important de secret i de misteri (de fet, ja en els primers capítols s’explica que Giovanni ha de complir una estranya missió a Orient, la naturalesa de la qual resulta desconeguda). Però el meu estil, la meva manera d’escriure, és molt diferent dels autors esmentats. Quan un escriptor escriu, el seu estil ve determinat en bona part pel seu propi caràcter, per la seva personalitat, i, també, en gran manera, pels seu referents literaris, és a dir, per totes les lectures que ha realitzat al llarg dels anys. No és que m’hi vulgui comparar, però jo em sento molt més proper a autors com Edgar Poe, Jack London, Hermann Hesse o Marguerite Yourcenar, per citar uns pocs noms. Després de tot, aquests són alguns dels autors que realment m’han marcat com a lector i com a escriptor.

  • Quins són els teus escriptors preferits en català?

N’hi ha molts! Com a novel·listes podria citar a Pere Rovira o Emili Teixidor; com a poetes, Joan Salvat-Papasseit, Màrius Torres o Josep Maria de Sagarra, per dir-ne alguns. Però me’n deixo moltíssims…

  • Quins són els teus escriptors preferits en castellà?

M’agradaria dir-te dos noms que he descobert fa relativament poc, i que, si bé no et diria que siguin els meus escriptors preferits, m’interessen especialment. En novel·la, l’Ernesto Sábato. En poesia, en Vicente Gallego.

  • Quins són els teus escriptors preferits en altres idiomes?

Abans ja te n’he avançat algun. La llista seria molt llarga, però per no estendre’m en excés, et diré alguns dels noms que, des del meu punt de vista, més m’han influït a l’hora d’escriure La ciutat de Déu: Edgar Poe, Hermann Hesse, Jack London, Charles Baudelaire, Dante Alighieri, Joseph Conrad i Ernest Hemingway.

  • Quin és l’últim llibre que t’ha emocionat MOLT?

«Maca és la joventut», de Hermann Hesse. Es tracta d’un compendi de tres relats força breus, però d’una qualitat literària i poètica extraordinària.

  • Recomana’ns un llibre d’un autor/a d’aquí!

Si hagués de recomanar una novel·la d’un autor actual, diria sens dubte «Les guerres del pare», de Pere Rovira. És una novel·la molt especial, d’un marcat caràcter autobiogràfic, però d’un saber literari i vivencial impressionant. També recomanaria, del mateix autor, el dietari titulat «La finestra de Vermeer», una lectura trepidant i d’una lucidesa inaudita. A parer meu, Rovira és un dels màxims referents de la literatura catalana actual.

  • Recomana’ns un llibre d’un autor/a d’allà!

Suposo que et refereixes a un autor espanyol. Fa un moment he parlat d’un llibre de relats («Maca és la joventut»), d’una novel·la («Les guerres del pare») i d’un dietari («La finestra de Vermeer»). Si m’ho permets, et recomanaré un recull de poemes que em sembla especialment brillant: «Santa deriva», de Vicente Gallego.

  • Recomana’ns un llibre d’un autor/a de més enllà!

Voldria recomanar-vos un clàssic modern que, d’alguna manera, també té molt a veure amb La ciutat de Déu (segur que si us llegiu el llibre entendreu perquè ho dic): es tracta d’«El cor de les tenebres», de Joseph Conrad.

  • I ara, quin projecte tens entre mans?

Ara mateix estic del tot centrat a acabar la meva tesi doctoral, que, si no passa res, dipositaré després de l’estiu. És una feina molt absorbent, i gairebé no em deixa temps per a res més. La meva tesi tracta de poesia contemporània, de manera que també té un vessant molt literari. De totes maneres, ja friso per acabar-la i començar un nou llibre. Ja fa temps que tot d’idees em ronden pel cap i necessito imperiosament començar a materialitzar-les!

Gràcies, Joan Calsina per fer-nos un forat dins del teu treball de tesi per donar-nos més detalls de La ciutat de Déu. Et desitgem tota la sort del món amb la tesi i el llibre!

Aquí teniu els primers capítols en pdf de La ciutat de Déu, de Joan Calsina.

Títol: La Ciutat de Déu
Autor: Miquel Fañanàs
Beca a la Creació Literària Emili Teixidor
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 400
ISBN: 978-84-664-2379-3
Preu: 19,50€

Share

Quan erem els peripatètics, d’Hèctor Lozano

Tots els fans de Merlí han quedat captivats. Necessitaven més d’aquesta sèrie, aquest personatge i aquest grup d’adolescents anomenats Peripatètics.

El llibre Quan érem els peripatètics recull les aventures que viu aquest grup de joves amb qui hem compartit tots tantes hores lectives, amoroses i d’amistat, però també incorpora nous elements i descriu situacions inèdites i desconegudes per tots, com ara un viatge del Bruno a Roma.

El llibre està escrit en primera persona i es tracta d’un text, a mode de missiva, del Bruno a la seva germana Mina explicant-li qui eren i com eren els Peripatètics, i sobretot, per què el Merlí va ser el millor professor de la història. És un escrit perquè la Mina també sàpiga que té el seu pare més a prop del que es pot imaginar.

Jo -ho confesso- no era fan acèrrim de la sèrie però us puc assegurar que, havent-la seguit des de lluny, el llibre explica coses que sorprendran els fans del Merlí de TV3 i Netflix perquè no apareixen enlloc més. D’entrada, la visió del Bruno, la seva mirada inconfusible, ens ofereix una visió diferent del que vam descobrir a la televisió

I comença així…

Era per fotre’s un tret al cap. Jo, amb setze anys, a classe, i per art de màgia, sense que en sabés res, a mig curs, el meu pare estava entrant amb la cartera de professor, amb el seu aire de motivat i una seguretat que feia respecte. El papa va deixar la cartera a sobre de la taula i, així, a les bones, es va presentar:
—Em dic Merlí… i vull que la filosofia us faci trempar!
Fabulós. Amb un tret no n’hi havia prou. Volia que m’incineressin i tiressin les cendres als ulls del meu pare,
i que cap col·liri en tot Barcelona li alleugerís la picor.
Què hi fotia, el meu pare, allà? Per què no m’havia avisat que era el substitut de filosofia? I el més important: per què es feia el jove parlant de trempar? Però, ei… el Pol Rubio, el malote més desitjat de l’institut, va riure. I era darrere meu lluint el seu encant. M’encantava tenir-lo a prop. No portava mai colònia, com els altres tios guapos. Ell feia la seva olor.

En voleu més? Aquí teniu el Quan érem els peripatètics de l’Héctor Lozano.

I aquí teniu els primers capítols del llibre en pdf per poder-los començar a llegir.

Share

Rut sense Hac, de Muriel Villanueva

La Rut és una jove marcada de ben petita pel càncer. Als cinc anys, va haver de passar pel quiròfan i li van haver d’extirpar un ronyó, deixant el seu cos amb una evident marca visible, la seva cintura s’estreny sensiblement, i els mesos de quimioteràpia i tractament per vèncer la malaltia també han deixat marca en la seva manera de ser i fer amb la gent que l’envolta. Els seus pares viuen amb preocupació una possible recaiguda, i els seus germans han vist com la malaltia de la Rut ha estat l’epicentre de la família, deixant-los a ells també al marge.

Fora de l’àmbit familiar, la Rut ha amagat la malaltia tant com li ha estat possible. A l’escola, va aconseguir que els seus companys no sabessin res del seu estat físic i ara que canvia a l’institut no pensa deixar que el càncer sigui present a la seva vida acadèmica. Fins que coneix la Violeta, la Sara i la Zoe. L’amistat que s’inicia entre aquest grup de quatre noies serà determinant perquè la Rut comenci a veure la seva vida d’una altra manera. Això i conèixer el Rubén, un noi pel que se sent atreta que resulta ser el germà de la Sara i que també amaga un secret vital.

Vaig començar a llegir Rut sense Hac sense estar massa convençuda que fos una història que m’hagués d’agradar massa, hi vaig entrar amb certs prejudicis, però a les poques pàgines em vaig adonar que m’havia equivocat. I és que aquesta novel·la ve amb la carta de novel·la juvenil amb un rerefons on una malaltia terrible com el càncer marca la protagonista i els que l’envolten, però està molt lluny de certes històries tràgiques amb joves.

Muriel Villanueva ha aconseguit allunyar-se de les novel·les romàntiques juvenils en les que els protagonistes pateixen com mai un amor impossible i determinat fatalment. Ha creat una història amb un rerefons que pesa en els personatges però ha aconseguit envoltar-la de positivisme, d’esperança i de llum, malgrat la malaltia.

És emotiu llegir l’epíleg que la mateixa escriptora inclou al final del llibre on explica que la història de la Rut està basada en el cas real d’una amistat i on explica també que els drets d’autor i la meitat del premi Carlemany es destinaran a la fundació Sant Joan de Déu, per a contribuir a la creació i desenvolupament d’una unitat de cura del càncer infantil.

Aquí teniu els primers capítols en pdf del llibre del VII Premi Carlemany de la Muriel Villanueva.

Títol: Rut Sense Hac
Autor: Muriel Villanueva
VII Premi Carlemany per al Foment de la Lectura
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 256
ISBN: 978-84-664-2383-0
Preu: 14,90€

Share

Tània Juste ens explica el seu llibre ‘Passatge a un nou món’

La Tània Juste, que acaba de publicar el llibre Passatge a un nou món s’ha prestat a explicar-nos el seu nou llibre i, sobretot, explicar-nos d’on ha sortit. Aquí ho teniu!

DE COM VA SORGIR L’ESPURNA QUE EM VA PORTAR A ESCRIURE “PASSATGE AL NOU MÓN”:

Tot va començar amb un viatge a l’Argentina i unes quantes lectures sobre homes i dones que hi van emigrar el segle passat. A mesura que recorria el país, aquelles històries de gent anònima que va emprendre la gran aventura de les seves vides a l’altra banda de l’oceà van començar a omplir el meu cap de preguntes: Com devien ser elles i ells? Què devien sentir des del moment en què van posar el primer peu al transatlàntic que els havia de portar cap a Amèrica? Se’n van penedir en algun moment de la llarga travessia? Quants van assolir aquell somni que, des de la seva vida d’abans a Europa, havien anat dibuixant? Fins a quin punt una persona pot arribar a començar de nou?

Amèrica, aquell continent que a començaments del segle XX encara es mantenia parcialment verge, era vist com un full en blanc, com la terra de les noves oportunitats i també de la reinvenció personal. Però aleshores se’m va acudir que res acaba sent com un ho imagina des d’un inici, que resulta impossible endevinar com ens anirà, preveure la nostra nova vida fins a l’últim detall, perquè en la gran aventura hi intervé irremeiablement el destí, i per damunt de tot, les nostres històries acaben sent fruit de un seguit de casualitats. Sota aquesta darrera premissa, tan poderosa com sorprenent, vaig començar a escriure la meva nova novel·la, “Passatge al nou món”. Una història que té com a personatges centrals a dues dones que a finals del 1918 embarquen en un gran transatlàntic que surt del port de Barcelona amb destinació Buenos Aires, el Reina Victoria Eugenia, un vaixell que va existir de veritat. La Berta i la Irina procedeixen de llocs molt diferents i arrosseguen històries que res tenen a veure; són dues autèntiques desconegudes fins el moment que pugen al vaixell. Però aquell viatge per mar, aquella trobada casual, fruit de l’atzar, donarà un gir a les seves vides que mai haurien arribat a imaginar.

Un vaixell de vapor dels d’abans, una època que m’apassiona, un seguit de personatges meitat ficció i meitat realitat que començaven a habitar els recons de la meva imaginació i per als quals calia documentar-me en el vell i en el nou continent. I així va ser: a Barcelona, vaig peregrinar d’arxiu en arxiu buscant aquells documents de l’època, aquells tresors amagats, que en aquesta ocasió vaig trobar principalment a la biblioteca i l’Arxiu Històric del Museu Marítim de Barcelona: llibres d’informació per al passatger de la Compañía Trasatlántica, –a la qual pertanyia el meu vaixell–, revistes i diaris marítims de l’època, antics quaderns de bitàcola, i fins i tot el plànol original del meu vaixell! Càmera en mà, vaig fotografiar alguns d’aquests tresors de manera gairebé furtiva, amb la fam de qui vol fer-se amb un tros de l’ànima que encara viu en tots ells. I el mateix vaig fer a Buenos Aires, on hi vaig tornar un segon cop amb l’instint del detectiu que sap bé el que busca i on trobar-ho. Des de les llibreries de vell de la Calle Corrientes de Buenos Aires fins a la Patagònia, on em vaig enamorar de la terra dels pioners. Tot i que va ser a la meva tornada a Buenos Aires, de camí ja cap a casa, on vaig aconseguir el meu autèntic talismà que m’acompanyaria durant els mesos d’escriptura. Es trobava enterrat entre un munt de documentació que guarda el Museo de la Inmigración, un lloc que antigament es coneixia com l’Hotel de Inmigrantes i que ve a ser com una mena d’Ellis Island a l’argentina: un lloc situat al port de Buenos Aires on s’acollia temporalment a tots aquells acabats d’arribar al nou món sense feina ni llar on estar-se. Allà em vaig fer amb el llistat de passatgers d’una de les travessies que el Reina Victoria Eugenia, el meu vaixell, va fer a finals d’aquell 1918. Noms i cognoms, nacionalitats, professions… De tots ells he viscut acompanyada fins a escriure l’últim paràgraf de “Passatge al nou món” i qui sap quant hi ha de les seves ànimes en cada un dels personatges que transiten pel llibre. I ni tan sols ho he pogut agrair a ningú, perquè va ser un àngel anònim qui em va oferir aquest llistat de passatgers.

Tan bon punt el vaig tenir imprès a les mans, –no m’acabava de creure la meva sort!–, vaig sortir d’allà tan de pressa com el nen a qui han donat una llaminadura gairebé per casualitat, una mica de sotamà, i fuig ben lluny abans que a ningú se li acudeixi prendre-li. Això doncs, des de la distància i amb la seguretat d’haver-lo assaborit plenament, et dic “gràcies, àngel sense nom. Algun dia tornaré a visitar-te i aleshores t’ho agrairé personalment”.

Moltes gràcies, Tània, pel teu escrit! T’esperem més sovint al Nosaltresllegim i si vols llegir amb nosaltres seràs molt benvinguda!

Aquí teniu els primers capítols en pdf de Passatge a un nou món, de Tània Juste

Títol: Passatge a un nou món
Autor: Tània Juste
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 368
ISBN: 978-84-664-2379-3
Preu: 20€

Share

NosaltresEntrevistem en Miquel Fañanàs, autor de ‘Susqueda’

En Miquel Fañanàs és un autor que escriu uns llibres d’aquells que, si t’atreveixes a entrar-hi, de forma inexplicable i meravellosa, no en pots sortir perquè t’atrapen! I no et deixen anar!

És per això que quan ens ha sortit l’oportunitat de fer-li unes quantes preguntes sobre el seu nou llibre, Susqueda, ens hi hem posat ràpidament!

Miquel Fañanàs respon el test del NosaltresEntrevistem.

  • Ens expliques el teu nou llibre sense mirar la sinopsi de la contracoberta?

Susqueda. Crònica d’una catàstrofe és una novel·la que planteja la hipòtesi del trencament de la presa de Susqueda com a conseqüència d’un moviment sísmic que s’ha produït prop del poble d’Amer, una zona justament procliu a fenòmens d’aquesta naturalesa i detalla dia a dia tot el procés de la catàstrofe.

  • Hem sabut que aquest nou llibre, Susqueda, té com a origen un relat breu que va guanyar el Premi Just M. Casero i que va atemorir la gent de la conca del Ter quan es va emetre per ràdio… Com va anar, això?

Efectivament, el 21 d’abril de 1983 Ràdio Girona de la Cadena SER va fer un programa sobre el llibre que s’acabava de publicar amb el relat curt “Susqueda” que havia quedat finalista del Premi Literari Just M. Casero, amb una entrevista a l’autor de la novel·la i es varen llegir fragments mentre el tècnic de so posava efectes especials d’aigua caient. Molta gent es va creure que anava de debò i que Susqueda havia caigut i, per tant, va fugir muntanya amunt cames ajudeu-me. Cal tenir present que des de la seva construcció Susqueda sempre ha estat motiu de polèmica i de preocupació a la societat gironina.

  • Què vas sentir, en viure aquest ‘Moment H.G. Welles’ a l’estil de La guerra dels mons?

El policia nacional que va venir a aturar el programa va dir que allò era una repetició casolana del programa d’Orson Welles però que seria millor deixar-ho córrer ja que els era molt difícil convèncer la gent que fugia aterrida que tot plegat era una lectura radiofònica d’un relat de ficció!

  • Quan vas decidir reprendre la idea d’aquella novel·la curta per convertir-la en el Susqueda que tenim entre mans i per què?

La del 83 era un relat curt i sempre he pensat que el tema mereixeria una novel·la amb cara i ulls. És el que he fet ara. I ho he fet coincidint amb el 50è aniversari del cobriment d’aigua de la presa, per al qual estranyament no es va fer inauguració oficial.

  • Després del crim del pantà de Susqueda, vas haver de replantejar alguna qüestió de la novel·la? T’ho vas plantejar en algun moment, incloure-hi alguna cosa en el teu nou text?

Si, el crim del pantà em va obligar a refer un text que ja tenia escrit. Vaig introduir-hi una nova hipòtesi d’investigació. Atesa la seva repercussió, no podia ignorar aquest tema.

  • El teu protagonista, l’Oriol Rovira, és un periodista mig retirat i en crisi. Tal com estan les coses, creus que si el que expliques al llibre fos real, la gent faria cas d’algú com ell? Últimament el periodisme viu uns temps de crisi de credibilitat… Si això passés de veritat, la gent de la conca del Ter faria cas d’algú com l’Oriol?

Efectivament, la participació del periodista Oriol Rovira és també una mica de ficció, però d’alguna manera he volgut introduir l’evidència que en un cas com aquest serien molt importants les eines de les xarxes socials i la seva immediatesa, la transmissió d’informació a través de les eines electròniques, afegides a les habituals de televisió i ràdio.

  • Quins són els teus escriptors preferits en català?

Carles Rahola, Prudenci Bertrana, Josep Pla, Montserrat Roig i Marti Gironell.

  • Quins són els teus escriptors preferits en castellà?

Javier Cercas, Jorge Semprún, Eduardo Mendoza.

  • Quins són els teus escriptors preferits en altres idiomes?

John le Carré, Primo Levi, Graham Green.

  • Quin és l’últim llibre que t’ha emocionat MOLT?

Vengo del crematorio de Auschwitz, de Henryk Mandelbaum.

  • Recomana’ns un llibre d’un autor/a d’aquí!

Josafat, de Prudenci Bertrana.

  • Recomana’ns un llibre d’un autor/a d’allà!

Patria, de Fernando Aramburu.

  • Recomana’ns un llibre d’un autor/a de més enllà!

Solo en Berlín, de Hans Fallada.

  • I ara, quin projecte tens entre mans?

Ara mateix la promoció d’aquesta novel·la, Susqueda. Quan acabi la promoció pensaré en un nou projecte, segurament vinculat també amb la professió del periodisme i la credibilitat en temps de crisi.

•    Moltes gràcies per respondre les nostres preguntes, Miquel!

Aquí teniu els primers capítols en pdf de Susqueda, de Miquel Fañanàs.

Títol: Susqueda
Autor: Miquel Fañanàs
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 304
ISBN: 978-84-664-2379-3
Preu: 19,50€

Share

En Joan Todó ens explica el seu llibre ‘Guia sentimental del Delta de l’Ebre’

Va ser veure el tuit on es feia ressò del seu llibre i ens vam dir: “a aquest li hem de tirar la canya…”. I un cop la canya tirada, més que al riu Ebre, a l’autor, vam rebre un text fabulós el Joan Todó explicant la seva pròpia obra.

No sempre és fàcil tenir accés a aquesta mena d’escrits: qui escriu, escrivint sobre el seu escrit. Intentarem repetir-ho sempre que s’hi prestin tan bé com en Joan Todó!

Aquí el teniu explicant el seu llibre Guia sentimental del Delta de l’Ebre:

Primer que res, hi havia un títol: Guia sentimental del Delta de l’Ebre. O, més ben dit, un concepte, la “guia sentimental”. Que es concretés en el Delta va ser pràcticament un malentès: l’editor em parlava del Delta, jo pensava en el Delta, i no va ser fins que ja havia començat que ens vam adonar que quan ell deia “Delta” no volia dir “Delta”, sinó que pensava en “Terres de l’Ebre”, totes elles. És a dir, en un territori tan vast que donaria per a tres o quatre guies. I vam romandre, doncs, al Delta, mirant de descobrir què podia ser una “guia sentimental”, aquest concepte dual. Per una banda, la “guia”: una indicació clara, precisa, de què havia de ser el llibre, per a què havia de servir, de quina manera trencar el gel de la pàgina en blanc. I per l’altra “sentimental”: una invitació a dissoldre la claredat i la precisió, a sabotejar la utilitat pràctica, a perdre’s. Ja el propi malentès inicial donava una indicació per extraviar-se: jo no sóc del Delta, no he nascut ni he viscut allà, no parlo com ells ni sé moltes coses de les que ells coneixen. No hi tinc una relació ingènua, sinó sentimental: no sóc natura, sinó un nostàlgic de la natura perduda.

Era tot plegat tan temptador! Anar pels camins els vespres blaus d’estiu, petjant l’herba menuda, descobrir racons que no coneixia, parlar amb gent d’allà. Fer un llibre al ras, a peu d’obra, on entrés tota la llum, i la terra incerta dels arrossars, i els vols de flamencs i la solitud de les tores. Tenir una excusa per poder arribar fins on no havia pogut arribar: a l’illa de Buda, a la punta de la Punta de la Banya, als miratges del Fangar. Fornir-me un motiu per anar, amb quaranta anys!, a festivals de techno, per voltar urbanitzacions abandonades, per recordar concerts de Za! i acudits sobre Demis Roussos.

Com sempre, el projecte inicial d’un llibre, el llibre somniat, acaba sent alhora contradit i confirmat per la realitat, pels límits personals: jo no sóc periodista, ni tinc gaire do de gents, tampoc tinc fusta d’excursionista. M’he caminat gairebé tot el Delta, malgrat tot; he parlat amb força gent, tot i amb la recança que hauria pogut parlar amb molta més, que hauria pogut treure’ls molt més suc, que tot de secrets han quedat allà. Al final la realitat sempre és més grisa, més avorrida, més funcionarial, cosa que, entre altres coses, permet que el somni segueixi sent somni: bona part d’aquest llibre, com tots, s’ha escrit més aviat a base de colzes, de llegir i estudiar, de reescriure una vegada i una altra, de descartar paraules, cops d’efecte, recursos retòrics.

Al final, en queda una mena de novel·la sense argument, una llenca de text on he tingut la llibertat d’explicar el Delta no tal com és sinó tal com jo el veig, de jugar amb les paraules a lloure, de divertir-me buscant-ne combinacions insòlites, de barrejar les poques habilitats que encara pugui tenir com a poeta amb les poques capacitats que hagi adquirit com a narrador, un llibre on el protagonista podria ser el llenguatge. No en va és un diccionari.

Moltíssimes gràcies, Joan! Esperem veure’t sovint al Nosaltresllegim, sigui en forma d’autor de llibres o d’escrits. A reveure!

Aquí teniu els primers capítols en pdf de la Guia sentimental del Delta de l’Ebre de Joan Todó.

Títol: Guia sentimental del Delta de l’Ebre
Autor: Joan Todó
Editorial: Edicions Pòrtic
Col·lecció: P.VISIONS
Pàgines: 240
ISBN: 978-84-9809-426-8
Preu: 17,50€

Share

Operació urnes, de Laia Vicens i Xavi Tedó

En Joan Maria Morros torna al Nosaltresllegim per ressenyar-nos un dels llibres estrella d’enguany: Operació urnes, de la Laia Vicens i en Xavi Tedó.

Aquí teniu l’escrit del Joan Maria!

La rapidesa amb què va avui la informació fa que moltes vegades no tinguis temps d’entrar a fons a les notícies. Tot és vell al cap de pocs minuts. Per això es fa interessant i necessari fer una pausa i repassar o aprofundir temes. I Operació urnes, de Laia Vicens i Xavi Tedó, ho fa. És un exercici periodístic que recull l’organització del referèndum de l’1 d’octubre com si fos un reportatge. Si poguéssim llegir amb els ulls tancats, estaríem davant d’un documental de gran format que passa pels escenaris i protagonistes anònims que van fer possible el referèndum.

Com aquest:

La primera furgoneta que ha enfilat el camí cap a casa s’atura a Sant Hipòlit de Voltregà per esperar els altres voluntaris. Les urnes que van baixant la resta d’expedicionaris les lliuren a ell, que les carrega al vehicle i les porta a un magatzem provisional. Ara només ell, l’Aleix i el Joan saben on són.

Després d’entrevistes a algunes de les persones que, de forma piramidal es van encarregar del dia 1, i amb els noms degudament canviats, s’ha fet un relat ràpid, precís i captivador. I sabem a través d’ells que les urnes van venir de la Xina, es van estar a França i des d’allà es van repartir pel territori. Amagades als llocs més inversemblants que us pugueu imaginar. I tot envoltat del major del secretisme, com si ens trobéssim en plena guerra freda, a la resistència, a la clandestinitat. Tot això ho expliquen de manera molt atractiva, que t’enganxa perquè vols anar desgranant com va funcionar tot aquest operatiu.

La història és ben sabuda per tothom. Però això no fa menys interessant el llibre. Al contrari. Són poques les persones que han conegut de primera mà què va passar, com es va organitzar, quanta gent hi havia darrere de la història del referèndum. I les tenim en aquest llibre. Vicens i Tedó tramen una narració a través de la qual cada engranatge de l’organització de l’1-O té la seva importància. Els testimonis que reben en primera persona ens descobreixen com alguns d’aquests protagonistes no van explicar ni a la seva parella que tenien una urna a casa o al cotxe. I ens fem còmplices del seu neguit. Ens expliquem com van fer desplaçaments en què sospitaven que qualsevol que els mirés se’ls tiraria a sobre perquè els havien descobert. I ens posem a la seva pell. I tot explicat en un muntatge ràpid de capítols que t’enganxa. Un boníssim exercici periodístic; un llibre per saber una mica més com és la gent d’aquest país.

Gràcies pel teu escrit, Joan Maria!

Títol: Operació urnes
Autor: Xavier Tedó Gratacós | Laia Vicens Estaran
Editorial: Columna
Col·lecció: NO FICCIÓ COLUMNA
Pàgines: 192
ISBN: 978-84-297-7554-9
PVP: 15,90€

Share

NosaltresEntrevistem en Josep Piera, autor de ‘El llibre daurat. La història de la paella com no s’ha contat mai’

Després del Victor Jurado, en Jaume Funes i la Tània Juste, Nosaltresentrevistem un autor amb el rebost ple de coses interessants i un llibre d’assaig i cuina acabat de sortir del forn i que ens respon les preguntes del nostre qüestionari daurat.

En Josep Piera, escriptor i gastrònom valencià acaba de publicar El llibre daurat. La història de la paella com no s’ha contat mai, un llibre on hi trobarem un munt de respostes sobre la paella… però també preguntes que potser encara no ens havíem formulat.

Josep Piera respon el test del NosaltresEntrevistem.

  • Què es trobarà el lector quan obri les pàgines d’El llibre daurat?

Es trobarà una història d’històries pròximes i llunyanes: la història interminable de l’arròs i de la paella. Ja ho diu clarament el subtítol.

  • És cert. El subtítol del teu nou llibre parla d’una “història de la paella com no s’ha contat mai”. Què és el més important que calia explicar sobre aquest plat i aquesta tradició culinària?

Tot. La història de la paella no s’havia contat mai des dels seus orígens fins a l’actualitat mateixa. El més important? Com és que un menjar nascut a les marjals de València es converteix en una icona universal.

  • Vostè diu que aquest llibre li va demanar Joan Perucho fa molts anys. Per què fins ara no s’ha decidit a escriure’l?

Així va ser: mentre menjàvem una paella a València. Abans, jo només en sabia les històries familiars. Durant dècades he anat recollint informacions, bibliografia, coneixements, i he tardat set anys en escriure’l tal com el lector el llegeix. Com he dit és una llarga història… interminable.

  • En quin moment i en quines circumstàncies es crea la paella? Què va fer-ho possible?

Si al lector li ve de gust de llegir El llibre daurat trobarà les respostes. Fins i tot a preguntes que no s’havia fet mai.

  • De paelles, en trobem cada dijous a molts menús, però tot el que s’hi serveix són paelles? Què fa que una paella sigui una paella de veritat?

Si qui la menja en queda content, convençut i satisfet, sí, per suposat. El seu paladar li ho dirà en aquell moment. El més important en una paella valenciana és que l’arròs quede “al punt”. És a dir: amb els grans cuits, eixuts, solts, sencers i saborosos.

  • Com s’està rebent aquest llibre entre els lectors valencians?

Em diuen que bé. I és natural, perquè conta la seua història i, a més, està escrit en la llengua de la paella; o millor, en la llengua amb què s’inventa la paella.

  • Què li diuen els primers lectors? I els llibreters? I els amics cuiners?

Uns em fan comentaris divertits, uns altres se’n sorprenen o em somriuen.

  • Quina és i quina ha estat la relació del món de la cultura amb la paella?

Intensa, llarga, i admirable, quan no complicada. De la paella, se n’ha escrit moltíssim, arreu del món. Per això, potser, no se n’havia escrit mai la història.

  • De quina manera la política s’ha interessat per la paella?

Hi ha qui diu que al voltant d’una paella s’han fet pactes i contubernis, i hi ha hagut controvèrsies, també. D’això també se’n parla, al llibre. I prou.

  • La paella és de dretes o d’esquerres?

La paella és un plat de temporada, i canvia d’ingredients. Per a uns és un “convit democràtic”, per a uns altres un “menjar republicà”, per a uns altres una “metàfora franquista”… Com que a tots els agrada, tots n’han fet i en fan un símbol real i compartible.

  • Quins són els seus escriptors preferits en català? I en altres idiomes?

Sobre el tema arrosser o culinari, l’esmentat Joan Perucho, però també Josep Pla, Joan Fuster i Manolo Vázquez Montalbán. Pel que respecta a la manera de tractar un motiu natural per a contar una història cultural, pense en l’italià Claudio Magris i en el croat Predrag Matvejević.

  • Quin és l’últim llibre que l’ha emocionat?

Si parlem de narrativa catalana diré que m’ha emocionat Els homes i els dies de David Vilaseca. Si parlem de poesia, en tinc uns quants, com La netedat, de Sebastià Alzamora, Era, de Jaume C. Pons-Alorda, i Quan els grans arbres cauen, d’Àngels Gregori, que tinc molt recents. I si parlem de clàssics, Ausiàs March i Joan Vinyoli són els que sovint rellegesc.

  • I una pregunta que no fem mai però que aquí pertoca: què hem de tenir en compte per menjar una paella “com Déu mana”?

Que la paella valenciana és un plat de festa i que fa festa. Que és un menjar feliç per a passar un moment feliç… en família, entre amics, amb bona companyia, com a celebració.

  • Moltes gràcies per respondre les nostres preguntes, Josep!

Aquí teniu els primers capítols en pdf de El llibre daurat, de Josep Piera

Títol: El llibre daurat. La història de la paella com no s’ha contat mai
Autor: Josep Piera
Editorial: Edicions Pòrtic
Col·lecció: P.VISIONS
Pàgines: 296
ISBN: 978-84-9809-418-3
Preu: 19€

Share