L’Andreu Boix fa de policia a Andorra i mira d’anar passant la vida com bonament pot. La veritat es que no ho té gens fàcil. Fa poc temps que es vidu. Un conductor suïcida s’esclafa contra el seu vehicle deixant-lo molt mal ferit i segant-li la vida a la seva dona, i això, vulguis que no, costa de pair.

A tot això, el petit país dels Pirineus entra en un estat febril al conèixer la imminent visita del copríncep Sarkozy i de la seva flamant esposa Mme. Carla Bruni.

Tot el cos de policia va de cul amb els preparatius corresponents: premsa, protocol, mitjans, seguretat, visites a les set parròquies (set!), trobada amb el Bisbe de la Seu i els coprínceps, etc., etc. Amb la gràcia afegida que els il·lustres visitants han triat precisament els dies quan se celebra la “Setmana de l’Isard”, festa tan o més sagrada a Andorra que Meritxell.

Quan el cos de policia s’assabenta de la coincidència d’aquestes dates, s’estiren dels cabells pensant com s’ho faran per a controlar centenars de caçadors armats fins les dents, vestits amb roba de camuflatge i amb els termos a rebentar de “carajillos” i les petaques de bon whisky,… que per això som a Andorra, que caram!!!

Per acabar-ho d’adobar, un duaner jove, feliçment casat, bon noi, sense una sola màcula al seu expedient, cau abatut d’un tret fet des d’una distància impossible i amb una precisió pròpia d’un professional.

Bé, i ara què? S’ha de canviar tot el protocol preparat amb tanta cura…? És millor que s’anul•li la visita d’en Sarko…? O millor pujar a la muntanya a caçar isards i ja s’ho faran?

Al petit país on mai no passa res se’ls ha girat feina.

He gaudit a base de bé llegint aquesta novel·la. Els personatges son ben bé de carn i ossos, resulten creïbles i es fan estimar o no….

Val la pena. A més, fa un repàs a les valls que, ara amb el fred i la neu, fa venir ganes de fer-hi una escapadeta….

Aquí teniu el primer capítol en pdf.

Jo no tinc pas el nivell D de català. No, no el tinc. És la meva llengua, la que he parlat sempre a casa, a l’escola, amb els amics, a la feina… Tot i que també he llegit en castellà i puc expressar-m’hi igual de bé (crec), l’accent em delata. MOLT. Sóc catalanoparlant. Tot i això, faig faltes. No gaires (crec), però en faig. Per a mi els “perquès” són tots un misteri, i tinc tendència a escriure’ls tots igual (cosa que vol dir que malament en la meitat dels casos pel cap baix). També tinc problemes amb els apòstrofs dels pronoms febles. I, quan parlo, li foto cada “patada” a l’idioma que “bueno”…

Per això, el llibre Fronts oberts de Pau Vidal ha estat un repte per a mi. Però m’ha agradat molt! Un llibre on el protagonista és un filòleg obsessionat per les paraules (mots, que diria ell, que fa més nostrat) i que té problemes amb el català espanyolitzat que parlem la gran majoria de catalans catalanoparlants (“vale”?). Amb les seves neures, aquest filòleg m’ha fet aprendre molt de la llengua catalana. I mentre aprenia llegia una història de gènere negre entretinguda, ben escrita (això per descomptat) i amb personatges curiosos i humans (tot i que la padrina devorallibres de més de 100 anys potser si que és una mica sobrehumana) que et posen un somriure a la boca. I a més, el llibre és curtet i primet: ideal per portar al tren amb el tupper! Una combinació fantàstica!

En fi, que hauré de buscar el llibre anterior, Aigua bruta, per saber més coses del filòleg-investigador Miquel Camiller…

Aquí teniu el primer capítol en pdf.

La misèria esdevingué poeta
i escrigué en els camps
en forma de trinxeres (…)
Campanades a morts (1977)

Aquests versos de Campanades a morts ben bé podrien formar part de la primera novel·la d’en Lluís Llach, Memòria d’uns ulls pintats, tot i que la novel·la no té a veure amb els fets del 76, sinó en els que van tenir lloc a casa nostra des dels anys 20 fins a finals de juny de 1940 (si li hem de fer cas al protagonista) o una mica més tard (uns 20 anys) si llegim la darrera gravació. Però veig que estic encara frapada per la novel·la i no estic posant ordre en el comentari… Perdoneu-me!

La novel·la amb què s’estrena en Llach és un llarg relat del protagonista, Germinal, a un director de cinema, Lluís, a qui només sentim breument la veu al principi de l’obra. A través de vint-i-sis gravacions (que haurien de servir-li al director com a base d’una pel·lícula) en Germinal ens explica en primera persona una delicada història d’amistat, amor, brutalitat i devastació teixida a través de les vides de quatre nois (dos nois i dues noies) nascuts a la Barceloneta l’any 20. Això seria l’argument.

Si hagués de mirar de fer-ne una crítica formal, us diria que m’ha semblat que l’autor surt molt reeixit de la seva primera experiència (si més no, coneguda) en el gènere, perquè ràpidament troba un camí cap a la narració sense massa peripècies estilístiques, i que mostra una extraordinària capacitat de recrear atmosferes i perfilar retrats -no podia ser d’altra manera venint d’algú que domina tant i tant el llenguatge poètic contemporani!

Però segurament tot això no us interessa ni molt ni poc, perquè ja hi ha qui ho fa molt millor que no pas jo. Així doncs, passo a explicar-vos per què fa ben poc jo estava plorant com una magdalena al bar del Club Natació Barcelona, ben a prop d’on transcorren la major part dels fets del relat.

Com ja sabeu si aneu llegint aquest nosaltres, sóc de Poblenou, un barri que surt sovint citat en el llibre per les afinitats socials i polítiques que tenia amb la Barceloneta. Bé doncs, els meus avis hi van viure tots quatre aquesta època i sovint em van parlar de l’escola de la República, del veïnatge, de la convicció que canviar les coses era possible i, després, dels bombardeigs, els afusellaments al Camp de la Bota (els presoners passaven en camions a prop de casa, quan hi anaven), la gana i l’ofec. Per això em va resultar impossible llegint aquesta Memòria d’uns ulls pintats oblidar-me d’ells i no plantejar-me com devien ser les seves vides lluny de l’èpica de la guerra. Com devien ser les històries d’amor, en uns temps tan terribles? Perquè si alguna cosa és aquest llibre és això, una història d’amor.

Amor que m’ets amic d’aquell ahir,
amic que m’ets amor pel devenir,
dempeus!
Amor que m’ets amic; Geografia (1988)

La revolta dels Segadors és un dels episodis més èpics de la història catalana. De fet, l’himne nacional es basa en aquest moment de la nostra memòria col·lectiva.

Però què va representar en realitat, per a la gent del poble, la revolta dels Segadors?

Catalunya, 1640. En Joan Martí, hereu d’una hisenda important del centre de Catalunya, es troba barrejat, de la pitjor manera possible, en la revolta dels Segadors. Els terços castellans exigeixen l’allotjament que els catalans estan obligats a donar-los. Però no només aprofiten l’allotjament… En Joan, sense pensar-s’ho dos cops, els “cobra” l’allotjament. I això l’obliga a fugir de casa seva i a prendre partit en una guerra, que en primera instància sent com a pròpia però que amb el temps se li fa llunyana.

Una guerra en la qual en Joan s’implica per amor: per amor a la Maria, al seu mas, a la seva família i a la seva terra, i en la que se sent atacat per les forces a qui, suposadament, ha de retre tribut: primer el rei espanyol i posteriorment el rei de França. Entremig d’una guerra, a més, la gent ha d’intentar viure. Però com es viu amb la misèria, la fam i la pesta que sempre acompanyen els soldats i les seves ràtzies?

La Guerra dels Segadors, no ho oblidem, va acabar com acaben totes les guerres per als catalans: malament. Els espanyols i els francesos van fer la pau sobre el nostre territori i nosaltres vam haver de lluitar i callar.

Una bona novel·la, que ens acosta una mica més a la duríssima vida del segle XVII a Catalunya, quan encara no existia la crisi econòmica, perquè la crisi era total.

Aquí en teniu el primer capítol en pdf.

Amb la publicació d’aquest Epistolari complet, és a dir, les cartes que entre 1957 i 1976 es van creuar Llorenç Villalonga (1897-1980) i Baltasar Porcel (1937-2009), tenim l’oportunitat de veure des de dins l’evolució de la singular relació entre dos dels representants de la narrativa mallorquina més destacats de la segona meitat del segle passat.

Separats per quaranta anys i per orígens socials ben diferents, units per la passió per l’escriptura i el pensament, la relació havia d’esdevenir, per força, singular.

A través de les cartes veiem un Porcel/Odin/Flo la Vigne passar de deixeble una mica “Àngel rebel” a escriptor fet i segur de sí mateix que serà al darrera del reconeixement (i publicació) de l’obra del mestre/mentor/quasi pare.

Seguir pas a pas (sovint dia a dia) aquest procés ens permet anar descobrint allò que el pudor de l’home del XVIII que fou Villalonga, ocultava curosament: la tendresa que sentia pel seu estimat Odin, l’amor per la seva esposa Maria Teresa, la frustració per no tenir fills,… Fins i tot, ja a les acaballes, Villalonga es permet una expansió molt ben guardada:

Bé, he començat amb castellà i acab en mallorquí. És que quan els sentiments són verídics -i quan se tenen els meus anys- tornam a la llengua materna”. (febrer del ’75).

Quatre-centes vuitanta-dues cartes a través de 798 planes de llibre donen per molt: hi veiem un retrat de la migrada vida literària i cultural de Ciutat (que és com l’anomena sempre Villalonga i no pas Palma com ara volen uns ni Palma de Mallorca com diuen uns altres), i com percep el jove illenc el món de la vida cultural, editorial i política dels activistes catalanistes a la Barcelona dels seixanta. Amb les seves ambigüitats, grandeses i misèries. Com s’anirà situant ràpidament i com serà “temptat” per Gironella, Lara i el propi Villalonga a “passar-se” a la creació literària en castellà.

La galeria de personatges, entre primers papers, figurants i només esmentats, és impressionant. Els episodis amb el matrimoni Sales mereixerien un sainet monogràfic.

Per als que no coneixem per dins el món editorial resulta sorprenent el grau de tripijoc que s’amaga darrere els premis literaris. És un tema important a la correspondència i provoca una intensa vergonya aliena. Però pel que sembla això va així.

Naturalment també hi ha un lloc destacat per a digressions sobre literatura, art, pensament, llengua. I també higiene, gimnàstica…

I discretíssimes referències al tema que ara s’anomena orientació sexual. Les hipòtesis sobre aquest aspecte de Villalonga queden ben obertes, que no tancades.

Si sou del ram de la literatura llegiu aquest llibre. Si sou sensibles a l’espectacle del pas del temps sobre les persones llegiu aquest llibre. I si, simplement, sou xafarders no us el perdéssiu pas.

Cada matí escolto El món a RAC1 quan em llevo, mentre esmorzo i faig el dinar per anar a la feina. Quan el Toni Bassas va marxar d’El Matí de Catalunya Ràdio, em vaig passar a RAC1 amb el Jordi Basté i, gràcies a Basté, tenim aquest llibre entre mans.

Quan vaig veure aquest llibre el vaig agafar amb ganes, ja que volia veure com eren aquests “davantals”. Que què és un “davantal”? Doncs jo tampoc ho sabia, però és una reflexió d’aproximadament 3 minuts que fa en Basté cada dia al programa, a les 8 del matí. És clar, a les 8… Per això no ho sabia! Tot i escoltar el programa cada dia, no he sentit cap d’aquests “davantals” en directe. Cap ni un. És el que té haver de llevar-se més d’hora (ben d’hora, ben d’hora) i escoltar la ràdio a les 7, ja que a les 8 ja haig de ser al tren arribant a Barcelona.

Després d’aquest apunt autobiogràfic, us diré que aquest recull de ràfegues de metralleta pot arribar a ser difícil de digerir. Com que recopila els millors “davantals” des del 2007 fins al 2011, et trobes una sèrie d’opinions sobre molts temes que eren notícia cadascun d’aquests dies. La majoria de pàgines parlen (quan llegia el llibre simplement el sentia a ell parlant) de temes com a mínim polèmics: des de les relacions Catalunya-Espanya (recomano llegir-los per parts, et pot agafar un atac de mala llet si els llegeixes tots seguits), la crisi, problemes socials… En canvi, hi ha altres temes més lleugers que fan passar millor la lectura: cultura, difunts il·lustres, el Barça i Pep Guardiola…

En fi, aquest és un llibre d’un senyor que parla com escriu i escriu com parla: com una bala, clar i català. Al ser discursos pensats per ser declamats per la ràdio tenen una inmediatesa, una frescor i una “incorrecció” que no té, per exemple, aquesta ressenya, que estic escrivint, esborrant i tornant a escriure, canviant-la, censurant-la, polint-la, suavitzant-la… No, no. Els “davantals” del Basté són indignació, exaltació, sentiment, adrenalina… Pensats per transmetre l’opinió d’aquest comunicador a l’audiència i, sobretot, per fer que aquesta (nosaltres) reaccioni, que no es quedi parada, que lluiti pel seu món, el nostre món.

Benvinguts al món.

Ferran Torrent és un mestre a l’hora de plantejar en les seves obres una sèrie de situacions, històries i personatges paral·lels que acaben trobant-se tot donant coherència a la història que ens planteja. En aquesta obra, Ombres en la nit, l’escriptor valencià porta al límit aquesta característica i així ens trobem que a cent pàgines del final del llibre, segueix introduint-ne de nous. Això dificulta, en la meva opinió personal, la lectura i comprensió de l’obra.

Per altra banda, pocs escriptors saben dibuixar tan bé com ho fa Ferran Torrent l’ambient de la ciutat de València. En aquest cas, una València tenyida del color gris tristament característic de la postguerra en particular i del franquisme en general.

Santiago Cortés, personatge secundari en el llibre (excepte en el tram final), és un gitano supervivent de l’Holocaust i del camp de concentració de Dachau que retorna a les terres valencianes on va néixer. En el seu retorn ho fa com a membre d’un escamot clandestí la missió del qual és liquidar un pròfug nazi que emparat pel franquisme ha trobat recer en la capital del País Valencià.

En aquesta obra, a part d’en Santiago Cortés, coneixerem altres personatges amb els quals uneix les seves forces com ara antics lluitadors republicans, agents britànics del SIS, un espia soviètic i fins i tot un expert falsificador.

Tot i que considero, sempre des de la meva òptica personal, que Ombres en la nit és amb Espècies protegides una de les obres menys reeixides de l’escriptor de Sedaví, no puc deixar de reconèixer i constatar la força i versemblança d’uns personatges profundament marcats per la gran tragèdia del segle XX que cadascun d’ells van haver de patir.

Nosaltres, ens acostem -per fi!- al cap de setmana i això vol dir que tindrem temps per anar al restaurant o -maleïda crisi- per acostar-nos als fogons i preparar un àpat com cal. He de dir que per a mi cuinar no és cap suplici… al contrari! Anar al mercat a veure què farem i, després, preparar-ho amb tranquil·litat em suposa una mena d’exercici beatífic. Especialment si ho faig amb el llibre del Fermí Puig davant! Per què? Doncs perquè ell no és un cuiner dogmàtic, dels qui et fan mesurar el gingebre o l’agar agar… amb ell no hi ha ingredients “estrambòtics” que després se’t queden a l’armari fins que es moren de l’avorriment, ni receptes que requereixen un alt coneixement previ per afrontar-les amb una mica de solvència! Amb ell hi ha “bon rotllo” i improvització si s’escau; en comptes de tensió, diàleg amb el calaix de la verdura, a veure què trobem que ens faci el pes… Els qui el seguiu a El món a RAC1 ja heu anat veient (o sentint) que això que us dic és la pura veritat, oi?

Us vindria de gust, per sopar, una sopa de peix de roca amb arròs i fideus, per exemple? O una torrada d’ous a la brasa amb pernil ibèric? O, una mica més “sofis”, llamàntol amb llet de coco i verdures? No em direu que no fa venir gana només de pensar-hi!! Doncs les receptes hi són totes, junt amb algunes que al llarg d’aquests anys els oients li han fet arribar directament a en Fermí Puig perquè ell i en Jordi Basté les comentin en antena. Ara ja només cal que us engresqueu i us poseu mans als fogons!

I, per acabar aquest comentari, un dubte: si d’una novel·la, per dir que és bona, diem que enganxa, què hem de dir d’un llibre de cuina? Que alimenta? En qualsevol cas, segur que hauria de desitjar-vos que no se us enganxi res!

La Montse ens explica L’hora zen de la Teresa Solana, una història amb les peripècies d’uns personatges que el diari italià La Reppublica qualifica de “dos bergants adorables”. Aquí la teniu!

L’hora zen de Teresa Solana és una novel·la detectivesca que narra com dos socis, en Borja i l’Eduard, es dediquen a treure les castanyes del foc investigant els assumptes més tèrbols (o no tant) de gent adinerada de la ciutat de Barcelona.

De fet, la ciutat és un dels personatges de la novel·la perquè, per sortir, surten tots els barris de la ciutat comtal. El llibre tracta més d’un cas, i el desencadenant és un personatge “particular”, la Teresa Solana (l’autora del llibre), que els demana que investiguin centres de teràpies alternatives de la part alta de Barcelona perquè ella pugui escriure un llibre sobre aquest món.

Quan van al despatx per atendre Solana, el Borja i l’Eduard es troben que tot està fet una coca i intenten descobrir per què els han regirat l’oficina. Per poder atendre la seva clienta a un lloc més decent van al pis de sobre, que està impecable però que té un petit inconvenient: hi ha un cadàver!

A partir d’aquí, un munt d’embolics amb morts amunt i avall, espies, flors de Bach i altres remeis imprescindibles pel cos, la ment i l’esperit.

Sóc fan de la novel·la negra i aquesta m’ha agradat prou, tot i que en alguns moments crec que es perd una mica en els detalls però és més que probable que me la torni a llegir en un altre moment. També és més que probable que m’agradi més la segona vegada que la primera!

En resum: és un llibre que potser podria anar, segons com, una mica més de cara a barraca. Però és que si no hi hagués aquests detalls no es podria dir L’hora zen… s’hauria de dir, Una estona de novel·la negra.

Jo em quedo amb L’hora zen.

Quan ens va arribar aquest llibre vam comentar entre Nosaltres que necessitàvem algú del ram, o com a mínim, que fos del món que estudia l’audiovisual perquè ens l’expliqués. És per això que li vam passar a l’Esther, que se’ns estrena. Aquí teniu la seva primera ressenya:

A Gonzalo Herralde. Cineasta cívic, el darrer llibre d’Octavi Martí, l’escriptor aprofundeix en la figura d’Herralde, un cineasta que, com el propi autor explica, és múltiple i canviant al llarg de la seva carrera. Des d’aquesta intenció, la d’apropar-se a un personatge de caire calidoscòpic, el llibre de Martí resulta una visió completa del recorregut del director, on l’aproximació s’aconsegueix des d’una mirada també múltiple i oberta.

Ja des del primer capítol, una mena de semblança biogràfica, l’autor no es limita a la citació dels fets que marquen la vida d’Herralde, sinó que perfila el personatge mitjançant diferents recursos. D’una banda, Octavi Martí fa una acurada descripció del context històric, d’una Catalunya “filla del Pla d’Estabilització”, i de la situació del cinema català i espanyol; i de l’altra, utilitzant sempre el cinema com a leitmotiv, estableix el contacte que l’adolescent barceloní va tenir amb les pel·lícules de l’època i amb la projecció d’aquesta etapa de descobriments en la producció cinematogràfica pròpia.

Sembla que l’Octavi Martí vol lligar-ho tot, i estimo que ho aconsegueix. Cadascun dels altres capítols, un total de 13, es configuren al voltant de les diferents pel·lícules d’en Gonzalo Herralde. Tots ells conformen un curiós repàs a la història del país, així com a la història del cinema; però sobretot, el que fa Martí és articular les diferents etapes del cineasta mitjançant l’anàlisi dels propis films.

Per tot açò, Gonzalo Herralde. Cineasta cívic és una obra on els fets que es narren estan entrellaçats magníficament amb la realitat que els envoltava i resulta una lectura enriquidora des d’una perspectiva de recuperació històrica, així com de crítica cinematogràfica. A més, la veu d’Herralde hi apareix transcrita per Octavi Martí d’una manera molt exacta, amb una gran quantitat de cites, reforçant així la intenció periodística i aportant vitalitat al text.

Aquest llibre ens aproxima a la figura d’un cineasta que va néixer als anys cinquanta, va créixer amb el cinema dels seixanta, va produir des de l’underground dels setanta i vuitanta, i que es va haver de replantejar el negoci als anys noranta endinsant-se en el món de la producció de vídeos. Un homenatge a un home de cinema autòcton que guarda, i filma, amb la seva trajectòria part de la història del seu temps.

Vaig tenir la sort de veure fa poc una exposició a La Pedrera amb un títol sorprenent: Ai Perejaume, si veies la munió d’obres que t’envolten, no en faries cap de nova!. Es tracta d’una retrospectiva de l’autor Perejaume que romandrà oberta fins al 15 de febrer i on s’hi han recollit desenes d’obres de l’artista dels darrers vint anys.

Bé, doncs, jo crec que la meva admiració va ser tan gran que els Patges Reials (que devien passar per allà) van estar segurs que aquell era el regal que em faria més feliç per Reis i… tal dit, tal fet! El dia 6 al matí Pagèsiques m’esperava al damunt del sofà, amb un paquetet de te, unes monedes de xocolata i – sí, per què negar-ho?- una mica de carbó!

De tot això en fa tot just una setmana i ja us podeu imaginar que amb aquest poc temps no hi ha massa joc per haver-lo llegit sencer. Més si tenim en compte que és un llibre lent, que requereix una lectura pausada i reflexiva, perquè no tot “s’entén a la primera”. Amb això us vull dir que crec que aquestes Pagèsiques m’acompanyaran al llarg de 2012… Si apreta la crisi, ens quedaran els versos! Si l’economia fa perdre el sentit a les coses, l’art en donarà de nou!

Bé, us explico una mica com és el llibre: a la solapa hi llegireu “Els cinc llibres del camp – Pagèsiques, Els arbres, Els suros, El taller i Bloc de notes-”, a la contra d’aquesta preciosa edició, la paraula “Poesia” i, a dins, delícies com aquesta. Tot vostre!

Ara vosaltres, arbres,
poematitzeu-nos.
Que sigueu, vosaltres,
autors nostres.
Aquí ens teniu
perquè -just al revés
del que és costum-
acompliu, en nosaltres,
el vostre ofici de literats.
Som-hi, doncs.

En aquest vídeo podeu veure en Perejaume parlant de Pagèsiques

Us he dit, oi, que m’agrada molt la novel·la negra? Doncs quan vaig poder posar les mans damunt de la darrera novel·la de l’Andreu Martín vaig pensar: “ja està, mil hores d’entreteniment i diversió de novel·la negra catalana”. Perquè és una novel·la llarga, no us penseu que és un fulletó que es llegeix ràpid.

Però no és una novel·la negra en el sentit estricte del terme. No hi ha un mort de qui se’n busqui l’assassí. Però de morts n’hi ha molts i d’assassins encara més.

Martín fa un recorregut per la història del segle XX a Barcelona, des del 1900 amb la ciutat de les llums, l’anarquisme, el pistolerisme i les bombes, fins el 1975, amb una part de la ciutadania brindant amb cava per la mort del dictador.

Tres amics, en Víctor, en Miquel i en Fernando, viuen totes les experiències possibles durant aquests 75 anys de les seves vides, que també són la vida de la ciutat i de bona part d’Europa. A través d’aquests tres homes, Martín ens dibuixa tres maneres de viure, d’assumir el repte de la història i de les històries, la Majúscula i les minúscules. Els tres amics, amb les seves idees, els seus fills, les seves dones…

Una novel·la intensa, que repassa molts records, moltes persones, moltes situacions. A uns quants els recordarà la seva vida; a d’altres els ajudarà a entendre per què n’hi ha que van viure la vida com la van viure; a d’altres els servirà d’excusa; i a uns quants més els permetrà desempallegar-se de dolor i de sensació de vergonya.

Ja feia dies que no em queia al damunt un “totxo” de competició i la veritat és que ja començava a tenir una mica de “mono”.

La providència ha volgut posar a les meves mans aquesta novel·la del Chufo Llorens. Visca la providència!! Encara que tingui el nom i el cognom de la meva germana que és, en definitiva, qui me l’ha deixat.

Aquest Mar de foc ve a ser una segona part d’Et donaré la terra. Aquí la Comtessa de Barcelona, la tremenda Almodis de la Marca, capaç de fer perdre l’oremus a la gran Ermessenda de Carcassone, ja està completament implementada en el seu paper d’esposa de Ramon Berenguer I.

El cas és que fa prou bé la seva feina. El Comte l’estima amb bogeria i posa a les seves mans la majoria d’assumptes de Palau que requereixen un mínim de sensibilitat o astúcia.

Tota la gent de la cort la té en la més alta consideració, les seves ordres van a missa i tothom les compleix sense queixes i de bon grat.

El poble està més que satisfet amb Almodis. Dóna menjar als més necessitats, escolta els seus maldecaps i sap ser implacable i justa a part iguals.

Fins aquí tot molt bé però les coses, com sempre, per unes ànsies de poder desmesurades comencen a torçar-se per Almodis de part de la seva pròpia sang.

La unió de Ramon Berenguer I i Almodis dóna com a fruit quatre fills: els bessons Ramon Berenguer II i Berenguer Ramon (no és que s’hi matessin gaire buscant noms, oi?) i les noies Agnès i Sança, a banda del primogènit Pere Ramon, fruit del primer enllaç del Comte amb Elisabet.

Aquest últim és gandul, colèric i faldiller, i la seva màxima preocupació és substituir el seu pare al poder.

Els bessons són la nit i el dia: el primer, Ramon Berenguer és bo, treballador, disciplinat, i molt més apte per la successió que cap altre dels seus germans. L’altre bessó, Berenguer Ramon, és l’altra cara de la moneda: s’entén millor amb el primogènit Pere Ramon que no pas amb el seu germà bessó.

A partir d’aquí la troca comença a embolicar-se a base de bé: tot són intrigues, assassinats, duels a mort, i bordells que funcionen al barri de la Ribera o a la falda de Montjuïc gestionats per un individu d’allò més sinistre que dóna molt, però que molt de joc.

Naviliers que fan créixer la ciutat de Barcelona, pirates àrabs que demanen rescat per embarcacions i les seves tripulacions, i com sempre, l’amor.

Fins aquí puc llegir… i prou. En Chufo Llorens aconsegueix un rigor històric important, dosificat, amb pinzellades d’humor, d’aventura i de decorat de pel·lícula de dissabte a la tarda.

Mmmmmm! Xulo, xulo!!!!

L’Esteve, que té dues criatures que no arriben als deu anys, comença a trobar-se dents sota els coixins. En un atac de desesperació ens ha consultat què podia fer i li hem deixat Les cartes secretes del Ratolí Pérez de la Mercè Ubach. Aquí en teniu la ressenya:

Tinc fills. I els fills a certa edat ja ho tenen això: fan canvis de dents. És per això que he anat a buscar l’ajuda de l’especialista en la matèria: el Ratolí Pérez. De la mà de Mercè Ubach, amb l’ajuda d’en David Rosel i la Júlia Sardà a les il·lustracions, podré explicar-los què passa amb les seves dents quan van a dormir.

Tot i que espero llegir-lo amb els nens, pel que he fullejat m’ha semblat una proposta força interessant. Amb unes il·lustracions molt treballades, la història combina l’experiència d’un nen amb la pèrdua de les primeres dents i un seguit de cartes que va rebent del Ratolí Pérez.

De fet, qui necessiti les cartes del Ratolí Pérez les trobarà físicament al llibre. Estan enganxades a les pàgines del llibre per poder-ne extreure el contingut: la presentació del nostre protagonista a la criatura en qüestió, l’explicació de què ja coneix quines són les seves expectatives en relació a l’intercanvi dent-regal, i una història relacionada amb el món dels ratolins.

Quant a les il·lustracions, no espereu trobar un estil com el de la Pilarín Bayés o la Roser Capdevila, sinó un aire més proper al manga o el còmic de superherois (encara que aquí només és un ratolí… ni tan sols és un “Lobezno”), i que crec que els meus fills en gaudiran d’allò més.

Dues pegues que li trobo al llibre: a casa meva no hi ha hagut mai gaire Ratolins Pérez… a casa meva sempre hi ha hagut la figura de “l’angelet”. L’altra pega és que quan al fill més petit li caiguin les dents necessitaré sobres nous.

Per la resta, crec que és un llibre recomanable per mirar els dibuixos i llegir les cartes, que he trobat molt originals.

El Martí s’ha llegit El llibre de l’any del Vicenç Pagès i ens n’ha fet la ressenya. Tingueu en compte que coneix l’autor… però com que li agrada burxar a pràcticament tot el que se li posa davant, podeu confiar (prou) en el seu escrit.

Hi ha llibres que entren primer pels ulls amb la portada o, en el seu defecte, amb la contraportada. I què diu aquest El llibre de l’any? Doncs una cita de Samuel Johnson que resa: “no us refieu de qui ha escrit més llibres dels que ha llegit”.

Partint d’aquí, doncs, jo em refio d’en Vicenç Pagès perquè, pel que sé, és un home molt llegit… i a més, sap escriure. A més, aquesta cita és una pseudojustificació per entendre què trobarem en aquest “almanac literari”: un recull dels articles que des de l’any 2000 ha anat escrivint Pagès al diari El Punt i després a la revista Presència. Ara, però, no us imagineu un totxo amb un recull d’onze anys de columnes setmanals! El que trobareu en aquest llibre són cinquanta-tres textos on es contextualitza cadascuna de les setmanes de l’any, amb les seves circumstàncies, separats per estacions, marcats per les “dates assenyalades” -Sant Jordi, Nadal, Tots Sants, Setmana Santa, l’Epifania d’un Crist salvador, l’arribada de cada estació o dels canvis de temps, etc.-, i amb una altra guia inamovible i indispensable: la literatura i, en el seu defecte, els seus autors.

Així doncs, en la citada epifania comencem a llegir un text on se’ns parla de l’inici de l’Ulisses de Joyce, però poc després s’explica que si a la literatura universal hi ha hagut algun especialista en la matèria és Lleó Tolstoi. I, en aquest sentit, partint d’autors o temes anem passejant de la mà de Vicenç Pagès per retrobar o descobrir les obres de Dostoievski, Pla, Virginia Woolf, Fages de Climent, Cortázar, Kapuscinski, Salvat-Papasseit, Nietzsche, Verdaguer, C.S. Lewis, Maria Mercè Marçal, Huxley, Stendhal, Rodoreda, Kafka, Karl Marx, o fins i tot referents culturals indispensables per la nostra societat com Groucho Marx.

Un llibre que es llegeix de forma deliciosa. Fins i tot li ho podríem retreure a Pagès. I és que ja ho aconsella l’autor al pròleg quan recomana una lectura pausada i, si pot ser, llegint cada text corresponent-la a cada setmana de l’any.

I entre text i text de Pagès, l’excel·lent treball d’il·lustració que fa Joan Mateu, extreient dels escrits setmanals aquella imatge que podria passar pel nostre cap, o fins i tot aquella que ens fa dir allò del “sí, sí,… té raó. Així està més ben explicat” a l’hora de plasmar l’escrit al dibuix: rostres de Sagarra amb tatuatges de la Polinèsia, llibres en una nevera quan es parla de la fredor narrativa de Txèkhov o un Peter Pan de Disney amb bigotis dalinians a l’hora d’explicar com el pintor surrealista i Gala van sobreviure, com Orwell, als Fets de Maig del 34.

Només dos retrets: he estat incapaç de fer-ne una lectura pausada. Sóc periodista i devoro més articles que no pas llibres.

L’altre retret és que després de llegir aquest almanac literari de Vicenç Pagès tinc tal quantitat de “deures”, de llibres per llegir amb una explicació del per què ho he de fer, que ja no podré devorar més articles…

Doncs això: no us refieu de qui ha escrit més llibres dels que ha llegit.

D’en Vicenç Pagès us en podeu fiar.