El paradís perdut de Mercè Rodoreda, de Carme Arnau Faidella

elparadisperdutdemercerodoredaCada cop que em ve al cap la Mercè Rodoreda , recordo Mirall trencat… Aquell llibre ple de personatges que semblaven massa reals per ser inventats, com l’avi Fontanill, personatge que va sorgir gràcies a la influencia del seu propi avi, o fins i tot La Plaça del Diamant, escenari de molts episodis de la seva vida. Aquestes només son unes de les moltes novel·les que va escriure aquesta escriptora que feia que els personatges de la seva vida s’endinsessin en les seves històries.

La Carme Arnau, incansable historiadora de la seva vida i obra, ens porta El paradís perdut de Mercè Rodoreda, un llibre que recull una part molt important de la vida de la novel·lista: la seva infantesa.

Gràcies a cartes familiars, sobretot les d’un oncle catalanista que va anar a viure Amèrica entre 1909 i 1921, i a testimonis de l’època, ens trobem a una Mercè Rodoreda que rep una educació pròpia de la classe benestant al barri de Sant Gervasi, escenari comú a les seves obres. Sabrem com pensava la nena que esdevingué una gran novel·lista i com veia el seu entorn i el seu món a través dels seus propis ulls. També coneixerem, a través de la seva història, esdeveniments emblemàtics de l’època en una Barcelona en constant moviment i la ideologia catalanista en què es mouen tots plegats.

Si voleu saber més sobre l’emblemàtica i universal escriptora catalana, no deixeu de llegir el llibre. Endinsar-vos en la seva infantesa us farà, sens dubte, entendre molt més moltes de les seves novel·les.

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: El paradís perdut de Mercè Rodoreda
Autor: Carme Arnau Faidella
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El Balancí
Pàgines: 264
ISBN: 978-84-297-7467-2
Preu: 19,90€

Putos himnes generacionals, de Marta Salicrú i Andreu Gomila

putoshimnesgeneracionalsHi ha moments, indicadors, detalls que t’expliquen que et fas gran. La targeta groga de “la Caixa” enlloc del Carnet Jove, que et diguin senyor pel carrer, que un noi que no creus tan jove només conegui el Polònia i no hagi sentit mai el Minoria Absoluta. Però ara ja ho tinc tot. Ara ja tinc autors de la meva edat i ja tinc un relat de la meva banda sonora. No sé si agrair-ho molt o sentir-me’n més… M’estic fent gran? Com deia aquell, és màgic… és meravellós.

I el relat? Doncs del relat se n’encarreguen la Marta Salicrú i l’Andreu Gomila que s’han adonat a temps que ja tenim música “nostra” amb prou entitat com per no haver de recórrer a Raimons, Llachs, Ovidis per reivindicar-nos musicalment. El que proposen i expliquen Salicrú i Gomila és qui han estat els responsables de teixir i fer nostres aquestes cançons que ells anomenen Putos himnes generacionals.

No hi surten tots però tots els que hi surten, ho són. No tant els himnes però sí els representants de què ha significat per tota una generació -la meva, la nascuda a finals dels 70 i inicis dels 80 que va veure la Barcelona olímpica, que va veure caure murs de Berlín, que va veure caure Freddy Mercury i Kurt Cobain, i que va veure ascendir els festivals indies- la música i la feina de gent com Antònia Font, BCore, Manel, El Petit de Cal Eril, Bankrobber, Standstill, Mishima o Joan Colomo.

Cadascun dels que hi apareix representa una faceta de la -per fi!- edat adulta del pop-rock fet al nostre país. Independentment de l’idioma o l’estil. Música popular, música pop, amb un punt en comú: la política reivindicativa del “fet aquí” ja no és el focus d’atenció perquè cal centrar-se en una cosa més important: que les cançons siguin bona música. I això no és poca cosa, oi?

Tots els que apareixen al llibre els havia escoltat. Jo sempre he estat més de sentir gent que crida i per això m’ho he passat especialment bé llegint què expliquen de Standstill, BCore i Joan Colomo. Però la gràcia i el mèrit de la Salicrú i en Gomila ha estat la d’apropar-me uns Hidrogenesse, per exemple, com no ho havia fet mai ningú. Ni un Rockdelux, ni un Mondosonoro, ni un Enderrock, ni un Gent Normal.

A través de les entrevistes als protagonistes, els autors fan una bona mescla entre el relat personal -“vaig perdre el nord ballant aquella nit”- i el relat col·lectiu -“la gent esgotava les entrades de cada concert que van fer”- per tal de recollir l’ebullició d’aquesta escena musical barcelonina. Entrevistes i textos que són assaig objectiu amb una dosis justa d’emotivitat del nostre temps i la nostra música. Això que en diem “escena”.

I aquesta escena, la nostra escena, la nostra música necessitava un llibre. Se’l mereixia. I ara ja el té.

Un apunt final: perquè imagineu aquesta escena del tot, hi va haver un dia en què vaig anar a la presentació de ‘Greta’, el nou disc d’Inspira, en format vermut. A la nit vaig assistir a l’últim concert de la història de Standstill i el matí següent vaig veure una actuació al Continental de Dofí Malalt i El pèsol feréstec. Tots els directes, amb els Putos himnes generacionals a la bossa que m’acompanya. Ah, si! I aquest escrit el faig amb el nou disc d’Egon Soda sonant de fons, dos dies després d’haver vist el documental dels 25 anys de BCore al festival de documentals Inèdit.

La nostra música, els nostres himnes generacionals, es mereixien un llibre. I ara ja el tenen. És màgic… És meravellós!

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: Putos himnes generacionals. Relat sobre l’escena musical barcelonina
Autor: Andreu Gomila Llobera | Marta Salicrú
Editorial: Empúries
Col·lecció: EMPURIES NARRATIVA
Pàgines: 344
ISBN: 978-84-16367-16-0
PVP: 16€

Els aliats de la nit, de Roser Caminals

elsaliatsdelanitRoser Caminals situa l’acció d’Els aliats de la nit a la Barcelona de 1941, anys de misèria física i moral, de postguerra interior i guerra a Europa i al món. L’Espanya obertament simpatitzant del règim de Hitler juga, això no obstant, un paper de neutralitat no bel·ligerant.

Algunes empreses de matriu estrangera actuen com a poc dissimulada tapadora d’activitats d’espionatge i contraespionatge de les forces en conflicte. Magnus, poderós laboratori farmacèutic alemany, n’és una i quan el Fede, espavilat i ambiciós, hi entra a treballar de visitador mèdic veu aviat que per surar haurà d’acceptar jugar un doble paper afegint al seu el de portador de missatges aprofitant la mobilitat i versatilitat de la seva feina.

El destinen a la zona de l’Alt Urgell i l’acció es desplaça, a l’encara més neutral Andorra que està passant de la situació de pobresa de l’alta muntanya mal comunicada que la caracteritzaven secularment fins a l’esclat de la guerra civil espanyola, a una nova situació com a enclavament privilegiat per desenvolupar, a més d’un molt incipient turisme d’esquí, les lucratives activitats del contraban de “paquets” de persones que miren de fugir dels nazis. I per tant també enclavament de les operacions d’intercepció d’aquests fugitius i de la informació que la seva detenció pot aportar.

Amb la seva gran capacitat per captar les situacions, el Fede s’adona del paper que està jugant i, mancat de cap prejudici, s’hi presta sense manies.

Tota una galeria de personatges molt ben definits i caracteritzats es van trobant en el teixir i desteixir de la teranyina dels serveis secrets alemanys i britànics. En aquesta galeria hi ha, entre d’altres, un hongarès fugitiu del seu país acusat d’estar involucrat en un atemptat a Budapest.

Quan ens havíem endinsat en aquest microcosmos de viatjants de comerç, cases de putes, metges corruptes, falsos esquiadors, passadors de “paquets” i executius de multinacional alemanya, sobtadament canviem d’escenari.

Som al Budapest filonazi de Horthy i coneixem com era la vida de Ferenc Kodaly poc abans de ser expulsat de la càtedra universitària. Això és el que li farà canviar la vida molt ràpidament. Perd la dona, es troba fent de cambrer en un restaurant de luxe tronat, perd la casa i sense proposar-s’ho es troba involucrat de ple en la resistència fins que no té altra sortida que intentar la fugida travessant fronteres de manera arriscada i furtiva.

No explicaré com. L’acció transcorre amb una tensió mantinguda i, tot i que sabem des del començament que arribarà a Andorra, no podem deixar d’estar amb l’ai al cor i aguantant la respiració.

El final, que no revelaré, ens dóna informació, com ara sol passar als films “basats en fets reals”, de com els ha anat als personatges ja acabada la Guerra. Els que sobreviuen, que no seran pas tots…

Molt ben construïda, ben escrita i amb un català de riquesa envejable. Manté el ritme i la tensió dramàtica sense caigudes. Els personatges, tots -i n’hi ha molts-, estan molt ben dibuixats i tenim de cadascun d’ells la suficient informació per entendre per què es comporten com ho fan. No són de cartó.

No us la perdeu. Quan es converteixi en una minisèrie de TV d’èxit podreu presumir d’haver-la llegit.

Títol: Els aliats de la nit
Autor: Roser Caminals
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El Balancí
Pàgines: 352
ISBN: 978-84-297-7466-5
Preu: 19€

La merceria, de Teresa Roig Omedes

lamerceriateresaroigRomàntica, agosarada, tràgica i sovint massa injusta és la historia que ens porta la Teresa Roig. Una novel·la on dues famílies de principis del segle XX són les protagonistes.

Prenen com a escenari una Barcelona enmig d’una guerra que deixa massa morts en acabar. En Tonet, un noi tan humil que no té res, coneix l’Eudald, un noi de classe alta que ho té tot. A partir d’aquí, tot i l’abisme de circumstàncies que els separen, es va filant una historia d’amistat, amor i desenganys que faran que les famílies que formin aquests dos homes es vagin entrelligant sense voler-ho. Gràcies a aquesta amistat però, en Tonet veurà el somni de la dona que estima acomplert: obrir una botiga.

La merceria no només dóna títol a aquesta novel·la. És l’espectador silenciós de tot el que passa al voltant de tots els personatges que hi passen per ella. Un lloc que pren vida pròpia i que tots desitgen. Un lloc on tres generacions viuen i malviuen.

Escrita amb un gust impecable i ambientada en una època meravellosa en constant evolució, la Teresa Roig ha sabut capturar l’essència de tots els personatges i plasmar-la en un espai temps precís i mesurat.

Nosaltres, he de confessar-vos que he gaudit com feia temps que no ho feia amb aquesta lectura i que hi ha un personatge que a mi m’ha arribat al cor. Us convido a llegir-la i a esbrinar qui és, perquè estic convençuda que a ningú deixarà indiferent!

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: La merceria
Autor: Teresa Roig Omedes
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 368
ISBN: 978-84-664-2005-1
Preu: 19,90€

La Malcontenta, de Sebastià Alzamora

lamalcontentaEn Sebastià Alzamora torna a l’actualitat literària i ho fa -m’atreviria a dir que- per la porta gran de la mà de La Malcontenta, el malnom del personatge principal de la novel·la que porta el mateix títol.

La novel·la comença amb una execució, la d’en Joan Durí, un bandoler que al segle XIX tenia atemorida bona part del sud de l’illa de Mallorca. A en Joan l’executaran a la forca juntament amb tres dels homes que formen part de la seva banda, acusats d’assassinat i dels múltiples robatoris que han anat cometent. Entre la multitud present a la plaça hi ha l’Antònia Suau, la companya d’en Joan Durí, anomenada la Malcontenta, unida al bandoler en un amor pur i incondicional que és capaç de sobreposar-se als fets més terribles que la banda pugui arribar a perpetrar.

Aquesta unió entre la Malcontenta i en Joan serà l’eix de la història, el que ens anirà portant en diferents fils temporals d’un moment a un altre de la vida dels protagonistes, des del dia que es coneixen fins el dia de l’execució -i més enllà- perquè el bandoler, en l’últim moment farà un jurament que l’Antònia assumeix com a propi:

Sí que vaig a l’infern! I allà vos esperaré a tots es que sou aquí! A tots!

I és que abans de tancar porta, l’Antònia ha de preparar una venjança. Algú ha traït en Joan Durí i ha de ser castigat.

Sebastià Alzamora ha optat per inspirar-se en uns fets i personatges reals -hi ha documentació sobre l’existència de Joan Durí- i n’hi introdueix un de ficció -la Malcontenta- que es converteix en l’eix principal de la novel·la i que té una característica especial: l’Antònia és una dona forta, de caràcter, lluitadora, diferent a les dones del segle XIX que vivien a l’ombra dels seus homes. L’Antònia i en Joan van junts, però no es dilueixen l’un en l’altre. Aquests personatges ens faran veure les coses des d’un punt de vista propi: en Joan és brutal, el mouen els instints, les vísceres, mentre que l’Antònia és més racional i tot i que la seva intenció és la mateixa -fugir d’un món injust, sense oportunitats- no perden mai la seva pròpia identitat.

Sebastià Alzamora ha escrit entre d’altres els poemaris Mula morta (2001) i La part visible (2008) i ha estat reconegut com a novel·lista amb els premis Josep Pla 2005, per La pell i la princesa, i el Sant Jordi 2011, per Crim de sang.

Aquí teniu els primers capítols en pdf per començar a llegir el llibre.

Títol: La Malcontenta
Autor: Sebastià Alzamora
Editorial: Proa
Col·lecció: A TOT VENT-RÚST
Pàgines: 240
ISBN: 978-84-7588-548-3
Preu: 19€

Guia de bolets per dur sota el braç, de Ramon Pascual Lluvia

guiadeboletsperdursotaelbraçCaçadors de bolets, deixeu estar la tauleta i la veu de l’Òscar Dalmau parlant de gírgoles i mataparents de cama roja! És hora de tenir un bon llibre a mà que parli de bolets com cal! Són dies -i sobretot, caps de setmana- de sortir cap a la muntanya, pregar perquè hagi plogut una miqueta i que el bosc ens doni sorpreses agradables. I per sort, és per gent com alguns de Nosaltres, desconeixedors del món boletaire i del bolet, que Columna ha editat la Guia de bolets per dur sota el braç, de Ramon Pascual Lluvia.

Aquest llibre, com bé diu el títol, no és del tot un llibre. És una guia de consulta per tenir sota el braç mentre aguantem el cistell. I està editat per aguantar de tot! Oi que parlàvem de pluja? Aquest llibre és d’aquests que si es mulla una mica no suposarà un drama terrorífic.

Columna s’ha encarregat que sigui un llibre tot-terreny, amb un paper bo i resistent, i una coberta… bastant indestructible! Pel què fa al contingut, en Ramon Pascual Lluvia no acaba d’arribar ara ni al món boletaire ni al món dels llibres micològics. Sens dubte, aquesta és una molt bona obra de consulta. És el que ha de ser el que anomenem un “llibre pràctic”: un llibre que ens resulti útil. I en aquest cas, útil per descobrir què és el que descobrim quan anem a caçar bolets.

A la Guia de bolets per dur sota el braç hi trobareu, en primer lloc, una entrevista a l’autor on ens explica què són els bolets i com es comporten. A continuació hi ha un resum de com estan classificats els 3.500 bolets que hi ha a la guia, algunes claus per identificar-los -peu, barret, etc.- i finalment, els 3.500 bolets que ens ha seleccionat en Ramon Pascual Lluvia.

En cada entrada de cada bolet hi trobareu el nom, la foto, la família, si és comestible, les característiques, com és la carn i un parell d’apartats fabulosos anomenats “més coses” (detalls i consells importants de l’autor) i “de fesomia semblant” (bolets que s’assemblen al protagonista de la pàgina i que potser ens anirà bé saber que existeixen).

I per si no en teníeu prou, al final del llibre trobareu un apartat de cuina de bolets amb 12 receptes de la Núria Duran.

Us animeu a anar de cacera, aquest cap de setmana? No us oblideu una bona guia de bolets sota el braç!!

Títol: Guia de bolets per dur sota el braç
Autor: Ramon Pascual Lluvia
Editorial: Columna
Col·lecció: NO FICCIÓ COLUMNA
Pàgines: 264
ISBN: 978-84-664-1989-5
Preu: 19€

En la pell de l’altre, de Maria Barbal

enlapelldelaltreLa Montse Morera ens explica En la pell de l’altre, de Maria Barbal

Gran tema, l’engany. Abans que Javier Cercas publiqués El Impostor, Maria Barbal va aproximar-se al mateix personatge a En la pell de l’altre, obra que hauria d’haver tingut més ressò. Aquesta novel·la psicològica ens introdueix dins la vida i la ment d’una impostora que té una existència paral·lela a la del personatge real d’Enric Marco. Ramona Marqués, o la Marquesa, és la germana bessona fictícia de l’impostor real que va fer-se passar per supervivent dels camps nazis.

Tant el personatge femení de Barbal com el masculí de Cercas són víctimes anònimes que projecten la seva soledat en col·lectius on es senten protegits i apreciats. Persones que menteixen per aconseguir el bé comú i, de pas el seu propi profit. Però no es tracta d’un profit material sinó d’un d’intangible que respon a la necessitat profunda de sentir-se víctimes orgulloses, entre altres víctimes i, també, de tenir protagonisme.

Jo com ells, he patit i ho puc compartir. Sóc víctima com ells.
-P. 215

La Ramona Marquès hauria volgut ser admirada, interessant, lluitadora, i fins refugiada, tot allò que era el Tomàs Ferrer. Sí, ella podria ser com ell, la seva lluita era comparable amb la de la gent de l’exili, la seva vida s’assemblava a la dels altres.
-P. 202

Maria Barbal s’acosta al personatge amb respecte i senzillesa. No fa trampes sinó que va directament a allò que li interessa: interpretar el fet de l’engany integrat dins la vida d’una dona “espavilada com un pèsol” de la qual podem haver estat veïnes. Una dona intel·ligent i decidida, afavorida pels dons de les fades que “sovint no s’espiguen fins al cap d’anys.” La novel·la ens explica com s’espiguen, com creixen, aquests dons de la Marquesa.

Així la primera i més llarga part del text és titula: “Els dons de les fades”. M’interessen, sobretot, aquestes metàfores que tenen una funció estructural dins del text, començant pel mateix títol. La segona part de la novel·la, més breu, també apareix amb una imatge com a títol: “L’arbre d’ocells”.

Al final del capítol anterior durant una visita al lloc de la seva infantesa, Ramona torna ha veure una figuera que recordava plena d’ocells com si fossin fruits:

Abans de marxar, encara va mirar la figuera, fullada i silenciosa, intranscendent entre les altes parets. Impossible imaginar-la amb tot d’ocells com fruites adormides.
-P. 272

Els personatges són com arbres i els fruits de la figuera-Ramona també han estat com ocells que han volat, mentre que la seva sogra Lolín és “un arbre tranquil on, de cop i volta, un rèptil s’enfilava per desvetllar mal temps.
-P. 282

Són analogies subtils amb un gran poder d’evocació que van apareixen en el text per a gaudi de qui llegeix. La meva preferida és també en un final de capítol i plasma el retrobament emocional entre l’Anna i la seva filla Mireia.

La Mireia va córrer a abraçar-la i, a la ratlla on canviava el dibuix de les rajoles, van quedar reunides.
-P. 233

Justa la fusta!

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: En la pell de l’altre
Autor: Maria Barbal
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 350
ISBN: 978-84-664-1881-2
Preu: 20€

La maledicció dels Palmisano, de Rafel Nadal

lamaledicciodelspalmisanoAl Nosaltres ja hem parlat de Rafel Nadal a Quan érem feliços i Quan en dèiem xampany. En aquells dos casos l’autor ens narrava les seves cròniques familiars, primer la seva infantesa i en el segon llibre la dels seus avantpassats, en aquell cas el besavi.

En aquesta ocasió ens trobem amb una crònica d’unes famílies de ficció: els Palmisano i els Convertini. I l’escenari ha canviat: no és Girona i Cassà, ni Reims, sinó una regió dels Sud-est d’Itàlia, a la costa de la mar Adriàtica, amb gran personalitat geogràfica, paisatgística i també històrica: La Pulla, amb poblacions i ciutats marineres com Bari i un territori interior on es troben ciutats com Matera i un entorn de característiques úniques. És una part d’Itàlia que no conec i són tan atractives algunes de les descripcions que en fa Nadal, que ja la tinc a la llista de possibles destinacions viatgeres.

La crònica gira al voltant no d’una, sinó de diverses històries d’amor: de les parelles que la I Guerra mundial destruirà, i dels fills que naixeran i que seran “germans” per fugir de la maledicció dels Palmisano segons la qual tots els barons moren a causa de la guerra. També d’una nonna, l’Angela Convertini  (inspirada en l’Angèle de Quan en dèiem xampany) cap de la seva família, dona forta i d’una peça que des del seu palazzo i el seu jardí sap estar sempre en el seu paper. I de la mare que es sacrifica; i del metge filantrop…

Les històries d’amor i tots aquests personatges es desenvolupen en un context històric que, a mesura que avança l’acció, va guanyant protagonisme fins a culminar en la cinquena part del llibre: “El bombardeig de Bari”. Aquí, Nadal descriu amb força i sense estalviar detalls aquest fet que va revestir un dramatisme brutal. Al mateix temps coneixem la història petita i heroica dels voluntaris que van aixecant-se contra l’aliança nazifeixista quan els aliats començaven a avançar per Itàlia.

L’autor, com en llibres anteriors, articula La maledicció dels Palmisano fent capítols curts, de 2, 3 o 4 pàgines, amb títols descriptius, i agrupats en 5 parts. Aquest estil dóna una sensació de lleugeresa i ritme que fa fàcil la lectura i la comprensió d’uns personatges que ens emocionen amb les seves històries i, alhora, la comprensió de la història dramàtica de la Itàlia de la I a la II Guerra mundial.

La llengua àgil, eficaç i amb gran riquesa lèxica està, com sempre en aquest autor, al servei de la història, de descripcions molt vives de paisatges i formes de vida. Tot ben documentat.  El detall de recollir en algun moment varietats lingüístiques de la regió per a denominacions o per a la manera de dir els noms propis dóna autenticitat a la història.

Si en els dos llibres anteriors ens trobàvem davant d’unes molt bones cròniques familiars, ara Nadal ha fet un pas més. Una crònica de ficció, una gran novel·la molt ben ambientada en el lloc i el temps.

Llegiu-la. No us decebrà i tindreu ganes d’anar a la Pulla!

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: La maledicció dels Palmisano
Autor: Rafel Nadal
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 384
ISBN: 978-84-297-7468-9
Preu: 20,50€

Córrer per ser lliure, de Núria Picas i Albets

correrperserlliureSegur que molts de vosaltres sabeu qui és la Núria Picas. Una forma molt ràpida de d’anomenar-la és dir d’ella que és la Kilian Jornet de les dones, cosa que evidentment és una manera molt barroera de resumir en quatre paraules a què es dedica i com és. Per si de cas hi hagués algú que no la conegués, us diré que la Núria Picas va guanyar la Copa del Món d’Ultra Trail el 2012, que la seva carrera en la disciplina del Trail fa posar els pèls de punta i que també és escaladora i ciclista de muntanya. En definitiva, una fora de sèrie.

Avui -escric aquestes línies la nit del 13 de setembre- m’he recordat molt de la Núria Picas. Aquest matí, cap a les 11, feia peu a l’arribada de la Cursa de la Mercè d’enguany després d’una hora i vuit minuts de carrera. Sí, sóc una dels centenars de bojos que cada dia podeu trobar pels carrers de Barcelona entrenant entre cotxes, bicicletes i motos. Molts es diuen “runners”. Jo en dic simplement sortir a córrer. El cas és que aquest matí, mentre corria entre els altres corredors, anava pensant en aquest llibre acabat de llegir.

Córrer per ser lliure no és un llibre sobre l’Ultra Trail o l’escalada o el ciclisme de muntanya. És un llibre sobre la vida i sobre com una persona en concret -la Núria- s’enfronta als reptes que li planteja la vida, que han estat uns quants.

Per la Núria, deixant de banda la família i els amics, l’esport i la muntanya han estat dos dels pilars més importants en els quals s’ha pogut recolzar i en què ha basat una filosofia de vida que parla sobretot de superació. Perquè tenir un accident d’escalada i que després de trencar-se un peu et diguin que mai més podràs tornar a competir és un motiu per deixar de practicar un esport però també és un repte per demostrar a tothom que no hi ha res impossible de fer.

I és que és així. La vida et pot donar cops molt forts, però hem de lluitar per superar-los. La Núria va trobar la força a la muntanya, en la família i en els amics. I la Núria és una fora de sèrie -físicament parlant-, però no hi ha res que la faci gaire més diferent que nosaltres llevat de la manera que té d’enfrontar-se a les dificultats.

Res que no puguem també fer els altres. Feu-vos amb aquest Córrer per ser lliure i ho veureu.

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Llibres per a una Diada diferent

Aquest divendres els catalans celebrem la Diada. Però molts de Nosaltres sabem que aquesta Diada no serà una Diada qualsevol. No ho va ser la de fa un parell d’anys, ni la de fa un any. I té molta pinta que la d’enguany serà encara més significativa.

Al Nosaltres no som de ficar-nos en política perquè preferim ficar-nos, com a màxim, entre les línies d’allò que ens expliquen els llibres. Però l’actualitat literària ens fa pensar que potser cal fer un petit repàs d’aquests 4 llibres d’assaig polític i econòmic sobre el moment històric que Catalunya està vivint.

 

letcataloniavoteEn Ramon Tremosa

En primer lloc, tenim un economista que també és polític i eurodiputat de CDC. No és que en sàpiga una mica d’Economia. És doctor en la matèria i dóna classes a la Universitat de Barcelona. De fet, quan el dimecres 2 de setembre va presentar el seu Let Catalonia vote. El procés català vist des d’europa acompanyat de Raül Romeva, Muriel Casals i Miquel Calçada, ens va sobtar que en el moment en què havia de “fugir” cap a la llibreria on signava el seu llibre -a la Jaume Fuster no podia fer-ho- el van retenir dues noies bastant joves per parlar amb ell. No eren dos membres de les JNC. Eren dues exalumnes que li agraïen les classes i li deien que les seves classes les havien fet veure les coses d’una manera diferent.

I això últim, al cap i a la fi, és el que intenta el llibre de Ramon Tremosa: fer-nos veure les coses diferents. No només perquè, com va dir a la Jaume Fuster, “al llibre hi ha una explicació en 8 minuts de per què hem de ser independents”, sinó perquè també ens vol fer veure que fora d’Espanya el procés es veu d’una manera radicalment diferent. Per alguna cosa el llibre es titula com aquell editorial de The Economist, oi? I és que el procés es veu d’una manera prou diferent per generar, com diu Tremosa, “interès a Europa i indiferència a Madrid”. Ah, si! I prou potent per fer anar junts a una llista conjunta un excomunista desencisat amb certa política, amb un President de la Generalitat d’un partit que tira cap a la dreta, i un cap de l’oposició republicà que tira cap a l’esquerra.

El llibre de Tremosa és un assaig. I segons com, els assajos fan una mica de respecte -allò del “i jo ja ho entendré, això que explica?-. Després de llegir-nos-el una mica ja us podem dir que sí que s’entén. No oblideu que no només és polític: és professor d’universitat!

I ara semblarà un acudit… però no ho és. Van en Tremosa, en Romeva i en Martínez Martínez (del PSOE i vicepresident de l’Eurocambra) en un ascensor, i el del PSOE els diu:

¡Jajaja! ¡Qué pesados estáis! A ver si lo entendéis: nunca se hablará catalán en este Parlamento.

Sabeu quin eurodiputat d’Iniciativa i un nom-llarg-de-partit va acabar encapçalant una llista conjunta en unes eleccions després d’un viatge de només dos pisos en un ascensor?

 

unestiualestrinxeresL’Enric Vila

Fa molt poc vaig proposar-li a un amic periodista molt mític d’anar a fer un cafè i la seva resposta primer em va confondre però després hi vaig caure. Em va dir que hauríem de quedar “després de la fi del món”. Era la seva manera de dir el 27 de setembre. I el que ve ara té una mica a veure amb aquesta expressió.

Heus aquí el segon llibre de la tanda d’assajos sobre el procés. En aquest cas, es tracta de Un estiu a les trinxeres. Crònica política i sentimental de la lluita per la llibertat.

Deia l’Enric Vila en un twit que

La tensió és evident, a les dues bandes. Els contraris a la independència amenacen amb la ruïna econòmica i amb la mobilització militar, o agiten la bandera del lerrouxisme populista apel·lant al DNI dels avis. Però els favorables al procés no s’han relaxat mai, al contrari: Enric Vila ens fa veure que sense ells, sense la pressió popular d’una classe mitjana estranyament desacomplexada, no s’hauria convocat mai el 9N.

L’autor explora tot el que no apareix als diaris ni als mitjans, tot el que no es diu, però que passa i que de moment ningú no ha pogut controlar, estroncar i frustrar. El relat té una fluïdesa molt gran, per l’agilitat de l’estil i pel format fragmentari, de dietari personal i d’apunt immediat. Però sobretot el llibre té una mirada valenta, neta i perspicaç. L’autor té formació i valentia: no es mossega la llengua a l’hora de denunciar les trampes i el càlcul pusil·lànime de les elits catalanes: la mirada de reüll a Madrid, a La Caixa, al diari, al superior que demana moderació. Un llibre elèctric escrit per algú que no sap què és la correcció política.

I tot això, amanit amb perles com aquesta. En aquest cas, tot just després que Junqueras fes una crida a desobeir l’Estat si el Constitucional prohibia la consulta amanit pel Cas Pujol:

Un dels pocs periodistes que no perd les nervis enmig de tant soroll és l’Enric Juliana. Això em fa pensar que la situació està més controlada que no sembla. Segons el subdirector de La Vanguardia, Madrid serà més inflexible com més pressió li posin a sobre. Juliana diu que si Escòcia vota «sí», Rajoy serà encara més inflexible que si vota «no». Com que d’uns quants anys ençà no l’ha encertat gaire, més que una predicció, em sembla que l’article és una forma de cobrir la retirada al president Mas i, al mateix temps, d’encoratjar Rajoy, que continua hieràtic com una figura egípcia, malgrat la irritació de molts dels seus.
A la nit, la Marisol m’envia una notícia sobre una amant del president Pujol que ha passat informació a la policia secreta. M’escriu: «Ho veus, com l’amor mou el món?». Al Facebook un membre de Súmate tracta la Victoria Álvarez de «perra». L’exnòvia del Júnior -el fill gran de l’expresident- es passeja per diaris i televisions com si fos Julian Assange. Que el primogènit del millor polític que ha tingut el país des de la guerra civil s’emboliqués amb aquesta noia podria posar-se com a prova que, més amunt de la Diagonal, no saben distingir massa entre l’amor i la prostitució.

Aquest és el paràgraf anterior al nou apunt del dietari que comença amb les paraules “La Diada.”. Segueix… però potser és millor que ho llegiu vosaltres, oi?

Ja ho veieu. En Vila escriu així (de bé) i amb aquesta tranquil·litat (i desinvoltura).
Com diu en Josep Lluch, és un “Un llibre que obre els ulls! La lucidesa mai no ha de fer por”.

 

masijunquerastianribaEn Tian Riba

Servidor, que de problemes en té molts i un d’ells és el de ser periodista, té una especial devoció per Tian Riba. És un individu d’aquells que se sap moure a la xarxa, que és ocurrent, que coneix les dades que toca saber -i potser alguna que no li toca saber- i que té capacitat per veure-les de lluny per després donar un cop d’ull ben de prop a les coses quan ja són massa a prop. El podeu sentir a les tertúlies posant a tres quarts de quinze gent molt estupenda perquè és la seva feina però també perquè n’hi ha molts que no la sabrien fer.

En aquest cas, en Tian Riba és un dels referents del seguiment periodístic del procés -sobretot- al món digital, i abans de l’estiu va publicar un assaig sobre la normalització de les figures polítiques a Catalunya després d’anys i panys de només seguir un sol cap -i segons com, arrugat i no prou net- com era en Pujol.

Riba analitza en aquest Mas i Junqueras, dos capitans i un sol timó com afronta una Catalunya que vol ser una altra cosa el fet que ara no només hi hagi un Mas, sinó que també hi hagi un Junqueras. A partir de la metàfora nàutica made in Mas, se’n va a les arrels i al recorregut. Al d’on vénen i per on han passat. En essència, és el recorregut que va del “parla amb en Mas, d’això… parla amb en Mas” a l’ombra de Pujol fins a la defensa del “win-win”; i en el cas de Junqueras, de les classes universitàries i les col·laboracions amb Toni Soler sobre les intimitats més íntimes dels reis catalans fins a l’esclat del “líder normal” amb experiència fent de polític a l’Eurocambra.

I sobretot -i és per això que aquest llibre no caduca malgrat l’aparició de Romeva o exlíders de la CUP- és un llibre de perfils. És un llibre molt i molt documentat sobre l’entorn, les fílies, les fòbies, les amistats i els obligats relleus generacionals dels dos partits que representen.

I la pregunta és: un país (nou?) pot tenir dos capitans i un sol timó? O com a mínim, quan intenta esdevenir un nou estat?

Ja ho veurem…

 

unbonpaisnoesunpaislowcosti en Miquel Puig

I per acabar, droga dura pels amants de l’assaig econòmic! En Miquel Puig és un vell amic del Nosaltresllegim que ja ens va explicar com calia sortir del laberint o per què cal que Catalunya sigui com Àustria i Dinamarca. Els fans de la ràdio també sabreu que és un personatge habitual que col·labora amb Mònica Terribas.

Pels qui no el conegueu, dues qüestions sobre en Miquel Puig: en primer lloc, és un d’aquells economistes que fan de molt bon escoltar perquè s’entén tot el que expliquen. I això, d’entrada, és molt complicat de trobar. I en segon lloc, és el que ell autoanomena “independentista sobrevingut”. És un senyor que “s’ha fet” independentista quan ha arribat a la implacable conclusió -amb fets, no paraules- de que això no té remei. Que si Catalunya no se’n va ho té molt magre. Això sí! És un “independentista sobrevingut” que té claríssima una cosa: si marxem d’un lloc, que no sigui per anar a una altra banda a fer-ho igual de malament.

I d’això tracta el llibre des del títol fins al final. Un bon país no és un país low cost. Una proposta contra la indecència és un llibre que apel·la a tots aquells no convençuts, i sobretot als convençuts, a que si es porta a terme tot el procés per esdevenir un nou estat, Catalunya no es pot permetre “deixar-se” i ha de portar a terme les mesures necessàries per tal que un cataclisme econòmic com el que ha viscut l’última dècada el món occidental o, simplement, la deixadesa a l’hora de fer estructures d’Estat no destrueixi la (qualitat de) vida dels catalans.

En Miquel Puig ens ofereix un “mesurador de la decència” dels països, ens explica per què el nostre país no és al grup dels que produeixen llocs de treball de qualitat a Europa i amb programes inviables pel què fa a les polítiques de benestar social (el que ell anomena “Països low cost”), i finalment ens explica la seva opinió sobre algunes de les propostes i idees que sentim últimament que es portaran a terme si Catalunya esdevé un estat independent.

Anàlisi, cap fred, cor calent, el fre de mà a la vora, i com diu l’autor, optimisme. Perquè…

Perquè encara que de vegades sembli tot el contrari, aquest és un llibre optimista, perquè està construït sobre la convicció que, tot i que no siguem més que un país mediocre, esdevenir un país de primera està exclusivament a les nostres mans.

Doncs això: optimisme per sortir de la mediocritat. Sembla un bon pla, oi?