Arxiu d'etiquetes: Escrit originalment en català

Llibres que no han estat traduïts al català, sinó que hi han estat escrits.

Dins el cor del mar, de Nathaniel Philbrick

dinselcordelmarAixò amics, no és un relat apassionant d’aventures, sinó la crònica d’una de les tragèdies més grans viscudes al mar.

La cosa comença l’any 1821, a l’illa de Nantucket, un lloc que deu el seu nom i la seva fortuna a la pesca indiscriminada del catxalot. Per a la família d’un balener el sistema de treball era molt dur: dos o tres anys d’absència per tres o quatre mesos a casa. Temps que els homes aprofitaven per prenyar les seves dones i després, tot seguit, desaparèixer un altre cop. Amb el homes tot aquest temps fora de casa, les dones no tenien altre remei que pujar la mainada totes soles i, a banda d’això, mirar de fer rutllar la resta de negocis de l’illa. En fi, tot plegat és una vida tirant a salvatge. Això sé, els calers els agradaven molt, i amb aquest sistema de treball se’n feien, i molts, de quartos!!

A principis de 1820, salpa del port de Nantucket  un balener, l’Essex, amb la tripulació formada per un total de 21 homes amb edats compreses entre els 14 i els 30 anys, tenint en compte la mitjana de vida d’avui en dia sembla com si no pogués ser possible, però sí que ho era, sí! Els primers mesos de navegació transcorren dins del que es considera normal: de tant en tant atrapen una balena, n’extreuen l’oli, aprofiten tot el que és aprofitable -que es pràcticament tot-, s’acostumen a la olor repugnant que desprèn aquesta operació… i, en fi, es van acostumant a la feina.

En contra del que pugui semblar, aquest tipus de mamífers al principi no eren especialment agressius, és a dir, o eren capaços de fugir o bé es deixaven capturar sense oposar gaire resistència. Però en un dia fatídic la fortuna no vol fer costat als tripulants de l’Essex: de cop i volta troben un exemplar d’aproximadament 28 metres de longitud, que només amb dos o tres cops de cua, aconsegueix fer que el balener, una embarcació dotada de tots els mitjans per resistir aquest embats, faci figa. Aquest catxalot, segons el relat, el testimoni dels mateixos supervivents, no és com els altres. És una bèstia dotada d’una qualitat quasi humana: una ràbia, un odi, una set de venjança impròpia dels de la seva espècie. El tripulants no tenen altre remei que encabir-se com bonament poden a les tres xalupes de reforç de què disposen i assistir impotents al naufragi de l’Essex.

Han de fer esforços titànics per atrevir-se a enfilar-se al balener abans no s’enfonsi del tot, i rescatar tot allò que sigui possible rescatar. Provisions, aigua, estris i cartes nàutiques… En fi, una mica de tot. Amb les tres xalupes absolutament plenes d’homes i de coses de tota mena, van veient com del seu balener ja no en queda res de res: ha desaparegut.

Els costa molt allunyar-se del lloc del naufragi, no veuen la manera de marxar d’allà. És com si l’estela del balener els hagués d’ajudar, com si continués sent per ells un port segur on trobar empar i protecció. Al final decideixen posar-se a remar amb les seves precàries embarcacions, ajudats només que pels seus braços i la divina providència.

És a partir d’aquest moment que comença el calvari de veritat d’aquest homes. Els tripulants de l’Essex estan a la deriva més de 90 dies. Amb una disciplina fèrria amb el repartiment d’aigua i galetes de pa sec, el homes són l’ombra del que eren. Tot és pell i òs, la llengua inflada per la sequedat, la gana que els fa embogir, els ulls vermells i ensorrats, el deliri… Arriba un moment en què els més febles o els més mal alimentats, comencen a morir, i els que queden vius, no tenen altre remei que prendre una decisió aterradora.

És un relat que fa patir, i molt!, no us vull enganyar… Però també et fa veure que cal valorar les coses bàsiques com obrir l’aixeta i que surti aigua, tenir gana i menjar qualsevol llaminadura, i arribar a casa i trobar la gent que mes t’estimes. Això no té preu. Si llegiu aquest magnífic relat, de ben segur que en algun moment davant d’una taula ben parada i plena de menjar i beure, pensareu en els mariners de l’Essex.

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: Dins el cor del mar
Autor: Nathaniel Philbrick
Editorial: Proa
Col·lecció: A TOT VENT-RÚST
Traductor: Alexandre Gombau Armau
Pàgines: 464
ISBN: 978-84-7588-552-0
Preu: 19,50€

Jardí a l’obaga, de Blanca Busquets

jardialobagaAbans de parlar d’aquest llibre, us he de dir que coneixia la Blanca Busquets per la seva carrera periodística i televisiva i poca cosa més. Sabia que havia publicat alguna novel·la -vuit i traduïdes a uns quants idiomes!- i he descobert que està fortament relacionada amb Cantonigròs. Tant, que és una de les fundadores del festival de música que es fa allí cada any -això últim m’ho ha dit la Viquipèdia-.

Aquesta vinculació a Cantonigròs és palesa a La nevada del cucut (2010) on Cantoni es converteix en la Carena, localització que torna a utilitzar a Jardí a l’obaga, la novel·la que ens ocupa. Aquí, ens parla de la visió oposada entre els que viuen al món rural i els que viuen a ciutat, entre la burgesia i la classe rural però ens explica, sobretot, una història de secrets teixits al voltant d’un jardí i del seu encarregat, l’Aniol.

La història de Jardí a l’obaga ens la narra el seu jardiner, un Aniol ja gran, envellit i vidu que durant la novel·la va fent memòria de què li ha passat a la vida. Les seves memòries les fa començar en la seva joventut quan, enamorat de la Mireia, una noia del poble a la qual no s’atreveix a confessar-li el seu amor, veu com l’oportunitat perduda serà aprofitada per l’Emili Torralba, un burgès estiuejant de Barcelona que s’enamora de la Mireia i s’hi casa. L’Emili i la Mireia aniran a viure a Barcelona però cada any, per Setmana Santa i durant l’estiu, passaran per la Carena. I aquí entra n’Aniol, que es converteix a petició dels Torralba en el masover que durant l’any cuidarà les terres dels senyors i viurà al mas, a l’altra banda del mur del jardí des d’on compartirà la vida amb ells i la seva família.

No us explico gaire més perquè val molt la pena que hi entreu vosaltres sols en aquesta història i que, a mesura que l’aneu llegint us feu amb els personatges. Sí que us diré que la novel·la està dividida en tres parts, cadascuna d’elles amb el nom d’un arbre: un desmai, un roser i un àlber. Cadascun d’aquests arbres són una part molt important del jardí dels Torralba i de l’Aniol, i al voltant de cadascun d’ells s’hi articulen els fets rellevants que als personatges que hi van apareixent els toca viure. I el més important de tot, al voltant del desmai, del roser i de l’àlber s’hi amaguen també els secrets dels Torralba, però també de l’Aniol i de les seves respectives famílies.

Us deixo un fragment de la novel·la,

Les quatre estacions, al nostre jardí a l’obaga, se succeïen canviant el decorat, que a l’estiu era una mena de casa verda ombrívola (…), a la tardor tot un joc de colors calents (…), a l’hivern un indret glaçat però il·luminat pel sol, (…) i a la primavera el verd intens que començava a despuntar per tot arreu.

i un extracte de l’entrevista que li van fer a la Blanca Busquets a El Punt Avui:

Un jardí es un lloc tancat, emmurallat i molt fosc on poden passar moltes coses. Jo volia introduir tot el que em passava pel cap, el que em vingués de gust, així que un lloc així era l’ideal per explicar secrets i per jugar amb el lector.

No puc fer res més que recomanar-vos que us endinseu en aquest jardí. Crec que us agradarà molt.

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: Jardí a l’obaga
Autor: Blanca Busquets
Editorial: Proa
Col·lecció: A TOT VENT-RÚST
Pàgines: 256
ISBN: 978-84-7588-601-5
Preu: 18,50€

Les veus del Liceu, de Xulio Ricardo Trigo

lesveusdelliceuUn dels protagonistes d’aquesta novel·la de Xulio Ricardo Trigo anomenada Les veus del Liceu és l’Eduard, un home que volia ser cantant d’òpera però que a causa d’una malaltia no va tenir altre remei que renunciar a una carrera prometedora. Ara es guanya la vida donant classes de cant al Liceu. L’Eduard no és un home ni gaire feliç ni gaire alegre… Veure la seva carrera estroncada li ha fet pols la vida, arrossega una mena de ressentiment i tristesa per allà on va que no li permet fer una vida social més o menys raonable.

La cosa canvia una mica quan coneix l’Anna. Aquesta noia és tartamuda i treballa netejant el Liceu. Mentre feineja la noia canta… i canta com els àngels!! Ella no és pas conscient del prodigi de la seva veu, és una noia solitària que viu en un pis al carrer Balmes que quan plega del Liceu es reuneix a Gràcia amb tres nois per fer teatre. I així van passant els dies fins que l’Eduard es decideix a donar un pas endavant i proposa a l’Anna de donar-li classes de cant d’una manera professional i seriosa.

Costa molt que aquests dos éssers tan singulars trobin l’equilibri just per posar-se d’acord. Però mica en mica la cosa sembla que va funcionant. L’Eduard viu amb la seva mare, una exdiva amb un passat que ningú, ni el seu propi fill, coneix. A la casa que comparteixen a Sant Andreu no hi ha retrats, ni cartes ni cap pista que reveli el passat artístic de la mare. Ara és una dona gran, malalta, melancòlica, que només te com a prova del seu passat el piano amo i senyor de la casa, i quatre cartells descolorits penjant a les parets. Això és tot. Tot això passa a Barcelona l’any 1993.

Paral·lelament, l’autor ens explica què passava a la Barcelona de 1860 quan la ciutat està dividida en dos bàndols enfrontats. Els croats, un grup de joves rics que defensen el Teatre Principal i els liceistes, que com és lògic defensaven el Liceu. Aquests croats son bastants indesitjables, son nens de famílies riques que dominen com ningú l’art de la vagància, els excessos etílics, el vagarejar pels carrers fins la matinada, i saben ben bé com dilapidar la fortuna que van fer els seus avis i els seus pares fins que comencen a notar que potser ja no són tant rics. Però això no s’ha de dir mai! S’ha de fer com si res i continuar sortint de casa ben repentinat i vestit, encara que al rebost només hi hagi teranyines.

L’Armand és un d’aquests croats. Un dia coneix la Glòria, una bona noia filla d’un hostaler i amiga dels liceistes. Amb això ja n’hi a prou per fer de les seves. Els amics de “la brometa” fan una juguesca que consisteix en seduir la noia, costi el que costi. Aquesta gràcia, tindrà conseqüències molt i molt grans per a tothom.

Terribles conseqüències que demostrarà que en un moment determinat, el passat pot tornar per rendir comptes amb el present…

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: Les veus del Liceu
Autor: Xulio Ricardo Trigo
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 304
ISBN: 978-84-664-1745-7
Preu: 19,50€

Bàrbara, d’Agustí Pons

barbaraagustiponsLlegir coses que han passat… la veritat, sempre fa una mica de respecte. Una novel·la és una novel·la, però si aquesta disposa d’elements autobiogràfics, vulguis o no la cosa canvia. Aquest és el cas de Bàrbara, l’obra que relata les vivències d’infantesa de l’autor.

La Bàrbara va néixer a Albalat, província de Terol, i va venir de molt jove a Barcelona a fer de minyona, mainadera i de tot el que fes falta a casa de l’Agustí Pons.

L’autor fa un exercici de sinceritat al parlar de coses que afecten el seu passat i el de la seva pròpia família. Parla dels avis, de la passió religiosa, de les tietes solteres que tenien una administració de loteria al carrer Ferran,… De com sortien al balcó a mirar les processons del Corpus i actes altres relacionats amb l’església i que eren motiu d’alegria per a tothom, perquè de coses per distreure’s n’hi havia ben poquetes….

L’Agustí Pons parla de la fàbrica de botons que el seu pare tenia al Poblenou, del caràcter d’aquest home, de que per més que si va esforçar al màxim, al final la fàbrica va fer fallida amb el conseqüent desgavell econòmic que això va suposar per una família nombrosa,… I a més, una família que portava un tren de vida (carboner, planxadora, cosidora, la pròpia Bàrbara) i un llarg etcètera de persones que anaven a amunt i avall i que no es podien permetre. Sortien més calers dels que entraven i això era motiu d’un mal rotllo permanent i d’un deteriorament de la vida del matrimoni i de la família en general.

El tema dels diners fa que al final la família hagi de renunciar als serveis de la Bàrbara perquè no li poden pagar el sou. Això és un petit cataclisme pels germans, que estan acostumats a aquesta dona petita, una mica rabassuda, enèrgica i alegre. La que els cuida quan estan malalts, la que els prepara el tiberi, la que els abriga, els porta al Parc Güell i a la Plaça Catalunya, al cinema i en definitiva, que està per la canalla i que, entre crits i calbots, fa que s’ho passin bé i sobretot que l’estimin.

Han de passar molt anys perquè l’autor es decideixi a retrobar la Bàrbara. El llibre comença a Albalat i allí comença a investigar. La fonda, el casal d’avis, antics parents…. Al principi sembla missió impossible però la perseverança i la tossuderia donen els seus fruits i al final la troba. I tant que la troba!!

Ara la Bàrbara es una velleta de cabells blancs que encara es capaç de mantenir el cap clar i una mirada que fa respecte.

Es un llibre seriós emotiu i que demostra que es cert que, quan menys t’ho esperes, tot el passat torna con una onada immensa.

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: Bàrbara
Autor: Agustí Pons
Editorial: Proa
Col·lecció: A TOT VENT-TELA
Pàgines: 256
ISBN: 978-84-7588-593-3
Preu: 19€

Els ocells, de Víctor García Tur

elsocellsNosaltres, avui és un dia d’aquells que fan il·lusió! I és que tenim una lectora que se’ns estrena!! L’Anna Carreras arriba al Nosaltres amb un escrit sota el braç sobre -poca broma!- el Premi de Novel·la Marian Vayreda 2015.

Aquí teniu el seu escrit sobre Els ocells, de Víctor García Tur:

“Feien cara de nens de poble interior. Mala gent en potència.” – Víctor García Tur, Els ocells

Premi de novel·la Marian Vayreda 2015, Els ocells de l’escriptor, dissenyador gràfic –i ara ornitòleg– Víctor García Tur (Barcelona, 1981) és la història de la torbadora desaparició dels ocells d’un poble petit, i de les conseqüències que aquest misteri provoca, d’entrada, a l’Observatori ornitològic del poble (“un observatori de rapinyaires necròfags”) i a qui hi treballa. La Virgínia Urpí, el seu company, en Bartók, i el gos Anubis fan mans i mànigues per descobrir quina pot ser la causa d’aquest daltabaix natural que pot comportar, entre coses molt més grosses, la pèrdua de turisme a les Moles.

En paral·lel, la Dafne, una traductora de Barcelona que s’acaba de separar de la seva parella i que té un nom “entre hel·lènic i estúpid”, arriba al poble de Sant Salvador, a la comarca recòndita de les Moles (la Mare, el Fillot, la Fillota i l’Esquerda), i va sovint al poble del costat, Querrassa, més gran però semblantment retrògrad. S’instal·la en un hostal per descansar uns dies i dedicar el temps a la traducció d’una novel·la francesa bastant avorrida. Els propietaris de l’hostal, la família Querol, també són els amos de la polleria. La Dafne coneix la mestressa comedianta Teresa, el seu fill Vador (amb qui té un flirt breu però apassionat), la Mercedes –una nena subnormal obsessionada amb la mort–, i la neboda punk i feminista de setze anys, la Judit. Òrfena de mare, la Dafne xoca amb les relacions familiars dels seus dispesers i, en general, amb els sistemes de comunicació dels habitants de Sant Salvador.

El poble prepara els seus dies de festa major. Però, de sobte, dos fets inesperats fan que l’Ajuntament dubti entre suspendre o prosseguir la celebració: d’una banda, cada dia algú omple el poble de consignes incendiàries contra el turisme i contra l’alcalde –grafits que titulen les parts en què està dividida la novel·la. De l’altra, la Reina d’Espanya ha mort d’accident sobtat. Passant de monarquies, la festa se celebra com cada any: la foguera de Sant Antoni i els garsots que espanten nens. El problema dels ocells, tanmateix, continua sense resoldre’s, i passa a ser preocupant a nivell de catàstrofe ecològica: “els necròfags són una de les eines que la natura empra per fer net i aconseguir la quadratura del cercle tròfic”.

Víctor García Tur cuida els secundaris: els fa fer l’orni, tenen la pell de gallina, resten muts i a la gàbia, s’esparveren, grallen. El conductor que els porta a l’institut (Perecamps), el fastigós vell verd de les caderneres (Cary Grant), el resistent que no havia venut cap propietat (senyor Benito), la propietària del forn i catequista del poble (senyora Marmanyé), la propietària de l’altre hostal del poble (Cinta de Ca la Cinta), l’avi exhibicionista que atén a l’estanc de Querrassa i passa el dia al bar (Josep Maria), la nena de la bicicleta rosa, la néta de l’alcalde Moisès, les germanes Brugués convertides en telesèrie de TV3. Un cor de personatges que fa les delícies del lector amb ganes de passar-ho bé a tots nivells.

Els ocells reflexiona sobre l’assalt que sofreixen els pobles per part dels Barcelonins àvids de natura (“des del poble podien apreciar la roba fluor de les figures aferrades a la roca”), un turisme maldestre empeltat de pijos hipocondríacs que a banda de no entendre les tradicions locals, estan a anys llum d’adaptar-se a la vida rural i d’empatitzar amb la franquesa de la seva gent: “La Dafne desconeixia si allò era cosa de subnormals o de gent de poble confiada”.

A través d’un humor de tots els colors (del groc al negre, del verd al lila), Víctor García Tur edifica un diccionari rural nascut en un món perdut de paraules: un pou de saber local fet de mots ben vius. La filigrana estilística de la novel·la –farcida de reflexions metalingüístiques sublims i de poètica sobre la traducció– apropa Els ocells a la bellesa lèxica de les novel·les modernistes de Víctor Català. La natura és sàvia i l’autor treu matrícula d’honor en ciència, llengua, filosofia, antropologia, geografia i biologia.

Una joia per començar l’any.

L’Anna Carreras i Aubets és escriptora i crítica literària. Torna aviat, Anna! Nosaltres t’esperem!

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: Els ocells
Autor: Víctor García Tur
Editorial: Empúries
Col·lecció: EMPÚRIES NARRATIVA
Premis: Premi de Novel·la Marian Vayreda 2015
Pàgines: 392
ISBN: 978-84-16367-37-5
Preu: 18,50€

La bíblia andorrana, d’Albert Villaró

labibliaandorranaEl premi Prudenci Bertrana 2015 se l’ha emportat l’Albert Villaró, i estic convençuda que es un premi ben merescut.

Vaig introduir-me en l’obra de l’amic Villaró amb la magnífica L’escala del dolor, després amb Els Ambaixadors, un altra joia, i ara… La bíblia andorrana que et fa venir ganes de reconciliar-te amb Déu, si senyor!!

La cosa comença al petit país dels Pirineus…. i comença forta perquè acaben de carregar-se un banquer. Això es un fet insòlit. A Andorra mai no hi passa res: petits embolics, algun cartró de Marlboro de mes a dins del cotxe, ampolles de malta i alguna colonieta, i poca cosa mes… però un mort? Home! Això ja son paraules majors!!

A l’Andreu Boix, oficial de la policia andorrana se li ha girat feina, com si no en tingués prou amb el seu dia a dia. A banda dels assumptes propis de la seva feina, l’Andreu es vidu i té al seu càrrec la seva petita Màlia, una nena de tres anyets que sort en té de la seva tieta Emilia i de la família en general que ajuden com poden al pare de la criatura.

El cas es que això del banquer assassinat té mes marro del que sembla. De cop i volta, la petita i tranquil·la Andorra es troba a l’ull de l’huracà. Tot són suspicàcies, conspiracions i amenaces. Fins al punt que fins i tot la petita Màlia corre perill. Això ja és massa!

L’Andreu ha de viatjar a Madrid -on li diuen “amigo Boig” per aquelles coses de la fonètica-, en companyia d’una mossa experta en documents religiosos de l’any de la brisca. La Canòlic, aquest es el nom de la mossa es qüestió, l’ajudarà molt amb tot els sentits i arribaran a gaudir d’un grau de confiança diguem-ne… intensa.

La Bíblia Andorrana com tantes altres coses, ha anat a parar allà on no tocava i per recuperar-la, tocarà posar en pràctica sistemes poc ortodoxos però extremadament eficaços.

Nosaltres, l’emoció està servida. És una novel·la enginyosa, divertida, que es desenvolupa a un ritme de vertigen i que no et deixa reposar tranquil fins l’última pàgina. La recomano al 100%.

Aquí teniu primers capítols en pdf.

Títol: La bíblia andorrana
Autor: Albert Villaró
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Premis: Premi Prudenci Bertrana 2015
Pàgines: 304
ISBN: 978-84-664-2027-3
Preu: 20€

Llibre de les bèsties (il·lustrat), de Ramon Llull

elllibredelesbestiesSi fem la ressenya d’un llibre que descriu les conspiracions per emparar-se del poder, mirant de situar el candidat d’una facció com a rei; d’un personatge que, amb astúcia i aprofitant les febleses dels que són més forts, intriga per tal de configurar el Consell reial al seu gust i d’afavorir el seu interès; si assistim a una lluita final quan es descobreix tota la trama, podrem pensar que el llibre aprofita l’actual moment polític o que es tracta d’una obra de Shakespeare o d’un film de Kurosawa.

Doncs resulta que d’això va una de les obres literàries més antigues escrites en català per l’home que va morir, ara fa la xifra rodona de 700 anys: Ramon Llull.

Escrit en forma de faula, gènere popular a la seva època i prenent temes de Le roman de Renart i el Kalila wa Dimna (procedent del clàssic sànscrit Panchatantra), fa una denúncia de les intrigues i maquinacions d’una cort del seu temps, amb comportaments que considera poc exemplars per a un cavaller cristià.

Res de nou, oi?

Aquesta acuradíssima edició del Llibre de les bèsties ens permet llegir a la pàgina de la dreta, en una versió arcaïtzant però fàcilment comprensible, el que ens diu el text original que figura a la pàgina de l’esquerra (amb tinta lleugeríssimament més pàl·lida; no us penséssiu, com em va passar a mi en començar, que el llibre era defectuós).

Una extensa sèrie d’il·lustracions (dibuixos i aquarel·les), obra de Perico Pastor, fan que el llibre tingui un gran interès afegit. La versió de Miquel Desclot, impecable com sempre.

A El PuntTV van passar una entrevista d’Eduard Berraondo a quatre mans amb Desclot i Pastor que dóna informació molt interessant sobre les característiques de la versió i de les il·lustracions.

Un llibre preciós en i per tots els sentits.

Títol: Llibre de les bèsties (il·lustrat)
Autor: Ramon Llull
Editorial: Proa
Col·lecció: A TOT VENT-TELA
Pàgines: 208
ISBN: 978-84-7588-584-1
Preu: 22€

A la cara, d’Albert Om i Alex Gallego

alacaraL’Albert Om i l’Alex Gallego porten temps i temps fent-nos un bon favor. I aquest favor no és altre que “regalar-nos contraportades”. Això ja ho fan la Sanchís, l’Amela i l’altre, direu… si, si. Ells també ho fan i ho fan cada dia, però aquells fan entrevistes i aquests fan perfils lligats a l’actualitat. I els fan per duplicat.

I és que després que l’Albert Om superés ser el cosí de Taradell i passés a ser el convidat, després d’haver passat per l’hora del pati, molts el vam descobrir escrivint i descrivint personatges del nostre dia a dia, o com a mínim, del nostre moment mediàtic amb un to més reposat. Però ep! Que sigui més reposat no vol dir que no sigui punyent! Com bé diu l’ara exdirector de l’Ara Carles Capdevila al pròleg del A la cara que publica Columna, «L’Albert Om et dibuixa amb precisió, lletra a lletra. L’Alex Gallego et descriu traç a traç, fent bona l’expressió que per la cara pagues. Si t’agafen per banda i banda, l’Albert i l’Alex (…) quedaràs ben retratat».

Dels dibuixos de l’Alex Gallego no us n’he de dir gaire res, oi? Són absolutament deliciosos. Aconsegueixen captar amb subtilesa i audàcia els personatges de manera que les paraules de l’Albert Om acaben tenint un punt… de color lleugerament diferent als textos que acabem llegint gràcies a l’Alex Gallego els seus retrats. Mare meva, quina enveja ens provoca aquesta mena de gent a tots els que no sabem dibuixar!

Doncs aquí els teniu. Una recopilació dels millors retratats que ens han ofert l’Albert i l’Alex des que són al diari Ara. L’edició, cuidada i molt xula, repassa a quatre mans, en petits textos i grans dibuixos, un munt de personatges de tota mena que van des de l’Ester Quintana i el Loquillo, fins l’Aznar, el Floquet de neu i el Julio Iglesias, passant per l’Ada Colau i l’Artur Mas.

Segur que aquest dissabte ens trobarem amb el Molt Honorable Puigdemont al diari. I segur que el trobarem en una segona entrega d’aquest ‘A la cara’. Nosaltres, no es pot tenir tot! Però en aquest petit llibre els teniu a quasi tots…

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: A la cara. Retrats que ens retraten
Autor: Albert Om | Alex Gallego Bruguera
Editorial: Columna
Col·lecció: NO FICCIÓ COLUMNA
Pàgines: 128
ISBN: 978-84-664-2029-7
Preu: 14€

O he de morir o he d’amar, de Francesc Fontanella

ohedemorirohedamarLa Maite s’ha animat a ressenyar-nos O he de morir o he d’amar, de Francesc Fontanella, per a tots Nosaltres. I aquí teniu el seu escrit!

Si O he de morir o he d’amar fos unes postres seria el teu primer coulant de xocolata, el recordes? D’entrada, t’ha d’agradar la xocolata. Li has de reservar un espai a l’estómac perquè intueixes que serà consistent. Però només hi claves la cullereta, travesses la massa, arribes al centre que es desfà i et poses la cullerada a la boca, saps que has aconseguit el teu petit premi gastronòmic. Amb aquest llibre passa igual.

O he de morir o he d’amar és una antologia de 41 poemes de Francesc Fontanella (Barcelona, 1622 – Perpinyà, 1682/3) que té l’afegit de dirigir-se a tots els sectors del públic lector, gràcies al treball d’edició de Pep Valsalobre, Eulàlia Miralles i Albert Rossich, tres reconeguts especialistes en literatura catalana de l’edat moderna.

Com a tota bona recepta, el mèrit d’aquesta antologia rau en la qualitat dels ingredients i en la cura durant l’elaboració. La matèria prima no decep. Francesc Fontanella és considerat el poeta català més destacat del Barroc. Però no es queda ací la cosa. A més de poesia, també escriu teatre i sermons fúnebres. En una època en la qual es deia que les lletres catalanes estaven en decadència, ell fa el possible per demostrar el contrari. I ja ho fa des de ben jove, perquè l’antologia s’enceta amb el seu primer poema conegut, publicat quan tenia setze anys.

En Fontanella, biografia i producció estan estretament lligades i ell té una vida d’allò més moguda. El pròleg de l’antologia, molt ben escrit i curiós en dades històriques i personals, explica que el poeta és un personatge molt actiu a nivell personal, sentimental i fins i tot és un personatge important en la vida política, social i cultural de la Catalunya del segle XVII.

El text dels 41 poemes és una selecció significativa de la seua extensa obra, amb grafia modernitzada i, el que agraeix el públic no expert: tot un seguit de notes explicatives al peu de cada pàgina per facilitar-ne la lectura i la comprensió del text, el context històric i literari i l’autor.

Hi trobarem, a l’inici del recull, poesia de caràcter civil, que mostra del compromís polític i històric del poeta, com el poema II “Al molt il·lustre doctor Pau Claris” o poemes del temps en què Fontanella participà en les negociacions per a la incorporació de Catalunya a la corona de França durant la Guerra dels Segadors. A l’antologia també trobarem els poemes amorosos (que són els més nombrosos al recull i que tenen un rerefons biogràfic), com les giletes, que són poemes breus amb el nom de la seua estimada amagat (tot i que en va tenir més, d’estimades i de noms amagats per anomenar-les) o els poemes a la mort de Nise (una altra estimada amb nom amagat, que no queda clar si era una monja). I, finalment, poesia de caràcter moral i religiosa, com el poema XXXVII “Al crucificat Amor”, doncs el nostre Fontanella, ja de gran, ingressà a l’orde dels domincans fins que morí a Perpinyà.

Sort, com deia abans, del treball facilitador dels editors d’aquest llibre, que posen al nostre abast una edició moderna, filològicament fiable i àmpliament comentada. La nata, un got d’aigua i menjar sense presses sempre faran un bon acompanyament per a aquest coulant que tenim al davant. Bon profit.

Ep! Llegir poesia del segle XVII pot ser complicat però la Maite ens ho ha explicat molt i molt bé, oi?

Gràcies i t’esperem aviat, Maite!

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: O he de morir o he d’amar
Autor: Francesc Fontanella
Editorial: Empúries
Col·lecció: EMPURIES NARRATIVA
Pàgines: 224
ISBN: 978-84-16367-17-7
Preu: 17€

 

Aquell d’allà no sóc jo, de Pau Escribano

aquelldallanosocjoFeia molt i molt de temps que no llegia un llibre de ciència-ficció d’aquells de tota la vida. I ves per on, amb aquest exemplar del Pau m’he tret el cuc que feia temps que em rosegava.

Per aquells de Nosaltres que no el coneixeu, en Pau Escribano és un jove nascut a Vilanova i la Geltrú, llicenciat en Comunicació Audiovisual. El noi ha desenvolupat la seva carrera a la televisió fent de guionista a programes com ara Polònia, Crackòvia o bé dirigint al teatre La família irreal. Explico tot això perquè us feu a la idea que el llibre, òbviament, per més de ciència-ficció que sigui, no està exempt d’un sentit de l’humor d’aquells que et fan dir “sí senyor!!”.

Bé, anem al tema!! Resulta que en Marc, antic pilot i actualment a l’atur, viu en una Barcelona que no té res a veure amb la que coneixem actualment. El canvi climàtic, amb els anys, ha anat fent de les seves i ara la gent viu en una Barcelona pràcticament inundada. Els taxis, son llanxes aquàtiques, la torre Agbar, s’ha convertit en una icona només per a guiris que van a visitar-la en una embarcació perquè ja no s’hi pot arribar a peu. Els avions han passat a la història perquè ara el que funciona de veritat… és la teletransportació!

Això és un invent de la World Teleport Company presidida per un sonat anomenat Albert Grey. Aparentment tot és molt xulo per la senzilla raó de que ara ets aquí i a l’instant ets a Nova York. Només té un petit (gran!) defecte… però no us l’explicarem. Així serà més grossa la sorpresa que us emportareu quan ho descobriu llegint el llibre del Pau Escribano!!

En Marc, a tot això de la teletransportació, li té pànic. Ell, que és un home d’avions, tot això no ho veu gens clar. Però si vol veure la seva filla Carla s’haurà d’armar de valor. A partir d’aquí, les peripècies que li passen són moltes i de tots colors.

El més fort de tot això és que mentre jo estava llegint aquest tractat futurista que em feia al·lucinar va sortir a El Periódico, el dia 24 de novembre a primera plana, el següent titular: “JA NO ÉS FICCIÓ. Els experts adverteixen de que el canvi climàtic inundarà la costa catalana al 2100 si no és prenen mesures”. Què? Què me’n dieu d’això? Mare meva, quina por!! Així que ja ho sabeu: primer llegiu aquest llibre i després apreneu a nadar, que la cosa pinta molt i molt humida!!

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: Aquell d’allà no sóc jo
Autor: Pau Escribano
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 280
ISBN: 978-84-664-1991-8
Preu: 18€