Arxiu d'etiquetes: Escrit originalment en català

Llibres que no han estat traduïts al català, sinó que hi han estat escrits.

Continents, d’Andreu Gomila

continents-andreu-gomilaAvui estem d’estrena de lectora! La Carla Pons s’ha posat en contacte amb Nosaltres perquè ha trobat un llibre que -citem- li ha sacsejat l’esperit i ens el vol explicar. Ep! Això va més enllà d’un simple llegir!! A veure què ens explica la Carla d’aquest Continents de l’Andreu Gomila Llobera:

Vull parlar d’un llibre que, per dir-ho d’alguna manera, m’ha sacsejat l’esperit. És una novel·la breu, frenètica, fosca i d’una rara intensitat. A la solapa diu que l’autor és poeta: potser per això cada pàgina té tanta substància i hi ha tantes frases que subratllaries.

He subratllat, per exemple: “El rellotge no diu les hores, sóc jo qui assenyala les hores”. O bé: “Només els homes maten altres homes per motius altruistes”. O aquesta altra: “Em creus capaç de degollar una dona? Això ho fan els editors, no pas els poetes”.

L’acció transcorre en set poblacions concretes de diversos continents: Barcelona, Londres, París, Buenos Aires, Zuric, Ciutat de Mèxic i Felanitx. Els protagonistes són igualment set, però es belluguen d’un lloc a l’altre i alguns coincideixen en més d’una ciutat. Són periodistes, poetes, especuladors, gent poc clara, entre els 32 i els 52, tots desubicats, inquiets, errants.

Hi trobareu morts, persecucions, enigmes, drogues i prostitució, però Continents no és cap novel·la negra. Per entendre’ns: quan descobreixes el criminal, el misteri continua. Més aviat diria que és una història de recerca, d’aprenentatge, de personatges ambigus que busquen el seu lloc, entre el cel i l’infern, entre l’acte creatiu i la violència. El millor i el pitjor de l’actitud adolescent.

La contracoberta relaciona aquesta novel·la amb les de Roberto Bolaño i les de Patrick Modiano. Jo no els he llegit. A mi m’ha recordat Les tribulacions del jove Torless, de Robert Musil, que vaig llegir fa uns quants mesos.

Hi apareixen poetes com Charles Baudelaire i Blai Bonet, juntament amb músics com Kurt Cobain o David Bowie, en un teló de fons de poesia i música. Certa poesia i certa música. I cadascun dels breus capítols està titulat amb una cançó que retrobareu al final en una playlist i que us recomano d’escoltar.

La Carla ens ha recomanat que posem el vídeo d’una cançó que és una peça clau de la banda sonora del llibre, així que… li farem cas!!

T’esperem més sovint al Nosaltres, Carla!

Aquí teniu els primers capítols en pdf per començar a llegir el llibre de l’Andreu Gomila.

Títol: Continents
Autor: Andreu Gomila Llobera
Editorial: Empúries
Col·lecció: EMPURIES NARRATIVA
Pàgines: 176
ISBN: 978-84-16367-69-6
Preu: 16,50€

Share

I ens vam menjar el món, de Xevi Sala

i-ens-vam-menjar-el-mon-xevi-sala-premi-prudenci-bertrana-2016-columna-nosaltresllegimGregori Vilar “Gori”, que és potser l’últim pescador que queda a l’Estartit, és l’únic assistent a la cerimònia d’enterrament d’un americà, Kirk Barrera, amb el qual ha compartit una nombrosa quantitat de vivències.

En Gori és fill del que fou barber del poble i també convençut militant comunista, afiliat al PSUC des de la seva fundació. I ell mateix, en Gori, és dels darrers representants d’aquesta espècie que els anys 70 fou majoritària a Catalunya i ara ha quedat arraconada i testimonial. Com els pescadors.

Kirk era un militar atípic destinat a la base Loran que els EUA van establir a l’Estartit el 1961 per controlar comunicacions amb la VI Flota i, potser, altres activitats menys transparents. Fill d’un general de l’exèrcit -cosa que li permet tenir un cert tracte de favor per part dels comandaments de la base-, és “el soldat menys soldat de tots els soldats”: cabells llargs, idees pacifistes, simpatitzant dels militants comunistes locals…

El fill de Kirk, el sergent Elias Barrera, és un soldat professional americà absolutament convençut i que admira profundament el seu avi. Elias es presenta a l’Estartit per recollir algunes pertinences del seu pare mort que, en tancar-se la base es va quedar a viure a la Costa Brava.

Gori i Elias, plens de prevencions mútues, mantenen contactes que permeten que Gori vagi explicant les moltes incidències i anècdotes en què es van trobar embolicats per causa de la seva militància política i de la situació geogràfica de l’Estartit.

Hi ha un fil argumental molt interessant i lleugerament policíac que articula la novel·la i que fa que sigui llegida amb molt d’interès fins al final.

Mitjançant llargs monòlegs de Gori, Elias (i Nosaltres, els lectors) anirem descobrint un entramat en el qual hi desfila tothom: Issur Daníelovitx Demski “Kirk Douglas”, Dalí, Josep Pla, Carrillo, Fraga, Ceausescu, la CIA, el KGB, la màfia russa, la màfia municipal, i un frondós etcètera.

Aquí teniu l’enllaç per començar a llegir els primers capítols en pdf.

Títol: I ens vam menjar el món
Autor: Xevi Sala Puig
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Premi Prudenci Bertrana 2016
Pàgines: 272
ISBN: 978-84-664-2165-2
Preu: 20€

Share

Allò de l’aigua de Cardós, de Ramon d’Osona

allo-de-l-aigua-de-cardosFans de la novel·la històrica i l’aigua mineral, benvinguts al llibre revelació de l’any! Aquest llibre és tant trepidant que sembla que estiguis fent ràfting pel Pirineu!

A alguns de Nosaltres us deu sonar el seu autor: en Ramon d’Osona és aquell col·laborador que té en Basté que diu que és un verbívor però que en realitat només menja fuet de Vic. Què esperàveu? És d’Osona!

La trama del Allò de l’aigua de Cardós se situa a la vall d’aquest riu, quan una empresa comença a reclutar enginyers d’arreu d’Espanya per tal de fer l’aigua mineral més pura, sana i -sobretot!- més rendible del mercat. Un dia, però, la vall sencera comença a trobar-se malament: hi ha una misteriosa passa de mal de panxa. ¿La raó? Un cadàver d’un enginyer trànsfuga de Font Vella apareix en un dels contenidors d’aigua de la nova empresa.

A partir de capítols curts i testimonis més o menys entendibles, anem descobrint qui ha estat el responsable de l’assassinat. Sobre els dialectes, no oblideu que aquesta novel·la coral té personatges que són enginyers de Solan de Cargas i de Manjarón, catalans de Sant Hilari Sakeepcalm, de Beri, o francesos d’Aviam.

Nosaltres, aquesta és una novel·la que us farà veure l’aigua sense gas d’una altra manera i que us farà comprar garrafes enlloc d’ampolles de litre i mig! Sens dubte, el llibre més refrescant de l’any!

Títol: Allò de l’aigua de Cardós
Autor: Ramon d’Osona
Editorial: Popa
Col·lecció: MARETA QUINA VENTADA-TELA
Pàgines: 352
ISBN: 973-84-7588-630-5
Preu: 18€

Share

Què ens està passant, de Gemma Calvet

que-ens-esta-passant-gemma-calvet-proleg-de-xavier-sala-i-martinLa pregunta que serveix de títol fa referència, inequívocament, al panorama polític de Catalunya immers en allò que solem anomenar “el procés”.

Aquest Què ens està passant de la Gemma Calvet comença fort amb un pròleg de Xavier Sala i Martín, que mira de donar una nova perspectiva al mite del Minotaure: sosté que el monstre no és la personificació del mal, que sense els errors dels líders de Creta el Minotaure no hauria existit mai i que l’heroi no és Teseu, ni Ariadna, sinó el cabdell de fil que permet trobar la sortida, l’entrellat, del laberint.

I afirma que:

I el llibre que ens presenta la Gemma Calvet ens dóna pistes de com és el cabdell de fil. No ha escrit un llibre per atribuir culpes dels nostres problemes. De fet ni tan sols parla dels problemes que Catalunya té amb Espanya. Tampoc ha escrit un llibre sobre el cabdell de fil. Un cabdell que no ha vingut del savi Dèdal sinó que ha sorgit de la seva experiència com a diputada  al Parlament de Catalunya (com a independent a les llistes d’ERC) i gràcies a converses mantingudes amb personatges significats de la nostra política i la nostra cultura.
Pgs. 23-24

Efectivament, Calvet ens proporciona molta informació que ens permet veure, des de dins, com són i com es mouen els actors -en el sentit d’agents, no pas de comediants- de l’actual moment de la política catalana.

Per escriure el llibre ha utilitzat, com ens explica el prologuista Sala i Martín, la seva experiència viscuda en primera persona als hemicicles, passadissos i despatxos.

NO ÉS, en absolut, un llibre de xafarderia política. Seguint amb la descripció de Sala i Martín, ha estat escrit gràcies a converses mantingudes amb diversos personatges, però tampoc NO ÉS un llibre d’entrevistes a l’ús. Calvet no se situa mai per sobre del bé i del mal a la manera d’una periodista entrevistadora; mai no amaga les seves cartes ni la seva posició i opinió política; no vol aparèixer amb falsa neutralitat però dóna sempre al lector –al menys a mi- una gran sensació de sinceritat i honestedat. I per descomptat NO ÉS un pamflet indepe. Vol la independència, estima l’independentisme, però no fa trampes amagant-ne els problemes i febleses.

Si busqueu llum sobre Què ens està passant preneu el fil que us ofereix la nova Ariadna, que és la Gemma i recordeu allò que escrivia l’Espriu:

Si de nou voleu entrar
Ariadna tornarà
a mostrar-vos el camí
que us permeti de sortir
(…)

I digui tot el poble amén

 

Aquí teniu els primers capítols en pdf per començar-lo a llegir.

Títol: Què ens està passant
Autor: Gemma Calvet i Barot
Editorial: Columna
Col·lecció: NO FICCIÓ COLUMNA
Pàgines: 208
ISBN: 978-84-664-2125-6
Preu: 16,50€

Share

El navegant, de Joan-Lluís Lluís

el-navegant-joan-lluis-lluisEl navegant del Joan-Lluís Lluís, certament, navega! I en la seva accidentada biografia hi juga un paper molt important un globus aerostàtic com el que apareix a la bella coberta del llibre però, per sobre de tot, és cabdal el seu estrany i extraordinari do: l’Assiscle, el nostre protagonista, pot parlar i entendre perfectament qualsevol llengua només de sentir-ne o llegir-ne un sol mot.

Des que ho descobreix, l’aprenentatge de noves llengües es converteix en allò que dóna sentit a l’existència d’un noi que, amb aspecte malaltís, no desperta gens d’interès en l’entorn del seu Perpinyà natal. Només té un amic, gitano, i amb ell descobreix que és capaç de parlar en caló, a més de en català i francès.

L’arribada d’un home a Perpinyà, que viu d’enlairar globus aerostàtics com a atracció, canvia la vida d’Assiscle. Al carro d’aquest home, que viu d’anar de fira en fira, hi ha unes enigmàtiques inscripcions que el nostre protagonista sí que és capaç de llegir i entendre, i això li canviarà la vida!

L’Assiscle haurà de renunciar a l’incipient enamorament, viatjarà a París on el germà de l’aeronauta exerceix de professor de llengües i tot això serà el començament d’un seguit d’aventures, gairebé totes involuntàries, que el portaran al París de 1871 -abans, durant i després de la guerra contra Prússia-. Tot i no fer, ni ell ni el seu mestre, altra cosa que investigar sobre llengües, són víctimes de la brutal repressió que la República Francesa aplica als acusats de participar en la revolta de la Comuna de París.

Els capítols que descriuen les condicions de vida dels empresonats són particularment punyents, d’un “naturalisme” digne de Zola, referent literari de l’època en què està situada l’acció.

D’aquest infern, Assiscle n’acaba sortint condemnat a l’exili a una illa –Nova Caledònia- situada als antípodes. El viatge, en un vaixell-presó, és tan terrible com el dels esclaus que enviaven des de l’Àfrica occidental cap a les Antilles. Un cop desembarcat, la facultat d’entendre i fer-se entendre amb tota mena de pobladors indígenes marcará tota la seva accidentada biografia.

Ens trobem davant d’una molt bona novel·la del gènere d’aventures però és molt més que això: hi ha una molt treballada reflexió sobre la llengua i el que significa com a tret distintiu de persones i pobles, la reivindicació de la no preeminència d’unes sobre les altres, la pregunta no contestada de com era la llengua mare de totes, i moltes altres reflexions que anem trobant escampades pel llibre. També és una recreació històrica del que ha representat el genocidi, cultural i físic, dels pobles colonitzats i també del menysteniment de la dona, tant entre els “civilitzats” com entre els “salvatges”.

Molt, molt, molt recomanable. Si el comenceu no el podreu deixar fins al final.

Aquí teniu els primers capítols en pdf per començar a llegir El navegant de Joan-Lluís Lluís.

Títol: El navegant
Autor: Joan-Lluís Lluís
Editorial: Proa
Col·lecció: A TOT VENT-TELA
Pàgines: 352
ISBN: 978-84-7588-633-6
Preu: 18,50€

Share

Quan anàvem a les monges, de Judith Càlix i Rosa Gordillo

quan-anavem-a-les-mongesAdoratrius Esclaves del Santíssim Sagrament i de la Caritat, Clarisses de la Divina Providència, Filles de la Caritat de Sant Vicenç de Paül, Religioses de la Mare de Déu de la Mercè, Religioses de Maria Immaculada del Servei Domèstic,…

De noms, de tota mena! Teresianes, Carmelites, Escolàpies… Totes ens sonen una mica perquè l’escola cristiana, sigui de fa uns anys o ja més cap aquí, és de ple dret un paisatge mental per tots. És francament complicat imaginar-se aquest país sense unes monges que durant molts anys van ser les que es van encarregar d’educar-nos (als nostres pares o a nosaltres). Hi ha gent que no té gaire bon record d’aquesta escola de monges però aquest llibre tampoc va exactament d’això.

La Judith Càlix i la Rosa Gordillo han volgut plasmar en un llibre que -i això no ho pot negar ningú, és molt i molt divertit- totes les característiques d’aquesta mena d’escoles, la mena d’educació que s’hi donava i ho repassen absolutament tot: uniformes, assignatures, el menjador, jocs del pati, els viatges de final de curs, i especialment -jo que no vaig anar a monges-, un capítol dedicat a les monges en sí. la dire, la vella estimada, la del nom estrany, la progre guitarrista, la cuinera, l’esportista,…

Llegint el llibre he anat veient que moltes de les coses que es feien a classe de monges, jo també les vaig estudiar així -només hi ha una cançó que et permet recordar les preposicions del castellà o les taules de multiplicar, oi?- però aquest llibre aconsegueix fer una cosa que molt pocs poden fer: unir un imaginari col·lectiu, sigui d’educació o de l’època de l’escola de moltíssimes persones.

Perquè, potser no beneíeu la taula, però segur que l’anàlisi de les oracions, el Cocherito leré amb la corda, els plats i gots de Duralex al menjador, la Heidi, los payasos de la tele, els llibres d’Els Cinc o el Tigretón sí que sabeu què són. I quan la Judith Càlix i la Rosa Gordillo us ho repassin tot no podreu evitar esbossar un somriure d’orella a orella.

Per cert, les autores us expliquen un munt de coses més en aquest Facebook que han posat en marxa aquí: Fb.com/quananavemalesmonges.

També han anat de gira per ràdios!

I també a la televisió!

 

Aquí teniu els primers capítols en pdf per començar-lo a llegir.

Títol: Quan anàvem a les monges
Autor: Judith Càlix i Rosa Gordillo
Editorial: Columna
Col·lecció: NO FICCIÓ COLUMNA
Pàgines: 272
ISBN: 978-84-664-2161-4
Preu: 18,90€

Share

Allò que va passar a Cardós, de Ramon Solsona

alloquevapassaracardosEl tema d’aquest Allò que va passar a Cardós, del Ramon Solsona, el va ressenyar molt bé la Mariona en aquest post del Nosaltresllegim (benvinguda, però no em prenguis la feina!) fa uns dies i, en el meu cas, em limitaré a afegir coses que jo hi he trobat.

Començo per dir que, últimament, he llegit obres molt bones però que, tot i això, feia temps que no m’ho passava tan bé. Haig de confessar que tinc una debilitat per Ramon Solsona derivada, segurament, de l’enveja que em provoca la secció que porta al programa d’El Matí de Catalunya Ràdio amb la Mònica Terribas; és exactament el que jo voldria fer quan sigui gran: remenar paraules, formes dialectals, vulgarismes entranyables… Quina xalada!

Allò que va passar a Cardós no va d’això, però sí que hi ha molt de domini dels diferents registres de la llengua. Autèntica llengua viva.

Solsona no necessita demostrar que sap escriure en català normatiu amb prosa fluida i gens encarcarada i pot permetre’s saltar-se les normes per tal de poder mostrar una galeria de personatges totalment creïbles, situats en un entorn i en una època que, tot i no quedar gaire allunyada en el temps, avui ens apareixen com a definitivament pertanyents a un passat desaparegut, que perviuen en la memòria, però que no hi són, ni tornaran. L’autor recrea aquells paisatges, fets i personatges; i una de les virtuts, em sembla a mi, és el fet que cada grupuscle parla amb la llengua i registre que li pertoca. El català del barceloní, el català dels pallaresos, el català lleugerament postís de la revista local, el castellà dels guàrdies civils, el dels treballadors andalusos…

Tot això hi és, i jo ho he fruït!, però no “es nota”: no enfarfega ni mica. Al contrari: ho fa natural com si fos un reportatge pres amb magnetòfon.

D’altra banda, allò que té de thriller la novel·la funciona molt bé i la trama argumental, construïda relligant diferents monòlegs, també. Es nota que Solsona té moltíssim ofici.

És molt interessant la descripció de la gran complexitat de les obres que es van fer i descobrir que són, avui, pràcticament invisibles.

¿Sabíeu que molts llacs del Pirineu van ser foradats per sota i buidats, com si fossin una pica que se li treu el tap, per després canalitzar el desaigüe per dins de la roca de la muntanya i fer-la anar a fer moure les turbines que fabriquen l’electricitat? Això ho van dissenyar enginyers, ho van fer persones treballant en condicions duríssimes i ho van inaugurar capitostos polítics.

Tot “el que va passar a Cardós” transcorre en un món de sòrdida postguerra (capellans-cacics-censors de bons costums, guàrdies civils perseguint obrers comunistes, societat totalment patriarcal sense cap escletxa), però no la dels anys immediats a la fi del conflicte bèl·lic sinó molt posterior. Una realitat dels anys 60 repicats. I és que allò va durar molts anys!

Tampoc no és “el tema” del llibre però està molt ben reflectit.

Us garanteixo que llegireu el llibre amb fruïció i que, quan ho feu, el recomanareu a tothom. Com jo ho estic fent entusiàsticament.

Aquí teniu els primers capítols en pdf per poder començar-lo a llegir!

Títol: Allò que va passar a Cardós
Autor: Ramon Solsona
Editorial: Proa
Col·lecció: A TOT VENT-TELA
Pàgines: 352
ISBN: 978-84-7588-630-5
Preu: 20€

Share

Li deien Lola, de Pilar Romera

li-deien-lola-pilar-romeraA la ribera de l’Ebre, a la casa senyorial Ca Maurici hi ha moviment. La senyoreta Adela està a punt de convertir-se en la dona de l’Amadeu, l’hereu de la casa. La senyoreta Adela és mes aviat lletja, esquifida, té els ulls petits, una boca com una línia invisible i una mala llet que no se l’acaba.

Les minyones de Ca Maurici saben prou bé com se les gasta l’amo. Qui més qui menys ha passat per les seves mans en el sentit més estricte de la paraula. I és que l’Amadeu és un home a qui pencar no li agrada gaire; ara bé, del tema de les festes ben regades d’alcohol i les dones joves, n’és tot un professional.

La Lola, la bella Lola, és la filla de l’última minyona que ha passat per Ca Maurici. La seva mare mor en el part i deixa la nena exposada als perill de la casa gran, tot i que li han repetit mil i una vegades: nena, no vagis a la casa, allí no se t’hi ha perdut res…

Poc pot fer una criatura, que a més està dotada d’una bellesa excepcional, per escapolir-se de les urpes de la casa gran i dels seus detestables habitants.

Al final passa el que no hauria d’haver passat mai i la nena, la bella Lola, surt de nit i d’amagat en una barqueta del poble que la vist néixer per arribar a Barcelona. Durant el trajecte, la vida se li esguerra encara una mica més, i quan per fi arriba al seu destí ja no li queden llàgrimes per vessar.

A Barcelona, la Lola es fa gran, el seu cos i la seva cara guanyen punts amb l’edat i no deixa cap home indiferent. Aprèn tota sola a buscar-se la vida, a sobreviure, coneix l’amor i el desamor i, mica en mica, va fent estalvis per poder tornar al poble, al seu poble, d’on va haver de marxar com una furtiva.

Aquesta novel·la es llegeix amb fruïció. És amena a més no poder, apareixen uns personatges que t’enamoren i d’altres que els voldries escanyar.

A mi, sens dubte, em farà seguir la pista d’aquesta autora.

Aquí teniu els primers capítols en pdf i el booktràiler del llibre

Títol: Li deien Lola
Autor: Pilar Romera Aguilà
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 288
ISBN: 978-84-664-2144-7
Preu: 19€

Share

Lesbos a cor obert, d’Arantza Diez

lesbos-a-cor-obert-arantza-diez10 quilòmetres. La distància que milers de corredors fan gairebé cada cap de setmana en una cursa homologada en qualsevol ciutat o poble de Catalunya, menys d’una quarta part d’una marató, la distància que té la Diagonal de Barcelona des del Parc de Cervantes fins el centre comercial Diagonal Mar. Una distància que corrent a ritme mig es pot fer en poc menys d’una hora o caminant en una mica més de dues hores o en cotxe en uns 15 minuts.

10.000 metres. Aquesta és la distància que separa la costa de Turquia de l’illa de Lesbos pel seu punt més estret, el pas de Mitilene. Aquesta és la distància que han de recórrer milers de persones cada dia per salvar les seves vides, abandonant cases i famílies per fugir d’uns països on la paraula seguretat no existeix, on la probabilitat de morir per l’explosió d’una bomba és tan alta que la fugida a través del mar dalt d’una barca pneumàtica, sobrecarregada i amb mal temps es veu com l’única manera de sobreviure.

4 socorristes, un cotxe llogat, tres habitacions d’un hostal, uns vestits de neopré. Són tots els mitjans que Oscar Camps i Proactiva Open Arms van poder utilitzar durant mesos en la seva aventura a Lesbos, on hi van arribar empesos per la increïble falta de resposta de les institucions europees que veien com centenars de persones, homes, dones, nens, ancians, es jugaven la vida en un viatge i que no van fer -i segueixen sense fer- res per evitar una tragèdia que és a dia d’avui la pitjor crisi d’humanitat de la història des de la Segona Guerra Mundial.

Lesbos, a cor obert és la versió en paper del documental To Kyma, rescat al mar Egeu que TV3 i La Kaset Ideas Factory van produir conjuntament i es va emetre per la cadena pública, primer, i La Sexta un temps després, i que mostrava les condicions amb les quals l’equip de Proactiva havia de treballar per intentar salvar tants refugiats com fos possible a les platges de l’illa de Lesbos.

Aquesta història, traslladada al paper per Arantza Diez -igual que el documental- no ens estalvia cap dels moments més difícils viscuts pels socorristes de Proactiva, si no que fa una narració realista dels que aquests voluntaris i molts d’altres anaven trobant-se en cada un dels rescats que feien.

I, tot i que és una lectura molt dura, tant com ho va ser el visionat, s’agraeix, perquè els que ho llegim hem de ser conscients que tot i que als telenotícies ja no se’n parla tant, la crisi dels refugiats continua sent un greu problema de consciència d’aquesta societat europea. Europa no ha sabut reaccionar davant el drama de milers de persones que s’han vist injustament implicades en conflictes bèl·lics que s’han eternitzat i quan ho ha fet, ho ha fet de la pitjor manera possible; aixecant tanques de quatre metres i tancant els ulls enfront de la tragèdia enlloc d’estudiar maneres de solucionar aquests conflictes o de donar socors als fugitius tal i com estableix la convenció de Ginebra o altres normes que es van redactar precisament per evitar nous drames humanitaris.

Lesbos, a cor obert és brutal, colpidor, terriblement dolorós, però al mateix temps deixa la porta oberta a l’esperança. És meravellós poder pensar que encara queda gent al món capaç de fer la motxilla i lluitar per ajudar els que ho necessiten, superant totes les dificultats burocràtiques que convingui i fent una feina que els governs no han estat capaços de fer, no perquè no hagin pogut, sinó -encara pitjor- perquè no han volgut.

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: Lesbos a cor obert
Autor: Arantza Diez
Editorial: Columna
Col·lecció: NO FICCIÓ COLUMNA
Pàgines: 200
ISBN: 978-84-664-2144-7
Preu: 15,90€

Share

A la caça del PSUC, d’Antoni Batista

a-la-caca-del-psuc-antoni-batistaAquest llibre -molt interessant- conté les “memòries polítiques” d’un testimoni d’excepció del que ha estat el partit que va vertebrar durant una colla d’anys una part molt important de l’oposició al règim de Franco: el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSU de C o més abreujadament el PSUC o PeSUC).

Jo hi veig quatre parts força diferenciades. En la primera, amb l’estil àgil de periodista i la llengua acurada de qui l’ha defensada a peu i a cavall, Batista ens exposa una versió de la història del PSU des del naixement del partit -el 23 de Juliol va fer exactament 80 anys- fins a la seva afiliació com a militant. És la versió que ha recollit de testimonis diversos, alguns dels quals protagonistes dels fets. No estalvia els moments foscos. Ni els clars.

En la segona part hi ha el testimoni, narrat sovint en primera persona, de com van ser aquells anys de clandestinitat severa vistos des de la privilegiada situació del responsable de l’òrgan de difusió de notícies i consignes que era la revista –clandestiníssima- Treball. Quan dic privilegiada situació cal entendre-ho en el sentit que era present en moltes reunions importantíssimes, no pas que fos un privilegi per estalviar-se riscos, que eren molt alts.

Si hagués d’enumerar els personatges que retrata i de la seva vinculació i sovint sorprenent relació amb el partit dels comunistes catalans em sortiria una ressenya tan llarga com el llibre. Hi surt tot i tothom: detencions i tortures, afusellaments, crisis amb el PCUS, lluites internes, eurocomunisme, vagues a la Seat, caputxinada, tancada a Montserrat, Assemblea de Catalunya…

Hi ha moments que, vistos ara, resulten còmics com ara la dramàtica absència de WC al local clandestí on es feien llarguíssimes i enceses reunions del Comitè Central.

Encara que la política us interessi poc i el marxisme menys, us asseguro que hi trobareu un munt de noms coneguts que us sorprendran molt .

En realitat, l’autor no separa aquestes dues primeres parts, ho he fet jo perquè hi veig una diferència qualitativa entre allò que s’ha vist i viscut i allò que s’ha recollit de vells testimonis.

En canvi el que anomeno “tercera part” sí que queda clarament separada i l’autor l’anomena Part II WICHITA. En ella hi desenvolupa una història quasi independent que s’esdevé en un moment que, ja abandonada la militància, s’havia decantat per la literatura/periodisme d’investigació. Havent viatjat als EUA per fer averiguacions sobre el mític xèrif Wyatt Earp (el de l’OK Corral) es troba de manera quasi accidental que li apareixen una colla de fils i indicis que el duran a sospitar d’una trama que podria donar alguna llum sobre el sobtat ensorrament del PSUC els darrers anys 70. Tot adquireix aires de novel·la de Le Carré.

El llibre havia començat amb una conversa inacabada amb Antoni Gutiérrez i acaba reprenent aquest fil, i deixant en l’aire el que hauria pogut ser la confirmació de les sospites. Acaba fent una última repassada a la nòmina dels amics, coneguts i saludats que han passejat per l’òrbita del PSUC per tal que no hi falti ningú. Ni el Sisa.

Interessantíssim tot el que ens desvela. També els significatius silencis: ja ha quedat dit que era la seva versió de la història i ell no se n’amaga.

Imprescindible el “Qui és qui?” de l’Índex de noms que hi ha les darreres 11 pàgines!

Títol: A la caça del PSUC
Autor: Antoni Batista
Editorial: Pòrtic
Col·lecció: P.VISIONS
Pàgines: 280
ISBN: 978-84-9809-381-0
Preu: 18€

Share