Arxiu d'etiquetes: Escrit originalment en català

Llibres que no han estat traduïts al català, sinó que hi han estat escrits.

A la cara, d’Albert Om i Alex Gallego

alacaraL’Albert Om i l’Alex Gallego porten temps i temps fent-nos un bon favor. I aquest favor no és altre que “regalar-nos contraportades”. Això ja ho fan la Sanchís, l’Amela i l’altre, direu… si, si. Ells també ho fan i ho fan cada dia, però aquells fan entrevistes i aquests fan perfils lligats a l’actualitat. I els fan per duplicat.

I és que després que l’Albert Om superés ser el cosí de Taradell i passés a ser el convidat, després d’haver passat per l’hora del pati, molts el vam descobrir escrivint i descrivint personatges del nostre dia a dia, o com a mínim, del nostre moment mediàtic amb un to més reposat. Però ep! Que sigui més reposat no vol dir que no sigui punyent! Com bé diu l’ara exdirector de l’Ara Carles Capdevila al pròleg del A la cara que publica Columna, «L’Albert Om et dibuixa amb precisió, lletra a lletra. L’Alex Gallego et descriu traç a traç, fent bona l’expressió que per la cara pagues. Si t’agafen per banda i banda, l’Albert i l’Alex (…) quedaràs ben retratat».

Dels dibuixos de l’Alex Gallego no us n’he de dir gaire res, oi? Són absolutament deliciosos. Aconsegueixen captar amb subtilesa i audàcia els personatges de manera que les paraules de l’Albert Om acaben tenint un punt… de color lleugerament diferent als textos que acabem llegint gràcies a l’Alex Gallego els seus retrats. Mare meva, quina enveja ens provoca aquesta mena de gent a tots els que no sabem dibuixar!

Doncs aquí els teniu. Una recopilació dels millors retratats que ens han ofert l’Albert i l’Alex des que són al diari Ara. L’edició, cuidada i molt xula, repassa a quatre mans, en petits textos i grans dibuixos, un munt de personatges de tota mena que van des de l’Ester Quintana i el Loquillo, fins l’Aznar, el Floquet de neu i el Julio Iglesias, passant per l’Ada Colau i l’Artur Mas.

Segur que aquest dissabte ens trobarem amb el Molt Honorable Puigdemont al diari. I segur que el trobarem en una segona entrega d’aquest ‘A la cara’. Nosaltres, no es pot tenir tot! Però en aquest petit llibre els teniu a quasi tots…

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: A la cara. Retrats que ens retraten
Autor: Albert Om | Alex Gallego Bruguera
Editorial: Columna
Col·lecció: NO FICCIÓ COLUMNA
Pàgines: 128
ISBN: 978-84-664-2029-7
Preu: 14€

O he de morir o he d’amar, de Francesc Fontanella

ohedemorirohedamarLa Maite s’ha animat a ressenyar-nos O he de morir o he d’amar, de Francesc Fontanella, per a tots Nosaltres. I aquí teniu el seu escrit!

Si O he de morir o he d’amar fos unes postres seria el teu primer coulant de xocolata, el recordes? D’entrada, t’ha d’agradar la xocolata. Li has de reservar un espai a l’estómac perquè intueixes que serà consistent. Però només hi claves la cullereta, travesses la massa, arribes al centre que es desfà i et poses la cullerada a la boca, saps que has aconseguit el teu petit premi gastronòmic. Amb aquest llibre passa igual.

O he de morir o he d’amar és una antologia de 41 poemes de Francesc Fontanella (Barcelona, 1622 – Perpinyà, 1682/3) que té l’afegit de dirigir-se a tots els sectors del públic lector, gràcies al treball d’edició de Pep Valsalobre, Eulàlia Miralles i Albert Rossich, tres reconeguts especialistes en literatura catalana de l’edat moderna.

Com a tota bona recepta, el mèrit d’aquesta antologia rau en la qualitat dels ingredients i en la cura durant l’elaboració. La matèria prima no decep. Francesc Fontanella és considerat el poeta català més destacat del Barroc. Però no es queda ací la cosa. A més de poesia, també escriu teatre i sermons fúnebres. En una època en la qual es deia que les lletres catalanes estaven en decadència, ell fa el possible per demostrar el contrari. I ja ho fa des de ben jove, perquè l’antologia s’enceta amb el seu primer poema conegut, publicat quan tenia setze anys.

En Fontanella, biografia i producció estan estretament lligades i ell té una vida d’allò més moguda. El pròleg de l’antologia, molt ben escrit i curiós en dades històriques i personals, explica que el poeta és un personatge molt actiu a nivell personal, sentimental i fins i tot és un personatge important en la vida política, social i cultural de la Catalunya del segle XVII.

El text dels 41 poemes és una selecció significativa de la seua extensa obra, amb grafia modernitzada i, el que agraeix el públic no expert: tot un seguit de notes explicatives al peu de cada pàgina per facilitar-ne la lectura i la comprensió del text, el context històric i literari i l’autor.

Hi trobarem, a l’inici del recull, poesia de caràcter civil, que mostra del compromís polític i històric del poeta, com el poema II “Al molt il·lustre doctor Pau Claris” o poemes del temps en què Fontanella participà en les negociacions per a la incorporació de Catalunya a la corona de França durant la Guerra dels Segadors. A l’antologia també trobarem els poemes amorosos (que són els més nombrosos al recull i que tenen un rerefons biogràfic), com les giletes, que són poemes breus amb el nom de la seua estimada amagat (tot i que en va tenir més, d’estimades i de noms amagats per anomenar-les) o els poemes a la mort de Nise (una altra estimada amb nom amagat, que no queda clar si era una monja). I, finalment, poesia de caràcter moral i religiosa, com el poema XXXVII “Al crucificat Amor”, doncs el nostre Fontanella, ja de gran, ingressà a l’orde dels domincans fins que morí a Perpinyà.

Sort, com deia abans, del treball facilitador dels editors d’aquest llibre, que posen al nostre abast una edició moderna, filològicament fiable i àmpliament comentada. La nata, un got d’aigua i menjar sense presses sempre faran un bon acompanyament per a aquest coulant que tenim al davant. Bon profit.

Ep! Llegir poesia del segle XVII pot ser complicat però la Maite ens ho ha explicat molt i molt bé, oi?

Gràcies i t’esperem aviat, Maite!

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: O he de morir o he d’amar
Autor: Francesc Fontanella
Editorial: Empúries
Col·lecció: EMPURIES NARRATIVA
Pàgines: 224
ISBN: 978-84-16367-17-7
Preu: 17€

 

Aquell d’allà no sóc jo, de Pau Escribano

aquelldallanosocjoFeia molt i molt de temps que no llegia un llibre de ciència-ficció d’aquells de tota la vida. I ves per on, amb aquest exemplar del Pau m’he tret el cuc que feia temps que em rosegava.

Per aquells de Nosaltres que no el coneixeu, en Pau Escribano és un jove nascut a Vilanova i la Geltrú, llicenciat en Comunicació Audiovisual. El noi ha desenvolupat la seva carrera a la televisió fent de guionista a programes com ara Polònia, Crackòvia o bé dirigint al teatre La família irreal. Explico tot això perquè us feu a la idea que el llibre, òbviament, per més de ciència-ficció que sigui, no està exempt d’un sentit de l’humor d’aquells que et fan dir “sí senyor!!”.

Bé, anem al tema!! Resulta que en Marc, antic pilot i actualment a l’atur, viu en una Barcelona que no té res a veure amb la que coneixem actualment. El canvi climàtic, amb els anys, ha anat fent de les seves i ara la gent viu en una Barcelona pràcticament inundada. Els taxis, son llanxes aquàtiques, la torre Agbar, s’ha convertit en una icona només per a guiris que van a visitar-la en una embarcació perquè ja no s’hi pot arribar a peu. Els avions han passat a la història perquè ara el que funciona de veritat… és la teletransportació!

Això és un invent de la World Teleport Company presidida per un sonat anomenat Albert Grey. Aparentment tot és molt xulo per la senzilla raó de que ara ets aquí i a l’instant ets a Nova York. Només té un petit (gran!) defecte… però no us l’explicarem. Així serà més grossa la sorpresa que us emportareu quan ho descobriu llegint el llibre del Pau Escribano!!

En Marc, a tot això de la teletransportació, li té pànic. Ell, que és un home d’avions, tot això no ho veu gens clar. Però si vol veure la seva filla Carla s’haurà d’armar de valor. A partir d’aquí, les peripècies que li passen són moltes i de tots colors.

El més fort de tot això és que mentre jo estava llegint aquest tractat futurista que em feia al·lucinar va sortir a El Periódico, el dia 24 de novembre a primera plana, el següent titular: “JA NO ÉS FICCIÓ. Els experts adverteixen de que el canvi climàtic inundarà la costa catalana al 2100 si no és prenen mesures”. Què? Què me’n dieu d’això? Mare meva, quina por!! Així que ja ho sabeu: primer llegiu aquest llibre i després apreneu a nadar, que la cosa pinta molt i molt humida!!

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: Aquell d’allà no sóc jo
Autor: Pau Escribano
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 280
ISBN: 978-84-664-1991-8
Preu: 18€

La vident de la lluna plena, d’Isabel del Río

lavidentdelallunaplenaNosaltres, quants de vosaltres -i digueu la veritat- heu tingut algun cop a la vida ganes de que algú os predigui el futur? Quants no heu sentit la necessitat imperiosa de saber,  si es que això es possible, què dimonis passarà demà, o la setmana vinent, o d’aquí a tres quarts d’hora?

Jo, que sempre me les he donat de descreguda, no tinc altre remei que reconèixer que sóc la primera en haver d’admetre que allò que diuen de les bruixes que “haberlas hailas”, deu tenir el seu puntet de veritat, oi?

Si llegiu aquesta història encara quedareu més convençuts que tot aquest món, tot i que requereix cert posicionament mental, no deixa d’estar fonamentat en quelcom tan real com les constel·lacions, el sol, la lluna… és a dir, es basa amb principis ben terrenals… o celestials, segons es miri. La història de què parlem afecta a la Laia, una metgessa de l’Hospital de Sant Pau, de 32 anys, que acaba de perdre a la mare i que està feta pols.

No hi ha feina més ingrata que la de remenar els records d’una persona propera i estimada que ja no és amb nosaltres. I això és el que està fent ara la Laia a casa sa mare: remenar roba, vestits de flors que porten records d’infantesa, retrats, cartes i postals de vacances acabades ja fa molts de temps… Remenant i posant ordre, al damunt d’un armari troba una vella caixa atrotinada que en obrir-la és com una detonació a la vida d’aquesta bona noia. A dins, entre monedes antigues, entrades de cinema o de teatre i diverses andròmines, hi troba una carta del tarot juntament amb l’últim missatge de la mare, l’última recomanació, l’última prova d’amor.

El que passa és que el contingut d’aquesta missiva és tan enigmàtica, tan encriptada que la Laia no entén res de res. Potser per això, enlloc de llençar la tovallola es llença de cap a esbrinar el com i el perquè de tant misteri. La Laia ve d’una família ben singular: els seus avis, el seu oncle, la seva mare… tots tenen a veure amb el món màgic i espiritual que envolta llegir la bonaventura, conèixer el significat de les cartes del tarot i què volen dir els símbols dels arcans.

La carta que troba dins la caixa de sobre l’armari es la primera d’una llarga llista. Anirà rebent de les formes mes enigmàtiques que us pugueu arribar a imaginar totes les cartes que conformen la baralla. Cada carta porta al darrere un missatge, una mena de pista o d’explicació que la Laia haurà d’anar seguint per tal d’esbrinar quin antic secret amaga la seva família, i sobre tot, quin es el futur que te assignat.

Nosaltres, la cosa té el seu misteri! Fins i tot la seva vida corre perill… però ja se sap: quan tens els astres a favor teu… et pot tocar la grossa!

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: La vident de la lluna plena
Autor: Isabel del Río
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 240
ISBN: 978-84-664-1957-4
Preu: 18€

Aquí teniu la playlist del llibre

La sega, de Martí Domínguez

lasegaLa sega podria ben bé ser el manuscrit de les històries que molts de nosaltres podíem escoltar dels nostres avis a qui els va tocar viure un dels períodes més foscos de la nostra història. De petita, sentia a la gent gran frases de l’estil “si haguessis passat una guerra…” però fins passats uns quants anys no vaig arribar a entendre-les del tot. Amb el temps, no és que sàpiga gaire millor què devien de sentir, quines pors devien de tenir o què vol dir haver de compartir taula amb algú que t’ha fet tant de mal que penses en matar-lo, però veure el que passa a certes zones del món i llegir molt ajuda una mica més a comprendre-ho. Martí Domínguez contribueix a la causa dibuixant la història d’una família de masovers del Maestrat que es veu en mig de dos bàndols en guerra, els nacionals i els republicans.

Domínguez dóna veu a en Goriet, el fill mitjà d’una família de masovers que han vist com el seu pare Zacarias era mort en mans de la Guàrdia Civil, poc després de ser detingut i en el camí cap a la ciutat, amb l’excusa que intentava fugir. Coneixem i hem llegit mil històries com aquestes, hi ha milers de famílies que a dia d’avui encara intenten trobar els cossos dels familiars que van desaparèixer durant la Guerra Civil, d’un bàndol i de l’altre, perquè de fer mal molt pocs dels dirigents, militars o guerrillers podrien viure amb la consciència tranquil·la. En Goriet, la seva mare Bela i les seves germanes Teresa i Ampariues, han de viure amb la pena de l’assassinat impune del pare en mans del capità de la guàrdia civil Maximino Mata, a qui es veuen forçats a rebre i servir a taula al mas cada cop que surt de patrulla. Però no només això: en una guerra hi ha dos contrincants i al Maestrat el maquis hi estava present, amb guerrillers amagats a les muntanyes i això volia dir que tot i tothom era sospitós de ser simpàtic d’un costat o de l’altre, el que significava viure en un estat d’alerta permanent per la desconfiança i la por de ser acusats d’ajudar el bàndol contrari.

En aquest context, la Teresa, la germana gran d’en Goriet, inicia una relació amb un dels guerrillers dels contorns, un a qui anomenen Ferroviari. La Teresa, moguda pels sentiments d’odi que li causa la mort del pare entra en un joc perillós, no només per ella, si no també pels que l’envolten que contínuament hauran de vigilar el que fan i deixen de fer.

Martí Domínguez construeix, al voltant d’en Goriet i la seva família un entramat de personatges que ens ajudaran a conèixer una mica més el conflicte. Així, és interessant la figura dels maquis que s’amaguen al mas -el Matemàtic o el Francès-, que ens donen una visió més idealista i fora muralla de la guerra. A ressaltar també la figura de don Arcadi, el mestre de l’escola o del tio Miquelo i, evidentment, la del capità Maximino Mata o d’alguns dels soldats que l’acompanyen. Tots ells moguts per uns sentiments i unes idees que retraten amb detall els fets, tots ells models que segurament es podrien trobar a qualsevol part del país.

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: La sega
Autor: Martí Domínguez
Editorial: Proa
Col·lecció: A TOT VENT-TELA
Pàgines: 352
ISBN: 978-84-7588-581-0
Preu: 18,50€

La Tània Juste ens explica el seu Temps de família

tempsdefamiliaSempre és un plaer explicar-vos llibres, Nosaltres, però que ens l’expliqui l’autor sempre ho hem considerat un luxe fabulós. Aquesta vegada és la Tània Juste qui ens explica el llibre que acaba de publicar, el Premi Néstor Luján anomenat Temps de família. Té una pinta de regal de Nadal… bastant espectacular!

Aquí teniu l’escrit que ens ha fet la Tània Juste sobre el seu nou llibre:

Aquesta és una història sobre una gran família lligada a una terra i al somni del seu patriarca, un indiano retornat de Cuba a finals del segle XIX.

Feia temps que volia escriure i reflexionar sobre l’univers familiar, sobre el que significa formar part d’una nissaga i com hi encaixa cada un dels seus membres al llarg de les diverses generacions.

La vaig situar al Penedès, entre uns camps de vinya que expliquen la història del nostre país, i la vaig iniciar amb un indiano perquè representen un tipus de personatges molt característics del nostre tombant de segle (del XIX al XX), uns tipus plens de misteris, acompanyats d’una fama de rars, d’exòtics, amb una personalitat sovint forta i dominant.

En una família com la dels Giner tothom hi juga un paper determinat, cadascú amaga els seus secrets, les seves pors, els seus anhels més íntims i personals. Diria que si bé la primera generació està marcada pel caràcter dominant i somiador de l’indiano, en la segona generació hi brillen amb llum pròpia unes dones molt potents, cadascuna en el seu estil. Les relacions familiars són d’una complexitat enorme entre alguns dels seus membres, diries que es podrien matar els uns als altres i alhora estimar-se incondicionalment. Res més lluny de la realitat de moltes i moltes nissagues familiars que en aquest país i en d’altres han construït grans imperis.

I també hi ha una qüestió de fons que és el somni heretat: estudiant i analitzant les grans nissagues catalanes t’adones que l’esquema es repeteix sovint; el patriarca o la matriarca que inventa un somni, que el dibuixa, el construeix, el fa possible; i rere aquesta figura hi ha els hereus, les generacions que es succeeixen i que potser fan créixer aquest somni, d’altres el destrueixen, però en tot cas no inventen, és un somni heretat.

Moltíssimes gràcies per explicar-nos el llibre Tània i prenem molt bona nota d’aquest somni heretat! Regalar un Premi Nèstor Luján per Nadal sempre és una bona idea!

Títol: Temps de família
Autor: Tània Juste
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 368
ISBN: 978-84-664-2004-4
Preu: 20€

Barcelona. Una biografia, d’Enric Calpena

BARCELONAunabiografiaCALPENAAquesta no és una altra història de Barcelona. Anomenar-la biografia ha estat, probablement, per part de l’autor, una manera de distanciar-se del que acostumem a trobar en un llibre que s’anomeni “Història de Barcelona”.

Calpena és un periodista, un bon periodista, amb llarga trajectòria a premsa escrita, ràdio i televisió (va ser el primer presentador de telenotícies de TV3), que els últims anys ha anat especialitzant-se en divulgació històrica en publicacions escrites com Sàpiens, en programes de televisió i en el modèlic ‘En guàrdia’ que ja fa anys que s’emet a Catalunya Ràdio. I és que Calpena té, per descomptat, passió per la Història però també formació acadèmica. També té, segons confessa ell mateix al final del llibre, una especial vinculació personal amb la seva ciutat, Barcelona.

Tot això explica que aquest Barcelona. Una biografia que tenim a les mans tingui el rigor de l’obra acadèmica però l’agilitat i amenitat del periodisme. Els nostres besavis haurien dit “Instruir deleitando”.

Està estructurat cronològicament, com no podia ser d’altra manera en un llibre d’història que, a més es qualifica de biografia i està dividit en llargs capítols que es corresponen una mica amb les fases d’una vida.

Comença amb “Un part molt llarg” i a mesura que anem passant les pàgines ens anem assabentant de com en van ser d’espavilats els primers barcelonins que fa més de 7.000 anys explotaven les pedreres de Montjuïc per tal de construir-se estris i possiblement instal·lar-s’hi convivint amb hipopòtams, elefants, cavalls, tortugues i rinoceronts. Els primers pobladors del que avui és la ciutat, un poble íber que els romans anomenaren Laietans, ja feien servir l’escriptura i podem llegir el que escrivien però… no entenem encara res de res del que ens expliquen. Tot el que en sabem és a través del que van escriure els forasters que hi van tenir relació: romans, grecs, fenicis i púnics, que aquests sí que els entenem.

La criatura que va sortir del part  -a la qual aquests forasters romans l’anomenen Laie- és a l’origen d’un poblament més important de nom Barkeno. D’aquí, a la Bàrcino romana. Calpena ens ho explica així:

Com havien fet abans els grecs, els fenicis i els etruscs, els romans van començar a sargir una xarxa comercial marítima amb vaixells que navegaven a la vista de la costa, en cabotatge. Xino-xano, es van plantar a la costa catalana i van trobar un riu d’aigües vermelloses, del color del rovell, que van anomenar Rubricatus, l’actual Llobregat, que els oferia una magnífica via d’entrada a l’interior.

Aquest és l’estil del llibre. Sense enfarfegaments erudits, amb llenguatge planer però amb rigor.

D’aquesta manera anirem presenciant com la criatura se’ns va fent gran, les muralles que els romans hi construeixen, i els barcelonins que les conserven i enforteixen resultaran cabdals per convertir Barcino en “un pol d’atracció comercial i administratiu” capaç de resistir les incursions germàniques.

A causa d’aquelles noves i imponents muralles, Bàrcino aconseguí en relativament poc temps rellevar Tàrraco en la capitalitat.

Calpena no es limita a les peripècies bèl·liques i ens descriu també quines eren les activitats econòmiques -l’explotació i exportació de les ostres apreciades a tot l’Imperi-, com era la vida quotidiana, les creences religioses arribat ja el cristianisme… El martiri de Santa Eulàlia, per exemple, hi és descrit minuciosament, afegint però, que es tracta d’una llegenda sense cap probabilitat de ser certa.

Per la ciutat hi aniran passant per a intercanvis comercials o com a invasó violent, diferents pobles: visigots, musulmans i francs. Hi ha també la penetració de minories importants com els jueus que s’instal·laran pacíficament. El nom anirà evolucionant: Barcinona, Barchinona, Barshiluna i, finalment, Barcelona.

Sense ben bé proposar-s’ho, Barcelona “Ha d’aprendre a ser capital”. Li creixen suburbis, edifica temples com Santa Maria de les Arenes, viu entre dues rieres: el Cagalell i el Merdançar que utilitzaven com a clavegueres i que van acabar desviant per la pudor insuportable que desprenien. El Cagalell és l’actual Rambla, orgull de la ciutat…

El 6 de juliol de 985, les tropes del Califat de Còrdova comanades pel famós Al Mansur entren a la ciutat i la sotmeten a una destrucció i devastació sense precedents. Hi ha documents de l’època que anomenen el 985 com “l’any en què Barcelona va morir”. En aquella època, entorn de l’any 1000, l’esplendor de Còrdova ha adquirit fama mundial i la meravella que és la ciutat de Còrdova es va repetint per tot el domini del califat; “res a veure amb les ciutats i pobles plens de puces dels cristians, que viurien en unes condicions misèrrimes en contraposició a l’esplendor musulmana.

Però el Califat es desintegra, es capgira la truita i el comte de Barcelona saqueja Còrdova el 1017. En els dos segles següents, Barcelona va aprenent a ser capital. És a punt per fer “El gran salt”. La ciutat s’ha fet adulta i adquireix un lloc en el mapa de les potències econòmiques i militars dels segles XIII i XIV. Calpena ens descriu com i perquè Barcelona, a partir del segle XV, entra en una “Crisi de creixement”.

Llegint hem anat coneixent com vivien, com es divertien, com treballaven i també com era de ferotge aquella societat quan era qüestió de fer “justícia”: esquarteraments, treure els ulls,… Com a tot arreu a Europa altrament.

El descobriment d’Amèrica afecta molt negativament el futur de Barcelona, que és escenari de festes com la rebuda del rei Carles, emperador l’any 1519, però també de terribles epidèmies de morbo -la pesta-. La ciutat també és escenari de revoltes com el Corpus de sang protagonitzat pels segadors que van acabar assassinant el virrei, insurreccions contra el rei, guerra oberta contra els soldats castellans amb victòries sonades com la batalla de Montjuïc de 1641 (el 26 de gener just la mateixa data en què el 1939 entraria Franco a Barcelona). És el període que Calpena anomena gràficament “De cara al desastre”.

De què va passar i va significar la guerra de successió espanyola amb el desastre de 1714 ja se n’ha escrit molt, darrerament i el llibre aplega molta informació sobre com va viure i què va representar per Barcelona. Només quedava una sortida: l’endemà de l’onze de setembre, membres del Consell de la Ciutat o de la Diputació del General transmeten els darrers missatges: a l’endemà tothom ha d’anar als seus llocs de treball ja que “calia demostrar als filipistes que Barcelona havia estat derrotada, però no vençuda; sobreviuria i tornaria al que havia estat abans d’aquella maleïda guerra”

El període següent Calpena el titula “De cara als negocis”. Entorn de Barcelona s’encetarà el que s’anomena la Primera revolució industrial i la ciutat enfilarà el seu creixement per la via econòmica. I no tot són dades de la gran història; hi ha tota una sèrie de testimonis de la vida social que passen fins i tot pel pas de Giacomo Casanova per Barcelona. Tot un món però, que quedarà en suspens amb el ressò de la Revolució Francesa i les invasions dels revolucionaris i de les tropes napoleòniques que s’emparen de la ciutat. És un episodi relativament curt però que canvia moltes coses i dóna pas al que l’autor anomena “Un despertar convuls”.

Els quaranta anys següents a la fi de la Guerra del francès, el 1814, es viuen immersos en quatre guerres civils de liberals contra carlins; aquests darrers molt identificats amb l’església catòlica i quan hi ha unes topades especialment cruels a Reus, a Barcelona s’escalfa l’ambient de manera que per Sant Jaume de 1835, amb ocasió d’una cursa de toros desastrosa, la gent surt als carrers i comença a calar foc als convents que hi havia a la Rambla i acaba defenestrant, el 5 d’agost, el general que es proposava escarmentar els revoltats. Vegeu una mostra de l’estil i el to de Calpena:

El general els va rebre a casa seva, però la conversa no devia anar gaire bé perquè va acabar sent llençat per la finestra, i va morir a causa de la caiguda.

Acabada la guerra el 1840 amb la derrota dels carlins Barcelona s’ha convertit en la ciutat més gran de l’Estat i és la punta de llança dels canvis. Pren força la consigna “Abajo las murallas” ja que la ciutat vol créixer lliurement. Apareix el moviment obrer i es funda el primer el primer sindicat d’Espanya: la Societat de Teixidors. Espartero, general suposadament progressista ordena bombardejar indiscriminadament Barcelona per tal de sufocar els aldarulls. Des del gener de 1844 fins a l’agost de 1854 es va mantenir l’estat d’excepció ininterrompudament a Catalunya. En no poder créixer fora muralles, els barcelonins comencen a construir cap amunt i aprofitar tots els espais lliures. Calia ampliar el port i construir la primera línia de ferrocarril fins a Mataró. I com es divertien els barcelonins?: toros, globus aerostàtics (globos cautivos) i teatre. Es construeix el Gran Teatro del Liceo en competència amb el Teatre Principal.

L’últim terç del segle XIX viurà l’enderrocament, ¡finalment!, de les muralles, l’aprovació del pla Cerdà per l’Eixample, el creixement econòmic i, paral·lelament dels moviments revolucionaris obreristes, l’aparició el catalanisme polític.

El segle XIX finalitza amb la pèrdua definitiva de les darreres colònies espanyoles, fet amb grans repercussions de tota mena a la ciutat, i amb l’aparició d’un fenòmen que estaria cridat a ser important a la vida ciutadana: el 1899, Hans Gamper funda el F.C. Barcelona. L’Exposició Universal de 1888 és la fita que marca la fi dels temps antics. Aquella criatura que vam veure néixer s’ha transformat en “Una ciutat nova”, la que molts dels lectors del llibre ja reconeixeran. Segueixen puntuant la biografia fets de violència extrema, com la Setmana Tràgica de 1909 o la sublevació del 19 de juliol de 1939 i posterior revolució i la pluja de bombes sobre la ciutat, aquesta vegada ja des d’aeroplans. La ciutat altra vegada haurà de refer-se.

Sincerament, aquest llibre és molt i molt aconsellable. Potser no és per ser llegit d’una tirada com si fos una novel·la o una biografia- tot i que quan es comença un passatge costa de deixar-lo, i molt!- però sí que és per agafar una època o un episodi i anar veient com els barcelonins del passat cobren vida davant dels nostres ulls. És un llibre de capçalera.

Gràcies Enric!

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: L’edat dels homes
Autor: Enric Calpena
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: Llibres a l’Abast
Pàgines: 128
ISBN: 978-84-297-7460-3
Preu: 23,90€

El defensor, de Víctor Gay Zaragoza

eldefensorHa de ser molt complicat posar-se a escriure sobre personatges dels quals ja es deu haver dit gairebé tot, si no tot. Enfocar fets històrics com els que Víctor Gay recupera en aquest llibre des d’un punt de vista diferent del que fins ara s’ha donat té una dosi considerable de (diguem-ne) tenacitat.

I és que, per enèsima vegada, es recupera la figura de Lluís Companys i els fets relacionats amb el seu judici i execució de 1940 per fer-ne -ara- una novel·la. La diferència està en què aquest cop, Companys comparteix protagonisme amb el seu advocat defensor, en Ramon de Colubí, capità de l’exèrcit a qui li van encarregar la defensa del president de la Generalitat en el judici al qual va ser sotmès al castell de Montjuïc.

Pel que fa als fets, ens situem a l’agost de 1940 amb Companys i la seva segona dona, Carme, a Le Baule-les-Pins, exiliats després de l’entrada de l’exèrcit alemany a París. És en aquests dies quan a petició de l’exèrcit espanyol, Companys és detingut i posteriorment extradit a Espanya on, després de ser torturat a Madrid durant gairebé dos mesos, acabarà empresonat a Barcelona, al Castell de Montjuïc.

Paral·lelament, coneixem a Ramon de Colubí, un capità de l’exèrcit nacional que exerceix com a advocat defensor dels presoners del règim. La seva feina, la majoria de les vegades, passa per aconseguir commutar les penes de mort dels seus protegits per una condemna de presó el més curta possible. El que en Ramon no sap és que darrera del seu nomenament com a defensor de Companys hi ha un pla que ja té un final decidit: en Companys serà sí o sí condemnat a la pena de mort i s’espera d’ell, del fiscal, del jutge i del jurat que compleixin amb el seu deure envers la pàtria.

La part més original que en Víctor Gay ens fa veure és la visió que Colubí té dels fets que es van succeint mentre intenta preparar la defensa de Companys. Tots sabem a aquestes alçades que el procés va estar preparat i manipulat per tal que la decisió no fos cap altra que la condemna a mort. El que en Gay ens fa veure és la vessant més humana dels protagonistes implicats: trobarem un Companys decidit, convençut del seu paper a la vida, que va estimar fins l’últim moment el seu país i els seus ideals polítics, fins el punt d’acceptar sense rancor les decisions que es van prendre. I coneixerem també un Ramon de Colubí que aprendrà a superar de la mà del president de la Generalitat la frustració, la ràbia, el desànim de veure que els ideals que el van convèncer per formar part de l’exèrcit ja són història, formen part del passat i han estat transformats per a servir la set de poder i venjança dels qui es van alçar contra la República el 1936.

El defensor no és una revisió més del procés a Companys -que també- si no la història de la relació que en Companys i en Colubí van tenir durant els quatre dies mal contats que van treballar plegats abans de l’execució del president. Una història que ens fa reflexionar sobre els valors i que ens ajuda a entendre una miqueta més el perquè de la mitificació de la figura de Companys.

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: El defensor
Autor: Víctor Gay Zaragoza
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 448
ISBN: 978-84-664-2007-5
Preu: 19€

La Tània Juste respon les Nostres preguntes sobre Temps de família

tempsdefamiliaAvui tenim l’oportunitat de fer quatre preguntes a Tània Juste, la guanyadora del Premi Nèstor Luján de Novel·la Històrica per Temps de família. Aquí ho teniu!

Quan vas començar a idear Temps de família?
És una idea que em voltava pel cap des de fa uns quants anys. Volia escriure una novel·la sobre una nissaga familiar lligada a una casa i a una terra; volia parlar sobre aquest fenòmen que tots coneixem en pròpia pell que és l’univers familiar.

Què t’ha portat a situar la teva nova novel·la al Penedès?
Sembla que aquesta terra em crida… Buscava el paisatge d’infància de l’indiano, en Bonaventura Giner, havia de ser un lloc molt especial, un paisatge que parlés de vinyes, de fil·loxera, de la història del nostre país i del món rural que es trobava en plena transformació. També hi ha un altre factor determinant a l’hora de triar les vinyes del Penedès, que és la llum. Aquesta terra és inundada cada dia, cada hora i cada estació de l’any amb uns matisos de llum que activen poderosament la inspiració.

En quatre adjectius, com definiries els Giner?
Com a clan familiar els definiria com la pinya que formen els castellers, capaç de sostenir moltes generacions. Els Giner són una família arrelada no només a una terra sinó al somni del seu patriarca. Són obstinats, lluitadors, gelosos de la seva vida íntima i familiar en la qual no hi pot accedir qualsevol. I posseeixen allò que tenen les grans nissagues que és l’esperit de superació i d’inmortalitat.

No és la teva primera novel·la històrica. Quin moment de la Història tens pendent de novel·lar?
Malgrat que a través de les meves quatre novel·les he pogut parlar d’un període històric força ampli que va de finals del segle XIX fins a mitjans del segle XX, crec que em queda moltíssim per explicar, capítols concrets dins aquest ventall tan ampli d’anys i potser anar més enllà en el temps, més enrere i també més endavant. M’agrada pensar que tots vivim condicionats pel moment històric que ens toca viure i per tant la història sencera de la humanitat dóna joc a possibles novel·les. Tot i així, el que més m’agrada és el XIX i el XX.

Recomana’ns un llibre d’aquí (català), un d’allà (espanyol) i un de més enllà (internacional) per aquest Nadal.
Fent honor a l’any de les bibliotecàries, un llibre d’aquí de la Núria Pradas: “La noia de la biblioteca”. I per suposat una joia nostra recuperada fa poc del passat: la imprescindible Cèlia Suñol amb el seu “Primera part”.
Un clàssic d’allà seria qualsevol recull de poemes de García Lorca que sovint retornen a mi a través de la música del gran Paco Ibáñez.
I si viatgem una mica més enllà, traspassant la frontera amb França i anant a buscar els orígens en la llunyana Ucraïna, no imagino un Nadal millor que llegint “Suite francesa” d’Irène Némirovsky.

A qui li hauríem de regalar Temps de família aquest Nadal, que segur que li agradarà?
A tots aquells apassionats de les grans nissagues familiars, als qui els agrada llegir sobre aquesta societat en miniatura que esdevé cada univers familiar, amb els seus secrets, amors i rancúnies que es van teixint generació rere generació. Als amants de la nostra història més recent i del món de la vinya i el vi al llarg dels segles XIX i XX.

Per cert! Els amics de Columna han posat en marxa un concurs sobre el Temps de família de la Tània Juste!! Aquí el teniu:

Títol: Temps de família
Autor: Tània Juste
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 368
ISBN: 978-84-664-2004-4
Preu: 20€

L’edat dels homes, d’Hèctor Bofill

ledatdelshomesComencem avui amb un avís per als Nosaltres navegants: L’edat dels homes és una història sobre la vida. En aquest cas, sobre la vida dels homes, dones i nens que van haver de viure períodes tan terribles com poden ser les guerres. I parlem de guerres molt properes geogràficament, en concret la Guerra Civil Espanyola i la Segona Guerra Mundial, conflictes en els que els soldats espanyols van tenir una participació activa en més o menys mesura.

Segon avís: si voleu un llibre amb les típiques “moralines” sobre els conflictes bèl·lics, aquesta no és una història per a vosaltres. Perquè Hèctor Bofill el que fa, precisament, és allunyar-se d’aquest estil per centrar-se més en explicar d’una forma propera, neta i transparent el que molts homes i les seves famílies van viure i veure al llarg d’aquells anys. Aquí no hi trobareu herois que salven pobles ni dolents molt dolents moguts per vés a saber quins dimonis interiors. Només trobareu persones normals que, independentment de les seves idees polítiques, ètiques o morals, es veuen lluitant i matant altres persones igual de normals que elles.

A l’edat dels homes, (…) haver assassinat no era obstacle per col·laborar només uns mesos després amb els companys dels que havies exterminat.

L’edat dels homes és una d’aquelles històries que val la pena. Ho dic molt seriosament.

A mi m’agrada molt llegir novel·la històrica, però reconec que és un tipus de narrativa que, tot i que a vegades està ben documentada, és fàcil trobar-hi personatges poc realistes ja que els passa de tot o ho viuen amb una intensitat que els converteix en herois o en autèntics vilans. En canvi, amb aquesta novel·la/assaig d’Hèctor Bofill he pogut veure els mateixos conflictes que podria narrar Ken Follet però des d’una perspectiva bastant més neutra perquè la narrativa de Bofill fuig dels adornaments i les dramatitzacions i, en canvi, explica els fets de la mateixa manera que un avi podria explicar-los als seus néts.

I com deia al principi, és una història sobre la vida i, com sabeu, igual que els protagonistes de L’edat dels homes, amb guerra o sense, no deixem de riure, ballar o estimar, i en definitiva, viure.

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: L’edat dels homes
Autor: Hèctor Bofill
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El Balancí
Pàgines: 128
ISBN: 978-84-297-7443-6
Preu: 12,50€