Arxiu d'etiquetes: Escrit originalment en català

Llibres que no han estat traduïts al català, sinó que hi han estat escrits.

Quan anàvem a les monges, de Judith Càlix i Rosa Gordillo

quan-anavem-a-les-mongesAdoratrius Esclaves del Santíssim Sagrament i de la Caritat, Clarisses de la Divina Providència, Filles de la Caritat de Sant Vicenç de Paül, Religioses de la Mare de Déu de la Mercè, Religioses de Maria Immaculada del Servei Domèstic,…

De noms, de tota mena! Teresianes, Carmelites, Escolàpies… Totes ens sonen una mica perquè l’escola cristiana, sigui de fa uns anys o ja més cap aquí, és de ple dret un paisatge mental per tots. És francament complicat imaginar-se aquest país sense unes monges que durant molts anys van ser les que es van encarregar d’educar-nos (als nostres pares o a nosaltres). Hi ha gent que no té gaire bon record d’aquesta escola de monges però aquest llibre tampoc va exactament d’això.

La Judith Càlix i la Rosa Gordillo han volgut plasmar en un llibre que -i això no ho pot negar ningú, és molt i molt divertit- totes les característiques d’aquesta mena d’escoles, la mena d’educació que s’hi donava i ho repassen absolutament tot: uniformes, assignatures, el menjador, jocs del pati, els viatges de final de curs, i especialment -jo que no vaig anar a monges-, un capítol dedicat a les monges en sí. la dire, la vella estimada, la del nom estrany, la progre guitarrista, la cuinera, l’esportista,…

Llegint el llibre he anat veient que moltes de les coses que es feien a classe de monges, jo també les vaig estudiar així -només hi ha una cançó que et permet recordar les preposicions del castellà o les taules de multiplicar, oi?- però aquest llibre aconsegueix fer una cosa que molt pocs poden fer: unir un imaginari col·lectiu, sigui d’educació o de l’època de l’escola de moltíssimes persones.

Perquè, potser no beneíeu la taula, però segur que l’anàlisi de les oracions, el Cocherito leré amb la corda, els plats i gots de Duralex al menjador, la Heidi, los payasos de la tele, els llibres d’Els Cinc o el Tigretón sí que sabeu què són. I quan la Judith Càlix i la Rosa Gordillo us ho repassin tot no podreu evitar esbossar un somriure d’orella a orella.

Per cert, les autores us expliquen un munt de coses més en aquest Facebook que han posat en marxa aquí: Fb.com/quananavemalesmonges.

També han anat de gira per ràdios!

I també a la televisió!

 

Aquí teniu els primers capítols en pdf per començar-lo a llegir.

Títol: Quan anàvem a les monges
Autor: Judith Càlix i Rosa Gordillo
Editorial: Columna
Col·lecció: NO FICCIÓ COLUMNA
Pàgines: 272
ISBN: 978-84-664-2161-4
Preu: 18,90€

Share

Allò que va passar a Cardós, de Ramon Solsona

alloquevapassaracardosEl tema d’aquest Allò que va passar a Cardós, del Ramon Solsona, el va ressenyar molt bé la Mariona en aquest post del Nosaltresllegim (benvinguda, però no em prenguis la feina!) fa uns dies i, en el meu cas, em limitaré a afegir coses que jo hi he trobat.

Començo per dir que, últimament, he llegit obres molt bones però que, tot i això, feia temps que no m’ho passava tan bé. Haig de confessar que tinc una debilitat per Ramon Solsona derivada, segurament, de l’enveja que em provoca la secció que porta al programa d’El Matí de Catalunya Ràdio amb la Mònica Terribas; és exactament el que jo voldria fer quan sigui gran: remenar paraules, formes dialectals, vulgarismes entranyables… Quina xalada!

Allò que va passar a Cardós no va d’això, però sí que hi ha molt de domini dels diferents registres de la llengua. Autèntica llengua viva.

Solsona no necessita demostrar que sap escriure en català normatiu amb prosa fluida i gens encarcarada i pot permetre’s saltar-se les normes per tal de poder mostrar una galeria de personatges totalment creïbles, situats en un entorn i en una època que, tot i no quedar gaire allunyada en el temps, avui ens apareixen com a definitivament pertanyents a un passat desaparegut, que perviuen en la memòria, però que no hi són, ni tornaran. L’autor recrea aquells paisatges, fets i personatges; i una de les virtuts, em sembla a mi, és el fet que cada grupuscle parla amb la llengua i registre que li pertoca. El català del barceloní, el català dels pallaresos, el català lleugerament postís de la revista local, el castellà dels guàrdies civils, el dels treballadors andalusos…

Tot això hi és, i jo ho he fruït!, però no “es nota”: no enfarfega ni mica. Al contrari: ho fa natural com si fos un reportatge pres amb magnetòfon.

D’altra banda, allò que té de thriller la novel·la funciona molt bé i la trama argumental, construïda relligant diferents monòlegs, també. Es nota que Solsona té moltíssim ofici.

És molt interessant la descripció de la gran complexitat de les obres que es van fer i descobrir que són, avui, pràcticament invisibles.

¿Sabíeu que molts llacs del Pirineu van ser foradats per sota i buidats, com si fossin una pica que se li treu el tap, per després canalitzar el desaigüe per dins de la roca de la muntanya i fer-la anar a fer moure les turbines que fabriquen l’electricitat? Això ho van dissenyar enginyers, ho van fer persones treballant en condicions duríssimes i ho van inaugurar capitostos polítics.

Tot “el que va passar a Cardós” transcorre en un món de sòrdida postguerra (capellans-cacics-censors de bons costums, guàrdies civils perseguint obrers comunistes, societat totalment patriarcal sense cap escletxa), però no la dels anys immediats a la fi del conflicte bèl·lic sinó molt posterior. Una realitat dels anys 60 repicats. I és que allò va durar molts anys!

Tampoc no és “el tema” del llibre però està molt ben reflectit.

Us garanteixo que llegireu el llibre amb fruïció i que, quan ho feu, el recomanareu a tothom. Com jo ho estic fent entusiàsticament.

Aquí teniu els primers capítols en pdf per poder començar-lo a llegir!

Títol: Allò que va passar a Cardós
Autor: Ramon Solsona
Editorial: Proa
Col·lecció: A TOT VENT-TELA
Pàgines: 352
ISBN: 978-84-7588-630-5
Preu: 20€

Share

Li deien Lola, de Pilar Romera

li-deien-lola-pilar-romeraA la ribera de l’Ebre, a la casa senyorial Ca Maurici hi ha moviment. La senyoreta Adela està a punt de convertir-se en la dona de l’Amadeu, l’hereu de la casa. La senyoreta Adela és mes aviat lletja, esquifida, té els ulls petits, una boca com una línia invisible i una mala llet que no se l’acaba.

Les minyones de Ca Maurici saben prou bé com se les gasta l’amo. Qui més qui menys ha passat per les seves mans en el sentit més estricte de la paraula. I és que l’Amadeu és un home a qui pencar no li agrada gaire; ara bé, del tema de les festes ben regades d’alcohol i les dones joves, n’és tot un professional.

La Lola, la bella Lola, és la filla de l’última minyona que ha passat per Ca Maurici. La seva mare mor en el part i deixa la nena exposada als perill de la casa gran, tot i que li han repetit mil i una vegades: nena, no vagis a la casa, allí no se t’hi ha perdut res…

Poc pot fer una criatura, que a més està dotada d’una bellesa excepcional, per escapolir-se de les urpes de la casa gran i dels seus detestables habitants.

Al final passa el que no hauria d’haver passat mai i la nena, la bella Lola, surt de nit i d’amagat en una barqueta del poble que la vist néixer per arribar a Barcelona. Durant el trajecte, la vida se li esguerra encara una mica més, i quan per fi arriba al seu destí ja no li queden llàgrimes per vessar.

A Barcelona, la Lola es fa gran, el seu cos i la seva cara guanyen punts amb l’edat i no deixa cap home indiferent. Aprèn tota sola a buscar-se la vida, a sobreviure, coneix l’amor i el desamor i, mica en mica, va fent estalvis per poder tornar al poble, al seu poble, d’on va haver de marxar com una furtiva.

Aquesta novel·la es llegeix amb fruïció. És amena a més no poder, apareixen uns personatges que t’enamoren i d’altres que els voldries escanyar.

A mi, sens dubte, em farà seguir la pista d’aquesta autora.

Aquí teniu els primers capítols en pdf i el booktràiler del llibre

Títol: Li deien Lola
Autor: Pilar Romera Aguilà
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 288
ISBN: 978-84-664-2144-7
Preu: 19€

Share

Lesbos a cor obert, d’Arantza Diez

lesbos-a-cor-obert-arantza-diez10 quilòmetres. La distància que milers de corredors fan gairebé cada cap de setmana en una cursa homologada en qualsevol ciutat o poble de Catalunya, menys d’una quarta part d’una marató, la distància que té la Diagonal de Barcelona des del Parc de Cervantes fins el centre comercial Diagonal Mar. Una distància que corrent a ritme mig es pot fer en poc menys d’una hora o caminant en una mica més de dues hores o en cotxe en uns 15 minuts.

10.000 metres. Aquesta és la distància que separa la costa de Turquia de l’illa de Lesbos pel seu punt més estret, el pas de Mitilene. Aquesta és la distància que han de recórrer milers de persones cada dia per salvar les seves vides, abandonant cases i famílies per fugir d’uns països on la paraula seguretat no existeix, on la probabilitat de morir per l’explosió d’una bomba és tan alta que la fugida a través del mar dalt d’una barca pneumàtica, sobrecarregada i amb mal temps es veu com l’única manera de sobreviure.

4 socorristes, un cotxe llogat, tres habitacions d’un hostal, uns vestits de neopré. Són tots els mitjans que Oscar Camps i Proactiva Open Arms van poder utilitzar durant mesos en la seva aventura a Lesbos, on hi van arribar empesos per la increïble falta de resposta de les institucions europees que veien com centenars de persones, homes, dones, nens, ancians, es jugaven la vida en un viatge i que no van fer -i segueixen sense fer- res per evitar una tragèdia que és a dia d’avui la pitjor crisi d’humanitat de la història des de la Segona Guerra Mundial.

Lesbos, a cor obert és la versió en paper del documental To Kyma, rescat al mar Egeu que TV3 i La Kaset Ideas Factory van produir conjuntament i es va emetre per la cadena pública, primer, i La Sexta un temps després, i que mostrava les condicions amb les quals l’equip de Proactiva havia de treballar per intentar salvar tants refugiats com fos possible a les platges de l’illa de Lesbos.

Aquesta història, traslladada al paper per Arantza Diez -igual que el documental- no ens estalvia cap dels moments més difícils viscuts pels socorristes de Proactiva, si no que fa una narració realista dels que aquests voluntaris i molts d’altres anaven trobant-se en cada un dels rescats que feien.

I, tot i que és una lectura molt dura, tant com ho va ser el visionat, s’agraeix, perquè els que ho llegim hem de ser conscients que tot i que als telenotícies ja no se’n parla tant, la crisi dels refugiats continua sent un greu problema de consciència d’aquesta societat europea. Europa no ha sabut reaccionar davant el drama de milers de persones que s’han vist injustament implicades en conflictes bèl·lics que s’han eternitzat i quan ho ha fet, ho ha fet de la pitjor manera possible; aixecant tanques de quatre metres i tancant els ulls enfront de la tragèdia enlloc d’estudiar maneres de solucionar aquests conflictes o de donar socors als fugitius tal i com estableix la convenció de Ginebra o altres normes que es van redactar precisament per evitar nous drames humanitaris.

Lesbos, a cor obert és brutal, colpidor, terriblement dolorós, però al mateix temps deixa la porta oberta a l’esperança. És meravellós poder pensar que encara queda gent al món capaç de fer la motxilla i lluitar per ajudar els que ho necessiten, superant totes les dificultats burocràtiques que convingui i fent una feina que els governs no han estat capaços de fer, no perquè no hagin pogut, sinó -encara pitjor- perquè no han volgut.

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: Lesbos a cor obert
Autor: Arantza Diez
Editorial: Columna
Col·lecció: NO FICCIÓ COLUMNA
Pàgines: 200
ISBN: 978-84-664-2144-7
Preu: 15,90€

Share

A la caça del PSUC, d’Antoni Batista

a-la-caca-del-psuc-antoni-batistaAquest llibre -molt interessant- conté les “memòries polítiques” d’un testimoni d’excepció del que ha estat el partit que va vertebrar durant una colla d’anys una part molt important de l’oposició al règim de Franco: el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSU de C o més abreujadament el PSUC o PeSUC).

Jo hi veig quatre parts força diferenciades. En la primera, amb l’estil àgil de periodista i la llengua acurada de qui l’ha defensada a peu i a cavall, Batista ens exposa una versió de la història del PSU des del naixement del partit -el 23 de Juliol va fer exactament 80 anys- fins a la seva afiliació com a militant. És la versió que ha recollit de testimonis diversos, alguns dels quals protagonistes dels fets. No estalvia els moments foscos. Ni els clars.

En la segona part hi ha el testimoni, narrat sovint en primera persona, de com van ser aquells anys de clandestinitat severa vistos des de la privilegiada situació del responsable de l’òrgan de difusió de notícies i consignes que era la revista –clandestiníssima- Treball. Quan dic privilegiada situació cal entendre-ho en el sentit que era present en moltes reunions importantíssimes, no pas que fos un privilegi per estalviar-se riscos, que eren molt alts.

Si hagués d’enumerar els personatges que retrata i de la seva vinculació i sovint sorprenent relació amb el partit dels comunistes catalans em sortiria una ressenya tan llarga com el llibre. Hi surt tot i tothom: detencions i tortures, afusellaments, crisis amb el PCUS, lluites internes, eurocomunisme, vagues a la Seat, caputxinada, tancada a Montserrat, Assemblea de Catalunya…

Hi ha moments que, vistos ara, resulten còmics com ara la dramàtica absència de WC al local clandestí on es feien llarguíssimes i enceses reunions del Comitè Central.

Encara que la política us interessi poc i el marxisme menys, us asseguro que hi trobareu un munt de noms coneguts que us sorprendran molt .

En realitat, l’autor no separa aquestes dues primeres parts, ho he fet jo perquè hi veig una diferència qualitativa entre allò que s’ha vist i viscut i allò que s’ha recollit de vells testimonis.

En canvi el que anomeno “tercera part” sí que queda clarament separada i l’autor l’anomena Part II WICHITA. En ella hi desenvolupa una història quasi independent que s’esdevé en un moment que, ja abandonada la militància, s’havia decantat per la literatura/periodisme d’investigació. Havent viatjat als EUA per fer averiguacions sobre el mític xèrif Wyatt Earp (el de l’OK Corral) es troba de manera quasi accidental que li apareixen una colla de fils i indicis que el duran a sospitar d’una trama que podria donar alguna llum sobre el sobtat ensorrament del PSUC els darrers anys 70. Tot adquireix aires de novel·la de Le Carré.

El llibre havia començat amb una conversa inacabada amb Antoni Gutiérrez i acaba reprenent aquest fil, i deixant en l’aire el que hauria pogut ser la confirmació de les sospites. Acaba fent una última repassada a la nòmina dels amics, coneguts i saludats que han passejat per l’òrbita del PSUC per tal que no hi falti ningú. Ni el Sisa.

Interessantíssim tot el que ens desvela. També els significatius silencis: ja ha quedat dit que era la seva versió de la història i ell no se n’amaga.

Imprescindible el “Qui és qui?” de l’Índex de noms que hi ha les darreres 11 pàgines!

Títol: A la caça del PSUC
Autor: Antoni Batista
Editorial: Pòrtic
Col·lecció: P.VISIONS
Pàgines: 280
ISBN: 978-84-9809-381-0
Preu: 18€

Share

Argelagues, de Gemma Ruiz

argelagues-gemma-ruizL’argelaga és un arbust que trobem als llocs secs i pedregosos que s’assembla molt a la ginesta, en la forma i color de les flors, però que té una diferència molt acusada: té punxes potents i nombroses. I una gran capacitat de resistir i tornar a florir malgrat les condicions en què es troba.

El títol és molt escaient fent de metàfora de les dones, “de les dones-gens-especials”, com diu l’autora, que van viure “històries-gens-especials”.

A Argelagues, Gemma Ruiz ha fet la història, sobretot, de la besàvia Remei i de l’àvia i tieta-àvia de la seva família. La història de les dones que passen de viure a pagès a fer-ho les ciutats, en aquest cas, a Sabadell, on seran una mà d’obra importantíssima i on tindran una vida gens fàcil, plena de sacrificis i dedicació a marits i fills, de molt de treball i molt dur, i amb una estricta obediència als encarregats de fàbrica i a les normes morals del moment. Sovint els caldrà lluitar i patir per assegurar l’alimentació i un cert benestar per tots, especialment durant l’etapa d’escassetat, durant la guerra, i l’època de l’estraperlo en la llarga postguerra.

La Remei comença sent la protagonista principal i és la nena de pagès que neix a Castellterçol, essent filla de jornalers. A través d’ella vivim les condicions de misèria, treball i brutalitat freqüents a l’època. Pares i germans decideixen sobre el destí de les nenes, sigui treballant tot cuidant mainada o fent de minyona. És la part més vivament narrada. Es nota molt que la Remei va ser la font oral de l’autora. Frases curtes. Estil directe. Un català riquíssim de vocabulari i d’expressions molt vives de  llavors, no sempre normatiu i que comprenem bé pel context.

Al llarg de la novel·la desfilen diferents personatges, bones i males persones. Vides plenes de sacrificis, amb ben poques satisfaccions i amb una idea que els dóna molta força: que els fills i els que vénen puguin viure millor que ells. Encara que amb ambicions modestes: menestrals, tenir un ofici, saber de lletra, fer un casament decent…

És la història de les dues generacions anteriors, des del començament de segle XX fins els anys seixanta. Unes generacions sacrificades, que van treballar molt, que van patir situacions històriques terribles com la guerra i la postguerra franquista. L’autora en va aixecant acta i testimoni, donant protagonisme a les dones, tan sovint ignorades, i que són les que mantenen el fil narratiu.

Recordo que quan donava classes a l’institut i treballàvem el període de la guerra i la immediata postguerra insistia als meus alumnes de 17 anys que fessin parlar als avis i àvies. Era fantàstic quan tornaven a classe i m’explicaven excitats les coses que havien descobert de la història de la família de les que mai es parlava: un avi afusellat per anarquista o una àvia coratjosa agafant la maleta i fins a tres fills per venir a treballar a Catalunya, saltant del tren abans d’arribar a l’estació de França; una àvia que recollia garrofes de Collserola per poder matar la gana i que repartia el cap i l’espina d’una arengada per ella i el marit i la carn per al nen o la nena…

Llegiu-lo i parleu amb els avis. Us sorprendrà quantes coses en comú hi trobareu, sobretot si ells vénen de pagès. Jo he recordat moltes històries del pare i la mare.

Si llegir aquest llibre serveix per deslligar llengües ja es pot donar per ben empleada la lectura. I us ho asseguro: per ell mateix és més que interessant i recomanable.

 

Aquí teniu els primers capítols en pdf per poder començar-lo a llegir!

Títol: Argelagues
Autor: Gemma Ruiz
Editorial: Proa
Col·lecció: A TOT VENT-RÚST
Pàgines: 352
ISBN: 978-84-7588-629-9
Preu: 18,50€

Share

Un secret de l’Empordà, d’Imma Tubella

unsecretdelemporda-immatubellaVaig començar a llegir Un secret de l’Empordà amb una idea equivocada. Em vaig llegir la contraportada i vaig pensar que no li trobava sentit al plantejament. No veia clar com es podia enfilar una narració interessant i que enganxés a partir d’un fet tan puntual i, més aviat propi de les revistes del cor, com un accident d’automòbil ocorregut el 1935 en què havien mort dos personatges de l’aristocràcia europea. Tot i això, vaig decidir donar-li una oportunitat.

Imma Tubella, la seva autora, parteix d’un fet que va succeir realment l’agost del 1935 i que va ser durant molt de temps un esdeveniment rellevant a la comarca. Mentre anaven cap a França, el príncep Alexis Mdivani i la seva amant, la baronessa Thyssen, van tenir un accident a l’alçada d’Albons a causa de l’alta velocitat a la que anaven. A conseqüència de l’accident, el príncep va morir i la baronessa va acabar a l’hospital per les greus ferides de l’accident.

L’esdeveniment va portar cua durant molt de temps, entre altres coses perquè tots dos personatges eren casats i amagaven un amor clandestí. Però també per altres motius, de tipus més terrenals. Durant el temps que va durar la investigació de l’accident va desaparèixer un bagul amb joies,. Unes joies valorades en una milionada i que van ser motiu perquè investigadors, policía, periodistes i altres elements acabessin posant al mapa Albons i bona part de la comarca.

Tubella utilitza aquest esdeveniment per desenvolupar un segon escenari. Uns quants anys després, el juliol de 1992, un periodista s’entrevista amb en Joan, un historiador aficionat del poble que havia viscut l’accident de primera mà en ser una de les primeres persones que van arribar al lloc dels fets. Així, al llarg de bona part de la novel·la, en Joan i en Fred, desenvolupen una conversa que anirà obrint i descobrint secrets personals relacionats d’una manera o altra amb els fets de 1935. I és que en Fred ha arribat a Albons per uns motius que ni ell mateix sospita, però sap d’alguna manera que ha d’enfrontar-se amb un passat, el seu passat, per poder continuar vivint el seu present i futur.

Vaig començar llegint aquesta història amb una idea i l’he acabat amb una altra.

N’he quedat satisfeta per com la seva autora ha aconseguit trenar una narració ferma, ben documentada, sense estridències a partir d’un fet aparentment poc interessant, però que ens fa submergir-nos en la història d’una comarca i els seus habitants -alguns de ben il·lustres- que acaben fent-nos partícips dels seus secrets més íntims.

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol:  Un secret de l’Empordà
Autor: Imma Tubella
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 208
ISBN: 978-84-664-2100-3
Preu: 18,50€

Share

Les darreres paraules, de Carme Riera

lesdarreresparaules-carmerieraA aquestes alçades, probablement, queden poques coses a dir sobre la literatura de Carme Riera. I és que és difícil no elogiar la trajectòria professional d’aquesta mallorquina que s’ha fet un lloc ben destacat en el panorama literari català i castellà.

I és que Carme Riera pot presumir d’haver guanyat bona part dels premis més reconeguts en llengua catalana: el Prudenci Bertrana (Una primavera per a Domenico Guarini, 1980), el Ramon Llull (Joc de miralls, 1989), el Josep Pla (Dins el darrer blau, 1995) o el Sant Jordi de novel·la (La meitat de l’ànima, 2003). I, si faltava algun reconeixement, el juny passat va ser guardonada amb el premi Sant Joan de literatura, per la seva novel·la Les darreres paraules, de la qual avui en parlem al Nosaltres.

Tots nosaltres coneixem mínimament la història d’una de les famílies regnants més transcendentals de la història europea: els Habsburg. La majoria pels llibres d’història, però sobretot per dos dels seus membres més reconeguts: els emperadors Francesc Josep i Elisabeth d’Àustria -la famosíssima Sisí-.

A Mallorca però, aquesta família és coneguda i gairebé mitificada gràcies a un dels seus cosins, l’arxiduc Lluís Salvador d’Habsburg Lorena, que es va convertir en un habitual de l’illa fins al punt de posseir terres i construir casalots on hi passava bona part del temps que les seves obligacions familiars i polítiques li permetien.

I és aquest el personatge principal de Les darreres paraules. Una novel·la que Carme Riera converteix en una barreja entre novel·la històrica i autobiografia, fent servir com a recurs narratiu la troballa fictícia d’un manuscrit redactat per l’arxiduc a les darreries de la seva vida, davant la urgència de posar en ordre els seus pensaments però sobretot, fer justícia amb cadascun dels personatges que han format part de la seva vida i que, per motius familiars i d’aparença política, no han estat mai reconeguts.

Així, Lluís Salvador d’Habsburg, repassarà fets transcendentals per la història europea, com els fets ocorreguts els anys anteriors a l’assassinat de l’hereu de la corona, l’arxiduc Francesc Ferran que havia estat elevat al lloc d’hereu després del suïcidi del seu cosí i fill legítim de l’emperador, Rodolf. Fets que van portar Europa a un dels episodis més tristos de la seva història, la Primera Guerra Mundial. Però les memòries de Lluís Salvador es detindran sobretot en la seva vinculació amb Mallorca, des d’on viurà els episodis més feliços de la seva vida, però també els més tristos, obligat per les convencions socials i familiars.

Com a curiositat, Carme Riera es converteix a sí mateixa en la primera part de l’obra en un personatge que ens explica la història del manuscrit i com hi arriba. I és que l’any passat es va fer a Mallorca una exposició sobre l’arxiduc Lluís Salvador d’Àustria en la qual Riera hi va participar.

Si sou una mica del saber què es manegava entre els Habsburg, per allò de saber què feien, com vivien i què els passava pel cap i no us heu cregut mai la versió “oficial” del suïcidi dels amants a Mayerling, la lectura d’aquestes darreres paraules és la vostra oportunitat per posar-hi una mica més de llum sobre el tema.

Això sí: recordeu que és ficció!

Aquí teniu els primers capítols en pdf per començar a llegir el Premi Sant Joan de la Carme Riera.

Títol: Les darreres paraules
Autor: Carme Riera
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El Balancí
Premi BBVA Sant Joan 2016 de literatura catalana
Pàgines: 176
ISBN: 978-84-297-7458-0
Preu: 19,50€

Share

L’hotel blanc de la platja, d’Alba Sabaté

lhotelblancdelaplatjaL’Alba Sabaté, l’autora d’aquesta novel·la anomenada L’hotel blanc de la platja és intimista. Escriu des del sentiment i fa que les seves paraules t’arribin al cor. És un llibre trist, melancòlic, però al mateix temps, poètic i amb voluntat de viure la vida per més esquerpa que aquesta es mostri a vegades amb nosaltres -amb algú més que amb d’altres.

La Virgínia viu a Roma i li agrada mirar les teulades des de el balcó de casa seva. Allí s’hi passa moltes hores badant, recordant, patint i acariciant la ferida del pit que ja no té.

Sí. A la Virgínia li han extirpat un pit per culpa del maleït càncer. Ara té cinquanta-dos anys, ha preferit separar-se de l’Alberto, el seu company, perquè se li fa molt difícil viure una vida que ja no serà mai igual que als temps passats compartits quan ella estava sencera, quan no li faltava res, quan eren tan feliços.

Enmig de la seva tristesa rep la noticia de la mort del pare. Fa la bossa i emprèn el viatge cap a Girona, la seva ciutat. Quan arriba a casa tot li és quotidià i al mateix temps llunyà. Ja no es d’ella, ja no li correspon.

La seva germana, la neboda, les tasses blanques de la mare amb la seva tira daurada, els drapets de puntes sobre la taula del menjador… Tot és un “si però no” que li provoca certa esgarrifança. Va amunt i avall pels carrers de la seva infantesa, pel mapa fet de records i paraules de quan sortia a passejar de bon matí amb el seu pare pels carrers humits de Girona. I mentre camina i es perd en el seus records, té temps de recuperar un amor de joventut, reconciliar-se amb la família, amb l’Alberto,… i potser amb la vida.

Si esteu en hores baixes, aquest llibre ja us dic que toca el sentiment. Però no per tristes les coses no deixen de ser boniques, oi?

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: L’hotel blanc de la platja
Autor: Alba Sabaté
Editorial: Columna
Col·lecció: EMPURIES NARRATIVA
Premis: Finalista del Premi Prudenci Bertrana
Pàgines: 208
ISBN: 978-84-664-2098-3
Preu: 18€

Share

La ciència a l’ombra, de J.M. Mulet

lacienciaalombraDurant els últims 10-20 anys i gràcies als mitjans de comunicació de tota mena, l’afició de tipus thriller ha envaït la nostra quotidianitat perquè, siguem sincers, la part fosca ens atrau i els personatges perversos ens fascinen. Fins aleshores es tractava d’un tema més o menys ocult i més o menys restringit als especialistes.

En J.M. Mulet, amb rigor, sentit de l’humor i tarannà desenfadat ens acosta a la part més tèrbola de la condició humana. Això ens ajudarà a entendre les tècniques que fa servir la policia científica i el curiós món que envolta tots aquests professionals que conviuen diàriament amb la mort.

L’autor pensa que és possible que al viure en una societat -relativament molt- tranquil·la puguem sentir una espècie d’atracció morbosa cap a tot el que sigui la truculència que tenen aquests temes i que al ser minoritaris ens permeten un cert alleujament psicològic. El fet que sempre enxampin el dolent també juga un paper clau en la fascinació que sentim tots els aficionats del gènere de novel·la negra.

El llibre m’ha resultat força instructiu per dos motius: el primer, que les sèries de televisió -CSI, Bones, Rosewood,… ja us les sabeu- cometen errors que grinyolen d’una hora lluny, i segon, cosa que ja imaginava, sembla realment difícil cometre un crim i que no t’enxampin. No és que tingués cap idea al cap però… però ja m’enteneu.

Ah, per cert! El que no m’ha resultat novedós han estat les descripcions dels cadàvers. Encara que per la meva especialitat no en tinc gaire contacte habitual -em dedico a portar embarassos i atendre parts-, sí que he tingut força hores al costat de cossos sense vida quan estudiava medicina. Què en treiem d’això? Us asseguro que si descriu un cadàver d’una manera és que els cadàvers són així de veritat!

Són morts de debò i l’autor és el que en diríem un “catxondu”!

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: La ciència a l’ombra
Autor: J.M. Mulet
Editorial: Pòrtic
Col·lecció: P.VISIONS
Pàgines: 288
ISBN: 978-84-9809-367-4
Preu: 17,90€

Share