Arxiu d'etiquetes: Escrit originalment en català

Llibres que no han estat traduïts al català, sinó que hi han estat escrits.

La vident de la lluna plena, d’Isabel del Río

lavidentdelallunaplenaNosaltres, quants de vosaltres -i digueu la veritat- heu tingut algun cop a la vida ganes de que algú os predigui el futur? Quants no heu sentit la necessitat imperiosa de saber,  si es que això es possible, què dimonis passarà demà, o la setmana vinent, o d’aquí a tres quarts d’hora?

Jo, que sempre me les he donat de descreguda, no tinc altre remei que reconèixer que sóc la primera en haver d’admetre que allò que diuen de les bruixes que “haberlas hailas”, deu tenir el seu puntet de veritat, oi?

Si llegiu aquesta història encara quedareu més convençuts que tot aquest món, tot i que requereix cert posicionament mental, no deixa d’estar fonamentat en quelcom tan real com les constel·lacions, el sol, la lluna… és a dir, es basa amb principis ben terrenals… o celestials, segons es miri. La història de què parlem afecta a la Laia, una metgessa de l’Hospital de Sant Pau, de 32 anys, que acaba de perdre a la mare i que està feta pols.

No hi ha feina més ingrata que la de remenar els records d’una persona propera i estimada que ja no és amb nosaltres. I això és el que està fent ara la Laia a casa sa mare: remenar roba, vestits de flors que porten records d’infantesa, retrats, cartes i postals de vacances acabades ja fa molts de temps… Remenant i posant ordre, al damunt d’un armari troba una vella caixa atrotinada que en obrir-la és com una detonació a la vida d’aquesta bona noia. A dins, entre monedes antigues, entrades de cinema o de teatre i diverses andròmines, hi troba una carta del tarot juntament amb l’últim missatge de la mare, l’última recomanació, l’última prova d’amor.

El que passa és que el contingut d’aquesta missiva és tan enigmàtica, tan encriptada que la Laia no entén res de res. Potser per això, enlloc de llençar la tovallola es llença de cap a esbrinar el com i el perquè de tant misteri. La Laia ve d’una família ben singular: els seus avis, el seu oncle, la seva mare… tots tenen a veure amb el món màgic i espiritual que envolta llegir la bonaventura, conèixer el significat de les cartes del tarot i què volen dir els símbols dels arcans.

La carta que troba dins la caixa de sobre l’armari es la primera d’una llarga llista. Anirà rebent de les formes mes enigmàtiques que us pugueu arribar a imaginar totes les cartes que conformen la baralla. Cada carta porta al darrere un missatge, una mena de pista o d’explicació que la Laia haurà d’anar seguint per tal d’esbrinar quin antic secret amaga la seva família, i sobre tot, quin es el futur que te assignat.

Nosaltres, la cosa té el seu misteri! Fins i tot la seva vida corre perill… però ja se sap: quan tens els astres a favor teu… et pot tocar la grossa!

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: La vident de la lluna plena
Autor: Isabel del Río
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 240
ISBN: 978-84-664-1957-4
Preu: 18€

Aquí teniu la playlist del llibre

La sega, de Martí Domínguez

lasegaLa sega podria ben bé ser el manuscrit de les històries que molts de nosaltres podíem escoltar dels nostres avis a qui els va tocar viure un dels períodes més foscos de la nostra història. De petita, sentia a la gent gran frases de l’estil “si haguessis passat una guerra…” però fins passats uns quants anys no vaig arribar a entendre-les del tot. Amb el temps, no és que sàpiga gaire millor què devien de sentir, quines pors devien de tenir o què vol dir haver de compartir taula amb algú que t’ha fet tant de mal que penses en matar-lo, però veure el que passa a certes zones del món i llegir molt ajuda una mica més a comprendre-ho. Martí Domínguez contribueix a la causa dibuixant la història d’una família de masovers del Maestrat que es veu en mig de dos bàndols en guerra, els nacionals i els republicans.

Domínguez dóna veu a en Goriet, el fill mitjà d’una família de masovers que han vist com el seu pare Zacarias era mort en mans de la Guàrdia Civil, poc després de ser detingut i en el camí cap a la ciutat, amb l’excusa que intentava fugir. Coneixem i hem llegit mil històries com aquestes, hi ha milers de famílies que a dia d’avui encara intenten trobar els cossos dels familiars que van desaparèixer durant la Guerra Civil, d’un bàndol i de l’altre, perquè de fer mal molt pocs dels dirigents, militars o guerrillers podrien viure amb la consciència tranquil·la. En Goriet, la seva mare Bela i les seves germanes Teresa i Ampariues, han de viure amb la pena de l’assassinat impune del pare en mans del capità de la guàrdia civil Maximino Mata, a qui es veuen forçats a rebre i servir a taula al mas cada cop que surt de patrulla. Però no només això: en una guerra hi ha dos contrincants i al Maestrat el maquis hi estava present, amb guerrillers amagats a les muntanyes i això volia dir que tot i tothom era sospitós de ser simpàtic d’un costat o de l’altre, el que significava viure en un estat d’alerta permanent per la desconfiança i la por de ser acusats d’ajudar el bàndol contrari.

En aquest context, la Teresa, la germana gran d’en Goriet, inicia una relació amb un dels guerrillers dels contorns, un a qui anomenen Ferroviari. La Teresa, moguda pels sentiments d’odi que li causa la mort del pare entra en un joc perillós, no només per ella, si no també pels que l’envolten que contínuament hauran de vigilar el que fan i deixen de fer.

Martí Domínguez construeix, al voltant d’en Goriet i la seva família un entramat de personatges que ens ajudaran a conèixer una mica més el conflicte. Així, és interessant la figura dels maquis que s’amaguen al mas -el Matemàtic o el Francès-, que ens donen una visió més idealista i fora muralla de la guerra. A ressaltar també la figura de don Arcadi, el mestre de l’escola o del tio Miquelo i, evidentment, la del capità Maximino Mata o d’alguns dels soldats que l’acompanyen. Tots ells moguts per uns sentiments i unes idees que retraten amb detall els fets, tots ells models que segurament es podrien trobar a qualsevol part del país.

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: La sega
Autor: Martí Domínguez
Editorial: Proa
Col·lecció: A TOT VENT-TELA
Pàgines: 352
ISBN: 978-84-7588-581-0
Preu: 18,50€

La Tània Juste ens explica el seu Temps de família

tempsdefamiliaSempre és un plaer explicar-vos llibres, Nosaltres, però que ens l’expliqui l’autor sempre ho hem considerat un luxe fabulós. Aquesta vegada és la Tània Juste qui ens explica el llibre que acaba de publicar, el Premi Néstor Luján anomenat Temps de família. Té una pinta de regal de Nadal… bastant espectacular!

Aquí teniu l’escrit que ens ha fet la Tània Juste sobre el seu nou llibre:

Aquesta és una història sobre una gran família lligada a una terra i al somni del seu patriarca, un indiano retornat de Cuba a finals del segle XIX.

Feia temps que volia escriure i reflexionar sobre l’univers familiar, sobre el que significa formar part d’una nissaga i com hi encaixa cada un dels seus membres al llarg de les diverses generacions.

La vaig situar al Penedès, entre uns camps de vinya que expliquen la història del nostre país, i la vaig iniciar amb un indiano perquè representen un tipus de personatges molt característics del nostre tombant de segle (del XIX al XX), uns tipus plens de misteris, acompanyats d’una fama de rars, d’exòtics, amb una personalitat sovint forta i dominant.

En una família com la dels Giner tothom hi juga un paper determinat, cadascú amaga els seus secrets, les seves pors, els seus anhels més íntims i personals. Diria que si bé la primera generació està marcada pel caràcter dominant i somiador de l’indiano, en la segona generació hi brillen amb llum pròpia unes dones molt potents, cadascuna en el seu estil. Les relacions familiars són d’una complexitat enorme entre alguns dels seus membres, diries que es podrien matar els uns als altres i alhora estimar-se incondicionalment. Res més lluny de la realitat de moltes i moltes nissagues familiars que en aquest país i en d’altres han construït grans imperis.

I també hi ha una qüestió de fons que és el somni heretat: estudiant i analitzant les grans nissagues catalanes t’adones que l’esquema es repeteix sovint; el patriarca o la matriarca que inventa un somni, que el dibuixa, el construeix, el fa possible; i rere aquesta figura hi ha els hereus, les generacions que es succeeixen i que potser fan créixer aquest somni, d’altres el destrueixen, però en tot cas no inventen, és un somni heretat.

Moltíssimes gràcies per explicar-nos el llibre Tània i prenem molt bona nota d’aquest somni heretat! Regalar un Premi Nèstor Luján per Nadal sempre és una bona idea!

Títol: Temps de família
Autor: Tània Juste
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 368
ISBN: 978-84-664-2004-4
Preu: 20€

Barcelona. Una biografia, d’Enric Calpena

BARCELONAunabiografiaCALPENAAquesta no és una altra història de Barcelona. Anomenar-la biografia ha estat, probablement, per part de l’autor, una manera de distanciar-se del que acostumem a trobar en un llibre que s’anomeni “Història de Barcelona”.

Calpena és un periodista, un bon periodista, amb llarga trajectòria a premsa escrita, ràdio i televisió (va ser el primer presentador de telenotícies de TV3), que els últims anys ha anat especialitzant-se en divulgació històrica en publicacions escrites com Sàpiens, en programes de televisió i en el modèlic ‘En guàrdia’ que ja fa anys que s’emet a Catalunya Ràdio. I és que Calpena té, per descomptat, passió per la Història però també formació acadèmica. També té, segons confessa ell mateix al final del llibre, una especial vinculació personal amb la seva ciutat, Barcelona.

Tot això explica que aquest Barcelona. Una biografia que tenim a les mans tingui el rigor de l’obra acadèmica però l’agilitat i amenitat del periodisme. Els nostres besavis haurien dit “Instruir deleitando”.

Està estructurat cronològicament, com no podia ser d’altra manera en un llibre d’història que, a més es qualifica de biografia i està dividit en llargs capítols que es corresponen una mica amb les fases d’una vida.

Comença amb “Un part molt llarg” i a mesura que anem passant les pàgines ens anem assabentant de com en van ser d’espavilats els primers barcelonins que fa més de 7.000 anys explotaven les pedreres de Montjuïc per tal de construir-se estris i possiblement instal·lar-s’hi convivint amb hipopòtams, elefants, cavalls, tortugues i rinoceronts. Els primers pobladors del que avui és la ciutat, un poble íber que els romans anomenaren Laietans, ja feien servir l’escriptura i podem llegir el que escrivien però… no entenem encara res de res del que ens expliquen. Tot el que en sabem és a través del que van escriure els forasters que hi van tenir relació: romans, grecs, fenicis i púnics, que aquests sí que els entenem.

La criatura que va sortir del part  -a la qual aquests forasters romans l’anomenen Laie- és a l’origen d’un poblament més important de nom Barkeno. D’aquí, a la Bàrcino romana. Calpena ens ho explica així:

Com havien fet abans els grecs, els fenicis i els etruscs, els romans van començar a sargir una xarxa comercial marítima amb vaixells que navegaven a la vista de la costa, en cabotatge. Xino-xano, es van plantar a la costa catalana i van trobar un riu d’aigües vermelloses, del color del rovell, que van anomenar Rubricatus, l’actual Llobregat, que els oferia una magnífica via d’entrada a l’interior.

Aquest és l’estil del llibre. Sense enfarfegaments erudits, amb llenguatge planer però amb rigor.

D’aquesta manera anirem presenciant com la criatura se’ns va fent gran, les muralles que els romans hi construeixen, i els barcelonins que les conserven i enforteixen resultaran cabdals per convertir Barcino en “un pol d’atracció comercial i administratiu” capaç de resistir les incursions germàniques.

A causa d’aquelles noves i imponents muralles, Bàrcino aconseguí en relativament poc temps rellevar Tàrraco en la capitalitat.

Calpena no es limita a les peripècies bèl·liques i ens descriu també quines eren les activitats econòmiques -l’explotació i exportació de les ostres apreciades a tot l’Imperi-, com era la vida quotidiana, les creences religioses arribat ja el cristianisme… El martiri de Santa Eulàlia, per exemple, hi és descrit minuciosament, afegint però, que es tracta d’una llegenda sense cap probabilitat de ser certa.

Per la ciutat hi aniran passant per a intercanvis comercials o com a invasó violent, diferents pobles: visigots, musulmans i francs. Hi ha també la penetració de minories importants com els jueus que s’instal·laran pacíficament. El nom anirà evolucionant: Barcinona, Barchinona, Barshiluna i, finalment, Barcelona.

Sense ben bé proposar-s’ho, Barcelona “Ha d’aprendre a ser capital”. Li creixen suburbis, edifica temples com Santa Maria de les Arenes, viu entre dues rieres: el Cagalell i el Merdançar que utilitzaven com a clavegueres i que van acabar desviant per la pudor insuportable que desprenien. El Cagalell és l’actual Rambla, orgull de la ciutat…

El 6 de juliol de 985, les tropes del Califat de Còrdova comanades pel famós Al Mansur entren a la ciutat i la sotmeten a una destrucció i devastació sense precedents. Hi ha documents de l’època que anomenen el 985 com “l’any en què Barcelona va morir”. En aquella època, entorn de l’any 1000, l’esplendor de Còrdova ha adquirit fama mundial i la meravella que és la ciutat de Còrdova es va repetint per tot el domini del califat; “res a veure amb les ciutats i pobles plens de puces dels cristians, que viurien en unes condicions misèrrimes en contraposició a l’esplendor musulmana.

Però el Califat es desintegra, es capgira la truita i el comte de Barcelona saqueja Còrdova el 1017. En els dos segles següents, Barcelona va aprenent a ser capital. És a punt per fer “El gran salt”. La ciutat s’ha fet adulta i adquireix un lloc en el mapa de les potències econòmiques i militars dels segles XIII i XIV. Calpena ens descriu com i perquè Barcelona, a partir del segle XV, entra en una “Crisi de creixement”.

Llegint hem anat coneixent com vivien, com es divertien, com treballaven i també com era de ferotge aquella societat quan era qüestió de fer “justícia”: esquarteraments, treure els ulls,… Com a tot arreu a Europa altrament.

El descobriment d’Amèrica afecta molt negativament el futur de Barcelona, que és escenari de festes com la rebuda del rei Carles, emperador l’any 1519, però també de terribles epidèmies de morbo -la pesta-. La ciutat també és escenari de revoltes com el Corpus de sang protagonitzat pels segadors que van acabar assassinant el virrei, insurreccions contra el rei, guerra oberta contra els soldats castellans amb victòries sonades com la batalla de Montjuïc de 1641 (el 26 de gener just la mateixa data en què el 1939 entraria Franco a Barcelona). És el període que Calpena anomena gràficament “De cara al desastre”.

De què va passar i va significar la guerra de successió espanyola amb el desastre de 1714 ja se n’ha escrit molt, darrerament i el llibre aplega molta informació sobre com va viure i què va representar per Barcelona. Només quedava una sortida: l’endemà de l’onze de setembre, membres del Consell de la Ciutat o de la Diputació del General transmeten els darrers missatges: a l’endemà tothom ha d’anar als seus llocs de treball ja que “calia demostrar als filipistes que Barcelona havia estat derrotada, però no vençuda; sobreviuria i tornaria al que havia estat abans d’aquella maleïda guerra”

El període següent Calpena el titula “De cara als negocis”. Entorn de Barcelona s’encetarà el que s’anomena la Primera revolució industrial i la ciutat enfilarà el seu creixement per la via econòmica. I no tot són dades de la gran història; hi ha tota una sèrie de testimonis de la vida social que passen fins i tot pel pas de Giacomo Casanova per Barcelona. Tot un món però, que quedarà en suspens amb el ressò de la Revolució Francesa i les invasions dels revolucionaris i de les tropes napoleòniques que s’emparen de la ciutat. És un episodi relativament curt però que canvia moltes coses i dóna pas al que l’autor anomena “Un despertar convuls”.

Els quaranta anys següents a la fi de la Guerra del francès, el 1814, es viuen immersos en quatre guerres civils de liberals contra carlins; aquests darrers molt identificats amb l’església catòlica i quan hi ha unes topades especialment cruels a Reus, a Barcelona s’escalfa l’ambient de manera que per Sant Jaume de 1835, amb ocasió d’una cursa de toros desastrosa, la gent surt als carrers i comença a calar foc als convents que hi havia a la Rambla i acaba defenestrant, el 5 d’agost, el general que es proposava escarmentar els revoltats. Vegeu una mostra de l’estil i el to de Calpena:

El general els va rebre a casa seva, però la conversa no devia anar gaire bé perquè va acabar sent llençat per la finestra, i va morir a causa de la caiguda.

Acabada la guerra el 1840 amb la derrota dels carlins Barcelona s’ha convertit en la ciutat més gran de l’Estat i és la punta de llança dels canvis. Pren força la consigna “Abajo las murallas” ja que la ciutat vol créixer lliurement. Apareix el moviment obrer i es funda el primer el primer sindicat d’Espanya: la Societat de Teixidors. Espartero, general suposadament progressista ordena bombardejar indiscriminadament Barcelona per tal de sufocar els aldarulls. Des del gener de 1844 fins a l’agost de 1854 es va mantenir l’estat d’excepció ininterrompudament a Catalunya. En no poder créixer fora muralles, els barcelonins comencen a construir cap amunt i aprofitar tots els espais lliures. Calia ampliar el port i construir la primera línia de ferrocarril fins a Mataró. I com es divertien els barcelonins?: toros, globus aerostàtics (globos cautivos) i teatre. Es construeix el Gran Teatro del Liceo en competència amb el Teatre Principal.

L’últim terç del segle XIX viurà l’enderrocament, ¡finalment!, de les muralles, l’aprovació del pla Cerdà per l’Eixample, el creixement econòmic i, paral·lelament dels moviments revolucionaris obreristes, l’aparició el catalanisme polític.

El segle XIX finalitza amb la pèrdua definitiva de les darreres colònies espanyoles, fet amb grans repercussions de tota mena a la ciutat, i amb l’aparició d’un fenòmen que estaria cridat a ser important a la vida ciutadana: el 1899, Hans Gamper funda el F.C. Barcelona. L’Exposició Universal de 1888 és la fita que marca la fi dels temps antics. Aquella criatura que vam veure néixer s’ha transformat en “Una ciutat nova”, la que molts dels lectors del llibre ja reconeixeran. Segueixen puntuant la biografia fets de violència extrema, com la Setmana Tràgica de 1909 o la sublevació del 19 de juliol de 1939 i posterior revolució i la pluja de bombes sobre la ciutat, aquesta vegada ja des d’aeroplans. La ciutat altra vegada haurà de refer-se.

Sincerament, aquest llibre és molt i molt aconsellable. Potser no és per ser llegit d’una tirada com si fos una novel·la o una biografia- tot i que quan es comença un passatge costa de deixar-lo, i molt!- però sí que és per agafar una època o un episodi i anar veient com els barcelonins del passat cobren vida davant dels nostres ulls. És un llibre de capçalera.

Gràcies Enric!

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: L’edat dels homes
Autor: Enric Calpena
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: Llibres a l’Abast
Pàgines: 128
ISBN: 978-84-297-7460-3
Preu: 23,90€

El defensor, de Víctor Gay Zaragoza

eldefensorHa de ser molt complicat posar-se a escriure sobre personatges dels quals ja es deu haver dit gairebé tot, si no tot. Enfocar fets històrics com els que Víctor Gay recupera en aquest llibre des d’un punt de vista diferent del que fins ara s’ha donat té una dosi considerable de (diguem-ne) tenacitat.

I és que, per enèsima vegada, es recupera la figura de Lluís Companys i els fets relacionats amb el seu judici i execució de 1940 per fer-ne -ara- una novel·la. La diferència està en què aquest cop, Companys comparteix protagonisme amb el seu advocat defensor, en Ramon de Colubí, capità de l’exèrcit a qui li van encarregar la defensa del president de la Generalitat en el judici al qual va ser sotmès al castell de Montjuïc.

Pel que fa als fets, ens situem a l’agost de 1940 amb Companys i la seva segona dona, Carme, a Le Baule-les-Pins, exiliats després de l’entrada de l’exèrcit alemany a París. És en aquests dies quan a petició de l’exèrcit espanyol, Companys és detingut i posteriorment extradit a Espanya on, després de ser torturat a Madrid durant gairebé dos mesos, acabarà empresonat a Barcelona, al Castell de Montjuïc.

Paral·lelament, coneixem a Ramon de Colubí, un capità de l’exèrcit nacional que exerceix com a advocat defensor dels presoners del règim. La seva feina, la majoria de les vegades, passa per aconseguir commutar les penes de mort dels seus protegits per una condemna de presó el més curta possible. El que en Ramon no sap és que darrera del seu nomenament com a defensor de Companys hi ha un pla que ja té un final decidit: en Companys serà sí o sí condemnat a la pena de mort i s’espera d’ell, del fiscal, del jutge i del jurat que compleixin amb el seu deure envers la pàtria.

La part més original que en Víctor Gay ens fa veure és la visió que Colubí té dels fets que es van succeint mentre intenta preparar la defensa de Companys. Tots sabem a aquestes alçades que el procés va estar preparat i manipulat per tal que la decisió no fos cap altra que la condemna a mort. El que en Gay ens fa veure és la vessant més humana dels protagonistes implicats: trobarem un Companys decidit, convençut del seu paper a la vida, que va estimar fins l’últim moment el seu país i els seus ideals polítics, fins el punt d’acceptar sense rancor les decisions que es van prendre. I coneixerem també un Ramon de Colubí que aprendrà a superar de la mà del president de la Generalitat la frustració, la ràbia, el desànim de veure que els ideals que el van convèncer per formar part de l’exèrcit ja són història, formen part del passat i han estat transformats per a servir la set de poder i venjança dels qui es van alçar contra la República el 1936.

El defensor no és una revisió més del procés a Companys -que també- si no la història de la relació que en Companys i en Colubí van tenir durant els quatre dies mal contats que van treballar plegats abans de l’execució del president. Una història que ens fa reflexionar sobre els valors i que ens ajuda a entendre una miqueta més el perquè de la mitificació de la figura de Companys.

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: El defensor
Autor: Víctor Gay Zaragoza
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 448
ISBN: 978-84-664-2007-5
Preu: 19€

La Tània Juste respon les Nostres preguntes sobre Temps de família

tempsdefamiliaAvui tenim l’oportunitat de fer quatre preguntes a Tània Juste, la guanyadora del Premi Nèstor Luján de Novel·la Històrica per Temps de família. Aquí ho teniu!

Quan vas començar a idear Temps de família?
És una idea que em voltava pel cap des de fa uns quants anys. Volia escriure una novel·la sobre una nissaga familiar lligada a una casa i a una terra; volia parlar sobre aquest fenòmen que tots coneixem en pròpia pell que és l’univers familiar.

Què t’ha portat a situar la teva nova novel·la al Penedès?
Sembla que aquesta terra em crida… Buscava el paisatge d’infància de l’indiano, en Bonaventura Giner, havia de ser un lloc molt especial, un paisatge que parlés de vinyes, de fil·loxera, de la història del nostre país i del món rural que es trobava en plena transformació. També hi ha un altre factor determinant a l’hora de triar les vinyes del Penedès, que és la llum. Aquesta terra és inundada cada dia, cada hora i cada estació de l’any amb uns matisos de llum que activen poderosament la inspiració.

En quatre adjectius, com definiries els Giner?
Com a clan familiar els definiria com la pinya que formen els castellers, capaç de sostenir moltes generacions. Els Giner són una família arrelada no només a una terra sinó al somni del seu patriarca. Són obstinats, lluitadors, gelosos de la seva vida íntima i familiar en la qual no hi pot accedir qualsevol. I posseeixen allò que tenen les grans nissagues que és l’esperit de superació i d’inmortalitat.

No és la teva primera novel·la històrica. Quin moment de la Història tens pendent de novel·lar?
Malgrat que a través de les meves quatre novel·les he pogut parlar d’un període històric força ampli que va de finals del segle XIX fins a mitjans del segle XX, crec que em queda moltíssim per explicar, capítols concrets dins aquest ventall tan ampli d’anys i potser anar més enllà en el temps, més enrere i també més endavant. M’agrada pensar que tots vivim condicionats pel moment històric que ens toca viure i per tant la història sencera de la humanitat dóna joc a possibles novel·les. Tot i així, el que més m’agrada és el XIX i el XX.

Recomana’ns un llibre d’aquí (català), un d’allà (espanyol) i un de més enllà (internacional) per aquest Nadal.
Fent honor a l’any de les bibliotecàries, un llibre d’aquí de la Núria Pradas: “La noia de la biblioteca”. I per suposat una joia nostra recuperada fa poc del passat: la imprescindible Cèlia Suñol amb el seu “Primera part”.
Un clàssic d’allà seria qualsevol recull de poemes de García Lorca que sovint retornen a mi a través de la música del gran Paco Ibáñez.
I si viatgem una mica més enllà, traspassant la frontera amb França i anant a buscar els orígens en la llunyana Ucraïna, no imagino un Nadal millor que llegint “Suite francesa” d’Irène Némirovsky.

A qui li hauríem de regalar Temps de família aquest Nadal, que segur que li agradarà?
A tots aquells apassionats de les grans nissagues familiars, als qui els agrada llegir sobre aquesta societat en miniatura que esdevé cada univers familiar, amb els seus secrets, amors i rancúnies que es van teixint generació rere generació. Als amants de la nostra història més recent i del món de la vinya i el vi al llarg dels segles XIX i XX.

Per cert! Els amics de Columna han posat en marxa un concurs sobre el Temps de família de la Tània Juste!! Aquí el teniu:

Títol: Temps de família
Autor: Tània Juste
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 368
ISBN: 978-84-664-2004-4
Preu: 20€

L’edat dels homes, d’Hèctor Bofill

ledatdelshomesComencem avui amb un avís per als Nosaltres navegants: L’edat dels homes és una història sobre la vida. En aquest cas, sobre la vida dels homes, dones i nens que van haver de viure períodes tan terribles com poden ser les guerres. I parlem de guerres molt properes geogràficament, en concret la Guerra Civil Espanyola i la Segona Guerra Mundial, conflictes en els que els soldats espanyols van tenir una participació activa en més o menys mesura.

Segon avís: si voleu un llibre amb les típiques “moralines” sobre els conflictes bèl·lics, aquesta no és una història per a vosaltres. Perquè Hèctor Bofill el que fa, precisament, és allunyar-se d’aquest estil per centrar-se més en explicar d’una forma propera, neta i transparent el que molts homes i les seves famílies van viure i veure al llarg d’aquells anys. Aquí no hi trobareu herois que salven pobles ni dolents molt dolents moguts per vés a saber quins dimonis interiors. Només trobareu persones normals que, independentment de les seves idees polítiques, ètiques o morals, es veuen lluitant i matant altres persones igual de normals que elles.

A l’edat dels homes, (…) haver assassinat no era obstacle per col·laborar només uns mesos després amb els companys dels que havies exterminat.

L’edat dels homes és una d’aquelles històries que val la pena. Ho dic molt seriosament.

A mi m’agrada molt llegir novel·la històrica, però reconec que és un tipus de narrativa que, tot i que a vegades està ben documentada, és fàcil trobar-hi personatges poc realistes ja que els passa de tot o ho viuen amb una intensitat que els converteix en herois o en autèntics vilans. En canvi, amb aquesta novel·la/assaig d’Hèctor Bofill he pogut veure els mateixos conflictes que podria narrar Ken Follet però des d’una perspectiva bastant més neutra perquè la narrativa de Bofill fuig dels adornaments i les dramatitzacions i, en canvi, explica els fets de la mateixa manera que un avi podria explicar-los als seus néts.

I com deia al principi, és una història sobre la vida i, com sabeu, igual que els protagonistes de L’edat dels homes, amb guerra o sense, no deixem de riure, ballar o estimar, i en definitiva, viure.

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: L’edat dels homes
Autor: Hèctor Bofill
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El Balancí
Pàgines: 128
ISBN: 978-84-297-7443-6
Preu: 12,50€

Diamant blau, de Care Santos

diamantblauLa nissaga Pujolà és extensa. En Silvestre, l’avi, arriba des d’un poble petitó de la Garrotxa fins a Mataró en plena industrialització per fer el que millor sap fer, l’ofici de tintorer. La Care Santos ens explica d’allò més bé com es fan els tints, la dificultat del color negre, la meravellosa troballa del malva, què s’ha de fer amb la llana, el cotó, la seda… Quines han de ser les proporcions adequades d’aigua i de components químics súperperillosos, per tal de trobar la màgia d’un color perfecte.

En Silvestre ensenya l’ofici al seu fill Florià. Al principi, tot són problemes! A Mataró no son gaire ben rebuts. Aquesta feina de tintorer té l’inconvenient de que fa molta pudor. El carrer on s’instal·len està que trina amb aquelles flaires tan insuportables però en Silvestre, mica en mica, se’ls va guanyant a tots amb la seva simpatia, les seves maneres amables i el seu tarannà de naturalesa positiva i conciliadora.

La història d’aquesta nissaga va i ve en el temps. Des dels primers Pujolar que encara duien l’última consonant al seu cognom, fins els més recents que han perdut la “r” a mesura que han anat passant els anys.

El llibre comença amb la néta del Silvestre, la Teresa Pujolar, que ha heredat de l’avi, a més dels seus magnífics ulls blaus, un caràcter combatiu i una empenta impròpia de les dames dels anys vint del segle passat. La Teresa estima el seu pare amb bogeria però amb la mare, la senyora Margarida que tot ho arregla criticant, conspirant i anant a missa a reconciliar-se amb Déu, la noia hi té un “mal rotllo” que no augura res de bo.

La mare vol arreglar el casament de la Teresa amb un notari, i la noia no hi està gens ni mica per la labor. Ella té el cap a un altre lloc: els seus somnis són uns altres i no està disposada a deixar que la seva mare li foti la vida enlaire tal i com la cristiana dama té per costum. És una dona que desperta qualsevol cosa menys simpatia!

Quina sort que he tingut que aquest llibre tan meravellós hagi arribat a les meves mans!! Nosaltres, no us el podeu perdre de cap manera. En el meu cas, llegir-lo ha estat gairebé medicinal. Venia d’alguna lectura no prou gratificant i trobar aquesta joia, aquest autèntic diamant, ha estat senzillament un meravellós.

El Diamant Blau que dóna títol al llibre no és una pedra preciosa: és un ocell. Un ocell que té records molt entranyables per un dels molts protagonistes que desfilen harmoniosament per les seves pàgines.

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: Diamant blau
Autor: Care Santos
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 446
ISBN: 978-84-664-2003-7
Preu: 20€

Aquí teniu el booktràiler del llibre.

El paradís perdut de Mercè Rodoreda, de Carme Arnau Faidella

elparadisperdutdemercerodoredaCada cop que em ve al cap la Mercè Rodoreda , recordo Mirall trencat… Aquell llibre ple de personatges que semblaven massa reals per ser inventats, com l’avi Fontanill, personatge que va sorgir gràcies a la influencia del seu propi avi, o fins i tot La Plaça del Diamant, escenari de molts episodis de la seva vida. Aquestes només son unes de les moltes novel·les que va escriure aquesta escriptora que feia que els personatges de la seva vida s’endinsessin en les seves històries.

La Carme Arnau, incansable historiadora de la seva vida i obra, ens porta El paradís perdut de Mercè Rodoreda, un llibre que recull una part molt important de la vida de la novel·lista: la seva infantesa.

Gràcies a cartes familiars, sobretot les d’un oncle catalanista que va anar a viure Amèrica entre 1909 i 1921, i a testimonis de l’època, ens trobem a una Mercè Rodoreda que rep una educació pròpia de la classe benestant al barri de Sant Gervasi, escenari comú a les seves obres. Sabrem com pensava la nena que esdevingué una gran novel·lista i com veia el seu entorn i el seu món a través dels seus propis ulls. També coneixerem, a través de la seva història, esdeveniments emblemàtics de l’època en una Barcelona en constant moviment i la ideologia catalanista en què es mouen tots plegats.

Si voleu saber més sobre l’emblemàtica i universal escriptora catalana, no deixeu de llegir el llibre. Endinsar-vos en la seva infantesa us farà, sens dubte, entendre molt més moltes de les seves novel·les.

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: El paradís perdut de Mercè Rodoreda
Autor: Carme Arnau Faidella
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El Balancí
Pàgines: 264
ISBN: 978-84-297-7467-2
Preu: 19,90€

Putos himnes generacionals, de Marta Salicrú i Andreu Gomila

putoshimnesgeneracionalsHi ha moments, indicadors, detalls que t’expliquen que et fas gran. La targeta groga de “la Caixa” enlloc del Carnet Jove, que et diguin senyor pel carrer, que un noi que no creus tan jove només conegui el Polònia i no hagi sentit mai el Minoria Absoluta. Però ara ja ho tinc tot. Ara ja tinc autors de la meva edat i ja tinc un relat de la meva banda sonora. No sé si agrair-ho molt o sentir-me’n més… M’estic fent gran? Com deia aquell, és màgic… és meravellós.

I el relat? Doncs del relat se n’encarreguen la Marta Salicrú i l’Andreu Gomila que s’han adonat a temps que ja tenim música “nostra” amb prou entitat com per no haver de recórrer a Raimons, Llachs, Ovidis per reivindicar-nos musicalment. El que proposen i expliquen Salicrú i Gomila és qui han estat els responsables de teixir i fer nostres aquestes cançons que ells anomenen Putos himnes generacionals.

No hi surten tots però tots els que hi surten, ho són. No tant els himnes però sí els representants de què ha significat per tota una generació -la meva, la nascuda a finals dels 70 i inicis dels 80 que va veure la Barcelona olímpica, que va veure caure murs de Berlín, que va veure caure Freddy Mercury i Kurt Cobain, i que va veure ascendir els festivals indies- la música i la feina de gent com Antònia Font, BCore, Manel, El Petit de Cal Eril, Bankrobber, Standstill, Mishima o Joan Colomo.

Cadascun dels que hi apareix representa una faceta de la -per fi!- edat adulta del pop-rock fet al nostre país. Independentment de l’idioma o l’estil. Música popular, música pop, amb un punt en comú: la política reivindicativa del “fet aquí” ja no és el focus d’atenció perquè cal centrar-se en una cosa més important: que les cançons siguin bona música. I això no és poca cosa, oi?

Tots els que apareixen al llibre els havia escoltat. Jo sempre he estat més de sentir gent que crida i per això m’ho he passat especialment bé llegint què expliquen de Standstill, BCore i Joan Colomo. Però la gràcia i el mèrit de la Salicrú i en Gomila ha estat la d’apropar-me uns Hidrogenesse, per exemple, com no ho havia fet mai ningú. Ni un Rockdelux, ni un Mondosonoro, ni un Enderrock, ni un Gent Normal.

A través de les entrevistes als protagonistes, els autors fan una bona mescla entre el relat personal -“vaig perdre el nord ballant aquella nit”- i el relat col·lectiu -“la gent esgotava les entrades de cada concert que van fer”- per tal de recollir l’ebullició d’aquesta escena musical barcelonina. Entrevistes i textos que són assaig objectiu amb una dosis justa d’emotivitat del nostre temps i la nostra música. Això que en diem “escena”.

I aquesta escena, la nostra escena, la nostra música necessitava un llibre. Se’l mereixia. I ara ja el té.

Un apunt final: perquè imagineu aquesta escena del tot, hi va haver un dia en què vaig anar a la presentació de ‘Greta’, el nou disc d’Inspira, en format vermut. A la nit vaig assistir a l’últim concert de la història de Standstill i el matí següent vaig veure una actuació al Continental de Dofí Malalt i El pèsol feréstec. Tots els directes, amb els Putos himnes generacionals a la bossa que m’acompanya. Ah, si! I aquest escrit el faig amb el nou disc d’Egon Soda sonant de fons, dos dies després d’haver vist el documental dels 25 anys de BCore al festival de documentals Inèdit.

La nostra música, els nostres himnes generacionals, es mereixien un llibre. I ara ja el tenen. És màgic… És meravellós!

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: Putos himnes generacionals. Relat sobre l’escena musical barcelonina
Autor: Andreu Gomila Llobera | Marta Salicrú
Editorial: Empúries
Col·lecció: EMPURIES NARRATIVA
Pàgines: 344
ISBN: 978-84-16367-16-0
PVP: 16€