Arxiu d'etiquetes: Escrit originalment en català

Llibres que no han estat traduïts al català, sinó que hi han estat escrits.

Res no és perfecte a Hawaii, de Màrius Serra

resnoesperfecteahawaiiMàrius Serra no és un escriptor mediàtic: és multimèdia. Malabarista lingüístic, rei dels mots encreuats, de les endevinalles, de l’enigmística. Escriptor de novel·les, compromès militant en causes com l’independentisme o el respecte als afectats de diferències físiques, opinador d’esports i moltes coses més. Fa tot l’efecte que no hi ha res que deixi passar la seva curiositat insaciable. Doncs bé, a Res no és perfecte a Hawaii hi trobem TOT el Màrius Serra. I dir TOT és dir molt, però és que n’hi ha molt.

Per començar ens embarca en un vaixell, rèplica del que al segle XVIII va portar els primers homes blancs a Oh why he, (nom amb què bategen provisionalment l’indret els nouvinguts i que acabarà en el definitiu Hawaii). Aquesta baluerna transporta un munt de convidats, disfressats amb cassaques i capells de tres puntes que tindran el privilegi d’assistir a un festival històrico-folklòric que serveix per inaugurar un complex turístic de súper luxe construït al lloc, fins aleshores verge, on va tenir lloc el segon desembarcament del Capità Cook i la seva mort a mans dels indígenes el 14 de febrer de 1779. En el primer desembarcament els havien rebut amb grans mostres d’alegria, ja que van creure que era el déu Lono anunciat en els relats sagrats dels illencs. Pobre home, va haver de tornar per mirar de reparar un pal del vaixell i, impensadament, la rebuda va ser hostil i va acabar de molt mala manera amb detalls d’allò més gore.

Entre els convidats trobem una família catalana -un pare amb opacs interessos i relacions amb els especuladors illencs, la seva esposa que fa el paper que li pertoca de jo-no-sé-res-això-qui-ho-porta-és-el-meu-marit (que últimament s’ha fet ben popular)-, dues germanes solteres d’aquesta esposa i dos fills, noia i noi, ella hipercrítica amb son pare i gairebé tot, i ell més d’ordre, tot i que molt furiosament independentista català. Els quatre primers componen el que Serra anomena el “sector geriàtric” sempre contraposat al dels dos joves.

A terra ferma és a punt de començar la performance que té com a punts forts l’actuació de dansarines de Hula que fan, a més, propaganda de l’exitosa teràpia alternativa anomenada Hulateràpia, agombolades per les cançons del malaguanyat Israel “IZ” Kamakawiwo’ole mort prematurament d’obesitat mòrbida (que Serra anomena sempre Izeta).

L’apoteosi final ha de ser l’encesa d’una mena de peveter situat a la punta d’un obelisc commemoratiu des d’una grua monumental que transporta en una plataforma tres personatges importants: el promotor del complex turístic, el representant més significat del moviment indigenista i el polític local que havia compartit taula a l’escola amb Obama que serà proclamat president al cap de pocs dies.

La grua perd peu, tot se’n va en orris, moren els tres prohoms i el maquinista i s’obren tota mena d’interrogants.

Mentrestant comencem a conèixer personatges diferents: Tom, periodista mediocre i obsessionat, per sobre de tot, en l’aclariment de les circumstàncies veritables de la desaparició del seu pare però també de l’assassinat del Capità Cook fa 300 anys; la seva mare, que regenta un modest Bed & Breakfast; una parella formada per una estrella de Hollywood de les que deixen amb la boca oberta i famosa per una sèrie televisiva, i el seu marit, afortunat propulsor de la hulateràpia; i una periodista guapa i deseixida que des d’un canal de televisió local posa sempre en qüestió les versions oficials i aspira a fer el reportatge que li doni el Pulitzer.

Al començament l’acció està descrita en forma coral i no tenim clar qui és el protagonista, ni si n’hi ha, però progressivament es va tancant l’objectiu i ens acabem centrant en Tom i la seva “circumstància” -que no és poca-  i en un desenllaç digne d’unes Noces de Figaro.

Preneu tots aquests personatges, barregeu èpoques i llocs, afegiu elements com el sexe (dosis moderadament altes i força explícites), situacions límit com ara dos cotxes estimbats, descripcions de sang i fetge, humor negre, tortugues tricentenàries que escriuen memòries, comunes hippies amb pràctiques d’allò més imaginatives,… introduïu tot això a la coctelera, poseu-hi unes gotes, generoses, de llenguatge triat i acurat, numeracions en hawaià, remeneu ben fort i tindreu la darrera novel·la de l’hiperactiu Màrius Serra.

Quan arribem a la darrera plana imaginem l’autor tan exhaust com nosaltres. Però ha valgut la pena viatjar a Hawaii i descobrir-ne les imperfeccions.

Aquí podeu començar a llegir els primers capítols en pdf.

Títol: Res no és perfecte a Hawaii
Autor: Màrius Serra
Editorial: Proa
Col·lecció: A TOT VENT-RÚST
Pàgines: 480
ISBN: 978-84-7588-604-6
Preu: 20,50€

Share

Vents més salvatges, de Bel Olid

ventsmessalvatgesLa Mariona se’ns estrena al Nosaltres per celebrar que arriba Sant Jordi. Ara només falta saber a qui li regalarà un llibre! I qui li regalarà una rosa!!

És el primer llibre de la Bel Olid que llegeixo i resulta que no és una novel·la: és un recull de contes on hi trobem personatges de tota mena. Al principi em va cridar una mica l’atenció que tots, absolutament tots els personatges eren dones. Al cap d’uns quants relats en van anar apareixent alguns de masculins però… però no us explico més perquè l’hàgiu de llegir. Val la pena.

Aquests personatges són, en la majoria dels casos, fràgils, observadors de la realitat i gent molt corrent, amb les seves penes i misèries. A més, tenen una tendència constant a comparar-se amb l’altre i, misteriosament, a tornar-se invisibles davant d’una suposada superioritat dels altres quan ells viuen el que viuen. És com si de cop es trobessin a llocs on no els toca ser. Llocs que els fan sentir incòmodes i sobretot i mai millor dit, fora de lloc.

Les descripcions, senzilles i quotidianes ens transporten a llocs, moments i sensacions que tots coneixem molt, i això fa que el llibre i els contes enganxin i facin de molt bon llegir.

Si no heu regalat mai contes per Sant Jordi, aquí teniu una bona oportunitat per regalar-ne de bons.

Gràcies per explicar-nos aquest Vents més salvatges, de Bel Olid, Mariona! T’esperem més sovint!!

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: Vents més salvatges
Autor: Bel Olid
Editorial: Empúries
Col·lecció: EMPURIES NARRATIVA
Pàgines: 144
ISBN: 978-84-16367-50-4
Preu: 16,50€

Share

El canvi cultural a Catalunya. Retrat d’una generació – Diversos Autors

elcanviculturalacatalunyaretratdunageneracioFa molt de temps em vaig arribar a plantejar posar-me a fer una tesi doctoral. Es tractava de veure com havia canviat el món de la comunicació en l’àmbit cultural a Catalunya i, en concret, al món de la música. Els anys m’han demostrat que, en part, tenia raó en la meva hipòtesi però sobretot que a Catalunya hem aconseguit uns “altres catalans” en el món de la cultura.

Afortunadament, estem renovant els nostres “savis” culturals i comencem a tenir una nova fornada d’intel·lectuals molt i molt formats en àmbits molt diferents: des del món de l’edició fins al dels videojocs, passant per la música, el món web, els textos més antics (els estudiosos dels Clàssics catalans) o les persones que ja han aconseguit incorporar com a fet cultural alguns àmbits que fa temps hauríem qualificat d’entreteniment, com ara la comunicació de masses, la televisió, i encara més recentment, internet i les xarxes socials.

Coordinat per Jordi Cabré, El canvi cultural a Catalunya ens demostra que a Catalunya tenim un nou teixit intel·lectual que -més per sort que per desgràcia- no ha viscut ni ha d’arrossegar el pes de la història, i en especial, el franquisme. L’han viscut a casa, pels seus pares, però volen viure a Catalunya. I la majoria d’ells, en una Catalunya nova que mira cap endavant i cap al món, enlloc d’estar pendents d’un passat fosc, gris i massa trist.

Tots aquests narradors del canvi cultural són “crescuts” durant la dècada dels 80 i 90 i aborden les múltiples facetes d’aquest canvi, sigui en primera persona, sigui fent una retrospectiva de com el canvi identitari està modificant la nostra manera d’apropar-nos a la cultura, o simplement, descobrint-nos com el món està fent que vagi mutant la nostra manera d’entendre, acollir o gestionar la cultura.

Entre els que participen en aquestes panoràmiques culturals hi trobem de tot: directors de festivals, advocats, tècnics de cultura, hotelers, actrius, periodistes, artistes, guionistes, músics,… de tot i de tota mena. Una de les meves debilitats és en Francesc Canosa:

És possible que emergeixin uploads i aterrin downloads en aquesta terra? Algú arriba i ensenya la cara. El 2004 neix Facebook. El 2005, YouTube. El 2006, Twitter. Segle I de la visibilitat. Ressucita Josep Carner, el príncep dels poetes del principis de segle XX: «En el món, el visible és governat per l’invisible, i nosaltres ens preocupem sobretot de la nostra visibilitat». Carner, community manager.

Quan us explicava que aquest llibre és una demostració de la renovació dels nostres savis culturals és per coses com les que acabo de transcriure. Comencem a tenir intel·lectuals que poden posar Facebook i Carner en la mateixa frase amb sentit i sense forçar-ho.

Els temps estan canviant. I la Cultura a Catalunya, també. Benvinguts a El canvi cultural a Catalunya.

Títol: El canvi cultural a Catalunya. Retrat d’una generació
Autor: Diversos autors. Coordinat per Jordi Cabré
Editorial: Pòrtic
Col·lecció: P.VISIONS
Pàgines: 336
ISBN: 978-84-9809-343-8
Preu: 18€

Share

Li deien pare, de Carles Porta

lideienparecarlesportaBenvinguts a un nou llibre aterrador de Carles Porta. Aterrador, com ho era Tor, però que en aquest cas fa més angúnia que por. I no sé si malauradament o no però… però és un llibre fascinant!

Porta obre de nou la realitat més negra que tenim al nostre entorn i ens l’acosta prou perquè, fins i tot, hi hagi moments en què ens qüestionem el que sempre hem tingut molt i molt clar.

El cas de David Donet -potser el recordeu, jo no el recordava- és el del pederasta que va ser detingut el 2015 per haver abusat de (molts) menors mentre els feia de pare d’acollida.

¿Més? Més: Donet gravava els actes sexuals, els abusos, que portava a terme a la que molts mitjans van anomenar “la cambra dels horrors”. La veritat, aquestes referències d’estil que es fan servir en periodisme són útils per saber de què és parla, però com a periodista sempre he pensat que és millor fer servir altres expressions menys teatrals i més neutres. Amb un “el pederasta de Castelldans” o “el cas de Castelldans” jo ja en tindria prou.

Amb aquest Li deien pare -Premi Godó de Reporterisme 2015-, en Carles Porta relata en primera persona a través de quatre persones diferents -el mosso d’esquadra que liderava el cas, la víctima principal, el pederasta i la responsable de la fundació que enviava nens a la casa d’acollida de Donet- el cas. Ho fa de manera clara, dinàmica, entenedora i prou propera com perquè, en el cas de David Donet, no arribem a empatitzar amb ell però que molt perillosament puguem arribar a… entendre’l?

Aquí rau l’angúnia del cas i el com d’aterrador pot ser el llibre. Durant més de 15 anys, aquest pederasta de Castelldans va estar fent-se càrrec de nens que, pagant un preu desconegut per un amor paternal, no sabien que el que estaven vivint era un abús.

És per això que li deien pare.
I és per això que fa tanta por.

Jo me l’he llegit en un dia i mig. No l’he pogut deixar!

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: Li deien pare
Autor: Carles Porta
Editorial: Pòrtic
Col·lecció: P.VISIONS
Premi Godó de Reporterisme i Assaig periodístic 2015
Pàgines: 192
ISBN: 978-84-9809-359-9
Preu: 17,90€

Share

La filla del capità Groc, de Víctor Amela

lafilladelcapitagrocEl Premi Ramon Llull d’enguany ha estat pel mediàtic Víctor Amela i la seva obra La filla del Capità Groc.

Nosaltres, aquest és un llibre que parla de la guerra, concretament de la lluita acarnissada entre els carlins i els isabelins. Uns, partidaris del rei Carles, i els altres de la nena-reina Isabel. Uns, els primers, defensors a ultrança de l’Església i del Rei, i els altres, també anomenats liberalistes, defensors de la reina i d’enderrocar els vells costums, que consideren obstacles per al progrés.

En Tomàs Penarrocha es el Groc. Tothom el coneix així pel seu manyoc de cabells i llargs bigotis del color d’una panotxa. La vida del Groc es un no parar d’amagar-se i defensar-se, una fugida permanent que fa que la seva família visqui sempre amb l’ai al cor. Si per algú te predilecció el Groc, és per la seva filla Manuela, una nena que adora son pare i que, amb els anys, demostra ser filla de qui és. De valentia i de coratge no en va escassa, no.

Després de més d’un any a França, lluitant amb el seu cap, el mític carlista Cabrera, el Groc torna a Forcall, el seu petit poble a tocar del Maestrat. El primer en veure’l es el petit Pep lo Bitxo, que corre com un esperitat a donar la notícia a la seva amiga Manuela. Aviat s’escampa per tot el poble que… ha tornat el Groc!!

El Groc és un bon orador i un gran ésser humà. Parla de la seva causa amb tanta passió, amb tanta determinació i convenciment… I al principi guanya adeptes amb comptagotes, però mica en mica aconsegueix reunir gairebé un petit exèrcit de fidels a la causa carlista. Tots són gent de camp, treballadors honrats que veuen amb recel tornar a les armes i a triscar pels penya-segats com les cabres… però el Groc es el Groc! I al seu darrera que van amb la il·lusió renovada i les ganes de lluitar i guanyar intactes.

Tan en un bàndol com a l’altre es cometen barbaritats i salvatjades de tota mena. Així son les guerres: no n’hi a ni una de sola que hi entengui de contenció o moderació o de sentiments. Per això serveixen les guerres: per embrutir la gent i anul·lar qualsevol vestigi d’humanitat.

En el cas del Groc, tot i que no és pas un angelet, s’ha de reconèixer que és un paio que inspira simpatia, combreguis o no amb els seus ideals. Té una mena d’honradesa i de punt d’honor que el situen amb una elit única de lluitadors.

Al llarg de la seva vida, al Capità Groc li passen històries de tots colors. Des del principi de la lluita que mantenen contra els isabelins l’han acompanyat tres dels seus millors amics. Són gent pels qui el Groc posaria la mà al foc sense por de cremar-se. Però enmig d’una guerra és ben cert que només pots fiar-te de tu mateix…!

L’autor descriu meravellosament la comarca del Maestrat, els Ports de Beseit, el parlar característic d’aquests indrets, la transparència de l’aigua dels rius, el bestiar, les llars… Et fa viatjar en el temps i veure, dalt de tot de qualsevol cim, el Groc amb els seus ulls blaus i els seus cabells tan rossos lluitant per la seva causa.

En Víctor Amela va jugar pels carrers de Forcall quan era petit i és descendent directe d’algun del personatges que desfilen per aquesta novel·la, que de ben segur us farà mes entenedora una part de la nostra història gairebé desconeguda per molts de nosaltres.

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: La filla del capità Groc
Autor: Víctor Amela
Editorial: Planeta
Col·lecció: Ramon Llull
Premi Ramon Llull 2016
Pàgines: 438
ISBN: 978-84-9708-281-5
Preu: 21,50€

Share

Blat, de Josep M. Pagès

blatjosepmpagesJosep M. Pagès ha guanyat, justament, el Premi de novel·la curta Just M. Casero 2015. Permeteu-me l’innocent joc de paraules. Certament és una novel·la curta i el llibre és petit, 128 planes. Però és un gran llibre.

Centrat en dos personatges que es mouen en llocs diferents anem descobrint quins són els camins que han recorregut abans d’arribar-hi. Un a Lleida, en Tomàs, ha estat convidat mig per casualitat a una festa de casament que té lloc en una casa luxosa a la vora de la ciutat i sabrem, per les pistes que va deixant anar l’autor, que temps enrere havia tingut relació amb la núvia i amb el nuvi.

L’altre, del qual no en sabem el nom, intuïm que en un moment poc posterior a l’exili del febrer del 1939, vol travessar la frontera -igual com ho ha fet amb èxit un altre personatge que anava amb ell- i estableix misterioses relacions amb l’oficial de l’estafeta, una dona que treballa en una oficina encaixada en el tronc buit d’un noguer i després amb una vella que l’amaga aixopluga i té la casa i el cap farcits de records.

Tant en un cas com en l’altre hi ha contínues referències a dos germans lleidatans de casa bona, un dels quals, M., el gran, va ser metge i escrivia poesies i l’altre, V., el petit es va ficar en la política activa a l’època que això comportava tenir una pistola que M. per precaució va llençar al Segre…  S’esmenten per la lletra inicial com alguns personatges de Kafka o de Pedrolo, i no és difícil endevinar que s’està parlant de Màrius i Víctor Torres. Uns manuscrits obra de M. són el nexe d’unió entre la peripècia de Tomàs i la de l’exiliat sense nom.

Tot això és un intent de descriure de què va el llibre, però passa que només és l’entramat sobre el qual Pagès va desplegant una elaborada redacció feta de salts en el temps i en l’espai, amb referències a la història de Lleida, a la Guerra Civil i a l’exili. I tot amb un molt acurat ús de la llengua ple d’imatges de refinada poesia. Amagat entre aquestes imatges trobem el blat que dóna títol al llibre.

És un llibre que no es pot llegir com qui llegeix el diari: cal posar-hi els cinc sentits. Però si us agrada la literatura que demana esforç en sortireu molt recompensats. Gran llibre!

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: Blat
Autor: Josep M. Pagès
Editorial: Empúries
Col·lecció: EMPURIES NARRATIVA
Premi de Novel·la Curta Just M. Casero
Pàgines: 128
ISBN: 978-84-16367-38-2
Preu: 16€

Share

A punt d’estrena, de Maria Carme Roca

apuntdestrena Maria Carme Roca és una de les escriptores més prolífiques actuals de la literatura catalana. Des dels inicis de la seva carrera com a escriptora fins a dia d’avui ha publicat una cinquantena de llibres, la major part d’ells destinats als infants i al jovent, tot i que en els últims anys, la temàtica de les seves obres ha derivat cap a la novel·la històrica, com a L’escollida dels déus (2011), L’enigma Colom (2014), o aquesta que tot just acaba de publicar-se, A punt d’estrena.

Fent un resum molt resumit diríem que A punt d’estrena és una novel·la sobre el que ara anomenem una top model però ens hem de traslladar uns quants anys enrere, cap als anys 40, per situar-nos. Ens explica la vida de l’Eulàlia Rovira, una nena que en la seva infantesa es veu obligada a passar molt de temps tancada a la seva habitació per curar-se d’una malaltia i que té en les revistes de moda la seva finestra al món. Tant és així que des del llit de casa somnia a convertir-se en una d’aquelles maniquins que surten a les fotografies de les revistes ensenyant els models dels dissenyadors més importants de l’època.

L’Eulàlia pertany a una família més o menys acomodada de Barcelona i relacionada també amb Manresa, ciutat origen de la coneguda família Jorba que va aixecar amb molt d’esforç una de les empreses més importants del panorama tèxtil, i que a Barcelona tindria la seva expressió més destacada a Can Jorba, un edifici al Portal de l’Àngel ara ocupat per uns altres grans magatzems.

Com que això surt a la contraportada del llibre, us puc explicar que l’Eulàlia aconsegueix el seu somni i es converteix en una cotitzada maniquí que arriba a treballar amb Manuel Pertegaz i és valorada pels grans dissenyadors de l’època i, compte! que això és tant com que ara siguis model i et demanin a can Valentino o a can Chanel, per posar un exemple. Però clar, no serà fàcil. L’Eulàlia haurà de viure experiències complicades i haurà de fer grans sacrificis per aconseguir el seu objectiu… però això no us ho explicaré. Haureu de llegir-vos el llibre.

Maria Carme Roca dibuixa una història personal, però també traça les línies d’una època i d’una ciutat, la Barcelona dels anys posteriors a la guerra civil. Amb A punt d’estrena podrem reviure el ressorgiment de la ciutat després d’una època convulsa i fosca i podrem passejar pels seus carrers i fer-nos una idea de com eren abans de la ciutat turística i mundialment coneguda que és ara.

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: A punt d’estrena
Autor: Maria Carme Roca
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 576
ISBN: 978-84-664-1797-6
Preu: 22€

Share

Campanes de boda, de Teresa Solana

campanadesdebodaFeia temps que la Teresa Solana no ens visitava. Avui ha tornat per gust i felicitat dels amants de la novel·la negra, sigui d’on sigui: nòrdica, irlandesa, americana, veneciana, siciliana… o catalana!

A Campanades de boda, com en altres novel·les, l’autora repeteix escenari -Barcelona- de la mà dels seus dos entranyables i insòlits detectius privats -el Borja i l’Eduard- que, encara que amaguin que són germans bessons, no cal que facin gaires esforços per dissimular-ho, perquè són dos caràcters i tenen uns sistemes de vida totalment oposats.

Pel nom ja haureu deduït qui és el “pijo” i barrut, presumit i una mica calavera i que li encanta relacionar-se amb la jet set, oi? Enginyós a l’hora d’embolicar la troca, mentir i enredar per tal d’aparentar el que no és (no són Trau Assessores) i que li serveix també per arribar a descobrir la veritat… d’un crim naturalment. Mentrestant, l’Eduard és una persona honesta i assenyada i quan la dona treballa a un Centre de Teràpies Alternatives ell compra, cuina i fa feines de casa i mira d’amagar als fills i a la dona en quins embolics es troba fent de detectiu una mica “amateur”. Encara que de vegades tingui aventures inconfessables!

És la veu narrativa. Ho explica en el Prefaci que signa i on justifica la senzillesa de la narració. Vol deixar-hi simplement constància dels fets i com que no és escriptor el seu estil és directe, sense floritures i recollint la manera de parlar d’un bilingüisme imperfecte.

És doncs una novel·la negra lleugera, distreta, que es llegeix fàcilment (dues-centes pàgines), i on a més de la història de l’assassinat i el seu aclariment es retraten diferents ambients de la ciutat -des de l’elegant hotel fins al bar més cutre de Sant Adrià- on conviuen personatges tan diferents com el Molt Honorable President, els multimilionaris americans, el Don Benito i els seus fills ficats en el món de la droga i els camells més perillosos.

I no us dono més detalls de l’argument perquè és pecat en les novel·les negres!

Títol: Campanes de boda
Autor: Teresa Solana
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El Balancí
Pàgines: 208
ISBN: 978-84-297-7218-0
Preu: 18,50€

Share

Dies de tot, de Blanca Soler

diesdetotQuan s’edita un llibre nou sovint s’acompanya d’una faixa on apareix una frase publicitària per cridar l’atenció del comprador o al costat del títol hi apareix una definició del llibre per atreure al possible lector. Podríem fer la llista d’aquesta mena d’eslògans. El llibre que avui us porto al Nosaltres té una bonica foto a la portada d’una dona a qui no li veiem la cara i al costat dues frases:

Una vida a examen

i

Reflexions d’una mestra, memòries d’una dona

Quan l’he acabat de llegir m’he dit: “Ostres! De quina manera tan simple i tan precisa està definit el que és aquest llibre”.

L’autora, que forma part d’una família on altres membres escriuen articles, novel·les i fan guions i dirigeixen programes per la televisió, arriba als 60 anys, li ha tocat la “loteria” d’una malaltia dolorosa i que l’impedeix portar una vida activa i “normal”, i aquesta situació amb Dies de tot la porta a construir un conjunt de 81 capítols breus  -dies, jo diria-  on contempla el present amb la maduresa d’una vida plena, viscuda, i al mateix temps una evocació als temps passats, amb les penes i les alegries, les il·lusions i les decepcions. Els que han nascut i els que ja no hi són, els paisatges d’infantesa i el paisatge quotidià d’avui … I molt especialment l’experiència viscuda d’una professió iniciada amb moltes il·lusions i dedicació, molt estimada, passant de vegades per davant del que era més important, l’home i els fills, i que acaba convertint-se en una font de frustracions continuades que desgasta, cansa, crema.

Ja veieu doncs que el llibre és una confessió honesta on apareix aquest sentiment, tan present en la literatura, de descobrir com de de pressa han passat els dies i els anys i com, de cop, som conscients que ja ens queda poc futur i que no estem segurs d’haver aprofitat del tot el nostre temps vital. Tot això, però, escrit amb sinceritat i amb serenitat. I ben escrit, com podem esperar d’una antiga professora de llengua i literatura.

El llibre es tanca amb un epíleg, que no té títol, però que comença dient “Per què escriu?”… i la llista de les respostes és magnífica. Balsàmica pel cos i l’ànima.

Com que jo també he arribat a aquesta edat, he viscut el món i la societat que a pinzellades hi surt i… i també sóc de les que ens vam abocar vocacionalment a la mateixa professió, excuso dir-vos que jo afegiria a la coberta un altra frase: “Retrat d’una generació”, de tan identificada que m’he sentit.

És un llibre que interessa, per tant, als veterans i veteranes (com cal afegir ara) d’aquelles batalles que avui ja són batalletes. Però vull creure que també als que avui malden per tirar endavant el repte d’educar els fills dels altres. I, naturalment als que miren el passat amb curiositat, tendresa i ganes de treure’n lliçons. I que gaudeixen de llegir allò que està ben escrit.

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: Dies de tot
Autor: Blanca Soler
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 256
ISBN: 978-84-664-2039-6
Preu: 18,50€

Share

La vida sense la Sara Amat, de Pep Puig

lavidasenselasaraamatFeia temps que, tot viatjant amb tren, no estava tant a punt de passar-me d’estació per culpa de quedar atrapat per la lectura d’un llibre. Amb aquest m’ha passat i no és novel·la negra.

A La vida sense la Sara Amat, Pep Puig ha estat capaç de crear uns personatges, una situació i un desenvolupament que m’ha enganxat totalment. He devorat el llibre en dos dies. I aquest no és el meu estil habitual.

El tema central, descrit fredament, no és gaire nou. Un nen de 12 anys -per tant, a punt d’entrar en l’adolescència- comença a descobrir com és el món dels adults, què és l’enamorament, etc. I tot això a finals de les vacances d’estiu. Quantes vegades hem assistit a aquest espectacle en llibres i pel·lícules?

Però la traça amb què Puig ens fica a la pell del suposadament autobiogràfic Pep fa irrellevant que el punt de partença sigui poc original. Un Pep que és qui, trenta anys més tard, escriu per tal que, quan el seu fill sigui gran conegui allò que va viure i fer el seu pare aquell final d’estiu.

La precisió amb que crea els personatges, l’ús adequadíssim de la llengua sense enfarfegar mai (i permetent-se introduir algun mot poc normatiu, “quarto” per exemple, sense fer-ne bandera) i, per sobre de tot, l’extraordinària sensibilitat que mostra en la mirada adulta i retrospectiva sobre aquell món que, com les moreres substituïdes per pins, no tornarà mai més, fa de la lectura una pura delícia.

Hi ha passatges que m’han deixat una particular petjada.

Com aquest: en Pep ha descobert, per la Sara, que tots els adults tenen algun secret, com ara les relacions clandestines que ella ha sabut que tenia el seu pare amb una dona casada. I des del cor de l’església contempla tots els homes i dones del poble, aplegats per la festa patronal del poble de la padrina, escenari de les vacances:

M’anava balder com un pijama d’hivern, aquell secret. Però de seguida, no sé si per tranquil·litzar-me, em vaig voler convèncer que no era jo l’únic que tenia un secret allà dins. Sense anar gaire lluny, el pare de la Sara en compartia un amb la mare del Vidal que Déu n’hi do. Vaig localitzar-la a l’altra banda, al costat de les dones, una dona prima i alta, bastant més alta que l’alcalde, que era intel·ligent però baixet, i així com el dia que m’ho va confessar la Sara em va semblar impossible que aquella dona hagués viscut una història d’amor prohibida amb l’Amat (ni viceversa), ara que me’ls mirava em va semblar quasi evident, i fins em vaig preguntar si s’havien seguit veient d’amagat tots aquests anys o si ni tan sols se`n recordaven, i vaig arribar a la conclusió que no s’havien seguit veient però sí que se’n recordaven. Només calia veure’ls les espatlles. Les espatlles de l’Amat feien impressió. Ni l’indi Joe, tenia aquelles espatlles. És clar que s’havien de tenir unes bones espatlles per aguantar segons quines penes. Com havia canviat la meva percepció d’aquell home! (…)

¿Era aquest, se’m va acudir, el veritable secret de les persones grans: la pena que totes duien a sobre? De cop vaig tenir una gran revelació, segurament una de les més extraordinàries de la meva vida. Em vaig posar a mirar atentament tots els caps i les esquenes de la gent del poble i tot d’una em va semblar -en vaig estar segur- que allà dins tothom havia de carregar amb algun secret, i per uns instants, fins i tot, no em va semblar impossible que els meus pares, o fins i tot la padrina Maria, no guardessin també alguna mena de secret, encara que fos petit.

(pp. 123-124)

Hauria pogut triar les escenes en què el Pep fa lentíssimes aproximacions a acariciar una mica els cabells de la noia. O la relació amb la padrina… I naturalment amb la Sara, personatge central descrit magistralment.

Així com hi ha novel·les en les quals percebem que han estat escrites per una dona o per autors especialment dotats per entrar en l’ànima femenina, aquesta és sense cap mena d’ambigüitats una visió feta des de dins d’un noi (o nen, o noiet). Vull creure que les lectores empatitzaran tant amb el noi com ho he fet jo.

Ja endevineu que recomano efusivament La vida sense Sara Amat, oi? També recomano que tingueu a mà Guerra i Pau de Lev Tolstoi. Juga un paper a la novel·la i us agafaran ganes de (re)llegir-la.

Aquí podeu començar a llegir els primers capítols en pdf.

Títol: La vida sense la Sara Amat
Autor: Pep Puig
Editorial: Proa
Col·lecció: A TOT VENT-TELA
Premi Sant Jordi 2015
Pàgines: 296
ISBN: 978-84-7588-608-4
Preu: 20€

Share