Arxiu d'etiquetes: Escrit originalment en català

Llibres que no han estat traduïts al català, sinó que hi han estat escrits.

NosaltresEntrevistem la Tània Juste, autora de ‘Passatge a un nou món’

Després del Victor Jurado i en Jaume Funes, fem el nostre primer NosaltresEntrevistem a una autora! La Tània Juste, una escriptora que ja hem ressenyat -i s’ha ressenyat a sí mateixa- al Nosaltresllegim amb anterioritat, torna a les llibreries amb un llibre publicat per Columna anomenat Passatge a un nou món.

Com que volem conèixer la informació de primera mà, li hem enviat unes preguntes per conèixer una mica més el seu llibre i saber més d’ella com a escriptor i lectora.

Tània Juste respon el test del NosaltresEntrevistem.

•    Ens expliques el teu nou llibre sense mirar la sinopsi de la contracoberta?

És l’any 1918 i el foc de la primera guerra mundial s’ha aturat mentre les grans potències negocien la pau. Un gran transatlàntic surt del port de Barcelona amb destinació Rio de la Plata, Buenos Aires i en el seu interior hi viatgen tot un seguit de personatges d’origen i condició molt diversos. El personatge central és la Berta Casals, una catalano-francesa que s’embarca cap al nou món disposada a casar-se amb un ric oveller de la Patagònia a qui gairebé no coneix. En la travessia farà molta amistat amb una altra noia, d’origen rus, i també hi trobarà un vell amic de la infància. Un vaixell farcit de somnis i una travessia on res està del tot escrit.

•    Si hem de situar als nostres lectors, on hem de posar aquest ‘Passatge al nou món’? En la novel·la històrica que escriuen María Dueñas, Care Santos o Luz Gabás?

Cada novel·lista té el seu propi món narratiu, el seu to, la seva manera d’explicar una ficció dins un context històric i per tant se’m fa molt difícil situar “Passatge al nou món” dins un d’aquests universos concrets. Podríem dir que hi trobarem complicitats amb tots tres, i també amb totes les lectures dels clàssics que han fet de l’escriptura la meva vida.

•    La teva novel·la està situada fa 100 anys, en un viatge per mar a Buenos Aires. Què és el que ens fascina -i us fascina als autors- tant d’aquesta època d’inicis de segle XX?

Jo concebo cada principi de segle com un nou full en blanc, i encara més el segle XX, ja que la humanitat deixa enrere el món antic per entrar de ple en la modernitat. És un estat psicològic molt potent, hi ha la consciència individual i col·lectiva de començar de nou, de la reinvenció a tots nivells. Artísticament està demostrat que és un moment decisiu, i també ho és en la ciència, en la política, en la filosofia, en la moda, en la vida quotidiana en general. No és estrany, així doncs, que alguns autors ens hi sentim cridats tot sovint.

•    Ens expliquen que la protagonista, la Berta Casals, té un destí -Don Julio Mitchell- i dos acompanyants en el seu viatge, l’Abel i la Irina. Ens pots donar més detalls d’ells?

Caldrà anar-los descobrint poc a poc, amb la lenta cadència dels dies de navegació, però podria avançar que la Berta és en aparença una noia com tantes altres de la seva edat, excepte pel fet extraordinari que ha decidit creuar el vast oceà per casar-se amb un desconegut. L’Abel és un amic d’infantesa que retroba per casualitat al vaixell i que li recordarà aspectes d’ella que potser havia oblidat. La Irina, ai…, qui li anava a dir a aquesta filla d’una cèlebre ballarina russa que trobaria una amiga com la Berta a bord! Una travessia que els canviarà la vida i que la Berta explicarà a la seva néta escriptora gairebé set dècades després.

•    D’on va sortir aquest ‘Passatge al nou món’? Quina va ser l’espurna que et va portar a escriure’l?

Va sorgir arran d’un viatge a l’Argentina i de tot un seguit de preguntes i reflexions que em van anar sorgint. Em van atrapar les infinites històries dels europeus que hi van anar a viure, que van voler començar una nova vida en un lloc tan llunyà i desconegut. Els seus motius, les seves pors i els seus anhels van anar impregnant la meva ànima i poc a poc van anar agafant vida els personatges de la meva novel·la i la seva història particular.

•    Tens alguna època, algun moment, algun lloc, alguna situació que creus que mereix una novel·la però que encara no l’has poguda explicar en una novel·la? Tens previst fer-ho aviat?

Tinc llibretes senceres amb noves idees que algun dia voldria novel·lar! Quan acabo d’escriure un llibre –més aviat quan finalment el deixo anar a córrer món–, comença la dolorosa sensació de pèrdua que provo d’apaivagar ràpidament començant un nou projecte. Normalment viatjo a qualsevol dècada de la primera meitat del segle XX, que considero d’un gran interès històric, literari i artístic i font inesgotable d’inspiració i de reflexió.

•    Quins són els teus escriptors preferits en català?

Més que d’autors sóc de llibres, tot i que sempre hi ha hagut unes lectures constants que m’han fet una mica més escriptora, com ara les obres de Mercè Rodoreda, Víctor Català o Cèlia Suñol, i també lectures més contemporànies com Jaume Cabré, Monika Zgustova… només per citar-ne alguns. M’agrada llegir tot el que puc sobre els autors i autores de la meva generació i he fet bones descobertes.

•    Quins són els teus escriptors preferits en castellà?

Els primers que em van atrapar de joveneta van ser els de la generació del 98, potser per aquell sabor fi de segle que em va arribar a l’ànima. El teatre i la poesia de Lorca sempre m’han acompanyat, no me’n perdo cap posada en escena que, per cert, en els últims anys han estat superbes. De lectures actuals en faig moltes i molt diverses, des d’una novel·la històrica d’Almudena Grandes, passant pel més recent d’Espido Freire, fins a alguna novel·la negra de la Dolores Redondo reservada per a les vacances.

•    Quins són els teus escriptors preferits en altres idiomes?

No acabaria mai la llista! Llegeixo molts autors estrangers. En primer lloc, hi ha els clàssics que sempre m’han acompanyat i que continuo llegint compulsivament. Tinc sempre a mà les novel·les de Dickens, Thomas Mann, Zweig o qualsevol d’Irène Némirovski. Estic sempre atenta a les noves edicions i en la meva biblioteca conviu sovint un mateix títol en l’exemplar vell –de la meva àvia– i el nou. També els diaris de l’Anaïs Nin són sempre a prop meu, perquè allà hi resideix una part de la meva memòria familiar, i perquè a través d’ella trobo tot sovint reflexions, anhels i una passió per la vida que comparteixo.

•    Quin és l’últim llibre que t’ha emocionat MOLT?

El més recent que he llegit, i que m’ha agradat molt, és “Un debut en la vida”, d’Anita Brookner.

•    Recomana’ns un llibre d’un autor/a d’aquí!

Vaig tornar a llegir “El temps de les cireres” de Montserrat Roig en l’acurada edició commemorativa que va fer 62 i encara la vaig gaudir més que de joveneta, perquè ara els 70 són part de la meva història.

•    Recomana’ns un llibre d’un autor/a d’allà!

L’últim que he llegit d’Espido Freire, “Llamadme Alejandra”, amb el qual he conegut més de prop la controvertida figura de l’última tsarina i el seu moment històric.

•    Recomana’ns un llibre d’un autor/a de més enllà!

“Tu no ets una mare com les altres”, de l’autora alemanya Angelika Schrobsdorff, tot un descobriment. La vida de la seva mare no pot deixar indiferent a ningú.

•    I ara, quin projecte tens entre mans?

Una nova història s’obre pas en el meu cap, de moment en un estat molt germinal com per començar-ne a parlar, tot i que puc avançar que em farà viatjar, en el proper any, altre cop cap enrere.

•    Moltes gràcies per respondre les nostres preguntes, Tània!

Aquí teniu els primers capítols en pdf de Passatge a un nou món, de Tània Juste

Títol: Passatge a un nou món
Autor: Tània Juste
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 368
ISBN: 978-84-664-2379-3
Preu: 20€

Share

NosaltresEntrevistem en Jaume Funes, autor de ‘Estima’m quan menys ho mereixi… perquè és quan més ho necessito’

En Jaume Funes acaba de publicar el llibre Estima’m quan menys ho mereixi … perquè és quan més ho necessito. Una guia per a pares i mares d’adolescents. Amb el títol ja s’explica bastant el “de què va” però no del tot com funciona el llibre. Això és un llibre que esdevé recorregut de tota la carrera professional de Jaume Funes, que des de fa més de 35 anys que escriu llibres sobre els adolescents, les seves preocupacions, els seus comportaments i… com funcionen?

Com que volem conèixer la informació de primera mà sobre el llibre i l’autor, li hem enviat unes preguntes per conèixer una mica més el seu llibre i també el seu autor (i lector!).

Jaume Funes respon el test del NosaltresEntrevistem.

Aquí el teniu:

•    Ens expliques el teu nou llibre sense mirar la sinopsi de la contracoberta?
És una proposta per aconseguir mirar-se els nois i les noies adolescents com a personatges que experimenten, assagen per ser, volen ser feliços i aspiren a tenir unes altres relacions amb els seus adults, que mai els consideren prou madurs.
Un llibre que resumeix quatre llargues dècades del meu aprenentatge entre adolescents.

•    El títol és força significatiu de com enfocar la lectura del llibre però també sembla una frase que tots els adolescents podrien haver dit, i no només els d’ara. És així?

Si. És una frase que sent (no sempre arriba a dir) qualsevol persona quan està en mig d’un cert caos vital, en què vol orientar-se sola però no en soledat, que desitja ser interpretada per allò que intenta i no per allò que fa, estimada pels que fereix malgrat que els estima.

•    Què és el que més ha canviat en els adolescents, pares i professors en aquests últims vint anys?

De canvis n’hi ha hagut molts. Però potser els de més impacte en la necessitat d’acomodar les regles educatives són els que tenen a veure amb la societat digital i la comunicació en xarxa. No queda més remei que construir ascendència educativa sobre una base d’influències múltiples. Tot pot ser trobat, contrastat i discutit menys el descobriment de l’interès i la preocupació personalitzats de qui vol que sàpigues, que descobreixis les altres persones i esdevinguis tu mateix una persona raonablement feliç.

•    Si pares i professors d’adolescents han d’estimar quan menys s’ho mereix l’adolescent, hi ha regles bàsiques per “estimar bé” un adolescent?

Qualsevol manual d’autoajuda seria una estafa. Però si que al llibre hi resumeixo un conjunt de criteris, regles, formes d’actuar per intentar fer-ho tan bé com sigui possible, sense oblidar la diversitat adolescent i la nostra canviant i complicada vida adulta.
De fons hi ha tot el debat de com acompanyem, si més no durant quatre canviants anys de la seva vida. Tot té a veure amb la disponibilitat (sempre fora d’horari), la flexibilitat (sempre hi ha alguna raó), l’interès obert pel conjunt de la seva vida (no tan sols pels suposat problemes), l’adquisició de tones de paciència, no deixar de confiar (malgrat que ho posin difícil).
Tan sols eduquem malament quan no som capaços de reconèixer que també ens equivoquem, perquè som éssers humans i ens treuen de polleguera.

•    Una de les grans preocupacions dels pares dels adolescents d’ara és la seva relació amb la tecnologia, internet i les xarxes socials. Alguna idea fonamental que no podem perdre mai de vista, en aquest sentit?

Doncs que no es tracta de simples tecnologies, més o menys útils o perilloses, per educar, sinó de formes d’accés a la informació, de comprensió del món i de relació amb els altres que han canviat les intel·ligències, les identitats, les formes d’aprendre i les formes de conviure. I és en aquest context on no podem deixar sols els adolescents.

•    Quin és el pitjor mal que viuen els adolescents d’ara i quina és la seva major fortalesa?

Probablement les pressions del mercat, la conformació de la seva manera de ser a partir d’un domini total del mercat sobre les seves vides. Alhora, també són generacions que poden tenir molta més informació, que no estan sotmeses a dogmes, que no estan obligades a seguir tradicions, que poden crear, divulgar i expressar-se molt més.

•    Quins són els teus escriptors preferits en català i en castellà?

No tinc escriptors preferits en cap llengua i llegeixo tant com puc en català, castellà i, menys, en francès. Sovint, traduccions en un d’aquests idiomes. Estimo llibres que vaig descobrint i que, després, seran substituïts per uns altres. Llegeixo bàsicament en digital, i mirar el meu lector d’ebooks significa reconstruir el meu relat lector. Llegeixo literatura i assaig.

Obres relativament recents que es troben a la memòria digital anotades i m’han agradat:

Isabel Allende: El amante japonés
Philippe Meirieu: Éduquer après les attentats
Nadeem Aslam: El jardín de un hombre ciego
Anthony Pagden: La Ilustración
Angelika Schrobsdorff: Tu no ets una mare com les altres
Jaume Cabré: Jo confesso
Patrick Modiano: L’herba de les nits
Joël Dicker: El libro de los Baltimore
Donna Tartt: El jilguero

•    Quin és l’últim llibre que t’ha emocionat MOLT?

Patria, de Fernando Aramburu.

•    Recomana’ns un llibre d’un autor/a d’aquí!

Desig de xocolata, de Care Santos.

•    Recomana’ns un llibre d’un autor/a d’allà!

La úlima noche en Tremore Beach, de Mikel Santiago.

•    Recomana’ns un llibre d’un autor/a de més enllà!

Los peces no cierran los ojos, d’Erri De Luca.

•    I ara, quin projecte tens entre mans?

M’he promès no escriure més llibres d’adolescents (no més articles) però no deixar d’escriure. Tinc dos compromisos editorials. Per a Eumo estic escrivint una cosa similar a “Les preguntes inevitables que s’ha de fer tot mestre”, una proposta sobre els interrogants i la recerca de respostes del que significa educar avui. Per a Rosa Sensat he d’escriure, abans d’acabar l’any, un text per a la seva col·lecció Testimonis. Serà, més o menys, així: “Grans temes amb els quals he compartit la vida. Preguntes, respostes i experiències d’una vida en bona companyia educativa”.

Ara, però, intento pintar. Al setembre faré la meva primera exposició: Llums per mirar el món.

•    Moltes gràcies per respondre les nostres preguntes, Jaume!

 

Aquí teniu els primers capítols en pdf de Estima’m quan menys ho mereixi… perquè és quan més ho necessito, de Jaume Funes.

Títol: Estima’m quan menys ho mereixi… perquè és quan més ho necessito
Autor: Jaume Funes
Editorial: Columna
Col·lecció: NO FICCIÓ COLUMNA
Pàgines: 272
ISBN: 978-84-664-2379-3
Preu: 17,90€

Share

Sebastià Alzamora ens escriu «Algunes notes sobre l’escriptura de ‘La netedat’»

Ens el vam trobar a la Rambla Catalunya la tarda de la Diada de Sant Jordi. Estava flanquejat per escriptores d’èxit i acompanyat per un altre escriptor que no passa per ser “fàcil” com és en Vicenç Pagès. I resulta que després de fer-li un parell de fotos -a ell i a en Pagès- li vam dir allò de

“Si ens el vols explicar al Nosaltresllegim, portes obertes!”

I dit i fet! Sebastià Alzamora ens ofereix Algunes notes sobre l’escriptura de ‘La netedat’, el seu últim llibre de poesia. – Aquí el teniu!

Vaig escriure els primers poemes que acabarien formant part de La netedat l’any 2012, després de tres anys en què havia publicat dues novel·les, Miracle a Llucmajor i Crim de sang, però no havia escrit cap poema que em semblés digne de ser tingut en compte (en poesia, havia publicat el llibre La part visible l’any 2009). Aquests primers poemes varen ser els que ara es poden trobar a La netedat amb els títols “Un poema indecent” i “Un poema més presentable”. També són d’aquesta primera tongada “Els erudits” (l’única peça d’una sèrie de versions de Yeats que vaig trobar publicable) i una primera versió d’“Intent fallit”, un poema de només tres versos que va tardar, tanmateix, alguns anys a arribar a la seva versió definitiva. Aleshores ja estava malalt d’alcoholisme, tot i que aleshores jo no ho sabia o, més ben dit, no volia saber-ho. No em vaig posar en tractament fins al juny de 2016, després de més tres anys de caiguda personal en picat.

Durant aquests anys, tot i així, vaig seguir escrivint poemes, tret de l’interval que va abastar la segona meitat del 2015 i la primera del 2016, en què escriure se’m va fer extremadament difícil perquè l’alcohol m’havia atacat la vista fins a reduir la meva visió a un trenta per cent escàs. Després de la desintoxicació i en iniciar la rehabilitació (no són la mateixa cosa), vaig reprendre l’escriptura del llibre. En algun moment dels anys anteriors ja havia decidit que el títol seria el que és, de manera que vaig fer una tria dels poemes que tenia escrits, prescindint d’aquells que, al meu parer, no s’adeien amb la idea de la netedat, que a més de títol, se m’imposava com a fil conductor del llibre. Del poema llarg i homònim que ara tanca el conjunt ja n’existia una primera versió que es corresponia aproximadament amb la meitat del que ha acabat essent la versió final. En els mesos següents, vaig escriure aquesta versió definitiva del poema extens, a més d’un grapat de nous poemes breus que han acabat completant les diferents seccions del llibre (especialment les “Marines”, de les quals, en aquell moment, només n’existia la primera). També vaig publicar un article als diaris Ara i Ara Balears, en què donava a conèixer el meu alcoholisme. Vaig pensar que fer-ho podia ser útil per a la meva recuperació, i tenia a més l’esperança que també pogués fer algun servei a altres persones que es trobessin en aquesta situació. Em satisfà molt poder dir que va ser així, en els dos aspectes.

Després va entrar en la història del llibre el dibuixant Julio César Pérez, bon amic meu i no obstant això artista magnífic, que amb els seus dibuixos plens de força i bellesa va donar al llibre la fesomia que ara poden conèixer els lectors. Mentrestant, jo em trobo ara en la fase final de la meva rehabilitació, que, segons els paràmetres mèdicament establerts, dura dos anys. Escric ara aquestes notes perquè, quan se’m pregunta sobre La netedat, l’alcohol acostuma a sobrevolar la conversa de forma explícita o insinuada, com per altra banda és lògic i comprensible. Acostumo a dir, perquè és cert, que aquest no és un llibre sobre l’alcoholisme, ni sobre com recuperar-se’n. No és aquest el tema, ni ho pretén. Del que tracta el llibre és d’una caiguda en solitari dins un pou de brutícia, i de la necessitat de sortir-ne per tornar a sentir-se net, per respirar de bell nou aire no pudent ni contaminat. Crec que tots podem arribar a sentir-nos així en algun moment de la nostra vida, a causa d’una experiència o una altra. I allò a què aspiren aquests poemes és a ser dignes de fer companyia a la persona que els llegeixi, també quan això li succeeixi.

– Sebastià Alzamora

Gràcies, Sebastià, per obrir-nos una mica més les portes de La netedat.

Aquí podeu començar a llegir els primers capítols en pdf de La netedat de Sebastià Alzamora.

Títol: La netedat
Autor: Sebastià Alzamora
Editorial: Proa
Col·lecció: OSSA MENOR
Pàgines: 96
ISBN: 978-84-7588-696-1
PVP: 15€

Share

La tardor de la llibertat, de Víctor Jurado

En Joan Maria Morros, autor del llibre Els coixinets, se’ns estrena com a un de Nosaltres però aquest cop, enlloc d’explicar-nos el seu llibre, ens explica  La tardor de la llibertat, de Víctor Jurado Riba.

A l’autor, el vam entrevistar perquè ens expliqués el llibre!

Aquí teniu l’escrit del Joan Maria:

Aquest Sant Jordi l’ha marcat la literatura inspirada a l’entorn del referèndum de l’1 d’octubre. Llibres que expliquen com hi hem arribat i què ha passat després. Llibres de polítics i de periodistes. I segur que si això fos un estat dels Estats Units, alguna productora hauria estrenat alguna pel·lícula sobre el tema. El Víctor Jurado els ha fet el pas previ: escriure ‘La tardor de la llibertat’: la història d’un amor… impossible? entre els dos sectors, l’indepe i l’unionista. En Jurado es nota que és una de les persones que ha viscut a peu de carrer què ha passat a Catalunya aquests últims mesos. I si el lector també ho ha fet, li agradarà La tardor de la llibertat. La clau: heu d’imaginar-vos una situació: les setmanes prèvies i posteriors al referèndum de l’1 d’octubre són l’escenari en el qual viuen tres personatges: l’Arnau, un estudiant universitari d’història; la Irene, una guàrdia civil destinada a Altea a qui fan anar a Barcelona per infiltrar-se i trobar informació de l’entorn indepe; i el Salvador, un traductor que acaba tenint contacte amb tots dos. Això és ‘La tardor de la llibertat’, una novel·la amb un quart protagonista: l’amor. Un amor que arriba de la mateixa manera com han passat la majoria de les coses en aquest país aquests últims mesos: sense avisar:

El jove la mira de fit a fit. Deu tenir cinc anys més que ell, però és molt bonica. Té la pell delicada i uns llavis en els quals ja comença a somiar.

Aquesta és la trobada entre el noi i la noia, d’una manera casual: en una manifestació. El Víctor Jurado ha triat aquests personatges i aquesta època per escriure una novel·la que es llegeix ràpid gràcies a l’estructura dels seus capítols i a la proximitat del que s’explica. És fàcil per al lector identificar-se amb aquests fets, i fins i tot amb algun dels protagonistes. Cada tres capítols aproximadament anem avançant amb les històries de l’Arnau, la Irene i el Salvador; ens imaginem que són coneguts nostres; recordem les manifestacions. És la fórmula de jugar amb fets molt pròxims i que ens toquen la pell, de tenir uns personatges que podríem haver tingut al nostre costat a les protestes a Rambla Catalunya o a la Gran Via, i d’explicar les coses d’una manera planera, com si ens ho digués un amic.

No trobareu la resposta a per què hem arribat fins aquí però és idoni per reviure ficcionats alguns moments dels últims mesos i llegir en estones curtes.

Gràcies pel teu escrit, Joan Maria! I ens llegim al Nosaltresllegim!

Aquí teniu els primers capítols en pdf de La tardor de la llibertat, de Víctor Jurado Riba.

Títol: La tardor de la llibertat
Autor: Víctor Jurado Riba
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 272
ISBN: 978-84-664-2358-8
Preu: 16,90€

Share

Tot Messi, de Jordi Puntí

València és comparable a Barcelona en molts aspectes: tots tenim bons músics, excel·lents escriptors, bons actors, actrius i cuiners. Això no obstant, com a valencià, llance la tovallola en temes futbolístics perquè nosaltres teníem a David Albelda i vosaltres al millor del món: Lionel Andrés Messi. Avui en dia, qui no reconeix la superioritat d’aquest sobre la resta és perquè no hi entén de futbol o no vol entendre-hi. I ja pots dur tatuat l’escut de l’Espanyol o del Reial Madrid, que res no canviarà perquè, com em va dir un amic ahir, nosaltres podrem dir “Jo sóc aquell que va veure jugar Messi”.

Amb aquesta premissa, Jordi Puntí engega un llibre que em sembla una meravella. Ja no només per com està escrit —que també— sinó per la forma que té d’arribar al cor dels aficionats del futbol. L’escriptor manlleuenc sap com tocar-nos la fibra sensible rememorant moments claus de l’astre blaugrana i, per què negar-ho, dibuixant un petit somriure a la boca del lector. Jordi Puntí reparteix informació com Xavi repartia el joc, amb seguretat, subtilesa i estil. L’anàlisi dels elements que envolten el futbol també té el seu protagonisme, demostrant-nos que a Tot Messi hi ha més coses que una simple biografia.

«A Messi no se li poden posar adjectius. Jo no en tinc més, se m’han acabat.» – Amb el temps, aquest recurs periodístic —dir que no hi ha paraules— s’ha convertit en una manera més d’elogiar les grans actuacions de Messi. Per descomptat que no falten adjectius al diccionari (mai no en falten) i si de cas hi ha periodistes a qui els falla el vocabulari. De fet, Messi és tot el contrari: crea llenguatge.

A banda de deixar clara la gegantesca diferència que hi ha entre els narradors espanyols (que creuen que amb l’allargament de la -O a la paraula gol ho tenen tot fet), Puntí ens descriu un seguit de persones que envolten l’astre argentí amb els qui fa l’anàlisi personal de per què no són comparables, malgrat ser bon jugadors, com Cristiano Ronaldo, Ronaldinho o el propi Maradona.

El punt àlgid del llibre l’he trobat a la pàgina 58, on compara de forma magistral les sis propostes per definir l’art i la literatura del segle XXI d’Italo Calvino i el joc de l’argentí.

Lleugeresa en la carrera, rapidesa a l’hora d’esprintar, exactitud quan defineix, visibilitat quan el partit està obscur i multiplicitat amb la seua importància dins i fora del camp. Característiques d’una novel·la… Però -per què no?-, és que n’hi ha cap que no puguem atribuir a l’argentí?

El caràcter personal amb el qual Jordi Puntí descriu Messi és com el del pare que descriu el seu fill. Al principi em semblava que un llibre dedicat a l’argentí podia ser una mica massa però crec que es queda curt. Tanque el llibre amb un somriure als llavis, recordant de memòria les nombroses situacions que Puntí ens fa rememorar: el gol maradonià, la celebració besant la seua bota blava o aquell mític contracte a un tovalló de classe mitjana.

Per acabar, només cal citar Jorge Valdano, que sintetitza allò que tots pensem però que pocs diuen: «el millor jugador del món és Messi. El segon millor jugador del món és Messi lesionat».

Aquí teniu el seu últim recull de contes, Això no és Amèrica que ens va explicar la Montse no fa tant, i en aquest post hi trobareu les seves Maletes perdudes. Torna aviat, Puntí! Nosaltres t’estarem esperant!

Títol: Tot Messi
Autor: Jordi Puntí
Editorial: Empúries
Col·lecció: EMPURIES NARRATIVA
Pàgines: 144
ISBN: 978-84-17016-49-4
PVP: 15,50€

 

Share

Turbulències i tribulacions. Els anys de les retallades, d’Albert Carreras, Andreu Mas-Colell i Ivan Planas

En Lluís, el nostre lector més amant de l’economia ha afrontat tot un repte: Turbulències i tribulacions. Els anys de les retallades, d’Albert Carreras, Andreu Mas-Colell i Ivan Planas.

La cúpula del Departament d’Economia de la Generalitat de Catalunya durant els anys de les retallades -les dues legislatures d’Artur Mas entre 2011 i 2015- dóna explicacions:

A finals del 2010, enmig de la pitjor crisi econòmica dels últims 80 anys, Andreu Mas-Collel i el seu equip, en què també es trobaven Albert Carreras i Ivan Planas, van prendre possessió de la Conselleria d’Economia de la Generalitat de Catalunya. Foren els responsables de gestionar la reducció de la despesa més important que ha conegut la Generalitat moderna: el que es va acabar anomenant “les retallades”.

Turbulències i tribulacions és la visió dels tres autors sobre els seus quatre anys a l’ull de l’huracà. En una combinació de memòries, reportatge i anàlisi tècnica, relaten la realitat amb què es van trobar, les prioritats que van marcar, les opcions que tenien (i les que no tenien) i la manera com van prendre les decisions econòmiques de què depenien tants ciutadans. El seu to és neutre i asèptic. Érem aquí i ens vam trobar això; vosaltres ho haguéssiu fet millor?

Malgrat l’honestedat dels autors, o potser per la seva honestedat, m’ha estat impossible evitar un sentiment de desesperança mentre llegia Turbulències i tribulacions. Com Sísif empenyent la roca muntanya amunt, els autors buscaven diners i recursos sota les pedres per quadrar els pressupostos de cada any amb l’esperança que els ajustos serien els últims, per trobar-se al final de l’esforç amb una realitat encara pitjor del que es preveia (la crisi del deute grec) o amb un ministre d’Hisenda (Elena Salgado, Cristóbal Montoro) encantat d’exigir encara més. La roca queia muntanya avall i calia tornar a empènyer de nou.

Ell relat és il·luminador sobre molts aspectes de la realitat política i econòmica catalana dels últims anys. Els excessos del període anterior a la crisi es fan evidents. Les tuneladores de la línia 9 del metro tenien un cost d’un milió d’euros… al dia! Els trens nous van arribar (i es van haver de començar a pagar) abans d’acabar-se la construcció de la via. L’administració vivia a crèdit, confiant que la bombolla duraria per sempre.

També es fan evidents les distorsions i els biaixos del sistema autonòmic: la capacitat del Ministeri d’Hisenda de centrifugar la contenció de la despesa a la Generalitat en base a criteris polítics i previsions esbiaixades, o l’arbitrarietat en decisions sobre inversions i arquitectura empresarial. Per què va sobreviure Bankia com a entitat diferenciada, i no Catalunya Caixa? Com fou la caiguda de Spanair?

Al final, es consolida una desconfiança absoluta entre la Generalitat de Catalunya i els seus homòlegs estatals. En l’època socialista, el Ministeri d’Hisenda es veu sobrepassat per la crisi a causa de la inexperiència i d’un optimisme irreal, en l’època popular els gestors arriben amb una estratègia ben clara i predefinida d’aprimar les comunitats autònomes asfixiant-ne el finançament. Mentrestant, Mas-Colell i els seu equip suen sang cada semestre per pagar nòmines i farmàcies. La continuació de la història i la progressiva degeneració de les relacions l’hem viscuda en els últims mesos.

El 1971 es van filtrar a la premsa nord-americana els “papers del Pentàgon”, que oferien una visió detallada de la participació dels Estats Units als afers del Vietnam. El secretari de Defensa Robert McNamara, de carrera política molt discutida, n’havia encarregat l’elaboració amb l’esperança de poder promoure un debat factual i raonat en la posteritat, un cop la guerra hagués acabat. (Spielberg hi ha dedicat la seva última pel·lícula). Turbulències i tribulacions és, salvant les distàncies, els papers de la Conselleria d’Economia.

La reivindicació d’uns gestors que, en moments molt complicats en què cap decisió era bona, van haver de posar la casa en ordre i gestionar el patiment en espera de temps millors.

Moltes gràcies, Lluís per ressenyar-nos un llibre que no deu haver estat lleuger però segur que és molt i molt interessant!

Aquí teniu els primers capítols en pdf de les Turbulències i tribulacions de Carreras, Mas-Colell i Planas.

Títol: Turbulències i tribulacions. Els anys de les retallades
Autor: Albert Carreras, Andreu Mas-Colell i Ivan Planas
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: Llibres a l’Abast
Pàgines: 352
ISBN: 978-84-297-7657-7
Preu: 19,50€

Share

La dieta de les emocions, de Neus Elcacho

La Mariona torna al Nosaltresllegim amb una de les seves passions: el menjar i la digestió! Més enllà del comentari desafortunat per introduir el seu escrit, aquí hi trobareu una ressenya d’una mena de llibre que no expliquem gaire: el llibre pràctic.

Aquí teniu La dieta de les emocions, de Neus Elcacho:

No hi parem massa atenció però frases com “Menjar per pensar, pensar per menjar” o “Ets el que menges” defineixen de forma clara el que suposa per al nostre cos l’alimentació.

Tenim pressa, mengem ràpid, sense horaris, ja no cuinem. Molts es veurien identificats dins d’aquests estereotips. Però cada vegada més gent es preocupa del què menja i com ho menja. L’ecologia i el menjar de proximitat estan de moda.

Cada vegada són més els que s’adonen que una dieta correcta et fa donar el màxim de tu mateix.

Neus Elcacho, dietista integrativa i coach nutricional ens explica en el seu llibre, la dieta de les emocions quines són les claus per trobar l’equilibri mental i emocional a través de certs aliments. La seva filosofia consisteix a tractar ment i cos com un tot, treballant les emocions l’alimentació i l’exercici.

Per aquells que vulguin aprofundir en com el cos metabolitza certs aliments, com processa el que ingerim diàriament, trobaran explicacions científiques que aportaran llum en el complicadíssim mon de la digestió.

També hi trobareu explicació a alguns símptomes que potser heu experimentat i que desconeixíeu que estaven relacionats amb el que havíeu menjat.

Tots acostumem a menjar de 3 a 5 vegades al dia. No a tots ens agrada cuinar. Sovint no mengem el que hauríem i sovint abusem d’alguns aliments, ho sabem, en som conscients i tot i així ho seguim fent. Tenim tanta facilitat en trobar aliments super processats, ho tenim tan a l’abast que no fem l’esforç de renunciar-hi. Alguns aliments els associem a la felicitat i alguns ens hi confessem addictes. També manifestem fàstic. Tenim en general una relació ansiosa amb el menjar. Una amistat poc saludable.

La majoria hem fet alguna mena de règim durant la nostra vida.. Hem anat al dietista quinzenalment i hem preparat taules on anotem tot el que hem menjat. I tot i així,  encara hi ha moltíssims aspectes de l’alimentació que desconeixem.

Sempre he pensat que a l’escola ens haurien d’explicar una mica millor tot el que comporta l’alimentació i com ho processa el nostre organisme.

Crec que la Neus n’és molt conscient d’aquesta carència educativa i a banda de donar consells en la dieta ens dona pautes per dormir millor i en general per viure una mica més feliços. Esteu davant d’un bon manual d’instruccions, que no de distraccions. 😃

Ja us ho adverteixo, si no hi poseu força de voluntat, aquest llibre es farà feixuc. De poc us servirà. Si sou dels que us sobra algun quilet, llegint aquest llibre potser us adonareu que el que us falta no és fer una dieta, sinó ser una mica més feliços. La Neus us hi ajudarà.

I si arribeu al final, no us perdeu el receptari.

Qui dorm a taula i menja al llit no té el seny complit.
El menjar reescalfat, doneu-li al gat!

Aquí teniu els primers capítols de La dieta de les emocions de la Neus Elcacho.

Títol: La dieta de les emocions
Autor: Neus Elcacho
Editorial: Columna
Col·lecció: NO FICCIÓ COLUMNA
Pàgines: 272
ISBN: 978-84-664-2338-0
Preu: 17,95€

Share

Recorda sempre això, d’Antoni Carrasco

Últimament Empúries està traient a la llum una sèrie de títols de narrativa que caldria destacar i donar l’enhorabona a la persona pertinent. Un cop més, la tria de publicar aquesta obra ha estat una decisió excel·lent per molts motius.

No començaré per la història sinó per la forma de narrar. Antoni Carrasco té un estil peculiar que fa que m’enganxen les seues històries. Tanmateix com va ser a La segona lluna, en poc més de 100 pàgines l’autor engega tres històries aparentment independents que es van complementant i fan de tres relats un únic fil narratius per al goig dels lectors. Quelcom semblant podem veure a Recorda sempre això, on podrem veure com cada un dels set contes que hi trobem és un capítol de la història del personatge, qui és protagonista i narrador. La forma de narració també ens recorda al llibre citat adès, clar i amb fermesa sense esquivar cap tema incòmode ni feridor per al protagonista. En conseqüència, el lector té la sensació de trobar-se en la situació de dubtar si la història que ens presenten és una mena de biografia o és del tot inventada.

Recorda sempre això és el relat de la relació que té el narrador amb els pares al llarg dels anys, des d’una primera etapa situada a la caserna grisa i sòrdida de la Guàrdia Civil al barri Xino de Barcelona —capítol que em sembla una joia— fins al viatge a Terra Santa amb el pare, passant per un episodi que narra aquell servici militar que a alguns tan lluny ens agafa.

No he tornat a entrar a la caserna des que en vam marxar. Un dia, la meva mare em va comentar que jo ara, si hi anés, no hi reconeixeria gaire cosa, que el pati era ple de cotxes i que, després d’enderrocar-ho tot, l’havien reconstruït sencera.

En aquest llibre no espereu que hi hagi finals entrebancats que fan un gir de 180 graus amb personatges que apareixen del no-res i que de cop i volta són vitals, no. Antoni Carrasco t’obliga a fer una lectura atenta, sense botar-nos paraules ni detalls. Els finals queden oberts, atorgant cert protagonista al lector, que amb els fets que ha llegit en construirà un o un altre. L’estil no deixa lloc als enlluernaments, ni unes formes barroques que et puguin distreure d’allò important. Carrasco demostra una gran capacitat d’observació com a narrador per fer valdre uns detalls que als nostres ulls passen desapercebuts. Amb una escriptura estructurada, sense gens d’interès per desconcertar-nos, Carrasco posa en ordre el passat per fer-nos entendre el present.

Un llibre totalment recomanable, tant per l’estil com per la forma, amb unes descripcions interiors que et fan créixer a mesura que ho fan els personatges, com si narrador i lector tingueren el mateix grau de protagonisme.

Aquí teniu els primers capítols en pdf del Premi Marian Vayreda de l’Antoni Carrasco.

Títol: Recorda sempre això
Autor: Antoni Carrasco
Editorial: Empúries
Col·lecció: EMPURIES NARRATIVA
Premi Marian Vayreda 2017
Pàgines: 224
ISBN: 978-84-17016-30-2
PVP: 17,50€

Share

Venjaré la teva mort, de Carme Riera

Arriba al Nosaltresllegim el nou llibre de Carme Riera, Venjaré la teva mort, i ens el ressenya l’Imma Gómez Pallarès. Aquí teniu el seu escrit sobre el llibre. A veure què ens explica!

Segueixo Carme Riera des que va publicar Te deix, amor, la mar com a penyora, l’any 75. Encara era una nena de 13 anys, però em va captivar; vaig llegir i rellegir aquelles narracions poètiques descobrint tot un món nou…

Aquella primera edició tan estimada se l’havia de menjar la nostra gossa Cendra al cap de 20 anys en un atac de fam literària sobtat. El seu bon gust no va minvar el disgust que vaig tenir en aquell moment. Al cap d’uns anys vaig explicar l’anècdota a la Carme Riera i no havien passat ni tres dies que la Cendra va rebre per correu postal un altre exemplar dedicat del magnífic recull de narracions. La Cendra i jo sempre li estarem agraïdes.

Avui estem davant d’una obra del tot diferent. Han plogut, com a mínim, 27 obres literàries més des d’aquell 1975. Pel cap baix, n’he llegit 20. “Venjaré la teva mort” és la primera que llegeixo de les tres que ha escrit de novel·la negra. Ha estat una bona experiència que m’agradarà repetir.

És una novel·la àgil; molt ben documentada i travada en tots els detalls; i manté el suspens i la intriga fins l’últim moment malgrat que la narradora, la protagonista, l’Elena Martínez, ens confessa des del primer moment alguns aspectes rellevants de la trama.

Per primera vegada, la Carme Riera ha deixat la veu i l’escriptura en mans d’un personatge, de la protagonista. Ella se n’ha desdit i ha fet que l’Elena Martínez anés a fer uns cursos d’escriptura a l’Ateneu i escrigués què li va passar. Frases curtes, llenguatge “correcte”, però col·loquial… gairebé no sembla una obra de la Carme Riera, si no fos pel mestratge de la construcció general de l’obra.

Així, doncs, ens trobem amb una detectiu, una dona d’origen gallec, filla d’un guàrdia civil, que aprèn a escriure perquè té la “mala consciència” (sic) d’haver enviat a la presó dues persones per un crim que no van cometre. A partir d’aquesta declaració d’intencions que ens fa la narradora a la nota introductòria, comença a explicar-nos el cas que va investigar arran de la desaparició del Sr. Solivellas, un home de negocis, pare de família d’una colla ben “peculiar”.
No us puc explicar gaire cosa més perquè en una novel·la negra cada detall és important descobrir-lo quan toca i no seré jo qui us aixafi la guitarra.

En aquesta última obra de la Carme Riera hi trobareu intriga, evidentment, però també una bona dosi de crítica social, de suport als més febles (nens i animals), de denúncia de la violència de gènere i de la pedofília, entre molts altres subtemes, tots amanits amb una bona cullerada d’ironia i de sarcasme. Quan trobeu la “Colla dels defensors dels caganers” o el partit polític “Catalans de Soca-rel” ja m’ho direu.

Final inesperat? Obert? …? Llegiu-la, no voldreu que us ho digui jo!

Aquí teniu els primers capítols de Venjaré la teva mort de Carme Riera en pdf.

Gràcies pel teu escrit, Imma! Aviat t’haurem de donar firma, a aquest ritme de lectura!

Títol: Venjaré la teva mort
Autor: Carme Riera
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El Balancí
Pàgines: 320
ISBN: 978-84-297-7665-2
PVP: 18,90€

Share

Obaga, d’Albert Villaró

Torna al Nosaltres l’última incorporació que hem fet en la nòmina de lectores i lectors. Aquí teniu l’Imma Gómez Pallarès ressenyant-nos una antiga novel·la d’Albert Villaró, autor de la recent El sindicat de l’oblit, la continuació del Premi Josep Pla de 2014 Els ambaixadors.

Endavant, Imma!

Les meves vaques tenen la mania de vedellar de matinada, i amb preferència les nits de lluna plena, en un rampell romàntic. Això només passa amb les meves, pel que sembla. És un fet ben curiós, digne d’estudi.

Així comença Obaga, d’Albert Villaró. Si no fos per la coberta -una mica bèstia, cal dir-ho- podríem pensar que comencem una novel·la rural amb deixos romàntics ensucrats. Res més lluny del que us trobareu quan us animeu a llegir-la.

Villaró va publicar Obaga l’any 2003 i us he de confessar que aleshores, malgrat l’èxit que va tenir, em va passar del tot desapercebuda. Visca les reedicions, doncs, que m’han fet descobrir-la quinze anys després!

És un relat que transcorre gairebé tot en l’àmbit rural, en una població dels Pirineus, on una trama misteriosa de contraban és possible.

En Tomàs, el protagonista, és el narrador de tota la història i, a través d’ell, vivim aquest relat de misteri on la resta de personatges van entrant i sortint d’escena el just i necessari per acomplir la seva funció.

Els personatges semblen sortits d’una pel·lícula còmica que l’atzar ha reunit: la nòvia formal d’en Tomàs, la parella neorural de Barcelona, el contrabandista bo i el dolent, el sergent dels carrabiners,…, i el tiet conco poc parlador (“quatre-centes vuitanta-sis paraules, comptant-hi les interjeccions” en tot un any), persona entranyable, que sempre hi és quan cal ser-hi.

Les frases fetes i el lèxic, entre d’altres, “afededéu” que ens fan reconèixer un parlar autèntic, real i natural, lluny d’un estàndard escrit forçat. L’oralitat marca la narració i li dona el to viu i àgil de la història.

Misteri, corrupció i humor de la gent de terra endins, amb una narració fresca, són bons ingredients per passar una bona estona i per esperar un final…

Que potser us pensàveu que us explicaria el final? No us en diré res de res. Ja me l’explicareu vosaltres.

Gràcies per l’escrit, Imma! Torna aviat al Nosaltresllegim!

Aquí teniu els primers capítols del llibre de l’Albert Villaró en pdf. Esperem que us agradi!

Títol: Obaga
Autor: Albert Villaró
Editorial: Columna Edicions
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 192
ISBN: 978-84-664-2350-2
Preu: 15,90€

Share