Arxiu d'etiquetes: Escrit originalment en català

Llibres que no han estat traduïts al català, sinó que hi han estat escrits.

La tardor de la llibertat, de Víctor Jurado

En Joan Maria Morros, autor del llibre Els coixinets, se’ns estrena com a un de Nosaltres però aquest cop, enlloc d’explicar-nos el seu llibre, ens explica  La tardor de la llibertat, de Víctor Jurado Riba.

A l’autor, el vam entrevistar perquè ens expliqués el llibre!

Aquí teniu l’escrit del Joan Maria:

Aquest Sant Jordi l’ha marcat la literatura inspirada a l’entorn del referèndum de l’1 d’octubre. Llibres que expliquen com hi hem arribat i què ha passat després. Llibres de polítics i de periodistes. I segur que si això fos un estat dels Estats Units, alguna productora hauria estrenat alguna pel·lícula sobre el tema. El Víctor Jurado els ha fet el pas previ: escriure ‘La tardor de la llibertat’: la història d’un amor… impossible? entre els dos sectors, l’indepe i l’unionista. En Jurado es nota que és una de les persones que ha viscut a peu de carrer què ha passat a Catalunya aquests últims mesos. I si el lector també ho ha fet, li agradarà La tardor de la llibertat. La clau: heu d’imaginar-vos una situació: les setmanes prèvies i posteriors al referèndum de l’1 d’octubre són l’escenari en el qual viuen tres personatges: l’Arnau, un estudiant universitari d’història; la Irene, una guàrdia civil destinada a Altea a qui fan anar a Barcelona per infiltrar-se i trobar informació de l’entorn indepe; i el Salvador, un traductor que acaba tenint contacte amb tots dos. Això és ‘La tardor de la llibertat’, una novel·la amb un quart protagonista: l’amor. Un amor que arriba de la mateixa manera com han passat la majoria de les coses en aquest país aquests últims mesos: sense avisar:

El jove la mira de fit a fit. Deu tenir cinc anys més que ell, però és molt bonica. Té la pell delicada i uns llavis en els quals ja comença a somiar.

Aquesta és la trobada entre el noi i la noia, d’una manera casual: en una manifestació. El Víctor Jurado ha triat aquests personatges i aquesta època per escriure una novel·la que es llegeix ràpid gràcies a l’estructura dels seus capítols i a la proximitat del que s’explica. És fàcil per al lector identificar-se amb aquests fets, i fins i tot amb algun dels protagonistes. Cada tres capítols aproximadament anem avançant amb les històries de l’Arnau, la Irene i el Salvador; ens imaginem que són coneguts nostres; recordem les manifestacions. És la fórmula de jugar amb fets molt pròxims i que ens toquen la pell, de tenir uns personatges que podríem haver tingut al nostre costat a les protestes a Rambla Catalunya o a la Gran Via, i d’explicar les coses d’una manera planera, com si ens ho digués un amic.

No trobareu la resposta a per què hem arribat fins aquí però és idoni per reviure ficcionats alguns moments dels últims mesos i llegir en estones curtes.

Gràcies pel teu escrit, Joan Maria! I ens llegim al Nosaltresllegim!

Aquí teniu els primers capítols en pdf de La tardor de la llibertat, de Víctor Jurado Riba.

Títol: La tardor de la llibertat
Autor: Víctor Jurado Riba
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 272
ISBN: 978-84-664-2358-8
Preu: 16,90€

Share

Tot Messi, de Jordi Puntí

València és comparable a Barcelona en molts aspectes: tots tenim bons músics, excel·lents escriptors, bons actors, actrius i cuiners. Això no obstant, com a valencià, llance la tovallola en temes futbolístics perquè nosaltres teníem a David Albelda i vosaltres al millor del món: Lionel Andrés Messi. Avui en dia, qui no reconeix la superioritat d’aquest sobre la resta és perquè no hi entén de futbol o no vol entendre-hi. I ja pots dur tatuat l’escut de l’Espanyol o del Reial Madrid, que res no canviarà perquè, com em va dir un amic ahir, nosaltres podrem dir “Jo sóc aquell que va veure jugar Messi”.

Amb aquesta premissa, Jordi Puntí engega un llibre que em sembla una meravella. Ja no només per com està escrit —que també— sinó per la forma que té d’arribar al cor dels aficionats del futbol. L’escriptor manlleuenc sap com tocar-nos la fibra sensible rememorant moments claus de l’astre blaugrana i, per què negar-ho, dibuixant un petit somriure a la boca del lector. Jordi Puntí reparteix informació com Xavi repartia el joc, amb seguretat, subtilesa i estil. L’anàlisi dels elements que envolten el futbol també té el seu protagonisme, demostrant-nos que a Tot Messi hi ha més coses que una simple biografia.

«A Messi no se li poden posar adjectius. Jo no en tinc més, se m’han acabat.» – Amb el temps, aquest recurs periodístic —dir que no hi ha paraules— s’ha convertit en una manera més d’elogiar les grans actuacions de Messi. Per descomptat que no falten adjectius al diccionari (mai no en falten) i si de cas hi ha periodistes a qui els falla el vocabulari. De fet, Messi és tot el contrari: crea llenguatge.

A banda de deixar clara la gegantesca diferència que hi ha entre els narradors espanyols (que creuen que amb l’allargament de la -O a la paraula gol ho tenen tot fet), Puntí ens descriu un seguit de persones que envolten l’astre argentí amb els qui fa l’anàlisi personal de per què no són comparables, malgrat ser bon jugadors, com Cristiano Ronaldo, Ronaldinho o el propi Maradona.

El punt àlgid del llibre l’he trobat a la pàgina 58, on compara de forma magistral les sis propostes per definir l’art i la literatura del segle XXI d’Italo Calvino i el joc de l’argentí.

Lleugeresa en la carrera, rapidesa a l’hora d’esprintar, exactitud quan defineix, visibilitat quan el partit està obscur i multiplicitat amb la seua importància dins i fora del camp. Característiques d’una novel·la… Però -per què no?-, és que n’hi ha cap que no puguem atribuir a l’argentí?

El caràcter personal amb el qual Jordi Puntí descriu Messi és com el del pare que descriu el seu fill. Al principi em semblava que un llibre dedicat a l’argentí podia ser una mica massa però crec que es queda curt. Tanque el llibre amb un somriure als llavis, recordant de memòria les nombroses situacions que Puntí ens fa rememorar: el gol maradonià, la celebració besant la seua bota blava o aquell mític contracte a un tovalló de classe mitjana.

Per acabar, només cal citar Jorge Valdano, que sintetitza allò que tots pensem però que pocs diuen: «el millor jugador del món és Messi. El segon millor jugador del món és Messi lesionat».

Aquí teniu el seu últim recull de contes, Això no és Amèrica que ens va explicar la Montse no fa tant, i en aquest post hi trobareu les seves Maletes perdudes. Torna aviat, Puntí! Nosaltres t’estarem esperant!

Títol: Tot Messi
Autor: Jordi Puntí
Editorial: Empúries
Col·lecció: EMPURIES NARRATIVA
Pàgines: 144
ISBN: 978-84-17016-49-4
PVP: 15,50€

 

Share

Turbulències i tribulacions. Els anys de les retallades, d’Albert Carreras, Andreu Mas-Colell i Ivan Planas

En Lluís, el nostre lector més amant de l’economia ha afrontat tot un repte: Turbulències i tribulacions. Els anys de les retallades, d’Albert Carreras, Andreu Mas-Colell i Ivan Planas.

La cúpula del Departament d’Economia de la Generalitat de Catalunya durant els anys de les retallades -les dues legislatures d’Artur Mas entre 2011 i 2015- dóna explicacions:

A finals del 2010, enmig de la pitjor crisi econòmica dels últims 80 anys, Andreu Mas-Collel i el seu equip, en què també es trobaven Albert Carreras i Ivan Planas, van prendre possessió de la Conselleria d’Economia de la Generalitat de Catalunya. Foren els responsables de gestionar la reducció de la despesa més important que ha conegut la Generalitat moderna: el que es va acabar anomenant “les retallades”.

Turbulències i tribulacions és la visió dels tres autors sobre els seus quatre anys a l’ull de l’huracà. En una combinació de memòries, reportatge i anàlisi tècnica, relaten la realitat amb què es van trobar, les prioritats que van marcar, les opcions que tenien (i les que no tenien) i la manera com van prendre les decisions econòmiques de què depenien tants ciutadans. El seu to és neutre i asèptic. Érem aquí i ens vam trobar això; vosaltres ho haguéssiu fet millor?

Malgrat l’honestedat dels autors, o potser per la seva honestedat, m’ha estat impossible evitar un sentiment de desesperança mentre llegia Turbulències i tribulacions. Com Sísif empenyent la roca muntanya amunt, els autors buscaven diners i recursos sota les pedres per quadrar els pressupostos de cada any amb l’esperança que els ajustos serien els últims, per trobar-se al final de l’esforç amb una realitat encara pitjor del que es preveia (la crisi del deute grec) o amb un ministre d’Hisenda (Elena Salgado, Cristóbal Montoro) encantat d’exigir encara més. La roca queia muntanya avall i calia tornar a empènyer de nou.

Ell relat és il·luminador sobre molts aspectes de la realitat política i econòmica catalana dels últims anys. Els excessos del període anterior a la crisi es fan evidents. Les tuneladores de la línia 9 del metro tenien un cost d’un milió d’euros… al dia! Els trens nous van arribar (i es van haver de començar a pagar) abans d’acabar-se la construcció de la via. L’administració vivia a crèdit, confiant que la bombolla duraria per sempre.

També es fan evidents les distorsions i els biaixos del sistema autonòmic: la capacitat del Ministeri d’Hisenda de centrifugar la contenció de la despesa a la Generalitat en base a criteris polítics i previsions esbiaixades, o l’arbitrarietat en decisions sobre inversions i arquitectura empresarial. Per què va sobreviure Bankia com a entitat diferenciada, i no Catalunya Caixa? Com fou la caiguda de Spanair?

Al final, es consolida una desconfiança absoluta entre la Generalitat de Catalunya i els seus homòlegs estatals. En l’època socialista, el Ministeri d’Hisenda es veu sobrepassat per la crisi a causa de la inexperiència i d’un optimisme irreal, en l’època popular els gestors arriben amb una estratègia ben clara i predefinida d’aprimar les comunitats autònomes asfixiant-ne el finançament. Mentrestant, Mas-Colell i els seu equip suen sang cada semestre per pagar nòmines i farmàcies. La continuació de la història i la progressiva degeneració de les relacions l’hem viscuda en els últims mesos.

El 1971 es van filtrar a la premsa nord-americana els “papers del Pentàgon”, que oferien una visió detallada de la participació dels Estats Units als afers del Vietnam. El secretari de Defensa Robert McNamara, de carrera política molt discutida, n’havia encarregat l’elaboració amb l’esperança de poder promoure un debat factual i raonat en la posteritat, un cop la guerra hagués acabat. (Spielberg hi ha dedicat la seva última pel·lícula). Turbulències i tribulacions és, salvant les distàncies, els papers de la Conselleria d’Economia.

La reivindicació d’uns gestors que, en moments molt complicats en què cap decisió era bona, van haver de posar la casa en ordre i gestionar el patiment en espera de temps millors.

Moltes gràcies, Lluís per ressenyar-nos un llibre que no deu haver estat lleuger però segur que és molt i molt interessant!

Aquí teniu els primers capítols en pdf de les Turbulències i tribulacions de Carreras, Mas-Colell i Planas.

Títol: Turbulències i tribulacions. Els anys de les retallades
Autor: Albert Carreras, Andreu Mas-Colell i Ivan Planas
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: Llibres a l’Abast
Pàgines: 352
ISBN: 978-84-297-7657-7
Preu: 19,50€

Share

La dieta de les emocions, de Neus Elcacho

La Mariona torna al Nosaltresllegim amb una de les seves passions: el menjar i la digestió! Més enllà del comentari desafortunat per introduir el seu escrit, aquí hi trobareu una ressenya d’una mena de llibre que no expliquem gaire: el llibre pràctic.

Aquí teniu La dieta de les emocions, de Neus Elcacho:

No hi parem massa atenció però frases com “Menjar per pensar, pensar per menjar” o “Ets el que menges” defineixen de forma clara el que suposa per al nostre cos l’alimentació.

Tenim pressa, mengem ràpid, sense horaris, ja no cuinem. Molts es veurien identificats dins d’aquests estereotips. Però cada vegada més gent es preocupa del què menja i com ho menja. L’ecologia i el menjar de proximitat estan de moda.

Cada vegada són més els que s’adonen que una dieta correcta et fa donar el màxim de tu mateix.

Neus Elcacho, dietista integrativa i coach nutricional ens explica en el seu llibre, la dieta de les emocions quines són les claus per trobar l’equilibri mental i emocional a través de certs aliments. La seva filosofia consisteix a tractar ment i cos com un tot, treballant les emocions l’alimentació i l’exercici.

Per aquells que vulguin aprofundir en com el cos metabolitza certs aliments, com processa el que ingerim diàriament, trobaran explicacions científiques que aportaran llum en el complicadíssim mon de la digestió.

També hi trobareu explicació a alguns símptomes que potser heu experimentat i que desconeixíeu que estaven relacionats amb el que havíeu menjat.

Tots acostumem a menjar de 3 a 5 vegades al dia. No a tots ens agrada cuinar. Sovint no mengem el que hauríem i sovint abusem d’alguns aliments, ho sabem, en som conscients i tot i així ho seguim fent. Tenim tanta facilitat en trobar aliments super processats, ho tenim tan a l’abast que no fem l’esforç de renunciar-hi. Alguns aliments els associem a la felicitat i alguns ens hi confessem addictes. També manifestem fàstic. Tenim en general una relació ansiosa amb el menjar. Una amistat poc saludable.

La majoria hem fet alguna mena de règim durant la nostra vida.. Hem anat al dietista quinzenalment i hem preparat taules on anotem tot el que hem menjat. I tot i així,  encara hi ha moltíssims aspectes de l’alimentació que desconeixem.

Sempre he pensat que a l’escola ens haurien d’explicar una mica millor tot el que comporta l’alimentació i com ho processa el nostre organisme.

Crec que la Neus n’és molt conscient d’aquesta carència educativa i a banda de donar consells en la dieta ens dona pautes per dormir millor i en general per viure una mica més feliços. Esteu davant d’un bon manual d’instruccions, que no de distraccions. 😃

Ja us ho adverteixo, si no hi poseu força de voluntat, aquest llibre es farà feixuc. De poc us servirà. Si sou dels que us sobra algun quilet, llegint aquest llibre potser us adonareu que el que us falta no és fer una dieta, sinó ser una mica més feliços. La Neus us hi ajudarà.

I si arribeu al final, no us perdeu el receptari.

Qui dorm a taula i menja al llit no té el seny complit.
El menjar reescalfat, doneu-li al gat!

Aquí teniu els primers capítols de La dieta de les emocions de la Neus Elcacho.

Títol: La dieta de les emocions
Autor: Neus Elcacho
Editorial: Columna
Col·lecció: NO FICCIÓ COLUMNA
Pàgines: 272
ISBN: 978-84-664-2338-0
Preu: 17,95€

Share

Recorda sempre això, d’Antoni Carrasco

Últimament Empúries està traient a la llum una sèrie de títols de narrativa que caldria destacar i donar l’enhorabona a la persona pertinent. Un cop més, la tria de publicar aquesta obra ha estat una decisió excel·lent per molts motius.

No començaré per la història sinó per la forma de narrar. Antoni Carrasco té un estil peculiar que fa que m’enganxen les seues històries. Tanmateix com va ser a La segona lluna, en poc més de 100 pàgines l’autor engega tres històries aparentment independents que es van complementant i fan de tres relats un únic fil narratius per al goig dels lectors. Quelcom semblant podem veure a Recorda sempre això, on podrem veure com cada un dels set contes que hi trobem és un capítol de la història del personatge, qui és protagonista i narrador. La forma de narració també ens recorda al llibre citat adès, clar i amb fermesa sense esquivar cap tema incòmode ni feridor per al protagonista. En conseqüència, el lector té la sensació de trobar-se en la situació de dubtar si la història que ens presenten és una mena de biografia o és del tot inventada.

Recorda sempre això és el relat de la relació que té el narrador amb els pares al llarg dels anys, des d’una primera etapa situada a la caserna grisa i sòrdida de la Guàrdia Civil al barri Xino de Barcelona —capítol que em sembla una joia— fins al viatge a Terra Santa amb el pare, passant per un episodi que narra aquell servici militar que a alguns tan lluny ens agafa.

No he tornat a entrar a la caserna des que en vam marxar. Un dia, la meva mare em va comentar que jo ara, si hi anés, no hi reconeixeria gaire cosa, que el pati era ple de cotxes i que, després d’enderrocar-ho tot, l’havien reconstruït sencera.

En aquest llibre no espereu que hi hagi finals entrebancats que fan un gir de 180 graus amb personatges que apareixen del no-res i que de cop i volta són vitals, no. Antoni Carrasco t’obliga a fer una lectura atenta, sense botar-nos paraules ni detalls. Els finals queden oberts, atorgant cert protagonista al lector, que amb els fets que ha llegit en construirà un o un altre. L’estil no deixa lloc als enlluernaments, ni unes formes barroques que et puguin distreure d’allò important. Carrasco demostra una gran capacitat d’observació com a narrador per fer valdre uns detalls que als nostres ulls passen desapercebuts. Amb una escriptura estructurada, sense gens d’interès per desconcertar-nos, Carrasco posa en ordre el passat per fer-nos entendre el present.

Un llibre totalment recomanable, tant per l’estil com per la forma, amb unes descripcions interiors que et fan créixer a mesura que ho fan els personatges, com si narrador i lector tingueren el mateix grau de protagonisme.

Aquí teniu els primers capítols en pdf del Premi Marian Vayreda de l’Antoni Carrasco.

Títol: Recorda sempre això
Autor: Antoni Carrasco
Editorial: Empúries
Col·lecció: EMPURIES NARRATIVA
Premi Marian Vayreda 2017
Pàgines: 224
ISBN: 978-84-17016-30-2
PVP: 17,50€

Share

Venjaré la teva mort, de Carme Riera

Arriba al Nosaltresllegim el nou llibre de Carme Riera, Venjaré la teva mort, i ens el ressenya l’Imma Gómez Pallarès. Aquí teniu el seu escrit sobre el llibre. A veure què ens explica!

Segueixo Carme Riera des que va publicar Te deix, amor, la mar com a penyora, l’any 75. Encara era una nena de 13 anys, però em va captivar; vaig llegir i rellegir aquelles narracions poètiques descobrint tot un món nou…

Aquella primera edició tan estimada se l’havia de menjar la nostra gossa Cendra al cap de 20 anys en un atac de fam literària sobtat. El seu bon gust no va minvar el disgust que vaig tenir en aquell moment. Al cap d’uns anys vaig explicar l’anècdota a la Carme Riera i no havien passat ni tres dies que la Cendra va rebre per correu postal un altre exemplar dedicat del magnífic recull de narracions. La Cendra i jo sempre li estarem agraïdes.

Avui estem davant d’una obra del tot diferent. Han plogut, com a mínim, 27 obres literàries més des d’aquell 1975. Pel cap baix, n’he llegit 20. “Venjaré la teva mort” és la primera que llegeixo de les tres que ha escrit de novel·la negra. Ha estat una bona experiència que m’agradarà repetir.

És una novel·la àgil; molt ben documentada i travada en tots els detalls; i manté el suspens i la intriga fins l’últim moment malgrat que la narradora, la protagonista, l’Elena Martínez, ens confessa des del primer moment alguns aspectes rellevants de la trama.

Per primera vegada, la Carme Riera ha deixat la veu i l’escriptura en mans d’un personatge, de la protagonista. Ella se n’ha desdit i ha fet que l’Elena Martínez anés a fer uns cursos d’escriptura a l’Ateneu i escrigués què li va passar. Frases curtes, llenguatge “correcte”, però col·loquial… gairebé no sembla una obra de la Carme Riera, si no fos pel mestratge de la construcció general de l’obra.

Així, doncs, ens trobem amb una detectiu, una dona d’origen gallec, filla d’un guàrdia civil, que aprèn a escriure perquè té la “mala consciència” (sic) d’haver enviat a la presó dues persones per un crim que no van cometre. A partir d’aquesta declaració d’intencions que ens fa la narradora a la nota introductòria, comença a explicar-nos el cas que va investigar arran de la desaparició del Sr. Solivellas, un home de negocis, pare de família d’una colla ben “peculiar”.
No us puc explicar gaire cosa més perquè en una novel·la negra cada detall és important descobrir-lo quan toca i no seré jo qui us aixafi la guitarra.

En aquesta última obra de la Carme Riera hi trobareu intriga, evidentment, però també una bona dosi de crítica social, de suport als més febles (nens i animals), de denúncia de la violència de gènere i de la pedofília, entre molts altres subtemes, tots amanits amb una bona cullerada d’ironia i de sarcasme. Quan trobeu la “Colla dels defensors dels caganers” o el partit polític “Catalans de Soca-rel” ja m’ho direu.

Final inesperat? Obert? …? Llegiu-la, no voldreu que us ho digui jo!

Aquí teniu els primers capítols de Venjaré la teva mort de Carme Riera en pdf.

Gràcies pel teu escrit, Imma! Aviat t’haurem de donar firma, a aquest ritme de lectura!

Títol: Venjaré la teva mort
Autor: Carme Riera
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El Balancí
Pàgines: 320
ISBN: 978-84-297-7665-2
PVP: 18,90€

Share

Obaga, d’Albert Villaró

Torna al Nosaltres l’última incorporació que hem fet en la nòmina de lectores i lectors. Aquí teniu l’Imma Gómez Pallarès ressenyant-nos una antiga novel·la d’Albert Villaró, autor de la recent El sindicat de l’oblit, la continuació del Premi Josep Pla de 2014 Els ambaixadors.

Endavant, Imma!

Les meves vaques tenen la mania de vedellar de matinada, i amb preferència les nits de lluna plena, en un rampell romàntic. Això només passa amb les meves, pel que sembla. És un fet ben curiós, digne d’estudi.

Així comença Obaga, d’Albert Villaró. Si no fos per la coberta -una mica bèstia, cal dir-ho- podríem pensar que comencem una novel·la rural amb deixos romàntics ensucrats. Res més lluny del que us trobareu quan us animeu a llegir-la.

Villaró va publicar Obaga l’any 2003 i us he de confessar que aleshores, malgrat l’èxit que va tenir, em va passar del tot desapercebuda. Visca les reedicions, doncs, que m’han fet descobrir-la quinze anys després!

És un relat que transcorre gairebé tot en l’àmbit rural, en una població dels Pirineus, on una trama misteriosa de contraban és possible.

En Tomàs, el protagonista, és el narrador de tota la història i, a través d’ell, vivim aquest relat de misteri on la resta de personatges van entrant i sortint d’escena el just i necessari per acomplir la seva funció.

Els personatges semblen sortits d’una pel·lícula còmica que l’atzar ha reunit: la nòvia formal d’en Tomàs, la parella neorural de Barcelona, el contrabandista bo i el dolent, el sergent dels carrabiners,…, i el tiet conco poc parlador (“quatre-centes vuitanta-sis paraules, comptant-hi les interjeccions” en tot un any), persona entranyable, que sempre hi és quan cal ser-hi.

Les frases fetes i el lèxic, entre d’altres, “afededéu” que ens fan reconèixer un parlar autèntic, real i natural, lluny d’un estàndard escrit forçat. L’oralitat marca la narració i li dona el to viu i àgil de la història.

Misteri, corrupció i humor de la gent de terra endins, amb una narració fresca, són bons ingredients per passar una bona estona i per esperar un final…

Que potser us pensàveu que us explicaria el final? No us en diré res de res. Ja me l’explicareu vosaltres.

Gràcies per l’escrit, Imma! Torna aviat al Nosaltresllegim!

Aquí teniu els primers capítols del llibre de l’Albert Villaró en pdf. Esperem que us agradi!

Títol: Obaga
Autor: Albert Villaró
Editorial: Columna Edicions
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 192
ISBN: 978-84-664-2350-2
Preu: 15,90€

Share

Papitu. El somriure sota el bigoti, de Carlota Benet

Totes les persones, al meu parer, tenim quelcom interessant. Hi ha algunes que perden el cap per demostrar que són diferents i d’altres que, fins que la seua filla no publica un llibre, no aconseguim conèixer al cent per cent. En Josep Maria Benet i Jornet, a qui crec que no cal presentar gaire, és dels segons, i gràcies a la Carlota Benet hem pogut descobrir la seua vessant més personal, i m’encanta.

Sota el títol de Papitu —nom que empraven familiars i amics amb el dramaturg— la Carlota Benet es despulla emocionalment durant 190 pàgines. Més enllà d’una biografia teòrica i gruixuda com tantes altres que hom qualificat pot escriure, l’autora conta les seues emocions i sensacions darrere d’una malaltia tan quotidiana i poc tractada com és l’Alzheimer, i com afrontar-ho. Hi ha certa genètica al llibre, un estil directe i sense davallades temàtiques, que t’enreda en una teranyina d’anècdotes fent que no deixes de passar pàgines.

El meu pare era molt humil però també molt orgullós. Humil perquè es malfiava de l’èxit i en canvi es prenia les crítiques molt seriosament. Orgullós perquè tenia molt sentit del ridícul i no li agradava que li perdonessin la vida.

La figura de Benet i Jornet, que, com apunta Sergi Belbel al pròleg, no és un autor català sinó l’autor, es barreja amb pinzellades personals de la Carlota, que ens explica la cara oculta de l’autor amb anècdotes que et fan desitjar una segona part amb més viatges per Nova York i Grècia, més amics com la Sardà o l’Àngels Moll, i tot plegat, més Benet i Jornet. Aquest lligam tan fort entre pare i filla fa que l’autora descobrís que el dramaturg tenia Alzheimer abans que els metges ho pogueren detectar. Ella sentia una pèrdua de relació que, de forma correcta, va relacionar amb aquesta malaltia.

Un cop diagnosticada, una sensació contradictòria entre angoixa i alleugeriment va envair el cap de Carlota, que va tornar dels Estats Units on feia de lectora de català i enllestia la seua tesi doctoral. Una decisió difícil amb les preferències familiars clares fa ver que tornés al país a fer de l’Alzheimer del pare una vivència més lleugera amb la seua companyia.

Aquesta combinació de —dures— vivències de la filla i situacions biogràfiques de l’autor fan de Papitu un model de llibre que m’agradaria veure en més autors, on es puga conèixer als autors que, per desgràcia, alguns no tenim la sort de conèixer personalment.

Aquí teniu els primers capítols en pdf de Papitu. El somriure sota el bigoti, de Carlota Benet.

Títol: Papitu. El somriure sota el bigoti
Autor: Carlota Benet
Editorial: Columna Edicions
Col·lecció: NO FICCIÓ COLUMNA
Pàgines: 200
ISBN: 978-84-664-2335-9
Preu: 17,50€

Share

El sindicat de l’oblit, d’Albert Villaró

El sindicat al qual fa referència el títol del llibre l’Albert Villaró, El sindicat de l’oblit, no té res a veure amb reivindicacions laborals. Es tracta d’una colla reduïda de persones, tancades en un pis de l’Eixample de Barcelona i sense gaire comunicació amb ningú que no sigui el cap directe de l’Oficina (Servei d’Intel·ligència de la República Catalana). Aquesta colla, juntament amb el Mossèn Farràs i alguna altra persona que s’hi afegeix a mitja novel·la, en són els protagonistes.

A Mossèn Farràs ja el coneixem els que vam seguir-ne les activitats, al llibre Els ambaixadors, ressenyat per un servidor per al Nosaltres el març de 2014.

No és necessari haver llegit prèviament Els ambaixadors per seguir el fil d’El sindicat de l’oblit. És aconsellable, però, perquè és una molt bona novel·la!

Villaró torna a recrear la història que podria haver sigut amb un relat trepidant ple d’intrigues i sorpreses i farcit, com en la novel·la precedent, de personatges que han existit a la vida real: Josep Pla, Dionisio Ridruejo, Pere Ardiaca, Tísner, Andreu Nin, José Antonio, Alfons XIII, Serrano Súñer, Mola, Batet, Sanjurjo, Carrero Blanco, Franco,… La majoria d’aquests personatges, amb la biografia alterada.

Llegir i ressenyar El sindicat de l’oblit molt pocs dies després d’haver llegit i ressenyat Jo soc aquell que va matar Franco de Joan-Lluís Lluís ha estat una experiència ben interessant: un mateix fet d’història-ficció ha donat per construir dues narracions ben diferents, d’argument i de to. Totes dues ben escrites i amb capacitat d’enganxar el lector des de la primera plana.

A El sindicat de l’oblit, la narració -sempre centrada en el personatge de Mossèn Farràs, que té estudis eclesiàstics però que no va arribar a ser ordenat sacerdot- s’esdevé el 1975. Han passat quaranta anys llargs des de la proclamació de la República Catalana el 6 d’octubre de 1934 i pel mig han passat moltes coses, entre les quals la desaparició de Franco el 1936 en un accident aeri a bord del Dragon Rapide.

A la primera meitat del llibre, Farràs explica detalladament els components del Sindicat com es va desenvolupar l’Operació Siscló que va culminar amb la col·locació d’un explosiu per part del propi Mossèn a l’avió de Franco.

Arribat a aquest punt, l’acció torna a 1975, i pren un rumb inesperat: trobem en Farràs, ja vell i malalt, encarregant-se d’una missió arriscadíssima que no penso desvelar. Ni en què consisteix, ni com acaba!!

Villaró condueix el tempo d’aquesta segona part del llibre de manera magistral i fa que el lector no pugui deixar el llibre encara que li hagin tocat les tantes de la nit i l’endemà hagi d’anar a treballar.

Aquí teniu els primers capítols del llibre de l’Albert Villaró en pdf. Esperem que us agradi!

Títol: El sindicat de l’oblit
Autor: Albert Villaró
Editorial: Columna Edicions
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 400
ISBN: 978-84-664-2351-9
Preu: 20,50€

Share

Al mateix riu d’Heràclit, de Pep Coll

Vivim en un món on tot es dóna per fet. Veiem normalitzat l’autobús, el cotxe o aquell cubicle que projecta programes que ens ajuden a agafar son i, segons com, a estar informats. Per llegir el nou llibre de Pep Coll has de canviar aquesta mentalitat i viatjar de la seua mà fins a un temps on qualsevol cosa era un descobriment perquè partíem del no-res.

Ens situem a Efes, lloc de naixement d’Heràclit considerat de l’escola jònica, deixeble d’Hipàs i Xenòfones. Sí, no els coneixes. Jo tampoc els coneixia, però una de les virtuts de Pep Coll és que ens presenta la complexa civilització grega amb tacte. Com si et posés la mà a l’esquena i t’acompanyés suaument per un llibre que, de no tenir aquesta subtilesa, haguera estat massa enciclopèdic i, en conseqüència, acabaria essent una lectura massa especialitzada.

El narrador, un esclau que ha pogut aprendre l’art de la lectura i l’escriptura, relata els acontentaments d’aquella Grècia del 500 aC. La història, contada de forma cronològica, ens obre els ulls de l’època on la democràcia era un aspecte nou, i on els més intel·lectuals encara guardaven les seues teories inicials sobre la forma rodona de la terra, enfront dels que encara creien que la terra era plana, i que qui deia el contrari s’equivocava, titllant-los d’hipòcrites i de tindre una mancança de saviesa. El caràcter aforístic del filòsof grec ens recorda a les sentències de l’escriptor Joan Fuster, fent-te divagar amb cada frase que, malgrat que el seu caràcter breu m’ha permès omplir pàgines senceres amb pensaments sobtats.

Desconec si és perquè em vaig fent —un poc més— major o perquè vaig formant una opinió personal independent d’allò que diga la resta, però a mesura que passa el temps i creixen les lectures agraïsc més i més que un llibre tinga un caràcter didàctic, sense menysprear qualsevol altra novel·la, però el fet d’aprendre sobre la civilització grega m’ha aportat un punt de vista que desconeixia, ja que per a mi, fins abans del llibre, coneixia molt el seu vessant artística, una mica menys la política, i no gaire la social. I aquesta tercera és un pilar fonamental —desconec si dòric, jònic o corinti— que cal visibilitzar més.

Aquí teniu els primers capítols en pdf del nou llibre del Pep Coll.

Títol: Al mateix riu d’Heràclit
Autor: Pep Coll
Editorial: Proa
Col·lecció: A TOT VENT-RÚST
Pàgines: 416
ISBN: 978-84-7588-705-0
Preu: 20€

Share