nosaltresllegim.cat

Títol: Hipnofòbia
Autor: Salvador Macip
Editorial: Proa
Col·lecció: Beta
Pàgines: 224
ISBN: 978-84-7588-304-5
Preu: 16,90€
Premi Carlemany per al Foment de la Lectura

No us heu preguntat mai com és que en Salvador Macip pot fer tantes coses i tan ben fetes? Sempre que veig el seu currículum em sento aclaparada… Bé, em sentia així fins que he llegit Hipnofòbia. Entre Nosaltres, crec que l’autor ha comès un gran error i ha posat al descobert l’única fórmula possible per aconseguir arribar a aquesta increïble capacitat de treball que té: no dormir! Ara ja ho sé i confio que, amb un bon entrenament, jo també podré aconseguir-ho! Amb tot -per més que no el conec personalment- en Salvador sembla una persona cordial i afable, així que potser no, que no és aquest el sistema que fa servir! Perquè els protagonistes de la novel·la, aquests superhomes que a base de no dormir poden fer  mooooooltes coses, són de tot menys afables!

I és que la novel·la va, precisament, de com el poder de la ment pot ser dominat fins a uns límits inimaginables a base de controlar els efectes del son sobre el nostre organisme. Uns efectes brutals: La bèstia que havia sortit del capoll era filla de l’abisme. El monstre engendrat pel son de la raó. Però no us en vull explicar massa, perquè la trama és d’aquelles que si n’expliques més del compte perd la gràcia. Només us diré que el Macip home de ciència hi ha deixat una empremta (Qualsevol malaltia que no se sap d’on ve s’acaba encolomant a un virus) tant o més forta que la del Macip home de lletres, que ha escampat Shakespeare o H.P. Lovecraft ara i adés (No dormis més! Macbeth assassina el son.).

Aquesta Hipnofòbia ha guanyat el Premi Carlemany per al Foment de la Lectura i em sembla una gran elecció. Penso que el plaer per la lectura s’aconsegueix, especialment entre els joves, amb novel·les com aquesta, amb molt de ritme, una trama versemblant plena d’intriga, uns personatges propers als nois i noies de casa nostra… I qui sap si després se senten també encuriosits per Shakespeare. Que sigui fructífer començar en ordre invers em sembla ben bé impossible!

Bé, us deixo que vaig a fer-me un parell de cafès ben negres, a veure si començo l’entrenament i abans de Sant Jordi ja m’he llegit totes les novetats literàries! Visca la Bibliofília!

Aquí teniu el primer capítol en pdf.

Títol: La dona veloç
Autor: Imma Monsó
Editorial: Editorial Planeta
Col·lecció: Ramon Llull
Pàgines: 384
ISBN: 978-84-9708-238-9
Preu: 20€

La dona veloç porta un ritme de vida del tot impossible.

Un segon perdut és un disbarat, una catàstrofe, un pecat mortal. L’Agnès, que és com es diu La dona veloç, fa de psiquiatra, i l’Anna, col·lega i íntima amiga, té el valor necessari per dir-li si no li convindria fer-s’ho mirar una mica, tot això de la pressa. Però l’Agnès s’hi nega en rodó: “estic bé, això és passatger, una petita crisi que passarà ràpid”.

Però no passa. Al contrari. Com més fa, més augmenta l’esverament, la bogeria de vida de l’Agnès.

Fent una mica d’història, val a dir que l’Agnès, el que és i el que li passa, ho porta a la sang. Els seus records d’infantesa comencen quan a casa seva existia una línea que separava i identificava a la perfecció els “Lents” dels “Ràpids”.

El seu pare, ella i la seva germana Ruth pertanyien al bàndol dels “Ràpids”; i el germà, el Tià, i la mare al dels “Lents”.

Fins i tot els noms dels fills van quedar mutilats per la mania d’anar per feina, de no perdre temps. D’aquesta manera l’Agnès va esdevenir Nes, i en Sebastià, Tià. La mare va tenir la precaució de buscar per la Ruth un nom difícil d’estisorar.

El cas és que aquest neguit constant que porta al cos la Nes, aquesta fal·lera insana per controlar el temps, no la fa anar gens bé.

La seva addicció la porta a fer coses com aquesta:

Diu que vol anar al teatre, encarrega l’entrada per al dia següent, es vesteix, es posa guapa, surt de casa i al teatre que se’n va. Però a mig camí decideix que l’obra no li fa ni fred ni calor, que ben mirat, tampoc té tantes ganes d’anar al teatre. Total, fora teatre!.

A partir d’aquest moment la Nes sent com li puja per l’esquena un formigueig de plaer, de satisfacció absoluta perquè en un tres i no res ha aconseguit recuperar les dues hores que hagués passat al teatre, i ara les té verges, noves, intactes, a punt per estrenar.

Ara toca planejar ràpidament com aprofitarà fins l’últim segon aquest temps que ella mateixa s’ha fet caure del cel. Així es la vida d’aquesta noia. Intenta fer tot el que pot per corregir-se, és conscient de que no va per bon camí, la gent del seu entorn es desespera amb ella, però no hi pot fer res. Per més que ho intenta torna a enganxar-se a l’iman de la velocitat i la pressa.

Imma Monsó fa una crítica original i mordaç d’un “mal” del qual, en més o menys mesura, tots estem infectats. La velocitat, la pressa, córrer, córrer, córrer per no arribar a cap lloc en concret. Córrer per ensopegar, caure, tornar-nos a aixecar i seguir corrent…

És un llibre que, aviso, no es deixa llegir a poc a poc. Jo me l’he cruspit en un vist i no vist i m’ha semblat fantàstic.

Títol: Crim de Sang
Autor: Sebastià Alzamora
Editorial: Proa
Col·lecció: A tot vent
Pàgines: 208
ISBN: 978-84-7588-290-1
Preu: 20€

La guerra civil espanyola és un tema tan recurrent en la literatura catalana que no t’esperes gaire res de nou. Però resulta que no és un escriptor recurrent, qui escriu Crim de Sang. És en Sebastià Alzamora, i és qualsevol cosa menys previsible i recurrent.

A Crim de sang no s’hi explica la guerra. Per saber coses de la guerra no hi ha res millor que anar a buscar llibres d’Història. A Crim de sang es parla de la maldat i de la bondat, del desig de vida i de mort, de puresa i de brutícia.

És una barreja de molts gèneres i de moltes influències -em sembla, vaja… Jo no sóc llicenciada en Literatura, que ja m’agradaria, però no tinc prou temps- que van des de la novel·la gòtica fins a la novel·la romàntica, passant per la imatgeria onírica.

En la imatge gòtica d’un vampir que corre per una ciutat en runes i que entra a esglésies amb la passió pel descobriment de les màquines i de la creació de vida del romanticisme del metge i el jutge (molt de l’era romàntica, això dels monstres, siguin creats o no per l’home); per la submissió al fat del comissari que tot i això s’hi revolta i defensa el que creu que és imprescindible, sense jutjar gaire moralment si fa bé o no; per la corrupció i la misèria i la mentida i la podridura dels mateixos de la FAI que diuen que volen eliminar tots aquests defectes de la societat burgesa; amb la maldat intrínseca en alguns individus i per la maldat que es desenvolupa… I també per la bondat i la innocència d’una criatura de la qual han decidit el destí sense tenir en compte la seva opinió, per la por d’aquesta criatura, pel desig de protecció que genera en una mare abadessa eixorca de sentiments positius cap a qualsevol cosa, especialment un seu germà petit a qui odia profundament, fins que es troba aquesta criatura.

Tot això em sembla que només són recursos, eines, per explicar el que és central: que la maldat no és una cosa dels altres, sinó que tots podem ser malvats. Que és una decisió ser-ho. Que ningú no s’escapa de poder ser dolent de veritat. Que la malícia i la perversió és intrínseca en l’ésser humà i que per això també ho traspassem a allò que creem, sigui viu, mort o oníric. Que és una opció lliure ser bo. I que és una opció que té molts més costos associats que no pas l’opció de deixar que la maldat sigui qui domina les nostres accions.

Un llibre complex, certament. Però un plaer de llibre.

Aquí teniu el primer capítol en pdf.

Títol: Fosca. Aquesta nit no hi ha lluna plena
Autor: Care Santos
Editorial: Estrella Polar
Col·lecció: L’Illa del Temps
Pàgines: 304
ISBN: 978-84-9932-573-6
Preu: 16,95€

L’Abel viu de nit i dorm de dia, és propietari del seu propi negoci i no surt mai de casa. Té disset anys i és un vampir. La seva mare no el deixa sortir de casa i l’alimenta com pot mentre ell intenta entretenir-se mitjançant Internet. El que no sospita és que precisament a Internet és on trobarà algú amb qui compartir el seu secret: l’Olívia, qui alhora també n’amaga un que canviarà les seves vides.

Fosca. Aquesta nit no hi ha lluna plena és una novel·la juvenil carregada d’emocions, i tot i que sembla la típica novel·la d’adolescents, no us equivoqueu, “els més grans” també en podem gaudir d’ella. És més, a mi m’ha agradat força, ja que és fàcil identificar-te amb els personatges. Estic segura que tots i totes alguna vegada hem estat l’Abel o l’Olívia i que, d’alguna manera, tots nosaltres algun cop a la nostra vida hem hagut de lluitar per allò que realment volem. És molt més que una novel·la amb dos adolescents com a protagonistes. És la història de dues persones que de ben joves saben què significa sentir-se sol, diferent. Dues persones que es neguitegen i somien amb les meravelles que desperta l’amor i que hauran de lluitar per aconseguir-lo.

Sense cap mena de dubte, la Care Santos, que va guanyar el seu primer premi literari amb catorze anys i és un referent de la literatura juvenil al nostre país, ha estat capaç de plasmar amb la seva nova novel·la una situació molt comuna: un moment en la vida de totes les persones en que han d’escollir quin camí triar i com seguir vivint.