Arxiu d'etiquetes: Escrit originalment en català

Llibres que no han estat traduïts al català, sinó que hi han estat escrits.

Rosa de cendra, de Pilar Rahola

Amb Rosa de Cendra, Pilar Rahola es reivindica com a escriptora i supera amb escreix tot el que puguem entendre que ja és: una dona amb una activitat frenètica -articles, xerrades, tertúlies, etc.- que sap escriure molt bé. El que fa Rosa de cendra és que Rahola ens porti de forma elegant i també atrapant per la cultura catalana i uns fets que quasi tots sabem que existeixen però que no tots estem segurs, del tot, de com van anar.

Així com la Marta us explicava fa poc com en Xavier Theros i el seu Capità Llampades i La fada negra ens ha redescobert la Barcelona de mitjans del dinou amb Espartero com a regent, i en Lluís-Emili i La senyora Stendhal del Rafel Nadal ens parlaven de la Girona de la Guerra Civil, la Pilar Rahola ens porta als moments previs de la Setmana Tràgica de Barcelona. Però no només això.

Que què més fa? El Premi Ramon Llull no li han donat per fer una novel·la històrica situada en un moment crucial de la nostra història i haver-se documentat bé. Li han donat perquè ens explica una història de lluita, d’estretors, d’inquietuds polítiques i de reivindicació del paper de la dona en una època convulsa i molt complicada.

Tenim un protagonista, l’Albert Corner Espiga, que aconsegueix tornar -viu!- de la Guerra de Cuba i que, a base d’instint de supervivència, alguna cosa que no revelarem i fortuna, acumula una petita fortuna que el fa escalar cap a aquella famosa burgesia catalana de la Lliga Regionalista que guanya les eleccions a inicis del s.XX. L’Albert, a més, és un individu d’aquells que només té un objectiu: aprofitar-se de tot i de tothom per tal de viure millor, i això el fa canviar de bàndol i d’idees amb facilitat, però també que acabi enemistant-se amb la seva pròpia família.

Rahola no només sosté la narració en aquest Albert Corner, sinó molt especialment en els pilars femenins de la novel·la, així com també en un marc històric trepidant, perillós, il·lusionant però també molt contradictori. Sigui com a societat o dins de la família de l’Albert.

Ja sabem com va acabar la Setmana Tràgica, oi? L’adjectiu ja ho diu tot.

Potser fins ara teníem multitud de narradors que ens ho havien intentat explicar, fos des del prisma històric o a través d’una novel·la, però sens dubte, el que no tenien era la petjada literària de la Pilar Rahola.

Als fans d’aquesta dona, periodista, tertuliana, personalitat, columnista, editora i també escriptora, no us hem d’explicar gaire res.

Si sou dels que mireu el nom que hi ha sobre del títol amb una mica de malfiança, que no us enganyin els prejudicis: és un tros de llibre. No sigueu descreguts i gaudiu de la lectura.

És el Premi Ramon Llull d’enguany i el podeu començar a llegir en aquest enllaç on hi trobareu els primers capítols en pdf.

¡Gaudiu de la lectura!

Títol: Rosa de cendra
Autor: Pilar Rahola
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Premi Ramon Llull 2017
Pàgines: 400
ISBN: 978-84-664-2225-3
Preu: 21,50€

La senyora Stendhal, de Rafel Nadal

Rafel Nadal, que ja porta a l’esquena una llarga trajectòria en el món del periodisme, ja fa uns quants anys que s’està convertint en un constructor de novel·les que, sempre a cavall de la crònica de fets passats reals, ocupen ja un lloc ben destacat entre els millors autors de la literatura catalana.

Ha conreat els records autobiogràfics (Quan érem feliços, 2012), i la crònica familiar de la generació del seus besavis (Quan en dèiem xampany, 2013).

Més tard ha començat a crear personatges que, tot i ser imaginaris, tenen tots els trets i les coordenades dels que van existir de carn i ossos; primer situat a la Itàlia deprimida de la Puglia a les èpoques de l la I i II Guerres Mundials (La maledicció dels Palmisano, 2015) i ara a les comarques gironines dels duríssims anys d’abans, durant i després de “la guerra” amb La senyora Stendhal. Nadal encara és de la generació que va créixer sabent que quan els grans parlaven “d’abans de la guerra” o “de quant la guerra” no calia preguntar “quina guerra”. Era “la nostra guerra”.

En aquesta època i en aquests escenaris, Rafel Nadal ens explica un relat a través dels ulls del Lluc. És l’any 1939, té vuit anys i des de la finestra de casa seva veu com la seva mare mor d’un tret el darrer dia de la guerra a la Plaça de Sant Pere de Girona.

En Lluc serà testimoni d’una colla d’esdeveniments -que no desvelarem- i es va formant una idea de què està passant en el món dels adults en el qual s’incorpora lentament. La seva mare adoptiva -la senyora Stendhal- mira de conduir-lo per aquest difícil camí, sempre amb una serena equanimitat que contrasta amb les conductes irracionals i els odis de vencedors i vençuts. No sempre se’n surt i no serà fins al final de la novel·la que en Lluc tindrà a l’abast, passats els anys, tota la informació i podrà recol·locar tots els seus judicis i prejudicis sobre el món que l’ha envoltat i encara l’envolta.

Certament és un llibre que cal ressenyar sense donar gaire explicacions que suposin fer un “espòiler”. En qualsevol cas opino que, sabent ja el perquè de cada comportament, llegir per segon cop aquest La senyora Stendhal de Rafel Nadal ha de ser una lectura tant o més interessant i enriquidora que la primera.

El llenguatge és d’una riquesa i naturalitat que no embafa, i que ja és un tret característic d’aquest autor; igual que els capítols curts que van donant ritme a la narració. Aquesta comença i acaba a “Girona 1990” com si fos un rondó i que conté un llarg capítol central en el qual pren la paraula un personatge -el cap del maquis- que explica resumidament el que va passar els dies de “la revolució” anarquista del juliol de 1936.

Al llibre, molts detalls anecdòtics que donen vida a la narració; alguns de còmics a la manera de Fellini com la predilecció pels sillons d’orelles; altres de tràgics o d’extrema crueltat o cruesa, i que és ben evident que formen part del que Nadal ha anat recollint de la tradició oral del seu país.

¿I el nom del personatge central, la senyora Stendhal? Només Nadal ens en pot donar una explicació que, fins i tot, podem creure a mitges: homenatge a la cultura francesa, voluntat de descriure la realitat i les misèries tant del roig com del negre, un cognom sense connotacions peninsulars (ni Puig, ni Arístegui, ni Àlvarez). Jo no hi veig ni rastre de la famosa síndrome de Stendhal: malauradament ningú no pot marejar-se “de tanta bellesa”.

Una gran novel·la, que es llegeix d’una tirada i que, ja ho he dit, em sembla que encara millorarà en una segona lectura. I també és una novel·la que invita a la reflexió: no tot és com sembla i només el pensament i la cultura ens pot alliberar de la temptació del maniqueisme.
-Amén.

Aquí teniu els primers capítols en pdf per poder començar a gaudir del fenòmen de La senyora Stendhal.

Títol: La senyora Stendhal
Autor: Rafel Nadal
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 304
ISBN: 978-84-664-2201-7
Preu: 18,50€

La fada negra, de Xavier Theros

Estrenar-se en el món de la Literatura amb un premi deu de ser un somni a l’abast de ben poca gent. I estrenar-se amb el Josep Pla, que compta amb guanyadors d’anomenada com Terenci Moix (1968), Baltasar Porcel (1969), Maria Mercè Roca (1986) o Carme Riera (1994) deu fer vertigen i tot! En qualsevol cas, això li haurem de preguntar a Xavier Theros, l’autor de La fada negra, la novel·la que avui ens ocupa.

La fada negra és novel·la històrica però també és una història de crims i misteri, perquè situa a la Barcelona del 1843, en els convulsos anys de regnat de la nena-reina Isabel II i la regència del general Espartero, el protagonista de la novel·la, el capità Llampades, que es veu empès a investigar uns crims estranys on nens de poca edat apareixen morts en circumstàncies poc normals.

I tot això en uns mesos, del juny al novembre de 1843, quan es desenvolupen les bullangues, una revolució dels pobres conegudes com l’episodi de la Jamància, durant els quals Barcelona va patir bombardejos per part del govern de l’Estat Liberal.

No entraré en més detalls d’aquest fil de la història, però sí que us diré que m’ha sorprès molt gratament la força i coherència de la forma amb la qual Theros situa la història en temps i localització.

No sóc una experta en el tema però poques vegades m’he trobat amb una primera novel·la que tingui una narració tan ben construïda i potent com aquesta. La descripció dels carrers de Barcelona com la dels fets que es narren és forta i consistent; i el mateix es pot dir dels personatges que participen de la narrativa -especialment el capità Llampades-, cadascú amb les seves particularitats i amb passats tortuosos que determinen en tot moment les seves decisions.

Llegeixo amb alegria que Xavier Theros està preparant una segona novel·la amb el protagonista Llampades, aquest cop situada en el context de la Segona Guerra Carlina.

Jo ja l’espero amb candeletes!

Aquí teniu els primers capítols en pdf del Premi Josep Pla 2017 del Xavier Theros.

Títol: La fada negra
Autor: Xavier Theros
Editorial: Destino
Col·lecció: L’ANCORA
Premi Josep Pla 2017
Pàgines: 448
ISBN: 978-84-9710-266-7
Preu: 20,50€

Mitja vida, de Care Santos

A Mitja vida, la Care Santos ens explica una història que comença l’estiu de 1950. Les protagonistes, cinc noies -les dues bessones Olga i Marta Viñó, la Nina, la Lolita i la Julia- juguen, com elles duien, a “Acció o Veritat” (el joc de les penyores). A les dues bessones els queda ben poquet per romandre al internat de les monges paulines: per elles comença una nova vida plena d’interrogants, lluny d’allà.

Totes són nenes riques, vénen de famílies més o menys benestants,… totes, menys la Julia. La Julia està al internat per circumstàncies que es descobreixen mes endavant. La Julia és llesta, té una beca d’estudis però és pobre. Fa de minyona a les altres, els para la taula, els renta els plat bruts, però això sí, juga amb elles, tot tapant-se els forats dels vestit, la roba vella i antiga, morta de vergonya.

A l’internat de les paulines també hi ha el Vicentet, que va anar a parar allà perquè se’l va trobar una monja quan encara era un nadó. Mai no s’havia vist un noi entre les monges i les nenes… però era tan menut! Si Déu així ho volia, es quedaria al convent!

El Vicentet es va fent gran, extraordinàriament gran, com un gegant, amb una força descomunal que els va de meravella a les monges per fer-lo pencar de valent. A mida que creix el seu cos, va quedant demostrat que el seu cap va a un ritme diferent. El Vicentet és un babau, un infeliç que quan veu les nenes li cau la baba i els diu “Guapes, guapes, guaaapes!!”. Està reclòs en una mena de forat amb un llit i una lleixa on guarda els seus trofeus mes preuats: pedretes, herbes,, algun cuc, insectes, fins i tot un ratolí mig ressec.

La cosa va més o menys bé fins que la ideòloga del grup, l’Olga, altrament dita “La boleta” per la seva complexió física, les fa jugar al joc de les penyores. Cadascuna d’elles ha d’aportar alguna cosa preuada i personal. A la perversa Olga, la mestra de cerimònies se li acudeix que cal anar al recambró del Vicentet i amb unes boniques tisores de brodar que ella mateixa posa com a penyora, tallar-li un floc de cabells.

A partir d’aquí, mai res no tornarà a ser el mateix per cap d’aquestes nenes. Mai més.

Passen 30 anys i les nenes s’han fet grans. Algunes s’han casat, tenen fills, algunes fins i tot néts. S’han separat, han conegut la tristesa, la mort, la infidelitat,… la vida, en una paraula.

Ara comença l’hora de la veritat. Desprès de tants anys, tants secrets amagats, es tornen a trobar i comença l’hora de la catarsi, de la sinceritat, de dir d’una vegada per totes la veritat.

La Care Santos ha escrit una història preciosa sobre l’amistat en el seu espectre més ampli. Sense caure en l’almívar ni en la llàgrima fàcil, ha escrit un text que commou, que et fa vibrar en tots els sentits, sentir ràbia o empatia per les cinc noies… i odiar-ne alguna d’elles sense remei.

La Care Santos sap explicar històries que no semblen inventades. És una mestra que toca la música i que la sap ballar com ningú. Perdre’s aquesta Mitja vida és un disbarat!

Feu-me cas i llegiu-lo: no us en penedireu!!

Títol: Mitja vida
Autor: Care Santos
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Premi Nadal 2017
Pàgines: 400
ISBN: 978-84-664-2250-5
Preu: 20,50€

Els vells amics, de Sílvia Soler

Finals dels anys 80, cinc estudiants de Belles Arts que s’acaben de conèixer i un viatge a París per descobrir la màgia de les obres de Gauguin.

Aquest és el punt de partida de la nova novel·la de Sílvia Soler, amb la qual se submergeix de nou en les relacions personals, però aquest cop sortint de l’àmbit familiar per entrar de ple en la forma i fons dels grups d’amics, i en concret, aquells que passen els anys i aguanten ben ferms els embats que la vida depara.

A Els vells amics ens trobem amb l’Ada, el Mateu, el Marc, el Santi i la Lídia, cinc joves que acaben d’entrar a la facultat de Belles Arts units pel destí quan s’organitzen per seguir la proposta d’un professor d’anar a visitar una exposició de pintura de Gauguin a París. Serà un viatge curt. En total, quatre dies durant els quals els somnis de convertir-se en grans artistes els uniran per sempre més.

La narració ens anirà descobrint com són cadascun d’aquests joves. Els seus desitjos, els secrets més profunds, i els seus caràcters aniran desfilant al llarg d’uns capítols que es constitueixen com petits microcosmos dins el conjunt del grup. I és que la Sílvia Soler ha aconseguit fer un retrat bastant precís del funcionament dels grups d’amics perquè, ¿oi que no compartim el mateix ni ens comportem igual amb una persona o una altra encara que formin part de la mateixa colla?

Sílvia Soler recupera l’estil de Un estiu que comença i Un any i mig, les seves anteriors novel·les, i se la veu còmoda fent històries d’aquesta mena. Tal i com ella mateixa diu,

M’agrada la psicologia i les relacions personals i per tant és el terreny on em moc amb més facilitat i no sento la necessitat de moure’m d’aquesta línia.
– L’illa dels llibres, 15 desembre 2016

M’ha agradat molt aquesta història. És una història bonica, senzilla, propera, sense excessos. Els vells amics m’ha portat a pensar en la meva pròpia colla d’amics, aquells que fa mil anys que estan al meu costat i que, passi el que passi, sigui bo o sigui dolent, continuaran ben a prop per donar-me suport.

Gràcies, Sílvia!

 

P.D. Nosaltres, tots sabeu que hi ha llibres d’estiu per llegir a la platja o a una gandula al costat de la piscina, oi? Jo crec que aquest és llibre de Primavera, per llegir sense presses… i s’acosta Sant Jordi! Us el deixareu perdre?

Aquí podeu començar a llegir els primers capítols del llibre en pdf.

Títol: Els vells amics
Autor: Sílvia Soler i Guasch
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 352
ISBN: 978-84-664-2198-0
Preu: 20,50€

De què fuges, qui et persegueix?, d’Empar Moliner

¿No us passa que com més us aficioneu a un tema, més voleu saber i llegir sobre el mateix? Segurament ens passa a tots: ens agrada fer alguna activitat i a mesura que anem aprenent a fer-la, volem conèixer i saber-ne més, i busquem informació sobre altres aficionats per veure com els altres enfoquen la nostra mateixa dèria.

A mi em passa amb això del córrer.

Vaig començar ara ja fa un temps i mica en mica, a mesura que anava aconseguint fites -petites, eh?-, m’interessava per trobar literatura sobre el tema. Un bon dia, vaig assabentar-me que un tal Murakami a més d’escriure novel·les i vendre-les com a xurros i esperar any rere any que li donin el Nobel de Literatura, era corredor de maratons. I resulta que a més de les novel·les va escriure un llibre anomenat De què parlo quan parlo de córrer.

Amb el temps, han anat caient llibres sobre això del córrer, manuals per preparar curses curtes i llargues, llibres que parlen de la vida d’excepcionals corredors de casa com en Kilian Jornet o la Núria Picas, llibres de corredors populars que han fet més quilòmetres corrent que en cotxe com l’Arcadi Alibés i, ara fa un any, em vaig trobar amb la història del Pucu i el seu Mai no és tard, el maratonià més entranyable i més nostrat.

I és que això del córrer dóna per a molt i enganxa molt fort i això és el que una altra corredora popular com l’Empar Moliner ens explica en aquest De què fuges, qui et persegueix?.

Amb el seu estil inconfusible, l’Empar s’endinsa en la quotidianitat habitual de les seves històries però aquest cop ho fa des de la seva pròpia perspectiva per explicar-nos què és això de córrer, el perquè de córrer i per què als que comencem a córrer, tard o d’hora, ens pica el cuc de fer una marató -més enllà del famós “a que no hi ha pebrots?”.

M’ho he passat molt bé llegint aquest recull d’experiències i com a corredora m’hi he vist reflectida en moltes de les frases que anava llegint. L’Empar no es presenta com una experta en fer maratons; simplement és una dona que ha trobat que fer quilòmetres és una forma fantàstica de cremar energia negativa i de viure més positivament. I, ves per on, té gràcia explicant-ho i els que compartim aquesta afició ens hi veiem representats!

Empar, gràcies! Ens veiem a la sortida!

Aquí teniu els primers capítols del llibre de l’Empar Moliner per començar a escalfar la lectura!

Algú dirà (i amb raó) que tot això que explico, aquestes èpiques nicieses, podria explicar-les si només passegés. És cert. Però mentre pugui correré, perquè córrer m’apropa de manera diferent a les coses. Quan torno de passejar estic contenta, però quan torno de córrer estic eufòrica. M’agrada anar de pressa. De què fujo? De tot. Qui em persegueix? Tots els altres. Per què? Per si de cas.

Això té molt bona pinta, oi? Correu a buscar-lo a la vostra llibreria!

Títol: De què fuges, qui et persegueix?
Autor: Empar Moliner
Editorial: Columna
Col·lecció: NO FICCIÓ COLUMNA
Pàgines: 176
ISBN: 978-84-664-2221-5
Preu: 17,50€

El setè àngel, de David Cirici

el-sete-angel-david-cirici-premi-sant-jordi-2016El setè àngel, el nou Premi Sant Jordi, és una novel·la de David Cirici on apareixen diversos temes -la fragilitat de la vida, l’amenaça de l’atzar, el vincle de la paternitat, la importància de la família, etc.-, però també el xoc entre el Primer Món i el Tercer Món i, concretament, el drama dels fugitius de la guerra, que truquen a les portes d’una Europa que es resisteix a donar-los refugi.

El nostre protagonista és un publicitari d’èxit que navega per les costes gregues amb la seva dona, un fill en comú i un altre d’un matrimoni anterior del publicista. En una excursió a bord del veler a la cova de Patmos, se’ls fa tard, es gira mal temps i el veler topa amb les restes d’una embarcació -potser una pastera?-, la nau fa una forta estrebada i el fill gran cau a l’aigua. La mar està moguda, l’hèlix encallada amb les restes de la pastera… passen les hores i no hi ha manera de trobar el fill, que mig inconscient pel fred, desesperat per la por i aguantat per l’armilla salvavides, va a la deriva fins que una embarcació de migrants el rescata del mar i el salva. El refugiat que el faci passar per un fill seu ho tindrà millor per entrar a Europa.

Aquest és el plantejament inicial d’una novel·la que ens enfronta a les pors més íntimes, però també a les pors col·lectives davant d’uns homes i dones que tenen uns costums i una cultura diferents, però que necessiten refer la seva vida en un lloc segur, com és casa nostra… si és que hi ha cases d’algú, com bé explicava Jaume Sisa.

Nosaltres, benvinguts al Premi Sant Jordi 2016!

Si voleu començar a llegir El setè àngel, aquí teniu els primers capítols del llibre en pdf.

En aquesta peça de del Telenotícies de TV3, en David Cirici us dóna més detalls sobre aquest Premi Sant Jordi:

Títol: El setè àngel
Autor: David Cirici
Editorial: Proa
Col·lecció: A TOT VENT-TELA
Premi Sant Jordi 2016
Pàgines: 304
ISBN: 978-84-7588-659-6
Preu: 20€

Vida familiar, de Jenn Díaz

vida-familiar-jenn-diaz-premi-merce-rodoreda-2016Després de posar-nos en contacte amb la Maria Cabrera perquè ens expliqués els poemes que li han valgut el Premi Carles Riba de Poesia vam posar tota la Nostra maquinària en marxa per aconseguir que una de les escriptores amb més projecció de casa nostra ens expliqués el seu Premi Mercè Rodoreda de la literària Nit de Santa Llúcia.

I ho hem aconseguit.

Nosaltres, gaudiu de l’espectacle: la Jenn Díaz ens explica Vida familiar:

No t’he explicat gairebé res de nou. Moltes d’aquestes coses ja les saps perquè te les he explicat milers de vegades. Només volia dir-te com era jo i què em va passar quan tenia vint-i-cinc anys. Aquesta cita de Natalia Ginzburg (que introdueix el conte L’error) és una bona explicació de tot el que representa Vida familiar. Els setze relats no diuen gairebé res de nou, en aquest llibre s’hi poden trobar els temes que fa temps que em preocupen, com la maternitat, la infantesa, els conflictes familiars i la veu adolescent… però en aquest cas potser explico més com era jo i què em va passar quan tenia vint-i-cinc anys. Però no només a vint-i-cinc anys, sinó que parlo de la meva última dècada, que és la dècada delicada de l’última joventut i la primera etapa de l’edat madura. Les cites, com sempre, tenen una gran importància.

No només Natalia Ginzburg m’explica el meu propi llibre, sinó que Carson McCullers per començar hi diu: Tot allò que succeeix als meus relats, m’ha passat, o em passarà. No cal dir que tota escriptura té picades d’ullet amb la realitat i amb l’experiència pròpia, però tot allò que no he dit a les meves novel·les, apareix en aquests contes de manera natural, sense premeditació. Per això, tot i aparèixer els temes de sempre, aquesta vegada els temes de sempre no parlen dels altres, sinó de mi mateixa. El desordre, La burgesia, La nit, L’error, La vergonya o El sanatori són contes que podrien explicar algunes de les ensopegades que he tingut els darrers anys, que no han estat poques. Algunes encara duren.

Són contes que volen parlar de la incomunicació, d’una certa incomoditat vital (de la qual parlo a El desordre i que també du una bona cita de la Liv Ullman). Els personatges dels relats no són heroics, ni de bon tros, i gairebé la majoria han patit algun trencament que els obliga a reconstruir la seva vida quotidiana, més rutinària. Els conflictes familiars que van de generació en generació, les parelles joves que es desenamoren, les custòdies compartides o el desarrelament no parlen de ningú més que de mi.

Per això és un llibre íntim, personal, que he escrit intentant que la veu dels altres —els qui s’ofendran, els qui es buscaran en els personatges, els qui veuran una venjança, els qui sabran reconèixer la seva participació— hagi quedat per sota de la meva. És un llibre escrit en silenci, sense tenir en compte totes aquelles persones que em podrien dur a l’autocensura: jo inclosa.

Moltíssimes gràcies, Jenn, per obrir-nos les portes de la teva Vida familiar i una felicitació enorme i una grandíssima enhorabona per aquest Premi Mercè Rodoreda!!

Això ho volem més sovint! Volem més autors explicant-nos els seus llibres!

Jenn, t’esperem aviat al Nosaltresllegim. Sigui amb un llibre nou o explicant-nos més llibres!

Si voleu començar a llegir Vida familiar, de Jenn Díaz, aquí teniu els primers capítols del llibre en pdf.

Títol: Vida familiar
Autor: Jenn Díaz
Editorial: Proa
Col·lecció: A TOT VENT-TELA
Premi Mercè Rodoreda 2016
Pàgines: 192
ISBN: 978-84-7588-660-2
Preu: 18,50€

El càtar proscrit, de Jaume Clotet

el-catar-proscrit-jaume-clotet-premi-nestor-lujan-de-novella-historica-2016Els càtars no ho van tenir gens fàcil. El catarisme va tenir el seu origen a Bulgària i a través de les rutes comercials va tenir una gran difusió en diversos països europeus. Va ser a Occitània que va tenir un arrelament extraordinari. Una de les premisses mes importants dels càtars era precisament rebutjar de manera absoluta l’església de Roma. I apa! Ja hi som!

Tot i tractar-se d’uns bons paios que volien arribar al màxim grau de puresa, evitar la violència, les relacions sexuals, i el fet de menjar carn, l’església no veia amb gaire bons ulls que aquesta gent anés pel seu compte i -el que es pitjor- que cada cop en fossin més.

Com era de esperar, la Santa Croada no es va fer esperar i, en nom del Sant Pare i de Déu Nostre Senyor, els càtars van començar a ser perseguits, les seves dones cremades vives, i els seus infants, en el millor dels casos, confinats en algun convent per reconvertir aquells petits heretges en homes i dones de bé.

El protagonista d’aquest El càtar proscrit és un cavaller càtar, en Jasper de Barbera, que després de perdre les seves terres, busca un escuder que l’ajudi en els seus afers. Aquest escuder es l’Artal, un vailet que acaba de perdre el seu germà i la seva cunyada a punt de parir, en mans dels croats.

L’Artal és un bon nano que, això sí, ha tingut una mala sort a la vida d’aquelles que no hi ha dret. Només ha vist misèria, guerres, fam i massa sang per ser tant jove. Per això no s’ho pensa dues vegades i accepta instantàniament l’oferta del cavaller que no li promet riqueses, però sí certa seguretat i protecció.

Amb el pas dels temps quedarà demostrat que l’Artal va prendre la millor decisió de la seva vida en el moment en què va decidir seguir en Jasper de Barbera. Aquest cavaller ho era en tots els sentits! Un home cult, seriós, i al mateix temps, amant d’una ironia fina que desespera al pobre escuder.  Un home que sap escoltar i que té un bon cor.

Seguint el passos del cavaller i el seu fidel escuder viurem mil aventures, assistirem a la conquesta de Mallorca, que estava en mans dels sarraïns, passarem nits al ras morts de fred, i fins i tot rescatarem la neboda de l’Artal, confinada en un monestir regentat pels dominics.

En Jaume Clotet parla d’història d’una manera que ja el voldrien de mestre a més d’una escola! Perquè de ben segur que els nanos n’aprendrien una barbaritat, amb ell. Té la capacitat de donar-li a la història una pinzellada com de conte que fa tot el llibre molt digerible, amè i senzill de llegir. Ja ho va fer a Lliures o Morts i ara o ha tornat a fer. És un llibre que es llegeix sense esforç i que un cop l’acabes et fa pensar allò de “bé… he tingut la sort d’aprendre una cosa més!”.

Aquí teniu els primers capítols en pdf del Premi Néstor Luján de Novel·la Històrica 2016.

Títol: Lliures o morts
Autor: Jaume Clotet
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Premi Néstor Luján de Novel·la Històrica 2016
Pàgines: 384
ISBN: 978-84-664-2143-0
Preu: 20€

Llibres per dir que ‘casa nostra és casa vostra’ – El setè àngel, de David Cirici & Lesbos a cor obert, d’Arantza Diez

Aquest cap de setmana se celebra al Palau Sant Jordi el Gran Concert per a les persones refugiades. Així és com ho expliquen ells:

El GRAN CONCERT PER A LES PERSONES REFUGIADES al Palau Sant Jordi és la nit més esperada de la campanya Casa nostra, casa vostra. Una nit en què hem de ser-hi tots per cridar ben fort que volem acollir. Volem acollir refugiats i refugiades i totes aquelles persones que s’han vist obligades a fugir forçosament de casa seva, jugant-se la vida al Mar Mediterrani o en altres rutes. Volem acollir els que han d’arribar i els que ja són aquí.

Des del Nosaltres volem reivindicar que els llibres, com a fruit del seu temps i producte cultural, també ens ofereixen l’oportunitat de descobrir qui són aquests refugiats que es juguen la vida al Mediterrani i què els passa quan arriben a Europa. Si és que hi arriben.

I per descobrir-ho, llibres de ficció i llibres de no-ficció:

El de ficció és El setè àngel, de David Cirici, que la Nit de Santa Llúcia va rebre el Premi Sant Jordi. I de què va?

el-sete-angel-david-cirici-premi-sant-jordi-2016A la novel·la de David Cirici hi apareixen diversos temes -la fragilitat de la vida, l’amenaça de l’atzar, el vincle de la paternitat, la importància de la família, etc-, però també el xoc entre el Primer Món i el Tercer Món i, concretament, el drama dels fugitius de la guerra, que truquen a les portes d’una Europa que es resisteix a donar-los refugi.

És una pastera destruïda pel mal temps la que fa que el protagonista de la novel·la, un publicitari d’èxit, tingui un accident amb el seu veler i per aquesta raó el seu fill acabi perdut al mig del mar amb només una armilla salvavides. També és gràcies a una pastera de refugiats que el recullen, que podrà salvar la vida. I aquest noi també serà la raó per la qual els refugiats ho tindran millor per entrar a aquesta Europa que tanca portes.

El de no-ficció és Lesbos a cor obert, d’Arantza Díez, i la Marta Gil -fa un temps- ens explicava de què va:

lesbos-a-cor-obert-arantza-diez10 quilòmetres. La distància que milers de corredors fan gairebé cada cap de setmana en una cursa homologada en qualsevol ciutat o poble de Catalunya, menys d’una quarta part d’una marató, la distància que té la Diagonal de Barcelona des del Parc de Cervantes fins el centre comercial Diagonal Mar. Una distància que corrent a ritme mig es pot fer en poc menys d’una hora o caminant en una mica més de dues hores o en cotxe en uns 15 minuts.

(…)

Lesbos, a cor obert és brutal, colpidor, terriblement dolorós, però al mateix temps deixa la porta oberta a l’esperança. És meravellós poder pensar que encara queda gent al món capaç de fer la motxilla i lluitar per ajudar els que ho necessiten, superant totes les dificultats burocràtiques que convingui i fent una feina que els governs no han estat capaços de fer, no perquè no hagin pogut, sinó -encara pitjor- perquè no han volgut.

 

I ara que estem tant pendents de murs de Trump i de cantar el This land is your land, this land is my land, no ho oblideu: de les tristors en farem fum. Que casa meva és casa vostra si és que hi ha cases d’algú.

Gaudiu de la lectura i que ens sentin, també, com llegim.