Arxiu d'etiquetes: Escrit originalment en català

Llibres que no han estat traduïts al català, sinó que hi han estat escrits.

Blanca Busquets ens explica el seu llibre ‘La fugitiva’

En un moment de rauxa i galtes, quan ens vam trobar un tuit agraït de la Blanca Busquets per haver ressenyat els seu últim llibre, La fugitiva, no vam poder evitar-ho i l’hi vam dir allò de…

Escolta! Si et ve de gust explicar-nos-el tu…

I aquí la teniu. La Mireia i la seva creadora, la Blanca Busquets, tornen al Nosaltres però amb un enfoc únic. Esperem que gaudiu tant de la lectura del text, com de La fugitiva:

La Mireia se’m va escapar de Jardí a l’obaga. Ella era el personatge amb una actitud més controvertida al llibre, la que amarga la vida de l’Aniol, el protagonista. N’hi va fer de molt grosses i tots els lectors l’hi tenien jurada. Jo no. Perquè jo sabia, m’olorava que, si havia actuat com havia actuat, era perquè alguna n’hi havia passat en algun moment de la vida.

I bé, vaig tenir raó. Perquè buscant, buscant, va resultar que la Mireia tenia una vida de novel·la. I vaig decidir escriure-la. La fugitiva té ben poc a veure amb Jardí a l’obaga, només es toquen per alguns fets concrets i per l’eterna presència el·líptica de l’Aniol, que ella sempre du al cor. Vull dir, amb això, que, si no heu llegit Jardí a l’obaga, no passa res. Aquesta és una altra novel·la, amb la Mireia com a protagonista, una dona que s’està asseguda en un pis del barri de Sarrià de Barcelona, quan té més de noranta anys, envoltada de minyones de qui no sap el nom. Esquerpa i, fins i tot diria, xenòfoba i gens propensa a somriure, només s’entén bé amb la seva neta, la Sònia. La Mireia ens anirà explicant la seva vida, partint de la tragèdia que va marcar la seva manera de ser, i de la qual ningú, ningú, no sap res fins ara.

El rellotge de la Mireia són els sorolls que l’envolten. Viu pendent de quan es posen i es treuen les cadires del bar de sota, de l’obertura dels porticons de la llibreria, del repicar cassoles de la minyona de torn a la cuina, del soroll de la pluja o de les converses de la gent del carrer. I, al seu voltant, van i venen neta i filla, però també, a poc a poc, apareixeran més personatges: els veïns, que ella espia amb els binocles d’òpera que tenia guardats en un calaix. Aquest, el dels veïns, serà tot un món. I el de familiars que havien desaparegut i, ves per on, decideixen tornar. I, tot d’una, el mirall; la sensació de veure en una altra persona el mateix que es va trobar ella, el que la va estripar de dalt a baix ara fa vuitanta anys.

Això, això la farà reaccionar.

A mi també m’ha fet reaccionar. Potser també a vosaltres, lectors. Ho he escrit amb l’esperança de fer-vos passar una estona distreta, però també m’agradaria que, d’alguna manera, aquesta dona que fuig de tot us donés un cop de mà. Tota vostra.

Blanca Busquets
Febrer ‘18

Moltíssimes gràcies pel teu escrit, Blanca! I ja ho saps que t’esperem aviat al Nosaltresllegim!

Aquí teniu els primers capítols en pdf de La fugitiva de Blanca Busquets.

Títol: La fugitiva
Autor: Blanca Busquets
Editorial: Proa
Col·lecció: A TOT VENT-RÚST
Pàgines: 288
ISBN: 978-84-7588-601-5
Preu: 18,50€

Share

Jo soc aquell que va matar Franco, de Joan-Lluís Lluís

El títol ja ens anuncia que es tracta d’un relat pensat i escrit en primera persona per Agustí Vilamat i Prunell, que si hagués existit realment hauria celebrat el centenari del seu naixement l’any passat (2017).

M’afanyo a dir que crec que el personatge em sembla que mereix un lloc al costat o molt a la vora de la Colometa, del Soleràs i d’altres il·lustres testimonis de la laberíntica i feixuga història del país -i de la llengua- a través dels anys que acaben cap al maig de 1945.

El llibre comença amb una introducció en la qual el que s’autoanomena “el narrador” fa una “relació breu però indispensable dels seus 23 primers anys de vida”. Molt aviat sabrem que als quatre anys un accident el deixa borni -fet que el marca per tota la vida- i que no gaire més tard descobreix que la llengua que li serveix per parlar amb els seus pares o companys de jocs, a Solsona, també es pot escriure i llegir. L’estiu de 1925, data del descobriment, li canvia la vida, ja que s’enamora de la llengua i la converteix en la passió de la seva vida.

Estirant aquest fil anem sentint, en paral·lel, el ressò dels esdeveniments: la Dictadura de Primo de Rivera, la República, la Generalitat, la Guerra (dita) Civil, l’èxode dels vençuts, la duríssima realitat dels camps de refugiats (com el que li toca a ell a Argelers).

El 13 de juny de 1940, comença la segona part i la novel·la s’aparta dels fets que van passar per entrar a narrar allò que hauria pogut passar si Franco, efectivament, hagués declarat la guerra als Aliats i s’hagués unit a l’Eix nazi-feixista.

Començant pel bombardeig del camp d’Argelers per l’aviació victoriosa de Franco. Les tropes encapçalades per falangistes i requetès ocupen tot el Rosselló, Vallespir, Cerdanya i Conflent que, amb l’aprovació de Hitler, queden annexats a l’Espanya Nacional i sotmeses al mateix règim que la resta del país un cop perduda la guerra.

Agustí Vilamat, el força inofensiu corrector de català borni, es troba en un remolí que, després d’un amor intensíssim, breu, no consumat i viscut entre els filferros del camp d’Argelers, el porta a refugiar-se en un mas perdut entre les muntanyes pirinenques a redós del Canigó. Les notícies que li van arribant són desoladores: la rendició de la França de Pétain, l’ignominiós afusellament de Companys, l’avenç imparable dels alemanys,…

A través de l’únic ull de l’Agustí anirem veient desfilar una galeria de personatges en què es barregen els que van existir com Irla, Ventura Gassol i Tarradellas, Churchill, Pétain, Franco, Serrano Suñer, Azaña, Queipo de Llano, De Gaulle… amb d’altres d’inventats i construïts amb mestria. A uns i altres se’ls fa actuar de manera ahistòrica però terriblement versemblant.

Agustí, des del bombardeig del 1940, té el desig de matar franquistes i no faig cap espòiler si dic que, finalment en mata un: el mateix Franco. No explico en quines circumstàncies.

Entremig han passat moltes coses imaginàries però, repeteixo, versemblants. Molt emotives, sovint dramàtiques com les que es produeixen en l’enfrontament dels maquisards amb col·laboracionistes (un dels fragments més bells i tensos del llibre) o l’emocionant episodi de la captura de Franco, prèvia exhibició de sadisme de Queipo de Llano.

La història no acaba amb la mort del Generalísimo i hem de presenciar com les coses van esdevenint amb una terrible lògica de manera que l’Agustí -o el que en queda, ja que la guerra li ha pres trossets- haurà de veure que el futur és com és i no com ell hauria somiat i volgut.

Joan-Lluís Lluís domina l’us de la llengua i es percep l’amor que li té però a més demostra que sap elaborar una trama que ens agafa des del primer moment.

El darrer capítol, que no us heu de perdre, obre una escletxa de llum i ens encomana optimisme.

Em sembla un boníssim Premi Sant Jordi que, com ja s’endevina dels meus comentaris, recomano sense reserves.

Aquí teniu els primers capítols en pdf per començar a llegir el Premi Sant Jordi 2017 de Joan-Lluís Lluís.

Títol: Jo soc aquell que va matar Franco
Autor: Joan-Lluís Lluís
Editorial: Proa
Col·lecció: A TOT VENT-RÚST
Pàgines: 304
ISBN: 978-84-7588-701-2
Preu: 20€

Share

Aglutinació, de Joan Jordi Miralles

Sincerament, pense que una novel·la així era necessària. Estava ja una mica saturat d’aquesta tendència d’idealitzar-ho tot, de veure les grans ciutats amb filtres daurats, com si no hi hagués gent putejada que darrere d’un somriure d’aparador ha estat 13 hores de torn.

Miralles descriu la Londres que qualsevol persona jove no-adinerada ha viscut. Aquella que quan arribes et plouen els colps de realitat. Tant se val que al teu país sigues el culte o el dels idiomes que domines: sense diners, a Londres, eres l’última rata que dorm a una cuina que tu mateix t’encarregues de netejar per guanyar unes lliures que et puguen servir.

Així, clar i cru, l’autor ens conta la història d’un home que fuig de sí mateix i que, per guanyar-se la vida, li toca, com a qualsevol persona, ser l’últim esglaó a la cadena social londinenca.

Primerament, treballa en una divertida hamburgueseria i comparteix una minihabitació amb un llit calent -és a dir, 12 hores per a mi, 12 hores per a tu- amb altre home aficionat al vodka i que, com ell, treballa en una altra hamburgueseria. Per cert, si totes són com aquesta, feu-vos vegans i no torneu a anar-hi mai més.

Deixeu la roba escampada damunt els coixins. Davant teu, per l’estret i llòbrec passadís, la Sumyo es mou amb els pits a la fresca i unes calces blanques que contenen un cul fornit, basculador, fabulós. En Torí, en tot això, no ha obert la boca, però notes que després una olor de mascle dolça i farinosa, com de galeta. Et preguntes què diantre li deu estar passant pel cap, si realment se sent a gust o, ben al contrari, no les té totes davant del fet que estàs a un pas de fer-t’ho amb la seva parella, que al capdavall és qui ho està provocant tot.

No tot és negatiu. Es troba una oportunitat d’entrar a la recepció d’un hotel on, segons el contracte, treballa 4 dies setmanals que després es converteixen en jornades que només pot suportar amb dobles whiskies sense gel. A dins hi troba unes persones que, tot d’un plegat, esdevenen una mena de família: Etham, amb un membre prodigiós que deixa fotografiar a canvi d’unes lliures; un racista que odia els negres; un gallec de qui no et pots fiar; i el cap de l’hotel, que darrere d’uns ulls blaus com el cel deixa entreveure certa tirania.

L’afició a la beguda, el sexe i les baralles acompanyen al nostre protagonista durant tota l’obra, fent d’aquesta una vertadera muntanya russa de sensacions i emocions, fins al punt de voler ajudar el protagonista i veure’t frustrat per no poder traspassar les seues pàgines.

Aquí teniu els primers capítols del Premi Joanot Martorell del Joan Jordi Miralles!

Títol: Aglutinació
Autor: Joan Jordi Miralles
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El Balancí
Premi de narrativa Joanot Martorell de Gandia
Pàgines: 176
ISBN: 978-84-297-7642-3
PVP: 19€

Share

Bon dia, són les vuit!, d’Antoni Bassas

Acabo de llegir-me en dues tirades -dos cops que he obert el llibre, en dos cops que me l’he acabat!- un llibre que m’han dedicat: “Als oients d’El matí de Catalunya Ràdio”.

Sí! Perquè vaig ser durant anys una seguidora fidel d’aquest programa de l’Antoni Bassas que podia escoltar més o menys estona segons l’horari laboral que tenia.

Bon dia, són les vuit!, que ha estat molt justament premiat amb el Josep Pla 2018, és més coses que la crònica del programa el MCR (el Matí de Catalunya Ràdio) entre 1995 i 2008.

El primer capítol -”La veu que desperta la gent”- conté algunes reflexions sobre el periodisme, sobre què significa fer un magazín des de ben d’hora al matí entrant a la casa dels oients, seguint-lo a la dutxa o mentre esmorza i finalment acompanyant-lo al cotxe anant a treballar… Són uns moments de gran impacte i Bassas ho enllaça amb els que ocupaven el poder en cada moment -Pujol, Maragall, Montilla, Aznar, Zapatero…- i com es comportaven i utilitzaven a través de les entrevistes.

El segon capítol, “Dels tres tenors a Carles Capdevila”, és una evocació dels tertulians i col·laboradors que van donar caràcter al programa. Alguns, tristament, ja no hi són. És una delícia recordar-los a tots i també recordar com cadascun d’ells, des de les seves professions i posicions, van anant enriquint-nos i fent-nos més savis.

Aquesta evocació segueix al tercer capítol, “Històries viscudes”. Haig de reconèixer que algunes històries les havia oblidat completament, però d’altres les recordo nítidament o dramàticament. I són testimonis dels comportaments d’alguns entrevistats o dels actors voluntaris o involuntaris de l’actualitat d’aquells moments. Es recullen també els esforços per sortir fora de l’estudi, per entendre millor la realitat i fer un millor periodisme, com el programa que es va fer des de Moçambic.

Però el llibre no és només la crònica del programa, és també la crònica del jove periodista que es va fent, va madurant i la seva lluita per mantenir la independència professional resistint la pressió dels diferents partits polítics que, quan no tenen poder, reclamen sempre més pluralitat i, quan en tenen, fan tot el que poden (pressionen, canvien directors o amenacen) per imposar la seva visió. I és també la crònica de l’evolució de la vida política: els canvis de governs, els atemptats o la crònica del canvi en la relació entre Espanya i Catalunya percebuda en les reaccions dels seus oients.

En el capítol “La crosta nacionalista” la crònica s’accelera i enriqueix. Són els últims anys del programa, amb el PSC al poder. El període de la tramitació de l’Estatut, la creixent tensió en les relacions entre Espanya i Catalunya, i l’aparició incipient de l’acusació d’adoctrinament per part mitjans públics catalans.

L’Antoni Bassas, que ha trigat 10 anys a descriure el que va passar fins la seva no renovació al capdavant del programa ho fa de manera elegant. La part on s’explica l’origen de la famosa “crosta nacionalista” és digna de lectura i reflexió per aquells que volen fer de la informació la seva professió.

El llibre acaba amb la crònica dels seus 1.500 dies a Amèrica. Bassas ja no saluda des de la Diagonal de Barcelona i ens dona la seva visió de l’Amèrica (del nord, of course) que ell ha pogut conèixer.

En algunes entrevistes, l’autor, parlant del seu llibre, ha fet sortit la paraula agraïment: als seus col·laboradors de la ràdio -aquells de qui no transcendeix casi mai el nom- i també als molts testimonis d’oients que li van manifestar el seu suport.

Moltes gràcies, Antoni Bassas, per haver deixat tan ben escrit el testimoni d’un programa de ràdio que, seguint i eixamplant el camí que havia obert Josep Cuní -com no et canses de repetir- ens ha marcat als que et seguíem. I gràcies per permetre que els molts que no ho van fer -simplement perquè els anys passen i llavors eren nens-, coneguin de primera mà la versió del que va ser aquella aventura col·lectiva.

Recomano a aquests darrers, als “massa” joves, que no us perdeu la lectura d’aquest Bon dia, són les vuit. Als antics seguidors no cal que us en digui res, segur que ja feu cua a la llibreria.

Aquí teniu els primers capítols en pdf del Premi Josep Pla 2017 de l’Antoni Bassas.

Títol: Bon dia, són les vuit!
Autor: Antoni Bassas
Editorial: Destino
Col·lecció: L’ANCORA
Premi Josep Pla 2018
Pàgines: 352
ISBN: 978-84-9710-272-8
Preu: 20,50€

Share

L’amic de Praga, de Joan Manuel Soldevilla

Els protagonistes de L’amic de Praga, de Joan Manuel Soldevilla, són, en paral·lel, quatre persones: dues de reals ja desaparegudes, i dues d’inventades.

Jaume Ministral Masià, gironí que uns quants recordem per haver signat els guions d’El Doctor Caparrós , programats a la TVE de Catalunya el 1979 amb seqüela el 1982, o potser per algun dels 13.000 guions que va escriure per al programa radiofònic El humor y la radio emès durant més de trenta anys per RNE. Quan, portat per la curiositat que desperta el llibre entro a la Viquipèdia descobreixo que també era el guionista de la Campaña Benéfica que protagonitzaven el Senyor Dalmau i el Señor Viñas. I moltes més coses.

L’altre personatge és Frantisek (Francesc o Francisco) Kriegel, metge txecoslovac comunista i jueu, el nom del qual no diu res a gairebé ningú que no sigui un estudiós del que es va anomenar la “Primavera de Praga”  on va tenir un paper destacadíssim i que el llibre ens descobreix com un molt notable homenot de pedra picada, fidel als seus ideals fins a les més dures conseqüències. I a la Txecoslovàquia postprimaveral eren molt dures.

L’amic de Praga és un llibre sobre dos personatges reals que molt pocs coneixíem abans de llegir-lo i que acaba resultant una lectura apassionant.

Els altres dos protagonistes, la Dacs i el Tarongi -els personatges de ficció-, són dos investigadors en el sentit acadèmic de la paraula, que es llencen amb entusiasme a estirar el fil que han trobat per casualitat i empesos per la xafarderia després de trobar una novel·la negra a la fira del llibre vell de Figueres, signada per un autor de nom que sembla nòrdic: Lardsinim.

Soldevilla, amb gran habilitat ens va fent saltar, en el calendari i en el mapa, tot acompanyant els investigadors en la seva apassionant recerca que els duu a un impressionant conjunt de documents autògrafs miraculosament conservats per la família de Ministral i, en menor mesura, per l’Arxiu Nacional de Txèquia. L’arxiu familiar conté també testimonis de persones com Teresa Pàmies, que va conèixer Kriegel, o Horacio Sàenz Guerrero que es va arriscar a publicar un article de Ministral sobre el comunista Kriegel a La Vanguardia Española el 1968, en ple franquisme.

Resulta apassionant anar seguint l’itinerari d’aquests dos personatges tan diferents que, després de conviure i col·laborar al front durant la batalla de l’Ebre, queden units per uns fortíssims llaços d’amistat malgrat el pas dels anys i la difícil comunicació entre els dos cantons del teló d’acer.

No vull avançar-vos res però us asseguro que descobrireu el gruix de la personalitat dels dos amics a través de les seves -molt- accidentades vides.

Repassant abans de tancar aquesta ressenya m’adono que, ja a la segona pàgina, Soldevilla fa que els investigadors ens expliquin quin és el camí que ell ha decidit seguir:

– És un bon material, no et dic que no, però no sé pas què en farem, de tot això.
– Una novel·la, ja t’ho he dit.
– Tu és que veus històries pertot. Són fets objectius, el que més li escau és un assaig.
(…)
– L’assaig ens permetria ser ordenats i metòdics, sistematitzar la recerca. Tot plegat ha estat una mica caòtic i casual.
– Ja ho sé però m’hi resisteixo. Trobo que el material té una emoció que no es pot deixar perdre -s’entusiasma ell-, una intensitat, d’alguna manera, narrativa. Els caràcters, les motivacions… no ho trobes extraordinari?
– No t’embalis, tu, ara.
– Hem d’escriure una novel·la sobre la memòria i l’amistat, ho tinc claríssim.
– Mira que ets cursi (…) D’acord, tu guanyes, com sempre. Serà una novel·la.
(p.12)

Jo afegiria que, a més de la memòria i l’amistat hi ha moltíssima acció, sovint trepidant i digna d’un thriller.

Em costa qualificar aquest llibre extraordinari com a novel·la però, certament, Soldevilla ha aconseguit enganxar-me a uns personatges molt poc valorats que mereixien que algú ens fes descobrir amb aquesta “emoció i intensitat narrativa”.

Aquí podeu començar a llegir els primers capítols d’aquest L’amic de Praga de Soldevilla.

Títol: L’amic de Praga
Autor: Joan Manuel Soldevilla Albertí
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 304
ISBN: 978-84-664-2336-6
Preu: 19,90€

Share

Tal com érem, de Sílvia Tarragona

Feia temps que la Mireia no passava pels Nosaltresllegim! Però quan vam rebre el Tal com érem, de Sílvia Tarragona, ens vam dir: aquest, per la Mireia! I aquí teniu el seu escrit. Torna la Tarragona!

Som molts els que coneixem la Sílvia Tarragona per la seva veu, per les moltes nits que ens va acompanyar en nits d’insomni o quan ens havíem de quedar desperts fins a les mil per acabar de repassar pels exàmens de la facultat. I és que la carrera radiofònica de la Sílvia és molt llarga, però no és aquesta l’única vessant cultural que ha desenvolupat, sinó que ara també s’estrena com a novel·lista.

I, alerta, que no dic escriptora, perquè de la Sílvia ja havíem pogut llegir aventures i desventures a T’ha tocat la grossa, on ens explicava les seves experiències personals per la lluita contra els tòpics que sovint ens trobem les dones en el nostre dia a dia, però especialment, en la batalla contra les tendències (per no dir esclavitud) de la moda. En fi, no ens despistem. Hem vingut a parlar de la novel·la que acaba de publicar amb Columna, Tal com érem. I us he de dir que tinc sentiments contraposats.

Mirant el llibre en el seu conjunt, us he de dir que és una novel·la entretinguda, on s’explica la història d’una dona, la Sandra, una periodista tocant a la quarantena que es troba entre l’espasa i la paret en l’aspecte econòmic. I és que la Sandra i la seva família han viscut una època dolorosa: el pare va morir de càncer i el tractament de la malaltia els ha deixat pràcticament escurats. Així doncs, la Sandra es troba en la necessitat de vendre la casa on viu amb la seva mare, sense que els coneguts en coneguin la situació real. Les aparences manen.

És en aquest punt de la seva vida que apareix l’Edmond, un home pel qual se sent immediatament atreta i de qui s’enamora perdudament, tot i que, com veurem, l’Edmond no és aigua clara i la seva vida tampoc no és tan fantàstica com podria semblar. Però tot i així, l’Edmond arrossega la Sandra al seu món i ella el deixa fer sense oposar gaire resistència.
I és aquí on jo agafaria la Sandra per les espatlles i després de sacsejar-la li diria: espavila, noia! Perquè hi ha moments en què el seu comportament em sembla tebi o massa sobrepassat per les circumstàncies.

Amb tot, Tal com érem és una història d’amor a la família, a la parella, als amics i una història per a tothom que intenta superar els entrebancs que la vida ens va posant en el camí, perquè la vida ja és això, superar a cada moment els obstacles i fer-nos més forts a mida que ens anem fent grans.

Aquí teniu els primers capítols en pdf d’aquest Tal com érem de la Sílvia Tarragona.

Títol: Tal com érem
Autor: Sílvia Tarragona
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 320
ISBN: 978-84-664-2340-3
Preu: 19,50€

Share

El que pensen els altres, de Clara Queraltó

Clara Queraltó ha guanyat el premi Mercè Rodoreda (2017) amb aquest recull de divuit narracions curtes. El títol del llibre no correspon a cap de les narracions sinó que anuncia el caràcter d’exploració i descripció de tot allò que va passant pel cap de diferents personatges que, com diu encertadament la contraportada, “semblen els altres, els secundaris, que es troben amb una vida que els ve gran però que se submergeixen en situacions i emocions íntimes lligades a sentiments universals.”.

Que l’autora és una dona es fa evident des de les primeres planes i no en presumeix ni ho dissimula, com la Mimí, un dels seus personatges “no vol alliçonar ni provocar. Ho diu amb naturalitat i amb el cap alt”.

Sovint el conte comença amb un to suau, delicat, com de noia preadolescent i l’autora ens va transportant cap a unes realitats que no tenen res de delicat; és com si en començar el revelat d’una foto creiem que les imatges seran una aquarel·la bonica i una mica naïf i anem descobrint al final que el que hi ha és un aiguafort de Goya. Tot això en poques pàgines i amb gran domini del llenguatge i dels seus registres.

Sovint Queraltó juga molt hàbilment amb ambigüitats sobre el sexe i l’orientació sexual dels personatges originant la sorpresa del lector que es veu obligat a enfrontar-se als seus prejudicis.

La coberta és la foto d’uns peus de nena amb sabatetes de xarol que li van grans i ens introdueix al món d’un dels contes. Un món vist amb ulls de nena de sis anys. Però la gràcia amb què l’autora es mou en aquest registre no ens impedeix veure la cara fosca i oculta d’aquest món.

Els escenaris solen situar-se en pobles on els joves es desplacen amb cotxes d’un lloc a l’altre en arriscades expedicions nocturnes a la recerca de l’ambient que els resulta més grat. Els accidents de carretera són molt presents a les narracions i són la causa d’algunes de les situacions dramàtiques.

Molt, molt bona entrada de Clara Queraltó en el món de la narrativa catalana. Segur que en sentirem a parlar. Preneu-ne nota que val molt la pena.

Aquí podeu començar a llegir els primers capítols en pdf del Premi Mercè Rodoreda de la Clara Queraltó.

Títol: La fugitiva
Autor: Clara Queraltó
Editorial: Proa
Col·lecció: A TOT VENT-RÚST
Premi Mercè Rodoreda 2017
Pàgines: 200
ISBN: 978-84-7588-702-9
Preu: 18,50€

Share

Els romanents, de Victor Garcia Tur

Quan vaig comprar aquest llibre, la llibretera em va dir somrient: “tens bon gust”. Era un llibre prim, d’aquests que, si t’agraden, te’ls pots cruspir en un dia i així va ser.

Quan l’he acabat l’única cosa que m’ha vingut a la ment ha estat que “és normal que haja estat premiat”.

Cada llibre té unes virtuts: ben narrat, lèxic ric, personatges humans…, però aquest els té tots i, a més a més, la dificultat de fer-nos connectar entre les generacions. Si aquest llibre el llegeix una mare, podrà veure’s reflectida en les actituds, però també l’ajudarà a comprendre millor el seu fill.

El fil conductor és particular, dividit en tres.

En primer lloc trobem el dietari d’un fill que entra a una mena de tribu urbana, tots amb el cap rapat (sense cap sentit polític), vestits de blanc i buscant el contacte directe amb la natura. Un fill intel·ligent, per sota de la mitjana, amb unes reflexions pròpies d’un cervell molt evolucionat.

En segon lloc, una mare moderna i progressista que intenta entendre allò que fa el seu fill amb l’ajuda de llegir el seu diari. Per últim, uns fragments d’un assaig titulat “Brevíssima relació de les heretgies”, amb un vocabulari acadèmic i dens que et fa entendre algunes actituds del xic protagonista i, en general, de l’evolució o involució de la societat.

-¿Així que vot de silenci? -li va preguntar P. F va fer que sí amb un gest lleu.
-Em sembla fenomenal, nano -va afegir P-. Un vot de silenci és la millor manera de no dir collonades. Això del vot de silenci hauria de prosperar. Conec un munt de subnormals que ens farien un favor si prenguessin exemple i callessin una bona temporada.

Al llibre hi trobem un pare i un fill que tenen visions diferents del món, mentre que la mare intenta fer d’adhesiu familiar entre ambdós, entenen per una banda la maduresa paterna, i per l’altra, les ganes d’innovació juvenils. Per separat es complementen però la convivència resulta cada cop més abocada al trencament, fet que ens aporta diàlegs amb ironies i reflexions que, i això m’encanta, ens fan pensar.

Pegues? Cap ni una. Bo, sí: volia que el llibre no acabés, però aquesta és virtut de l’autor que, amb una narració àgil i un dietari suculent, ha fet que desitge un llibre de 500 pàgines.

Aquí teniu els primers capítols en pdf d’Els romanents de Víctor García Tur. Gaudiu del Premi Just Manuel Casero!!

Títol: Els romanents
Autor: Víctor García Tur
Editorial: Empúries
Col·lecció: EMPÚRIES NARRATIVA
Premis: Premi de Novel·la Curta Just Manuel Casero 2017
Pàgines: 144
ISBN: 978-84-17016-31-9
Preu: 16,50€

Share

Alejandro Palomas ens explica el seu llibre ‘Un amor’

Avui és un dia meravellós pel Nosaltresllegim! I és que, si bé demanem sovint textos a autors perquè ens expliquin de què van els seus llibres, poques vegades tenim l’oportunitat de poder publicar aquesta mena d’escrits el dia que surten els seus llibres. I si a sobre és el Premi Nadal…

El nostre estimadíssim Alejandro Palomas ens explica el seu Premi Nadal: Un amor.

“Un amor” és la història de l’amor en les múltiples versions i veus –l’amor amant, l’amor germà, l’amor de fill, l’amor de mare, l’amor esgotat, el que neix, l’inventat-, i és també allò que no es diu, allò que només es pot escriure o llegir, perquè si es diu, si ens sentim dient-ho, potser es converteix en veritat i toca aleshores revisitar zones del passat i del present més íntim, que ningú no coneix. Aquest és un viatge de vida en vena, intens, sense retorn, a allò que és més nostre: no és, per tant, la història d’UN amor, sinó la història de l’amor.

El casament de l’Emma –la mitjana dels tres germans- i l’aniversari de l’Amàlia, la seva mare, són, casualment, el mateix dia de primavera i l’alegria de la celebració és, doncs, doble. Tot i això, després de mesos immersos en els preparatius per a l’ocasió, una trucada telefònica cau com una bomba i estripa, la nit abans, l’harmonia familiar.

Durant les 24 hores següents, l’Emma i la resta de la família intentaran ocultar per tots els mitjans a l’Amàlia una veritat el contingut de la qual pot arribar a ser devastador, no només per ella, sinó també per al fràgil equilibri de la unitat familiar.

Comèdia, drama, intensitat familiar, humor hilarant… Un amor és entrar en el “Món Amàlia” per la porta gran i formar part en primera persona d’un viatge a allò més silenciat de la naturalesa humana: el viatge sense retorn a una veritat que no sempre ens deixa indemnes.

Però alerta: Sovint, la veritat, tan temuda sempre, és més bella que no ens pensem. I té veu pròpia. “Un amor” invoca un idil·li: el d’un autor amb el seu lector/a, per tal que la companyia, mentre descobrim junts aquesta veritat, sigui bona. I el viatge, únic.

I irrepetible.

Sempre.

MOLTÍSSIMES GRÀCIES, Alejandro, pel teu escrit. Enhorabona per aquest merescudíssim Premi Nadal i tota la sort del món! De tot cor, de part de part de tots Nosaltres!

En aquest “Món Amàlia”, no ho oblideu, hi ha Una mare adorable i Un gos meravellós que ja han format part del Nosaltresllegim.

Aquí teniu els primers capítols en pdf d’aquest Un amor de l’Alejandro Palomas.

Títol: Un amor
Autor: Alejandro Palomas
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Premis: Premi Nadal 2018
Pàgines: 464
ISBN: 978-84-664-2352-6
Preu: 20,50€

 

Share

La fugitiva, de Blanca Busquets

Llegisc a la Blanca Busquets amb cura, amb les expectatives prou altes com a conseqüència d’un «t’encantarà» d’un bon amic, cosa que no m’agrada d’inici perquè després, llibres que són bons no arriben a les meues expectatives. La Blanca les ha complides totes, fent que siga jo qui en cree a les meues amistats.

Ho admet, feia temps que no m’enamorava d’un personatge, des d’aquell Adrià Ardèvol a un Jo Confesso i ara ho he fet de Mireia. La forma de caracteritzar-la, de fer-la nostra i de fer-me pensat ha estat sublim. Després de conèixer a aquella àvia de més de 90 anys vaig anar a casa de la meua iaia i li vaig començar a preguntar coses de quan era joveneta. Quanta saviesa, quantes experiències que, de no ser per aquesta conscienciació, m’hauria perdut. Tanmateix com diu la mateixa autora:

Amb la Mireia he fet una dolenta. Però jo no crec en els dolents-dolents: ho són per les circumstàncies, i per això m’agrada que tinguin un raig de llum.

Jo tampoc. Sempre he pensat que les circumstàncies fan les persones, i que quan una persona és així ve donat per fets que desconeixem. També em planteja el problema de fins a quin punt hem de suportar a persones marcades per esdeveniments dels quals som aliés. En general, ha fet que em replantegés moltes actituds, moltes reaccions que gent del meu voltant ha tingut amb mi, i m’ha fet pensar en el perquè d’aquestes.

La narració és fluida, dolça i atractiva, interconnectant records del passat i l’immediat present, clarament diferenciat per l’estat d’ànim de Mireia. No et pots perdre per la novel·la, la Blanca t’agafa de la mà i et va conduint fent petits zig-zags per la vida de la protagonista fins a creure que aquella senyora de més de 90 anys és real, agafant-li estima i entristint quan veus que l’autora et solta la mà perquè, malauradament, t’has acabat el llibre.

Havia llegit més d’ella, un Jardí a l’obaga que em va deixar amb ganes de més. Allà veus com, sense adonar-te’n, fa una anàlisi dels diferents pensaments de la societat reflectits en forma de personatge: aquell que jutja per la classe social, les persones que es mouen per diners, aquelles que pensen que un home sense estudis no és vàlid…, actituds del dia a dia que la Blanca sap analitzar amb cura i subtilesa.

Recomanaria aquest llibre per desconnectar, perquè és un d’aquells llibres que et molesta quan acaba perquè ja no tens res a llegir.

La Blanca Busquets ha fet de la vellesa un pou d’experiència on mirar-se per créixer.

Aquí teniu els primers capítols en pdf de La fugitiva de Blanca Busquets.

Títol: La fugitiva
Autor: Blanca Busquets
Editorial: Proa
Col·lecció: A TOT VENT-RÚST
Pàgines: 288
ISBN: 978-84-7588-601-5
Preu: 18,50€

Share