Arxiu d'etiquetes: Escrit originalment en català

Llibres que no han estat traduïts al català, sinó que hi han estat escrits.

Robinson, de Vicenç Pagès

En acabar de llegir aquest llibre -que he devorat- havia quedat desconcertat com a lector i descol·locat com a ressenyador: “I ara jo què dic?”

Per ajudar-me vaig llegir-me el booktràiler de l’editorial i alguna crítica-ressenya de la premsa. No em va ajudar gaire, ja que narrar -que no “explicar”- gran part del que s’esdevé al llarg de la novel·la no em feia gens el pes. El més rellevant, per mi, quedava sense dir. El problema, però subsistia: què és doncs el més rellevant, si no és què hi passa? En realitat “De què va”?

En ple naufragi vaig rebre el suggeriment salvador: “Per què no et mires la presentació que va fer l’autor a la Laie?”. Sense gaire fe ho vaig fer i -a més de passar-m’ho bé amb els diàlegs entre l’autor i Marc Pastor que oficiava de presentador- vaig aclarir les meves idees.

Pagès ha escrit ja magnífiques novel·les, ha assolit una gran maduresa com a escriptor i com a constructor d’estructures narratives. I aquesta vegada es posa a si mateix el repte, no tan sols de no repetir ni temàtica, ni estructura, sinó d’escriure la narració del que passa dins del cervell del protagonista quan fa coses, quan recorda coses, quan inventa realitats noves per tal de reexplicar-se-les quan les necessita.

Però tot això sense que, H., el protagonista, necessiti moure’s d’un escenari -el llit flotant – des del qual evoca fets externs que, al capdavall ens quedarem sense estar segurs de si formen part d’allò que és real o del que el protagonista crea per fer-ne ús quan li convé. Per cert H., com Pagès, es posa a si mateix una colla de reptes i normes complicades de complir.

A la narració no hi ha cap referència a llocs identificables, ni a persones reconeixibles; com a molt pare, mare, la Dona (així genèricament, no pas la “dona” com a sinònim de parella). Potser allò que resulta més concret és que H. es guanya la vida fent de carter.

Al mateix temps l’autor ens fa entrar, a través dels ulls i el cervell d’H., en un món dels objectes que troba a la casa dels veïns on s’ha introduït d’amagat. Aquests objectes ens van fer passar per davant de la nostra mirada qui són els habitants de la casa dels veïns. I també van deixant pistes del perquè del capteniment realment estrambòtic d’aquest personatge.

H., a qui la veïna anomenarà amb força raó “aquell sonat”, fa un munt de destrosses en la casa i es destrossa ell mateix; aquest fet farà que conegui una dona que esdevindrà, potser, la Dona. O no.

La novel·la s’acaba quan ja no queden pàgines per llegir. No acaba. No hi ha final “obert”. A la presentació Pagès deixa ben clar que això és volgut i que ell tampoc no sap si el que hem llegit forma part de la realitat exterior o de la realitat que hi ha en l’interior del cervell d’H. que és, segons la Dona i també en opinió de l’autor, l’ “Artista sense Obra” (com el darrer Duchamp).

No vull caure en la temptació d’entrar a descriure més detalladament què passa. (Ni, per exemple, perquè es diu Robinson o què és el “guiri” pels japonesos).

Un bon consell: feu com he fet jo, llegiu-lo primer i mireu després el youtube de la presentació; tindreu la versió que us dóna la vostra lectura i després la que dóna sentir l’autor quina és la que ell ha volgut donar.

Però sobretot llegiu-lo, és una obra mestra d’elaboració literària. I curtet: 183 planes.

Aquí teniu la presentació del llibre. En Marc Pastor i en Vicenç Pagès, a la llibreria Laie:

Aquí podeu començar a llegir el llibre del Vicenç Pagès! Gaudiu dels primers capítols en pdf!

Aquí teniu més llibres del Vicenç Pagès al Nosaltresllegim, com ara el Premi Sant Jordi anomenat Dies de frontera que vam ressenyar en aquest enllaç.

Títol: Robinson
Autor: Vicenç Pagès Jordà
Editorial: Empúries
Col·lecció: EMPURIES NARRATIVA
Pàgines: 192
ISBN: 978-84-17016-20-3
Preu: 17€

Share

Un hivern fascinant, de Joan Margarit

Just abans d’arribar-me a les mans l’últim llibre de poemes de Joan Margarit, Un hivern fascinant, estava llegint llibres de poesia oriental -haikus- on es fan referències als 4 moments del dia, que també es relacionen amb les quatre estacions de l’any i que no deixen de ser una metàfora de la vida dels humans. La malenconia del capvespre -la tardor- deixa pas a la reflexió a la llum de la lluna -l’hivern- L’instant abans de la fi.

Hi he pensat de seguida. Joan Margarit deixa definitivament enrere la tardor per entrar en l’expressió que fa servir (en el títol del llibre i del primer poema i que reapareix en dos poemes més) d’Un hivern fascinant.

Per què fascinant?

Perquè l’abans, el passat, el sent tant lluny que gairebé ja és un oblit i el demà, el futur, ja no es veu, s’oblida abans que arribi. Això és el que diu, encara que llegint els poemes, el passat apareix diverses vegades: evocacions de la infantesa, la joventut a Tenerife, la filla Joana, l’amor de joventut… i el futur també.

Perquè els poemes han estat escrits des de l’interior del poeta, del que és, des de la soledat existencial, fugint de la superficialitat i buscant allò més profund que hi ha a la vida.

Perquè ha buscat construir els seus poemes des de la seva veritat, sabent que la poesia és una potent eina, per al poeta i per als lectors, de destrucció dels enganys, que sovint ens fem com a mecanismes de supervivència.

I finalment, perquè quan aquesta veritat es troba amb la bellesa en un poema, creu en Joan Margarit que s’ha aconseguit l’art.

Això és el que es desprèn de l’Epíleg. Aquestes 5 últimes pàgines que en els darrers llibres de poemes Joan Margarit sempre ens regala, amb reflexions sinceres i profundes sobre la seva poesia. I que recomano de llegir i rellegir.

Però hi ha més. Molt més.

En els 41 poemes que componen el llibre en trobem alguns que emocionen, de tal manera que un cop tancat el llibre, els recordem i els evoquem: “Cuesta de Atocha”, “Dona fent-se les mans”, “Cavalcades”, “Rere els vidres”,…

Belles imatges: “Carretera” “Tramuntana” … o aquells dos versos que de cop apareixen en un poema i que són com el cop de fred que ens sorprèn en sortir de casa.

Sense el dolor
mai no hauríem pogut estimar així.

Llegiu-los. Lentament. Assaborint-los. I després rellegiu-los: acabareu descobrint l’adjectiu “fascinant”.

Aquí podeu començar a llegir els primers capítols en pdf d’aquest hivern fascinant de Joan Margarit.

Títol: Un hivern fascinant
Autor: Joan Margarit
Editorial: Proa
Col·lecció: OSSA MENOR
Pàgines: 104
ISBN: 978-84-7588-683-1
PVP: 16€

Share

Marc Pastor i Vicenç Pagès presenten ‘Robinson’ a la llibreria Laie

El 14 de novembre vam anar a la llibreria Laie de Barcelona per assistir a la presentació de Robinson. I ho vam gravar tot! Aquí teniu l’escriptor i mosso d’esquadra Marc Pastor presentant “Robinson”, de l’escriptor i professor universitari Vicenç Pagès, a la Llibreria Laie de Barcelona.

Fa una petita introducció l’editor Josep Lluch.

· · ·

▶︎ «Fent un balanç, en l’obra del Vicenç, hi trobem tres paraules: ambició, solidesa i inconformisme»
– Josep Lluch

▶︎ «Jo només llegeixo quan passejo el gos»
– Marc Pastor

▶︎ «L’objectiu era no ser simpàtic»
– Vicenç Pagès

▶︎ «Jo volia fer una seqüela d'”Els jugadors de Whist” i li vaig dir a la meva agent. Ella em va contestar que “una seqüela es una malaltia”. I jo vaig dir: “Doncs no faré cap seqüela”»
– Vicenç Pagès

▶︎ «El titular era que “Robinson” és un emparellament de Kafka i Jane Austen»
– Vicenç Pagès

▶︎ «Amb en Josep vam idear tres adjectius: centrípet, claustrofílic i horitzontal»
– Vicenç Pagès

▶︎ Sobre el diari de l’home decapitat del Marc Pastor, l’inici de l’any que va morir: «Crec que aquest serà un bon any»

Aquí podeu començar a llegir el llibre del Vicenç Pagès! Gaudiu dels primers capítols en pdf!

Aquí teniu més llibres del Vicenç Pagès al Nosaltresllegim, com ara el Premi Sant Jordi anomenat Dies de frontera que vam ressenyar en aquest enllaç.

Títol: Robinson
Autor: Vicenç Pagès Jordà
Editorial: Empúries
Col·lecció: EMPURIES NARRATIVA
Pàgines: 192
ISBN: 978-84-17016-20-3
Preu: 17€

Share

Això no és Amèrica, de Jordi Puntí

Quan els grans narradors es posen a fer petites narracions en surten grandíssims contes! Això no és Amèrica és, des del meu punt de vista, això: un enorme llibre de 9 contes, alguns dels quals -com s’indica a la “Nota final”- van ser escrits l’any 2002 i altres tot just al llarg del 2016.

Són totes peces que, d’una manera o altra, havien vist la llum anteriorment (moltes, sota l’autoria dels mai prou elogiats Germans Miranda) i ara han tornat a passar pels ulls de Jordi Puntí, que les ha revisades i, en algun cas, restaurades amb algunes pàgines que n’havia manllevat abans per qüestió d’espai.

M’ha acompanyat en dies convulsos, aquest llibre, i m’ha fet viure emocions intenses, d’aquelles que els bons contes transporten amagades a dins, com si fossin una càpsula farcida d’antibiòtic que mata tots els bacteris que ens van minant la moral…

Sempre em sap greu parlar de l’argument dels llibres que llegeixo i, en aquesta ocasió, més que mai, perquè són relats curtets i es mereixen que hi arribem amb el cap en blanc,  a punt per a què ens l’omplin de colors. De vegades, de negre.

Tanmateix, sí que crec que us puc confessar que, des que vaig llegir el primer relat, he mirat de posar en pràctica una activitat que planteja i ho he trobat força complicat… En l’activitat de què parlo, els protagonistes caminen per Barcelona i, mentre ho fan, dibuixen a la retícula de l’Eixample lletres imaginàries. És una idea bonica, oi? Què hi escriuríeu, nosaltres, a la ciutat?  No ho sé… potser una frase del Mike Franquesa, un dels protagonistes d’aquests relats, que ens acaba dient “Tard o d’hora tothom descobreix quin paper li ha tocat al teatre de la vida”. Confiem que no sigui un paper d’estrassa!

Aquí podeu començar a llegir el llibre de Jordi Puntí! Gaudiu dels primers capítols en pdf!

Aquí teniu més llibres del Jordi Puntí al Nosaltresllegim, com ara aquesta ressenya de les seves Maletes perdudes.

Títol: Això no és Amèrica
Autor: Jordi Puntí
Editorial: Empúries
Col·lecció: EMPURIES NARRATIVA
Pàgines: 224
ISBN: 978-84-17016-16-6
Preu: 17€

Share

En Roger Bastida ens explica el seu llibre ‘La mirada de la sargantana’

De tant en tant tenim un atac de barra i demanem als autors que acaben de publicar llibre que ens l’expliquin. Ho vam fer amb en Joan Maria Morros i Els Coixinets, amb en Josep Capsir i Els fills de l’Atlàntida o amb en Jordi Amat i la seva biografia de Josep Benet.

Aquest cop, li hem demanat a en Roger Bastida que ens expliqui La mirada de la sargantana, un llibre sobre el pintor Ramon Casas i una venedora de loteria de la Plaça Catalunya anomenada Júlia Peraire. Aquí ho teniu!

Vaig conèixer la història de Júlia Peraire i Ramon Casas quan estudiava a la universitat. Tot i que durant dècades s’havia explicat com la típica anècdota del pintor que s’enamora de la seva model, ben aviat em vaig adonar que tot plegat era més complex i més fascinant del que semblava. Com que m’havia picat la curiositat, vaig voler llegir tots els textos acadèmics sobre la trajectòria de Casas que hi havia a la biblioteca de la facultat. I, aleshores, em vaig fer la pregunta: com era possible que, amb tots aquells ingredients (un dels grans artistes del Modernisme, una noia que no es resigna a interpretar el paper que la societat vol imposar-li, la Barcelona del 1900…), no s’hagués dut a terme cap novel·la, pel·lícula o sèrie sobre allò?

I em vaig posar a escriure. Tenia vint-i-dos anys i el que en sortís no havia de ser més que un passatemps. No sabria dir si tenia pensat fer una novel·la. Una novel·la son paraules majors. Al principi vaig decidir fer un conte curt, però de seguida vaig intuir que necessitaria més pàgines per poder explicar tot el que volia. Suposo que no hagués començat a escriure si abans no hagués llegit molt. Tot i que podria citar uns quants autors que han influït, en major o menor mesura, en la meva manera d’escriure (Salvador Espriu, Terenci Moix, Jaume Cabré…), no puc deixar de fer un esment especial a Mercè Rodoreda; el cert és la novel·la està esquitxada d’homenatges a la més gran escriptora de les lletres catalanes.

Fonamentalment, La mirada de la sargantana pretén explicar la història de dues persones que van decidir viure el seu amor en llibertat. La Barcelona del Modernisme esdevé el teló de fons d’aquest relat sobre el trencament de les convencions socials. Els lectors descobriran una època apassionant i captivadora i una ciutat (el “París del Sud”, la “Perla del Mediterrani”, la “Rosa de Foc”…) en plena efervescència artística i cultural.

Quina bona pinta, oi? Roger, tenim moltes ganes de llegir aquest La mirada de la sargantana!

De fet, seguiu aquest enllaç per començar a llegir els primers capítols en pdf del llibre del Roger Bastida.

Esperem retrobar-te aquí molt aviat en forma de ressenya!

Títol: La mirada de la sargantana
Autor: Roger Bastida Sabido
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 304
ISBN: 978-84-664-2285-7
Preu: 18€

Share

Ciutat de llops, d’Andreu Carranza

Benvolguts Nosaltres,

Ara ja feia temps que no us parlava de cap llibre i avui recupero el contacte amb Ciutat de Llops, d’Andreu Carranza.

Anem directament a l’argument i després us explico altres cosetes.

A Ciutat de Llops ens trobem amb el protagonista principal, l’oncle Passarius, un llaguter que travessa l’Ebre acompanyat de l’Eban, l’Abiner, la Baikar, l’Ager i l’Aranko. Tots ells, envoltats per la boira es veuran embolcallats també per les històries del riu i buscaran respostes mentre fan la travessia en la barca. En una entrevista, Carranza deia “és un viatge des del Delta fins a la Ribera en llagut. Els tripulants van pujant i es troben tot de situacions que han de resoldre”.

En paraules del propi autor, la novel·la és el tancament de tota una època dins la seva trajectòria literària que va començar ara ja fa vint-i-cinc anys. En les seves obres han anat apareixent constantment certs temes que l’obsessionaven quan escrivia els seus llibres: la recerca d’un pare que havia desaparegut, un nou món, una forma de fer i de pensar diferent dels joves respecte les generacions anteriors.  I és que a Ciutat de Llops hi ha certa remor autobiogràfica.

Ciutat de Llops va ser escrita fa tretze anys i suposa un punt i a part en la carrera literària de Carranza. Ell mateix explica que amb aquesta obra es tanca un cicle i es restitueix la pau en tant que finalment pot donar per concloses les obsessions i els fantasmes del seu passat.

L’ambientació mitològica que Carranza imprimeix a Ciutat de Llops es veu molt clarament en la presència de llegendes -reals o inventades- sobre éssers mitològics com el silur, un peix de gran mida present a l’Ebre, al qual li ha donat un sentit metafòric. I és clar, el llop, un altre animal fortament vinculat a les terres ebrenques i que també té una presència important en la novel·la.

El van trobar a la vora del riu. Aparegué nu, el cos tintat de fang negre i pudent, voltat de fantasmagòriques cendres que la brisa de l’alba aixecava entre arbres fumejants. Subjectava contra el ventre un corn: una gran cargola de mar d’un blanc immaculat. En posició fetal, acabat de néixer de les entranyes de la mare Terra. El pare Ebre llepava les vores socarrades, les arrels del canyar consumit pel foc i corria avall indiferent, entonant la cantarella de l’aigua.

Si seguiu aquest enllaç, podeu començar a llegir els primers capítols en pdf d’aquest llibre d’Andreu Carranza.

Títol: Ciutat de Llops
Autor: Andreu Carranza
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 320
ISBN: 978-84-664-2290-1
PVP: 19,50€

Share

Retorn, de Carles Casajuana

La Montse Ortiz torna al Nosaltresdesprés d’haver llegit assaig sobre política molt recomanable– amb un llibre completament diferent: Retorn, de Carles Casajuana. En Josep Carner i el seu retorn a Barcelona.

Aquí la teniu!

Retorn és una novel·la delicada i exquisida que ens explica la visita del poeta Josep Carner a Barcelona desprès de 30 anys d’exili.

Lluis Miralles un jove estudiant de dret rep l’encàrrec d’acompanyar l’il·lustre poeta i la seva dona, Émilie Noulet, durant la breu estada a la ciutat enyorada.

Som a la Barcelona de l’any 1970 i de la mà d’en Lluis coneixem a un Josep Carner vell i absent que de tant en tant ens sorprèn amb moments d’una lucidesa aclaparadora.

Coneixem a  la Mariona, l’estudiant de Lletres amb qui en Lluis inicia un idil·li amorós. Ella li obre les portes a un nou món, a una Barcelona més gamberra, revolucionaria i  clandestina, lluny de l’ambient benestant del barri de Sant Gervasi on encara viu amb els pares.

El piset d’estudiants de la Mariona al barri mariner de la Barceloneta esdevé un espai de tertúlies sobre cultura, sobre el retorn del poeta i política, un espai de llibertat en un context de repressió franquista i davant d’un règim que tot i mostrar algunes senyals de debilitat, continua aplicant la mà de ferro.

En la novel·la el poeta juga un paper passiu. És a través dels diferents personatges que envolten a Carner i que formen part del teixit social, cultural i artístic català del moment que anem descobrint al poeta, al mestre. Un home amb un gran sentit de l’humor i una intel·ligència descomunal, un autor polifacètic i molt prolífic que va arribar a tenir càrrecs diplomàtics als anys 20. Poc a poc i a mesura que anem entenent la personalitat de l’il·lustre exiliat, es va evidenciant que el seu retorn no és comprés per tothom i que incomoda a alguns. Per què després de 30 anys d’exili torna a una Barcelona encara franquista? Perquè es desdiu de la seva promesa i torna abans de la mort del dictador?

Carles Casajuana ens ho explica en aquesta novel·la i ens regala versos i reflexions del “príncep dels poetes catalans”, una delícia.

Montse Ortiz Moran

Moltes gràcies pel teu escrit, Montse!!

Seguiu aquest enllaç per començar a llegir els primers capítols en pdf del llibre Retorn, de Carles Casajuana.

Títol: Retorn
Autor: Carles Casajuana
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 288
ISBN: 978-84-664-2288-8
Preu: 18€

Share

La mirada de la sargantana, de Roger Bastida

La Montse se’ns estrena al Nosaltres per explicar-nos el llibre de Roger Bastida anomenat La mirada de la sargantana. Aquí teniu el seu escrit! I aviat una sorpresa molt agradable!!

Aquesta és una novel·la de base històrica que retrata la vida barcelonina de principis del segle XX i alguns dels seus personatges més emblemàtics. La trama és plena de detalls que donen molt d’interès a la lectura i ens acosten als esdeveniments dels anys 20, 30 i 40.

El pintor Ramon Casas i el seu entorn són els protagonistes del llibre. L’autor fa servir diversos narradors: en Ramon, les seves germanes, l’estimada Júlia i la pròpia Barcelona, per explicar les tendències de la moda, el creixement de la ciutat i l’ambient social, polític i artístic, del qual és bon coneixedor.

Entre els personatges masculins, el Ramon s’envolta d’amics artistes que ens presenta i amb qui gaudeix de novetats tecnològiques com l’automòbil, de la compra de joies, vestits, obres d’art o, fins i tot, d’un monestir per restaurar.

Dels femenins destaca la Júlia, una noia “especial”, més lliure i moderna que la majoria de la seva època i contrapunt de la Montserrat, la germana que malgrat la riquesa i els privilegis no aconsegueix ser feliç.

I una recomanació final, si després de llegir el llibre teniu oportunitat de fer-ho, no us perdeu la visita al cercle del Liceu i del seu ambient màgic per contemplar els quadres que conserva, especialment ‘La mirada de la sargantana’.

Moltes gràcies, Montse!! Bona pinta, oi?

Seguiu aquest enllaç per començar a llegir els primers capítols en pdf del llibre del Roger Bastida.

Títol: La mirada de la sargantana
Autor: Roger Bastida Sabido
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 304
ISBN: 978-84-664-2285-7
Preu: 18€

Share

La casa de la frontera, de Rafael Vallbona

Corren dies de llegir tuits. Amb una ocurrència de 140 caràcters ja ha d’estar tot dit… Potser una foto ho acaba d’il·lustrar? O un vídeo? Piu i pim pam!

Tot i que hi reconec la gràcia, per tot allò de la proximitat als fets i de la immediatesa, d’haver portat la veu a persones que normalment no tenien altaveu, confesso que en aquest entorn comunicatiu no m’hi acabo de trobar com peix a l’aigua (hauria de dir com ocell al niu?).

M’agraden més els espais amplis, on desplegar arguments i que el lector pugui endinsar-se en un tema sense la sensació d’estar davant d’un mostrari que passa d’una cosa a l’altra sense solució de continuïtat.

Sóc un d’aquests nosaltres que llegeix revistes, diaris, llibres… i llibres de ficció! Perquè, molt sovint, és en la novel·la que hi trobo noves preguntes i respostes per a les inquietuds de sempre i de les noves que em van sorgint.

I si vosaltres també sou part d’aquests nosaltres, us recomano La casa de la frontera, el darrer Premi BBVA Sant Joan. Us hi trobareu la Carme, una narradora que és més que un tuit. Ella us anirà explicant com la història recent ha anat omplint els dies de l’hostal, aquesta casa de la frontera, que la seva família ha regentat a Puigcerdà des de finals del segle XIX.

Hi he passat fred, angoixa, impotència, alegria i moltes altres vivències, en les pàgines d’aquesta casa. Els canvis que ha viscut la Cerdanya i el país sencer no han estat sempre un llit de roses, tot i que també hi hagin florit èpoques de bonança econòmica, i tot plegat queda molt ben retratat en aquesta obra costumista i d’estructura molt moderna per la gestió del temps de la narració.

Que llegint el TimeLine de segons qui hauria rigut més? Segur! Però ni de bon tros hauria conegut tanta gent que, a hores d’ara, tindria molt a explicar-nos… I és que, com diu en Rafael Vallbona al final de tot de l’obra, hi ha novel·les que les habiten les persones.

Nosaltres, feu-me cas i, entre tuit i tuit, regaleu-vos una estona per llegir una novel·la que us agradarà!

Aquí teniu les primeres pàgines del Premi Sant Joan de Rafel Vallbona en pdf.

Títol: La casa de la frontera
Autor: Rafael Vallbona
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El Balancí
Pàgines: 304
ISBN: 978-84-297-7613-3
PVP: 20,50€

Share

En Jordi Amat ens explica el seu llibre ‘Com una pàtria. Vida de Josep Benet’

Com bé sabeu, de tant en tant ho fem això: obrim la porta a un autor perquè ens expliqui el llibre que ha publicat i -oh, meravella!- ens diuen que sí.

Si sou seguidors habituals del Nosaltres sabeu que ja ens han fet cas en en Joan Maria Morros i Els Coixinets i en Josep Capsir i Els fills de l’Atlàntida. Aquest cop li hem obert la porta a en Jordi Amat, autor del Com una pàtria. Vida de Josep Benet que va ressenyar en Lluís-Emili. Aquí teniu en Jordi Amat examinant la maquinària de Com una pàtria.

La maquinària de Com una pàtria
– Jordi Amat

La redacció de Com una pàtria se’m va quedar encallada en aquell capítol. Encallada no un dia ni una setmana ni uns mesos. Anys. Entre l’escriptura del capítol dels anys de joventut confessional a Sant Andreu i el moment per fondre pàtria i fe al Montserrat de les Festes de l’Entronització va passar ben bé un lustre (durant el qual se’m va morir l’Albert Manent i en Josep Maria Castellet). Va ser com un parèntesi paralitzador. No me’n sortia. Era el capítol dels temps fosquíssims de la resistència. Del tram central de la dècada dels 40. Quan Josep Benet, amb vint-i-pocs anys i després de molta tristesa i grisosa incertesa, encarrilava el seu projecte vital: comprometent-se amb el catalanisme democràtic que pervivia a la clandestinitat –hores i hores amb Maurici Serrahima i Fèlix Millet, activisme vinculat al Front Universitari de Catalunya- havia trobat la salvació per un caràcter enfervorit i reclòs que s’aguantava per un fil primíssim d’estabilitat personal.

Això ara ho puc sintetitzar fàcilment, en tres línies, però em va costar entendre que aquesta podia ser la identitat narrativa sobre la qual, per fi, jo podria reconstruir completa la trajectòria del meu personatge.

Si no vaig desencaminat diria que la noció d’identitat narrativa la va formular el filòsof Paul Ricoeur. Me n’he fet una definició còmoda i simplificada. És aquesta. Hi ha elements de continuïtat de la nostra manera de ser i de fer, que coagulen durant la infantesa i l’adolescència o com a conseqüència d’una vivència crítica, a través dels quals sentim que es consolida la nostra identitat al llarg de la nostra existència. És un procés temporal, artificiosament causal, que ve a significar que jo sóc qui sóc perquè sóc qui vaig ser. És una interpretació del subjecte que és cosina germana d’una altra, la d’il·lusió biogràfica. Aquesta última és del sociòleg Pierre Bordieu. Sostenia Bordieu que els biògrafs, com que no podem reconstruir completa la vida del nostre biografiat ni conèixer-la mai prou i del tot, elaborem una il·lusió per donar coherència al seu relat biogràfic. Aquesta il·lusió és la identitat narrativa.

La meva il·lusió biogràfica de Benet, doncs, s’hauria de fondre amb tanta força com fos possible amb la seva identitat narrativa més profunda: una identitat que pendolava i pendolaria sempre entre la fragilitat personal i el compromís nacional. Intuït això, reconstruït aquell episodi de la seva vida en el seu context, vaig poder seguir endavant amb l’escriptura del llibre. No era una plantilla que fes servir maquinalment sinó que els fets l’imposaven a cada capítol. Només així, crec, el llibre podia mostrar Benet des de dins i explicar alhora la reconstitució del catalanisme al llarg de la postguerra. Si me n’he sortit o no, lector, ja és tota una altra cosa.

Moltes gràcies, Jordi! T’esperem ben aviat al Nosaltresllegim, sigui per parlar d’un nou llibre o perquè ens vulguis explicar algun llibre interessant!

Aquí teniu els primers capítols del llibre perquè pugueu començar a llegir aquesta biografia de Josep Benet que ha fet en Jordi Amat.

Títol: Com una pàtria. Vida de Josep Benet
Autor: Jordi Amat
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: Biografies i Memòries
Pàgines: 584
ISBN: 978-84-297-7554-9
PVP: 21€

Share