Arxiu d'etiquetes: Escrit originalment en català

Llibres que no han estat traduïts al català, sinó que hi han estat escrits.

A la caça del PSUC, d’Antoni Batista

a-la-caca-del-psuc-antoni-batistaAquest llibre -molt interessant- conté les “memòries polítiques” d’un testimoni d’excepció del que ha estat el partit que va vertebrar durant una colla d’anys una part molt important de l’oposició al règim de Franco: el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSU de C o més abreujadament el PSUC o PeSUC).

Jo hi veig quatre parts força diferenciades. En la primera, amb l’estil àgil de periodista i la llengua acurada de qui l’ha defensada a peu i a cavall, Batista ens exposa una versió de la història del PSU des del naixement del partit -el 23 de Juliol va fer exactament 80 anys- fins a la seva afiliació com a militant. És la versió que ha recollit de testimonis diversos, alguns dels quals protagonistes dels fets. No estalvia els moments foscos. Ni els clars.

En la segona part hi ha el testimoni, narrat sovint en primera persona, de com van ser aquells anys de clandestinitat severa vistos des de la privilegiada situació del responsable de l’òrgan de difusió de notícies i consignes que era la revista –clandestiníssima- Treball. Quan dic privilegiada situació cal entendre-ho en el sentit que era present en moltes reunions importantíssimes, no pas que fos un privilegi per estalviar-se riscos, que eren molt alts.

Si hagués d’enumerar els personatges que retrata i de la seva vinculació i sovint sorprenent relació amb el partit dels comunistes catalans em sortiria una ressenya tan llarga com el llibre. Hi surt tot i tothom: detencions i tortures, afusellaments, crisis amb el PCUS, lluites internes, eurocomunisme, vagues a la Seat, caputxinada, tancada a Montserrat, Assemblea de Catalunya…

Hi ha moments que, vistos ara, resulten còmics com ara la dramàtica absència de WC al local clandestí on es feien llarguíssimes i enceses reunions del Comitè Central.

Encara que la política us interessi poc i el marxisme menys, us asseguro que hi trobareu un munt de noms coneguts que us sorprendran molt .

En realitat, l’autor no separa aquestes dues primeres parts, ho he fet jo perquè hi veig una diferència qualitativa entre allò que s’ha vist i viscut i allò que s’ha recollit de vells testimonis.

En canvi el que anomeno “tercera part” sí que queda clarament separada i l’autor l’anomena Part II WICHITA. En ella hi desenvolupa una història quasi independent que s’esdevé en un moment que, ja abandonada la militància, s’havia decantat per la literatura/periodisme d’investigació. Havent viatjat als EUA per fer averiguacions sobre el mític xèrif Wyatt Earp (el de l’OK Corral) es troba de manera quasi accidental que li apareixen una colla de fils i indicis que el duran a sospitar d’una trama que podria donar alguna llum sobre el sobtat ensorrament del PSUC els darrers anys 70. Tot adquireix aires de novel·la de Le Carré.

El llibre havia començat amb una conversa inacabada amb Antoni Gutiérrez i acaba reprenent aquest fil, i deixant en l’aire el que hauria pogut ser la confirmació de les sospites. Acaba fent una última repassada a la nòmina dels amics, coneguts i saludats que han passejat per l’òrbita del PSUC per tal que no hi falti ningú. Ni el Sisa.

Interessantíssim tot el que ens desvela. També els significatius silencis: ja ha quedat dit que era la seva versió de la història i ell no se n’amaga.

Imprescindible el “Qui és qui?” de l’Índex de noms que hi ha les darreres 11 pàgines!

Títol: A la caça del PSUC
Autor: Antoni Batista
Editorial: Pòrtic
Col·lecció: P.VISIONS
Pàgines: 280
ISBN: 978-84-9809-381-0
Preu: 18€

Argelagues, de Gemma Ruiz

argelagues-gemma-ruizL’argelaga és un arbust que trobem als llocs secs i pedregosos que s’assembla molt a la ginesta, en la forma i color de les flors, però que té una diferència molt acusada: té punxes potents i nombroses. I una gran capacitat de resistir i tornar a florir malgrat les condicions en què es troba.

El títol és molt escaient fent de metàfora de les dones, “de les dones-gens-especials”, com diu l’autora, que van viure “històries-gens-especials”.

A Argelagues, Gemma Ruiz ha fet la història, sobretot, de la besàvia Remei i de l’àvia i tieta-àvia de la seva família. La història de les dones que passen de viure a pagès a fer-ho les ciutats, en aquest cas, a Sabadell, on seran una mà d’obra importantíssima i on tindran una vida gens fàcil, plena de sacrificis i dedicació a marits i fills, de molt de treball i molt dur, i amb una estricta obediència als encarregats de fàbrica i a les normes morals del moment. Sovint els caldrà lluitar i patir per assegurar l’alimentació i un cert benestar per tots, especialment durant l’etapa d’escassetat, durant la guerra, i l’època de l’estraperlo en la llarga postguerra.

La Remei comença sent la protagonista principal i és la nena de pagès que neix a Castellterçol, essent filla de jornalers. A través d’ella vivim les condicions de misèria, treball i brutalitat freqüents a l’època. Pares i germans decideixen sobre el destí de les nenes, sigui treballant tot cuidant mainada o fent de minyona. És la part més vivament narrada. Es nota molt que la Remei va ser la font oral de l’autora. Frases curtes. Estil directe. Un català riquíssim de vocabulari i d’expressions molt vives de  llavors, no sempre normatiu i que comprenem bé pel context.

Al llarg de la novel·la desfilen diferents personatges, bones i males persones. Vides plenes de sacrificis, amb ben poques satisfaccions i amb una idea que els dóna molta força: que els fills i els que vénen puguin viure millor que ells. Encara que amb ambicions modestes: menestrals, tenir un ofici, saber de lletra, fer un casament decent…

És la història de les dues generacions anteriors, des del començament de segle XX fins els anys seixanta. Unes generacions sacrificades, que van treballar molt, que van patir situacions històriques terribles com la guerra i la postguerra franquista. L’autora en va aixecant acta i testimoni, donant protagonisme a les dones, tan sovint ignorades, i que són les que mantenen el fil narratiu.

Recordo que quan donava classes a l’institut i treballàvem el període de la guerra i la immediata postguerra insistia als meus alumnes de 17 anys que fessin parlar als avis i àvies. Era fantàstic quan tornaven a classe i m’explicaven excitats les coses que havien descobert de la història de la família de les que mai es parlava: un avi afusellat per anarquista o una àvia coratjosa agafant la maleta i fins a tres fills per venir a treballar a Catalunya, saltant del tren abans d’arribar a l’estació de França; una àvia que recollia garrofes de Collserola per poder matar la gana i que repartia el cap i l’espina d’una arengada per ella i el marit i la carn per al nen o la nena…

Llegiu-lo i parleu amb els avis. Us sorprendrà quantes coses en comú hi trobareu, sobretot si ells vénen de pagès. Jo he recordat moltes històries del pare i la mare.

Si llegir aquest llibre serveix per deslligar llengües ja es pot donar per ben empleada la lectura. I us ho asseguro: per ell mateix és més que interessant i recomanable.

 

Aquí teniu els primers capítols en pdf per poder començar-lo a llegir!

Títol: Argelagues
Autor: Gemma Ruiz
Editorial: Proa
Col·lecció: A TOT VENT-RÚST
Pàgines: 352
ISBN: 978-84-7588-629-9
Preu: 18,50€

Un secret de l’Empordà, d’Imma Tubella

unsecretdelemporda-immatubellaVaig començar a llegir Un secret de l’Empordà amb una idea equivocada. Em vaig llegir la contraportada i vaig pensar que no li trobava sentit al plantejament. No veia clar com es podia enfilar una narració interessant i que enganxés a partir d’un fet tan puntual i, més aviat propi de les revistes del cor, com un accident d’automòbil ocorregut el 1935 en què havien mort dos personatges de l’aristocràcia europea. Tot i això, vaig decidir donar-li una oportunitat.

Imma Tubella, la seva autora, parteix d’un fet que va succeir realment l’agost del 1935 i que va ser durant molt de temps un esdeveniment rellevant a la comarca. Mentre anaven cap a França, el príncep Alexis Mdivani i la seva amant, la baronessa Thyssen, van tenir un accident a l’alçada d’Albons a causa de l’alta velocitat a la que anaven. A conseqüència de l’accident, el príncep va morir i la baronessa va acabar a l’hospital per les greus ferides de l’accident.

L’esdeveniment va portar cua durant molt de temps, entre altres coses perquè tots dos personatges eren casats i amagaven un amor clandestí. Però també per altres motius, de tipus més terrenals. Durant el temps que va durar la investigació de l’accident va desaparèixer un bagul amb joies,. Unes joies valorades en una milionada i que van ser motiu perquè investigadors, policía, periodistes i altres elements acabessin posant al mapa Albons i bona part de la comarca.

Tubella utilitza aquest esdeveniment per desenvolupar un segon escenari. Uns quants anys després, el juliol de 1992, un periodista s’entrevista amb en Joan, un historiador aficionat del poble que havia viscut l’accident de primera mà en ser una de les primeres persones que van arribar al lloc dels fets. Així, al llarg de bona part de la novel·la, en Joan i en Fred, desenvolupen una conversa que anirà obrint i descobrint secrets personals relacionats d’una manera o altra amb els fets de 1935. I és que en Fred ha arribat a Albons per uns motius que ni ell mateix sospita, però sap d’alguna manera que ha d’enfrontar-se amb un passat, el seu passat, per poder continuar vivint el seu present i futur.

Vaig començar llegint aquesta història amb una idea i l’he acabat amb una altra.

N’he quedat satisfeta per com la seva autora ha aconseguit trenar una narració ferma, ben documentada, sense estridències a partir d’un fet aparentment poc interessant, però que ens fa submergir-nos en la història d’una comarca i els seus habitants -alguns de ben il·lustres- que acaben fent-nos partícips dels seus secrets més íntims.

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol:  Un secret de l’Empordà
Autor: Imma Tubella
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 208
ISBN: 978-84-664-2100-3
Preu: 18,50€

Les darreres paraules, de Carme Riera

lesdarreresparaules-carmerieraA aquestes alçades, probablement, queden poques coses a dir sobre la literatura de Carme Riera. I és que és difícil no elogiar la trajectòria professional d’aquesta mallorquina que s’ha fet un lloc ben destacat en el panorama literari català i castellà.

I és que Carme Riera pot presumir d’haver guanyat bona part dels premis més reconeguts en llengua catalana: el Prudenci Bertrana (Una primavera per a Domenico Guarini, 1980), el Ramon Llull (Joc de miralls, 1989), el Josep Pla (Dins el darrer blau, 1995) o el Sant Jordi de novel·la (La meitat de l’ànima, 2003). I, si faltava algun reconeixement, el juny passat va ser guardonada amb el premi Sant Joan de literatura, per la seva novel·la Les darreres paraules, de la qual avui en parlem al Nosaltres.

Tots nosaltres coneixem mínimament la història d’una de les famílies regnants més transcendentals de la història europea: els Habsburg. La majoria pels llibres d’història, però sobretot per dos dels seus membres més reconeguts: els emperadors Francesc Josep i Elisabeth d’Àustria -la famosíssima Sisí-.

A Mallorca però, aquesta família és coneguda i gairebé mitificada gràcies a un dels seus cosins, l’arxiduc Lluís Salvador d’Habsburg Lorena, que es va convertir en un habitual de l’illa fins al punt de posseir terres i construir casalots on hi passava bona part del temps que les seves obligacions familiars i polítiques li permetien.

I és aquest el personatge principal de Les darreres paraules. Una novel·la que Carme Riera converteix en una barreja entre novel·la històrica i autobiografia, fent servir com a recurs narratiu la troballa fictícia d’un manuscrit redactat per l’arxiduc a les darreries de la seva vida, davant la urgència de posar en ordre els seus pensaments però sobretot, fer justícia amb cadascun dels personatges que han format part de la seva vida i que, per motius familiars i d’aparença política, no han estat mai reconeguts.

Així, Lluís Salvador d’Habsburg, repassarà fets transcendentals per la història europea, com els fets ocorreguts els anys anteriors a l’assassinat de l’hereu de la corona, l’arxiduc Francesc Ferran que havia estat elevat al lloc d’hereu després del suïcidi del seu cosí i fill legítim de l’emperador, Rodolf. Fets que van portar Europa a un dels episodis més tristos de la seva història, la Primera Guerra Mundial. Però les memòries de Lluís Salvador es detindran sobretot en la seva vinculació amb Mallorca, des d’on viurà els episodis més feliços de la seva vida, però també els més tristos, obligat per les convencions socials i familiars.

Com a curiositat, Carme Riera es converteix a sí mateixa en la primera part de l’obra en un personatge que ens explica la història del manuscrit i com hi arriba. I és que l’any passat es va fer a Mallorca una exposició sobre l’arxiduc Lluís Salvador d’Àustria en la qual Riera hi va participar.

Si sou una mica del saber què es manegava entre els Habsburg, per allò de saber què feien, com vivien i què els passava pel cap i no us heu cregut mai la versió “oficial” del suïcidi dels amants a Mayerling, la lectura d’aquestes darreres paraules és la vostra oportunitat per posar-hi una mica més de llum sobre el tema.

Això sí: recordeu que és ficció!

Aquí teniu els primers capítols en pdf per començar a llegir el Premi Sant Joan de la Carme Riera.

Títol: Les darreres paraules
Autor: Carme Riera
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El Balancí
Premi BBVA Sant Joan 2016 de literatura catalana
Pàgines: 176
ISBN: 978-84-297-7458-0
Preu: 19,50€

L’hotel blanc de la platja, d’Alba Sabaté

lhotelblancdelaplatjaL’Alba Sabaté, l’autora d’aquesta novel·la anomenada L’hotel blanc de la platja és intimista. Escriu des del sentiment i fa que les seves paraules t’arribin al cor. És un llibre trist, melancòlic, però al mateix temps, poètic i amb voluntat de viure la vida per més esquerpa que aquesta es mostri a vegades amb nosaltres -amb algú més que amb d’altres.

La Virgínia viu a Roma i li agrada mirar les teulades des de el balcó de casa seva. Allí s’hi passa moltes hores badant, recordant, patint i acariciant la ferida del pit que ja no té.

Sí. A la Virgínia li han extirpat un pit per culpa del maleït càncer. Ara té cinquanta-dos anys, ha preferit separar-se de l’Alberto, el seu company, perquè se li fa molt difícil viure una vida que ja no serà mai igual que als temps passats compartits quan ella estava sencera, quan no li faltava res, quan eren tan feliços.

Enmig de la seva tristesa rep la noticia de la mort del pare. Fa la bossa i emprèn el viatge cap a Girona, la seva ciutat. Quan arriba a casa tot li és quotidià i al mateix temps llunyà. Ja no es d’ella, ja no li correspon.

La seva germana, la neboda, les tasses blanques de la mare amb la seva tira daurada, els drapets de puntes sobre la taula del menjador… Tot és un “si però no” que li provoca certa esgarrifança. Va amunt i avall pels carrers de la seva infantesa, pel mapa fet de records i paraules de quan sortia a passejar de bon matí amb el seu pare pels carrers humits de Girona. I mentre camina i es perd en el seus records, té temps de recuperar un amor de joventut, reconciliar-se amb la família, amb l’Alberto,… i potser amb la vida.

Si esteu en hores baixes, aquest llibre ja us dic que toca el sentiment. Però no per tristes les coses no deixen de ser boniques, oi?

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: L’hotel blanc de la platja
Autor: Alba Sabaté
Editorial: Columna
Col·lecció: EMPURIES NARRATIVA
Premis: Finalista del Premi Prudenci Bertrana
Pàgines: 208
ISBN: 978-84-664-2098-3
Preu: 18€

La ciència a l’ombra, de J.M. Mulet

lacienciaalombraDurant els últims 10-20 anys i gràcies als mitjans de comunicació de tota mena, l’afició de tipus thriller ha envaït la nostra quotidianitat perquè, siguem sincers, la part fosca ens atrau i els personatges perversos ens fascinen. Fins aleshores es tractava d’un tema més o menys ocult i més o menys restringit als especialistes.

En J.M. Mulet, amb rigor, sentit de l’humor i tarannà desenfadat ens acosta a la part més tèrbola de la condició humana. Això ens ajudarà a entendre les tècniques que fa servir la policia científica i el curiós món que envolta tots aquests professionals que conviuen diàriament amb la mort.

L’autor pensa que és possible que al viure en una societat -relativament molt- tranquil·la puguem sentir una espècie d’atracció morbosa cap a tot el que sigui la truculència que tenen aquests temes i que al ser minoritaris ens permeten un cert alleujament psicològic. El fet que sempre enxampin el dolent també juga un paper clau en la fascinació que sentim tots els aficionats del gènere de novel·la negra.

El llibre m’ha resultat força instructiu per dos motius: el primer, que les sèries de televisió -CSI, Bones, Rosewood,… ja us les sabeu- cometen errors que grinyolen d’una hora lluny, i segon, cosa que ja imaginava, sembla realment difícil cometre un crim i que no t’enxampin. No és que tingués cap idea al cap però… però ja m’enteneu.

Ah, per cert! El que no m’ha resultat novedós han estat les descripcions dels cadàvers. Encara que per la meva especialitat no en tinc gaire contacte habitual -em dedico a portar embarassos i atendre parts-, sí que he tingut força hores al costat de cossos sense vida quan estudiava medicina. Què en treiem d’això? Us asseguro que si descriu un cadàver d’una manera és que els cadàvers són així de veritat!

Són morts de debò i l’autor és el que en diríem un “catxondu”!

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: La ciència a l’ombra
Autor: J.M. Mulet
Editorial: Pòrtic
Col·lecció: P.VISIONS
Pàgines: 288
ISBN: 978-84-9809-367-4
Preu: 17,90€

Allò que va passar a Cardós, de Ramon Solsona

alloquevapassaracardosQuan vam rebre el llibre del Ramon Solsona ens va venir un lector del Nosaltres al cap: en Lluís-Emili. Però de cop, se’ns va presentar una lectora que -misteriosament- coneixia l’autor i, a més, és de La Pobla de Segur! Només hauria estat més perfecte si vingués de la Vall de Cardós. La proximitat, s’ha decantat en favor de la Mariona!

A veure què ens explica…

S’uneixen diversos factors que han condicionat la lectura d’aquest llibre. Per començar, l’admiració cap a l’escriptor: el Ramon és d’aquella mena de persones que cauen molt bé. En segon llloc, el fet d’haver passat la meva infància molt a prop d’on se situen els fets que narra la novel·la també hi ha ajudat molt, un territori privilegiat que sembla haver oblidat tot el que fou.

I de què va? La novel·la ens situa a la Vall de Cardós, als anys seixanta, quan la comarca bullia amb totes les grans obres hidroelèctriques que s’hi estaven fent, tal com havia passat, passava i passaria en moltes zones d’Espanya durant aquella època. La transformació del territori canviaria per complet la rutina de la zona, de la gent que hi vivia,… d’aquell món.

És en aquest moment en què van arribar a llocs com la Vall de Cardós gent d’arreu d’Espanya per treballar-hi.

Un assassinat a la Vall és l’eix del relat que ens explica en Ramon Solsona. Gràcies a testimonis en primera persona anem entenent i descobrint què s’amaga darrere d’aquesta mort i totes les històries paral·leles que l’envolten.

Són petits relats molt curts. Capítols molt concisos. Un munt de veus que ens ofereixen una visió des d’un munt de punts de vista que aconsegueixen que l’assassinat en sí no sigui l’inici i el final de la novel·la, sinó una excusa per retratar aquell moment, aquella gent, l’entorn, la convivència entre els d’allà i els nouvinguts.

I darrere dels grans embassaments i obres que inaugurava Franco, vides i més vides d’individus que venien de la misèria i que l’arriscaven tot foradant la roca en una transformació pràcticament invisible al territori. Roques foradades que van ser i segueixen sent imprescindible perque aquelles obres mastodòntiques segueixin funcionant mig segle després.

En Ramon Solsona ha fet un llibre que, sense ser un thriller trepidant -no ho busca, tampoc!-, aconsegueix que ens llegim més de 450 pàgines de petites històries molt ben situades en el temps però també en l’espai i en el llenguatge de la zona. Perquè us asseguro que els d’allà sabem què vol dir “fer supo supo”.

Per mi, i afortunadament per molta gent, un llibre de Ramon Solsona és garantia de bon llibre.
I “fer supo supo” vol dir trobar-se algú inesperadament i intercanviar unes paraules.

Us queda molt més per descobrir, ara.

Gràcies, Mariona! T’esperem aviat al Nosaltresllegim!

Aquí teniu els primers capítols en pdf per poder començar-lo a llegir!

Títol: Allò que va passar a Cardós
Autor: Ramon Solsona
Editorial: Proa
Col·lecció: A TOT VENT-TELA
Pàgines: 352
ISBN: 978-84-7588-630-5
Preu: 20€

Els Nostres llibres per aquest estiu

seleccio nosaltresllegim estiu

Hola a tots Nosaltres! Ja tenim l’estiu a sobre i entre platja, muntanya, aires condicionats i ventiladors, ¿què és l’únic que ens falta per convertir aquesta època de l’any en inoblidable? Els nostres llibres!! I perquè un estiu sense llibres no és un estiu de debò, aquí teniu la nostra selecció de llibres per aquest estiu:

El Tot això ho faig perquè tinc molta por de l’Empar Moliner va ser un dels títols de Sant Jordi i és ideal per portar-lo a tot arreu! No és un llibre de grans dimensions però el que conté són alguns relats que us meravellaran. Pur estil Moliner, aquest recull de contes només us pot fer por si us hi identifiqueu massa mentre feu un petit somriure! Aquest Premi Mercè Rodoreda 2015 és d’aquells que alguns qualifiquen com a “must read”! S’ha de llegir!

Aquest fenòmen anomenat La Vídua de Fiona Barton està arrasant, literalment, a tot arreu! És un thriller dels bons amb un aire… diferent! La veritat és que captiva des de la primera fins a l’última pàgina i deixa els nostres lectors com en Lluís-Emili i els editors com la Pema Maymó amb aquell “no puc deixar de llegir” que tant ens agrada! Un valor segur! I si sou fans del thriller i la novel·la negra, també hi ha L’aniversari de l’Imma Monsó! Un tros de llibre que no enganxa… directament abdueix!

En Víctor Amela i el seu La filla del capità groc no només van ser el llibre de Sant Jordi sinó que segueixen a dalt de tot de les llistes setmana rera setmana. Al Nosaltres en vam parlar fa temps, del Premi Ramon Llull d’enguany, i ja llavors explicàvem que aquest és un viatge pel Maestrat, els Ports de Beseit el parlar d’allà… i del Groc! Això sí que és un personatge!

Pels que són no tan grans i els agraden els bons llibres, tenim un nom i el sap tothom: John Boyne i El noi de la casa de la muntanya. A aquest autor li haurem de fer una estàtua, de tants joves lectors que està creant! Però més enllà de la classificació per edats, aquesta és una història bonica però també una mica amarga, tendra, molt ben escrita i que ens fa viure durant vuit anys a la residència del Führer.

I parlant de tenim un nom i el sap tothom, un altre llibre per fer pretemporada són les Confessions d’un culer defectuós, de Sergi Pàmies, on viurem el recorregut vital d’un home que ha tingut molta relació amb el món Barça però que, estranyament, no sent coses tant culers com ara un odi irrefrenable contra el Madrid -quants somriures veu veure als primers minuts de la final de l’Eurocopa- o una incomprensió d’algunes actituds que converteixen el Barça en una particular secta esportiva. I no parareu de riure!

Per portar sota el braç si aneu amunt i avall per terres de parla catalana, la Guia sentimental de l’Empordanet de l’Adrià Pujol, i la Guia sentimental de l’Alguer de Joan Elies Adell que fa poc que hem explicat al Nosaltres. Perquè els llocs no són només mapes, visites guiades i Instagrams geolocalitzats. Cal saber què cal descobrir dels llocs on anem de la mà dels “professionals” de la zona!

Un fitxatge d’última hora i molt i molt adequat per la calor que fa: la sèrie Calendar Girl, d’Audrey Carlan! La nostra lectora de capçalera de novel·la eròtica i romàntica ja ens està demanant -quan encara no ha sortit i no s’ha acabat la segona- la tercera part i no para de comptar mesos de l’any perquè ja se sap que hi ha quatre trimestres! Que això no és l’escola! És la sèrie més calenta d’aquest estiu!!

Pels que no us moveu de casa perquè treballeu però voleu viatjar a l’altra punta de món, què millor que el Res no és perfecte a Hawaii del Màrius Serra? El nostre verbívor preferit ens fa un exhaustiu repàs d’aquestes illes del Pacífic amb alguns personatges que de pacífics no en tenen res però que us mostraran les adorables imperfeccions d’aquest suposat paradís. I tot, és clar, amb l’estil Màrius Serra!

Pels que aneu de turisme per Barcelona, no deixeu de fer una pujada per les escales mecàniques cap al barri de La Salut per visitar el parc dels protagonistes d’un llibre apassionant: Els Güell, d’Andreu Farràs. Aneu a donar una volta pel parc i emporteu-vos aquest magnífic treball de recerca de les aventures i desventures d’una de les famílies més importants de la història de Catalunya.

I per acabar, el Premi Sant Jordi d’enguany! Si encara no heu llegit La vida sense la Sara Amat, de Pep Puig, teniu tot el que resta d’estiu per fer-ho i, si ho feu, ens ho agraïreu!! És un llibre que ha seguit recollint premis després de la grossa del Sant Jordi per alguna raó! És un llibre que va ser capaç que en Lluís-Emili, que tira a lectura reposada, se’l ventilés en dos dies! La veritat, és un llibre fascinant i molt, molt, molt ben escrit. És un llibre molt bonic!

Bon estiu i bones lectures a tots Nosaltres!!

Guia sentimental de l’Alguer, de Joan Elies Adell

guia-sentimental-de-l-alguerAra que Internet ens posa a l’abast tanta informació abans de viatjar als llocs -veure imatges, consultar  plànols,  buscar hotels i restaurants…- i ara que trobem arreu les anomenades “guies visuals” amb fotografies i dibuixets, s’imposa recuperar la idea del viatge com a aproximació al coneixement d’un lloc. I per això és tan oportuna la via d’un nou format de guia. I això, justament, crec que és l’objectiu d’aquesta guia sentimental.

Visitar l’Alguer (…) en ple segle XXI, ens permet descobrir un patrimoni viu i canviant que parla de la nostra identitat i de la nostra història, d’una herència cultural compartida, i que posa en relació Sardenya i Itàlia amb Catalunya i la resta de les terres de parla catalana.

Per començar ens explica com alguns viatgers catalans i europeus van “descobrir” aquest preciós racó, com es van sorprendre en descobrir la pervivència de la parla catalana. Fou llavors que lingüistes i poetes (Espriu, per exemple) van posar-se a escriure sobre l’Alguer. El capítol dedicat a la història ens permet veure l’origen d’aquesta relació i també les vicissituds posteriors d’un territori inserit en la personalitat sarda, que ha mantingut, però, lligams culturals i lingüístics catalans.

Quan ja hem llegit unes 60 pàgines, l’autor es pregunta: Però això no era una guia? És clar que sí. Les 80 pàgines següents les dedicarà a descriure amb precisió i entusiasme L’Alguer, la ciutat vella, les muralles i els seus monuments i edificis més notables. L’eixample i els barris moderns i les platges meravelloses del nord i les del sud. Encara que jo hi vaig ser a l’hivern i no em vaig banyar confirmo la veracitat de les aigües cristal·lines i les sorres clares quasi blanques i de les més vermelloses de Porto Ferro.

M’ha interessat molt (i es correspon a la meva experiència) el capítol de l’Alguerès per a principiants. Val la pena llegir-lo amb atenció per descobrir les particularitats d’aquest català. Molt amenaçat per un procés de substitució lingüística per la idea que és la llengua “de los iaios” dels joves d’ara. El Pont aeri Girona-L’Alguer ha contribuït a mantenir i a enfortir llaços culturals i econòmics. En aquest moment el Pont penja d’un fil. A veure si hi ha sort!

La guia acaba amb la referència a les tradicions i descobrim, per exemple, que els Focs de Sant Joan o el cant de la Sibil·la que es canta la nit de Nadal a Catalunya i Mallorca són tradicions compartides. A més de les tradicions també fa referència a personatges de l’Alguer (especialment cantants), a la cuina i als vins de la regió.

La guia no està escrita per un “expert viatger”. Està feta per una persona de Vinaròs, que viu i treballa a l’Alguer en l’àmbit cultural, però que és traductor i poeta, i estima l’Alguer com si fos casa seva. El recull de poemes que hi ha durant tota la guia és el clar testimoni d’aquesta estimació. Per tant, si aneu a l’Alguer,  porteu la guia a la motxilla, no només per consultar l’itinerari per la ciutat vella, sinó també per anar trobant aquells versos bonics que en cada moment s’escauen.

Resum d’urgència: si anàveu a l’Alguer perquè encara s’hi parla català us caldrà insistir però la sorpresa és l’extraordinària bellesa de la ciutat i les seves platges. Aneu-hi i no us oblideu d’emportar-vos-hi el llibre de l’Adell. És el complement perfecte.

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: Guia sentimental de l’Alguer
Autor: Joan Elies Adell Pitarch
Editorial: Pòrtic
Col·lecció: P.VISIONS
Pàgines: 208
ISBN: 978-84-9809-299-8
Preu: 17€

Guia sentimental de l’Empordanet, d’Adrià Pujol

guia-sentimental-de-l-empordanetQuan un llibre té per títol “Guia” queda marcat immediatament. Tots sabem què és una guia i què esperem trobar-hi.

Si a més és la Guia d’un indret tan i tan masegat com l’anomenat “Empordanet” la primera pregunta és: ¿què em pot dir de nou que no hagi estat dit per una llarga processó d’escriptors encapçalada per l’empordanès professional que fou Josep Pla?

Si està adjectivada com a “sentimental” (i ja se sap que en territori Pla els adjectius són matèria primera quilòmetre zero) caldrà parar l’orella i sentir què ens oferirà el sentiment de l’autor.

Haig d’anticipar que és un llibre no decep respecte les expectatives que crea. Adrià Pujol, que es declara empordanès de Begur, de cor, de naixement i de criança (encara que ara visqui a la bescantada capital), assumeix el repte des de la primera plana i ens passeja pel “seu” petit Empordà, justifica (i critica) el nom i deixa clars els límits i fronteres imprecises.

De la seva mà naveguem per la història, el tarannà, el paisatge, els costums, les manies, els nyaps, les grandeses, les misèries, les havaneres i les sardanes. No deixa cap tecla per tocar i no deixa res per verd. Enamorat de la seva terra i la seva gent, ens descriu també la cara B: les bretolades, sovint greus, del jovent quan ell era cadell o el críptic significat del verb “collonar” farcit d’exemples memorables.

Ens explica, per exemple, l’intent -frustrat gràcies al providencial estiueig de l’almirall Carrero Blanco a Cap sa Sal- de construir una central nuclear a la platja de Pals. Josep Pla n’era un decidit impulsor.

Hi ha tot el que hi ha d’haver en una guia, sempre descrit des de la barreja d’amor profund, sornegueria i escepticisme que se suposa que defineixen els genuïns petitempordanesos (de nissaga o d’adopció) i que Pujol fa venir de l’arrel indiketa. Poca conya! El substrat indiketa serveix al nostre autor per explicar-ho gairebé tot. No ho puc resumir. Llegiu el llibre.

Hi trobem una enumeració breument comentada de tots els pobles i poblats que coneix de l’Empordanet. És a dir tots els que hi ha. Trobem rutes recomanades no sempre famoses. Trobem gastronomia recomanada i també establiments a evitar per la intolerància amb els nens, platges on són permesos els gossos, llocs on trobar droga (legal!), estancs, llibreries, cases de barrets,… Tot hi cap.

I ben amanit per la llengua, tant per la que l’autor utilitza, com per les freqüents digressions sobre el parlar, salat o no, i els modismes.

No és un llibre per llegir com una novel·la, d’una tirada. Però tampoc és una guia i prou. Jo crec que és per llegir com es llegeix un aplec de narracions curtes (Monzó, Calders,…). I per descomptat per tenir a mà si s’és usuari tot l’any, temporer o de capde del, deixeu-m’ho dir, meravellós Empordanet.

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: Guia sentimental de l’Empordanet
Autor: Adrià Pujol
Editorial: Pòrtic
Col·lecció: P.VISIONS
Pàgines: 272
ISBN: 978-84-9809-366-7
Preu: 18€