Confessions d’un culer defectuós, de Sergi Pàmies

confessionsdunculerdefectuospamiesEn Sergi Pàmies és un dels escriptors i cronistes més lúcids del nostre país. És capaç d’escriure novel·les, de parlar de política o de literatura des d’una columna en un diari i fer-ho d’una forma única. I de futbol, amb un punt de vista únic, fet que el converteix en un escriptor molt característic.

En Sergi Pàmies té una cosa que no tots els escriptors tenen: una veu pròpia i única.

En el cas de Confessions d’un culer defectuós ens trobem amb un Sergi Pàmies íntim, que parla en primera persona, i que analitza què és el Barça, què significa el Barça, què vol dir ser del Barça i, sobretot, què “inclou” aquest ser del Barça. Com diu en Pàmies, “un bon culer ha de ser antimadridista”. Heus aquí el “alguna cosa ens falla”, quan l’autor afirma que li és igual el Madrid.

En aquestes confessions descobrim un Sergi Pàmies que va viure la infantesa a París per l’exili dels seus pares, i el futbol en sí, la manera de ser del club i l’aficionat del Barça com a alguns dels elements que, quan va arribar a Barcelona el van educar i, sobretot, acollir. En Pàmies afirma que això del Barça té quelcom de tribal i que el no haver viscut aquell “a mi em van fer soci quan era a la panxa de la mare”, per exemple, o no demostrar un odi inversemblant cap al Madrid l’allunya d’aquesta tribalitat i el converteix en un culer defectuós.

Aquest llibre no deixa de ser, d’alguna manera, arriscat. I no només perquè ens trobem amb un Pàmies declarant-se d’alguna manera una espècie de “no antimadridista” malgrat que l’ADN culé figura que ha de portar incorporat l’odi cap als merengues i també el menyspreu cap als pericos. És un llibre tendre, obert, i amb records per ídols per molts de Nosaltres no viscuts però sí coneguts, com ara el ‘Cholo’ Sotil. Aquest és un llibre on Pàmies es manifesta com a “culer defectuós” i, alhora, com a un meravellós observador de què significa, què inclou, i què suposa ser del Barça.

En aquest llibre no només hi trobareu confessions sinó que també hi trobareu anècdotes personals (els inicis al Camp Nou a la falda d’un tiet que fa d’introductor vital al món Barça), tractats d’abraçologia amb els presidents del club, fets biogràfics que han marcat un munt de personalitats, i també un anàlisi en profunditat d’alguns personatges claus de la història del barcelonisme.

Un gran llibre per a bons i grans culers escrit per un culer que s’autoanomena defectuós però que té una veu única.

Aquí teniu els primers capítols en pdf i aquí l’entrevista que li van fer en Jordi Basté i en Quim Monzó a ‘El món a RAC1’.

Títol: Confessions d’un culer defectuós
Autor: Sergi Pàmies
Editorial: Empúries
Col·lecció: EMPURIES NARRATIVA
Pàgines: 168
ISBN: 978-84-16367-59-7
Preu: 15,50€

Malparits!, de Genís Sinca

malparitsgenissincaL’Eulàlia torna al Nosaltres després de fer un Murakami per ressenyar Malparits!, l’últim llibre del Genís Sinca. Aquí teniu el seu escrit!

Els mots que descriuen aquest llibre a la portada no podrien ser més encertats: “una tragicomèdia explosiva”. Malparits! narra les peripècies del Quim Maristany, un jove barceloní amb la síndrome de Tourette (malaltia que l’impedeix contenir una sèrie de tics, insults i repetir tot allò que escolta) que es trasllada a Andorra responent a la petició d’ajuda d’una antiga amiga que li demana que treballi per ella, ni més ni menys que disfressat de pollastre, per promocionar el seu negoci.

Genís Sinca, periodista i autor d’aquesta novel.la, ens acosta a la realitat d’aquesta malaltia a través de Maristany, o “Kivi” –tal i com ell es presenta-. Llegint però, t’adones que Kivi significa l’essència més pura i clara de tots els personatges que hi apareixen i que donen sentit a la seva vida. És l’únic que actua sense enganys, l’únic que no manipula ni enganya. Kivi, disfressat de pollastre i proferint insults pel mig d’Andorra la Vella, és el més sincer de tots.

Tot i així, Sinca utilitza Malparits! per enarborar el respecte i, sobretot, reclamar que els humans ens deixem de moure per les aparences. La resta de protagonistes del llibre guarden un passat escabrós, ben tancat amb clau i forrellat, que es va descobrint pàgina rere pàgina i que ajuda a entendre el perquè de les seves actuacions. L’únic capaç de rebel·lar-ho tot és en Kivi, a qui incomprensiblement tots li confessen les seves misèries, tot i sabent que en qualsevol moment les pot anar escampant en un dels seus atacs incontrolables de sinceritat.

Malparits! no és una comèdia, és un altaveu per denunciar el maltractament a la infantesa que molts adults, malauradament, continuen propiciant avui en dia. És un crit per condemnar tots aquells que estronquen les vides dels més petits i els fan créixer abans d’hora, simplement, per benefici propi.

Torna aviat, Eulàlia!! Nosaltres t’esperem!

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: Malparits!
Autor: Genís Sinca
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 352
ISBN: 978-84-664-2063-1
Preu: 19,50€

Generació Tomàtic, d’Andrés Palomino

generaciotomaticandrespalominoPetrillons!! S’acosta Sant Jordi i encara no saps quin llibre regalar?!?! Deixa les fotocòpies del Goku i posa’t en marxa! No et preocupis amb això del llibre: té solució, súper!! I no és la nostra amiga, la pressió de l’aire, Lester!!

Si has somrigut per sota el nas només de llegir aquesta frase perquè l’has entesa tota i t’ha arribat una mica al cor és que, sens dubte, ets Generació Tomàtic.

Fa uns mesos, els diaris anaven plens de l’aniversari del Club Súper 3 i entrevistaven un Petri sense ulleres ni casc, una Noti sense vermell corporatiu i una Nets que, per un moment, deixava els culebrots de tarda per tornar a la infantesa de tota una generació. Alguns vam descobrir que el Megazero també el feia el Petri. També recordo algunes entrevistes amb un “va ser qüestió de trobar els personatges. En Goku va fer la resta”.

Jo formo part d’aquesta generació nascuda de l’amor previ o posterior al mundial del naranjito que, afortunadament, ens vam trobar amb una tele jove, valenta i amb molt de talent que es va saber inventar un producte com el Club Súper 3, o com a mínim, exportar-lo amb èxit dels Estats Units. Crescuts, molts de Nosaltres, amb un canvi de Barcelona que vèiem com a natural gràcies a uns Jocs Olímpics i a un Barça de Dream Team guanyador… què podia sortir malament? I si a més la tele hi ajudava, què més voleu?! Fins i tot ens penjàvem les monedes de cinc duros del coll!!

Aquest llibre ens recorda i ens explica d’on vénen totes aquelles vivències. Què feiem, com ho fèiem (i com ens ho fèiem sense smartphone!), i com de meravellosa va arribar a ser la dècada dels noranta, especialment pels nens de Catalunya. Recordeu que a Marbella tenien el Jesús Gil en un jacuzzi!

I ja per pujar nota: sabeu què és això sense fer servir el Shazam?

Sou prou Generació Tomàtic?

Tinc un amic 2.0 anomenat Ángel que ho és tant, que té un vídeo a Youtube amb més de 1.200.000 reproduccions. Sabeu per què? Perquè la Generació Tomàtic fins i tot vam estrenar un “cumpleaños feliz”. I ens el va fer en Kitflus.

Bon Sant Jordi, súpers!

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: Generació Tomàtic
Autor: Andrés Palomares
Editorial: Fanbooks
Col·lecció: NO FICCIÓ
Pàgines: 224
ISBN: 978-84-16297-70-2
Preu: 16,95€

Si sou molt Generació Tomàtic, cap a Facebook i Twitter!

La Segona Hora fa història, de La Segona Hora

lasegonahorafahistoriaQuan ens va arribar el llibre La Segona Hora fa història, escrit per en Quim Morales, la Candela Figueras, el Jair Domínguez i en Xavier Pérez Esquerdo vam tenir un dilema entre tots Nosaltres: qui podia ser capaç de llegir-se sencer el llibre de La Segona Hora? No per dolent! Sinó pels atacs de riure?

Va ser llavors quan vam veure la solució: “que ho facin ells”. És per això que li vam demanar a en Quim Morales, director i culpable de La Segona Hora, que ens l’expliqués a tots Nosaltres:

Benvinguts a un viatge extraordinari a través de la història del planeta terra, aquest lloc enigmàtic i desconcertant on vivim des de fa centenars de milers d’anys.

A conseqüència d’un estrany incident, un grup d’agosarats humans viatjarà als moments clau de la nostra cronologia per ajudar-nos a entendre com i per què som el que som. El problema és que en comptes de ser professionals preparats, científics o físics quàntics, aquests viatgers temporals són l’equip de “La segona hora”.

Forocoches, les Instruzione, el Síndic de Greuges, els Estudis d’Audiència i la resta de seccions de l’insigne programa de ràdio tenen cabuda en l’accidentat viatge en el temps de l’esbojarrat equip d’investigació que fa riure. Aquest sorprenent viatge des de la Prehistòria fins al futur amb “La segona hora” us farà riure però també us convidarà a reflexionar sobre qüestions que no us havíeu plantejat mai.

Per exemple, com és possible que aquests pallussos hagin publicat un llibre?

La veritat és que el llibre és molt divertit! Si sou fans de La Segona Hora, no us el perdeu!!

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: La Segona Hora fa història
Autor: Quim Morales | Candela Figueras Sabaté | Jair Domínguez Torregrosa | Xavier Pérez Esquerdo
Editorial: Columna
Col·lecció: NO FICCIÓ COLUMNA
Pàgines: 208
ISBN: 978-84-664-2059-4
Preu: 12,95€

Aquella porta giratòria, de Lluís Foix

aquellaportagiratoriaUn dels grans consells que em va anar repetint ma mare mentre estudiava periodisme ha resultat ser -com no podia ser d’una altra manera- un dels més encertats. Ella sempre m’anava al darrera dient-me allò de “llegeix el Foix d’avui, que encara que els de La Vanguardia no t’agradin del tot, aquest home en sap molt”. Era això o avisar-me quan parlava a les tertúlies amb el Bassas.

A Aquella porta giratòria, el Premi Josep Pla 2016, Lluís Foix fa un relat de què va ser, ha estat, és, i molt probablement seguirà sent La Vanguardia, a partir dels 45 anys en què hi ha estat treballant. I treballant de tot: traductor, redactor, corresponsal, subdirector, director adjunt, director,… El fet és que Lluís Foix comença a tenir aquella edat meravellosa que tenen alguns personatges públics en què l’edat els fa adonar que ja no necessiten guardar certes compostures. No és en absolut un “para lo que me queda en el convento”, que dirien en castellà, però sí que és dir sense gaire manies què és, com és i com ha funcionat tant de temps i tan bé un dels, per què no dir-ho, símbols de Catalunya.

La Vanguardia és, ens agradi o no, un reflex de què som i com som. I Lluís Foix ens ho explica des del terreny. Coses bones i dolentes. De fet, fa poc, Foix explicava a Vilaweb que si aquest diari ha durat tant és perquè no ha estat mai “un torcebraç definitiu al poder”. Ni d’aquí ni d’allà. Ha estat un diari que no ha fet mai nosa del tot a ningú. Adéu al quart poder, oi? En aquest sentit i sobre el conde,

L’any 1987 don Carlos moria a la seva residència de Sarrià. Era un dels últims eduardians que gaudiren d’una vida dura però, alhora, plena de distraccions i satisfaccions. Fou una persona molt influent en la societat en la qual visqué. Republicà, fugitiu durant la guerra, franquista, monàrquic i finalment demòcrata. Sense cap exageració. La capacitat d’adaptació a tots els moments històrics explica la continuïtat de la família Godó al davant de La Vanguardia des del primer de febrer de 1881.

En aquestes memòries hi ha detalls i anècdotes que ens revelen com era una redacció de La Vanguardia situada al carrer Pelai i amb aquella porta giratòria que molts de nosaltres havíem creuat només per entrar i dir “aquí m’agradaria treballar-hi”. És un viatge periodístic a l’estil Mad Men per la redacció del carrer Pelai. Tothom fuma, tothom beu i el franquisme és una llosa terrorífica. Però amb aquest llibre no ens quedem només a la porta giratòria. També anem a Londres, Washington, i un munt de llocs que repassen les vivències d’un periodista que, per desgràcia seva, va haver de cobrir massa estona el franquisme però que, per sort per molts de nosaltres, era prou bo com perquè l’enviessin a fora per anar a cobrir cimeres.

Un llibre imprescindible. Un Premi Josep Pla de periodisme d’un senyor que ma mare sempre ha dit que és molt bo. I jo hi estic d’acord. També us aviso: ma mare s’equivoca molt poques vegades.

Aquí podeu començar a llegir els primers capítols en pdf.

Títol: Aquella porta giratòria
Autor: Lluís Foix Carnicé
Editorial: Destino
Col·lecció: L’ANCORA
Premi Josep Pla 2016
Pàgines: 300
ISBN: 978-84-9710-261-2
Preu: 20€

L’aniversari, d’Imma Monsó

laniversariimmamonsoNosaltres, mai de la vida us podríeu arribar a imaginar de què és capaç Imma Monsó. A mi m’ha deixat absolutament al·lucinada. Jo que he llegit Un home de paraula, La dona veloç,… i ara això? Donaaaaa!!! Això s’avisa!!

A L’aniversari la cosa va d’un matrimoni en crisi. Ell és el paio més apocat i avorrit del món. Un home corrent, que té la imaginació més aviat limitada i ja està. Ella fa volar coloms constantment, fa rimes i jocs de paraules mentals i flota més que toca de peus a terra.

La situació entre tots dos es va tensant cada dia una mica més fins que decideixen deixar de parlar-se per evitar bronques. Fins que un dia ell li escriu una noteta per dir-li que han de celebrar el seu aniversari.

L’aniversari? Molt bé! Pugen al cotxe que fa poc que han comprat i a partir d’aquí… tot és sorpresa. I quina sorpresa, mare meva! Ell s’ha proposat fermament que ella deixi de veure’l com l’home previsible que és. Per això idea un pla que… que no té nom.

No us estic explicant gaire res però és que no us vull dir res més perquè això seria fer-vos una mala passada. Val més que descobriu pel vostre compte de què és capaç un home desesperat per recuperar l’amor de la seva dona.

Només una pista: no ens fa falta un Stephen King tenint a la nostra Monsó tan a la vora.

Bravo!

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: L’aniversari
Autor: Imma Monsó
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 304
ISBN: 978-84-664-2064-8
Preu: 20€

Tot això ho faig perquè tinc molta por, d’Empar Moliner

totaixohofaigperquetincmoltaporA mi aquesta dona sempre m’ha agradat com escriu. Ja m’ho va fer passar molt bé quan vaig llegir aquell llibre sobre els contes que explicava a la seva filla que tenia uns dibuixos molt bonics i que, a més, t’hi explicava com explicar contes i també com inventar-te’ls sobre la marxa. Però això és una altra cosa.

“Ui, si… el què diran”. Si dius això és que no diuen mai res de tu i, ben bé no sé com prendre-m’ho això… Això sí: ella estava tan i tan contenta el dia que vaig penjar una foto del llibre a Twitter que tota ella i el seu timeline es van encendre per dir-li que la portada era molt bonica. Mentrestant, ella -ella… o sigui, ella!- li enviava tuits desesperats tot demanant-li el llibre al seu editor, el Josep Lluch. El seu editor és un senyor-senyor en majúscules, un individu que sempre que me l’he trobat m’ha semblat molt bona persona i una persona molt tranquil·la i reposada. Aquell dia, ella estava feta una fera dient-li que volia el seu nou llibre. Ell, reposat i tranquil, li deia que l’esperava a casa amb un got de llet per fer una festa de pijames amb el nou llibre. Alerta, de Proa i tapa dura. El Mercè Rodoreda. Això no és poca cosa.

I jo, mentrestant, piulant des del Twitter del Nosaltresllegim anava pensant allò de que “ara sí que t’has fotut en un bon embolic, perquè si resulta que te’l llegeixes tu i no t’agrada, a veure com resols aquest paperot que t’ha tocat”.

Però no. Ara no sé com explicar-ho ben bé… però des del nen que es pixa a sobre, fins la consulta del dentista, passant per la lletja dels espàrregs o el ramat de dones de l’això no toca, he anat llegint voraçment els contes i m’han encantat.

És un llibre que és ella. I me l’he cruspit tot. I mira que a vegades em costa llegir d’una tirada però aquesta dona ho ha aconseguit. Ara no sé ben bé què fer per explicar-lo pel Nosaltres.

Ella sí que sap què fer. I tant que ho sap. Ha agafat aquesta mala idea, aquesta sagacitat, aquest humor negre i amb un femení cop de maluc (se’m faria estrany i poc del DIEC dir “cadera”), ha escrit un recull de contes d’aquells que fan somriure per sota el nas i aixecar la cella amb diversió.

Quan hagi de publicar el “de què va” al Nosaltresllegim.cat, ¿hauria de passar-li el text al Josep Lluch perquè li passi a ella, que ella trobi un moment per llegir-se la ressenya i a veure si li sembla bé? Al cap i a la fi, el que intento és ressenyar el seu llibre com ella escriu un dels seus contes en aquest Tot això ho faig perquè tinc molta por. Deu estar molt enfeinada… Ja se sap que aquesta dona surt a teles, ràdios, escriu i a sobre contesta a tothom a Twitter.

“Ui, si… el què diran”. Si dius això és perquè no diuen mai res de tu. M’estranyarà força que no parlin d’aquest llibre.
A mi m’ha agradat molt. A saber què en diria l’autora d’un text com aquest. Potser li hauria de passar al Josep Lluch a veure què li sembla…

Estàs fet un pàjaru! Al final s’embolica molt, no? Tu mateix! No hi tinc res a dir. Quan dius “molt bona persona i una persona molt tranquil·la i reposada”, repeteixes dues vegades persona i no cal 😉

Això és el que m’ha dit el Josep Lluch. Ara només falta que s’ho llegeixi ella.

I el llibre, que se’l llegeixi tothom.
A mi m’ha agradat molt.

Aquí podeu començar a llegir els primers capítols en pdf.

Títol: Tot això ho faig perquè tinc molta por
Autor: Empar Moliner
Editorial: Proa
Col·lecció: A TOT VENT-RÚST
Premi Mercè Rodoreda 2015
Pàgines: 208
ISBN: 978-84-7588-606-0
Preu: 19€

Res no és perfecte a Hawaii, de Màrius Serra

resnoesperfecteahawaiiMàrius Serra no és un escriptor mediàtic: és multimèdia. Malabarista lingüístic, rei dels mots encreuats, de les endevinalles, de l’enigmística. Escriptor de novel·les, compromès militant en causes com l’independentisme o el respecte als afectats de diferències físiques, opinador d’esports i moltes coses més. Fa tot l’efecte que no hi ha res que deixi passar la seva curiositat insaciable. Doncs bé, a Res no és perfecte a Hawaii hi trobem TOT el Màrius Serra. I dir TOT és dir molt, però és que n’hi ha molt.

Per començar ens embarca en un vaixell, rèplica del que al segle XVIII va portar els primers homes blancs a Oh why he, (nom amb què bategen provisionalment l’indret els nouvinguts i que acabarà en el definitiu Hawaii). Aquesta baluerna transporta un munt de convidats, disfressats amb cassaques i capells de tres puntes que tindran el privilegi d’assistir a un festival històrico-folklòric que serveix per inaugurar un complex turístic de súper luxe construït al lloc, fins aleshores verge, on va tenir lloc el segon desembarcament del Capità Cook i la seva mort a mans dels indígenes el 14 de febrer de 1779. En el primer desembarcament els havien rebut amb grans mostres d’alegria, ja que van creure que era el déu Lono anunciat en els relats sagrats dels illencs. Pobre home, va haver de tornar per mirar de reparar un pal del vaixell i, impensadament, la rebuda va ser hostil i va acabar de molt mala manera amb detalls d’allò més gore.

Entre els convidats trobem una família catalana -un pare amb opacs interessos i relacions amb els especuladors illencs, la seva esposa que fa el paper que li pertoca de jo-no-sé-res-això-qui-ho-porta-és-el-meu-marit (que últimament s’ha fet ben popular)-, dues germanes solteres d’aquesta esposa i dos fills, noia i noi, ella hipercrítica amb son pare i gairebé tot, i ell més d’ordre, tot i que molt furiosament independentista català. Els quatre primers componen el que Serra anomena el “sector geriàtric” sempre contraposat al dels dos joves.

A terra ferma és a punt de començar la performance que té com a punts forts l’actuació de dansarines de Hula que fan, a més, propaganda de l’exitosa teràpia alternativa anomenada Hulateràpia, agombolades per les cançons del malaguanyat Israel “IZ” Kamakawiwo’ole mort prematurament d’obesitat mòrbida (que Serra anomena sempre Izeta).

L’apoteosi final ha de ser l’encesa d’una mena de peveter situat a la punta d’un obelisc commemoratiu des d’una grua monumental que transporta en una plataforma tres personatges importants: el promotor del complex turístic, el representant més significat del moviment indigenista i el polític local que havia compartit taula a l’escola amb Obama que serà proclamat president al cap de pocs dies.

La grua perd peu, tot se’n va en orris, moren els tres prohoms i el maquinista i s’obren tota mena d’interrogants.

Mentrestant comencem a conèixer personatges diferents: Tom, periodista mediocre i obsessionat, per sobre de tot, en l’aclariment de les circumstàncies veritables de la desaparició del seu pare però també de l’assassinat del Capità Cook fa 300 anys; la seva mare, que regenta un modest Bed & Breakfast; una parella formada per una estrella de Hollywood de les que deixen amb la boca oberta i famosa per una sèrie televisiva, i el seu marit, afortunat propulsor de la hulateràpia; i una periodista guapa i deseixida que des d’un canal de televisió local posa sempre en qüestió les versions oficials i aspira a fer el reportatge que li doni el Pulitzer.

Al començament l’acció està descrita en forma coral i no tenim clar qui és el protagonista, ni si n’hi ha, però progressivament es va tancant l’objectiu i ens acabem centrant en Tom i la seva “circumstància” -que no és poca-  i en un desenllaç digne d’unes Noces de Figaro.

Preneu tots aquests personatges, barregeu èpoques i llocs, afegiu elements com el sexe (dosis moderadament altes i força explícites), situacions límit com ara dos cotxes estimbats, descripcions de sang i fetge, humor negre, tortugues tricentenàries que escriuen memòries, comunes hippies amb pràctiques d’allò més imaginatives,… introduïu tot això a la coctelera, poseu-hi unes gotes, generoses, de llenguatge triat i acurat, numeracions en hawaià, remeneu ben fort i tindreu la darrera novel·la de l’hiperactiu Màrius Serra.

Quan arribem a la darrera plana imaginem l’autor tan exhaust com nosaltres. Però ha valgut la pena viatjar a Hawaii i descobrir-ne les imperfeccions.

Aquí podeu començar a llegir els primers capítols en pdf.

Títol: Res no és perfecte a Hawaii
Autor: Màrius Serra
Editorial: Proa
Col·lecció: A TOT VENT-RÚST
Pàgines: 480
ISBN: 978-84-7588-604-6
Preu: 20,50€

Vents més salvatges, de Bel Olid

ventsmessalvatgesLa Mariona se’ns estrena al Nosaltres per celebrar que arriba Sant Jordi. Ara només falta saber a qui li regalarà un llibre! I qui li regalarà una rosa!!

És el primer llibre de la Bel Olid que llegeixo i resulta que no és una novel·la: és un recull de contes on hi trobem personatges de tota mena. Al principi em va cridar una mica l’atenció que tots, absolutament tots els personatges eren dones. Al cap d’uns quants relats en van anar apareixent alguns de masculins però… però no us explico més perquè l’hàgiu de llegir. Val la pena.

Aquests personatges són, en la majoria dels casos, fràgils, observadors de la realitat i gent molt corrent, amb les seves penes i misèries. A més, tenen una tendència constant a comparar-se amb l’altre i, misteriosament, a tornar-se invisibles davant d’una suposada superioritat dels altres quan ells viuen el que viuen. És com si de cop es trobessin a llocs on no els toca ser. Llocs que els fan sentir incòmodes i sobretot i mai millor dit, fora de lloc.

Les descripcions, senzilles i quotidianes ens transporten a llocs, moments i sensacions que tots coneixem molt, i això fa que el llibre i els contes enganxin i facin de molt bon llegir.

Si no heu regalat mai contes per Sant Jordi, aquí teniu una bona oportunitat per regalar-ne de bons.

Gràcies per explicar-nos aquest Vents més salvatges, de Bel Olid, Mariona! T’esperem més sovint!!

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: Vents més salvatges
Autor: Bel Olid
Editorial: Empúries
Col·lecció: EMPURIES NARRATIVA
Pàgines: 144
ISBN: 978-84-16367-50-4
Preu: 16,50€

El canvi cultural a Catalunya. Retrat d’una generació – Diversos Autors

elcanviculturalacatalunyaretratdunageneracioFa molt de temps em vaig arribar a plantejar posar-me a fer una tesi doctoral. Es tractava de veure com havia canviat el món de la comunicació en l’àmbit cultural a Catalunya i, en concret, al món de la música. Els anys m’han demostrat que, en part, tenia raó en la meva hipòtesi però sobretot que a Catalunya hem aconseguit uns “altres catalans” en el món de la cultura.

Afortunadament, estem renovant els nostres “savis” culturals i comencem a tenir una nova fornada d’intel·lectuals molt i molt formats en àmbits molt diferents: des del món de l’edició fins al dels videojocs, passant per la música, el món web, els textos més antics (els estudiosos dels Clàssics catalans) o les persones que ja han aconseguit incorporar com a fet cultural alguns àmbits que fa temps hauríem qualificat d’entreteniment, com ara la comunicació de masses, la televisió, i encara més recentment, internet i les xarxes socials.

Coordinat per Jordi Cabré, El canvi cultural a Catalunya ens demostra que a Catalunya tenim un nou teixit intel·lectual que -més per sort que per desgràcia- no ha viscut ni ha d’arrossegar el pes de la història, i en especial, el franquisme. L’han viscut a casa, pels seus pares, però volen viure a Catalunya. I la majoria d’ells, en una Catalunya nova que mira cap endavant i cap al món, enlloc d’estar pendents d’un passat fosc, gris i massa trist.

Tots aquests narradors del canvi cultural són “crescuts” durant la dècada dels 80 i 90 i aborden les múltiples facetes d’aquest canvi, sigui en primera persona, sigui fent una retrospectiva de com el canvi identitari està modificant la nostra manera d’apropar-nos a la cultura, o simplement, descobrint-nos com el món està fent que vagi mutant la nostra manera d’entendre, acollir o gestionar la cultura.

Entre els que participen en aquestes panoràmiques culturals hi trobem de tot: directors de festivals, advocats, tècnics de cultura, hotelers, actrius, periodistes, artistes, guionistes, músics,… de tot i de tota mena. Una de les meves debilitats és en Francesc Canosa:

És possible que emergeixin uploads i aterrin downloads en aquesta terra? Algú arriba i ensenya la cara. El 2004 neix Facebook. El 2005, YouTube. El 2006, Twitter. Segle I de la visibilitat. Ressucita Josep Carner, el príncep dels poetes del principis de segle XX: «En el món, el visible és governat per l’invisible, i nosaltres ens preocupem sobretot de la nostra visibilitat». Carner, community manager.

Quan us explicava que aquest llibre és una demostració de la renovació dels nostres savis culturals és per coses com les que acabo de transcriure. Comencem a tenir intel·lectuals que poden posar Facebook i Carner en la mateixa frase amb sentit i sense forçar-ho.

Els temps estan canviant. I la Cultura a Catalunya, també. Benvinguts a El canvi cultural a Catalunya.

Títol: El canvi cultural a Catalunya. Retrat d’una generació
Autor: Diversos autors. Coordinat per Jordi Cabré
Editorial: Pòrtic
Col·lecció: P.VISIONS
Pàgines: 336
ISBN: 978-84-9809-343-8
Preu: 18€