nosaltresllegim.cat

Títol: Esperadme en el cielo
Autora: Maruja Torres
Editorial: Destino | Premi Nadal 2009
Col·lecció: Áncora y Delfín
Pàgines: 192
ISBN: 978-84-233-4131-3

Fa tot just un parell de setmanes vaig agafar amb ganes el Nadal 2009, Esperadme en el cielo, de la Maruja Torres. Coneixia els textos de l’autora pels articles al diari i, darrerament, pel seu blog, que segueixo amb interès des que va publicar-lo, ara bé, admeto que mai no n’havia llegit una novel·la. Potser per això, la lectura d’aquestes no arriba a dues-centes pàgines em va atreure: si eren tan entretingudes com els textos curts de la Maruja, segur que m’ho passaria bé! La sorpresa va ser que no m’ho vaig passar bé, no… m’ho vaig passar molt bé!

Es tracta d’un relat esbojarrat en què la Maruja Torres puja al Més Enllà i, acompanyada dels seus amics Terenci Moix i Manolo Vázquez Montalbán (junt amb els seus gossos), recrea a l’Eternitat el Barri on tots tres van créixer i que, segons l’autora diu “nunca expulsamos de nosotros”.  Aquesta és només l’excusa d’un argument oníric, on se succeeixen escenes decorades amb tot luxe de detalls (majoritàriament extrets del cine) durant les quals els tres comenten passatges de les seves vides i, alhora, lluiten perquè la Maruja no acabi “muerta-muerta” i pugui tornar a baixar a la terra.

Explicat així sembla que aquesta novel·la no hagi de passar d’una mena de relat menor de l’autora, però hi ha molt més. Crec que no és massa agosarat imaginar que l’autora va aprofitar la porta que li ofereix la literatura per mirar enrere en la seva vida i elaborar una mena de d’autobiografia parcial, en un moment de profunda pena per l’absència dels dos amics que van morir el mateix any.

Emmig de paràgrafs coloristes i sumptuosos s’hi amaguen reflexions colpidores sobre la mort, l’amistat, la buidor que deixen les absències… i els records. El tema ve de lluny i ha donat per a molt. En Jorge Manrique deia allò de “que aunque la vida perdió dejónos harto consuelo su memoria”; a Eva Luna (novel·la de què parlàvem en un comentari fa uns dies), la Isabel Allende fa que la mare li digui a la filla “la gente sólo se muere cuando la olvidan. Si puedes recordarme siempre estaré contigo”… Però tal com el desgrana la Maruja Torres pren tota una nova dimensió: una proximitat gairebé visual, com si miressis una pel·li d’aquelles que quan t’aixeques de la butaca estàs una llarga estona recreant els diàl·legs; una possibilitat de reconciliar-se amb aquests records perquè el dolor sigui suportable.

Em vaig acabar la novel·la al cotxe, de camí cap al sud, i el meu marit, que conduia, em va preguntar “què tal?”. Jo, eixugant-me els ulls li vaig dir “una anada d’olla… tan bonica!”.

Títol: El tiempo entre costuras
Autor: María Dueñas
Editorial: Temas de Hoy
Col·lecció: TH Novela
Pàgines: 608
ISBN: 978-84-8460-791-5
PVP: 22.00 €

Em deixeu que avui em posi una mica nostàlgica?

Recordo perfectament el soroll que feia la màquina de cosir que tenia la meva àvia. Una Singer de l’any de la tos, que ella feia rodar molt ràpidament amb els peus mentre amb les mans orientava la direcció de la roba amb una destresa gràcies a la qual semblava que tot plagat fos tan fàcil. Jo berenava al seu costat i la mirava com si en el pujar i baixar de l’agulla m’hi anés mitja vida. Vaig veure fer la mateixa operació a la meva besàvia i a la meva mare. Posteriorment, he vist cosir la meva sogra i la meva cunyada, totes elles dones pacients, empeses per la il·lusió de qui sap que aquella feina donarà un fruit, que de les mans en sortirà alguna cosa bona.  Malauradament, de cap d’elles no he estat capaç d’aprendre més enllà de cosir-me un botó. Tanmateix, m’han deixat un pòsit d’admiració per la costura. M’agrada veure cosir encara que no en tingui ni idea i, encara més, m’agrada recordar la cara que feia la meva àvia quan veia que les meves vores s’assemblaven perillosament a les costes del Garraf. Crec que la constatació que la seva néta era nul·la per a les labors la va portar a tolerar les meves llargues hores de lectura a la fresca, en estius com aquest, mentre ella, sí, cosia o feia ganxet. Ens fèiem una companyia silenciosa però íntima.

Potser és per això que aquest títol, El tiempo entre costuras, em va cridar l’atenció. Després del rotllo familiar que us he deixat anar com a introducció, no em voldria allargar massa en l’argument, perquè si no ens trobararan a tots nosaltres deshidratats i enganxats a la rodeta del ratolí, o sigui que només cinc cèntims. Una aprenent de modista de Madrid s’enamora com una bleda just abans de la Guerra Civil i, després d’uns esdeveniments inesperats, va a parar a Tànger, on deixa de ser una simple “extra” per alçar-se com a protagonista indiscutible de la seva pròpia vida.

La trama, dita així, no sembla gran cosa, però és que penso que si explico més us l’espatllaré. I és una novel·la que no mereix ser espatllada. És, senzillament, preciosa. Els protagonistes (la majoria femenins), els secundaris, els ambients, la trama, el marc històric, el lèxic… tot està treballat amb una naturalitat que, com quan cus qui en sap, sembla fins i tot fàcil.

L’he prestada a la meva cunyada i a la meva sogra amb la certesa que mai no podré donar-los un cop de mà amb l’agulla, però potser sí amb alguna recomanació literària… De fet, totes dues ja l’han llegida i n’han gaudit tant com jo.

Si voleu obrir boca, us deixo amb el blog de la María Dueñas, l’autora.

Títol: La noche de los tiempos
Autor: Antonio Muñoz Molina
Editorial: Seix Barral
Pàgines: 958
ISBN: 9788432212758
P.V.P: 24,90 €

Feia temps que no gaudía tant amb un llibre com hi pogut fer-ho amb aquest. Tot i el seu volum (que  és considerable) no suposa cap obstable, ben al contrari.
Es tracta d’un fresc tremendíssim sobre la guerra civil amb el rerefons d ‘una història d´amor igual de tremenda.
Aquí hi surt tothom, els bons i els dolents, els guanyadors i els perdedors.
Els gàngsters, els piròmans, els salvatges que sempre han fet tant de mal….
El Muñoz Molina fa servir una prosa poètica, lenta, fotogènica al cent per cent, i tan, tan captivadora.  És poder sentir les bombes, el desconcert de la gent, el color i l’olor de les coses, el canvi de les estacions. El llarg viatge que ha d’emprendre el protagonista per haver estimat tant una dona…
No llegir-lo  és un desperdici, de veritat.

Us deixem amb tres articles molt interessants a El Cultural, El País i l’ABC.