nosaltresllegim.cat

Títol: El sopar secret
Autor: Javier Sierra
Editorial: Planeta
Col·lecció: Ramon Llull
Pàgines: 368
ISBN: 978-84-9708-236-5
Preu: 16,50€

Hola a tots de nou, amics,

Ara mateix acabo de sopar. Però no en secret, eh? En família i a cara descoberta, sense por de cap mena.

El sopar d’aquest vespre ha estat magnífic en tots els sentits. Bon tiberi, bona companyia, bons caldos i sobretot, coses per dir-nos. Què més es pot demanar?

En canvi, què voleu que us digui, El sopar secret del Javier Sierra m’ha deixat el cos una mica… d’aquella manera.

Fent honor a la veritat, cal dir que ja feia molt de temps que no llegia cap llibre d’aquests de capellans amb mala fe, missatges encriptats, jeroglífics amb mala baba. Potser per això la meva predisposició a deixar-me seduir pel text ha estat més aviat escassa.

A banda de tot això i assumint les meves reserves, trobo que és un llibre que no acaba d’enganxar al lector. Està força ben documentat, té moments xulos, però en general, crec que té una mena de fredor que provoca distància enlloc d’acostament.

M’han agradat especialment els moments dedicats a la figura de Leonardo da Vinci, autor de l’obra que dóna nom al llibre. Pel que sembla, tenia tots els atributs que ha de tenir un autèntic geni, excèntric, despistat, tafaner, diferent, i sobretot, molt bon tio.

Si el llegiu, m’agradaria molt conèixer el vostre parer, a veure què us sembla i si compartiu o no la meva opinió.

Fins aviat!

Títol: Últimos días de la víctima
Autor: José Pablo Feinmann
Editorial: El Aleph Editores
Col·lecció: Modernos y Clásicos
Pàgines: 256
ISBN: 978-84-1532-521-5
Preu: 20,00€

Quan et cau a les mans una novel·la que ha estat portada al cinema en tres ocasions penses que, per força, ha de ser bona. I Últimos días de la víctima podríem dir que ho és. Si més no, té els ingredients necessaris per no perdre el fil i voler-ne més a mida que la vas llegint. Ara bé, heu de tenir en compte que no trobareu massa personatges en aquesta novel·la, ni una trama complicada. Té un fil conductor simple: Mendizábal, un assassí professional a sou, molt maniàtic i obsessiu en la seva feina, és contractat per matar un home, en Rodolfo Külpe. Punt i final, això és tot. Entre tot això però, trobem totes les manies del nostre protagonista i la necessitat imperiosa que té per saber tots i cadascun dels detalls de la vida de la seva víctima, qüestions que enriqueixen enormement la novel·la. Això farà que se li compliqui la feina i l’existència fins a arribar a un final sorprenent. I tant sorprenent com que encara m’he quedat donant-li voltes a hores d’ara.

Us he d’avisar que la novel·la està ambientada a Buenos Aires i si heu estat per allà possiblement podreu identificar els escenaris, cosa que l’enriqueix com a lectura. A més, trobareu expressions com boliche, carajo o boludo, que si més no, li donen un toc interessant a tot plegat.

El que més m’ha agradat de la novel·la és que és d’aquelles en la qual pots emprenyar-te amb el personatge i recriminar-li que estigui fent el que fa de la manera com ho fa. José Pablo Feinmann ha estat formidable en l’elecció de la personalitat d’aquest personatge perquè et fa reaccionar; et desperta quelcom. I el millor és que això passa durant tota la trama!

Finalment, us recomano que si el que voleu és passar una bona estona de lectura sense complicacions, no ho dubteu: aquesta és la vostra.

Títol: La última mujer de Australia
Autor: Francisco Vilarrubia
Editorial: Almuzara
Pàgines: 512
ISBN: 978-84-1533-807-9

Caram, quin llibre més estrany. És trepidant, futurista, enginyós, i té un no sé què de lògic, que per increïble que sigui tot el que hi diu, podria fer-se realitat. Que quan ho penses et fa posar els pèls de punta.

Un estrany virus que afecta només els homes, els fa portadors d’un furor i d’una ràbia homicida contra tota, tota, tota la població femenina.

Els marits maten les seves dones i les seves filles. Tant és que siguin nadons. Els avis a les seves nétes, i els nens, ja de ben petits, són capaços de matar les seves mares o germanes a ganivetades i amb un somriure als llavis. És bestial!!!

Al crit de ¡¡conill a la cassola!! (que és el crit de guerra que fan servir per llançar-se a l’atac) no hi ha dona vella o jove que pugui escapar d’aquest atac brutal, misogin i salvatge.

Els homes només es posen en marxa per matar dones i per res més que no sigui això. La brutícia, la immundícia, la putrefacció dels cossos amuntegats al mig del carrer els és igual.

Només hi ha una dona que aconsegueix mantenir-se viva amb penes i treballs. La Verònica, abans de la epidèmia havia treballat en uns laboratoris on feien proves d’ADN que comparaven i intercanviaven amb altres laboratoris.

En un d’aquests intercanvis, sembla ser que la cadena que se suposava havia de ser blindada es trenca, deixant escapar el virus de dimensions més monstruoses que ha conegut mai la humanitat.

En la seva fugida frenètica i constant, la Verònica troba algú que no està infectat: un noi jove, indolent, que mira d’abstreure’s de tot fumant porros un rere l’altre, un altre noi amb una infància més que tèrbola i un homosexual a qui el virus no l’afecta.

Cadascun d’ells, a la seva manera, l’ajudarà i li complicarà la vida a parts iguals, en la seva fugida perpètua.

És un llibre original, diferent, que quan vas al metge i et diu “Què? Posem una vacuna?” prefereixes contestar-li “NO, GRÀCIES”.

Pel que pugui ser!

Títol: El Presoner del Cel
Autor: Carlos Ruiz Zafón
Editorial: Planeta
Col·lecció: Ramon Llull
Pàgines: 490
ISBN: 978-84-9708-234-1
Preu: 22, 90€

El Zafón m’agrada. Molt! I com tots els fans estava frisant per obrir aquesta nova porta cap al Cementiri dels Llibres Oblidats, perquè quan em vaig acabar de llegir El Joc de l’Àngel em vaig quedar amb ganes de més. Si aquella em va semblar una novel·la de les que, quan la tanques, et rosega el cuquet per tornar-la a llegir, aquesta, El Presoner del Cel, és de les que et deixa amb el neguit de voler llegir la propera immediatament!

L’únic inconvenient que hi trobo a les novel·les del Carlos Ruiz Zafón és que tothom en parla i, per aquesta raó, sovint acabes sentint coses que no voldries haver sabut abans d’encetar la lectura. Per això no us n’explicaré massa: seria un sacrilegi aixafar-vos el plaer de la descoberta d’aquest llibre, però sí que us vull dir que és un nexe entre L’Ombra del Vent i El Joc de l’Àngel que et fa qüestionar fins i tot si l’ordre cronològic o l’ordre de publicació són els millors per llegir aquestes obres.

De debò, llegiu-la, llegiu-la (i passeu pel Poblenou a fer part de la ruta). Us deixo només amb una conversa…

- Protegir-me? A mi? De què?
- De la veritat, Daniel…, de la veritat.