Caram, quin llibre més estrany. És trepidant, futurista, enginyós, i té un no sé què de lògic, que per increïble que sigui tot el que hi diu, podria fer-se realitat. Que quan ho penses et fa posar els pèls de punta.

Un estrany virus que afecta només els homes, els fa portadors d’un furor i d’una ràbia homicida contra tota, tota, tota la població femenina.

Els marits maten les seves dones i les seves filles. Tant és que siguin nadons. Els avis a les seves nétes, i els nens, ja de ben petits, són capaços de matar les seves mares o germanes a ganivetades i amb un somriure als llavis. És bestial!!!

Al crit de ¡¡conill a la cassola!! (que és el crit de guerra que fan servir per llançar-se a l’atac) no hi ha dona vella o jove que pugui escapar d’aquest atac brutal, misogin i salvatge.

Els homes només es posen en marxa per matar dones i per res més que no sigui això. La brutícia, la immundícia, la putrefacció dels cossos amuntegats al mig del carrer els és igual.

Només hi ha una dona que aconsegueix mantenir-se viva amb penes i treballs. La Verònica, abans de la epidèmia havia treballat en uns laboratoris on feien proves d’ADN que comparaven i intercanviaven amb altres laboratoris.

En un d’aquests intercanvis, sembla ser que la cadena que se suposava havia de ser blindada es trenca, deixant escapar el virus de dimensions més monstruoses que ha conegut mai la humanitat.

En la seva fugida frenètica i constant, la Verònica troba algú que no està infectat: un noi jove, indolent, que mira d’abstreure’s de tot fumant porros un rere l’altre, un altre noi amb una infància més que tèrbola i un homosexual a qui el virus no l’afecta.

Cadascun d’ells, a la seva manera, l’ajudarà i li complicarà la vida a parts iguals, en la seva fugida perpètua.

És un llibre original, diferent, que quan vas al metge i et diu “Què? Posem una vacuna?” prefereixes contestar-li “NO, GRÀCIES”.

Pel que pugui ser!

El Zafón m’agrada. Molt! I com tots els fans estava frisant per obrir aquesta nova porta cap al Cementiri dels Llibres Oblidats, perquè quan em vaig acabar de llegir El Joc de l’Àngel em vaig quedar amb ganes de més. Si aquella em va semblar una novel·la de les que, quan la tanques, et rosega el cuquet per tornar-la a llegir, aquesta, El Presoner del Cel, és de les que et deixa amb el neguit de voler llegir la propera immediatament!

L’únic inconvenient que hi trobo a les novel·les del Carlos Ruiz Zafón és que tothom en parla i, per aquesta raó, sovint acabes sentint coses que no voldries haver sabut abans d’encetar la lectura. Per això no us n’explicaré massa: seria un sacrilegi aixafar-vos el plaer de la descoberta d’aquest llibre, però sí que us vull dir que és un nexe entre L’Ombra del Vent i El Joc de l’Àngel que et fa qüestionar fins i tot si l’ordre cronològic o l’ordre de publicació són els millors per llegir aquestes obres.

De debò, llegiu-la, llegiu-la (i passeu pel Poblenou a fer part de la ruta). Us deixo només amb una conversa…

- Protegir-me? A mi? De què?
- De la veritat, Daniel…, de la veritat.

L’Adrià ens ha fet la ressenya de L’ombra del vent, de Carlos Ruiz Zafón. Com que d’aquí molt poquet podreu trobar en català la tercera part de la saga del Cementiri dels Llibres Oblidats d’en Zafón, comencem pel començament. Va bé?

Segur que tots els amants dels llibres algun cop a la seva vida han viscut o viuran el tancament d’una llibreria –més ara amb la famosa crisis- i pensaran: com m’hagués agradat haver-hi pogut comprar una última novel·la o manuscrit… I sents llàstima.

Doncs en la Barcelona de la postguerra, un noi anomenat Daniel està a punt de descobrir un secret zelosament guardat amb el pas dels segles i que potser avui continua viu. Un secret pel qual molts matarien per poder ser en el seu lloc i/o poder-se’n assabentar. Jo inclòs. Li descobreixen una biblioteca. Una biblioteca enorme excavada sota la nostra Barcelona. Però aquesta biblioteca és més exactament un cementiri: el Cementiri dels Llibres Oblidats. Perquè quan la llibreria anomenada anteriorment, per exemple, tanca les portes al món, els guardians de la biblioteca s’asseguren que el llibre que hauries volgut llegir s’uneixi a les files del Cementiri esperant, potser durant segles, un nou amo, un nou company.

En Daniel, com és costum entre tots els nous coneixedors del Cementiri, adopta un llibre, un llibre anomenat “L’Ombra del Vent” d’un tal Julià Carax.

El Daniel entra en una investigació de l’autor del llibre; però aquesta partida no la jugarà sol: un inspector que ha anat canviant de bàndol durant la guerra, un misteriós personatge que es dedica a cremar les obres de Carax, un arrogant llibreter amic de la família i molts altres estrambòtics però perfectament creïbles personatges ajudaran o impediran que en Daniel descobreixi el secret que guarda aquesta obra.

És un llibre apassionant que captiva, que tots els amants de la lectura de llibres situats en la postguerra i bibliòmans agrairan.

Aquí teniu el primer capítol en pdf.

En Pablo s’ha llegit La razón de las piedras, de Luis Béjar. Aquí en teniu la ressenya:

M’agradaria introduir-vos en la nova novel·la de Luis Béjar, La razón de las piedras, i recomanar-vos-la com a propera compra. Aquella adquisició literària que feu, de ben segur, aprofitant les primeres setmanes d’any, quan ens proposem embarcar-nos en la lectura de noves ficcions i històries que ens commoguin.

La razón de las piedras adquireix una dimensió profunda i turmentosa en presentar-nos, com a punt de partida, l’obra de tres diferents personatges. Dos amics que comparteixen molt, que s’assemblen i tenen les mateixes preguntes i inquietuds artístiques i personals, l’Álvaro i el Germán, que veuen com la seva vida queda enllaçada encara més i s’encamina a la destrucció, en enamorar-se de la mateixa noia, la Laura.

Toledo en decadència, abans, durant i després de la Guerra Civil Espanyola és el marc d’aquesta història pessimista i fosca.

És una història construïda des d’un punt de vista molt personal i intimista, tot i tenir un toc humorístic present en alguns punts de la novel·la. Presenta uns personatges profunds i en constant evolució.

Luis Béjar va presentar, abans la seva mort, aquesta ficció en el qual queda en evidència la seva passió per la poesia. Una novel·la, amena en quant a lectura, però rica en vocabulari i que traspúa compassió per uns personatges que s’enamoren, sobreviuen i pateixen.

Estic segur que gaudireu amb La razón de las piedras.

Aquí teniu el primer capítol en pdf.

Us heu sentit mai com si estiguéssiu dalt del púlpit predicant el sermó aquell tan avorrit de “has de menjar més fruita”, “esmorza una mica més”, “no mengis patates fregides abans de dinar” i, la gran estrella, “acaba’t la verdura del plat”. Oi que sí? Doncs jo ja tinc la manera de fer-ho en millors condicions: he baixat del pedestal de les mares i els pares paparres per permetre que hi pugi un gran orador i divulgador científic: en Valentí Fuster.

Aquest extraordinari i reputadíssim cardiòleg s’ha posat a la nostra pell i ha fet un llibre genial: La petita ciència de la salut. No és ni més ni menys que això: un llibre amè, il·lustrat amb uns dibuixos molt divertits, que explica amb tot luxe de detall les virtuts d’una dieta equilibrada, amb una important presència de fuites i verdures.

Però no només d’enciam i taronges viu l’home (o el nen!). Tot i que l’alimentació ocupi el gruix principal de l’obra, també tracta temes més relacionats amb la higiene (si ens donessin 1€ per cada vegada que preguntem “t’has rentat les dents?” seríem milionaris, oi?) o l’esport.

Per cert, el còmic de l’enciam és divertidíssim! A casa ha tingut gran predicament… i ens ha predisposat més l’ànim cap a les amanides, tot i que he de reconèixer que en aquest terreny “no estamos tan mal”!

L’Eloy Moreno va recórrer un camí molt llarg amb el seu llibre sota el braç fins que aquest va acabar a una llibreria. I és gràcies a la seva tenacitat que ha caigut a les meves mans. Ja feia temps que El bolígraf de tinta verda em cridava l’atenció, tot eren i són bones crítiques, així que un dia, algú (segurament a causa de la meva insistència) me’l va regalar.

Algun cop heu pensat en quants metres quadrats viviu? I no em refereixo només a la vostra llar, sinó a l’espai que ocupeu a la feina, al del bar que sovintegeu, al del vostre mitjà de transport, al de casa dels pares, els sogres o qualsevol altre espai on passeu el temps. Us heu adonat que segurament sempre són, si fa o no fa, els mateixos metres quadrats? Això és el que ens planteja la novel·la. El seu protagonista té una vida com la nostra, de fet podríem ser nosaltres: una dona, un fill, un cotxe i una feina. Però què passa quan amb això no en tens prou? Quan te n’adones que el que vols no és el que tens? Que al llevar-te cada dia sabràs exactament com transcorrerà…

Tots estarem d’acord que la nostra vida, sobtadament, pot donar un gir. Però el que segurament no sabem és que de vegades aquest gir pot tenir un preu massa alt. I això és el que li pot passar al protagonista de la nostra història.

No us explicaré l’argument perquè crec que és una d’aquelles novel·les que s’ha de descobrir a poc a poc. Una d’aquelles històries amb les quals t’identifiques. Un personatge que podries ser tu o el del teu costat.

L’Eloy Moreno ha estat capaç de plasmar diversos sentiments en aquesta novel·la. M’ha fet riure i m’ha emocionat, però el que sobretot he fet en llegir-la, ha estat reflexionar.

Us convido a viure una vida que potser ja heu viscut… només heu d’obrir aquesta novel·la i cercar El bolígraf de tinta verda. Qui sap? Potser ell també us canviarà la vida a vosaltres.

Aquí teniu el primer capítol en pdf.

Hola Nosaltres!

A la feina, quan estem dinant, a part dels tàpers, els companys hi aportem conversa. Hi ha dos temes principals: el futbol (que dóna de sí fins a límits insospitats) i, sobretot, les sèries de televisió. Des de Game of Thrones i Fringe fins a Polseres Vermelles i El Barco, passant per How I met your mother i Sex and the city, tot hi té cabuda. Tothom està enganxat a una o altra, sigui americana o feta aquí.

Això que us explico té molta relació amb el llibre que acabo de llegir (què dic, llegir… devorar!): Dues vides, de Joan Piqué. A mig camí entre el thriller i el melodrama i amb un ritme infecciós, explica la història d’en Marc Serra, un enginyer que, després de tancar un tracte fabulós amb una empresa americana, queda amnèsic total, perdent la seva identitat catalana i trobant-ne una de nova als Estats Units. Després haurà de conciliar aquests dos móns: Catalunya i els Estats Units.

Durant 4 dies, les estones que podia les he dedicat a llegir, ja que volia saber què els passava als personatges. Hi ha de tot: bons molt bons que només pateixen desgràcies, com els personatges d’El cor de la ciutat; un dolent molt dolent, com el JR de Dallas; intrigues empresarials, com a La Riera; relacions sanes i no tant sanes, com a Grey’s Anatomy; i sobretot l’ànsia de continuar llegint per saber què passa com a Lost!

En fi, si us agraden les sèries, amb el seu ritme i el “què passarà?” sempre present, aquest és un llibre per vosaltres!

Acabaré parafrasejant (lliurement) John “Hannibal” Smith de The A-Team… m’encanta que els llibres surtin bé!

Li vam demanar a la Mª Assumpció que ens expliqués què és això de La força de l’optimisme, de Luis Rojas Marcos. I Nosaltres, aquí ho teniu! No teniu excusa per anar amb un somriure a la boca (o al cap).

Luis Rojas Marcos, l’autor de La força de l’optimisme, és llicenciat en Medicina per la universitat de Sevilla, on va néixer. Emigrà a NY per estudiar psiquiatria, ha sigut director i responsable màxim dels serveis de salut mental de l’hospital psiquiàtric municipal de NY durant 10 anys i després va ocupar el càrrec de president del sistema d’hospitals públics de la ciutat novaiorquesa quan es va produir l’atemptat de l’onze de setembre de 2001.

Més tard, deixant la pràctica clínica en segon pla, passà a dedicar-se a la investigació, la docència i l’escriptura.

Col·labora amb el diari “El Pais” i ha publicat molts llibres de psiquiatria que conviden a reflexionar des d’una forma didàctica, amb la seva manera de fer-nos recordar la capacitat de superació del esser humà: no es un mite ni un do diví, sinó una habilitat molt real.

En temps en els quals els sentiments d’aprensió, dubte, por i fragilitat semblen haver-se convertit en ingredients permanents, Rojas Marcos ens condueix a pensar en positiu. Són exemples d’optimisme, molt a tenir en compte, com els que ens explica en els seus relats quan visitava pacients terminals, l’enginyer de professió que es va lesionar la medul·la espinal afectat de paràlisi i problemes de respiració, valorava la seva vida amb un significat més profund des de l’accident laboral.

És en el camp de la malaltia i la invalidesa on l’autor més va percebre que el pensament positiu té un poder reparador immens i l’esperança abunda més del que ens imaginem.

Em va sorprendre descobrir que en els principis de la psicologia, els seus pioners eren profundament pessimistes en les seves idees, com ara William James i també el inventor del psicoanàlisis Sigmund Freud, que era un home supersticiós, preocupat per la mort i convençut de que les persones estaven destinades a patir.

Per exemple, en una revisió electrònica de les revistes de psicologia més prestigioses del món, es va trobar, per cada un que tractava un aspecte positiu de la persona, vint ho feien sobre una qüestió negativa.

En els últims vint anys, els progressos en medicina i psicologia han permès canviar el destí i reconèixer de manera oficial l’assignatura de la “psicologia positiva”.

La primera persona d’idees optimistes que va aconseguir un impacte significatiu fou Karen Horney, que el 1950 va escriure “Neurosis i creixement humà” i tot i que era deixeble de Freud, aquest llibre la va conduir a un boicot de molts dels seus col·legues.

Rojas Marcos ens explica també que la intuïció i el pressentiment són dues eines molt importants per ajudar-nos i ens relata històries de gent que en situacions importants de la vida optaven per “l’art d’amargar-se la vida”.

Destaco en particular que em són molt temptatius els seus dos llibres “La nostra incerta vida normal” i “Cor i ment”, aquest segon amb la col·laboració del també reconegut internacionalment cardiòleg Valentí Fuster, del qual sóc fan.

Aquest llibre fa de mal situar pel que fa al gènere. No és una novel·la, no és una autobiografia, no acaben de ser ben bé unes memòries, ni tampoc una crònica: és una barreja de tot això.

L’autor, utilitzant el desencant, el desencís, una apatia sàviament controlada, ens explica els primers 14 anys de la seva vida, des del naixement, fins als primers anys de l’adolescència.

El que passa és que és altament verídic. El seu pare, poeta, bohemi, addicte a la morfina, va morir just un any després del seu naixement, deixant-li un llibre de poemes, Otra más alta vida, amb el qual ell va aprendre a llegir tot sol i, alhora, a desenvolupar la seva vessant poètica.

Els malsons que va ocasionar la Guerra Civil a la ciutat de Lleó van trigar més que a bona part de la resta d’Espanya a fer-se evidents. Tenien una espècie de “calma chica” basada en la por, el terror… en fi, les coses de sempre, però tot i així van tenir una mena de temps per aprendre a patir.

La personalitat turmentada d’en Gamoneda no li va posar les coses gens fàcils. La vergonya de ser tan pobre, de passar gana, d’anar a escola amb sabates de noia amb els tacons rebaixats (amb la crueltat que poden tenir els nens amb aquestes coses), li va girar el cervell i el va convertir en un tipus estrany fins i tot per a ell mateix.

A tot això, la figura de la mare (és l’ombra de l’armari) que tanta por li fa obrir. Mare amantíssima, malaltissa, pobra d’esperit, però mare al cap i la fi, tan bona que és la gran inspiradora de la seva posterior obra… Per tot plegat crec que no se’n pot fer un comentari a la babalà. És bo llegir-lo.

En Pere s’ha llegit el Viatge a les emocions de l’Eduard Punset i ens l’explica al Nosaltres:

En aquest llibre Eduard Punset ens proposa un viatge d’allò més fascinant. Comença amb la recerca de la felicitat, una aventura amb un final inesperat, tractant les emocions, l’estrès, els fluxos hormonals, l’envelliment humà, factors socials i econòmics… I és que totes o gairebé totes les emocions afecten la nostra recerca de la felicitat.

En aquest llibre també es tracta l’amor, l’instint mes primordial de l’ésser humà, els seus canals d’expressió i el secret de la seva fórmula. I per últim tracta del poder de la ment, l’únic que tenim per aconseguir els nostres objectius i així aconseguir la felicitat.

Aquest llibre forma part d’una sèrie de llibres formats per: El viatge al poder de la ment, El viatge a la felicitat i El viatge a l’amor.

Sens dubte, després d’haver-me llegit tots els llibres, aquest Viatge a les emocions és un bon repàs dels altres.

Una frase del llibre que m’agradaria destacar és la següent:

La felicitat és una emoció transitòria.

Hola amics,

avui us vull parlar de la Julia Navarro i el seu Dime quien soy.

Vagi per davant que, tot i l’extensió considerable d’aquesta novel·la, sense gairebé ni adonar-me’n me l’he cruspit!!!

Ara us en faig cinc cèntims:

El Guillermo és un jove madrileny que es malguanya la vida escrivint articulets en un diari digital, però la veritat és que es tracta d’una feina bastant ximpleta i bastant mal pagada. Per això, quan la seva tieta Marta li fa l’encàrrec d’esbrinar el passat de la seva besàvia i fer-ne un llibre de memòries amb el fruit de les seves investigacions -que s’han de transformar en un regal sorpresa per Nadal-, no s’ho pensa dos cops i accepta l’encàrrec a la primera. A més la tieta ¡¡paga uns bons calers!! El que en Guillermo no es pot arribar a imaginar en cap moment és que la seva besàvia, l’Amelia Garayoa, va ser una dona “full equipe”.

La vida i miracles de l’Amelia són un misteri que el Guillermo de mica en mica va desenterrant de les ombres del passat i, com més cerca, indaga i troba respostes a les seves preguntes, més se li obre la boca i més li cau la baba al descobrir qui va ser i què va fer la seva besàvia al llarg de tota una vida farcida d’amors, desamors, il·lusions, conviccions polítiques formidables i determinacions tremendíssimes que, lògicament, van tenir en el seu moment conseqüències igual de tremendes.

Dona de físic agraciat, guapa, prima, esvelta, amb gran facilitat pels idiomes, quan a l’Espanya del 36 la gent era més aviat poqueta cosa quant a recursos intel·lectuals. En fi, una dona fora de la seva època i dels costums i modes que les senyoretes de l’alta societat practicaven en aquells temps. Aquesta sèrie de circumstàncies i d’aptituds la faran conèixer personatges de molt diversa condició política i moral. En ocasions, l’Amelia en surt il·lesa, en altres, les ferides tan físiques com emocionals de les seves pròpies decisions aconseguiran anar debilitant-la.

La Julia Navarro no deixa espais en blanc ni una treva a la respiració del lector. Aconsegueix atrapar-te dins d’un cabdell que sembla impossible de deslligar però, de mica en mica, tot es va posant a lloc i et fa lamentar, i molt!, haver de passar l’última pàgina.

Hola amics,

Avui m’agradaria explicar-vos una petita història:

Fa uns quants mesos, la Montse Brau, va fer una ressenya d’aquest llibre, bastant encisadora. Al cap d’un temps, una altra Montse, la Serrat, que és la meva germana gran, va llegir aquesta ressenya i li va agradar tant el que hi deia que va decidir comprar el llibre en qüestió.

Me’n va fer tan bona premsa que aquest Sant Jordi, tot i que no sigui de rabiosa actualitat, he decidit no ser menys i llegir-lo jo també.

Val a dir que la decisió ha estat més que encertada. A tots aquells que encara no ho heu fet, us convido a seguir aquesta cadena perquè el llibre s’ho mereix.

Ja me’n direu el què, eh??…

Des del meu punt de vista, allò del “qui l’ha mort i per què?”, que acostuma a ser el moll de l’os de totes les novel·les d’investigadors, no té aquí tantíssima importància. Diana Dial -la reportera prejubilada que es dedica a resoldre casos sense afany de lucre sinó pel bé de la justícia- és l’argument en ella mateixa. Les seves reflexions, les converses amb la resta de personatges, les vivències polítiques i socials,… tot està embolcallat amb l’estil Torres, que no canvio pel de cap narrador suec de moda! Al final, sí, sabem qui ha mort el germà petit de la corrupta nissaga libanesa dels Asmar; per arribar a saber-ho l’autora ens haurà fet viure grandíssims diàlegs,…

-Les daba fiesta incluso cuando no esperaba a rameras, sino a una incauta como yo. ¿Crees que alguna de esas damas de alterne habrá sucumbido al impulso de hundirlo en la bañera? (…)

- No, con su volumen físico trendría que haber sido un transexual campeón olímpico de halterofilia.

… reflexions interiors…

Lo que tiene sentado ante ella es un organismo humano indefinido, enfundado en una vida de funcionario.

… i frases que mereixen aparèixer als diccionaris de frases fetes:

Los hijos, el Señor te los da y el Señor te los quita. Por desgracia, te deja a las nueras.

En definitiva, la Maruja Torres vesteix de negre la seva prosa però segueix fent una literatura combativa i provocadorament vermella, com la sang.

En comptes de fer un comentari clàssic prefereixo deixar algunes pistes de què va la cosa:

Conversa entre un capellà i un republicà:
“La gente no quema iglesias ni conventos sin ton ni son. Nunca han quemado una taberna, un hospital ni una plaza de toros. Si en toda España el pueblo elige quemar iglesias, con lo que cuestan de prender, por algo será”.

Promet-me que seràs lliure… fins i tot el títol és bonic!

Fa 5 minuts escassos que se m’ha exhaurit aquest magnífic llibre i maleït sia… Tan de bo es repeteixi ben aviat la màgia d’això que acabo de llegir.

Al principi no vaig tenir massa feeling, la veritat. Em va semblar excessivament lacrimogen, massa tou, però nois, a mesura que vas llegint la cosa canvia.

Això sí, és un llibre d’aprenentatge que no vol pressa de cap mena. Si no es llegeix desconnectant al màxim, la meitat del contingut cau per la borda. Jo m’he vist obligada a reconduir el meu estat d’ànim per gaudir-ne com si es tractés d’una jornada per sortir a navegar amb el sol a punt i la mar en calma.

No val la pena que us expliqui de què va la historia perquè seria fer-vos una mala jugada. Millor que l’estreneu de nou en nou i en gaudiu com ho he fet jo.

Només goso a avançar-vos que ens explica coses de Barcelona que no només són curioses, són… especials!

Per què el Mercat de la Boqueria té el nom que té? Què els passava als presoners que havien de patir la “Ruta de la Vergonya”?  Quin era el carrer dels Especiers? Com era Llafranc al 1484? Palafrugell? Les invasions pirates?

Té un grapat de matisos que només requereixen un parell de coses: Que ens agradi ser fills d’on som  i que ens agradi llegir i estimar els llibres. ¡¡Està chupat!!

A gaudir, amics!! Estic convençuda que us agradarà.