Arxiu d'etiquetes: Escrit originalment en cata

Sebastià Alzamora ens escriu «Algunes notes sobre l’escriptura de ‘La netedat’»

Ens el vam trobar a la Rambla Catalunya la tarda de la Diada de Sant Jordi. Estava flanquejat per escriptores d’èxit i acompanyat per un altre escriptor que no passa per ser “fàcil” com és en Vicenç Pagès. I resulta que després de fer-li un parell de fotos -a ell i a en Pagès- li vam dir allò de

“Si ens el vols explicar al Nosaltresllegim, portes obertes!”

I dit i fet! Sebastià Alzamora ens ofereix Algunes notes sobre l’escriptura de ‘La netedat’, el seu últim llibre de poesia. – Aquí el teniu!

Vaig escriure els primers poemes que acabarien formant part de La netedat l’any 2012, després de tres anys en què havia publicat dues novel·les, Miracle a Llucmajor i Crim de sang, però no havia escrit cap poema que em semblés digne de ser tingut en compte (en poesia, havia publicat el llibre La part visible l’any 2009). Aquests primers poemes varen ser els que ara es poden trobar a La netedat amb els títols “Un poema indecent” i “Un poema més presentable”. També són d’aquesta primera tongada “Els erudits” (l’única peça d’una sèrie de versions de Yeats que vaig trobar publicable) i una primera versió d’“Intent fallit”, un poema de només tres versos que va tardar, tanmateix, alguns anys a arribar a la seva versió definitiva. Aleshores ja estava malalt d’alcoholisme, tot i que aleshores jo no ho sabia o, més ben dit, no volia saber-ho. No em vaig posar en tractament fins al juny de 2016, després de més tres anys de caiguda personal en picat.

Durant aquests anys, tot i així, vaig seguir escrivint poemes, tret de l’interval que va abastar la segona meitat del 2015 i la primera del 2016, en què escriure se’m va fer extremadament difícil perquè l’alcohol m’havia atacat la vista fins a reduir la meva visió a un trenta per cent escàs. Després de la desintoxicació i en iniciar la rehabilitació (no són la mateixa cosa), vaig reprendre l’escriptura del llibre. En algun moment dels anys anteriors ja havia decidit que el títol seria el que és, de manera que vaig fer una tria dels poemes que tenia escrits, prescindint d’aquells que, al meu parer, no s’adeien amb la idea de la netedat, que a més de títol, se m’imposava com a fil conductor del llibre. Del poema llarg i homònim que ara tanca el conjunt ja n’existia una primera versió que es corresponia aproximadament amb la meitat del que ha acabat essent la versió final. En els mesos següents, vaig escriure aquesta versió definitiva del poema extens, a més d’un grapat de nous poemes breus que han acabat completant les diferents seccions del llibre (especialment les “Marines”, de les quals, en aquell moment, només n’existia la primera). També vaig publicar un article als diaris Ara i Ara Balears, en què donava a conèixer el meu alcoholisme. Vaig pensar que fer-ho podia ser útil per a la meva recuperació, i tenia a més l’esperança que també pogués fer algun servei a altres persones que es trobessin en aquesta situació. Em satisfà molt poder dir que va ser així, en els dos aspectes.

Després va entrar en la història del llibre el dibuixant Julio César Pérez, bon amic meu i no obstant això artista magnífic, que amb els seus dibuixos plens de força i bellesa va donar al llibre la fesomia que ara poden conèixer els lectors. Mentrestant, jo em trobo ara en la fase final de la meva rehabilitació, que, segons els paràmetres mèdicament establerts, dura dos anys. Escric ara aquestes notes perquè, quan se’m pregunta sobre La netedat, l’alcohol acostuma a sobrevolar la conversa de forma explícita o insinuada, com per altra banda és lògic i comprensible. Acostumo a dir, perquè és cert, que aquest no és un llibre sobre l’alcoholisme, ni sobre com recuperar-se’n. No és aquest el tema, ni ho pretén. Del que tracta el llibre és d’una caiguda en solitari dins un pou de brutícia, i de la necessitat de sortir-ne per tornar a sentir-se net, per respirar de bell nou aire no pudent ni contaminat. Crec que tots podem arribar a sentir-nos així en algun moment de la nostra vida, a causa d’una experiència o una altra. I allò a què aspiren aquests poemes és a ser dignes de fer companyia a la persona que els llegeixi, també quan això li succeeixi.

– Sebastià Alzamora

Gràcies, Sebastià, per obrir-nos una mica més les portes de La netedat.

Aquí podeu començar a llegir els primers capítols en pdf de La netedat de Sebastià Alzamora.

Títol: La netedat
Autor: Sebastià Alzamora
Editorial: Proa
Col·lecció: OSSA MENOR
Pàgines: 96
ISBN: 978-84-7588-696-1
PVP: 15€

Josep Pla torna a la tardor amb ‘Fer-se totes les il·lusions possibles’

Nosaltres, avui hem sabut una notícia fabulosa! Un dels escriptors més brillants de la història de la llengua catalana tornarà a les llibreries aquesta pròxima tardor amb un llibre de textos inèdits.

Aquí teniu la informació que hem pogut saber de part de l’Editorial Destino, que és qui s’encarregarà de publicar Fer-se totes les il·lusions possibles, de Josep Pla:

Fer-se totes les il·lusions possibles arribarà a llibreries el pròxim mes de novembre.
El gran escriptor empordanès preveia incloure aquest material en un nou volum de l’Obra Completa.

El 1969 va aparèixer el dotzè volum de l’Obra Completa de Pla, que recollia un seguit d’anotacions d’èpoques diverses, desiguals en extensió i en intenció (des de l’aforisme mínim fins a l’assaig curt, passant per l’anotació de dietari) sota el títol Notes disperses.

El material inèdit que l’investigador Francesc Montero (Càtedra Josep Pla de la Universitat de Girona) edita ara a Fer-se totes les il·lusions possibles és el que el mateix autor havia previst incloure en un nou volum de l’Obra Completa, que s’hauria titulat Noves notes disperses o Vagues notes disperses. No sabem per quines raons aquell projecte no es va arribar a concretar, ni si Pla tenia previst d’afegir-hi més textos.

El que sí que sabem és que les pàgines que finalment avui podem llegir corresponen al Pla més memorable: l’observador agut de les malalties del país, el comentarista que fa gala de l’escepticisme més ben informat, el reportador precís d’anècdotes impagables, l’escriptor capaç de donar la màxima vivacitat als personatges i els paisatges que retrata, el prosista més convincent i més amable amb els lectors…

«L’ideal consisteix a fer-se totes les il·lusions possibles
i no creure en cap»

Fer-se totes les il·lusions possibles arribarà a les llibreries el mes de novembre a la col·lecció L’Àncora de Destino. Paral·lelament també se’n publicarà l’edició en castellà, també a Destino.

Nosaltres l’estem esperant amb candeletes!! Quina il·lusió poder tornar a gaudir d’un autor tan brillant com en Josep Pla!!

Marques que marquen, de Ramon Solsona

marquesquemarquenEn Ramon Solsona, al pròleg del llibre, ens proposa un joc que dóna molt la pista de què és i per què resulta tan atractiu aquest llibre.

Les marques delimiten franges generacionals senceres.
Fem una prova: què us suggereixen noms com Mirinda, Bultaco, Duralex, Rotring, Elgorriaga, Elena Francis, Dr. Martens, Juegos Reunidos, Gallina Blanca, Swatch, El Caserio, Biscúter, DDT, Barriguitas, Tumilet, Cinzano, Can Jorba, Mercromina, Vinçon, Calippo, Custo, Meccano, Norit, Varon Dandy, Mobylette, Bic Cristal, Ikea, Meyba, Cinexin, Nocilla, Famobil, Kelme, Nokia, Conguitos, Haribo…? Per les respostes, és fàcil endevinar la vostra edat.

Segurament podríem fer un joc semblant amb altres coses, com per exemple quines cançons canteu quan sou una colla de la mateixa “quinta”: Venid y vaamos todos/as; Quince, quince, años, años tiene mi amooor; En un pueblo de montaña….; Eran uno dos y tres los tres mosqueperros. En voleu una d’intergeneracional? Asturias, patria querida…

La lectura de Marques que marquen és un exercici divertit i estimulant que ens permet descobrir un munt de coses que no sabíem sobre l’origen d’aquestes paraules que, sense adonar-nos-en, han configurat una part important del nostre vocabulari.

I a més, segur que provoca unes ganes irrefrenables de fer com els inefables Dupond i Dupont afegint tot sovint un “Jo encara diria més!” de manera que si llegim amb una llibreteta al costat podem acabar manuscrivint un llibre gairebé tan llarg com el que ha confegit Ramon Solsona fet a base de les memòries personals de cada lector.

Si busqueu encaparrar-vos amb una història recaragolada i sanguinolenta del gènere negre, aquest no és el vostre llibre.

Però si voleu llegir amb un somriure una mica nostàlgic una crònica breu i ben escrita de la nostra petita història, fareu bé de llegir, d’una tirada o a petites dosis, aquesta curiosa història de les Marques que marquen.

I després, si voleu, podeu agafar una novel·la ben negra o un assaig ben saberut.

Ja m’ho sabreu dir.

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: Marques que marquen
Autor: Ramon Solsona
Editorial: Pòrtic
Col·lecció: P.VISIONS
Pàgines: 288
ISBN: 978-84-9809-347-6
Preu: 17€

La forma d’un sentit, de David Carabén

laformadunsentitAixò d’escriure és una cosa molt… qui era aquell que deia que “la vida és estranya”? Doncs si resulta que la vida és estranya, imagina’t com ha de ser narrar-la o intentar explicar-la. Si a més ho intentes fer amb una cançó, i a sobre te’n surts, déu n’hi doret!

Recordo que fa molt de temps vaig estar llegint amb un delit espectacular un llibre que el que feia era explicar com els Beatles havien gravat cadascuna de les seves cançons: qui tocava què i d’on havien sortit temes com Taxman de George Harrison. Es veu que quan aquest va descobrir la quantitat d’impostos que pagava per fer cançons es va emprenyar tant que va decidir escriure’n una sobre la qüestió.

Jo hauria volgut que un Lennon o un McCartney hagués escrit La forma d’un sentit. Però haver-ho llegit per part de David Carabén, està molt i molt bé.

Aquest llibre és un exercici molt i molt íntim. Suposo que per ell ha estat obrir unes portes que no s’obren ni tan sols a unes entrevistes de promoció de disc en un temps en què ja no es venen discos. És una exposició de què són, d’on són, d’on vénen, com han crescut i què fan aquestes coses desconegudes que surten de llocs molt diferent i que anomenem cançons.

A La forma d’un sentit, en David Carabén comenta les cançons de Mishima i ens explica, com si quedéssim per fer un cafè i ell un “carajillo”, d’on van sortir i com van sortir aquestes cançons que, com ens comenta a l’inici del llibre, tant costen d’escriure:

És com allò de no mirar fixament l’estrella per poder-la veure. Emet una llum tan fràgil, de tan lluny com està que, quan li reclames el fulgor amb tota l’atenció, no te’n pot donar prou per satisfer-la. Només veus que hi és quan desvies l’atenció cap a alguna altra cosa i converteixes aquell fulgor escàs en soroll, contaminació lateral.
Les cançons arriben de la mateixa manera. Es tracta de no mirar-les fixament. Mira cap a una altra banda. Distreu-te.
He de provocar l’error. He d’invertir, ser sistemàtic i ambiciós en la distracció. Per això, escriure cançons surt caríssim. No hi ha sistema econòmic que s’ho pugui permetre!

A més d’aquest inici, de les lletres i dels comentaris, un epíleg deliciós del Sergi Pàmies.

Fans de Mishima però també del procés creatiu, sigui musical o poètic, no us perdeu La forma d’un sentit.

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: La forma d’un sentit
Autor: David Carabén
Editorial: Empúries
Col·lecció: EMPURIES NARRATIVA
Pàgines: 208
ISBN: 978-84-16367-01-6
PVP: 16€