Arxiu d'etiquetes: Henning Mankell

Ens ha deixat Henning Mankell, el creador de Kurt Wallander

Robertson_Wallander_Henning Mankell

Avui al Nosaltres hem sabut que ens ha deixat Henning Mankell, un dels autor més prolífics i -no és broma ni exageració- sensacionals d’aquesta onada de novel·la negra que venia del nord d’Europa i que molts vam descobrir gràcies al boom de Millennium.

L’inspector Kurt Wallander és un referent mundial. Un investigador que durant llibres i llibres ha anat creixent, fent-se gran, curtint-se i creant un entorn, un món i un imaginari propi. Molt anterior a Stieg Larsson cronològicament, Mankell -home de teatre i casat amb la filla de Bergman- és qui agafa la tradició literària americana que inventa Hammet, que és aquella novel·la negra però amb un contingut polític molt fort, d’esquerres i molt compromesa, i la trasllada a Europa. I a més, a una Europa molt concreta. Portar-la a Suècia va suposar, en el seu moment, que aquell meravellós nord d’Europa amb escoles públiques fabuloses, una qualitat de vida impensable vista des d’aquí, i una societat ordenada absolutament impossible des del punt de vista mediterrani se n’anés en orris quan vam començar-li a descobrir les vergonyes.

Mankell i Wallander van aixecar les catifes per espolsar tota la porqueria que sí que existia però que no arribava i que costava creure que existís. Si això li sumeu aquests trets característics del que avui anomenem novel·la nòrdica… ja ho teniu.

Més sang. Més brutalitat. Més brutícia. ¿Qué els deuen donar a l’escola a aquests escriptors noruecs, suecs, finesos… perquè tot sigui més terrible? En qualsevol cas, Henning Mankell ha estat un autor que va fer el seu camí -i un camí propi i molt personal, també alternant mitja vida a l’Àfrica- “superant” la mort de Stieg Larsson i reivindicant aquest gènere negre nòrdic acompanyat, després, de Jo Nesbo o Asa Larsson,… Estem convençuts que aquests dos escriptors podran recollir el testimoni de Mankell. De fet, n’hi ha un que ja està molt situat a convertir-se en l’abanderat d’aquest gènere negre nòrdic… I li agraden molt els animals.

Feia temps que Mankell havia preparat el terreny pel dia d’avui. L’autor estava molt malalt. De fet, va ser prou previsor per “tancar” el seu Kurt Wallander en un últim llibre de la sèrie, tot i que després ens va regalar alguna altra història més però que ja no formava part de la sèrie.

Finalment, perquè us feu una idea de qui era i què ha estat aquest escriptor i el seu personatge estrella, us donaré un exemple: a casa dels meus pares, després del cafè del dinar, a mitja tarda, fan “un Wallander”. I què és “un Wallander”? És un cafè llarg i aigualit d’aquests que no para de beure el personatge de Mankell. És aquell cafè de mitja tarda que fas apretant el botó de la cafetera sense canviar la càrrega del cafè. Us sembla prou significatiu que un tipus de cafè tingui el mateix nom que un inspector? La cultura esdevé popular quan esdevé quotidiana.

Potser no llegirem nous llibres de Henning Mankell… però sempre sabrem quin autor recomanar quan ens preguntin per una bona novel·la negra.

En aquest enllaç trobareu tots els llibres de Henning Mankell.

Ossos al jardí, de Henning Mankell

ossosaljardiL’inspector Wallander, que ja veu a la vora la jubilació, es troba amb la oportunitat  que estava buscant: una caseta fora de la ciutat, amb una mica de jardí i a un preu accessible. Podrà tenir un gos, gaudir del silenci, de la tranquil·litat, però… la troballa accidental, justament al jardí, d’unes restes humanes entrebanca les falagueres expectatives.

Escrita de manera magistral, Mankell ens obsequia amb aquesta breu delikatessen (menys de cent-setanta pàgines en format butxaca). Els fidels seguidors de l’inspector Wallander estàvem acostumats a que les novel·les anessin seguint una cronologia correlativa, de manera que cada vegada tenia més anys (i més xacres) fins a la darrera publicada (L’home inquiet) en què es jubilava.

Aquest llibre correspondria ser el penúltim i al final el propi Mankell ens explica que no és que es proposi allargar la sèrie sinó que es tracta d’un llibret que va ser publicat en neerlandès i que molts anys després va servir de  guió per a un capítol de la versió de la BBC protagonitzada per Kenneth Branagh. Quan la va veure que funcionava prou com per ser publicat com a llibre independent. I certament tenia raó: funciona molt bé.

Un atractiu no menor són les 20 planes que, amb el títol Com va començar, com va acabar i el que va passar mentrestant apareixen al final fins a completar les 192 que, en total, té el volum. El que ens hi explica Mankell ens acaba de dibuixar qui és ell i fins a quin punt Wallander és un alter ego i fins a quin punt no.

Els que no hagin llegit mai res de la sèrie Wallander podran fruir d’una molt bona narració del gènere policíac. I els que ens hem quedat una mica orfes amb la jubilació de l’inspector tenim la ocasió de paladejar un immillorable comiat.

No us la perdeu!

Títol: Ossos al jardí
Autor: Henning Mankell
Editorial: labutxaca
Col·lecció: LB
Traducció: Marta Casas Rubió
Pàgines: 192
ISBN: 978-84-8383-943-0
Preu: 7,95€

La lleona blanca, la globalització de Wallander

Títol: La lleona blanca
Autor: Henning Mankell
Editorial: Labutxaca
Col·lecció: Sèrie Wallander
Pàgines: 488
ISBN: 978-84-8383-604-0
Preu: 9,95€

La lleona blanca, la tercera entrega de la sèrie Wallander, és un llibre clau. D’una banda hi trobem una característica atípica: més de la quarta part de la narració transcorre no tan sols lluny, sinó al marge totalment de les investigacions que l’inspector Wallander porta a terme en terres sueques.

La trama sudafricana, que ho vertebra tot, donaria per una narració independent i igualment apassionant. Però no ho és d’independent, ja que el món se’ns ha fet petit i la globalització converteix en veïnes la Suècia que encara es veu a sí mateixa com un oasi de neutralitat, socialdemocràcia i estat de dret, amb la Sudàfrica que no sap si vol ni si pot gestionar una sortida pacífica a la barbàrie de l’apartheid.

La novel·la comença a Ystad amb un crim difícil d’explicar i amb unes pistes desconcertants. El lector coneix els fets i els autors però la policia sueca trigarà molt a treure’n l’entrellat… i no del tot.

Wallander es veurà continuament en situacions que li cal saltar-se les normes, reglaments policials i fins i tot lleis per tal de salvar allò que, personalment, estima per sobre de tot.

No com un heroi solitari á la Clint Eastwod, sinó amb tota la mala consciència del món.

A Sudàfrica assistirem a la guerra bruta entre diferents parts d’una societat esquinçada i a l’elaboració i avortament d’un complot que vol que tot rebenti per tal de tornar a un impossible statu quo de poder absolut blanc. Com que tots sabem que Mandela encara és viu no desvelem res que no es pugui explicar sobre com acaba el complot.

Quan s’acaba la narració tot ha canviat en el món de l’inspector: la relació amb el pare, la relació amb la filla, els dubtes sobre la seva competència professional, la salut que el porta a una baixa indefinida per depressió…

Sort que Mankell ens deixa un parell de llums com ara la carta que finalment escriu a la dona que ha conegut a Letònia (al llibre Els gossos de Riga) i… el nou aparell de música de part dels companys de feina.

Hi ha qui creu que per aproximar-se a la Història són més útils les novel·les que els llibres historiogràfics. Certament, amb la perspectiva dels vint anys que ens separen de 1992, aquest llibre ens acosta al neguit dels canvis d’un món que caminava cap a un futur que ningú no sabia preveure.

El món havia canviat per a Kurt Wallander i per a tots nosaltres.

Els gossos de Riga

Títol: Els gossos de Riga
Autor: Henning Mankell
Editorial: Labutxaca
Col·lecció: Sèrie Wallander
Pàgines: 336
ISBN: 978-84-8383-603-3
Preu: 7,95€

Hem de situar-nos en el temps. Som al 1992 any dels Jocs de Barcelona, el mur de Berlín havia caigut tres anys abans i s’obrien un munt d’esperances, incògnites i pors sobre el futur. I molt especialment en els països que havien viscut en l’òrbita soviètica.

No parlem només del moment en el qual se situa la novel·la, sinó també del moment quan Mankell l’escriu. Ens ho explica en unes interessants “Paraules finals” datades a l’abril de 1992.

Wallander és un inspector de policia d’una ciutat petita del sud de Suècia, amb una situació professional i familiar en una certa crisi: divorciat, la filla va al seu aire i passa d’ell, i el pare rondinaire cada vegada dóna més senyals de senilitat. Un canvi de feina el tempta fortament. Percep que ja no és jove, que no pot beure una nit i treballar l’endemà com si res. Ha passat dels quaranta fa dies.

I li cau la investigació d’un cas estrany: un bot sense nom arriba a la platja amb dos homes joves morts a trets. Resulta que el bot prové de Letònia i la policia letona envia un major (allà tenen graduació militar) a col·laborar a la investigació.

El major se’n torna i en arribar a Riga és assassinat. Wallander és enviat a ajudar la policia de Riga per mirar de resoldre el cas.

A partir d’aquí el xoc és brutal: el policia suec, habituat a una normalitat democràtica, es troba amb unes regles del joc molt diferents i sense proposar-s’ho es veu embolicat en una sèrie d’esdeveniments amb el rerafons de la lluita entre els letons independentistes i els partidaris de la continuitat del predomini rus. I d’una immensa corrupció.

La trama de la novel·la, complicada i trepidant, ens porta a descobrir què s’amaga sota les pedres quan Wallander les aixeca.

No s’hi val explicar el final de novel·les d’aquest gènere. I cal arribar ben bé fins al final per saber-lo.

Mankell ens diu que Wallander “no sabia pas com s’ho faria per tornar a ser el Wallander de sempre (…). Li semblava que aquell home d’abans ja no existia”.

Ara sabem que aquell Wallander, aquella socialdemocràcia, aquella Europa, efectivament ja no existeix. Llegiu-ne el lúcid testimoni de Mankell.

Un comentari: puc certificar personalment que tot i ser una novel·la amb intriga resisteix perfectament una segona lectura.

Un consell: si podeu, llegiu la sèrie de l’inspector Wallander per ordre cronològic. Aquesta és la segona, la primera és Assassins sense rostre i la tercera La lleona blanca.

Comença la BCNegra! Nosaltres no ens ho perdrem!

Nosaltres, la ciutat comtal es converteix aquests dies en la capital del crim… literari! Si és febrer i fa fred, no us espanteu. És normal per aquesta època de l’any. Espanteu-vos d’alegria, però, si el que veieu són ombres allargades que us esperen amb un ganivet en forma de llibre perquè arriba la setena edició d’aquesta trobada entre autors, editors i lectors del gènere: la BCNegra.

Enguany, Barcelona tornarà a ser el centre de la novel·la negra i criminal agafant com a eix el passat, el present i el futur, segons ha explicat el comissari de BCNegra, Paco Camarasa, que ha explicat que “Barcelona és la ciutat del crim literari i a la vegada agrupa la indústria i les col·leccions més importants”.

Continua llegint