Arxiu d'etiquetes: Internacional

Autors d’arreu publicats a casa nostra

Macbeth, de Jo Nesbo

Acceptar el repte de reescriure una de les obres més conegudes de Shakespeare no és qualsevol cosa. Jo Nesbo explica en una entrevista que quan li van proposar escriure una novel·la emmarcada en el Projecte Hogarth Shakespeare va posar com a condició que fos, precisament, Macbeth.

Tots coneixem, poc o molt, l’argument de Macbeth. No tant com en els països on és lectura escolar obligada, però les impactants bruixes profètiques del començament, les mans tacades de sang inesborrable o la follia dels espectres presents en el banquet són imatges que queden impreses a la memòria si s’han vist, escoltat o llegit alguna vegada.

No resulta estrany que un autor amb tanta experiència en crear mons tèrbols, amb personatges de moralitat ambigua se senti atret per escriure una història amb un desenllaç que tots els lectors coneixen però que no poden deixar de seguir pas a pas.

Shakespeare, en ple segle XVII, situava l’acció a l’Escòcia semillegendària del segle XI. Jo Nesbo, des del segle XXI, ens trasllada als anys 70 del segle XX, en una ciutat inconcreta situada en el món plujós, amb un passat industrial decadent, que podria ser ben bé el nord-est d’Anglaterra, Noruega o a la mateixa Escòcia.

Macbeth no és un noble militar, és un policia de baixa extracció social molt enamorat i alhora dominat per Lady. Duncan no és el rei sinó un cap de la policia que voldria restaurar l’ordre i la moralitat en una ciutat que, amb milers de persones que han perdut la feina, està dominada pels poderosos que controlen el joc i la fabricació i distribució de drogues. Els cossos policials naveguen per aquestes aigües tèrboles en què es fa difícil distingir entre corruptors i corruptes. Les bruixes, que són estranys personatges -mig prostitutes, mig travestis-, fabriquen potents drogues amb fórmules que inclouen els elements que ja barrejaven les del segle XI.

Nesbo, a l’entrevista que esmentava al començament, afirma que una cosa que el va atreure la primera vegada que va veure Macbeth és que el personatge que comença captant les simpaties de l’espectador de sobte, passa a ser el dolent. Shakespeare ha sabut manipular el públic i si alguna cosa li agrada i sap fer magistralment Nesbo és fer anar el lector per on ell vol. L’autor nòrdic crea una història com la de Bonnie i Clyde, on els dolents ho són molt i, malgrat tot, desperten l’empatia del lector. Tal com diuen les bruixes de Shakespeare tot just començada l’obra de teatre “El lleig és bell i el bell és lleig”.

Els enfrontaments armats, els incendis, els assassinats a sang freda, els escenaris de luxe insultant, la traïció, l’ambició desfermada, la follia, el suïcidi, la reflexió amarga i lúcida sobre la condició humana; tot allò que es pot esperar d’un thriller ben negre i també d’un drama de Shakespeare ho trobem al llarg d’aquestes 600 planes d’acció trepidant.

Garanteixo que en acabar de llegir el llibre us costarà escatir on és la lletjor i on és la bellesa. I que no trobareu a faltar Harry Hole.

Aquí teniu els primers capítols en pdf de Macbeth, el thriller de Jo Nesbo basat en el clàssic de Shakespeare.

Títol: Macbeth
Autor: Jo Nesbo
Editorial: Proa
Col·lecció: Clàssica
Traductor: Jordi Boixadós Bisbal
Pàgines: 608
ISBN: 978-84-7588-704-3
Preu: 20,90€

Tota la veritat, de Karen Cleveland

De tant en tant arriba un thriller d’aquells que segresta. I et segresta amb ganes, et manté despert a les nits i et deixa amb una síndrome d’Estocolm d’aquelles que acabes casi desemparat quan tanques el llibre… Aquest és el cas de Tota la veritat, de Karen Cleveland.

La protagonista, la Vivian Miller és analista de la CIA a Langley i treballa al departament de contraespionatge rus (ep! Els dolents ja no són islamistes radicals sinó els russos… un signe dels temps que corren?) a la seu central de l’agència d’intel·ligència nord-americana. La Vivian està casada amb en Matt i tenen 4 fills. Ella té una feinada de por en un món d’homes i una feinada que tampoc pot explicar a casi ningú perquè pertany a un món d’espies. Ell és el marit perfecte. Fins que…

Fins que al primer capítol de la novel·la, tot llegint com és la Vivian i la seva vida, descobrim que, en una acció del seu grup de contraespionatge rus, un dels seus objectius té en la seva llista de col·laboradors en Matt, el marit perfecte de la Vivian.

A partir d’aquí, tot el que us pugueu imaginar -i la veritat, poc us puc explicar per no aixafar-vos res! Com ja us he dit, és un segrest meravellós.

Un llibre que atrapa de forma formidable amb una protagonista que recorda una mica la protagonista de Homeland -una dona brillant en un món d’homes- però que també té com a objectiu vital una lleialtat fèrria cap a tot el que estima: els seus fills, el seu marit, la seva família, els seus companys de feina, els seus amics, i el seu país.

I doncs, en una situació com aquesta, què ha de fer la Vivian? La informació que només ella coneix -ni tan sols els seus companys d’equip- apunta cap al seu marit com a un possible espia enemic… L’ha de delatar? Li ha de preguntar? És un espia rus? És una informació falsa per tal de crear desinformació dins la CIA? És un de l’agència infiltrat entre els seus enemics?

Karen Cleveland ens ofereix un thriller en l’òrbita de La vídua de la Fiona Barton i amb prou “noir” com per fer-nos recordar el hitchcockià Headhunters, de Jo Nesbo. En aquest cas però, amb una dona forta i una protagonista potent, de fortes conviccions. Una protagonista que és dona i mare, però que també és membre de l’organització d’espionatge més important del món. Una dona que ha de fer front a la veritat… però que primer haurà de descobrir com és Tota la veritat per poder ser fidel a qui estima i ser conseqüent amb sí mateixa.

La pregunta és: fins on creieu que està disposada a arribar per conèixer tota aquesta veritat, especialment quan les incògnites la toquen tan de prop?

Aquest llibre no és un thriller d’espies amb traïcions i mentides. És un segrest literari. No et deixa anar. Comença amb el capítol que us explico i manté la tensió fins el final. I sabeu què? És meravellós trobar-se llibres com aquests de tant en tant! Fans del thriller, esteu d’enhorabona! A més, llegiu-lo ara, abans que arribi al cine amb la Charlize Theron fent de Vivian Miller!

Normalment us diriem allò de feu clic per llegir el primer capítol… Però és que, en aquest cas, seguir aquest enllaç us farà venir ganes de llegir-lo sencer: aquí teniu els primers capítols en pdf d’aquest Tota la veritat de la Karen Cleveland.

Títol: Tota la veritat
Autor: Karen Cleveland
Editorial: Columna Edicions
Col·lecció: Clàssica
Traductor: Jordi Boixadós Bisbal
Pàgines: 448
ISBN: 978-84-664-2360-1
Preu: 19,50€

Boja, de Chloé Esposito

La Míriam ens ressenya el llibre Boja, de Chloé Esposito. Mireu si li ha agradat la primera part que ja ens està demanant la segona -i encara no ho sap, però també ens demana la tercera!

Boja és una novel·la diferent a tot el que he llegit fins ara. La protagonista, l’Alvina Knightley és una dona que s’està enfonsant vitalment i que viu a un Londres. La seva germana bessona, la Beth, amb qui era inseparable, viu una vida d’aquelles que totes voldríem amb un marit perfecte, milionari i en una Sicília idíl·lica. Eren inseparables però des d’un incident a Oxford, que ja no és el mateix.

Enmig d’aquest enfosament, l’Alvina rep un correu electrònic de la seva germana. Un mail que li canviarà la vida.

És aquí quan comença una setmana boja. L’Alvie adopta, llavors, la identitat de la Beth amb la seva vida perfecta, i es peta totes les regles que us pugueu imaginar. Una setmana boja per una dona que està… boja?

A l’inici vaig pensar que aquest llibre seria novel·la eròtica a l’estil de la Jodi Ellen Malpas, la Megan Maxwell o altres escriptores del gènere Chick-Lit però Chloé Esposito va més enllà: això té més de thriller que d’eròtica!

Durant el llibre anirem descobrint que ningú no és qui sembla. I ho anireu veient amb tots els personatges que van apareixent: l’Ambrogio, en Salvatore, en Nino…

No us puc explicar gaire més, però només us diré que el primer que vaig fer en arribar al final de la història va ser preguntar al Nosaltresllegim on era el segon llibre, per poder seguir llegint.

Resulta que encara no l’han publicat però jo ja estic boja per llegir-lo!

Aquí teniu els primers capítols en pdf de Boja, de Chloé Esposito per poder començar a llegir.

Títol: Boja
Autor: Chloé Esposito
Editorial: Columna Edicions
Col·lecció: Clàssica
Traductor: Núria Parés Sellarés
Pàgines: 464
ISBN: 978-84-664-2334-2
Preu: 19,50€

La temptació del perdó, de Donna Leon

Torna Donna Leon i això vol dir que torna Brunetti (i família) que tornen el vicequestore Patta, la signorina Elettra, el fidel Vianello i el gran personatge que sempre ho emmarca i explica tot: la meravellosa i decadent ciutat de Venècia. La commisario Claudia Griffoni, eficient i napolitana, que afegeix un contrapunt meridional a les recerques és un excel·lent fitxatge que, confinada en un despatxet petitíssim, s’afegeix a l’equip en els darrers llibres.

Donna Leon ja ens té acostumats a embolcallar les investigacions sobre crims i delictes amb reflexions profundes sobre temes socials i polítics candents que acaben essent la raó de ser de la seva novel·la.

Aquesta vegada això és especialment manifest i el títol del llibre és un molt encertat anunci del tema de fons: és lícit perdonar les accions il·legals quan les circumstàncies personals inclinen a fer els ulls grossos?

Engega l’acció amb la denúncia que fa una dona angoixada per la sospita que el seu fill adolescent -alumne d’una escola privada elitista- té problemes amb la droga. Tot seguit es produeix un estrany accident: un home apareix amb un gravíssim cop al cap en una de les escales que serveixen de pont en un carreró de Venècia i tot fa pensar en una agressió intencionada. Aquest home resulta ser el marit de la dona denunciant i pare del noi adolescent.

Estirar aquest fil condueix a destapar diferents fets relacionats amb fraus al món de la medicina, la seguretat social, els farmacèutics, la revelació de secrets de les investigacions, la violència sobre les dones, les martingales legals per evitar esquitxar-se en temes espinosos…

El commisario Brunetti que, d’acord amb la seva afició per la lectura dels clàssics, està rellegint l’Antígona, ensopega amb els dilemes que planteja Sòfocles entre Creont i Antígona. I Sòfocles no dona respostes. Fa preguntes.

Paola li diu

Pensa en l’Antígona que estàs llegint. Qui té raó? Antígona? Creont? Ningú no en surt perjudicat del que fa ella, per tant se li ha de permetre violar la llei? Ella diu que obeeix la llei dels déus, que fa el que la humanitat considera correcte, per tant, pot violar la llei?
En Brunetti no va respondre. De fet, no tenia cap resposta, i el llibre tampoc. A l’obra s’hi feien preguntes I es demanava al lector que hi reflexionés, que respongués si s’hi atrevia

I després d’un breu diàleg Paola afirma:

Per això a la gent li agraden les novel·les (…) A la majoria de novel·les, les coses les explica un narrador, que diu per què la gent ha fet el que ha fet. Estem acostumats a aquesta veu, estem acostumats que ens diguin què hem de pensar sobre el que ha passat I el perquè la gent ho ha fet
-Sembla que no t’agradi gaire -va dir en Brunetti.
-És que no m’agrada. És massa fàcil, no hi ha espai per pensar. I al final, és tan diferent de la vida real, tan fals…
– Per què?
– Doncs perquè a la vida real no hi ha cap narrador, està plena de mentides I de mitges veritats, o sigui que no sabem mai res del cert. I això m’agrada.

pp. 318-319

Brunetti ha constatat que pràcticament totes les persones que han aparegut a la novel·la, dins i fora la Questura han hagut de prendre decisions problemàtiques al marge o en contra de la llei. I ell acaba optant per… no us diré ni què ni com!

I us preguntareu ¿això és una novel·la negra? Doncs sí i molt bona. Donna Leon i Venècia, per més vegades que s’hagin visitat, mai no deceben.

Aquí teniu els primers capítols en pdf del nou llibre del Donna Leon i Brunetti.

Títol: La temptació del perdó
Autor: Donna Leon
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El Balancí
Traductor: Núria Parés Sellarés
Pàgines: 352
ISBN: 978-84-297-7663-8
Preu: 18,50€

Història de la violència, d’Édouard Louis

Comencem pel títol. Sembla que ens disposem a llegir una assaig històric sobre la violència. I no és això.

En català (i en espanyol) tenim tendència a referir-nos a la violència com un fet genèric, mentre que en francès té una connotació molt més propera a la paraula violació. Si llegim senceres les llargues entrades dels diccionaris de les tres llengües ens adonem que acaben coincidint però queda clar que per un lector francès la primera imatge que li ve al cap és Història de la violació. I això sí que és aquest llibre terrible i extraordinari.

A Història de la violència, Édouard Louis escriu una narració on el protagonista es diu Édouard Louis: un noi jove, ros, de bellesa fràgil, introvertit, lletraferit, cult malgrat tenir orígens en una família amb pocs estudis.

Édouard té una germana –Clara, únic referent familiar- amb qui manté una relació distant i difícil, casada amb un home avesat als silencis i soledats del camioner professional. Té dos amics -Geoffroy i Didier-, homosexuals com ell.

La nit de Nadal, l’Édouard coneix accidentalment un jove kabileny –Reda- el convida a pujar al seu minúscul estudi, tenen relacions sexuals i a continuació Édouard és objecte de robatori, quasi estrangulament, amenaça amb un revòlver i violació per part de Reda.

La violència continua per a Édouard quan va a demanar assistència hospitalària, quan ha de reviure la situació en les successives denúncies, quan ho relata a la germana, quan constata el racisme latent de metges, infermeres, policies, germana…

Els fets que descriu són prou brutals però Édouard Louis no se’ls inventa: els ha viscut i ens posa un nus a la gola.

La tècnica narrativa alterna el monòleg amb la narració dels fets que la germana fa al seu marit, tal com ella els ha recollit dels llavis del noi, i que ell escolta des del darrere d’una porta mal tancada. Els tipus de lletra -cursiva o normal- serveix admirablement l’autor per denotar els diferents nivells del monòleg.

Però no tan sols comunica uns fets sinó una colla de reflexions que posen el mirall davant de la violència que la societat actual imposa.

És obligat recordar el Kafka dels llargs inferns burocràtics i dels malsons enganxosos. Aquí, però, l’autor no s’amaga en al·legories sinó que escriu -extraordinàriament bé- mostrant-se ell mateix, que és una manera de posar encara més en evidència el món que l’envolta. Que ens envolta. Que l’envoltem…

Per paladars literaris delicats amb estómacs forts. I pels que no fugen del repte de mirar-se al mirall.

Aquí teniu els primers capítols en pdf d’Història de la violència, d’Edouard Louis.

Títol: Història de la violència
Autor: Édouard Louis
Editorial: Empúries
Col·lecció: EMPURIES NARRATIVA
Traducció: Jordi Martin Lloret
Pàgines: 208
ISBN: 978-84-17016-43-2
PVP: 17€

L’ordre del dia, d’Éric Vuillard

Amb L’ordre del dia, Éric Vuillard ha obtingut el prestigiós premi Goncourt de 2017.

A mi m’ha deixat descol·locat. He anat a la Viquipèdia a confirmar el que em semblava que sabia: és un premi que s’atorga “a la millor obra de ficció en prosa publicada en llengua francesa”. He remenat youtubes i he comprovat que entre la crítica especialitzada francesa també hi ha hagut sorpresa, fins i tot desacord. Per què? No és un bon llibre? I tant! Si que ho és. Fins i tot extraordinari. Però no és una obra de ficció. I això no té res de dolent però provoca desconcert.

Què és doncs? Una recreació dels escenaris i personatges que van protagonitzar els moments clau de la història que van precedir la II Guerra Mundial; és a dir des de la victòria del Partit Nazi el 5 de març 1933 fins a l’annexió d’Àustria conegut com a “Anschluss”.

En realitat comença just abans, el febrer de 1933, amb la reunió secreta dels grans patrons de la indústria alemanya –el que, guardant les distàncies, avui i aquí en diríem l’IBEX 35- amb Hitler i Goering on donen “quantitats ingents de diners a canvi de l’estabilitat social” que els nazis prometien.

Aquelles grans corporacions -Opel, Krupp, Siemens, IG Farben, Bayer,..- les tornem a trobar al final del llibre ocupant, sense haver patit especials problemes, un lloc preeminent en els nuclis del poder alemany, europeu i mundial del segle XXI.

I aquí, Vuillard hi elabora una narració molt ben escrita i ben articulada, amb to sovint irònic i sarcàstic, de com eren aquests homes i aquells fets i escenaris. Per fer-ho hi aplica una tècnica que consisteix en descriure amb gran detall el que no està dissenyat per ser vist, escoltat o conegut. Potser l’experiència de Vuillard en el món del cinema l’ha ajudat a obrir el camp de manera que veiem les grues, micros i decorats de fullola quan es volia donar una impressió de grandesa o també tancant el pla fins a fixar-lo en inoportunes gratades de bigoti.

Les escenes de l’embús provocat pels tancs alemanys que, avariats, no deixen que Hitler arribi gloriosament a Viena encapçalant la divisió Panzer són qualificades per Vuillard de dignes d’una pel·lícula de riure. El que passa és que, com que sabem com va acabar tot plegat, les ganes de riure se’ns congelen a la cara.

Naturalment presenciem la persecució dels jueus, les misèries i claudicacions dels Halifax, Chamberlain, Schuschnigg,.. o la frivolitat de les grans recepcions a Downing Street mentre Europa s’esfondra en mans dels nazis.

Aquesta manera d’organitzar la informació l’autor la resumeix molt bé:

la veritat es dispersa en tota mena de partícules
-p.111

I és quan les veiem totes, com en una pintura puntillista, que ens aproximem a aquella veritat.

Vuillard fa, però, reflexions molt serioses sobre el món actual:

A vegades sembla que el que ens passa estigui escrit en un diari de fa uns quants mesos; és un malson que ja hem tingut
-p.120

No és una obra de ficció -què més voldríem!-. És un gran llibre i un oportuníssim avís.

Aquí teniu els primers capítols en pdf del Premi Goncourt d’Éric Vuillard perquè en pugueu fer un petit tast.

Títol: L’ordre del dia
Autor: Éric Vuillard
Editorial: Edicions 62
Premi Goncourt 2017
Col·lecció: El Balancí
Traducció: Jordi Martin Lloret
Pàgines: 144
ISBN: 978-84-297-7664-5
PVP: 17€

Els ulls embenats, de Siri Hustvedt

Ens arriba un llibre de Siri Hustvedt, la seva primera novel·la, Els ulls embenats, publicada originalment el 1992. És a dir, fa 26 anys!

El llibre està compost de 4 episodis de durada desigual on es narren 4 trobades de la protagonista, Iris Vegan, jove estudiant de literatura a la Universitat de Columbia.

Són trobades amb personatges pintorescos: el que li encarrega que descrigui objectes que havien estat propietat d’una dona que va morir assassinada; el fotògraf amic del seu xicot que li farà una foto que acabarà tenint vida pròpia; una malalta amb la qual conviu a l’hospital quan està sofrint migranyes, i -la més llarga- la trobada amb el professor Rose, que li encarregarà la traducció d’un llibre que la trasbalsarà fins al punt de confondre la seva pròpia identitat, i amb el qual establirà una complicada relació sentimental.

I tot això en una ciutat -Nova York- on hi ha apartaments on viu gent anònima, on hi ha bars de mala mort, oberts durant el dia i també a la nit, on al llarg de la novel·la fa molta calor o fa molt de fred, on a vegades és difícil aconseguir uns dòlars per pagar el lloguer o menjar dignament.

També en aquesta ciutat apareixen altres personatges -bàrmans, amigues o individus de dubtosa identitat- que acompanyen a la protagonista en un recorregut contracultural i estrany, en algun moment quasi destructiu i on a una jove estudiant de literatura li costa distingir la realitat de la ficció.

(Professor Rose)

– La ficció no és la vida.
– Tu no ho penses, això.
– Em penso que sí.
– Saps tan bé com jo que la frontera és impossible de traçar, que hi ha ficcions que ens afecten constantment, és inevitable.
– No siguis sofista -va dir-. El món existeix, i és palpable.
– No vull dir això -vaig dir-. Vull dir que realment costa de veure, que els somnis i les fantasies el difuminen.

Diàleg entre el prof. Rose i l’Iris Vegan (pp. 199-200)

Si us agraden les novel·les amb personatges complexos, que mostren les seves crisis personals i existencials, que basculen entre realitat i ficció, que poden anar camí fins a casa amb Els ulls embenats, no hi ha dubte: aquesta obra us atraparà.

Si voleu llegir els primers capítols en pdf de Els ulls embenats de la Siri Hustvedt, seguiu aquest enllaç.

Títol: Els ulls embenats
Autor: Siri Hustvedt
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El Balancí
Traducció: Ferran Ràfols Gesa
Pàgines: 240
ISBN: 978-84-297-7656-0
PVP: 18€

Un petit país, de Gaël Faye

Era el primer cop que començava un llibre d’una persona que ja coneixia per la música. Normalment, els rapers, quan publiquen un llibre ho fan de poesia, ja que hi ha certes característiques que rap i poesia comparteixen. No obstant això, vaig veure que Gaël Faye s’atrevia amb una novel·la i vaig pensar: som-hi! Diguem-ne que, si el país pot ésser petit, no ho és pas el llibre, que dintre de 219 pàgines conta des de la veu d’en Gabriel, un nen mestís de 10 anys, els mateixos fenòmens que l’autor: colp d’Estat, arribada de la guerra, genocidi, exili…

En Gabi, fill d’un empresari francès, viu a Burundi, on passa la major part del temps entre divertides aventures envoltat dels seus amics, entre ells uns bessons circumcidats que sempre que apareixen aporten certa alegria a aquest llibre tan dur. El món d’en Gabi comença a trontollar amb la separació dels pares i s’esfondra un cop irromp la guerra civil el 1993 i el posterior genocidi ruandès de 1994, que allibera l’odi i la violència que l’ésser humà duu a dins i obliga a la família d’en Gabi a marxar a França. 20 anys després, aquell Gabi que ja no és un xiquet, torna al seu petit país per rememorar aquells temps feliços que la gent oblida després d’un trauma.

Com jo, era mig ruandès, però jo l’envejava en secret perquè parlava perfectament kinyarwanda i sabia exactament qui era ell. Al papa el feia posar nerviós veure un xaval de dotze anys que participava a les converses dels adults.

La senzillesa de la narració amaga una forta complexitat sentimental de l’autor, que tracta temes fonamentals dintre del continent africà com la identitat, la por i la superació dels traumes, d’una edat i, tot plegat, de tu mateix. La narració de l’adult es barreja amb la veu d’un adult que atorga la maduresa mental necessària per parlar sobre el dolor de l’exili, les formes de bregar enfront del trauma i la sort de tindre la literatura com a refugi personal.

Tinc els ulls marrons, o sigui que veig tot de color marró. La meva mare, el meu pare, la meva germana, en Prothé, en Donatien, l’Innocent, els companys… tots són de cafè amb llet. Cadascú veu el món a través del color dels seus ulls. Com que tu tens els ulls verds, per a tu jo seré verd.

La innocència del personatge contraresta amb la maduresa en la tornada. La vida està plena d’aconteixements que fan d’un cor que només tenia preocupació per arribar al mango més dolç d’aquell arbre a veure la guerra amb els seus propis ulls. El canvi de punt de vista sobre l’ésser humà deixa una bona reflexió sobre la condició humana i els límits que tenim en condicions extremes.

Aquest llibre obliga al replantejament que tenim dels autors africans i la seva presència en la nostra literatura. Anima —almenys personalment— a llegir-ne més d’ells per poder entendre la complexitat dels pobles que ens són a prop però que no coneixem prou.

Aquí teniu els primers capítols en pdf d’Un país petit, de Gaël Faye.

Títol: Un país petit
Autor: Gaël Faye
Editorial: Empúries
Col·lecció: EMPURIES NARRATIVA
Traducció: Mercè Ubach Dorca
Pàgines: 224
ISBN: 978-84-17016-37-1
PVP: 18€

Mai més sola, de Mary Higgins Clark

Preparant aquesta ressenya vaig descobrir que els americans que tenen la traça de posar noms a tot diuen que les novel·les de la gran Mary Higgins Clark pertanyen al tipus “the ideal book for the beach bag, picnic hamper, or carry-on luggage.” I tenen molta raó. Sempre dins del  gènere negre, d’intriga, de suspens o, com en dèiem abans, “de detectives”.

Posem, doncs el llibre a l’equipatge de mà, traguem-lo abans d’enterrar-lo al nínxol que tenim a sobre del nostre seient de l’avió, del tren o de l’autocar i disposem-nos a conviure amb els personatges que aquesta vegada Clark ens situa en el vaixell més luxós que us pugueu imaginar. I no a principis del segle XX, sinó ara mateix.

L’ambient és com si la catifa vermella dels Oscars es posés a navegar durant sis dies per fer el trajecte Nova York – Southampton, primera escala d’aquest viatge inaugural del Queen Charlotte.

És impossible no posar imatges i cares a aquests personatges i escenaris: “Titànic”, les sèries de Poirot navegant pel Nil, el Poseidón, però també “E la nave va”, de Fellini, amb els seus personatges desmesurats i amb el llançament a l’oceà d’unes cendres.

Tot i ser una novel·la (anava a escriure un film) eminentment coral hi ha un personatge que acaba centrant el nostre interès: Cèlia Kilbride, experta en pedres precioses que ha estat convidada al creuer per fer unes conferències que distreguin els distingits i riquíssims creueristes. A ella li ha anat de perles (😉) la invitació ja que està sumida en un terrible embolic per causa de l’estafa practicada pel seu xicot (amb qui s’havia de casar al cap de pocs dies).

També navega una megamilionària, Lady Emily Haywood (Lady EM, per als amics i la premsa de paper cuixé), que posseeix un collar de maragdes que, diuen, va pertànyer a Cleòpatra la qual se’l va posar quan va decidir suïcidar-se. Naturalment té una llegenda de maledicció per qui gosi posar-se’l i Lady EM anuncia que se’l posarà a la primera festa del creuer.

Hi ha molts més personatges ben caracteritzats, cadascun amb les seves dèries i capficaments. No desvelarem res més!

Però, si algun dels lectors és fidel seguidor de l’obra de la Mary Higgins Clark s’adonarà que entre els passatgers hi ha la inefable parella seixantina formada per Willy i Alvirah, un exlampista i una exdona de fer feines que, ja fa temps, van treure la grossa de la loteria de Nova York, cosa que els ha permès fer el que els ve de gust. I a ella li agrada exercir de detectiva amateur cosa que fa exitosament en històries que Clark escriu des de 1987. Que aquesta parella viatgi a bord ens dona la tranquil·litat que acabaran desentrellant molts embolics.

Si contemplar com els glamurosos no són ben bé el que volen semblar us distreu de les cabòries i de l’actualitat, aquest és el vostre llibre. Us garanteixo que quan anunciïn que cal cordar-se el cinturó perquè esteu a punt d’arribar haureu oblidat que els seients són estrets i que les turbulències han fet ballar l’avió o l’autocar.

Gaudiu del viatge i del llibre!

Aquí teniu els primers capítols de l’última novel·la d’aquesta gran dama del gènere negre!

Títol: Mai més sola
Autor: Mary Higgins Clark
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: Èxits
Traducció: Núria Parés Sellarés
Pàgines: 352
ISBN: 978-84-297-7641-6
PVP: 18,90€

El llegat dels espies, de John Le Carré

En Lluís torna al Nosaltres poc després d’explicar-nos l’experiència que va suposar per ell el documental que es va projectar fa no gaire als cinemes sobre John Le Carré, l’autor que es va inventar un gènere literari: la novel·la d’espies.

Aquí el teniu parlant-nos de El llegat dels espies, l’últim llibre de Le Carré:

El llegat dels espies és la nova novel·la de John Le Carré. Com ja vam explicar fa uns dies, la seva publicació ha estat un autèntic esdeveniment editorial: per la fama del seu autor; per la possibilitat que, segons ell mateix ha suggerit, sigui la seva última obra publicada; i pel retorn dels personatges i ambients de la guerra freda que van contribuir al prestigi de Le Carré i que han fascinat tants lectors durant els últims cinquanta anys. La novel·la es correspon a les expectatives creades? Rotundament, sí.

El plantejament de El llegat dels espies és certament original. Peter Guillam, antic espia del Servei Secret Britànic que vam conèixer a L’espia que va tornava del fred, es veu forçat a retornar a Londres per aclarir aspectes ocults d’una operació duta a terme en el Berlín dels anys seixanta que va deixar danys col·laterals. Com “fantasmes shakespereans”, els fills de les víctimes d’aquella operació tornen per acusar els serveis secrets i els espies que hi van participar. Guillam es veurà forçat a buscar en els pous més profunds de la seva memòria, a desvetllar secrets mai confessats, a defensar-se dels buròcrates actuals que el volen com a cap de turc; en definitiva, a reivindicar el seu llegat com a espia britànic.

La novel·la és un nou exemple de les qualitats de John Le Carré. Primer, una narració de gran qualitat, trepidant, capaç de reflectir la tensió de les situacions i els personatges amb gran sensibilitat literària (el capítol sobre la fugida de l’Alemanya Oriental, per exemple, és magnífic). Segon, un context i una visió de l’espionatge realista: els personatges buiden bústies mortes a Kiev o s’intercanvien informació sense parlar-se a la costa búlgara del Mar Negre, en oposició, per exemple, als gadgets i acrobàcies de l’altre gran espia literari britànic del segle XX, James Bond (de fet, el salvament cinematogràfic del personatge de Bond, a partir de Casino Royale, s’ha basat en aproximar-se marcadament cap als models de Le Carré). Tercer, uns personatges profunds, amb dimensió humana, i a la vegada engranatges involuntaris d’uns sistemes que ells no controlen. Finalment, el tracte al lector com una persona intel·ligent, amb una administració mesurada de la informació, i geni en l’ús de l’el·lipsi, les descripcions amb només un mínims tocs contextuals, i la ironia -“Ha reservat una taula. Porta faldilla.”

Però, a més de les virtuts habituals, El llegat dels espies, ofereix encara una gran cirereta. El retrobament amb els personatges del passat literari de Le Carré (Peter Guilam, però també George Smiley i Alec Leamas) esdevé una excusa per revisitar el passat, mirar-lo amb ulls nous, i preguntar-se quin és llegat d’aquesta professió en què, en paraules de Smiley, “no es cobra gaire, i les carreres tendeixen a interrompre’s. Però sí que trobem que és una feina important, sempre que el que importi sigui el fi, i no tant els mitjans.” Com respondre les noves generacions que denuncien els excessos dels seus veterans?

Les novel·les de Le Carré abunden en dobles jocs de miralls, també a El llegat dels espies. Però, en aquest llibre, potser n’hi ha un d’ocult i de més real que mai. El 2015 Adam Sisman va publicar una biografia de Le Carré que, a l’inici fou inicialment autoritzada, no va satisfer el biografiat per les ombres que projectava sobre alguns episodis del seu passat. Un any després, Le Carré va publicar les seves memòries, Volar en cercles, escrites de la seva pròpia mà. I ara arriba El llegat dels espies, en què el personatge protagonista es defensa de les acusacions de les noves generacions sobre un passat que ells no van viure. Potser Peter Guillam en defensa d’El llegat dels espies és, en el fons, John Le Carré en defensa de la seva trajectòria?

El llegat dels espies no és només un retorn de Le Carré als personatges i ambients que el van convertir en autor d’èxit i de culte, és també una reivindicació, totalment reeixida, del conjunt de la seva obra. El llegat dels espies és el llegat de John Le Carré.

Aquí podeu començar a llegir els primers capítols en pdf del nou llibre de Le Carré.

Títol: El llegat dels espies
Autor: John le Carré
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El Balancí
Traductor: Laia Font Mateu
Pàgines: 320
ISBN: 978-84-297-7639-3
Preu: 21,50€