Arxiu d'etiquetes: Internacional

Autors d’arreu publicats a casa nostra

4 3 2 1, de Paul Auster

Això va més o menys així: l’Álvaro, que debuta fa molt poc al Nosaltresllegim parlant d’assassins que estimen llibres m’envia un missatge -el divendres- on em diu que començarà a llegir la nova novel·la de Paul Auster, anomenada 4 3 2 1, però que no hi té ficades “gaire esperances”.

Jo, des de la llunyania que permet el servei de missatgeria, somric.

És diumenge al vespre i rebo un correu de l’Álvaro. S’ha acabat les casi 900 pàgines de la nova novel·la de l’escriptor novaiorquès -que fa poc ens visitava durant La Setmana del Llibre en Català- i m’envia la ressenya del llibre.

Li pregunto que què tal. Que si li ha agradat. Una paraula: “molt”

Aquest és el 4 3 2 1 de Paul Auster, de l’Álvaro Muñoz:

Ressenyar un gran autor com Auster té les seues virtuts. També té inconvenients si no estàs a l’altura i la crítica no es justa, però d’aquests últims en tinc ben pocs després de posar punt final a les 893 pàgines que comporten la seua magnífica obra.

Hi ha llibres que t’esborren els problemes perquè te’n distrauen, d’altres que t’avorreixen i et deixen malhumorat, i per últim, alguns que et fan pensar. Pensar. Aquest verb que tothom coneix però poca gent practica conforma el tema principal del 4, 3, 2, 1. A mi m’ha fet fer-ho, fer-me aquesta pregunta mil i un cops: i si hagués pres aquesta decisió? I si hagués viscut en altre país? Una altra família? Altres gustos literaris, socials, sexuals…? Aquesta pregunta l’haurem de fer a cada pàgina per a entendre aquesta meravellosa obra. Els canvis ho són tot, les decisions de dreta i esquerra, anar-hi o no, apostar per un negoci o guardar els diners per a temps de penombra, parlar-li a aquesta xica que et mira mentre tu comences a tindre les galtes vermelles. Fes-ho, pot acabar sent la teua dona, o la persona que t’arruïne la vida, mai no ho sabràs.

Imaginar-se que les coses podien ser diferents encara que ell fos el mateix. El mateix nen en una casa diferent amb un arbre diferent. El mateix nen amb uns pares diferents que no feien les mateixes coses que feien ara. ¿I si el seu pare fos caçador, per exemple, i visquessin tots a l’Àfrica?

Auster s’ho planteja tot: l’existència de Déu dins d’un context on l’església té tot el poder del món. Les guerres, la fam, les desigualtats. Hi ha cap Déu que puga tindre el control per a aturar-ho i no ho faça? Gràcies a la diversitat de personatges -jueus, cristians, ateus…- l’autor crea mil i una situacions que et fan dubtar de tot, inclús de si el seu propòsit inicial és fer-nos vacil·lar tant. L’amor és l’altre dels eixos que l’autor tracta des del punt de vista de qualsevol edat: l’adolescent fogós i ardent que perd el cap per uns pits o els avis que amb la tranquil·litat d’una carícia ja són feliços. Parlar-li a una, no a l’altra, comporta el desenvolupament de les nostres vides amoroses, les quals, tot plegat, tenen gran part de la nostra felicitat o desgràcia. També implica prendre les decisions intel·ligents, evitar-hi morts sobtades, actituds irresponsables o allunyar-te d’un camí que mai saps on pot acabar. Aquesta incertesa és, si més no, la felicitat dintre de la ignorància.

– Només Déu pot veure la carretera principal i la carretera secundària a la vegada, i això vol dir que només Déu pot saber si l’has encertada o no.
– ¿Com saps que ho sap?
– No ho sé. Per això és el que suposa la gent. Per desgràcia, Déu no ens diu mai el que pensa.

La vida, la companyia, l’amor i les decisions. Quatre pilars sobre els quals Paul Auster ha construït una catedral literària que no passarà desapercebuda entre les lectures obligatòries de qualsevol lletraferit.

Exacte. Li ha agradat “molt”.

Aquí teniu les primeres pàgines de 4 3 2 1 de Paul Auster en pdf.

Aquí teniu la crònica del dia que Auster va presentar el seu llibre a Barcelona.

Títol: 4 3 2 1
Autor: Paul Auster
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: Biografies i Memòries
Traductor: Albert Nolla Cabellos
Pàgines: 992
ISBN: 978-84-297-7612-6
PVP: 23,90€

 

Paul Auster presenta ‘4 3 2 1’ a Barcelona

Ens havien convocat a les 12 del migdia a la Casa del Llibre de la Rambla Catalunya per trobar-nos amb l’escriptor Paul Auster. El temps just per, abans, haver pogut escoltar l’autor de les quatre històries d’Archie Ferguson parlant amb Mònica Terribas al seu Matí de Catalunya Ràdio.

Allà hi ha parlat de tot: del llibre, de com escriu, del món que l’envolta i el preocupa, de Siri Hustvedt –la dona casada amb l’home de qui tothom diu que la seva dona escriu molt bé– i d’unes quantes coses més, inclòs el que ha passat aquesta setmana al Parlament.

Quan ha arribat a la Casa del Llibre de La Rambla de Catalunya ha vingut acompanyat de la gent de l’editorial, de la traductora i l’hem rebut al pati que hi ha al final d’aquesta llibreria. I la veritat, aquest home no només té grans llibres: també té un estil espectacular. Jo m’atreviria a dir que és el Leonard Cohen de la Literatura.

Durant la roda de premsa amb els mitjans, hem tingut temps de tot, també. Ens ha explicat que una de les coses que més es retreu són les seves llacunes com a lector: el no poder llegir en grec i en llatí, el no coneixer millor la literatura japonesa, xinesa, i (perquè d’aquí venia la pregunta), la literatura catalana. I ara, imagineu-vos el següent: un autor tan cultivat, amb un (que són quatre) personatge principal que té tres o quatre eixos comuns a la vida com és en Ferguson de 4 3 2 1, però un dels coincidents és el de la lectura i l’escriptura, té dret a retreure’s el no llegir prou? En aquest nou llibre es parla de Poe, de Joyce, de Lorca, de Baudelaire,… es parla d’allò que en diem Clàssics, però també es parla el fet d’escriure, l’estimar, les decisions i, sobretot, l’atzar.

I l’atzar, de què? Quan li hem preguntat sobre el destí o l’atzar, Auster ens ha explicat que el destí implica que la història ja està escrita, i que ell és molt més partidari d’això que anomenem l’atzar, l’imprevisible, allò que -segons l’autor novaiorquès- és el que fa saltar l’espurna de la Història. La de Ferguson, la d’Auster, la de Hustvedt, la de tots Nosaltres.

M’interessen aquests moments en què l’atzar intervé en la vida. Aquesta és l’espurna de les històries. Tothom és resultat d’una història. D’aquí la importància d’aquest atzar en lloc del destí.
– Paul Auster
BCN 08/09/17

És aquesta casualitat que esdevé causalitat, la que fa que Auster hagi pogut explicar en aquest llibre la vida de 4 individus basant-se en el “què hauria passat si”. Simplement perquè recorre aquestes espurnes un cop les coses van passant. I sobretot, quan van passant als primers vint anys de la vida del seu protagonista. Perquè, ¿no és en aquell moment en què esdevenim el que som? ¿Podria ser que fos el que fem, som, ens passa i no ens passa de petits, el que fa que esdevinguem? Sigui el que sigui! Però el que ens faci ser persones particulars?

Quan Auster parla a 4 3 2 1 d’aquests quatre individus que tenen en comú el naixement i tres o quatre coses més -la mare, el pare absent, la voluntat d’escriure i un amor cap a una dona-, ens està explicant 4 novel·les diferents. Per què? Perquè això és el que són. Quatre novel·les en una sola i ambiciosa novel·la. Una novel·la que, segons explicava l’autor, anava emergint d’ell ràpidament, com una improvisació, com una peça de jazz. I que ens ha recomanat que llegim i interpretem com si fos aquesta peça de jazz.

Només ha deixat de respondre una pregunta: ¿la raó, del 4 3 2 1 en ordre descendent?

¿La resposta? Senzilla i amb un somriure: “això només ho descobrireu llegint el llibre”.

Aquí teniu els primers capítols de 4 3 2 1 de Paul Auster per començar a gaudir de la seva nova novel·la i descobrir aquest enigma que ens ha deixat per aquells que el llegirem.

No pateixi, Sr. Auster. Descobrirem el seu enigma. Nosaltres llegim!

Mentrestant, tenim bones notícies! Recordeu allò que diuen que va dir, de que “per mi escriure no és un acte de lliure albir, sinó un acte de supervivència”? Li hem preguntat si tal i com està el món, es refugiarà encara més en l’escriptura. I ens ha contestat això.

Bones notícies, oi?

Aviat us explicarem més coses sobre aquest 4 3 2 1 de Paul Auster.

Demà intentarem explicar tot el que passi durant la seva trobada amb Antoni Bassas durant La Setmana del Llibre en Català.

Títol: 4 3 2 1
Autor: Paul Auster
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: Biografies i Memòries
Traductor: Albert Nolla Cabellos
Pàgines: 992
ISBN: 978-84-297-7612-6
PVP: 23,90€

Thug. L’odi que dónes, d’Angie Thomas

Fa uns dies va contactar amb Nosaltres un àvid lector valencià que es diu Álvaro Muñoz que ens preguntava si podia col·laborar al Nosaltresllegim. I, evidentment, li vam dir que si!

Sabeu què? Té pinta que aquest Thug. L’odi que dónes, d’Angie Thomas, és només el principi d’una llarga amistat amb l’Álvaro! Aquí teniu el seu escrit sobre aquest llibre publicat a Fanbooks:

La divisió habitual referida al món es torna dual quan parlem de pells: negres i blancs. Aquesta diferenciació racial és la que, malauradament, impera a la societat americana on viu la Starr, la protagonista de Thug. L’odi que dónes.

Els problemes de cada món són diferents: els de Garden Heights, un barri on viuen principalment negres amb les seues bandes, enfront dels de Williamson, l’institut més acomodat de la zona suburbial plena de bancs on estudia la Starr. La protagonista gaudeix d’amics —i parella— a la zona blanca però té el cor a la zona negra malgrat les seues tragèdies i perills. La major part del temps veiem una Starr amb un comportament diferenciat per mantenir dues vides alternatives, fet que resulta exhaustiu i determinant per la pressió que els uns i els altres li realitzen pel seu color de pell.

Aquest conflicte entre la Starr de Garden Heights i la de Williamson són només una de les moltes trames que l’autora, mitjançant una narració lleugera i amena, ens mostra. Els pilars d’una vida dividida entre el cor i la raó, els sentiments i el desig, fan de la comunitat, la seguretat i la responsabilitat unes eines vitals dins d’una personalitat complexa i agitada pels revessos que la vida li produeix en forma de tragèdia racial. Les morts per la raça, que tant a l’ordre del dia s’hi troben, estan assenyalats com persones “thug” (terme de referència a violent o criminal relacionat amb la raça negra). La protagonista en presagia un i queda com a únic testimoni per tractar de defensar un dels dos bàndols: el que li ha donat la vida però del qual no s’enorgulleix, o el que li ha llevat però en el qual s’hi veu identificada.

La novel·la, més enllà de ser una condemna a les tragèdies racials al llarg de la història, sensibilitza —i de forma molt encertada— situacions quotidianes i plataformes que no tenen la repercussió necessària, almenys fora dels estudis socials, com poden ser el moviment Black Lives Matter (Les Vides dels Negres són Importants) que va sorgir per a frenar la passivitat del president Barack Obama enfront dels continus assassinats racials a mans de la policia.

Tupac ens va deixar el concepte Thug Life, vida de malfactor, així va nàixer l’acrònim: T.H.U.G.L.I.F.E: The hate u give little infants fuck everybody, és a dir, “l’odi que dónes als més petits ens fot a tots.

Gràcies a aquest anacronisme podem explicar un títol que conté honestedat, cor i intel·ligència per a parlar d’un tema tan delicat com el dia a dia d’una persona racialitzada. Una història propera a un lector conscienciat amb les injustícies socials i que aprofundeix amb ràbia enfront d’altres lluites que semblen tenir llum i de les quals la segregació racial i el racisme en cada àmbit de la nostra vida encara continuen llunyanes, terriblement llunyanes.

Moltes gràcies per la teva ressenya, Álvaro! T’esperem aviat al Nosaltres amb nous llibres!

Podeu començar a llegir els primers capítols del llibre en pdf tot seguint aquest enllaç.

Títol: Thug. L’odi que dónes
Autor: Angie Thomas
Editorial: Fanbooks
Col·lecció: FICCIÓ
Traductor: Scheherezade Surià
Pàgines: 416
ISBN: 978-84-16716-34-0
PVP: 16,95€

Una verge insensata, d’Ida Simons

El títol pot enganyar una mica, ja que en realitat fa referència a una paràbola que apareix a l’Evangeli en què es contraposa el capteniment de les noies “prudents” amb les “nècies” (que es quedaven sense oli a la llàntia per esperar el nuvi).

No és que l’episodi en què apareix aquesta referència sigui de gran importància, però com que serveix per posar de manifest l’actitud infantilment crítica de la protagonista, va servir a Ida Simons per trobar un títol per a la seva novel·la. No hi busqueu doncs cap episodi pujat de to sobre pèrdues de virginitat per falta de sensatesa.

Què hi trobem doncs? Una interessantíssima descripció d’un grup social, el del món dels jueus que estaven establerts a Anvers vist a través dels ulls d’una noia preadolescent (10, 11, 12 anys) que en forma part. Ella veu les coses que passen al món dels adults, no totes les entén, però les capta amb gran lucidesa.

Redactada en primera persona i amb un subtilíssim sentit de l’humor anem seguint les peripècies de la Gittel, gran aficionada a tocar el piano, i de tota una colla de personatges pintorescos de la seva família i cercle d’amistats.

No es tracta d’una autobiografia però és evident que el món que retrata Simons és el que ella va viure.

Al començament del llibre hi ha un pròleg redactat per Eva Cossée, filla d’una gran amiga d’Ida Simons. Ella és qui ha impulsat el redescobriment d’Una verge insensata -un bestseller arran de la seva publicació el 1959-.

En aquest pròleg se’ns donen algunes dades biogràfiques: Ida va començar una brillant carrera internacional de concertista de piano, va haver-ho de deixar per la prohibició als artistes jueus d’actuar en públic. El 1943 els Simons van ser deportats. Van salvar la vida “de miracle” quan el 1945 van formar part d’un contingent que fou bescanviat a Suïssa… per material bèl·lic! Ida Simons no va tornar a fer concerts i va ser llavors quan va començar a escriure.

A mi m’ha sorprès gratament no descobrir en el llibre -escrit només catorze anys després- cap mena de premonició de què havia de passar després. Es podria creure que el que llegim va ser veritablement escrit per una noia durant els anys vint que no podia preveure què li tocaria viure.

Al final del llibre hi ha un interessantíssim epíleg on hi he trobat un parell de cites que em semblen ben il·lustradores:

Kees Fens (…) al seu obituari a la revista De Tijd (…) considerava que la seva caracterització irònica era un dels elements més impressionants, i qualsevol que es llegeixi els primers paràgrafs del llibre hi estarà d’acord.

Aquests són els primers paràgrafs:

Des de jove m’havia acostumat a sentir a dir al meu pare, més o menys cada dia, que en no posar una funerària havia perjudicat seriosament els seus congèneres. Estava del tot convençut que si ho hagués fet, a l’instant la població del nostre planeta hauria passat a estar formada exclusivament per éssers immortals.

La pròpia Ida, en un poema, ens dóna la clau:

l’humor és (…) la tela de coloraines que necessitem per cobrir una ferida.

Llegiu el llibre i gaudiu de les coloraines!

Aquí teniu les primeres pàgines en pdf d’aquesta verge insensata de Ida Simons.

Títol: Una verge insensata
Autor: Ida Simons
Editorial: Proa
Col·lecció: A TOT VENT-RÚST
Pàgines: 232
ISBN: 978-84-7588-626-8
Traductores: Maria Rosich Andreu | Dina de la Lama Saül
Preu: 17,90€

Michael Fassbender és el Harry Hole de Jo Nesbo

A can Universal Pictures estan molt contents. Després de l’èxit que va tenir la peli que adaptava Headhunters de Jo Nesbo, fa no res han pogut ensenyar a tothom el tràiler d’una peli que, si es converteix en sèrie de pelis i el protagonista li agafa “carinyo” al tema ens pot portar moltes alegries a totes els fans de la novel·la negra nòrdica més sanguinolenta.

Aquest dimecres es va estrenar el tràiler de l’adaptació d’El ninot de neu, un dels llibres de la sèrie del detectiu Harry Hole, un borratxo que casi arriba a ser parent de l’home del sac. I per fer el paper, un dels millors actors de Hollywood que hi ha ara mateix: Michael Fassbender.

Aquí teniu el tràiler!

No té mala pinta, oi?

Un petit resum de la carrera de Harry Hole i Jo Nesbo al Nosaltresllegim!

El ninot de neu de la Montse

Tothom en parla bé, d’en Jo Nesbø… però a mi no m’agrada la novel·la negra… i tothom diu que val la pena llegir-lo… però a mi em criden més els drames… i tothom m’explica que és un rotllo més Larsson que no pas Conan Doyle… però jo quan vaig a la llibreria miro abans les novetats en llengua catalana que cap altra cosa… i tothom hi posa topets de recomanació… però, però, però jo al final hi caic i el començo… i em tothomejo: ja no el puc deixar!

No em sorpèn que tingui tant d’èxit, aquest novel·lista. El ninot de neu és obra d’algú que no només sap escriure bé, sinó que sap com anar tensant la corda de l’argument de tal manera que arriba un moment que penses “és que si el deixo ara tampoc no podré dormir, així que millor l’acabo i descanso!”.

(…)

L’autor, parlant-ne!

I més Harry Hole!!

El lleopard, de l’Ana

ellleopardjonesboSí, us encoratjo a llegir El lleopard de Jo Nesbø. I tant! Però primer, us recomano que llegiu El ninot de neu, si encara no ho heu fet. Potser en realitat, el millor seria deixar-se anar atrapant per cadascun dels llibres de la saga d’en Harry Hole, cronològicament. Però sobretot no deixeu de llegir El lleopard.

La lògica que segueixo per a dir-vos això és que si a mi que no tenia el gust de conèixer aquest investigador de la Unitat d’Homicidis d’Oslo. Solitari, alcohòlic, audaç, prim, irònic i arrogant… M’ha costat anar tancant el llibre quan no tenia més remei que fer-ho. Imagino que coneixent-lo, directament no l’hagués tancat fins acabar-lo.

(…)

Més? Més!

El ratpenat de la Fita

elratpenatQuan ja havíem pogut llegir algunes novel·les de l’inspector Wallander, recordo que els editors van publicar, amb retard cronològic, una primera novel·la de la sèrie, on es feia la primera descripció d’un jove inspector Wallander. La història es repeteix.

Ara que molts hem llegit El ninot de neu i El lleopard i ja coneixem de sobres l’inspector Harry Hole, aquest Sant Jordi ens hem trobat amb la primera novel·la de la saga Hole, El ratpenat, publicada i premiada ja fa uns anys (1997).

En aquesta novel·la Jo Nesbø ens presenta en detall a Harry Hole, un detectiu noruec, que és enviat a Sydney perquè col·labori amb les autoritats australianes a resoldre el crim d’una jove immigrant noruega que ha aparegut brutalment violada, assassinada i llençada al mar. Començarà la peripècia del nostre home descobrint una ciutat i els seus baixos fons i una terra on els aborígens malviuen poc integrats en la societat australiana.

(…)

Més bestioles! Més Harry Hole!

Els escarabats de la Fita

escarabatsnesboSi fa poc us parlava de l’arribada de la primera novel·la de la saga Hole, El ratpenat, avui saludem al Nosaltres l’edició de la segona novel·la de la sèrie, Escarabats, publicada el 1998. Aviat podrem tenir la col·lecció completa de les aventures i desventures del detectiu Harry Hole!

En aquest cas, el nostre protagonista, després de resoldre el cas que l’havia portat a Sydney, és enviat a instàncies del Ministeri Noruec d’Afers Exteriors a Tailàndia, a Bangkok, per tal de resoldre el cas d’un ambaixador noruec que ha aparegut assassinat en un bordell.

Ja sabem que les trames de les novel·les de Nesbo no són simples. La veritat és que sovint són complicades i una mica rocambolesques i quan creus que ja estàs sobre el fil que et portarà al descobriment de la veritat, l’autor juga amb tu, canvia els components i et porta a canviar de sospitós. Així fins al final.

(…)

I canviem les bèsties pels fantasmes!

L’espectre de la Fita

lespectreESPECTRE, imatge d’un mort que apareix als ulls d’algú, fantasma, aparició.

Ja ens ha arribat l’última novel·la del Jo Nesbo i el seu detectiu Harry Hole!

Un Hole cada vegada més madur, amb més cicatrius al cos i a la cara, i amb el seu dit amb una pròtesi de titani. També amb més cicatrius a l’ànima. Torna de Hong Kong i arriba a Oslo per mirar de salvar a un jove Oleg -fill de la dona de qui s’havia enamorat, i que encara estima- que ja coneixem si hem llegit El ninot de neu.

A partir d’aquí ens esperen més de sis-centes pàgines on el món de la droga (en aquest cas, una de sintètica, el violí) a Noruega, i especialment a Oslo, adquireix un protagonisme important, amb tota la seva complexitat en la producció i distribució, i les morts que aquest tràfic provoca.

(…)

Ep! Que el Harry Hole no s’acaba aquí!! De fantasmes, a polis!

Policia, del Lluís-Emili

policiajonesboAmb aquesta novel·la, Jo Nesbo demostra per què s’ha situat en un dels llocs més importants de l’escena literària de la novel·la negra.

Ho domina tot: els tempos, la dosificació de què ha de saber el lector i què encara no, la creació de personatges de carn i ossos (sovint de sang i ossos), la sorpresa, el suspens, la descripció dels estats d’ànim i dels escenaris tant si són urbans com si pertanyen al inquietants boscos i muntanyes de Noruega. Fa que les seves “criatures” resultin creïbles submergides en peripècies objectivament increïbles…

Hi ha autors que des del començament fan que el lector sàpiga qui és el que ha comès el crim. Fins i tot és freqüent que també ho sàpiga l’investigador.

Aquesta no és en absolut la tècnica narrativa de Nesbo, que enganxa el lector que, conscient o no que estan jugant amb ell, no pot deixar de llegir per saber què trobarà en girar el full com si anés per uns carrers d’una ciutat desconeguda i a cada cantonada li pogués sortir alguna cosa inesperada.

I per acabar, si esteu assedegats de novel·la negra… la set!

La set del Lluís-Emili

Ja tenim la darrera entrega de la sèrie de novel·les protagonitzades per l’inspector Harry Hole. És la que en fa 11. I finalment ens hem posat al dia! Ha sortit en català al mateix temps que l’original noruec i que en altres llengües no tan minoritàries. Això parla de l’èxit creixent d’aquest personatge i, per tant, del seu pare literari: Jo Nesbo.

Si sou addictes de Hole/Nesbo us recomano l’entrada corresponent a la Viquipèdia i podreu comprovar si les heu llegides totes i per quin ordre van aparèixer en la llengua original començant per El ratpenat de 1997 (fa vint anys!).

I aquesta vegada de què va? El llibre es diu La set -set de beure no del nombre- i és set de beure sang. Va de vampirisme. Però no us enganyeu: res de vampirs ensucrats, enamorats i descolorits. A la pàgina 30 ja tenim una mossegada que, amb l’ajuda d’una dentadura postissa de ferro, dessagna la primera víctima.

Tota l’acció es desenvolupa a Oslo i voltants no gaire llunyans. Hi apareixen un munt de personatges: alguns vells coneguts i altres de nous, relacionats amb la policia i amb la psicologia. Harry Hole, feliçment aparellat i enamorat després del llibre Policia, havia deixat d’investigar per donar classes a l’escola de policia, però el convencen per incorporar-se a la investigació ja que tot fa pensar que l’assassí en sèrie és un vell adversari de Hole fugit de la presó i que no se sap per on para.

Així doncs, ja ho veieu!

Tant de bo que en Fassbender s’animi, perquè el seu Harry Hole té molt bona pinta, i hi ha molta teca!

Volem més Harry Hole.

I sobretot, volem més Jo Nesbo!!

La dona que mira els homes que miren a les dones, de Siri Hustvedt

L’Àngels Bassas, actriu i escriptora, torna al Nosaltresllegim després de que ja fa un temps parléssim del seu llibre Dóna’t.

 Va ser immediat! L’Àngels va veure la ressenya que havia fet la Mariona del llibre de la Siri Hustvedt i ens en va parlar molt bé. Vam proposar-li si volia parlar-ne ella, com a autora, al Nosaltres i aquí teniu l’escrit sobre La dona que mira els homes que miren a les dones que teníem poca estona després: una carta al Nosaltres i a la Siri Hustvedt.

Cal reconèixer que La dona que mira els homes que miren a les dones és un llibre dens, no gens fàcil de llegir, sobretot si no tens paciència o no ets perseverant.

Jo tinc la malaltia de ser una lletraferida que, a més, creu que als llibres se’ls ha de donar sempre l’oportunitat d’arribar fins al final; igual que en un espectacle de teatre no és bo marxar abans que s’acabi. Cal arribar al final del camí per valorar. No s’hi val desestimar o jutjar només pels primers capítols. Això ja ho fem massa a la vida actualment, immersos en l’estímul constant que no ens deixa aprofundir en res. I la Siri no ho posa fàcil, precisament, al principi del llibre. Una quantitat ingent d’informació sobre artistes i obres d’art als primers capítols pot desinflar un lector que no estigui avesat al món de l’art o simplement no li interessi.

Però quan t’endinses en el llibre i segueixes persistent, pàgina a pàgina, poc a poc comences el viatge hutsvedtià que et porta a reflexionar sobre la dona, el món de l’art, la ciència, i la vida en general. Sobretot quan t’interpel·la com a lector amb frases punyents, complexes i riques que et fan plantejar coses, que et fan pensar, que et fan sortir de la quotidianitat per submergir-te en la reflexió filosòfica profunda. Un bé escàs en els nostres temps.

Les grans dones es cotitzen menys que els grans homes?
Una obra d’art té sexe?
Vivim sota el prejudici de que la ment i la raó estan per sobre dels sentiments o les emocions?

Són algunes de les qüestions que Siri Hustvedt ens planteja com si estigués parlant amb nosaltres o acompanyant-nos en un somni. Com a escriptora i com a dona vaig sentir-me molt propera a Siri, vaig identificar moltíssimes de les coses que planteja i viu… Sobretot quan descriu a la perfecció el fenomen de la creació, una mena de procés entre la consciència real i l’estat subconscient del somni on els personatges sorgeixen gairebé més enllà de mi mateixa quan escric. Siri sent també això i ho explica de meravella.

Siri es pregunta i somia amb nosaltres, i al seu llibre comparteix vida i pensaments, i ens interpel·la de manera profunda. I per renunciar a la superficialitat cal ser molt valent. Aquest llibre ho és.

¿Les dones artistes necessitem una forta càrrega de “grandiositat” per fer front al sexisme incessant que arriba en forma de condescendència, por i prejudici?
Sí, Siri: diria que malauradament…encara és així.
Perquè sóc dona, sóc artista i ho he viscut en les meva pròpia pell.

I quan et llegia, Siri, pensava que tant de bo d’aquí uns anys, ja no hàgim d’escriure sobre la por sinó sobre el respecte mutu entre dones i homes, d’igual a igual.

Tant de bo, d’aquí uns anys, una dona forta, intel·ligent i guapa, ja no faci por, com ho fa ara, sinó que sigui un bé enriquidor al costat d’homes savis a qui no els calgui empetitir una dona per ser grans.

Àngels Bassas
Actriu i escriptora

Si voleu llegir La dona que mira els homes que miren a les dones, de Siri Hustvedt, en aquest link hi trobareu els primers capítols del llibre en pdf.

Moltes gràcies pel teu escrit, Àngels!! T’esperem més sovint al Nosaltresllegim!! Sigui amb els teus llibres o amb els teus escrits!

Títol: La dona que mira els homes que miren a les dones
Autor: Siri Hustvedt
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: Llibres a l’Abast
Traducció: Ferran Ràfols Gesa
Pàgines: 416
ISBN: 978-84-297-7571-6
PVP: 21,50€

El simpatitzant, de Viet Thanh Nguyen

En Lluís, que ja porta un parell d’escrits al Nosaltres, -un John le Carré volador i un Germà Bel amb moltes cabòries galàctiques– torna per explicar-nos un llibre que estava desitjant llegir: Premi Pulitzer 2016 de Ficció! Ell us ho explicarà millor:

El Martí, el meu traficant de llibres de confiança, trucà un divendres a la tarda:

– Tinc mercaderia de la bona. T’interessa?
– T’he dit mil vegades que no em truquis al telèfon mòbil!! Ens podrien descobrir! Penja, i et buscaré aquesta tarda.

No em va costar trobar-lo al seu hàbitat natural, al Mercat de Lesseps. Entre parades de carn i de verdures, m’oferí El simpatitzant, de Viet Thanh Nguyen.

El simpatitzant és un agent doble, un revolucionari del Vietcong infiltrat en la policia del Vietnam del Sud. En els últims dies de la guerra, el 1975, Saigon és a punt de caure en mans de l’exèrcit del nord i els qui han col·laborat amb el govern del sud miren de fugir. El simpatitzant ha de triar: quedar-se o fugir.

Els primers capítols d’El simpatitzant són molt evocadors. Saigon és un campi qui pugui que vessa de desesperació. És dur però no és sorprenent; són moments previs al col·lapse de la ciutat. I malgrat tot, el simpatitzant sobrevola la tragèdia impassible. Però quan en fuig i arriba als Estats Units, el contrast és molt notable: allà pateix el dolor de l’esperit i hi troba la desesperança.

La novel·la és construeix en base a successives dualitats, començant pel propi agent doble. La guerra entre el Vietnam del Nord i el del Sud, el comunisme i el capitalisme, el país d’origen o l’exili: el simpatitzant es troba a les dues bandes en tots els casos.

Sense caure en cap moment en una visió pamfletària, m’ha sorprès molt la descripció tan crua sobre la societat nord-americana i el somni americà. Alguns exiliats vietnamites viuen en un estat de tanta degradació que s’estimen més tornar a Vietnam a lluitar de nou. El cinisme de la visió popular i mediàtica nord-americana sobre el Vietnam s’il·lustra magníficament en els capítols en què el simpatitzant col·labora en la producció d’una pel·lícula de Hollywood (apocalíptica?) sobre la guerra.

“Novel·la d’espies” és un qualificatiu que queda curt per aquest llibre. La trama és més lenta que en un thriller comú malgrat que acaba resultant trepidant perquè no vols parar de llegir. L’autor desplega un estil literari molt treballat i efectiu, amb brillants tocs humor: -“si les mirades castressin, la dona se n’hagués anat amb el meu escrot a la bossa de mà”-. Alguns capítols són fins i tot memorables -l’aeroport de Saigon, el rodatge de la pel·lícula a les Filipines o l’expedició al Mekong-. Aquesta és una novel·la que demana un cert esforç en la lectura, però ofereix també molt més que una simple història de bons i dolents. És un home de dues ments. És un retrat de què significa la guerra del Vietnam a la nostra cultura. És Vietnam, des de tots els angles.

Voleu començar a llegir els primers capítols d’aquest simpatitzant? Seguiu aquest link per començar a donar un cop d’ull a la novel·la de Viet Thanh Nguyen.

Títol: El simpatitzant
Autor: Viet Thanh Nguyen
Editorial: Empúries
Col·lecció: EMPURIES NARRATIVA
Premis: Premi Pulitzer 2016 en la categoria de Ficció
Traductor: Mercè Santaularia Campillo
Pàgines: 464
ISBN: 978-84-16367-99-3
Preu: 22€

La dona que mira els homes que miren a les dones, de Siri Hustvedt

La Mariona torna al Nosaltres per ressenyar-nos un llibre que interessarà a totes aquelles persones que vulguin llegir assaig. En aquest cas, un molt bon assaig sobre feminisme.

 Siri Hustvedt (Minnesota 1955) és una autora nord-americana llicenciada en Filologia anglesa per la Universitat de Columbia.

La dona que mira els homes que miren a les dones és un conjunt d’assajos sobre feminisme, art i ciència que aborda qüestions diverses des d’un punt de vista interdisciplinari.

No us deixeu convèncer per aquelles ressenyes que només destaquen en la biografia de l’autora el seu matrimoni amb Paul Auster. Siri Hustvedt no és només una escriptora; és una lectora culta, apassionada i molt empàtica. A banda de comptar amb estudis de filologia, ha cultivat la literatura, la filosofia, la història i el psicoanàlisis. A conseqüència de la lectura d’aquestes disciplines, ha profunditzat en el tema del feminisme, l’art i la ciència des d’àmbits que en principi no són els seus, com ara el biològic, el fisiològic, el neurològic i fins i tot el psiquiàtric. En aquest llibre intenta treure l’entrellat d’aquesta pluralitat de perspectives que li han interessat des de fa dècades.

En paraules de l’autora; les dues afirmacions centrals del llibre són:

Tot coneixement humà és parcial.

Ningú no se salva de la influència de la comunitat de pensadors o investigadors on viu.

El llibre,  s’organitza en dues parts. Citant l’autora:

La primera part del llibre inclou textos sobre artistes concrets. Investigacions sobre els biaixos perceptius que afecten que afecten els nostres judicis sobre art, literatura i el món en general

La introducció s’inicia amb cites atribuïdes a Pablo Picasso, Max Beckhmann i Willem de Kooning, on els tres vinculen la seva obra amb un sentiment vers les dones. L’amor i la irritació.

Són aquests els homes als quals es refereix Hustvedt en el títol del llibre?

El llibre no està basat en textos inèdits sinó que és un recull d’encàrrecs que ha rebut Hustvedt durant els últims quatre anys i que demostren l’immens interès que l’art plàstic desperta en l’autora.

En posteriors assajos hi veiem desfilar a Louis Bourgeois, Emily Dickinson, Anselm Kiefer, Susan Sontag, Pina Bausch i Pedro Almódovar, entre d’altres. Aquí és on demostra com l’art ha condicionat algunes escriptores o artistes plàstiques que han viscut en un entorn fortament masculinitzat.

La mateixa Louis Bourgeois; que es va fer famosa després d’anys d’obscuritat artística, tot i la lluita constant, afirmava que “el món de l’art és dels homes”.

Personalment, destaco una de les afirmacions que apareixen en el capítol dedicat a la coreògrafa Pina Bausch:

Una de les qualitats més notables d’una obra d’art reeixida és que no fa sentir la quantitat de feina que va caldre per realitzar-la.
(…)
Per a les dones sovint és millor ser gran. Els rostres vells no contenen l’amenaça dels desig eròtic.

A la segona part del llibre hi trobem xerrades en trobades amb experts i convencions acadèmiques on van convidar l’autora.

Hustvedt, que en general escriu de forma senzilla, sense floritures pròpies d’una novel·la, introdueix en aquest segona part, llenguatge complex que pot resultar poc familiar per als lectors no iniciats en la matèria.

Personalment, no estic massa familiaritzada en el discurs o la literatura feminista però he de dir que m’hi he sentit molt còmoda. Des del desconeixement, considero que no estem davant d’un discurs extremista a favor del feminisme. El que sí que hi he trobat és una complexitat difícil d’obviar. No tant per la radicalitat dels textos sinó per la quantitat de dades i informació interdisciplinari que aporta.

Es tracta de textos narrats des d’un punt de vista molt personal i subjectiu, des de l’experiència personal de l’escriptora. Tot, en conjunt, amb el suport de teories científiques i estudis.

La meva missió, si es pot dir que en tinc una, és molt senzilla: Espero que vosaltres, lectors, descobriu que bona part del que els llibres, els mitjans de comunicació i internet ens presenten com a veritats establertes, tant si són científiques com si no, de fet són qüestions obertes a revisions.

Queda molt de territori per explorar i tant de bo que Siri Hustvedt segueixi dedicant-hi esforços amb la saviesa que ha demostrat fins ara:

Tothom està d’acord que el consum continuat de menjar porqueria té efectes nocius. Què passa amb el consum diari d’estereotips mediàtics?

Si voleu començar a llegir La dona que mira els homes que miren a les dones, de Siri Hustvedt, cliqueu aquest link per donar un cop d’ull als primers capítols del llibre en pdf.

Moltes gràcies pel teu escrit, Mariona!! T’esperem aviat al Nosaltresllegim!!

Títol: La dona que mira els homes que miren a les dones
Autor: Siri Hustvedt
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: Llibres a l’Abast
Traducció: Ferran Ràfols Gesa
Pàgines: 416
ISBN: 978-84-297-7571-6
PVP: 21,50€

L’amic retrobat, de Fred Uhlman

La Clara torna al Nosaltresllegim amb un llibre que no és alegre o jovial però que és d’aquells títols indispensables. Un llibre que no és nou -dels 60 del segle passat- però que no pot caducar. Aquí el teniu: L’amic retrobat, de Fred Uhlman.

 L’amic retrobat ens trasllada a l’Alemanya d’entreguerres del segle XX i ens explica l’amistat entre dos adolescents de Stuttgart que es coneixen a l’escola. Els protagonistes són Hans Schwarz, fill d’un metge jueu i Konradin von Hohenfels, membre d’una distingida família aristocràtica de Suàbia. Malauradament, els esdeveniments històrics convertiran aquesta amistat en quelcom impossible.

La novel·la transcorre en el moment en què el nazisme comença a guanyar força a Alemanya. Les condicions desfavorables del país com a resultes del Tractat de Versalles, sumeixen Alemanya en una greu crisi econòmica i social.

Abans de conèixer Konradin, en Hans no tenia amics. Buscava algú digne del seu ideal romàntic de l’amistat, “algú a qui admirés i per qui estigués disposat a morir”. I aquest ideal es materialitza en Konradin von Hohenfels. Tots dos viuran al marge de la situació política del país fins que aquesta esdevé completament insostenible. De fet, cada vegada costa més d’ignorar-la, en Hans la palpa de ben a prop, fins i tot per part de la família del seu amic de l’ànima.

A través del relat de Hans Schwarz ens traslladem a una època en què la població alemanya no era conscient ni es podia arribar a imaginar el perill potencial que suposava Hitler i el nazisme. En aquest sentit, el pare de Hans titlla el nazisme de malaltia passatgera dins d’un cosa sa.

Jo conec la meva Alemanya. Això és una malaltia temporal, una cosa així com el xarampió, que quedarà enrere tan bon punt millori la situació econòmica.

És impensable que el país per qui el pare de Hans ha lluitat a la Primera Guerra Mundial (i per qui ho tornaria a fer) els farà culpables de la situació que viu Alemanya aleshores… Tant en Hans com la seva família se senten, en primer lloc suabis, després alemanys i després jueus. Aquell és el seu país, casa seva, i, tal i com ens explica Hans, “el fet de ser jueu no era més significatiu que el fet de néixer amb el cabell negre i no roig”. Sense anar més lluny, el pare de Hans odia el sionisme i Palestina els sembla un indret tan llunyà i desvinculat de les seves vides com qualsevol altre. Davant l’escalada de tensió i l’augment de manifestacions antisemites, la família del noi jueu decideix enviar-lo als Estats Units a estudiar.

L’últim capítol ens retorna al present quan, trenta anys després, els amics es “retroben” en un desenllaç sorprenent.

La novel·la ens situa en el punt de vista de Hans. Coneixerem de ben a prop els seus desitjos, motivacions, valors, pors, il·lusions… i a través d’ell descobrirem en Konradin i la resta de personatges que conformen el seu món.

L’autor fa referències a la cultura de l’època i al ser i sentir del poble alemany: el caràcter nacionalista i orgullós, l’admiració envers el llinatges nobles… A mesura que avancem en la lectura el cor se’ns va encongint. No pel que s’explica, sinó per allò que queda implícit. Es tracta d’un relat de recels, d’odis i de desolació d’aquells que confiaven cegament en el seu país. És el testimoni d’una època convulsa, on aquell món que semblava tan profundament segur i que havia de durar sempre es va esfondrant de mica en mica.

L’amic retrobat és una mirada a les petites històries de sofriment individual que degueren poblar l’Europa de l’època. L’èxit de la novel·la recau en el seu punt de vista intimista, el to proper i quotidià, que té la mateixa capacitat de commoure a dia d’avui que quan es va publicar per primera vegada, a la dècada dels 60 del segle passat.

Sense dubte, una novel·la brillant.

Moltes gràcies per la teva ressenya, Clara!! T’esperem aviat al Nosaltres!

Aquí teniu un enllaç per poder començar a llegir els primers capítols en pdf d’aquest amic retrobat de Fred Uhlman.

Títol: L’amic retrobat
Autor: Fred Uhlman
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Traductor: Dolors Udina Abelló
Pàgines: 144
ISBN: 978-84-664-2275-8
Preu: 16€

Pedrera, Sagrada Família i Montserrat, escenaris d’Origen, de Dan Brown

Columna Edicions ha anunciat que la pròxima novel·la de Dan Brown, titulada Origen, tindrà com a escenari llocs com La Pedrera, la Sagrada Família i Montserrat, i que es publicarà el 5 d’octubre.

 L’autor d”El Codi da Vinci’ ha anat canviant de localització a cada llibre protagonitzat pel professor d’iconografia i simbologia de Harvard Robert Langdon: París, Roma, Washington, Florència,… i ara situarà el seu nou llibre a Barcelona, Bilbao, Madrid i Sevilla. I quan passi per Barcelona, visitarà La Pedrera, Montserrat i La Sagrada Família!

Aquí teniu el booktràiler que tenim!!

I aquí teniu la informació que hem trobat a la fitxa del llibre a Columna Edicions:

En Robert Langdon, professor de simbologia i iconografia religiosa de la Universitat de Harvard, va fins al museu Guggenheim de Bilbao on es farà un anunci transcendental que «canviarà per sempre com entenem la ciència». L’amfitrió de la vetllada és l’Edmond Kirsch, un jove multimilionari convertit en figura de renom mundial arran dels seus visionaris invents tecnològics i prediccions arriscades. En Kirsch, un dels alumnes més brillants que va tenir en Langdon, es disposa a revelar un descobriment extraordinari que donarà resposta a les dues preguntes que han obssesionat la humanitat des del principi dels temps.

D’on venim? A on anem?

Durant la presentació, perfectament orquestrada per l’Edmond Kirsch i la directora del museu, l’Ambra Vidal, es desencadena un caos davant la mirada atònita dels nombrosos convidats i els milions d’espectadors de tot el món. Davant la imminent  amenaça que la troballa es perdi per sempre, en Langdon i l’Ambra han de fugir desesperadament a Barcelona i començar una carrera  contrarellotge per localitzar la críptica contrasenya que els donarà accés al revolucionari secret d’en Kirsch.

Perseguits per un enemic turmentat i perillós, el poder del qual sembla provenir directament del mateix Palau Reial de Madrid, en Langdon i l’Ambra descobriran els episodis més obscurs de la història i l’extremisme religiós. Seguint un rastre de pistes format per obres d’art modern i símbols enigmàtics, disposaran de poques hores per intentar desvelar la investigació d’en Kirsch i la seva colpidora revelació sobre l’origen i el destí de la Humanitat.

La història d’Origen es desenvolupa íntegrament a Espanya, on Robert Langdon recorrerà Bilbao, Madrid i Sevilla, a més de Barcelona. Amb l’autor d’ El codi Da Vinci, els lectors visitaran llocs tan emblemàtics com el Museu Guggenheim Bilbao, el Palau Reial de Madrid, la Casa Milà (la Pedrera), la Sagrada Família, el monestir de Montserrat o la catedral de Sevilla.

Com ja va passar amb París a El codi Da Vinci, amb Roma a Àngels i dimonis o amb Florència a Inferno, els escenaris de les novel·les de Dan Brown sempre han estat un element clau en les seves trames.

Què, Nosaltres? Teniu tantes ganes com Nosaltres de llegir-lo? Volem saber-ho tot d’aquest Origen!!

El llibre, a les llibreries, el 5 d’octubre de 2017. Aquí teniu més informació.

Esperem poder-vos-en explicar algunes coses més, abans!!