A la caça de l’ovella, de Haruki Murakami

A la caça de l'ovella, de Haruki Murakami - Nosaltresllegim.catHola a tots, Nosaltres! Acabo de llegir la primera obra que va escriure el gran Haruki Murakami i que es va publicar al Japó, per primer cop, l’any 1982. Ara, per fi, tenim el gran plaer de poder llegir-la nosaltres també traduïda al català!

El cas es que aquest llibre va ser escrit volent ser un thriller i no seré pas jo qui us digui que no té el seu puntet d’intriga, aquell de a veure què passarà… però Nosaltres, tractant-se de Haruki Murakami les coses mai no poden ser tan senzilles, oi?

En aquest A la caça de l’ovella, que ningú esperi trobar-hi assassinats, sang i fetge, o estranys individus amb un passat fosc i marginal. No, no… de cap manera! En aquesta novel·la de misteri á la Haruki Murakami, la història la protagonitza un jove publicista del qual mai no en sabrem el nom.

El noi, tria una foto per fer una campanya publicitària. És una foto en la qual apareix un prat ple d’ovelles: uns bedolls i unes muntanyes al fons. La imatge no pot ser mes pastoral i inofensiva oi? Doncs no, senyor! Aquí comença la peregrinació d’aquest noi en busca d’una ovella absolutament mitològica i especial. Seria, perquè us en feu una idea, el que vindria a ser… “l’ovella”. M’enteneu, oi?

Aquesta recerca el farà marxar del seu Tokio natal fins a les remotes muntanyes nevades de Hokkaido, al nord del Japó. Allà hi trobarà més o menys el que està cercant.

I és aquí on entra Haruki Murakami: tot això està explicat per un autor que pot escriure el que li doni la gana sense perdre mai aquesta meravellosa pàtina estranya i poètica que el caracteritza.

És un llibre cent per cent Murakami! Gaudiu-lo, Nosaltres!!

Aquí teniu els primers capítols en pdf per començar a llegir-lo.

Títol: A la caça de l’ovella
Autor: Haruki Murakami
Editorial: Empúries
Col·lecció: EMPURIES NARRATIVA
Traductor: Albert Nolla Cabellos
Pàgines: 392
ISBN: 978-84-16367-73-3
Preu: 19,90€

L’espia, de Paulo Coelho

l-espia-paulo-coelhoPaulo Coelho és sens dubte un dels escriptors més influents i generador de grans vendes del panorama editorial actual. De fet, des de la publicació de L’alquimista, Coelho ha estat capaç de generar al seu voltant una comunitat de seguidors tan fidel que qualsevol novetat que publica s’enfila ràpidament als primers llocs de les llistes de vendes. I és segur que passarà el mateix amb L’espia, la seva última publicació.

Aquest cop però, Coelho ha optat per escriure una novel·la sobre la vida d’un personatge real, la Margaretha Zelle, més coneguda per tothom com Mata Hari, un dels espies més coneguts pel gran public -l’altre és en James Bond!

Coelho ha sabut desmitificar part de l’aura que envolta la Mata Hari i l’ha convertida en el que realment va ser: una dona que va haver d’enfrontar-se a una societat que pel fet de ser dona la relegava a un paper secundari. La Margaretha, havia de ser la dona i mare que accepta el seu paper de submissió davant d’un marit que va voler aprofitar-se d’una condició no guanyada, no merescuda. Ella però, va optar per canviar el seu nom per Mata Hari precisament per fugir d’aquesta injustícia i va decidir crear-se un futur diferent. Un futur que va trobar un tràgic final en ser detinguda i assassinada pels molts secrets que va conèixer al llarg de la seva vida com a cabaretista i ballarina -ara en diríem “playgirl” o “stripper”-

L’espia és un llibre construït a base dels expedients i documents que es van desclassificar sobre el cas Mata Hari, documents que Coelho ha utilitzat per posar-nos en context i per mantenir la idea que la condemna de Mata Hari va ser, entre altres coses, una condemna social per la seva moral lleugera i una manera d’encobrir la incapacitat dels alts càrrecs de l’exèrcit francès per impedir la difusió de secrets estratègics al llarg de la Primera Guerra Mundial.

Fans de Paulo Coelho, esteu d’enhorabona! Aquest llibre només té una pega: es llegeix massa ràpid!

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: L’espia
Autor: Paulo Coelho
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Traductor: M. Dolors Ventós Navés
Pàgines: 224
ISBN: 978-84-664-2141-6
Preu: 17,50€

Calendar Girl 3 – Juliol, Agost, Setembre, d’Audrey Carlan

calendar-girl-3-juliol-agost-setembreLa Míriam torna al Nosaltres per ressenyar-nos la tercera entrega de la sèrie Calendar Girl! Les aventures de la Mia que vam llegir a la primera entrega i a la segona entrega continuen…

La tercera part de la saga ha sigut realment angoixant i molt emotiva, ja que descobrim una Mia molt més madura, molt més segura de sí mateixa, i que s’haurà d’enfrontar als dimonis del seu passat més obscur. La Mia troba la manera de trobar el seu cor de veritat, de poder identificar els seus sentiments de veritat per aquells que estima.

Al Juliol marxa a Miami a gaudir d’un mes amb l’Anton, el sex-symbol del hip-hop, on serà la propera model del seu vídeoclip. Això sí: tingueu en compte que desprès del temps que va passar a Washington DC, el contacte amb els homes que no siguin en West són complicats. A Miami haurà d’aprendre a superar-ho.

A l’Agost ha de marxar a Texas on… On no us podeu arribar a imaginar les coses que descobrirà amb el cowboy!! A mi em va deixar bocabadada tota la història que l’autora ens va descobrint! Torna el seu passat familiar i tornen un munt coses que la Mia creia oblidades.

El setembre, senzillament, no us el puc explicar. Només podré dir-vos que la Mia es clava una patacada amb el seu passat. La seva nova vida queda trasbalsada amb un que… Només us puc dir que vaig emocionar-me molt. Vaig haver de llegir-la dos cops!

Haig de dir que cada llibre supera les meves expectatives respecte l’anterior. Heu de llegir-lo per poder-ho sentir!!

Estic esperant la quarta i última entrega de la sèrie!

La quarta entrega acaba de sortir. A veure què ens explica la Míriam quan l’hagi llegit!!

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: Calendar Girl 3 -Juliol, Agost, Setembre-
Autor: Audrey Carlan
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Traductor: Núria Parés Sellarés
Pàgines: 464
ISBN: 978-84-664-2124-9
Preu: 17,90€

No aconseguireu el meu odi, d’Antoine Leiris

noaconseguireuelmeuodiFa poc feien a la ràdio un especial d’aquells de “recordes on eres quan van dir que Barcelona seria seu olímpica?”. D’allò no me’n recordo perquè era massa petit. El que sí que recordo perfectament és on era durant aquella nit de París. Era a casa. Al sofà. I el primer que em va saltar va ser la vocació, després la feina, després la música i després l’angúnia.

La vocació, perquè sóc periodista. El primer que vaig fer va ser mirar mitjans d’aquí, de Madrid, i sobretot, de París, per saber què havia passat i, a continuació, vaig mirar Twitter. La feina, perquè alguna cosa al cervell va despertar per dir-me “despenja aquell concurs que regala un viatge a París”. La música, perquè el concert era dels Eagles of Death Metal, un grup de broma amb components de grups que sí que m’agraden molt. De fet, si hagués viscut a París, és més que possible que hagués anat a veure aquell concert. I finalment, l’angúnia. I quina angúnia.

Després del Charlie Hebdo i el Je suis Charlie, va arribar el Bataclan. I la xarxa va moure un text delicat, ple d’amor, tristor absoluta i rebuig d’un noi anomenat Antoine Leiris. I el text deia així:

Divendres al vespre vau llevar la vida d’un ésser excepcional, l’amor de la meva vida, la mare del meu fill, però no aconseguireu el meu odi. No sé qui sou i no ho vull saber, sou unes ànimes mortes. Som dos, el meu fill i jo, però som més forts que tots els exèrcits del món. De fet, no tinc més temps per a vosaltres, haig d’estar per en Melvil, que es desperta de la seva migdiada. Té tot just disset mesos, berenarà com cada dia, després jugarem com cada dia i durant tota la vida aquest nen us farà l’ofensa de ser feliç i lliure. Perquè no, tampoc aconseguireu el seu odi.

Estat Islàmic havia assassinat la seva dona, Hélène Muyal-Leiris, però també la mare del seu fill, el petit Melvil. En aquest No aconseguireu el meu odi, d’Antoine Leiris, hi ha un relat esfereïdorament serè d’un moment pertorbador: la pèrdua de la mare i la dona.

Leiris fa un relat de la nit del 13 de novembre de 2015 alternant la notícia, l’espera, la sala de vetlla, el jardí d’infància essent vidu amb la resta de mares que el volen ajudar,… tot això, amb el nou dia a dia trastornat. La vida segueix però segueix diferent. Segueix equivocada. Segueix malament.

Acabo d’agafar del cossi de la roba bruta les últimes peces que encara porten la seva olor. Me les planto a la cara, cada vespre, per adormir-me amb aquesta olor d’eternitat.

Però aquest diferent, equivocat i malament no farà que els doni la raó ni la justificació. Només farà que l’Antoine i en Melvil segueixin sent una família i tirin endavant, sigui com sigui. No es mereixen una cosa tan preuada com l’odi.

Nosaltres, que no us faci por. No és escabrós. És delicat. És serè. És trist. I és un homenatge preciós.

Títol: No aconseguireu el meu odi
Autor: Antoine Leiris
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: Llibres a l’Abast
Traductor: Oriol Sánchez Vaqué
Pàgines: 112
ISBN: 978-84-297-7519-8
Preu: 9,95€

Volar en cercles, de John Le Carré

volarencercles-johnlecarreEn Lluís se’ns estrena al Nosaltres perquè quan ens va arribar aquest Volar en cercles ens el va birlar com si es tractés d’un secret d’estat dels que apareixen a les novel·les de John le Carré. Una sola confessió: “en sóc molt fan”. Aquell dia portava només un llibre a sobre: la versió original -en anglès, of course- de La cançó dels missioners.

Endavant, Lluís! Quins secrets confessa Le Carré a les seves memòries?

Al primer capítol de Volar en cercles, John le Carré recorda la reacció d’antics companys del servei secret britànic davant l’èxit de les seves primeres novel·les: “Ara que s’ha fet ric a costa nostra, potser ens deixarà un pau una temporada”. Els espies britànics tenien motius per sentir-se molestos. En les obres de le Carré, els serveis secrets viuen en el cinisme i els ingenus que s’hi acosten esperant obtenir-ne justícia són ignorats, en el millor dels casos.

En aquestes memòries, le Carré demostra que la seva visió sobre l’espionatge prové d’una experiència personal. Als inicis de la dècada dels 60, fou membre del servei secret britànic a l’Alemanya Federal. Recorda com, en aquells anys, els antics buròcrates nazis tornaven a passejar tranquil·lament pels carrers i recuperaven el seu paper en el govern de l’estat (i els sous endarrerits). Els britànics, en plena guerra freda, estaven encantats de col·laborar-hi. Le Carré viu a Alemanya obsessionat per la rehabilitació dels nazis i mostra simpatia per aquells que, dins i fora del país, denuncien la situació.

A partir de l’èxit del seu tercer llibre, L’espia que tornava del fred, le Carré abandona el servei secret i es dedica exclusivament a escriure. En un viatge a Àsia el 1974, descobreix que l’illa de Hong Kong i el continent estan ja unides per un túnel i que, per tant, la persecució en ferry que ha inclòs al seu últim llibre El talp és inversemblant. Amb el llibre ja a impremta, intenta aturar-ne la publicació per corregir-lo però no ho aconsegueix. Arrel d’això, es promet que mai tornarà a ambientar un escena en un lloc que no hagi visitat.

Volar en cercles relata molts viatges posteriors que van acabar alimentant la seva obra. Le Carré visita el Líban i Israel durant els anys 80 per documentar els escenaris de la guerra al Pròxim Orient (amb una memorable trobada amb Yasser Arafat, a les runes del Beirut de la guerra civil); Rússia per conèixer la màfia emergent després del col·lapse de la Unió Soviètica; Panamà seguint el rastre del tràfic de droges; o el Congo per entendre les inacabables guerres africanes i la lluita pels recursos naturals.

La inspiració de le Carré no es limita als països que visita. Amics i coneguts que l’impressionen acaben també transformats en personatges de novel·la. Una infatigable activista pels refugiats cambodjans es converteix vint-i-cinc anys més tard, gairebé copiada, en la Tessa d’El jardiner constant. Igualment, Murat Kurnaz, ciutadà turc detingut a Pakistan, empresonat durant cinc anys a Guantànamo i alliberat finalment sense càrrecs, inspira el pretès terrorista txetxè protagonista de L’home més buscat.

Els episodis de Volar en cercles sobre els viatges i les persones que han inspirat la seva obra són interessants, no només per les pistes que ofereixen sobre l’origen dels llibres de le Carré, sinó també perquè revelen un autor molt meticulós en la concepció de les seves novel·les, molt més realista del que mai hagués imaginat, i amb un gust pels detalls extrem.

Als últims capítols, le Carré aprofundeix finalment en la seva pròpia família. Descobreix, en els fragments més íntims del llibre, la figura del seu pare: un estafador dandi de vida convulsa, arruïnat múltiples vegades, i visitant periòdic de la presó a diversos països. Però tanca el llibre, encara en l’àmbit íntim, amb dos episodis simètrics, exemples de bondat: en el primer, l’autor rep ajuda desinteressadament, i en el segon, la dóna.

Un final feliç necessari després d’haver descobert en aquestes memòries que la ficció de le Carré -els personatges que s’estavellen contra el sistema, l’amoralitat del poder, els escenaris degradats- està, en gran mesura, basada en fets reals.

Lluís, això del Nosaltres s’ha de repetir!

Aquí teniu els primers capítols per començar a llegir les memòries de John Le Carré.

Títol: Volar en cercles
Autor: John le Carré
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El Balancí
Traductor: Marc Rubió
Pàgines: 416
ISBN: 978-84-297-7514-3
Preu: 21,90€

Basat en una història real, de Delphine de Vigan

basatenunahistoriareal-delphinedeviganAquesta és la segona novel·la que llegeixo d’aquesta magnífica autora. La primera va ser Res no s’oposa a la nit, i em va impactar profundament. Aquesta segona incursió en l’obra de la de Vigan no es queda curta en quant a capacitat de seduir i atrapar al lector… Paraula!

La cosa va així: la Delphine és una autora que acaba d’assaborir la mel del èxit amb la seva ultima novel·la. La fama, la repercussió mediàtica que ha tingut, tot plegat la té aclaparada. Li falta temps per donar rodes de premsa, per anar a donar conferències, les escoles se la rifen perquè parli amb els alumnes i els il·lustri. En fi, una bogeria.

Una tarda, la Delphine ha d’atendre una cua llarga com un dimoni de lectors que esperen amb il·lusió que els signi el llibre. I aquí comença el marro: entre tota aquesta gent apareix la L.

És una dona d’uns 40 anys, terriblement atractiva, enginyosa, intuïtiva, que té quelcom que fa que la Delphine se senti atreta i intimidada. Tota plegat, la L. enganxa. Sap com fer-ho. I tant!

La relació entre totes dues cada cop es va fent més propera, la L., aconsegueix amb les seves arts entrar com aquell qui no vol la cosa al cor, a la vida, a la casa i als secrets més íntims de la Delphine. En resum: la té ben agafada!

Desprès de l’últim èxit literari,  la Delphine ja no és la mateixa. No sap què escriure, té un bloqueig mental de proporcions faraòniques, i el que és pitjor, li agafa una mena de fòbia a l’ordinador que tot és obrir-lo i posar-se malalta. Li suen les mans, li tremolen els dits, una suor freda li recorre tot el cos,… Un desastre absolut.

I aquí és on l’amiga L. comença a fregar-se les mans. La L. és una persona entre sonada i maquiavèl·lica i, a més, més llesta que la fam, com la majoria de sonats.

No os puc desvetllar ni com segueix ni com acaba la cosa. Això sí: la L., aconsegueix gairebé fer embogir la Delphine, per no parlar de coses pitjors.

Aquesta autora té un estil únic. M’agrada aquesta manera que té d’escriure tan elegant, tan sofisticada, i també tan poètica i reposada. Me la imagino davant meu prenent-se una infusió i parlant com algú senzill i proper.

Una autentica delícia. Us la recomano de tot cor. No deixeu que se us escapi. Seria una llàstima, la veritat.

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: Basat en una història real
Autor: Delphine De Vigan
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El Balancí
Traductor: Oriol Sánchez Vaqué
Pàgines: 416
ISBN: 978-84-664-2106-5
Preu: 19,90€

Homo Deus. Una breu història del demà, de Yuval Noah Harari

homodeusunabreuhistoriadeldemaFa dos anys clavats vaig escriure la ressenya del llibre Sàpiens, de Yuval N. HARARI i començava afirmant que m’havia agradat molt llegir-lo i que em feia sentir més savi que abans de començar la lectura.

Ara, després de llegir Homo Deus podria repetir punt per punt la mateixa afirmació però puc, i cal, afegir matisos.

Malgrat que en els primers dos terços del llibre exposa idees que ja havíem trobat a Sàpiens, no he tingut en cap cas la temptació de passar els ulls en diagonal com a cosa ja sabuda. Yuval Noah Harari escriu amb un to amè que resulta molt entenedor i didàctic; escriu bé i s’agraeix que ens ajudi a reprendre el fil.

Ens va recordant, efectivament, les etapes per les quals ha anat passant l’evolució fins a arribar a l’homo sàpiens. El paper cabdal de la capacitat de la nostra espècie per associar-se per obtenir millors resultats i de com les creences col·lectives són les que possibiliten aquesta associació. Aquestes creences fictícies, aquestes xarxes intercol·lectives són la clau: religions animistes, politeistes, monoteistes, creences humanistes s’han anat succeint i encapçalant el repte de donar sentit a l’evolució.

Quan el centre de tot deixa de ser Déu i cedeix el lloc a l’home sembla que culmina el procés. Però quan la ciència, particularment la biologia, va demostrant que, per exemple, la llibertat d’elecció (de vot, de parella, de marca de cotxe) d’un individu depèn d’una sèrie de factors bioquímics i que les seves decisions obeeixen a impulsos deterministes o aleatoris, però no “lliures”. I quan la ciència comença a poder condicionar o manipular aquests factors, l’home comença a perdre el control absolut i cedeix poder a grans algoritmes que ell ha creat i que, progressivament, van ocupant l’espai que deixa vacant.

No cal veure-ho necessàriament com un perill, com una amenaça tipus film de Hollywood: els fàrmacs, la tecnologia aplicada a la sanitat, els metros sense conductor, la Roomba, el telèfon mòbil, Google, i un llarguíssim etcètera són exemples d’invents pensats per fer la vida més agradable a l’homo sàpiens que ocupa el centre i dóna sentit a tot. Però el futur podria anar donant tota la informació i tota la capacitat de decisió a aquests algoritmes fins a poder prescindir de l’home. La propera religió podria ser el dadisme (de dades).

Harari no fa profecies. Esbossa hipòtesis i planteja contínuament interrogants.

Acabo amb les seves paraules:

Aquest llibre segueix la pista dels orígens dels nostres condicionaments actuals per tal d’afluixar la seva presa perquè ens permeti pensar de maneres molt més imaginatives sobre el nostre futur. En lloc d’estrènyer els nostres horitzons preveient un escenari únic i definitiu, el llibre aspira a eixamplar els nostres horitzons i fer-nos conscients d’un espectre d’opcions molt més ampli. Com he emfasitzat diverses vegades, ningú no sap realment com serà el mercat de treball, la família o l’ecologia el 2050, o quines religions, sistemes econòmics o estructures polítiques dominaran el món.

D’altra banda, eixamplar els nostres horitzons pot ser contraproduent i pot fer-nos sentir més confosos i fer-nos tornar més inactius que abans. Amb tants escenaris i possibilitats, de què hauríem d’estar pendents? El món canvia més de pressa que mai, i estem inundats d’una quantitat de dades, d’idees, de promeses i de perills impossible. En part, els humans, cedeixen autoritat al mercat lliure, a l’opinió col·lectiva i a algoritmes externs perquè no són capaços de gestionar el diluvi de dades. Antigament, la censura funcionava obstruint el flux d’informació. Al segle XXI la censura funciona inundant la gent amb informació irrellevant. La gent simplement no sap a què ha de parar atenció, i sovint passa el temps investigant i debatent temes marginals. En temps antics tenir poder significava tenir accés a les dades. Avui tenir poder significa saber què ignorar. És a dir, de tot el que passa en el nostre món caòtic, en què ens hauríem de centrar?

Si pensem en termes de mesos, probablement ens hauríem de centrar en problemes immediats com el conflicte a l’Orient Mitjà, la crisi de refugiats a Europa i l’alentiment de l’economia xinesa. Si pensem en termes de dècades, l’escalfament global, la desigualtat creixent i els canvis en el mercat de treball planen amenaçadors. Però si ens decantem per la visió realment gran de la vida, tots els altres problemes i desenvolupaments queden eclipsats per tres processos entrellaçats:

  1. La ciència està convergint en un dogma que ho abasta tot, que diu que els organismes són algoritmes i que la vida només és un processament de dades.
  2. La intel·ligència s’està escindint de la consciència.
  3. Algoritmes no conscients, però molt intel·ligents, poden conèixer-nos millor del que ens coneixem nosaltres mateixos

Aquests tres processos plantegen tres preguntes clau, que espero que us quedin gravades al cap molt després que hàgiu acabat el llibre:

  1. Els organismes només són algoritmes i la vida només és un processament de dades?
  2. Què té més valor: la intel·ligència o la consciència?
  3. Què passarà amb la societat, la política i la vida quotidiana quan els algoritmes no conscients, però molt intel·ligents, ens coneguin millor del que ens coneixem nosaltres mateixos?

Pg. 520-21

 

Apa. Ara al racó de pensar.

 

Títol: Homo Deus. Una breu història del demà
Autor: Yuval Noah Harari
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: Llibres a l’Abast
Traductor: Esther Roig Giménez
Pàgines: 576
ISBN: 978-84-297-7527-3
Preu: 23,90€

Brúixola, de Mathias Enard

bruixulamathiasenardNo sé si us passa com a mi, però a l’hora de triar lectures sóc una maniàtica. Crec que algun cop ja he esmentat aquest fet. El cas és que més enllà de les manies i de les llistes dels més venuts -de les que, sincerament, me’n fio poc-, alguns premis literaris em serveixen de molta ajuda per triar què llegir. Els referents que acostumo a seguir amb més interès són el Pulitzer als EEUU, el Goncourt a França i, ja a casa nostra, el premi Llibreter. En general, els guanyadors d’aquests certàmens acostumen a ser cavall guanyador.

La novel·la que avui ens ocupa, Brúixola, ve recolzada amb el Goncourt francès que, per si no ho sabeu, atorga l’escandalosa xifra de 10 euros a l’escriptor guardonat, això sí, portar la faixeta d’haver aconseguit el premi acaba significant ser un èxit de vendes. Entre els prestigiosos guanyadors podem trobar autors com Marguerit Duras (L’amant) o Pierre Lemaitre (Ens veurem allà dalt) i des d’aquest any, Mathias Enard pot afegir aquesta fita al seu currículum com a escriptor.

Centrem-nos en la novel·la, però. Mathias Enard ens presenta, a Brúixola, en Franz, un musicòleg que viu a Viena i que al llarg d’una nit d’insomni recorda la seva relació amb la Sarah -el seu amor impossible-, que representa també la fascinació que sent cap a tot allò que és l’Orient, a través dels records que van apareixent dels seus viatges a Turquia, Síria o Iran. I és que a mida que anem avançant en la lectura ens submergim en el mar de pensaments d’en Franz, que reflexiona sobre la seva vida i les influències artístiques de l’Orient en l’Occident. Unes reflexions que seran provocades per una notícia terrible: en Franz està malalt.

No us enganyaré. Brúixola no és una novel·la de lectura fàcil. I és que Enard, més que seguir una trama, el que gairebé fa és escriure una tesi sobre l’Orient, però ho fa d’una forma magistral i amb un estil propi. La fascinació que en Franz té per aquesta part del món és el veritable fil conductor d’aquesta novel·la i és l’excusa per Enard per fer-nos viatjar d’un lloc a un altre sense treva.

Acabo amb una suggerència. Si teniu l’oportunitat i les ganes, llegiu Brúixola amb la tauleta, el mòbil o l’ordinador al costat, perquè és un autèntic plaer anar a buscar-hi les infinites referències que es fan sobre pintura, música o cançons que constantment van apareixent al llarg de la narració. I si heu viatjat a qualsevol de les localitzacions que hi van sortint, de ben segur que les descripcions us faran tornar a trobar-vos-hi.

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Aquí teniu l’autor explicant el seu llibre

Títol: Brúixola
Autor: Mathias Enard
Editorial: Empúries
Col·lecció: EMPURIES NARRATIVA
Traductor: Jordi Martin Lloret
Premis: Premi Goncourt
Pàgines: 432
ISBN: 978-84-16367-68-9
Preu: 22,90€

Ready Player One, d’Ernest Cline

readyplayeroneQuan vam rebre el Ready Player One, d’Ernest Cline, ho vam tenir molt clar. Un dels especialistes en videojocs més importants de Catalunya és amic del Nosaltresllegim, i qui millor per parlar-nos d’aquest llibre que l’Albert García?

Si no el coneixeu, l’Albert García és periodista i professor universitari, col·labora a La Vanguardia, Catalunya Ràdio, iCat.cat, Rac 1,… i en sap prou de videojocs com per poder donar classes del tema a la Universitat de Barcelona.

Entre el moment en què li vam donar el llibre per llegir i que ens ha passat la seva ressenya, només s’ha creuat un concepte pel mig: Pokémon Go. Nosaltres, això ha estat una força major!

Però anem per feina: a veure què ens explica l’Albert sobre el llibre d’Ernest Cline:

Cinc anys després de la seva publicació original, Ready Player One, d’Ernest Cline, ens arriba finalment amb la seva corresponent traducció al català. Ho fa després de convertir-se en una de les novel·les de ciència-ficció de referència de la darrera dècada, un èxit editorial que es demostra en la seva presència continuada (en anglès i en castellà) a la prestatgeria de best sellers de la llibreria Gigamesh de Barcelona —un regnat que, per cert, només ha estat superat per la fantasia èpica dels Lannister, els Stark i companyia—.

¿Quin és el motiu d’aquest èxit? Probablement el mateix o, si més no, un de molt semblant al que durant aquest estiu ha enlairat Stranger Things com la sèrie de televisió del moment: em refereixo, efectivament, a la nostàlgia, la poderosa, afectiva i sempre efectista nostàlgia. De fet, no m’estranyaria gens que els germans Buffer s’hagin inspirat en alguns aspectes de la novel·la de Cline a l’hora donar forma a la seva ficció per a Netflix. Ambdues obres ens transporten a una idealitzada dècada dels vuitanta, a la recerca d’uns lectors/espectadors ben entrats en la trentena que ja comencen a rememorar el seu passat.

Ara bé, mentre Stranger Things pren l’any 1983 com a escenari, el tirabuixó argumental de Ready Player One va molt més enllà. Som a l’any 2044 i la Terra és un erm postapocalíptic a causa dels conflictes, la desigualtat i la contaminació. Per intentar escapar d’aquesta realitat, les persones es refugien en un món virtual anomenat OASIS, una barreja entre una internet futurista, els videojocs massius online i la realitat virtual. Tot canvia, però, el dia que aquest món virtual també es veu amenaçat. Comença llavors la gran aventura per salvar l’OASIS, una fita que quedarà en mans de l’avatar que aconsegueixi la puntuació més alta en el marcador d’aquest gegantí videojoc: una odissea geek on la cultura pop dels vuitanta serà la gran protagonista.

I és que si alguna cosa desprenen les més de 500 pàgines de la primera novel·la d’aquest escriptor nord-americà és un profund homenatge cap a la música, el cinema, les sèries de televisió i, més especialment, els jocs de rol i els videojocs, de la dècada dels vuitanta i de la cultura geek en general. Des del jove hacker de Jocs de Guerra fins als cavallers artúrics dels Monty Python, des dels riffs de Billy Idol fins als sintetitzadors de New Order, des de la sèrie japonesa Ultraman fins a sitcoms com Los problemas crecen i, per damunt de tot, des del rol de daus i fitxes de paper de Dungeons & Dragons fins als píxels de videojocs com Adventure, Zork, Pac-Man, Joust o Street Fighter II.

Més enllà de totes aquestes referències Ready Player One és una novel·la que segueix fil per randa la clàssica estructura del “camí de l’heroi”, teoritzada pel professor Joseph Campbell, que no renuncia a aprofundir en els seus personatges, però que dóna preferència al desenvolupament de la trama. Tot plegat, en una narració àgil i no absent de clixés en la qual els capítols avancen gairebé com si es tractessin de les pantalles d’un videojoc, un ritme i una emotivitat que segurament és el que ha cridat l’atenció d’Steven Spielberg i la Warner Bros., que ja preparen l’adaptació a la pantalla gran de cara a la primavera del 2018.

L’aventura virtual protagonitzada Wade Watts, més conegut pel seu avatar Parzival, compta finalment amb una traducció al català que arriba quan la majoria dels seus lectors tipus, aquells capaços d’identificar cada vegada que Ernest Cline fa l’ullet, ja fa temps que han devorat la seva versió original o la castellana. Tanmateix, sempre és d’agrair que gèneres com la ciència-ficció comptin amb una edició en la nostra llengua. La traducció realitzada per Lluís Delgado i Rosa Borràs ofereix un molt bon nivell i, tot i que en algunes (poques) ocasions mostra dubtes a l’hora de traslladar termes típics del món geek (‘mecano’ per ‘mech’?), és un treball més que lloable.

Moltes gràcies, Albert! Pantalla superada! T’esperem aviat al Nosaltres perquè ens expliquis més llibres!!

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: Ready Player One
Autor: Ernest Cline
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Traductor: Rosa Maria Borràs Montané i Lluís Delgado Picó
Pàgines: 512
ISBN: 978-84-664-2092-1
Preu: 18€

Calendar Girl 2 – Abril Maig Juny, d’Audrey Carlan

CalendarGirl2AbrilMaigJunyAudreyCarlanFa poc, al Nosaltres us anunciàvem un nou fitxatge: la Míriam Manzano. I quin fitxatge!!

Ha estat tot l’estiu donant-nos la matraca més adorable que us pugueu imaginar perquè vol, necessita, està delerosa… té un  desig especial per la Sèrie Calendar Girl! Això de tenir una àvida lectora de novel·la eròtica és fabulós! Ja s’ha ventilat el Calendar Girl 2 – Abril Maig Juny, d’Audrey Carlan i ens està demanant el tercer, que va sortir la setmana passada!!

Aquí teniu el seu escrit:

Aquesta segona part, he de dir a que m’ha agradat encara més que la primera part! Esperava una saga eròtica i no gaire més, però aquí, a Calendar 2, he trobat una introducció més sensible de la protagonista, la Mia, que pot semblar una dona freda per la feina a la que s’ha de dedicar. En aquesta segona entrega però, coneixem un altre punt de vista de la vida que porta.

En Wes segueix fent la seva, però ni la Mia ni ell porta una vida compatible amb la seva relació. I la Maddy es fa gran i la Mia ho haurà d’acceptar.

L’Abril arriba amb en Mason Murphy, a Boston, on ha de netejar la seva imatge. És un home que se’l coneix per la seva debilitat per les dones i les festes. Serà amb l’ajuda de la publicista del Mason que aconseguiran el que ell no vol reconèixer: l’amor de veritat. I d’aquí, la Mia en treurà una amistat de veritat amb tots dos i que la convertirà en WAG més.

A Hawai, al Maig, la contracten per fer de model amb en Tai, on tots dos s’encanten des del primer moment. En Tai pertany a una cultura amb molta unió amb la família, on la seva mare es una mig “bruixa bona”. Ell busca la dona de la seva vida -sap que la Mia no ho serà- però això no impedeix que ho passin bé el mes sencer!

Finalment, el Juny va a parar a Washington DC per fer d’acompanyant del pare del senador Shipley -un home elegant que la fa sentir filla seva des de bon començament- que té una relació especial amb la dona de fer feines. Mentrestant coneix al senador, un jove guapo que fa que la Mia tingui un final… esgarrifós! Però no us diré més! Sé que amb això estareu tan intrigats com jo, així que… a llegir!

El llibre no té cap moment avorrit i he de dir que el vaig acabar en un tres i no res. M’he enamorat de la saga. M’ha deixat captivada!

A veure si ens arriba el tercer trimestre de la Calendar Girl aviat, Míriam! Serà teu!!

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: Calendar Girl 2 -Abril, Maig i Juny-
Autor: Audrey Carlan
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Traductor: Núria Parés Sellarés
Pàgines: 464
ISBN: 978-84-664-2108-9
Preu: 17,90€