nosaltresllegim.cat

Títol: Blancaneu
Autor: Mayalen Goust
Editorial: Estrella Polar
Col·lecció: La lluna de paper
Pàgines: 24
ISBN: 978-84-9932-597-2
PVP: 12,95€

M’agraden els àlbums il·lustrats amb bogeria! Ja des d’abans que tingués la meva filla m’agradaven, però al seu costat aquesta passió ha crescut encara més. Així, ara puc dir que ens agraden aquests llibres amb passió gairebé malaltissa. Passem plegades moltes estones a les llibreries admirant-ne les pàgines i, quan creiem que sense aquell llibre la biblioteca de casa no estaria completa, ens el comprem.

Això precisament va passar amb la Blancaneu de Mayalen Goust. Ooooooh! És bonic, bonic! Val a dir que vam haver de fer una “operació amnèsia” perquè la Blancaneu de Disney havia esdevingut en l’imaginari de la meva filla LA Blancaneu i en aquest llibre és evident que això no és així. La trama, ja la sabeu, s’hi assembla molt, però hi ha alguns detalls diferents, d’aquells que als nens no se’ls passen per alt i t’aturen per dir-te “ep! Això no anava així!”. Superades aquestes divergències, ja ens vam poder centrar a gaudir dels nans, la princesa, el caçador (una figura amenaçadora fantàstica), la bruixa i el príncep!

Em sap greu no saber-ne més, d’il·lustració, perquè us en podria descriure millor l’estil, però feu-me cas i si el veieu en una llibreria, fullegeu-lo, jutgeu per nosaltres mateixos i compartiu aquí la vostra opinió, a veure si quedeu tan emmetzinats com jo mateixa amb aquesta poma temptadora que és aquest llibre!

Títol: El verano sin hombres
Autor: Siri Hustvedt
Editorial: Anagrama
Pàgines: 224
ISBN: 978-84-339-7576-8

El verano sin hombres passa en una petita localitat anomenada Bonden. És on va néixer la Mia, la protagonista d’aquesta història, i on continua vivint-hi la seva mare, una àvia nonagenària però activa i independent com una adolescent.

La vida de la Mia se’n va a fer punyetes quan, amb 50 anys i després de més de 30 feliçment casada amb en Boris -o això és el que ella es pensa-, un bon dia ell li diu molt seriosament que necessita una “pausa”.

Aquesta “pausa” és francesa, jove i amb uns pits de campionat, a més de ser la companya de feina d’en Boris.

Aquesta notícia fa que la Mia es torni boja -boja perduda- fins al punt que l’han d’ingressar en un centre durant uns quants dies amb el diagnòstic de “bogeria transitòria”. Que bé! Quina sort, oi?

Quan surt de l’hospital recupera la presència, la veu, els consells i l’afecte de la mare, que per més vella que sigui no deixa de ser un puntal insubstituïble.

És una novel·la que té el seu puntet, que està bé, però que no ha arribat a assolir les expectatives que jo hi havia posat.

La Mia és poeta i durant tot el llibre tira massa de referències il·lustres per donar brillantor als seus propis pensaments, o per reforçar-los. El cas és que moltes d’aquestes referències segurament només les deuen conèixer ella i la seva santa mare i l’únic que aconsegueixen és que la lectura passi de ser amena a tediosa en qüestió de segons.

En fi, que està prou bé però…

Títol del llibre: Una forma de vida
Autor: Amélie Nothomb
Editorial: Empúries
Col·lecció: Anagrama/Empúries
Pàgines: 112
ISBN: 978-84-9787-768-8
PVP: 15,29€

En Pablo s’ha llegit Una forma de vida, d’Amélie Nothomb i ens n’ha fet la ressenya. Aquí la teniu:

Aquest llibre té com a protagonista una noia, l’Amélie, que rep cartes i missives d’un soldat nord-americà que li va explicant –i això ho sabem des de la primera pàgina, pràcticament- que pateix un transtorn alimentari. Tots els horrors que ha patit a la guerra, tots els combats, els morts, la misèria humana que ha viscut l’ha acabat afectant de tal manera que l’única cosa que pot fer és menjar. I ho fa contínuament. No pot parar de menjar i menjar.

Immediatament, l’autora del relat –i també coprotagonista- s’interessa per l’estat d’aquest soldat i mantenen durant tot el llibre una llarga i i intensa correspondència. A més, entre missiva i missiva, Amélie Nothomb va pensant sobre els perquès d’aquesta guerra a l’Iraq on està destinat en Melvin –el soldat- i també entra en una espècie d’espiral reflexiva sobre el consumisme, la nostra societat, la condició humana i com ens relacionem amb allò que és a d’altres països…

Un parell de coses que heu de saber sobre aquest llibre: la primera és que es tracta d’un relat terriblement amè, que es llegeix molt ràpidament; i l’altra és que el final no us deixarà indiferents. Amélie Nothomb ha aconseguit, sigui com a personatge o com a autora, fer un llibre de ficció on ella forma part del relat i que tracta temes que no són els més habituals en les meves lectures, però que han aconseguit que m’hi enganxi, i molt.

Títol: Alliberament
Autor: Sándor Márai
Editorial: Empúries
Col·lecció: Narrativa
Pàgines: 200
ISBN: 978-84-9787-775-6
Preu: 18€

Nosaltres, des de ja fa uns quants posts, en Lluís-Emili té firma pròpia quan ressenya els llibres que llegeix. Però abans de que pugueu llegir l’escrit que ha fet de l’Alliberament del Sándor Márai no ens en podem estar de felicitar-lo: ha quedat en segon lloc del concurs #elfinalperfecte que reptava a acabar en una sola piulada un relat de Pere Calders.

Felicitats, Lluís-Emili!

I ara us deixem amb un gran, grandíssim Alliberament:

Budapest. Vigílies de les festes de Nadal de 1943.

Com si fossin actors d’una obra de teatre que està a punt de començar, els personatges van ocupant el lloc que el destí, la història, la casualitat, la pega els ha adjudicat. Com en un muntatge brechtià no hi ha teló i veiem tota la tramoia des que ens hem acomodat a la nostra localitat. Aviat tindrem la sensació i després la certesa que no som espectadors sinó que formem part de l’escena.

El setge ha començat, tot i que ja fa anys que Erzsébet, que en té vint-i-cinc, viu en estat de setge. I com ella tothom.

Com en una novel·la de Kafka tot és alhora versemblant i absurd, la terrible diferència rau, però, en el fet que aquí si que sabem de què acusen o poden acusar i  quina és la identitat de cadascú. A la narració de Márai molt pocs tenen nom però no són ciutadans K imaginaris i simbòlics. Són de carn i ossos.

Tots s’han d’encauar en un refugi on romandran durant dies i des d’on aniran endevinant què passa a fora, als carrers, on s’estan desenvolupant bombardeigs i combats casa per casa. I al cau aniran aflorant totes les misèries dels refugiats, col·lectiu del qual, no ho oblidem, nosaltres també en formem part.

A través dels ulls d’Erzsébet, en una mena de monòleg escrit en tercera persona, Márai ens ho va descobrint tot. Un personatge que és testimoni immòbil ens dóna una resposta: s’avergonyeix de ser un ésser humà.

I finalment l’alliberament, la sortida al carrer. Erzsébet pronuncia en veu alta “Es diria que ja sóc lliure”. Però ningú no respon.

I quan tanquem el llibre, mirem endavant i trobem que ningú no ha retirat el mirall on ens veiem reflectits juntament amb la resta d’espectadors. D’éssers humans avergonyits de ser-ne.

Genial.