Arxiu d'etiquetes: Internacional

Autors d’arreu publicats a casa nostra

Volar en cercles, de John Le Carré

volarencercles-johnlecarreEn Lluís se’ns estrena al Nosaltres perquè quan ens va arribar aquest Volar en cercles ens el va birlar com si es tractés d’un secret d’estat dels que apareixen a les novel·les de John le Carré. Una sola confessió: “en sóc molt fan”. Aquell dia portava només un llibre a sobre: la versió original -en anglès, of course- de La cançó dels missioners.

Endavant, Lluís! Quins secrets confessa Le Carré a les seves memòries?

Al primer capítol de Volar en cercles, John le Carré recorda la reacció d’antics companys del servei secret britànic davant l’èxit de les seves primeres novel·les: “Ara que s’ha fet ric a costa nostra, potser ens deixarà un pau una temporada”. Els espies britànics tenien motius per sentir-se molestos. En les obres de le Carré, els serveis secrets viuen en el cinisme i els ingenus que s’hi acosten esperant obtenir-ne justícia són ignorats, en el millor dels casos.

En aquestes memòries, le Carré demostra que la seva visió sobre l’espionatge prové d’una experiència personal. Als inicis de la dècada dels 60, fou membre del servei secret britànic a l’Alemanya Federal. Recorda com, en aquells anys, els antics buròcrates nazis tornaven a passejar tranquil·lament pels carrers i recuperaven el seu paper en el govern de l’estat (i els sous endarrerits). Els britànics, en plena guerra freda, estaven encantats de col·laborar-hi. Le Carré viu a Alemanya obsessionat per la rehabilitació dels nazis i mostra simpatia per aquells que, dins i fora del país, denuncien la situació.

A partir de l’èxit del seu tercer llibre, L’espia que tornava del fred, le Carré abandona el servei secret i es dedica exclusivament a escriure. En un viatge a Àsia el 1974, descobreix que l’illa de Hong Kong i el continent estan ja unides per un túnel i que, per tant, la persecució en ferry que ha inclòs al seu últim llibre El talp és inversemblant. Amb el llibre ja a impremta, intenta aturar-ne la publicació per corregir-lo però no ho aconsegueix. Arrel d’això, es promet que mai tornarà a ambientar un escena en un lloc que no hagi visitat.

Volar en cercles relata molts viatges posteriors que van acabar alimentant la seva obra. Le Carré visita el Líban i Israel durant els anys 80 per documentar els escenaris de la guerra al Pròxim Orient (amb una memorable trobada amb Yasser Arafat, a les runes del Beirut de la guerra civil); Rússia per conèixer la màfia emergent després del col·lapse de la Unió Soviètica; Panamà seguint el rastre del tràfic de droges; o el Congo per entendre les inacabables guerres africanes i la lluita pels recursos naturals.

La inspiració de le Carré no es limita als països que visita. Amics i coneguts que l’impressionen acaben també transformats en personatges de novel·la. Una infatigable activista pels refugiats cambodjans es converteix vint-i-cinc anys més tard, gairebé copiada, en la Tessa d’El jardiner constant. Igualment, Murat Kurnaz, ciutadà turc detingut a Pakistan, empresonat durant cinc anys a Guantànamo i alliberat finalment sense càrrecs, inspira el pretès terrorista txetxè protagonista de L’home més buscat.

Els episodis de Volar en cercles sobre els viatges i les persones que han inspirat la seva obra són interessants, no només per les pistes que ofereixen sobre l’origen dels llibres de le Carré, sinó també perquè revelen un autor molt meticulós en la concepció de les seves novel·les, molt més realista del que mai hagués imaginat, i amb un gust pels detalls extrem.

Als últims capítols, le Carré aprofundeix finalment en la seva pròpia família. Descobreix, en els fragments més íntims del llibre, la figura del seu pare: un estafador dandi de vida convulsa, arruïnat múltiples vegades, i visitant periòdic de la presó a diversos països. Però tanca el llibre, encara en l’àmbit íntim, amb dos episodis simètrics, exemples de bondat: en el primer, l’autor rep ajuda desinteressadament, i en el segon, la dóna.

Un final feliç necessari després d’haver descobert en aquestes memòries que la ficció de le Carré -els personatges que s’estavellen contra el sistema, l’amoralitat del poder, els escenaris degradats- està, en gran mesura, basada en fets reals.

Lluís, això del Nosaltres s’ha de repetir!

Aquí teniu els primers capítols per començar a llegir les memòries de John Le Carré.

Títol: Volar en cercles
Autor: John le Carré
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El Balancí
Traductor: Marc Rubió
Pàgines: 416
ISBN: 978-84-297-7514-3
Preu: 21,90€

Basat en una història real, de Delphine de Vigan

basatenunahistoriareal-delphinedeviganAquesta és la segona novel·la que llegeixo d’aquesta magnífica autora. La primera va ser Res no s’oposa a la nit, i em va impactar profundament. Aquesta segona incursió en l’obra de la de Vigan no es queda curta en quant a capacitat de seduir i atrapar al lector… Paraula!

La cosa va així: la Delphine és una autora que acaba d’assaborir la mel del èxit amb la seva ultima novel·la. La fama, la repercussió mediàtica que ha tingut, tot plegat la té aclaparada. Li falta temps per donar rodes de premsa, per anar a donar conferències, les escoles se la rifen perquè parli amb els alumnes i els il·lustri. En fi, una bogeria.

Una tarda, la Delphine ha d’atendre una cua llarga com un dimoni de lectors que esperen amb il·lusió que els signi el llibre. I aquí comença el marro: entre tota aquesta gent apareix la L.

És una dona d’uns 40 anys, terriblement atractiva, enginyosa, intuïtiva, que té quelcom que fa que la Delphine se senti atreta i intimidada. Tota plegat, la L. enganxa. Sap com fer-ho. I tant!

La relació entre totes dues cada cop es va fent més propera, la L., aconsegueix amb les seves arts entrar com aquell qui no vol la cosa al cor, a la vida, a la casa i als secrets més íntims de la Delphine. En resum: la té ben agafada!

Desprès de l’últim èxit literari,  la Delphine ja no és la mateixa. No sap què escriure, té un bloqueig mental de proporcions faraòniques, i el que és pitjor, li agafa una mena de fòbia a l’ordinador que tot és obrir-lo i posar-se malalta. Li suen les mans, li tremolen els dits, una suor freda li recorre tot el cos,… Un desastre absolut.

I aquí és on l’amiga L. comença a fregar-se les mans. La L. és una persona entre sonada i maquiavèl·lica i, a més, més llesta que la fam, com la majoria de sonats.

No os puc desvetllar ni com segueix ni com acaba la cosa. Això sí: la L., aconsegueix gairebé fer embogir la Delphine, per no parlar de coses pitjors.

Aquesta autora té un estil únic. M’agrada aquesta manera que té d’escriure tan elegant, tan sofisticada, i també tan poètica i reposada. Me la imagino davant meu prenent-se una infusió i parlant com algú senzill i proper.

Una autentica delícia. Us la recomano de tot cor. No deixeu que se us escapi. Seria una llàstima, la veritat.

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: Basat en una història real
Autor: Delphine De Vigan
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El Balancí
Traductor: Oriol Sánchez Vaqué
Pàgines: 416
ISBN: 978-84-664-2106-5
Preu: 19,90€

Homo Deus. Una breu història del demà, de Yuval Noah Harari

homodeusunabreuhistoriadeldemaFa dos anys clavats vaig escriure la ressenya del llibre Sàpiens, de Yuval N. HARARI i començava afirmant que m’havia agradat molt llegir-lo i que em feia sentir més savi que abans de començar la lectura.

Ara, després de llegir Homo Deus podria repetir punt per punt la mateixa afirmació però puc, i cal, afegir matisos.

Malgrat que en els primers dos terços del llibre exposa idees que ja havíem trobat a Sàpiens, no he tingut en cap cas la temptació de passar els ulls en diagonal com a cosa ja sabuda. Yuval Noah Harari escriu amb un to amè que resulta molt entenedor i didàctic; escriu bé i s’agraeix que ens ajudi a reprendre el fil.

Ens va recordant, efectivament, les etapes per les quals ha anat passant l’evolució fins a arribar a l’homo sàpiens. El paper cabdal de la capacitat de la nostra espècie per associar-se per obtenir millors resultats i de com les creences col·lectives són les que possibiliten aquesta associació. Aquestes creences fictícies, aquestes xarxes intercol·lectives són la clau: religions animistes, politeistes, monoteistes, creences humanistes s’han anat succeint i encapçalant el repte de donar sentit a l’evolució.

Quan el centre de tot deixa de ser Déu i cedeix el lloc a l’home sembla que culmina el procés. Però quan la ciència, particularment la biologia, va demostrant que, per exemple, la llibertat d’elecció (de vot, de parella, de marca de cotxe) d’un individu depèn d’una sèrie de factors bioquímics i que les seves decisions obeeixen a impulsos deterministes o aleatoris, però no “lliures”. I quan la ciència comença a poder condicionar o manipular aquests factors, l’home comença a perdre el control absolut i cedeix poder a grans algoritmes que ell ha creat i que, progressivament, van ocupant l’espai que deixa vacant.

No cal veure-ho necessàriament com un perill, com una amenaça tipus film de Hollywood: els fàrmacs, la tecnologia aplicada a la sanitat, els metros sense conductor, la Roomba, el telèfon mòbil, Google, i un llarguíssim etcètera són exemples d’invents pensats per fer la vida més agradable a l’homo sàpiens que ocupa el centre i dóna sentit a tot. Però el futur podria anar donant tota la informació i tota la capacitat de decisió a aquests algoritmes fins a poder prescindir de l’home. La propera religió podria ser el dadisme (de dades).

Harari no fa profecies. Esbossa hipòtesis i planteja contínuament interrogants.

Acabo amb les seves paraules:

Aquest llibre segueix la pista dels orígens dels nostres condicionaments actuals per tal d’afluixar la seva presa perquè ens permeti pensar de maneres molt més imaginatives sobre el nostre futur. En lloc d’estrènyer els nostres horitzons preveient un escenari únic i definitiu, el llibre aspira a eixamplar els nostres horitzons i fer-nos conscients d’un espectre d’opcions molt més ampli. Com he emfasitzat diverses vegades, ningú no sap realment com serà el mercat de treball, la família o l’ecologia el 2050, o quines religions, sistemes econòmics o estructures polítiques dominaran el món.

D’altra banda, eixamplar els nostres horitzons pot ser contraproduent i pot fer-nos sentir més confosos i fer-nos tornar més inactius que abans. Amb tants escenaris i possibilitats, de què hauríem d’estar pendents? El món canvia més de pressa que mai, i estem inundats d’una quantitat de dades, d’idees, de promeses i de perills impossible. En part, els humans, cedeixen autoritat al mercat lliure, a l’opinió col·lectiva i a algoritmes externs perquè no són capaços de gestionar el diluvi de dades. Antigament, la censura funcionava obstruint el flux d’informació. Al segle XXI la censura funciona inundant la gent amb informació irrellevant. La gent simplement no sap a què ha de parar atenció, i sovint passa el temps investigant i debatent temes marginals. En temps antics tenir poder significava tenir accés a les dades. Avui tenir poder significa saber què ignorar. És a dir, de tot el que passa en el nostre món caòtic, en què ens hauríem de centrar?

Si pensem en termes de mesos, probablement ens hauríem de centrar en problemes immediats com el conflicte a l’Orient Mitjà, la crisi de refugiats a Europa i l’alentiment de l’economia xinesa. Si pensem en termes de dècades, l’escalfament global, la desigualtat creixent i els canvis en el mercat de treball planen amenaçadors. Però si ens decantem per la visió realment gran de la vida, tots els altres problemes i desenvolupaments queden eclipsats per tres processos entrellaçats:

  1. La ciència està convergint en un dogma que ho abasta tot, que diu que els organismes són algoritmes i que la vida només és un processament de dades.
  2. La intel·ligència s’està escindint de la consciència.
  3. Algoritmes no conscients, però molt intel·ligents, poden conèixer-nos millor del que ens coneixem nosaltres mateixos

Aquests tres processos plantegen tres preguntes clau, que espero que us quedin gravades al cap molt després que hàgiu acabat el llibre:

  1. Els organismes només són algoritmes i la vida només és un processament de dades?
  2. Què té més valor: la intel·ligència o la consciència?
  3. Què passarà amb la societat, la política i la vida quotidiana quan els algoritmes no conscients, però molt intel·ligents, ens coneguin millor del que ens coneixem nosaltres mateixos?

Pg. 520-21

 

Apa. Ara al racó de pensar.

 

Títol: Homo Deus. Una breu història del demà
Autor: Yuval Noah Harari
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: Llibres a l’Abast
Traductor: Esther Roig Giménez
Pàgines: 576
ISBN: 978-84-297-7527-3
Preu: 23,90€

Brúixola, de Mathias Enard

bruixulamathiasenardNo sé si us passa com a mi, però a l’hora de triar lectures sóc una maniàtica. Crec que algun cop ja he esmentat aquest fet. El cas és que més enllà de les manies i de les llistes dels més venuts -de les que, sincerament, me’n fio poc-, alguns premis literaris em serveixen de molta ajuda per triar què llegir. Els referents que acostumo a seguir amb més interès són el Pulitzer als EEUU, el Goncourt a França i, ja a casa nostra, el premi Llibreter. En general, els guanyadors d’aquests certàmens acostumen a ser cavall guanyador.

La novel·la que avui ens ocupa, Brúixola, ve recolzada amb el Goncourt francès que, per si no ho sabeu, atorga l’escandalosa xifra de 10 euros a l’escriptor guardonat, això sí, portar la faixeta d’haver aconseguit el premi acaba significant ser un èxit de vendes. Entre els prestigiosos guanyadors podem trobar autors com Marguerit Duras (L’amant) o Pierre Lemaitre (Ens veurem allà dalt) i des d’aquest any, Mathias Enard pot afegir aquesta fita al seu currículum com a escriptor.

Centrem-nos en la novel·la, però. Mathias Enard ens presenta, a Brúixola, en Franz, un musicòleg que viu a Viena i que al llarg d’una nit d’insomni recorda la seva relació amb la Sarah -el seu amor impossible-, que representa també la fascinació que sent cap a tot allò que és l’Orient, a través dels records que van apareixent dels seus viatges a Turquia, Síria o Iran. I és que a mida que anem avançant en la lectura ens submergim en el mar de pensaments d’en Franz, que reflexiona sobre la seva vida i les influències artístiques de l’Orient en l’Occident. Unes reflexions que seran provocades per una notícia terrible: en Franz està malalt.

No us enganyaré. Brúixola no és una novel·la de lectura fàcil. I és que Enard, més que seguir una trama, el que gairebé fa és escriure una tesi sobre l’Orient, però ho fa d’una forma magistral i amb un estil propi. La fascinació que en Franz té per aquesta part del món és el veritable fil conductor d’aquesta novel·la i és l’excusa per Enard per fer-nos viatjar d’un lloc a un altre sense treva.

Acabo amb una suggerència. Si teniu l’oportunitat i les ganes, llegiu Brúixola amb la tauleta, el mòbil o l’ordinador al costat, perquè és un autèntic plaer anar a buscar-hi les infinites referències que es fan sobre pintura, música o cançons que constantment van apareixent al llarg de la narració. I si heu viatjat a qualsevol de les localitzacions que hi van sortint, de ben segur que les descripcions us faran tornar a trobar-vos-hi.

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Aquí teniu l’autor explicant el seu llibre

Títol: Brúixola
Autor: Mathias Enard
Editorial: Empúries
Col·lecció: EMPURIES NARRATIVA
Traductor: Jordi Martin Lloret
Premis: Premi Goncourt
Pàgines: 432
ISBN: 978-84-16367-68-9
Preu: 22,90€

Ready Player One, d’Ernest Cline

readyplayeroneQuan vam rebre el Ready Player One, d’Ernest Cline, ho vam tenir molt clar. Un dels especialistes en videojocs més importants de Catalunya és amic del Nosaltresllegim, i qui millor per parlar-nos d’aquest llibre que l’Albert García?

Si no el coneixeu, l’Albert García és periodista i professor universitari, col·labora a La Vanguardia, Catalunya Ràdio, iCat.cat, Rac 1,… i en sap prou de videojocs com per poder donar classes del tema a la Universitat de Barcelona.

Entre el moment en què li vam donar el llibre per llegir i que ens ha passat la seva ressenya, només s’ha creuat un concepte pel mig: Pokémon Go. Nosaltres, això ha estat una força major!

Però anem per feina: a veure què ens explica l’Albert sobre el llibre d’Ernest Cline:

Cinc anys després de la seva publicació original, Ready Player One, d’Ernest Cline, ens arriba finalment amb la seva corresponent traducció al català. Ho fa després de convertir-se en una de les novel·les de ciència-ficció de referència de la darrera dècada, un èxit editorial que es demostra en la seva presència continuada (en anglès i en castellà) a la prestatgeria de best sellers de la llibreria Gigamesh de Barcelona —un regnat que, per cert, només ha estat superat per la fantasia èpica dels Lannister, els Stark i companyia—.

¿Quin és el motiu d’aquest èxit? Probablement el mateix o, si més no, un de molt semblant al que durant aquest estiu ha enlairat Stranger Things com la sèrie de televisió del moment: em refereixo, efectivament, a la nostàlgia, la poderosa, afectiva i sempre efectista nostàlgia. De fet, no m’estranyaria gens que els germans Buffer s’hagin inspirat en alguns aspectes de la novel·la de Cline a l’hora donar forma a la seva ficció per a Netflix. Ambdues obres ens transporten a una idealitzada dècada dels vuitanta, a la recerca d’uns lectors/espectadors ben entrats en la trentena que ja comencen a rememorar el seu passat.

Ara bé, mentre Stranger Things pren l’any 1983 com a escenari, el tirabuixó argumental de Ready Player One va molt més enllà. Som a l’any 2044 i la Terra és un erm postapocalíptic a causa dels conflictes, la desigualtat i la contaminació. Per intentar escapar d’aquesta realitat, les persones es refugien en un món virtual anomenat OASIS, una barreja entre una internet futurista, els videojocs massius online i la realitat virtual. Tot canvia, però, el dia que aquest món virtual també es veu amenaçat. Comença llavors la gran aventura per salvar l’OASIS, una fita que quedarà en mans de l’avatar que aconsegueixi la puntuació més alta en el marcador d’aquest gegantí videojoc: una odissea geek on la cultura pop dels vuitanta serà la gran protagonista.

I és que si alguna cosa desprenen les més de 500 pàgines de la primera novel·la d’aquest escriptor nord-americà és un profund homenatge cap a la música, el cinema, les sèries de televisió i, més especialment, els jocs de rol i els videojocs, de la dècada dels vuitanta i de la cultura geek en general. Des del jove hacker de Jocs de Guerra fins als cavallers artúrics dels Monty Python, des dels riffs de Billy Idol fins als sintetitzadors de New Order, des de la sèrie japonesa Ultraman fins a sitcoms com Los problemas crecen i, per damunt de tot, des del rol de daus i fitxes de paper de Dungeons & Dragons fins als píxels de videojocs com Adventure, Zork, Pac-Man, Joust o Street Fighter II.

Més enllà de totes aquestes referències Ready Player One és una novel·la que segueix fil per randa la clàssica estructura del “camí de l’heroi”, teoritzada pel professor Joseph Campbell, que no renuncia a aprofundir en els seus personatges, però que dóna preferència al desenvolupament de la trama. Tot plegat, en una narració àgil i no absent de clixés en la qual els capítols avancen gairebé com si es tractessin de les pantalles d’un videojoc, un ritme i una emotivitat que segurament és el que ha cridat l’atenció d’Steven Spielberg i la Warner Bros., que ja preparen l’adaptació a la pantalla gran de cara a la primavera del 2018.

L’aventura virtual protagonitzada Wade Watts, més conegut pel seu avatar Parzival, compta finalment amb una traducció al català que arriba quan la majoria dels seus lectors tipus, aquells capaços d’identificar cada vegada que Ernest Cline fa l’ullet, ja fa temps que han devorat la seva versió original o la castellana. Tanmateix, sempre és d’agrair que gèneres com la ciència-ficció comptin amb una edició en la nostra llengua. La traducció realitzada per Lluís Delgado i Rosa Borràs ofereix un molt bon nivell i, tot i que en algunes (poques) ocasions mostra dubtes a l’hora de traslladar termes típics del món geek (‘mecano’ per ‘mech’?), és un treball més que lloable.

Moltes gràcies, Albert! Pantalla superada! T’esperem aviat al Nosaltres perquè ens expliquis més llibres!!

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: Ready Player One
Autor: Ernest Cline
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Traductor: Rosa Maria Borràs Montané i Lluís Delgado Picó
Pàgines: 512
ISBN: 978-84-664-2092-1
Preu: 18€

Calendar Girl 2 – Abril Maig Juny, d’Audrey Carlan

CalendarGirl2AbrilMaigJunyAudreyCarlanFa poc, al Nosaltres us anunciàvem un nou fitxatge: la Míriam Manzano. I quin fitxatge!!

Ha estat tot l’estiu donant-nos la matraca més adorable que us pugueu imaginar perquè vol, necessita, està delerosa… té un  desig especial per la Sèrie Calendar Girl! Això de tenir una àvida lectora de novel·la eròtica és fabulós! Ja s’ha ventilat el Calendar Girl 2 – Abril Maig Juny, d’Audrey Carlan i ens està demanant el tercer, que va sortir la setmana passada!!

Aquí teniu el seu escrit:

Aquesta segona part, he de dir a que m’ha agradat encara més que la primera part! Esperava una saga eròtica i no gaire més, però aquí, a Calendar 2, he trobat una introducció més sensible de la protagonista, la Mia, que pot semblar una dona freda per la feina a la que s’ha de dedicar. En aquesta segona entrega però, coneixem un altre punt de vista de la vida que porta.

En Wes segueix fent la seva, però ni la Mia ni ell porta una vida compatible amb la seva relació. I la Maddy es fa gran i la Mia ho haurà d’acceptar.

L’Abril arriba amb en Mason Murphy, a Boston, on ha de netejar la seva imatge. És un home que se’l coneix per la seva debilitat per les dones i les festes. Serà amb l’ajuda de la publicista del Mason que aconseguiran el que ell no vol reconèixer: l’amor de veritat. I d’aquí, la Mia en treurà una amistat de veritat amb tots dos i que la convertirà en WAG més.

A Hawai, al Maig, la contracten per fer de model amb en Tai, on tots dos s’encanten des del primer moment. En Tai pertany a una cultura amb molta unió amb la família, on la seva mare es una mig “bruixa bona”. Ell busca la dona de la seva vida -sap que la Mia no ho serà- però això no impedeix que ho passin bé el mes sencer!

Finalment, el Juny va a parar a Washington DC per fer d’acompanyant del pare del senador Shipley -un home elegant que la fa sentir filla seva des de bon començament- que té una relació especial amb la dona de fer feines. Mentrestant coneix al senador, un jove guapo que fa que la Mia tingui un final… esgarrifós! Però no us diré més! Sé que amb això estareu tan intrigats com jo, així que… a llegir!

El llibre no té cap moment avorrit i he de dir que el vaig acabar en un tres i no res. M’he enamorat de la saga. M’ha deixat captivada!

A veure si ens arriba el tercer trimestre de la Calendar Girl aviat, Míriam! Serà teu!!

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: Calendar Girl 2 -Abril, Maig i Juny-
Autor: Audrey Carlan
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Traductor: Núria Parés Sellarés
Pàgines: 464
ISBN: 978-84-664-2108-9
Preu: 17,90€

Els Nostres llibres per aquest estiu

seleccio nosaltresllegim estiu

Hola a tots Nosaltres! Ja tenim l’estiu a sobre i entre platja, muntanya, aires condicionats i ventiladors, ¿què és l’únic que ens falta per convertir aquesta època de l’any en inoblidable? Els nostres llibres!! I perquè un estiu sense llibres no és un estiu de debò, aquí teniu la nostra selecció de llibres per aquest estiu:

El Tot això ho faig perquè tinc molta por de l’Empar Moliner va ser un dels títols de Sant Jordi i és ideal per portar-lo a tot arreu! No és un llibre de grans dimensions però el que conté són alguns relats que us meravellaran. Pur estil Moliner, aquest recull de contes només us pot fer por si us hi identifiqueu massa mentre feu un petit somriure! Aquest Premi Mercè Rodoreda 2015 és d’aquells que alguns qualifiquen com a “must read”! S’ha de llegir!

Aquest fenòmen anomenat La Vídua de Fiona Barton està arrasant, literalment, a tot arreu! És un thriller dels bons amb un aire… diferent! La veritat és que captiva des de la primera fins a l’última pàgina i deixa els nostres lectors com en Lluís-Emili i els editors com la Pema Maymó amb aquell “no puc deixar de llegir” que tant ens agrada! Un valor segur! I si sou fans del thriller i la novel·la negra, també hi ha L’aniversari de l’Imma Monsó! Un tros de llibre que no enganxa… directament abdueix!

En Víctor Amela i el seu La filla del capità groc no només van ser el llibre de Sant Jordi sinó que segueixen a dalt de tot de les llistes setmana rera setmana. Al Nosaltres en vam parlar fa temps, del Premi Ramon Llull d’enguany, i ja llavors explicàvem que aquest és un viatge pel Maestrat, els Ports de Beseit el parlar d’allà… i del Groc! Això sí que és un personatge!

Pels que són no tan grans i els agraden els bons llibres, tenim un nom i el sap tothom: John Boyne i El noi de la casa de la muntanya. A aquest autor li haurem de fer una estàtua, de tants joves lectors que està creant! Però més enllà de la classificació per edats, aquesta és una història bonica però també una mica amarga, tendra, molt ben escrita i que ens fa viure durant vuit anys a la residència del Führer.

I parlant de tenim un nom i el sap tothom, un altre llibre per fer pretemporada són les Confessions d’un culer defectuós, de Sergi Pàmies, on viurem el recorregut vital d’un home que ha tingut molta relació amb el món Barça però que, estranyament, no sent coses tant culers com ara un odi irrefrenable contra el Madrid -quants somriures veu veure als primers minuts de la final de l’Eurocopa- o una incomprensió d’algunes actituds que converteixen el Barça en una particular secta esportiva. I no parareu de riure!

Per portar sota el braç si aneu amunt i avall per terres de parla catalana, la Guia sentimental de l’Empordanet de l’Adrià Pujol, i la Guia sentimental de l’Alguer de Joan Elies Adell que fa poc que hem explicat al Nosaltres. Perquè els llocs no són només mapes, visites guiades i Instagrams geolocalitzats. Cal saber què cal descobrir dels llocs on anem de la mà dels “professionals” de la zona!

Un fitxatge d’última hora i molt i molt adequat per la calor que fa: la sèrie Calendar Girl, d’Audrey Carlan! La nostra lectora de capçalera de novel·la eròtica i romàntica ja ens està demanant -quan encara no ha sortit i no s’ha acabat la segona- la tercera part i no para de comptar mesos de l’any perquè ja se sap que hi ha quatre trimestres! Que això no és l’escola! És la sèrie més calenta d’aquest estiu!!

Pels que no us moveu de casa perquè treballeu però voleu viatjar a l’altra punta de món, què millor que el Res no és perfecte a Hawaii del Màrius Serra? El nostre verbívor preferit ens fa un exhaustiu repàs d’aquestes illes del Pacífic amb alguns personatges que de pacífics no en tenen res però que us mostraran les adorables imperfeccions d’aquest suposat paradís. I tot, és clar, amb l’estil Màrius Serra!

Pels que aneu de turisme per Barcelona, no deixeu de fer una pujada per les escales mecàniques cap al barri de La Salut per visitar el parc dels protagonistes d’un llibre apassionant: Els Güell, d’Andreu Farràs. Aneu a donar una volta pel parc i emporteu-vos aquest magnífic treball de recerca de les aventures i desventures d’una de les famílies més importants de la història de Catalunya.

I per acabar, el Premi Sant Jordi d’enguany! Si encara no heu llegit La vida sense la Sara Amat, de Pep Puig, teniu tot el que resta d’estiu per fer-ho i, si ho feu, ens ho agraïreu!! És un llibre que ha seguit recollint premis després de la grossa del Sant Jordi per alguna raó! És un llibre que va ser capaç que en Lluís-Emili, que tira a lectura reposada, se’l ventilés en dos dies! La veritat, és un llibre fascinant i molt, molt, molt ben escrit. És un llibre molt bonic!

Bon estiu i bones lectures a tots Nosaltres!!

Calendar Girl 1 -Gener, Febrer, Març-, d’Audrey Carlan

calendar-girl-1-gener-febrer-marcAl Nosaltres tenim un nou fitxatge: la Míriam Manzano.

I quin fitxatge!! Hem trobat una lectora de novel·la eròtica que devora els llibres com si fossin protagonistes masculins de novel·la eròtica!! Li vam donar aquest  Calendar Girl 1 -Gener, Febrer, Març-, d’Audrey Carlan, i es va ventilar les més de 400 pàgines en 4 dies!!

Això sí que és passió per la lectura!! Aquí teniu el seu escrit:

La Mia es una noia de vint-i-quatre anys que després de relacions nefastes coneix en Blaine, un individu espantós que aconsegueix que el pare de la Mia li degui un milió de dòlars.

La mare de la Mia va abandonar la família quan era petita i ella és qui s’encarrega de cuidar el seu pare i la seva germana petita, la Maddy, que té dinou anys i estudia a la universitat. La Mia també compta amb la seva amiga Ginelle, que ha passat tota la vida amb ella, i que cuida la Maddy quan la Mia no pot. Mireu si n’és, d’espantós, en Blaine, que li clava una pallissa al pare de la Mia i el deixa en coma!

És per això que la nostra protagonista, es rendeix a l’única solució que troba: la seva tieta, que té un negoci d’acompanyants. Aquesta nova feina que al principi no convenç gens la Mia acaba per convertir-se en una font d’experiències i de uns homes que no oblidarà mai més: un surfista escriptor de guions de pel·lícules -el Wes-, un artista de Seattle -l’Alec-, i un hereu adinerat d’un gran empresari del món dels restaurants -l’Anthony-.

En Weston Charles Channing III, en Wes, necessita una acompanyant per poder fer negocis sense interrupcions… i Nosaltres, amb ella aquest noi tindrà el millor sexe de la seva vida! Tot va tant sobre rodes -i en moto i tot- que s’acaben enamorant! Però ella ha de marxar a seguir treballant!
Amb l’Alec, a Seattle, la Mia es converteix en la musa d’un artista durant els següents vint-i-quatre dies. Ella es dedica a fer posats però també… L’Alec també l’ajuda a sentir-se estimada. M’enteneu, oi?
Amb l’Anthony, l’últim destí d’aquest primer llibre de Calendar Girl, la Mia viatja a Chicago per fer-se passar per la seva promesa perquè… potser que ho descobriu vosaltres. No us dic res més.
Després de tres mesos i tres amants, la Mia torna a Las Vegas havent fet la seva feina i havent après alguna cosa de tots i cadascun d’ells.

Aquest primer episodi de la sèrie Calendar Girl ha sigut fascinant! Una novel.la eròtica i romàntica alhora on hi he trobat aspectes més profunds, no només físics, com m’he trobat sovint en novel·les d’aquest gènere. De debò que el recomano: enganxa desde la primera fins l’última pàgina!

Recomanat queda, doncs! I sabeu què és el millor? Quan la Míriam ens va dir que ja se l’havia acabat, el primer que va dir va ser: “quan em passareu el segon llibre?”

Els teus desitjos són ordres, Míriam!!

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: Calendar Girl 1 -Gener, Febrer, Març-
Autor: Audrey Carlan
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Traductor: Núria Parés Sellarés
Pàgines: 416
ISBN: 978-84-664-2106-5
Preu: 18,90€

La vídua, de Fiona Barton

lavíduafionabartonHe llegit les 500 pàgines d’aquest llibre d’una tirada. És absorbent i apassionant. Veig que està classificat com a “Novel·la negra i misteri/ Thriller literari”. I sí que ho és. Però mentre el llegia no se m’acudia que estava llegint un thriller sinó que em semblava estar submergit en l’aclariment d’uns fets reals a l’estil de llibres com A sang freda de Truman Capote  o Tor de Carles Porta.

Fiona Barton comença el llibre amb una explicació de què és i què l’ha mogut a escriure’l. Aquesta introducció, per ella mateixa, ens permet veure que som davant d’una escriptora/periodista de gran categoria. El currículum ens confirma la periodista. El llibre, el seu primer llibre, el seu tremp d’escriptora.

Ella mateixa acaba aquesta introducció posant-nos en antecedents amb el “de què va el llibre”:

En aquesta primera novel·la meva, la Jean explica les seves versions públiques i privades d’un marit adorat i d’un matrimoni feliç que es capgira de sobte quan una criatura desapareix i la policia i la premsa arriben al llindar de la seva porta.
– pg.8-9

Barton ens va desgranant els fets a través de 54 capítols encapçalats per noms genèrics dels tres personatges principals: LA VÍDUA (Jean), LA PERIODISTA (Kate) i L’INSPECTOR (Bob Sparke), que parlen en primera persona o tenen el focus posat a sobre. Cada capítol té la data en què està esdevenint l’acció. Comença alternant el 9 de Juny de 2010 i el 2 d’octubre de 2006. Progressivament les dates es van aproximant fins que, a la darrera part, sobrepassen el límit temporal inicial i acaben amb el desenllaç el 3 de juliol de 2010.

Dawn, LA MARE de la criatura desapareguda, té capítol propi poques vegades, i Glen, MARIT de la Jean, només en una ocasió.

Hi ha, a més, tota una galeria de personatges, algun d’ells ben important, que ens dibuixen un món de periodistes, policies, veïns del suburbi londinenc i integrants d’un món de xarxes socials amb ramificacions cap al “porno extrem”. Les relacions de parella amb masclisme paternalista, els conflictes ètics i professionals dels periodistes de la premsa groga, l’afany de notorietat, les frustracions per la falta de fills són el teló de fons d’aquest retall de societat.

A diferència de la novel·la negra escandinava, no trobem descripcions gore, ni de sang, ni de sexe, malgrat la qual cosa no parem de tenir una percepció claríssima de què està passant “fora de pla” i ho veiem a través dels ulls dels personatges.

Costa molt creure que no estem llegint una crònica amb persones reals sobre fets reals. No hi ha monstres maníacs inversemblants, ni situacions de risc afrontades per súperpolicies enginyosos. Tots són persones que podríem trobar pel carrer o ser nosaltres mateixos.

No us la perdeu i recomaneu-ne la lectura, com jo ho estic fent.

Segur que fareu amics.

Comença a llegir els primers capítols de ‘La Vídua’
fent clic en aquest botó!!

Títol: La vídua
Autor: Fiona Barton
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Traductor: Núria Parés Sellarés
Pàgines: 512
ISBN: 978-84-664-2094-5
Preu: 19,50€

Secrets imperfectes, de Michael Hjorth i Hans Rosenfeldt

secretsimperfecteshjortrosenfeldtNosaltres, de nou sóc aquí fent-me una mica la sueca. Es veu que tinc tendència a llegir coses d’aquest país on passen coses diguem-ne… que fer-se el suec no es cap bicoca!

La cosa comença forta. Tenim el cadàver d’un adolescent, un nano de 16 anys que troben al bosc. Algú l’ha cosit a ganivetades i després li ha arrancat el cor.

A partir d’aquest moment, el cos de policia de Västeras es posa en marxa. Es crea un equip d’especialistes format per gent altament qualificada -cadascú en la seva tasca-, i comença la bogeria de buscar proves, indicis, possibles candidats, i la feina mes feixuga de totes: espantar la premsa sensacionalista, àvida de vendre diaris al preu que sigui.

La investigació no acaba d’arrancar, l’equip comença a desesperar-se, i és en aquest moment que en Sebastian Bergman fa una aparició triomfal.

Bergman, psicòleg criminal, ja havia ofert en el passat els seus serveis al cos de policia. Tot el que té d’intel·ligent, brillant i imprescindible, també ho té d’insuportable, repel·lent i toca-nassos. La sintonia entre ell i l’equip és nul·la. No hi ha bon rotllo. És mes, és un professional que posa a la gent dels nervis. Tot i això, el paio és tan bo en la seva feina, que toca tenir paciència i aguantar-lo.

Hauran de passar moltes coses, desfer el camí, tornar a començar, replantejar-se la situació des de zero un cop i un altre per veure que hi ha llum al final del túnel.

Tan en Hjorth com en Rosenfeldt són guionistes de cinema i televisió reconeguts al seu país, i certament, la novel·la té un ritme molt i molt cinematogràfic. Et fa badar, et fa patir, et despista i aconsegueix que cada cop més t’hi enganxis.

Si aquest parell segueixen amb la sèrie Bergman, amb mi ja hi poden comptar: en seré una fidel seguidora, sense cap dubte!

Títol: Secrets imperfectes
Autor: Michael Hjorth i Hans Rosenfeldt
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Traductor: Jordi Boixadós Bisbal
Pàgines: 560
ISBN: 978-84-664-2088-4
Preu: 19,90€