Arxiu d'etiquetes: Internacional

Autors d’arreu publicats a casa nostra

La dona que mira els homes que miren a les dones, de Siri Hustvedt

La Mariona torna al Nosaltres per ressenyar-nos un llibre que interessarà a totes aquelles persones que vulguin llegir assaig. En aquest cas, un molt bon assaig sobre feminisme.

 Siri Hustvedt (Minnesota 1955) és una autora nord-americana llicenciada en Filologia anglesa per la Universitat de Columbia.

La dona que mira els homes que miren a les dones és un conjunt d’assajos sobre feminisme, art i ciència que aborda qüestions diverses des d’un punt de vista interdisciplinari.

No us deixeu convèncer per aquelles ressenyes que només destaquen en la biografia de l’autora el seu matrimoni amb Paul Auster. Siri Hustvedt no és només una escriptora; és una lectora culta, apassionada i molt empàtica. A banda de comptar amb estudis de filologia, ha cultivat la literatura, la filosofia, la història i el psicoanàlisis. A conseqüència de la lectura d’aquestes disciplines, ha profunditzat en el tema del feminisme, l’art i la ciència des d’àmbits que en principi no són els seus, com ara el biològic, el fisiològic, el neurològic i fins i tot el psiquiàtric. En aquest llibre intenta treure l’entrellat d’aquesta pluralitat de perspectives que li han interessat des de fa dècades.

En paraules de l’autora; les dues afirmacions centrals del llibre són:

Tot coneixement humà és parcial.

Ningú no se salva de la influència de la comunitat de pensadors o investigadors on viu.

El llibre,  s’organitza en dues parts. Citant l’autora:

La primera part del llibre inclou textos sobre artistes concrets. Investigacions sobre els biaixos perceptius que afecten que afecten els nostres judicis sobre art, literatura i el món en general

La introducció s’inicia amb cites atribuïdes a Pablo Picasso, Max Beckhmann i Willem de Kooning, on els tres vinculen la seva obra amb un sentiment vers les dones. L’amor i la irritació.

Són aquests els homes als quals es refereix Hustvedt en el títol del llibre?

El llibre no està basat en textos inèdits sinó que és un recull d’encàrrecs que ha rebut Hustvedt durant els últims quatre anys i que demostren l’immens interès que l’art plàstic desperta en l’autora.

En posteriors assajos hi veiem desfilar a Louis Bourgeois, Emily Dickinson, Anselm Kiefer, Susan Sontag, Pina Bausch i Pedro Almódovar, entre d’altres. Aquí és on demostra com l’art ha condicionat algunes escriptores o artistes plàstiques que han viscut en un entorn fortament masculinitzat.

La mateixa Louis Bourgeois; que es va fer famosa després d’anys d’obscuritat artística, tot i la lluita constant, afirmava que “el món de l’art és dels homes”.

Personalment, destaco una de les afirmacions que apareixen en el capítol dedicat a la coreògrafa Pina Bausch:

Una de les qualitats més notables d’una obra d’art reeixida és que no fa sentir la quantitat de feina que va caldre per realitzar-la.
(…)
Per a les dones sovint és millor ser gran. Els rostres vells no contenen l’amenaça dels desig eròtic.

A la segona part del llibre hi trobem xerrades en trobades amb experts i convencions acadèmiques on van convidar l’autora.

Hustvedt, que en general escriu de forma senzilla, sense floritures pròpies d’una novel·la, introdueix en aquest segona part, llenguatge complex que pot resultar poc familiar per als lectors no iniciats en la matèria.

Personalment, no estic massa familiaritzada en el discurs o la literatura feminista però he de dir que m’hi he sentit molt còmoda. Des del desconeixement, considero que no estem davant d’un discurs extremista a favor del feminisme. El que sí que hi he trobat és una complexitat difícil d’obviar. No tant per la radicalitat dels textos sinó per la quantitat de dades i informació interdisciplinari que aporta.

Es tracta de textos narrats des d’un punt de vista molt personal i subjectiu, des de l’experiència personal de l’escriptora. Tot, en conjunt, amb el suport de teories científiques i estudis.

La meva missió, si es pot dir que en tinc una, és molt senzilla: Espero que vosaltres, lectors, descobriu que bona part del que els llibres, els mitjans de comunicació i internet ens presenten com a veritats establertes, tant si són científiques com si no, de fet són qüestions obertes a revisions.

Queda molt de territori per explorar i tant de bo que Siri Hustvedt segueixi dedicant-hi esforços amb la saviesa que ha demostrat fins ara:

Tothom està d’acord que el consum continuat de menjar porqueria té efectes nocius. Què passa amb el consum diari d’estereotips mediàtics?

Si voleu començar a llegir La dona que mira els homes que miren a les dones, de Siri Hustvedt, cliqueu aquest link per donar un cop d’ull als primers capítols del llibre en pdf.

Moltes gràcies pel teu escrit, Mariona!! T’esperem aviat al Nosaltresllegim!!

Títol: La dona que mira els homes que miren a les dones
Autor: Siri Hustvedt
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: Llibres a l’Abast
Traducció: Ferran Ràfols Gesa
Pàgines: 416
ISBN: 978-84-297-7571-6
PVP: 21,50€

Share

L’amic retrobat, de Fred Uhlman

La Clara torna al Nosaltresllegim amb un llibre que no és alegre o jovial però que és d’aquells títols indispensables. Un llibre que no és nou -dels 60 del segle passat- però que no pot caducar. Aquí el teniu: L’amic retrobat, de Fred Uhlman.

 L’amic retrobat ens trasllada a l’Alemanya d’entreguerres del segle XX i ens explica l’amistat entre dos adolescents de Stuttgart que es coneixen a l’escola. Els protagonistes són Hans Schwarz, fill d’un metge jueu i Konradin von Hohenfels, membre d’una distingida família aristocràtica de Suàbia. Malauradament, els esdeveniments històrics convertiran aquesta amistat en quelcom impossible.

La novel·la transcorre en el moment en què el nazisme comença a guanyar força a Alemanya. Les condicions desfavorables del país com a resultes del Tractat de Versalles, sumeixen Alemanya en una greu crisi econòmica i social.

Abans de conèixer Konradin, en Hans no tenia amics. Buscava algú digne del seu ideal romàntic de l’amistat, “algú a qui admirés i per qui estigués disposat a morir”. I aquest ideal es materialitza en Konradin von Hohenfels. Tots dos viuran al marge de la situació política del país fins que aquesta esdevé completament insostenible. De fet, cada vegada costa més d’ignorar-la, en Hans la palpa de ben a prop, fins i tot per part de la família del seu amic de l’ànima.

A través del relat de Hans Schwarz ens traslladem a una època en què la població alemanya no era conscient ni es podia arribar a imaginar el perill potencial que suposava Hitler i el nazisme. En aquest sentit, el pare de Hans titlla el nazisme de malaltia passatgera dins d’un cosa sa.

Jo conec la meva Alemanya. Això és una malaltia temporal, una cosa així com el xarampió, que quedarà enrere tan bon punt millori la situació econòmica.

És impensable que el país per qui el pare de Hans ha lluitat a la Primera Guerra Mundial (i per qui ho tornaria a fer) els farà culpables de la situació que viu Alemanya aleshores… Tant en Hans com la seva família se senten, en primer lloc suabis, després alemanys i després jueus. Aquell és el seu país, casa seva, i, tal i com ens explica Hans, “el fet de ser jueu no era més significatiu que el fet de néixer amb el cabell negre i no roig”. Sense anar més lluny, el pare de Hans odia el sionisme i Palestina els sembla un indret tan llunyà i desvinculat de les seves vides com qualsevol altre. Davant l’escalada de tensió i l’augment de manifestacions antisemites, la família del noi jueu decideix enviar-lo als Estats Units a estudiar.

L’últim capítol ens retorna al present quan, trenta anys després, els amics es “retroben” en un desenllaç sorprenent.

La novel·la ens situa en el punt de vista de Hans. Coneixerem de ben a prop els seus desitjos, motivacions, valors, pors, il·lusions… i a través d’ell descobrirem en Konradin i la resta de personatges que conformen el seu món.

L’autor fa referències a la cultura de l’època i al ser i sentir del poble alemany: el caràcter nacionalista i orgullós, l’admiració envers el llinatges nobles… A mesura que avancem en la lectura el cor se’ns va encongint. No pel que s’explica, sinó per allò que queda implícit. Es tracta d’un relat de recels, d’odis i de desolació d’aquells que confiaven cegament en el seu país. És el testimoni d’una època convulsa, on aquell món que semblava tan profundament segur i que havia de durar sempre es va esfondrant de mica en mica.

L’amic retrobat és una mirada a les petites històries de sofriment individual que degueren poblar l’Europa de l’època. L’èxit de la novel·la recau en el seu punt de vista intimista, el to proper i quotidià, que té la mateixa capacitat de commoure a dia d’avui que quan es va publicar per primera vegada, a la dècada dels 60 del segle passat.

Sense dubte, una novel·la brillant.

Moltes gràcies per la teva ressenya, Clara!! T’esperem aviat al Nosaltres!

Aquí teniu un enllaç per poder començar a llegir els primers capítols en pdf d’aquest amic retrobat de Fred Uhlman.

Títol: L’amic retrobat
Autor: Fred Uhlman
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Traductor: Dolors Udina Abelló
Pàgines: 144
ISBN: 978-84-664-2275-8
Preu: 16€

Share

Pedrera, Sagrada Família i Montserrat, escenaris d’Origen, de Dan Brown

Columna Edicions ha anunciat que la pròxima novel·la de Dan Brown, titulada Origen, tindrà com a escenari llocs com La Pedrera, la Sagrada Família i Montserrat, i que es publicarà el 5 d’octubre.

 L’autor d”El Codi da Vinci’ ha anat canviant de localització a cada llibre protagonitzat pel professor d’iconografia i simbologia de Harvard Robert Langdon: París, Roma, Washington, Florència,… i ara situarà el seu nou llibre a Barcelona, Bilbao, Madrid i Sevilla. I quan passi per Barcelona, visitarà La Pedrera, Montserrat i La Sagrada Família!

Aquí teniu el booktràiler que tenim!!

I aquí teniu la informació que hem trobat a la fitxa del llibre a Columna Edicions:

En Robert Langdon, professor de simbologia i iconografia religiosa de la Universitat de Harvard, va fins al museu Guggenheim de Bilbao on es farà un anunci transcendental que «canviarà per sempre com entenem la ciència». L’amfitrió de la vetllada és l’Edmond Kirsch, un jove multimilionari convertit en figura de renom mundial arran dels seus visionaris invents tecnològics i prediccions arriscades. En Kirsch, un dels alumnes més brillants que va tenir en Langdon, es disposa a revelar un descobriment extraordinari que donarà resposta a les dues preguntes que han obssesionat la humanitat des del principi dels temps.

D’on venim? A on anem?

Durant la presentació, perfectament orquestrada per l’Edmond Kirsch i la directora del museu, l’Ambra Vidal, es desencadena un caos davant la mirada atònita dels nombrosos convidats i els milions d’espectadors de tot el món. Davant la imminent  amenaça que la troballa es perdi per sempre, en Langdon i l’Ambra han de fugir desesperadament a Barcelona i començar una carrera  contrarellotge per localitzar la críptica contrasenya que els donarà accés al revolucionari secret d’en Kirsch.

Perseguits per un enemic turmentat i perillós, el poder del qual sembla provenir directament del mateix Palau Reial de Madrid, en Langdon i l’Ambra descobriran els episodis més obscurs de la història i l’extremisme religiós. Seguint un rastre de pistes format per obres d’art modern i símbols enigmàtics, disposaran de poques hores per intentar desvelar la investigació d’en Kirsch i la seva colpidora revelació sobre l’origen i el destí de la Humanitat.

La història d’Origen es desenvolupa íntegrament a Espanya, on Robert Langdon recorrerà Bilbao, Madrid i Sevilla, a més de Barcelona. Amb l’autor d’ El codi Da Vinci, els lectors visitaran llocs tan emblemàtics com el Museu Guggenheim Bilbao, el Palau Reial de Madrid, la Casa Milà (la Pedrera), la Sagrada Família, el monestir de Montserrat o la catedral de Sevilla.

Com ja va passar amb París a El codi Da Vinci, amb Roma a Àngels i dimonis o amb Florència a Inferno, els escenaris de les novel·les de Dan Brown sempre han estat un element clau en les seves trames.

Què, Nosaltres? Teniu tantes ganes com Nosaltres de llegir-lo? Volem saber-ho tot d’aquest Origen!!

El llibre, a les llibreries, el 5 d’octubre de 2017. Aquí teniu més informació.

Esperem poder-vos-en explicar algunes coses més, abans!!

Share

Sobre la tirania, de Timothy Snyder

Tinc un amic molt fan dels còmics i les pelis de Batman a qui no li va agradar gaire la tercera adaptació que va fer Christopher Nolan de la figura del caballer més fosc de la Literatura contemporània. I no perquè després del Joker de Heath Ledger, el que feia de Bane -aquell tio de la màscara, el dolent- semblés un nebot calb de Hulk Hogan amb els problemes de respiració de Darth Vader.

No li va agradar la pel·lícula, especialment, perquè en veure algunes de les imatges dels dolents ocupant Gotham City hi va veure mala fe: ell hi veia recreacions del moviment d’Occupy Wall Street, un moviment que havia intentat canviar les coses.

Ara us explicaré què té a veure Batman amb Snyder, no patiu.

D’ençà d’aquell Ocuppy Wall de 2011 i aquella peli de 2012, a Estats Units i al món les coses han canviat però alguns diran que no tant. I es tracta d’això. Han canviat d’una manera diferent: Trump president, Le Pen en una segona volta, Brexit a la cantonada, ultradreta aflorant misteriosament per tot arreu, casos de corrupció encara més a tot arreu, atemptats terroristes a països que fins ara no havien patit aquests atacs… i una lleugera baixada de braços de la població indignada, bàsicament perquè ara està treballant a les institucions després de ser escollits per representar els indignats.

I els anomenàvem indignats perquè Stéphane Hessel va escriure un llibre que ens els definia: Indigneu-vos. Després ens va demanar compromís. Ara estem en el temps del No aconseguireu el meu odi, d’Antoine Leiris. Però també en el temps de Sobre la tirania, de Timothy Snyder.

Els llibres de Hessel eren valents i apel·ladors. El de Leiris era desafiant i encoratjador. El de Timothy Snyder és conscienciador i educador, però també apel·la a la valentia i el coratge dels ciutadans. Es tracta d’avisar, d’aprendre del passat, de fer veure que la tirania no surt del no res. Té processos, té motius, té vies de triomf i té respostes dels ciutadans que la porten al fracàs.

Quan Snyder, un dels intel·lectuals més reconeguts dels Estats Units es decideix a escriure Sobre la tirania està sentint el mateix que Leiris després del Bataclan. Després de la sacsejada, primer cal veure per què ha passat el que ha passat i, després, arreglar-ho enlloc de doldre’s de la trompada i prou. És una invitació a seguir caminant tenint en compte els sotracs que la història ens ha ensenyat que podem trobar en el nostre camí.

Aquest llibre, que en principi està escrit per a un públic nord-americà (per les referències intel·lectuals que fa a la constitució dels Estats Units, per com es refereix al “Nosaltres” quan parla de la primera persona del plural) és interessantíssim, d’entrada, per entendre millor uns Estats Units que no havien estat mai tan dividits; i després, perquè tot el que pot passar a l’altra banda de l’Atlàntic, pot passar aquí.

Aquestes 20 lliçons que hem d’aprendre del segle XX de què parla el subtítol són les 20 idees que Snyder, un intel·lectual indignat i preocupat per una Amèrica dividida, exposa per superar el fracàs que suposa que un individu com Trump sigui president. Els referents van des de la Grècia Clàssica i passen pels pares fundadors, l’Alemanya de Hitler, Txecoslovàquia o la Rússia actual, un país on les últimes eleccions lliures de veritat van ser fa més de 25 anys.

Sobten algunes de les lliçons que hem d’aprendre del segle XX que proposa Snyder, com ara Aprèn de la gent d’altres països i que acaben tenint un regust de “tingues el passaport en regla, no sigui que hàgim de fugir d’aquí perquè el món es torça”. I quan arqueges les celles, Snyder et respon a continuació: la Història ens demostra que no és una bajanada. Ni tenir el passaport en regla, ni tenir net l’ordinador de qualsevol cosa que et pugui suposar un compromís, ni llegir llibres per tal de tenir una veu i una opinió pròpia.

Així doncs -i tenint en compte el format del llibre, també-, aquest Sobre la tirania. 20 lliçons que hem d’aprendre del segle XX de Timothy Snyder és, com els de Hessel o el de Leiris, un llibre de consulta (i el preu hi ajuda!). Un llibre escrit per un savi que es dirigeix a tothom. Un llibre que cal llegir per no caure en errors que ja s’han comès o permès, sigui per desconeixença o per inacció.

Hi ha qui diu que després de mesos i mesos d’administració Trump, l’única manera de seguir l’actualitat als Estats Units és a través dels humoristes i Buenafuentes nordamericans perquè l’actual POTUS és tan… absurd?, que l’única manera de poder seguir el dia a dia és fent-ne mofa i befa.

I sobre aquest últim fet, i sobre el Batman… recordeu el discurs inaugural de Donald Trump com a president? Compartia paraules -una rera l’altra- amb Bane, el dolent del tercer Batman de Nolan. I la pregunta és: per riure o per plorar?

Potser el que cal és -després de riure o plorar- estar alerta i saber què podem aprendre sobre la tirania gràcies a la Història i Timothy Snyder.

Títol: Sobre la tirania.
Autor: Timothy D. Snyder
Editorial: Ediciones Destino
Col·lecció: L’ANCORA
Traductor: Núria Parés Sellarés
Pàgines: 128
ISBN: 978-84-9710-268-1
Preu: 19,50€

Share

Menteix-me, et creuré, d’Anne-Laure Bondoux i Jean-Claude Mourlevat

La Clara torna després de molt de temps de no passar pel Nosaltres amb Menteix-me, et creuré, d’Anne-Laure Bondoux i Jean-Claude Mourlevat. Ens dit que li ha agradat molt! Aquí teniu el seu escrit:

Menteix-me, et creuré narra la història d’un escriptor d’èxit, en Pierre-Marie Sotto en plena crisi creativa i d’una dona “Gran. Morena. Grassa”, l’Adeline Parmelan.

Tot comença quan l’Adeline envia un sobre al Pierre-Marie que sembla contenir un manuscrit que l’escriptor no té cap intenció de llegir. En Pierre-Marie, sense obrir-lo, envia cortesament un correu electrònic a l’Adeline demanant-li l’adreça postal per retornar-l’hi. Aquest serà el punt de partida d’una llarga correspondència, intensa i divertida entre dues persones que aparentment no tenien res a dir-se.

De seguida que vaig acabar de llegir-la, em vaig preguntar: qui ha escrit aquesta novel·la tan original? Em va cridar l’atenció que tingués una autoria compartida, Anne Laure Bondoux i Jean-Claude Mourlevat. Tots dos tenen un llarg recorregut com a autors d’obres per a infants i joves.

Menteix-me, et creuré, però, és una novel·la ben diferent als seus treballs anteriors, ja que va sorgir com un joc entre escriptors. En Jean-Claude Mourlevat passava justament per un període de sequera creativa i va enviar el primer correu electrònic a la seva amiga i també escriptora, l’Anne-Laure Bondoux. Aquest intercanvi va anar creixent i va acabar convertint-se en una novel·la de gran èxit al seu país.

Mourlevat i Bondoux van gaudir molt del procés. De fet, aquesta sensació impregna les pàgines del llibre i arriba al lector. Potser aquesta és una de les claus del seu èxit. Al mateix temps, la improvisació constant amb què la van crear té com a resultat una aposta fresca i espontània.

Amb aquesta obra escrita a quatre mans, tenim el privilegi de seguir el fil d’una amistat excepcional, carregada de confidències. Una història que parla de la família, les amistats, l’amor, la traïció o l’esperança.

L’intercanvi de correus electrònics ens descobreix un grapat de motius per trobar la vida bonica, i ens apropa a experiències vitals de reconstrucció, de complicitat o de pèrdua. Llegim i n’apreciem els silencis, els parèntesi i fins i tot els punts suspensius…

El to distès del principi dona pas a notes més greus, quan descobrim què hi ha dins del sobre que l’Adeline havia enviat a en Pierre-Marie. El desenllaç de la novel·la us captivarà fins la darrera pàgina. Menteix-me, et creuré és com la vida: fumuda a vegades, sorprenent, bonica, divertida, inesperada… en definitiva, tot una descoberta! No us la perdeu, és brillant!

Aquí teniu l’enllaç per començar a llegir aquesta novel·la que tant ha agradat a la Clara. Esperem que gaudiu d’aquest Menteix-me, et creuré.

Un secret? Si la Clara ha trigat a tornar és perquè estava ocupada amb una persona molt petitona i ens n’alegrem moltíssim per ella! T’esperem més sovint al Nosaltres, Clara!

Títol: Menteix-me, et creuré
Autor: Anne-Laure Bondoux i Jean-Claude Mourlevat
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Traductor: Núria Parés Sellarés
Pàgines: 304
ISBN: 978-84-664-2261-1
Preu: 19,50€

Share

La gran regressió. Un debat sobre el repte de reconduir la democràcia, de Diversos autors

La Núria Tatger se’ns estrena al Nosaltresllegim amb un llibre per valents! No tothom està interessat o és capaç de llegir llibres d’assaig com La gran regressió. Un debat sobre el repte de reconduir la democràcia. Encara que siguin llibres que expliquen coses menys feixugues del que creiem i que en qualsevol cas són molt i molt interessants! Coses que ens fan entendre millor el món on vivim. Aquí teniu l’escrit de la Núria:

Aquest llibre ens presenta, en 17 capítols escrits per diferents personalitats del món acadèmic i de la investigació -Zygmunt Bauman, Slavoj Zizek, Marina Garcés, Nancy Fraser, Santiago Alba Rico,…-, una sèrie d’arguments, d’explicacions, que intenten donar resposta a les preguntes que tants i tantes ens plantegem: com hem pogut arribar fins aquí? Com s’explica que Trump hagi guanyat les eleccions als EUA? Com pot ser que el PP, quan és provat que ha saquejat les arques públiques, continuï guanyant les eleccions i aferrat al poder? Què explica el creixement desmesurat de l’extrema dreta? On quedem com a humanitat, veient el tracte que dispensem als immigrants que fugen per salvar la vida?

Aquest llibre ens proporciona, des de diferents enfocaments i paradigmes, arguments i conceptes que ens poden ajudar a entendre com tot això ha arribat a passar.

El títol, La Gran Regressió, és d’allò més adequat. Al llegir-lo evoca aquesta sensació de procés, que si bé molts n’ubicarien l’inici a la crisi financera global del 2008, cal anar a buscar molt abans. I sense cap mena de pal·liatius, aquest llibre va documentant aquest retrocés que vivim, amb conseqüències també molt més bastes de les que encara avui podem sospitar.

Des de l’anàlisi dels perills de les eleccions, que si bé abans sustentaven la democràcia, ara la posen en perill, fins a la consideració de l’individu modern en termes de rendiment econòmic, on els perdedors en són culpabilitzats i castigats.

Des de la pèrdua d’identitat de l’esquerra tradicional fins a la necessitat de canviar i adoptar un nou paradigma per a poder explicar el nou context i reconduir-lo, el que passa avui dia no es un pas enrere fàcilment recuperable; és un canvi de les regles del joc que desmantellen el món tal i com l’entenem ara.

I cal estar documentat per a poder oposar-hi alguna resistència.

Què millor per documentar-se sobre aquest present -a vegades massa fosc- que un llibre amb les ments més brillants del nostre temps? Gràcies pel teu escrit sobre La gran regressió, Núria!! Ens tornem a trobar al Nosaltres aviat!!

Aquí podeu començar a llegir aquest conjunt d’articles (de fet, hi trobareu complet el primer article de Santiago Alba Rico!) que publica Empúries anomenat La gran regressió.

Títol: La gran regressió. Un debat sobre el repte de reconduir la democràcia
Autor: Diversos autors
Editorial: Empúries
Col·lecció: BIBLIOTECA UNIVERSAL EMPURIES
Traductor: Diversos autors
Pàgines: 296
ISBN: 978-84-17016-07-4
Preu: 19,90€

Share

El llibre dels miralls, d’E.O. Chirovici

La Carme va debutar al Nosaltresllegim, ja fa un temps, amb un supervendes de novel·la negra d’una tal Dolores Redondo. Us sona? Com que ens va semblar que El llibre dels miralls de E.O. Chirovici li podria interessar, no vam dubtar ni un minut en passar-li el llibre perquè ens l’expliqués a tots Nosaltres. Aquí teniu el seu escrit!

El llibre dels miralls de E.O. Chirovici és un d’aquests llibres que misteriosament es llegeix en 4 dies. Atrapa! És molt i molt distret!

Però anem per feina: a finals de la dècada dels 80, a la Universitat de Princeton, assassinen de forma molt i molt bèstia a un professor de psicologia, el professor Joseph Wieder. No és fins 25 anys després de tancar el cas sense resoldre’l, que un policia retirat, a instàncies d’un agent literari, en Peter Katz, el reobre.

¿El detonant? L’inici de la novel·la: en Katz rep un misteriós manuscrit parlant de l’assassinat.

El mort, com us he explicat, és el professor de psicologia Wieder i els sospitosos són dos dels seus alumnes -la Laura Baines i en Richard Flynn- i el tercer és en Derek, l’estrany i amnèsic ajudant del professor. Ai, la memòria!!

Al llarg de la novel·la anem descobrint què va anar passant, i sobretot, el que els tres testimonis ens diuen que va passar. A més, a mesura que avancem en El llibre dels miralls també anem descobrint que la Laura i en Richard tenien una relació… com a mínim confusa. Cadascun d’ells l’explica d’una manera diferent i això també ens farà avançar més en la història i la resolució del llibre.

La qüestió és que 25 anys… són molts anys!, i a vegades la memòria ens juga males passades. O som nosaltres qui ens enganyem a nosaltres mateixos?

La narració que construeix Chirovici és talment un joc de miralls perquè quan seguim el relat dels sospitosos anem veient una realitat cada cop diferent i que et fa seguir llegint per esbrinar qui va ser realment el culpable de la violenta mort del professor Wieder.

Aquest llibre és ideal per a fans de novel·les i thrillers psicològics. Un assassinat sense resoldre, tres possibles assassins -tots ells amb diferents motius- i cap d’ells explicant les situacions de la mateixa manera. I a sobre, atrapa! Què més voleu?

Aquí podeu començar a llegir els primers capítols en pdf i viure el joc de miralls on ens fa entrar el Sr. Chirovici!

Moltes gràcies pel teu escrit, Carme!! Ens llegim aviat!!

Títol: El llibre dels miralls
Autor: E.O. Chirovici
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El Balancí
Traducció: Albert Torrescasana Flotats
Pàgines: 320
ISBN: 978-84-297-7585-3
PVP: 18,90€

Share

Un cau d’escurçons, d’Andrea Camilleri

Ja ha arribat l’estiu per a tots Nosaltres!! I no ho dic, només, per les altes temperatures, sinó perquè ja tenim aquí un llibre propi de l’estiu, per seure a l’ombra, bevent alguna cosa fresqueta i llegint agradablement.

Sí ja tenim aquí Un cau d’escurçons, el nou Camilleri. Un nou cas del comissari Montalbano i tot el seu món sicilià (Vigata, Montelusa,…) i tot el seu univers: Lívia, els seus col·laboradors, el rigorós Fazio, l’Augello -sempre a punt per fer alguna francesilla-, el malhumorat doctor Pasquano i l’inefable Catarella, amb el seu particular llenguatge. I sobre això… Pau Vidal! Quina gràcia que tens i que bé que t’ho passes “creant” cataral·lès!

Naturalment és un nou cas amb un mort i amb girs i canvis de sospitosos… i no puc dir res més -això no es fa amb les novel·les negres!-. Però mostrant-nos, un cop més, l’agudesa de Camilleri per inventar i retratar la condició humana.

En una nota final, l’autor ens adverteix que aquesta novel·la estava escrita l’any 2008, però que va ajornar la publicació per proximitat temàtica amb una altra novel·la seva. Això vol dir que la va escriure quan “només” tenia 83 anys. Però, mare meva! quina vitalitat creativa!

La novel·la es llegeix de forma ràpida. Té tants diàlegs, tan picats i tan divertits, en alguns casos (per exemple, amb el Dr. Pasquano), que ens recorda que Camilleri no solament és un novel·lista, sinó un guionista i director teatral. Llegeixes i ja veus com de bé resultaria aquesta història portada a la pantalla o formant part de la sèrie mítica que va fer la RAI amb altres novel·les seves.

Un nou llibre pels incondicionals d’Andrea Camilleri i el seu comissari i una oportunitat per a descobrir-los i convertir-se en membre del club de fans. Com Nosaltres!

Aquí podeu començar a llegir els primers capítols en pdf.

Títol: Un cau d’escurçons
Autor: Andrea Camilleri
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El Balancí
Traducció: Pau Vidal Gavilan
Pàgines: 256
ISBN: 978-84-297-7586-0
PVP: 16€

Share

La Babi i jo, de Federico Moccia

En Federico Moccia és el responsable que molts de Nosaltres ens hàgim topat en algun moment o altre, en alguna ciutat, amb uns candaus penjats en un pont. Fins i tot és el responsable de que en Màrius Serra, en el seu Res no és perfecte a Hawaii tingués un personatge que obsessionat en treure candaus d’estructures de ferro. En qualsevol cas, i candaus a part, havia passat massa temps entre les dues primeres entregues de la serie de llibres que unien una de les parelles romàntiques més importants de les últimes dues dècades: la Babi i en Step. Teníem ganes de Moccia!

Els protagonistes, la parella principal dels llibres A tres metres sobre el cel i Tinc ganes de tu, i que enguany han resolt el seu destí en un supervendes anomenat Tres vegades tu que us vam recomanar per Sant Jordi, treuen de nou el nas a les llibreries amb un relat inèdit de l’escriptor italià.

Aquest La Babi i jo és pur Federico Moccia. És veure aquesta parella única des d’un forat del pany. Concretament, des del cor ferit del Step, tot recordant la Babi i què era ser “la Babi i jo”. Ella és la noia, la dona que el fa “ser menys”. La dona que el fa ser menys animalot, que el fa ser menys mascle, que el fa ser menys segur de sí mateix, que el fa sentir menys incòmode davant de gent d’una classe diferent, que el fa sentir menys destrossat per una família que no funciona, i que, en el moment en què el llegim, encara compta amb el seu inseparable Pollo.

Situat abans d’un fet -molt- desgraciat del primer episodi de la sèrie, Moccia explora el món més íntim, el dia a dia romàntic, les escapades a la platja i a sopar, els moments més tendres i sensuals d’aquesta parella que ja forma part de l’estrellat del gènere de la novel·la romàntica.

A La Babi i jo, Federico Moccia juga amb Nosaltres fent-nos saber que d’aquella història ens en pot explicar mil històries més i que Nosaltres, inexorablement, en voldrem més. Ell, en voldrà donar-nos-en més?

Si no n’heu llegit res, comenceu pel començament i deixeu-vos de pelis. Federico Moccia només es pot llegir i viure’l d’una manera: romànticament entre pàgines de llibre. I La Babi i jo és un relat inèdit. És a dir, un regal.

Si voleu començar a llegir les primeres pàgines d’aquest La Babi i jo de Federico Moccia, seguiu aquest enllaç i gaudiu de la lectura.

Títol: La Babi i jo
Autor: Federico Moccia
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Traductor: Jordi Boixadós Bisbal
Pàgines: 112
ISBN: 978-84-664-2270-3
Preu: 9,95€

Share

De què parlo quan parlo d’escriure, de Haruki Murakami

Pel que he pogut anar observant entre amistats i crítica, Haruki Murakami és un d’aquells escriptors en què els seus seguidors i detractors es mouen en els extrems. O l’estimen incondicionalment o en reneguen del tot. I, per tant, n’hi ha que any rere any maleeixen els ossos del jurat que decideix el Nobel de Literatura i molts que se n’alegren que el japonès no passi un cop més de les posicions de finalista.

A mi em passa una cosa estranya amb els seus escrits. No aconsegueixo passar de les 30 primeres pàgines quan intento llegir la seva literatura més habitual (Tòquio Blues, entre d’altres) però m’agrada, i força, quan es dedica a parlar de la vida, com és el cas d’aquest De què parlo quan parlo d’escriure.

M’agrada el Murakami que parla d’ell mateix, de com pensa, del que pensa, de com s’enfronta a la carretera quan prepara una marató o de com és el procés que segueix quan es decideix a escriure una nova història.

Aquest Murakami íntim, que mira dins d’ell mateix, que toca de peus a terra em resulta fins i tot inspirador. Ja ho va ser quan explicava les diferents sensacions que tenia durant els quaranta-dos quilòmetres i cent-noranta-cinc metres de la reina de les curses -per culpa d’ell em vaig aficionar a córrer, i per culpa d’ell llegeixo sovint llibres que parlen de córrer-, però és que ara ho ha tornat a aconseguir parlant de com va començar a escriure, de què el va portar a pensar que seria millor persona escrivint que portant un bar a Tòquio, o de com s’enfronta a la temuda pàgina en blanc a la que tot escriptor tard o d’hora s’ha d’acabar enfrontant.

De què parlo quan parlo d’escriure resulta ser -sense voler-ho- un manual per a l’escriptor, però alerta! És un manual personal, basat en la seva pròpia experiència, en tot allò que a ell li ha funcionat fins ara.

Qualsevol és lliure de seguir la mateixa forma de fer i enfrontar-se al paper, però cal tenir present que cadascú viu, pensa i respon als estímuls que ens ofereix la vida de maneres diferents i personals. Per posar un exemple, per a l’escriptor, l’equilibri entre la part espiritual i física és fonamental. D’aquí el fet que busqui, en la forma que sigui, estones per a fer esport:

La força física i espiritual són com les dues rodes d’un carro. És quan totes dues estan ben equilibrades i funcionen bé que et condueixen en la direcció adequada i aprofiten la força motriu de la manera més efectiva.

I és que, de la mateixa manera que amb De què parlo quan parlo de córrer, les seves reflexions també són vàlides per a qualsevol persona que algun cop hagi pensat a dedicar-se a alguna activitat en la que cregui que pot sobresortir d’alguna manera.

Aquí teniu els primers capítols en pdf per començar a llegir de què parla en Haruki Murakami quan parla d’escriure.

Títol: De què parlo quan parlo d’escriure
Autor: Haruki Murakami
Editorial: Empúries
Col·lecció: EMPURIES NARRATIVA
Traductor: Jordi Mas
Pàgines: 320
ISBN: 978-84-17016-00-5
Preu: 19,90€

Share