Arxiu d'etiquetes: Jaume Cabré

42è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes

Jaume Cabré es trobarà amb els lectors del ‘Jo confesso’ al Monestir de St. Pere de Burgal

@Ed_Proa @Grup62

Hola a tots, Nosaltres!

Teniu plans per aquest dissabte? Perquè nosaltres en tenim un d’aquells que val molt la pena! Si aquest cap de setmana us ve de gust una jornada literària en un marc incomparable, us recomanem que feu via cap al Monestir de St. Pere de Burgal, prop de La Guingueta d’Àneu, a l’Alt Pirineu, perquè us trobeu amb en Jaume Cabré per parlar del seu Jo confesso.

La novel·la, que farà un any que és a les vostres llibreries, ha estat una de les més celebrades i aclamades –i amb raó!- dels últims temps, confirmant que tenim entre nosaltres un autor a qui tots els premis literaris mundials haurien de tenir més en compte… fins i tot els que es donen, per dir algun lloc, a Suècia.

Però tornant a la qüestió que ens importa, si heu llegit el Jo confesso del Cabré, aquest dissabte 4 d’agost a les 19h, l’autor estarà comentant la seva novel·la amb els seus lectors al Monestir de St. Pere de Burgal. I per què aquí? En primer lloc, perquè és un dels escenaris del llibre, i sobretot perquè, segons el propi Cabré, la seva novel·la té com a germen aquest lloc tan especial: “tot va començar a Sant Pere del Burgal, un petit monestir de la Vall d’Àneu que vaig conèixer a conseqüència del temps que vaig passar als Pirineus fent Les veus del Pamano“.

El Premi Crexells, el premi de la Crítica Serra d’Or, el premi de Narrativa Maria Àngels Anglada… els qui sigueu àvids lectors encara teniu temps de llegir o acabar-vos aquest premi a la lectura que és el Jo confesso i parlar-ne amb el seu autor aquest dissabte.

Nosaltres, no us ho perdeu! Aquestes coses no passen cada dia!

Títol: Jo confesso
Autor: Jaume Cabré
Editorial: Proa
Col·lecció: A tot vent
Pàgines: 1.008
ISBN: 978-84-7588-253-6
Preu: 26,90€

Aquí, al Nosaltres, del Jo confesso n’ha parlat la Montserrat, la Lia, l’Alexandra, la Fita, en Lluís-Emili… Tots els qui han pogut!

Share

Jo confesso, Jaume Cabré

Títol: Jo confesso
Autor: Jaume Cabré
Editorial: Proa
Col·lecció: A tot vent
Pàgines: 1.008
ISBN: 978-84-7588-253-6
Preu: 26,90€

Després de llegir Les veus del Pamano em vaig enamorar de la literatura de Jaume Cabré. Posteriorment i precisament pel Nosaltresllegim vaig llegir Fra Junoy o l’agonia dels sons i per la meva germana, Senyoria.

És a dir, sóc parcial. M’agrada com escriu en Jaume Cabré. Em fascina, per ser exactes. Però Jo confesso directament m’ha al·lucinat. No només per l’ús de les paraules, de les reiteracions, de les imatges que dibuixa. Sobretot per la capacitat de crear vida amb les paraules. L’Adrià Ardèvol no és un personatge, és una persona. És una persona que amb qui podries creuar-te pel carrer i parlar-hi.

Com es lliguen l’Europa medieval, la Segona Guerra Mundial, la postguerra espanyola i el segle XX a Barcelona? A través del recorregut físic d’un violí extraordinari, el Vial, sí. Però no és només això. És un recorregut a través de la cobdícia, de l’amor, del desig de possessió, de la necessitat de l’aprenentage i del coneixement constant, de la passió per la bellesa, de la crueltat, de l’egoisme, de la misèria humana.

L’Adrià, la Sara, el Bernat, la Laura, el Vial. Les llengües, les antiguitats, la universitat, els dibuixos, les recerques, els concerts… Tot gira a l’entorn de coses que alimenten més l’ànima que l’estómac, però que mouen molts, molts i molts diners, i que, per tant, són molt preuades també per gent que no n’aprecia el valor estètic, sinó només el valor econòmic.

Feia anys i panys que no llegia un llibre tan extraordinari. Un dels llibres que recomanes amb la boca gran, satisfeta i somrient, i no per passar l’estona. No em sorprèn que sigui un dels autors amb més prestigi de la literatura catalana i dels més presents en les traduccions arreu del món.

Aquí teniu el primer capítol en pdf.

Share

Per acabar bé l’any, ‘Jo confesso’ del Cabré

Títol: Jo confesso
Autor: Jaume Cabré
Editorial: Proa
Col·lecció: A tot vent
Pàgines: 1.008
ISBN: 978-84-7588-253-6
Preu: 26,90€

La Fita ens ha fet una fantàstica ressenya del que podem dir amb tota seguretat que és el llibre català de l’any. Ara ja no seran només els fanàtics qui demanaran el Nobel de Literatura per Cabré. Serà qui tingui una mica de gust i de senderi, i llegeixi aquest gran llibre. L’opera magna de Cabré. I parlant d’òpera…

Richard Wagner és el creador en les seves òperes del leitmotiv. Es tracta, a grans trets, d’un fragment musical, unes mateixes notes que s’identifiquen amb un personatge (Isolda, Wotan,…) amb un objecte material (l’espasa, l’or del Rin,…), un sentiment (l’amor de Senta) o una situació (la mort d’Isolda,…). Aquestes notes poden ser tocades de maneres diferents, poden sentir-se en primer pla o soterrades entremig d’altres melodies, però qui les escolta les reconeix i el remeten a aspectes concrets de l’argument que aquestes notes representen. És el que m’ha vingut al cap, entre d’altres idees, a l’hora de parlar del llibre Jo confesso.

La nova novel·la de Jaume Cabré és una obra magna, gran, no solament per les quasi 1.000 pàgines sinó perquè és una història completa, complexa i on, com a les òperes de Wagner, van sorgint una i una altra vegada temes, personatges i històries anteriors lligades entre sí, ja sigui per les peripècies d’un violí, el bé, el mal, la violència, l’amor… per la vida en definitiva.

He dit que era una història, la de l’Adrià Ardèvol, però com les nines russes (és l’altra imatge en la qual he pensat llegint-lo) dins hi ha d’altres històries: la de l’amic Bernat, l’estimada Sara, el pare, la mare, la Lola Xica, la Laura,… els personatges d’altres èpoques. La del Storioni (violí), l’Àguila Negra i el Xèrif Carson (quina troballa!),… Només cal mirar les pàgines 1.001 a 1.005 per veure la llista dels Dramatis Personae. Històries totes on LA INFELICITAT és un tret comú, siguin les circumstàncies que siguin, que de vegades són dramàtiques o simplement brutals.

– Ets feliç?
En Bernat arrencà amb la sonata… vaig tornar a la càrrega:
– Ei.
– Què.
– Que si ets feliç.
– No. I tu?
– Tampoc

pàg. 638

Aquests personatges es troben en diferents coordenades de temps i espai reals, de la nostra història europea i de la cultura. La cultura. Un altre leitmotiv de l’obra. En majúscules, CULTURA. Quin gust llegir un escriptor culte! En aquests temps en els quals presumir d’incultura i de vulgaritat és tan fashion, jo he gaudit del plaer de llegir una persona culta, que amb tota naturalitat es mou en ella, ja sigui parlant de filosofia, llengües, religió, història, pintura,… i sobretot la música, que va sonant per sota la novel·la.

Una construcció complexa com és aquesta novel·la no es mantindria dreta si no estigués ben escrita, que ho està. Cal familiaritzar-se amb els salts cronològics, els canvis de personatges o d’escenaris i veure què signifiquen els canvis de lletra o els fragments que es colen enmig d’un diàleg. Són els recursos formals que en Cabré fa servir per a portar-nos per les històries. Algunes m’han deixat trasbalsada. He trobat magnífica la part de la infantesa de l’Adrià. Me l’he imaginada tan bé! També m’han interessat molt algunes reflexions que de tant en tant deixa anar l’autor:

– Un cop s’ha tastat la bellesa artística, la vida canvia. Un cop has sentit cantar el cor Monteverdi, la vida et canvia. Un cop has vist Vermeer de prop, la vida et canvia; un cop has llegit Proust, ja no ets el mateix. El que no sé és per què…

pàg. 630

Efectivament, un cop has llegit Jo confesso ja no ets la mateixa. Almenys a mi m’ha passat. I entre d’altres sentiments que he experimentat hi ha la de sentir-me orgullosa d’una literatura capaç de produir una novel·la com aquesta. Gràcies, Jaume Cabré.

Llegiu-la. Val la pena!

Aquí teniu el primer capítol en pdf.

<a href=”http://www.nosaltresllegim.cat/wp-content/uploads/2011/09/jo-confesso1.jpg”><img class=”alignright size-medium wp-image-8357″ title=”jo-confesso” src=”http://www.nosaltresllegim.cat/wp-content/uploads/2011/09/jo-confesso1-201×300.jpg” alt=”” width=”121″ height=”180″ /></a>Títol: <a title=”Fitxa del llibre a Proa” href=”http://www.proa.cat/ca/llibre/jo-confesso_14643.html”>Jo confesso</a>
Autor: <a title=”Fitxa de l’autor a Proa” href=”http://www.proa.cat/ca/autor/jaume-cabre-i-fabre_3866.html”>Jaume Cabré</a>
Editorial: Proa
Col·lecció: A tot vent
Pàgines: 1.008
ISBN: 978-84-7588-253-6
Preu: 26,90€

Share

Jo confesso, un gran regal de Nadal

Títol: Jo confesso
Autor: Jaume Cabré
Editorial: Proa
Col·lecció: A tot vent
Pàgines: 1.008
ISBN: 978-84-7588-253-6
Preu: 26,90€

Doncs sí Montse, sí. Jo que sóc tan poc donada a les confessions, en aquest cas faré una excepció.

He de confessar que el Jaume Cabré ha escrit un llibre capaç de sorprendre, d’emocionar, que té la capacitat de mantenir-te en suspens fins al final, que té una màgia insòlita, que té tantes, tantes coses, tantíssimes coses precioses que és impossible dir-les una per una perquè, en fi, és impossible.

La història de l’Adrià Ardèvol, un nen que creix dins l’entorn d’una família benestant de l’Eixample, no es pot dir que sigui un camí de roses.

L’Adrià, ja de ben petit, és un nano que apunta maneres.

A la tendra edat d’onze anys ja parla i escriu 10 idiomes i toca el violí d’una manera que ja els agradaria a molts. Però al seu pare, el Fèlix Ardèvol, tot li sembla poc. Per ell és natural que el seu fill visqui per estudiar, aprendre, adquirir coneixements com un avar, (tal i com va fer ell en la seva infantesa) i que es deixi estar de tonteries com ara jugar, relacionar-se amb altres nens, anar de vacances… En fi.

A tot això, la mare calla, escolta i procura mirar a una altra banda i, a ser possible, fer-se fonedissa. Amb el Fèlix no se sap mai…

Els únics companys de jocs que té l’Adrià són dos ninotets que conserva des de ben petit: el xèrif Carsson i l’Àguila Negra. Amb ells parla, comparteix secrets, i van junts a espiar racons prohibits de la casa com ara el sagrat despatx del Fèlix Ardèvol on està prohibidíssim entrar-hi.

Quan es fa una mica més gran, en Fèlix té la gran sort de conèixer el Bernat Plensa. És l’únic amic que té l’Adrià durant tota la seva vida. També és un nen una mica especial, però és un amic fora de sèrie fins al final!!!

Tan o més important que els personatges que desfilen per la novel·la és el violí que el Fèlix Ardèvol té al seu despatx com un dels seus trofeus més valuosos. De tant en tant, crida l’Adrià, li ensenya amb orgull la seva joia, li fa mirar amb deteniment les inscripcions que té gravades a l’interior, i quan l’Adrià amb veu tremolosa li pregunta “Papa, que puc tocar-lo?” la resposta és un NO com una catedral que ressona per tota aquella casa.

Que aquest violí té secrets terribles amagats és una cosa que va descobrint-se a mida que la lectura va avançant, o retrocedint, o estancant-se, o bé fent el que vol l’autor, que al llarg de tot el volum fa malabarismes amb els temps i els personatges amb una destresa mai vista i que, amb la boca oberta, quan arribes al final et fa exclamar… Caram! Déu ni do!!!

Descobrirem el passat, que torna lenta i inexorablement i es fa l’amo de la vida del present. Descobrirem coses que mai no haurien d’haver-se fet públiques. Però al final… tot se sap.

No deixeu que passi ni un dia més. Llegiu i regaleu el Jaume Cabré perquè, avui en dia, penso que és una de les poques inversions segures que es poden fer.

Una joia. Preciós. Genial!!!

Aquí teniu el primer capítol en pdf.

Share

Les veus del Pamano, de Jaume Cabré

Títol: Les veus del Pamano
Autor: Jaume Cabré
Editorial: Proa
Col·lecció: A tot vent
Pàgines: 704
ISBN: 978-84-8437-473-2
PVP: 27,40€

En Jaume Cabré és un autor en estat de gràcia. I no només ho dic per Jo confesso; Les veus del Pamano ja va aconseguir deixar-me amb la boca oberta una bona estona, així que he pensat que en aquests dos dies podríem parlar d’aquestes dues obres. Si esteu pensant a fer un grandíssim regal de Nadal, penseu-hi, emboliqueu-los junts i us quedareu amb el personal! Bé, començarem per parlar de Les veus del Pamano

Aquest autor té una capacitat innata per tornar-se metge quan parla de malalties o del cos humà, de convertir-se en el mateix Beethoven quan parla de música, de semblar el Sant Pare quan parla de teologia, i li passa el mateix si parla de matemàtiques, sastreria, o “nouvelle cuisine”, tant li fa. Parli del que parli, es torna mestre d’allò que diu.

Desconec si les seves fonts són així de bones i fiables, o la font d’on surt l’aigua clara i abundant que són els seus llibres és ell mateix. El que sí que cada cop tinc més clar és que aquest autor es mereixedor d’un Nobel com una casa.

Recordo que quan jo era petita hi havia uns xiclets “King Size” amb els quals es podien fer unes bombolles espectaculars.

Si dominaves bé la tècnica, aquestes bombolles les podies fer exteriors (que gairebé et tapaven la cara sencera) o bé interiors, és a dir, xuclant cap a dins, amb la qual cosa al petar feia un “PLOFF!!” molt característic que aconseguia fer emprenyar bastant qualsevol que hi hagués al costat.

L’escriptura del Jaume Cabré em fa pensar i em recorda molt la tècnica aquesta del xiclet. Fa anar les paraules, les frases,… els paràgrafs sencers allà on vol. Les estira, les arronsa, en fa una bola, torna a mastegar, a estovar, a fer una xuclada interior, per acabar fent “PLOFF!!” quan menys t’ho esperes.

Les veus del Pamano es un llibre que no deixa reposar la memòria de ningú, ni dels vius ni dels morts. L’amor que no pot ser, la venjança que mai, mai no s’acaba, els morts que es fan sentir des de la seva llunyania infinita,… i el Pamano, el riu que tot ho sent, que tot ho veu, que tot s’ho empassa, continua impertèrrit veient la desmesura de tothom.

Els maquis, els falangistes més radicals, l’opulència i la misèria més extrema es donen la mà a Torena, un poblet “idíl·lic” del Pallars Sobirà, on comença aquesta història fabulosa que no us podeu perdre.

Estic convençuda que us emocionarà. És impossible no caure rendits davant l’obra d’aquest magnífic autor.

Share

Jaume Cabré comenta “Jo confesso” amb els seus lectors

El dijous de la setmana passada, en Jaume Cabré va fer un acte a la Biblioteca Jaume Fuster de Barcelona amb els seus lectors.

El fet és que Nosaltres n’estàvem al cas però… no hi podíem anar! Solució? Vam contactar amb un dels nostres nous fitxatges perquè ens ho expliqués.

“Amb qui?”, preguntareu. Doncs amb un de nosaltres que ha llegit, ha gaudit i ha comentat aquest Jo confesso d’en Jaume Cabré pel Nosaltresllegim: en Lluís-Emili.

Aquí teniu l’escrit que ens ha enviat d’aquest acte:

El dijous 18, a les set del vespre, a la Biblioteca Jaume Fuster (a la plaça Lesseps de Barcelona) hi havia una cua molt llarga de gent esperant per entrar a la sala d’actes. Va caldre donar números de tanda.

No era per veure un gurú de l’Internet 2.0 ni un director de cinema. Era per participar en un col·loqui amb un novel·lista.

Insòlit.

I que escriu en català. Encara més insòlit. I positiu, uns dies en què de notícies positives no es pot dir que n’anem sobrats.

Era que Jaume Cabré es prestava a comentar amb les participants del club de lectura que havien treballat Jo confesso tot el que havien anant trobant en el decurs d’aquesta lectura. Tot això a l’escenari d’una sala d’actes ben plena de persones interessades.

Les preguntes no van ser banals: com s’arriba a trobar l’ànima de la novel·la que fa que es pugui donar per acabada? Quina és la guspira inicial per encetar-la? El mal, és inherent a la natura humana? L’art redimeix? I l’amor redimeix?

I les respostes ho van ser tot menys banals: interessants, argumentades, intel·ligents i divertides. Explicant les arrels, el mètode, algun petit secret. I donant sempre la impressió que estava sincerament interessat en el diàleg amb els lectors.

I va acabar evocant Jaume Fuster, l’amic desaparegut que dóna nom a la Biblioteca.

La conclusió seria que és un gran escriptor que, a més, és una gran persona.

Gràcies, Jaume (Cabré)

Gràcies a tu, Lluís-Emili!

Ah! I no ens n’oblidéssim! Qui anava amb en Lluís-Emili era la Fita… i d’aquí molt poc publicarem què en pensa ella del Jo confesso.

Nosaltres, us podem assegurar que us agradarà. I molt!

Share

Després de llegir el Jo confesso

Títol: Jo confesso
Autor: Jaume Cabré
Editorial: Proa
Col·lecció: A tot vent
Pàgines: 1.008
ISBN: 978-84-7588-253-6
Preu: 26,90€

Després de llegir el Jo confesso

No m’he refet del tot.
La primera conclusió és que no vull trigar a rellegir-me’l i la segona que potser me’l compraré en versió digital; pesa molt i se m’enrampen els dits. No renunciaria al llibre imprès i menys en aquest cas, que seria trair l’Adrià, però seria un excel·lent complement.

I el llibre… uf! És tot un món ple de personatges que se m’han ficat a casa i me’ls trobo per tots els racons. Tot i que a molts ja els coneixia d’amics savis que tinc, de jesuïtes d’anys quaranta o cinquanta

I la música omnipresent, com a casa

I el mal inexplicable, i la incapacitat per estimar del tot, i la deshonestedat, i

(I els recursos tècnics com ara les frases escapçades sense punts suspensius)

No, encara no ho he paït. Després de la relectura ppotser.

Nosaltres, normalment la introducció sobre qui fa una ressenya la posem després de la fitxa… però és que en aquest cas en Lluís-Emili ja ens havia fet el post sencer. I dels bons!

Encara no heu llegit l’últim del Cabré?

Perquè no coneixem ningú que digui que te’l pots estalviar…

Share

Fra Junoy o l’agonia dels sons

Títol: Fra Junoy o l’agonia dels sons
Autor: Jaume Cabré
Editorial: labutxaca
Col·lecció: labutxaca
Pàgines: 288
ISBN: 978-84-9930-348-2
Preu: 9,95€

Alguna cosa em passa cada cop que llegeixo en Jaume Cabré: sento enveja. Enveja sana, ei!

Un monjo és enviat com a confessor a un convent de monges aïllat del món. Anys després és acusat dels pitjors pecats: heretgia, trencament del secret de confessió, males influències.

Això podria ser un horror de llibre. En canvi, és una novel·la apassionant on es barreja l’ànsia de poder d’un bisbe que vol el cap del monjo Junoy al preu que sigui per evitar que la seva carrera eclesiàstica es vegi compromesa; la misèria humana i la mesquinesa mental disfressades d’humilitat i sacrifici; i la ignorància i el papanatisme com a sinònims (en molts casos) de fe cega: sense capacitat ni voluntat de plantejar-se les pròpies creences.

Fra Junoy arriba a Déu a través de la música, dels sentits, de l’amor a la bellesa. I precisament per això, per la felicitat que sent cada cop que s’acosta a Déu mentre toca l’orgue, és enviat a un convent de monges de clausura al cul del món en què es volen acostar a Déu a través de l’Observança Estricta en la Pobresa Absoluta, és a dir, en la misèria física i espiritual.

I què passa quan arriben unes postulants que viuen aquesta Observança Estrica en la Pobresa Absoluta com un càstig i no com un camí cap a Déu? Què passa quan hi ha algú que planteja que el que ha servit durant dècades potser no és el més adient? Què passa quan xoquen tants interessos, inclosos els d’un home amb pes en el teixit de la petita ciutat de Feixes? I el Diable? Què hi pinta aquí? Doncs també hi és!

Llegiu Fra Junoy o l’agonia dels sons i passareu unes hores d’absoluta felicitat. I a més, de passada, aprendreu molt sobre l’Església.

Share

Jo confesso que en Jaume Cabré m’ha deixat trasbalsada, commoguda, emocionada, impressionada…

Títol: Jo confesso
Autor: Jaume Cabré
Editorial: Proa
Col·lecció: A tot vent
Pàgines: 1.008
ISBN: 978-84-7588-253-6
Preu: 26,90€

Confesso que m’he llegit el llibre amb una voracitat inusual, que 1000 pàgines m’han passat sense adonar-me’n (només quan llegia al bus he estat conscient “del pes de la literatura”) i, sí, confesso també que m’ha embadalit el mestratge que Jaume Cabré demostra en totes les facetes com a escriptor: domina la trama, les personatges, els temps de l’acció, el llenguatge…

De debò, escric aquest comentari unes hores abans que comenci el pirotècnic de La Mercè i em sento igual que després de veure una gran palmera rebentant en el cel… amb la boca oberta i incapaç de dir altra cosa que ooooooooohh!

Vaig sentir que l’autor no era partidari que es parlés massa de l’argument i, per tant, me’n guardaré com d’escaldar-me’n de fer-ho. A més, a la novel·la hi ha personatges tan rics que limitar-nos a simplificar i dir que versa sobre el mal (com llegeixo arreu) em penso que és molt pobre. Jo més aviat parlaria de cobdícia, d’incomunicació, d’absència de redempció pels pecats comesos… Per mi aquesta és la conclusió d’aquesta llarga carta que és Jo confesso: en ocasions no hi ha absolució possible, ni tan sols si hi ha hagut propòsit d’esmena.

He triat una cita (m’ha costat una barbaritat, perquè és com allò de dir si t’estimes més el pare o la mare), a veure si acabo de convèncer els qui heu arribat fins aquí en la lectura d’aquest humil comentari i encara teniu dubtes sobre si començar aquest llibre:

Després de passar-me la vida mirant de rumiar sobre la història cultural de la humanitat i intentant tocar bé un instrument que no es deixa tocar, vull dir-te que som, tots plegats, nosaltres i els nostres afectes, una pputa casualitat. L’atzar ho és tot: o potser res no és atzarós, sinó que ja està dibuixat.

He deixat Jo confesso, ja llegit, a la prestatgeria, fins que algun dia el torni a agafar per commoure’m de nou. Em giro per veure si tots els personatges ja descansen…

Ara entenc la dona de Lot, que també es va tombar en un mal moment.

Aquí teniu el primer capítol en pdf i el vídeo que ha fet el Grup 62 del Jo confesso.

Share

Jaume Cabré parla de Jo Confesso a l’Òmnium

Nosaltres, he arribat a casa fa un parell d’hores i, quan ho he fet, li he regalat a la meva filla un exemplar dedicat de Jo confesso que li he comprat aquest matí. Perquè jo sabia que veuria l’autor aquesta tarda a l’Òmnium -jo i una barbaritat més de gent que omplia la sala- i volia que li dediqués precisament a ella. Sabeu que en general demano dedicatòries per al Nosaltresllegim, però en aquesta ocasió he volgut ser mare abans que Nosaltres… I és que no sempre es té l’ocasió de saludar i demanar una dedicatòria a l’autor d’una de les millors obres en la nostra llengua. I ho afirmo sense posar un “em sembla” o “des del meu punt de vista”. Amb Jo confesso vull ser taxativa: és una meravella!

Us deixo un parell de pinzellades que ens ha regalat l’autor:

a) els primers personatges que van néixer van ser un senyor que es refugia en un monestir (en el moment d’aparèixer-se-li a en Jaume Cabré encara no tenia clar on ni quan), Nicolau Eimerich i, posteriorment, en Bernat… l’Adrià  es veu que va trigar una mica més

b) L’Adrià viu en el pis on va néixer l’autor i on hi va créixer amb els seus germans (eren cinc en total)… però a la ficció el lloc és tres vegades més gran

I una frase per reflexionar: [quan escrius] Si no tens consciència d’artesania no vas enlloc.

Ja l’estic acabant, o sigui que espero poder-vos-en donar la meva opinió, però avui no me n’he pogut estar d’avançar-vos això de l’Òmnium. Ara, a llegir!

Share