Des d’on tornar a estimar, de Joan Margarit

desdontornaraestimarDiuen que els vins bons de debò amb els anys guanyen.

Hi ha poetes que són com els bons vins: amb els anys guanyen. En el que ens diuen i en com ens ho diuen. Tot això ve de que he tingut a la meva “copa” un nou llibre de Joan Margarit, Des d’on tornar a estimar, títol que en forma de vers ens anirà apareixent diverses vegades en alguns dels 46 poemes que componen el llibre i que hem anat llegint i rellegint amb gust, tendresa i emoció.

En aquests poemes hi apareixen temes que l’autor ja ha treballat en altres llibres: l’enyor pels absents, especialment per la filla Joana, els seus paisatges personals, des de Sanaüja, Barcelona o el pati amb l’heura i els arbres… la música, la poesia, l’amor…

Estimar és un lloc.
Perdura al fons de tot: d’allí venim.
I es el lloc on va quedant la vida.

(“Estimar és un lloc”, p. 9)

… i tot escrit amb la fortalesa que dóna haver arribat a ser un home vell i comprendre amb lucidesa què és el què veritablement és important i què és superflu.

De poemes n’hi ha de preciosos, d’emocionants, amb imatges suggeridores que el lector anirà descobrint i comprenent-los fins a sentir-los com a seus.

Perquè com reflexiona el poeta en l’Epíleg -5 pàgines precioses de llegir i rellegir com si fossin un altra poema en prosa- la inspiració del poema no pot venir més que de la pròpia vida i

… La lectura del poema, que és una operació molt semblant a la de la seva escriptura, també es fa a través de la vida de la lectora o el lector. (…)

i

Si el poema commou ho fa a través de la vida del lector o la lectora. I ho fa, no a través del que és accesori en el moment de la lectura, sinó del que és primordial. (…) Una persona, encara que no tingui una gran cultura, si sent amb emoció que el que ha llegit expressa algun aspecte de la seva consciència o de la seva vida, és que ha entès el poema. (pp. 104-5).

Jo crec que he entès alguns dels poemes!

Brindem doncs, tot dient: Per molts anys Joan Margarit, ens puguis regalar uns quants poemes!

Aquí teniu un fragment del llibre en pdf, i aquí en Joan Margarit recitant dos dels seus poemes.

Títol: Des d’on tornar a estimar
Autor: Joan Margarit
Editorial: Proa
Col·lecció: OSSA MENOR
Pàgines: 112
ISBN: 978-84-7588-541-4
PVP: 16€

Es perd el senyal, de Joan Margarit

@Ed_Proa @Grup62

(…) Jo no vaig poder escoltar mai el català a l’escola. Aquesta repressió duta a terme mitjançant l’amputació de la parla és de les més duradores i cruels. Ara sé que em moriré amb aquesta por i aquesta fragilitat al voltant de la percepció de la meva llengua, que vol dir, també, de la meva vida.

He volgut començar el comentari d’Es perd el senyal, el darrer i magnífic llibre de poemes d’en Joan Margarit, precisament amb un fragment en prosa, però és que l’epíleg és un dels capítols que us recomano amb més vehemència. Té tantes frases d’aquelles que et llegeixes un parell de cops, les tornes a rellegir i penses: uf! En voleu una altra?

I la veritat -i em penso que Josep Pla va per aquí quan parla de la poesia i les biografies- és l’objectiu profund de la poesia.

Doncs això és el que destil·len tots els poemes de Margarit: veritat. Quan els llegeixes et topes cara a cara amb un arquitecte, un poeta, un home vell i un pare que arriba al final del trajecte, es troba en aquell precís punt de la vida en què va perdent-se el senyal i ens presenta unes reflexions madures i amb la vista enrere però amb l’ànima davant. Sol.

No em sorpèn gens que Joan Margarit sigui el poeta català viu més ben acceptat pels lectors. I crec que és així perquè darrera d’una aparença fàcil hi amaga una profunditat colpidora. Penso que són molt pocs els autors que ens poden descriure una escena aparentment casual i deixar-nos amb el cor trasbalsat com ho fa ell. En aquest sentit, us recomano Gent a la platja. No us vull reproduir el poema perquè és molt llarg, però si el llegiu ja em direu si no és una mostra plàstica, concreta, preciosa de l’amor d’una mare cap al fill. I Dignitat? Que el ministre cap verd, si en sap, la llegeixi, si us plau!! Ser el que dius potser també farà de bon llegir a uns altres (No t’imaginaves aquests murs tan alts. | Ara el que t’ha de preocupar | és ser el que dius. No hi ha res més | que et doni prou empenta per saltar).

De debò, és un llibre magnífic, de les petites i grans coses, que no heu de deixar de regalar als qui estimeu

Potser l’amor és rentar els plats
o bé planxar una camisa bruta.

Aquí teniu el primer capítol en pdf i un vídeo de l’autor recitant dos poemes del seu nou llibre.

L’obra completa de Joan Margarit és un encert de lectura. 100% garantit

Títol: Tots els poemes (1975-2010)
Autor: Joan Margarit
Editorial: labutxaca
Col·lecció: labutxaca
Pàgines: 756
ISBN: 978-84-9930-387-1
Preu: 14,96 €

Nosaltres, avui ens proposo fer un experiment científic! Sí, sí! Em consta que aquest bloc el llegeix com a mínim un gran home de ciència, que comenta com a sm. Si té un momentet, li demanaré que doni fe que tot plegat s’ha fet amb garanties, que no sigui dit que fem trampes i després tot són calúmnies…

Bé, anem al gra i apliquem el mètode científic:

Observo que el futbol és el tema que més espai ocupa a la premsa general i esportiva i que, en canvi, la poesia gairebé no hi té presència. Tanmateix, observo també que en els grans moments de la vida (casaments, enterraments, aniversaris…) les persones recorrem a la poesia per acompanyar-nos.

Formulo la hipòtesi segons la qual aquesta presència massiva del futbol no respon a les preferències reals de la població, sinó a una actuació reiterada a partir de la creença que situa el futbol com un dels pocs interessos del públic. Per tant, segons la meva hipòtesi, si partissin del mateix tracte, poesia i futbol, futbol i poesia no arribarien a extrems de popularitat tan diferents.

Experimentarem amb un parell de cites, una d’en Leo Messi i l’altra d’en Joan Margarit. Les penjarem a Twitter en dos missatges separats amb el hashtag #poesiacientífica i comptarem els RT que tenen l’una i l’altra, a veure què passa… Us engresqueu a participar?

L’experiment el deixarem aquí. Nosaltres us direm les xifres perquè vosaltres mateixos en traieu conclusions i elaboreu la vostra pròpia teoria. Sí, potser sí que això no és massa científic… però fet i fet, parlem de poesia, oi?

I direu, a què ve tot això?

Doncs a què estic gaudint de Tots els poemes (1975-2010) -sí, hi són TOTS!- d’en Joan Margarit i m’esfereeixo de veure la quantitat de tertúlies que he trobat sobre el Messi i ni mig debat dedicat a aquesta edició de labutxaca, que val molt més del que costa.

Però si Tots els poemes és excepcional! Quina carrera! Quant d’art en el toc de la paraula! Quants xuts directes al cor! No us en perdeu ni el pròleg general ni el pròleg per a aquesta edició d’Estació de França: de traca i mocador! Poetes com en Margarit són, amb certesa científica, autèntiques tecles d’or.

—————————-

Finalment, la #poesiacientífica té resultats: 3-1 a favor de la lírica! No crec que sigui una mostra prou àmplia, però és bonica, eh?

Barcelona Poesia 2011

En el marc del festival Barcelona Poesia 2011, la Biblioteca Jaume Fuster va reunir el passat divendres 13, en un magnífic recital poètic, a quatre dels més reconeguts poetes de la poesia catalana actual -Joan Margarit, Carles Camps Mundó, David Castillo i Manuel Forcano-, tots ells editats a la col·lecció de poesia Els Llibres de l’Óssa Menor de l’Editorial Proa.

Va ser un recital on els protagonistes van ser els poemes, cossos estranys formats vers rera vers, i a la vegada, formats paraula rera paraula. L’auditori va gaudir tant que al final va obligar als poetes a recitar un últim poema cadascú dins d’una gran ovació.

Tots quatre són poetes diferents amb una poesia diversa i alhora molt representativa de les seves sensibilitats.

Els poemes d’en Manuel Forcano (Barcelona, 1968) van ser de caire realista, gairebé descriptius evocant els seus viatges per diverses ciutats del món àrab com Bagdad, El Caire i Beirut. Uns versos del poema Nilòtica diuen així:

A coberta de l’autobús fluvial d’El Caire

m’estabornia el color del sol al teu damunt.

Del teu nu en vaig fer una platja:

era estiu i m’hi banyava.

Així fóra teu.

Els poemes que va recitar en Carles Camps Mundó (Cervelló, 1948) pertanyen al poemari La mort i la paraula, llibre que va escriure en un moment difícil en el qual lluitava contra una malaltia que afortunadament va superar. Aquests són uns poemes durs al voltant de la malaltia i la mort, però que canvien de to a la darrera part del llibre, restant a mig camí entre l’alegria per la superació i la resignació per l’arribada del darrer viatge. Una estrofa d’un dels poemes:

No visc sinó amb l’ansiosa esperança

d’una mort més llunyana que la d’ara

una mort postergada,

una mort diferida un cop i un altre.

En Joan Margarit (Sanaüja, 1938) va tornar a connectar amb el públic recitant diversos poemes del seu darrer llibre, No era lluny ni difícil, que ja vam comentar aquí mateix. En Joan és un expert en passar el ribot al poema fins deixar-lo en la més sincera emoció de l’experiència. Uns dels poemes que va recitar va ser Aquells temps, la darrera estrofa del qual diu així:

Com la seva, la meva soledat

ja fa temps que ha perdut el seu prestigi.

Damunt del terra de l’aparcament,

veig tot el que he estimat i no podré

salvar mai més del fred i de la pluja.

De la poesia de David Castillo (Barcelona, 1961) en Joan Margarit va dir que era una de les millors barreges d’avantguardisme, rebel·lió i classicisme. Tant en David Castillo com la seva poesia estan molt arrelats al seu barri, Vallcarca, i els fronterers, El Coll, La Teixonera i El Carmel. Un dels seus poemes més coneguts és Rambla del Carmel, del poemari El pont de Mühlberg, i va ser l’últim que va recitar. A continuació la tercera estrofa:

I tu de què em parles?

D’una cultura de tanatori,

d’un rumor que no interessa ningú,

de tu, em parles de tu.

Jo vaig amb una pressa desesperada

i el món es mou a un ritme desesperant.

Nosaltres, poder gaudir de tant en tant d’una vetllada poètica protagonitzada per un dream team poètic com aquest no té preu. Fins la propera!

Barcelona Poesia – Nit de Poesia al Palau from Barcelona Cultura on Vimeo.

No era lluny ni difícil

Títol: No era lluny ni difícil
Autor: Joan Margarit
Editorial: Proa
Col·lecció: Els llibres de l’Óssa Menor
Pàgines: 112
ISBN: 978-84-7588-181-2
Preu: 15 €

El darrer poemari de Joan Margarit, No era lluny ni difícil, està fet des de la talaia de la saviesa adquirida per l’experiència acumulada durant una llarga i intensa vida, i fixant la perspectiva en un retrovisor gairebé autobiogràfic, amb molts poemes escrits en primera persona i fent referència a espais, persones i vivències fàcilment identificables amb l’autor. Uns poemes que parlen d’alguns dels binomis universals com la joventut i la vellesa; la vida i la mort; el passat i el present -hi ha poc futur en aquests poemes-; la felicitat i la tristesa; l’amor i el desamor. I tots aquests binomis tenen un denominador comú que és el gran tema d’aquest llibre, el pas del temps i com ens adaptem i com ens reconeixem les persones, en aquest cas Joan Margarit, a les darreries de la vida. Hi ha uns versos del poema L’explicació que així ho expressen: “Uns quants records és tot el que ara em queda / per explicar-me a mi mateix / que és en l’amor on m’he deixat la vida.”

Joan Margarit té la gran virtut de dir fàcil el que és difícil, de manera que el lector entén tot el que l’autor vol i necessita expressar. No és la seva una poesia enrevessada i plena d’imatges i símbols obscurs, sinó que és una poesia intel·ligent, subtil i transparent, escrita en vers però que alhora pot ser  llegida perfectament en prosa, gairebé com si fossin petites històries.

És cert que els poemes de No era lluny ni difícil estan impregnats de la malenconia i la nostàlgia que provoca la vida ja viscuda i els seus records, però de ben segur que aquest no serà l’últim poemari de Joan Margarit, un poeta que encara té moltes coses que explicar-nos en els seus poemes.

Un poema que m’ha agradat molt i que crec sintetitza molt bé l’ànima del llibre és el que té per títol Un lloc i diu així:

No era lluny. Tampoc no era difícil.
El que és lluny i difícil és la costa
que deixo enrere i no veuré mai més.
Un desastre innocent guarda silenci
en aquest mite d’un passat inútil.
Que és brutalment inútil.
Tant, que és com si fos fals. Brutalment fals.

El lloc que ara m’envolta és mar endins.
És un lloc trist, però de veritat.
Hi arriba un vent lleuger que s’obre pas
des de l’ahir duent-me aquell bellíssim
Ploreu, ploreu que, com el mar, ressona
en el “Cant del Retorn”. Estem perduts.

Gràcies, senyor Margarit, per no ser lluny ni difícil

Títol: No era lluny ni difícil
Autor: Joan Margarit
Segell editorial: Proa
Col·lecció: Els llibres de l’Óssa Menor [Núm 315 ]
Pàgines: 112
ISBN: 978-84-7588-181-2
PVP: 15.00€

Gràcies per haver escrit un poemari tan delicat com entenidor. Gràcies per fer-me gaudir amb tots i cadascun dels poemes tant com amb les quatre pàgines finals, que qualsevol persona hauria de llegir enamorar-se del gènere (“la poesia, malgrat la seva exactitud i concisió, no pot ser mai una drecera“). Gràcies, encara, per l’immens plaer de la “relectura”.

Sabeu quins versos m’han agradat més?

“Cap lògica no pot salvar l’abisme
que hi ha entre dir t’estimo i no dir-ho”

———-

Estimats nosaltres, perdoneu que aquest comentari li hagi adreçat a l’autor. Per si mai el llegeix, volia dir-li com m’ha fet de feliç.

Joan Margarit, pregoner de les festes de la Mercè de Barcelona

Títol: No era lluny ni difícil
Autor: Joan Margarit
Editorial: Proa
Col·lecció:  Els llibres de l’Óssa Menor [Núm 315 ]
Pàgines: 112
ISBN: 978-84-7588-181-2
PVP: 15,00€

Enguany el poeta Joan Margarit serà l’encarregat d’obrir les celebracions de les festes de la Mercè. Avui, dimecres 23 de setembre, a les 19 hores, sortirà al balcó de l’Ajuntament per fer el pregó inaugural.

Joan Margarit, nascut a la Segarra, sempre ha tingut a Barcelona com un paisatge central de la seva vida. El mateix alcalde de la ciutat, Jordi Hereu, l’ha qualificat recentment com “un pregoner de luxe, que ha relatat i relata la nostra ciutat”. Dóna fe el seu poemari Barcelona amor final.

Poeta i arquitecte, Joan Margarit és autor dels poemaris Joana, Càlcul d’estructures, Casa de misericòrdia i Misteriosament feliç que han tingut una excel·lent acollida, tant de la crítica com dels lectors, i han esdevingut un èxit inusual dintre del gènere de la poesia. A més, ha estat reconegut amb el Premi Nacional de Literatura de la Generalitat i amb el Premio Nacional de Poesía del Ministerio de Cultura l’any 2008. L’any passat va publicar Noves cartes a un jove poeta, llibre que dóna nocions sobre com escriure i llegir poemes.

Al proper octubre Joan Margarit presentarà el seu nou poemari, No era lluny ni difícil, un llibre sobre l’edat que parla a totes les edats, que parla de la vida, de la mort, del sexe i de com tot el que pot dinamitar els cors dels homes i les dones els pot donar també l’escalf que necessiten. En definitiva, nous poemes d’un Joan Margarit poeta més madur, depurat i exacte. Us avancem alguns títols d’aquests poemes tan expressius: “L’amor tindrà l’última paraula”, “La part més fosca del camí”, “Joves en la nit” i “Lírica dels setanta anys”.

Si esteu interessats en conèixer la poètica de Joan Margarit, a l’epíleg del seu llibre Càlcul d’estructures trobareu reflexions molt interessants com per exemple: “… un poema és com l’estructura d’un edifici molt particular, a la qual no pot faltar ni sobrar ni un pilar, ni una biga: si li trèiem una sola peça, s’enderrocaria. Si en un poema es treu una sola paraula, o es canvia per una altra i no passa res, és que no era un poema. O encara no era un poema. Només arriba a ser-ho quan no se’n pot treure o canviar cap peça de l’estructura.”

El poeta Joan Margarit serà l’encarregat d’obrir les celebracions de les festes de la Mercè a Barcelona aquest 2010. El Premi Nacional de Literatura i autor de poemaris com Barcelona amor final sortirà al balcó de l’Ajuntament el dimecres 23 de setembre a les 19:00 hores. Un mes més tard arribarà a les llibreries el seu nou poemari, No era lluny ni difícil, que sortirà a la venda el proper 21 d’octubre. Us en deixem un vincle amb el propi autor recitant Tancat l’apartament de la platja, d’aquest nou poemari.

Noves cartes a un jove poeta

Títol: Noves cartes a un jove poeta
Autor: Joan Margarit
Editorial: Proa
Col·lecció: Óssa menor
Pàgines: 112
ISBN: 978-84-8437-588-3
Preu:  15 euros

A la feina, cercant bibliografia per elaborar la guia de la Setmana de Poesia de Barcelona 2010, vaig trobar aquest llibre, Noves cartes a un jove poeta de Joan Margarit, que em va despertar la curiositat i vaig pensar que seria una bona idea compartir la seva lectura amb tots nosaltres.

En aquest llibre, que no és un poemari, Joan Margarit segueix l’estela que va iniciar Rainer Maria Rilke a Cartes a un jove poeta i dóna els seus punts de vista i algunes recomanacions, adreçades a persones que vulguin iniciar-se en el món de la poesia, de què ha de ser un bon poema, un bon poeta i un bon lector. Utilitzaré paraules del propi Margarit perquè us feu una idea real del contingut del llibre i perquè, ho he de reconèixer, jo no ho diria millor.

Referint-se al poema i a la seva construcció diu el següent: “Escriure poesia és una operació que tracta de reunir en un sol esclat -el poema- sensacions, sentiments i intuïcions que es combinen per mostrar un reflex de la veritat. Però aquest esclat succeeix, al principi, només en la ment del poeta. Aquest, llavors, ha de separar els sentiments de les experiències de sentiments, perquè aquestes i no aquells seran les que duran fins el poema. Després, perquè aquest esclat es repeteixi en la ment del lector, cal traslladar-lo a paraules de manera que no perdi ni la seva concisió, ni l’exactitud, ni la intensitat.”

Parlant dels poetes i les seves contradiccions a l’hora de crear fa aquesta reflexió: “Necessiten ser agosarats respecte de l’ahir, però aquesta gosadia no val per a res si no va acompanyada de la corresponent humilitat, que tots els grans poetes han tingut. S’ha de ser agosarat a l’hora d’escriure el poema i humil abans i després d’escriure’l.”

Margarit sent un gran respecte pel lector perquè és una de les tres potes del banc, poeta-poema-lector, sense els quals la poesia no seria possible. I ho veu d’aquesta manera: “L’instrument del lector és la seva sensibilitat, la seva cultura, els seus sentiments, el seu estat d’ànim, les seves frustracions, les seves pors, el seu passat… Tot això conforma un instrument riquísim de matisos i possibilitats, amb el qual el lector fa una interpretació del poema, una lectura cada vegada diferent.”

Heu vist quant de suc se li pot extreure a un llibre tan petit!!! La poesia és això, bona confitura en pot petit. Després de la lectura de Noves cartes a un jove poeta tinc la sensació no d’haver-ho llegit sinó d’haver gaudit d’una conversa magistral amb Joan Margarit prenent un cafè.

Us deixem un vídeo on Margarit ens explica com veu la poesia.