Des d’on tornar a estimar, de Joan Margarit

desdontornaraestimarDiuen que els vins bons de debò amb els anys guanyen.

Hi ha poetes que són com els bons vins: amb els anys guanyen. En el que ens diuen i en com ens ho diuen. Tot això ve de que he tingut a la meva “copa” un nou llibre de Joan Margarit, Des d’on tornar a estimar, títol que en forma de vers ens anirà apareixent diverses vegades en alguns dels 46 poemes que componen el llibre i que hem anat llegint i rellegint amb gust, tendresa i emoció.

En aquests poemes hi apareixen temes que l’autor ja ha treballat en altres llibres: l’enyor pels absents, especialment per la filla Joana, els seus paisatges personals, des de Sanaüja, Barcelona o el pati amb l’heura i els arbres… la música, la poesia, l’amor…

Estimar és un lloc.
Perdura al fons de tot: d’allí venim.
I es el lloc on va quedant la vida.

(“Estimar és un lloc”, p. 9)

… i tot escrit amb la fortalesa que dóna haver arribat a ser un home vell i comprendre amb lucidesa què és el què veritablement és important i què és superflu.

De poemes n’hi ha de preciosos, d’emocionants, amb imatges suggeridores que el lector anirà descobrint i comprenent-los fins a sentir-los com a seus.

Perquè com reflexiona el poeta en l’Epíleg -5 pàgines precioses de llegir i rellegir com si fossin un altra poema en prosa- la inspiració del poema no pot venir més que de la pròpia vida i

… La lectura del poema, que és una operació molt semblant a la de la seva escriptura, també es fa a través de la vida de la lectora o el lector. (…)

i

Si el poema commou ho fa a través de la vida del lector o la lectora. I ho fa, no a través del que és accesori en el moment de la lectura, sinó del que és primordial. (…) Una persona, encara que no tingui una gran cultura, si sent amb emoció que el que ha llegit expressa algun aspecte de la seva consciència o de la seva vida, és que ha entès el poema. (pp. 104-5).

Jo crec que he entès alguns dels poemes!

Brindem doncs, tot dient: Per molts anys Joan Margarit, ens puguis regalar uns quants poemes!

Aquí teniu un fragment del llibre en pdf, i aquí en Joan Margarit recitant dos dels seus poemes.

Títol: Des d’on tornar a estimar
Autor: Joan Margarit
Editorial: Proa
Col·lecció: OSSA MENOR
Pàgines: 112
ISBN: 978-84-7588-541-4
PVP: 16€

Es perd el senyal, de Joan Margarit

@Ed_Proa @Grup62

(…) Jo no vaig poder escoltar mai el català a l’escola. Aquesta repressió duta a terme mitjançant l’amputació de la parla és de les més duradores i cruels. Ara sé que em moriré amb aquesta por i aquesta fragilitat al voltant de la percepció de la meva llengua, que vol dir, també, de la meva vida.

He volgut començar el comentari d’Es perd el senyal, el darrer i magnífic llibre de poemes d’en Joan Margarit, precisament amb un fragment en prosa, però és que l’epíleg és un dels capítols que us recomano amb més vehemència. Té tantes frases d’aquelles que et llegeixes un parell de cops, les tornes a rellegir i penses: uf! En voleu una altra?

I la veritat -i em penso que Josep Pla va per aquí quan parla de la poesia i les biografies- és l’objectiu profund de la poesia.

Doncs això és el que destil·len tots els poemes de Margarit: veritat. Quan els llegeixes et topes cara a cara amb un arquitecte, un poeta, un home vell i un pare que arriba al final del trajecte, es troba en aquell precís punt de la vida en què va perdent-se el senyal i ens presenta unes reflexions madures i amb la vista enrere però amb l’ànima davant. Sol.

No em sorpèn gens que Joan Margarit sigui el poeta català viu més ben acceptat pels lectors. I crec que és així perquè darrera d’una aparença fàcil hi amaga una profunditat colpidora. Penso que són molt pocs els autors que ens poden descriure una escena aparentment casual i deixar-nos amb el cor trasbalsat com ho fa ell. En aquest sentit, us recomano Gent a la platja. No us vull reproduir el poema perquè és molt llarg, però si el llegiu ja em direu si no és una mostra plàstica, concreta, preciosa de l’amor d’una mare cap al fill. I Dignitat? Que el ministre cap verd, si en sap, la llegeixi, si us plau!! Ser el que dius potser també farà de bon llegir a uns altres (No t’imaginaves aquests murs tan alts. | Ara el que t’ha de preocupar | és ser el que dius. No hi ha res més | que et doni prou empenta per saltar).

De debò, és un llibre magnífic, de les petites i grans coses, que no heu de deixar de regalar als qui estimeu

Potser l’amor és rentar els plats
o bé planxar una camisa bruta.

Aquí teniu el primer capítol en pdf i un vídeo de l’autor recitant dos poemes del seu nou llibre.

L’obra completa de Joan Margarit és un encert de lectura. 100% garantit

Títol: Tots els poemes (1975-2010)
Autor: Joan Margarit
Editorial: labutxaca
Col·lecció: labutxaca
Pàgines: 756
ISBN: 978-84-9930-387-1
Preu: 14,96 €

Nosaltres, avui ens proposo fer un experiment científic! Sí, sí! Em consta que aquest bloc el llegeix com a mínim un gran home de ciència, que comenta com a sm. Si té un momentet, li demanaré que doni fe que tot plegat s’ha fet amb garanties, que no sigui dit que fem trampes i després tot són calúmnies…

Bé, anem al gra i apliquem el mètode científic:

Observo que el futbol és el tema que més espai ocupa a la premsa general i esportiva i que, en canvi, la poesia gairebé no hi té presència. Tanmateix, observo també que en els grans moments de la vida (casaments, enterraments, aniversaris…) les persones recorrem a la poesia per acompanyar-nos.

Formulo la hipòtesi segons la qual aquesta presència massiva del futbol no respon a les preferències reals de la població, sinó a una actuació reiterada a partir de la creença que situa el futbol com un dels pocs interessos del públic. Per tant, segons la meva hipòtesi, si partissin del mateix tracte, poesia i futbol, futbol i poesia no arribarien a extrems de popularitat tan diferents.

Experimentarem amb un parell de cites, una d’en Leo Messi i l’altra d’en Joan Margarit. Les penjarem a Twitter en dos missatges separats amb el hashtag #poesiacientífica i comptarem els RT que tenen l’una i l’altra, a veure què passa… Us engresqueu a participar?

L’experiment el deixarem aquí. Nosaltres us direm les xifres perquè vosaltres mateixos en traieu conclusions i elaboreu la vostra pròpia teoria. Sí, potser sí que això no és massa científic… però fet i fet, parlem de poesia, oi?

I direu, a què ve tot això?

Doncs a què estic gaudint de Tots els poemes (1975-2010) -sí, hi són TOTS!- d’en Joan Margarit i m’esfereeixo de veure la quantitat de tertúlies que he trobat sobre el Messi i ni mig debat dedicat a aquesta edició de labutxaca, que val molt més del que costa.

Però si Tots els poemes és excepcional! Quina carrera! Quant d’art en el toc de la paraula! Quants xuts directes al cor! No us en perdeu ni el pròleg general ni el pròleg per a aquesta edició d’Estació de França: de traca i mocador! Poetes com en Margarit són, amb certesa científica, autèntiques tecles d’or.

—————————-

Finalment, la #poesiacientífica té resultats: 3-1 a favor de la lírica! No crec que sigui una mostra prou àmplia, però és bonica, eh?

Barcelona Poesia 2011

En el marc del festival Barcelona Poesia 2011, la Biblioteca Jaume Fuster va reunir el passat divendres 13, en un magnífic recital poètic, a quatre dels més reconeguts poetes de la poesia catalana actual -Joan Margarit, Carles Camps Mundó, David Castillo i Manuel Forcano-, tots ells editats a la col·lecció de poesia Els Llibres de l’Óssa Menor de l’Editorial Proa.

Va ser un recital on els protagonistes van ser els poemes, cossos estranys formats vers rera vers, i a la vegada, formats paraula rera paraula. L’auditori va gaudir tant que al final va obligar als poetes a recitar un últim poema cadascú dins d’una gran ovació.

Tots quatre són poetes diferents amb una poesia diversa i alhora molt representativa de les seves sensibilitats.

Els poemes d’en Manuel Forcano (Barcelona, 1968) van ser de caire realista, gairebé descriptius evocant els seus viatges per diverses ciutats del món àrab com Bagdad, El Caire i Beirut. Uns versos del poema Nilòtica diuen així:

A coberta de l’autobús fluvial d’El Caire

m’estabornia el color del sol al teu damunt.

Del teu nu en vaig fer una platja:

era estiu i m’hi banyava.

Així fóra teu.

Els poemes que va recitar en Carles Camps Mundó (Cervelló, 1948) pertanyen al poemari La mort i la paraula, llibre que va escriure en un moment difícil en el qual lluitava contra una malaltia que afortunadament va superar. Aquests són uns poemes durs al voltant de la malaltia i la mort, però que canvien de to a la darrera part del llibre, restant a mig camí entre l’alegria per la superació i la resignació per l’arribada del darrer viatge. Una estrofa d’un dels poemes:

No visc sinó amb l’ansiosa esperança

d’una mort més llunyana que la d’ara

una mort postergada,

una mort diferida un cop i un altre.

En Joan Margarit (Sanaüja, 1938) va tornar a connectar amb el públic recitant diversos poemes del seu darrer llibre, No era lluny ni difícil, que ja vam comentar aquí mateix. En Joan és un expert en passar el ribot al poema fins deixar-lo en la més sincera emoció de l’experiència. Uns dels poemes que va recitar va ser Aquells temps, la darrera estrofa del qual diu així:

Com la seva, la meva soledat

ja fa temps que ha perdut el seu prestigi.

Damunt del terra de l’aparcament,

veig tot el que he estimat i no podré

salvar mai més del fred i de la pluja.

De la poesia de David Castillo (Barcelona, 1961) en Joan Margarit va dir que era una de les millors barreges d’avantguardisme, rebel·lió i classicisme. Tant en David Castillo com la seva poesia estan molt arrelats al seu barri, Vallcarca, i els fronterers, El Coll, La Teixonera i El Carmel. Un dels seus poemes més coneguts és Rambla del Carmel, del poemari El pont de Mühlberg, i va ser l’últim que va recitar. A continuació la tercera estrofa:

I tu de què em parles?

D’una cultura de tanatori,

d’un rumor que no interessa ningú,

de tu, em parles de tu.

Jo vaig amb una pressa desesperada

i el món es mou a un ritme desesperant.

Nosaltres, poder gaudir de tant en tant d’una vetllada poètica protagonitzada per un dream team poètic com aquest no té preu. Fins la propera!

Barcelona Poesia – Nit de Poesia al Palau from Barcelona Cultura on Vimeo.

No era lluny ni difícil

Títol: No era lluny ni difícil
Autor: Joan Margarit
Editorial: Proa
Col·lecció: Els llibres de l’Óssa Menor
Pàgines: 112
ISBN: 978-84-7588-181-2
Preu: 15 €

El darrer poemari de Joan Margarit, No era lluny ni difícil, està fet des de la talaia de la saviesa adquirida per l’experiència acumulada durant una llarga i intensa vida, i fixant la perspectiva en un retrovisor gairebé autobiogràfic, amb molts poemes escrits en primera persona i fent referència a espais, persones i vivències fàcilment identificables amb l’autor. Uns poemes que parlen d’alguns dels binomis universals com la joventut i la vellesa; la vida i la mort; el passat i el present -hi ha poc futur en aquests poemes-; la felicitat i la tristesa; l’amor i el desamor. I tots aquests binomis tenen un denominador comú que és el gran tema d’aquest llibre, el pas del temps i com ens adaptem i com ens reconeixem les persones, en aquest cas Joan Margarit, a les darreries de la vida. Hi ha uns versos del poema L’explicació que així ho expressen: “Uns quants records és tot el que ara em queda / per explicar-me a mi mateix / que és en l’amor on m’he deixat la vida.”

Joan Margarit té la gran virtut de dir fàcil el que és difícil, de manera que el lector entén tot el que l’autor vol i necessita expressar. No és la seva una poesia enrevessada i plena d’imatges i símbols obscurs, sinó que és una poesia intel·ligent, subtil i transparent, escrita en vers però que alhora pot ser  llegida perfectament en prosa, gairebé com si fossin petites històries.

És cert que els poemes de No era lluny ni difícil estan impregnats de la malenconia i la nostàlgia que provoca la vida ja viscuda i els seus records, però de ben segur que aquest no serà l’últim poemari de Joan Margarit, un poeta que encara té moltes coses que explicar-nos en els seus poemes.

Un poema que m’ha agradat molt i que crec sintetitza molt bé l’ànima del llibre és el que té per títol Un lloc i diu així:

No era lluny. Tampoc no era difícil.
El que és lluny i difícil és la costa
que deixo enrere i no veuré mai més.
Un desastre innocent guarda silenci
en aquest mite d’un passat inútil.
Que és brutalment inútil.
Tant, que és com si fos fals. Brutalment fals.

El lloc que ara m’envolta és mar endins.
És un lloc trist, però de veritat.
Hi arriba un vent lleuger que s’obre pas
des de l’ahir duent-me aquell bellíssim
Ploreu, ploreu que, com el mar, ressona
en el “Cant del Retorn”. Estem perduts.