Cementerio de pianos, de José Luis Peixoto

@ElAlephEditores @Grup62

Fa molt de temps, el César ens va recomanar Cementerio de pianos aquí al nosaltresllegim. Entre una cosa i l’altra no havia tingut ocasió de seguir el seu consell fins ara i us puc assegurar que ha estat una sort fer-li cas (val més tard que mai, César!).

M’agradaria començar parlant-vos de l’estil. En José Luis Peixoto domina el punt de vista amb precisió poètica -com deia Txèkhov-; crec que només per això ja ha de formar part del selecte grup de narradors de la Història de la Literatura. Aquella primera veu que passa de persona a persona amb una naturalitat que exigeix del lector tota l’atenció però que en cap cas el fa perdre i que no és només una filigrana per demostrar com en sap, sinó que ajuda a comprendre les circumstàncies vitals dels protagonistes… Una delícia que arriba a mostrar, brutalment, com es deu viure la mort en primera persona.

I la puntuació… quin element més radical! L’ús de l’adjectiu també mereix un capítol a part. La reiteració que alenteix, que reforça, que ens prem el cor i ens l’arriba a glaçar… El tema de tota la narració en depèn, així com de les metàfores, que poden arribar fins a extrems inimaginables. M’han agradat especialment les irrupcions dels diàl·legs entre un difunt -el qui escriu el llibre- i la néta: són una sopresa magnífica per al lector.

Però no us penseu que tot és forma, eh? Una gran novel·la no ho seria si no tingués un gran argument al darrera i , tot i que  no us en parlaré gaire, perquè el César ho va fer millor que no ho faria jo, sí que us vull dir que m’han vingut al cap aquelles grans nissagues familiars que tantes bones hores m’han fet passar com a lectora… Recordo Faulkner i potser García Márquez, amb aquell temps que, quan s’acaba, pot tornar a començar tota la vida…

mi vida, diluida en el tamaño de aquellas tardes, era exactamente como el mecanismo en reposo de un piano: el silencio frágil de las cuerdas alineadas, la perfección geométrica de su muerte aparente, resucitable en cualquier momento que no llegaba, un momento simple como tantos otros sería suficiente, un momento que podría llegar pero que no llegaba.

Títol: El cementerio de pianos
Autor: José Luis Peixoto
Editorial: El Aleph Editores
Col·lecció: Modernos y clásicos
Pàgines: 312
ISBN: 978-84-1532-555-0
Preu: 21,10€

Libro

Títol: Libro
Autor: José Luís Peixoto
Editorial: El Aleph
Col·lecció: Modernos y Clásicos
Pàgines: 256
ISBN: 978-84-7669-995-9
Preu: 20,50 €

Libro és la darrera novel·la del portuguès José Luís Peixoto, actualment un dels joves escriptors més reconeguts a nivell internacional. Al Nosaltresllegim ja hem comentat dues de les seves anteriors novel·les, Cementerio de pianos i Una casa en la oscuridad.

Amb aquesta novel·la, dividida en dues parts, Peixoto ha volgut mostrar als lectors una etapa de la història de Portugal que no havia estat gaire novel·lada fins ara: el fenomen de la immigració que va patir a la dècada dels 60.

A la primera part coneixereu la història de l’Ilídio, un noi abandonat per la seva mare que emigra a París deixant-li un llibre a les mans. Anys després l’Ilídio també marxarà cap a París buscant el seu amor d’adolescència, l’Adelaide, amb qui tindrà un fill que anomenaran Libro.

La segona part és narrada en primera persona per Libro, que ens explicarà detalls de la seva vida, i que gairebé el podreu identificar com un alter ego del mateix Peixoto.

Un aspecte que he trobat interessant i sorprenent durant la lectura d’aquesta segona part és la capacitat de Libro per comentar aspectes literaris de la primera part com ara l’argument i la relació entre alguns personatges, situant-se així aliè a la primera part de la narració. Crec que és un recurs molt intel·ligent de l’autor, com també el fet de jugar amb el títol de la novel·la i el nom d’aquest darrer personatge, Libro.

També he de dir, però, que durant la segona part a vegades és fàcil confondre el personatge de Libro amb el del seu pare Ilídio, ja que portes tota la novel·la atent a la història del pare i de cop i volta qui et parla és el fill.

Tot i així, Nosaltres, paga la pena llegir aquesta novel·la per veure l’evolució i la relació existent entre aquell primer llibre que al principi li deixa la mare a l’Ilídio quan l’abandona i el personatge final Libro.

Aquí teniu el primer capítol en pdf de Libro.

Una casa en la oscuridad

Títol: Una casa en la oscuridad
Autor: José Luís Peixoto
Editorial: El Aleph
Col·lecció: Modernos y clásicos de El Aleph
Pàgines: 268
ISBN: 978-84-7669-827-3
PVP: 18 euros

Torno a comentar una altra novel·la d’en José Luís Peixoto, l’anterior va ser la primera que vaig voler compartir amb tots “nosaltres”, Cementerio de pianos. Aquesta vegada es tracta d’Una casa en la oscuridad i el primer que se m’acut dir és que és una història molt dura que arriba a ser cruel per moments i fins i tot difícil de pair. Aquestes són les sensacions que he tingut a mida que anava avançant en la lectura i una vegada finalitzada. Però no us vull espantar, ja que també he de dir que m’ha agradat molt com l’ha escrit en Peixoto, la seva manera de narrar, de fer els diàlegs seguits sense guions, algunes de les reflexions que introdueix, la sensibilitat amb què descriu moments tràgics que m’han fet creure a vegades que estava llegint poesia en prosa.

L’argument d’Una casa en la oscuridad transcorre dins d’una atmosfera tenebrosa on existeix una casa que durant un mes a l’any roman en la més absoluta obscuritat i on viu el narrador amb els seus pares i el personal del servei als quals es van afegint sobtadament un munt de gats i una sèrie de personatges curiosos i estrafolaris que acompanyaran el narrador durant la història. Cal fer una menció especial a la dona inaccessible, que només existeix a la ment del narrador i que només pot veure quan tanca els ulls. I de sobte arriben els invasors, uns personatges bestials que arrasen amb tot i tothom i la història fa un gir dràstic al límit entre la fantasia i la realitat, sensació aquesta que també m’ha acompanyat durant la lectura, ja que costa de creure que pugui passar allò que s’està narrant, ja sigui a vegades per terrorífic o a vegades per fantàstic i irreal.

És una novel·la difícil de llegir però aquest fet no us ha de fer renunciar a la seva lectura. No considero que sigui una novel·la fantàstica però sí onírica, que sedueix i enganxa. Espero haver-vos despertat les ganes de llegir-la. Ja direu.

Bibliotecaris del món, digueu la vostra!

Aquest és un comentari escrit “a quatre mans”: les que en aquest moment, quan la nena ja dorm, estan escrivint la introducció -a hores d’ara ja sabeu qui sóc, segur!-, i -sobretot- les del Cèsar, un bibliotecari a qui he conegut gràcies a Nosaltresllegim.cat i que em va semblar un entusiasta de la lectura!!

Es passa el dia entre llibres, coneix les fílies i les fòbies dels lectors (llegiu el seu comentari al Geronimo Stilton) i a més té ganes de compartir amb nosaltres aquesta passió per llegir! No em digueu que no és genial que hagi volgut enviar-nos per començar un llibre que ell mateix defineix com “una de les millors novel·les que llegirà mai”! Us agradarà conèixer una mica com es veu la literatura des de darrera del taulell de préstec!

Títol: Cementerio de pianos
Autor: José Luís Peixoto
Editorial: El Aleph
Col·lecció: Modernos y clásicos de El Aleph
Pàgines: 309
ISBN: 978-84-7669-791-7
Preu: 19 euros

Vaig conèixer aquesta novel·la, Cementerio de pianos, quan el seu autor, el portuguès José Luís Peixoto, va fer la seva presentació a la biblioteca on treballava aleshores. I em van semblar, tant l’autor com la novel·la, molt interessants. Ell per les seves inquietuds literàries i la seva joventut, ella… per ella mateixa. A vegades tendra, a vegades dura, a vegades complexa, a vegades lírica, a vegades esperançadora, a vegades definitiva i sempre una de les millors novel·les que he llegit i que llegiré mai.

Cementerio de pianos ens presenta la història d’una família humil de Lisboa, els membres de la qual travessen situacions vitals molt dures a nivell social i personal, havent-hi com a principal escenari un antic taller de fusteria on van a parar pianos espatllats, com la vida dels protagonistes. Unes vides que es barregen, especialment la del pare i la del fill -que comparteixen nom i destí- gràcies a un temps narratiu basat en el flashback, passant del present al passat per tornar al present per referir-se al futur i així contínuament. Aquests fets, que demostren la tècnica de l’autor i la qualitat literària de la narració, incrementen la fidelitat del lector amb aquesta novel·la, ja que en certa mida l’obliga a estar ben despert per no perdre’s cap detall de la vida de cap membre de la família, és a dir, de l’argument.

Aquesta estructura complexa però atractiva alhora, juntament amb el vocabulari i la prosa a estones poètica fan de Cementerio de pianos una novel·la que paga la pena llegir i fan del seu autor, José Luís Peixoto, un escriptor que caldrà seguir en el futur.

Veritablement he de reconèixer que feia molt de temps que no gaudia tant d’una lectura i ja tinc en llista d’espera les dues posteriors novel·les d’en Peixoto, Una casa en la oscuridad i Nadie nos mira, totes dues també publicades per El Aleph. Espero i desitjo que us faci tant bona impressió i us agradi tant com em va agradar a mi.