En la pell de l’altre, de Maria Barbal

enlapelldelaltreLa Montse Morera ens explica En la pell de l’altre, de Maria Barbal

Gran tema, l’engany. Abans que Javier Cercas publiqués El Impostor, Maria Barbal va aproximar-se al mateix personatge a En la pell de l’altre, obra que hauria d’haver tingut més ressò. Aquesta novel·la psicològica ens introdueix dins la vida i la ment d’una impostora que té una existència paral·lela a la del personatge real d’Enric Marco. Ramona Marqués, o la Marquesa, és la germana bessona fictícia de l’impostor real que va fer-se passar per supervivent dels camps nazis.

Tant el personatge femení de Barbal com el masculí de Cercas són víctimes anònimes que projecten la seva soledat en col·lectius on es senten protegits i apreciats. Persones que menteixen per aconseguir el bé comú i, de pas el seu propi profit. Però no es tracta d’un profit material sinó d’un d’intangible que respon a la necessitat profunda de sentir-se víctimes orgulloses, entre altres víctimes i, també, de tenir protagonisme.

Jo com ells, he patit i ho puc compartir. Sóc víctima com ells.
-P. 215

La Ramona Marquès hauria volgut ser admirada, interessant, lluitadora, i fins refugiada, tot allò que era el Tomàs Ferrer. Sí, ella podria ser com ell, la seva lluita era comparable amb la de la gent de l’exili, la seva vida s’assemblava a la dels altres.
-P. 202

Maria Barbal s’acosta al personatge amb respecte i senzillesa. No fa trampes sinó que va directament a allò que li interessa: interpretar el fet de l’engany integrat dins la vida d’una dona “espavilada com un pèsol” de la qual podem haver estat veïnes. Una dona intel·ligent i decidida, afavorida pels dons de les fades que “sovint no s’espiguen fins al cap d’anys.” La novel·la ens explica com s’espiguen, com creixen, aquests dons de la Marquesa.

Així la primera i més llarga part del text és titula: “Els dons de les fades”. M’interessen, sobretot, aquestes metàfores que tenen una funció estructural dins del text, començant pel mateix títol. La segona part de la novel·la, més breu, també apareix amb una imatge com a títol: “L’arbre d’ocells”.

Al final del capítol anterior durant una visita al lloc de la seva infantesa, Ramona torna ha veure una figuera que recordava plena d’ocells com si fossin fruits:

Abans de marxar, encara va mirar la figuera, fullada i silenciosa, intranscendent entre les altes parets. Impossible imaginar-la amb tot d’ocells com fruites adormides.
-P. 272

Els personatges són com arbres i els fruits de la figuera-Ramona també han estat com ocells que han volat, mentre que la seva sogra Lolín és “un arbre tranquil on, de cop i volta, un rèptil s’enfilava per desvetllar mal temps.
-P. 282

Són analogies subtils amb un gran poder d’evocació que van apareixen en el text per a gaudi de qui llegeix. La meva preferida és també en un final de capítol i plasma el retrobament emocional entre l’Anna i la seva filla Mireia.

La Mireia va córrer a abraçar-la i, a la ratlla on canviava el dibuix de les rajoles, van quedar reunides.
-P. 233

Justa la fusta!

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: En la pell de l’altre
Autor: Maria Barbal
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 350
ISBN: 978-84-664-1881-2
Preu: 20€

En la pell de l’altre, de Maria Barbal

enlapelldelaltreSegurament quan un bon amic “llibretraficant” em va passar aquest llibre, En la pell de l’altre, s’imaginava que essent de la , per qui em deleixo quan escriu narrativa breu, i tenint com a escenari el meu barri, Poblenou, hi havia prou arguments de pes perquè m’atrapés. Amb el que potser no comptava és que aquí, al barri, hi ha hagut èpoques en què no estàvem envoltats de turistes com ara, sinó de fàbriques. I generacions i generacions de mares i filles ens hem passat el testimoni de l’avidesa per la lectura, de la passió, de la imaginació, de la metàfora… potser per crear finestres en un entorn que, quan encara se sentia la pressió franquista ben a prop, podia resultar altament hostil.

Em vaig llegir aquesta novel·la d’un glop el mateix dia que començava vacances. L’encetava a les 12 i la tancava 8 hores més tard. Escric aquest comentari el primer dia que he començat a treballar. L’he començat a les 23:10 i espero tenir-lo llest abans de les 24:00.

Sóc jo, ara, però que m’agradaria ser en la pell de l’altra. Perquè jo tinc una vida més o menys convencional: treballo, porto la nena a l’escola, dormo poc… però ai, l’altra! L’altra tenia per davant una aventura que havia de durar tots els dies destinats al lleure. Un temps que havia de ser de tot menys monòton… Definitivament, l’altra, la que marxava de vacances, tindria coses per explicar-vos delicioses sobre aquesta magnífica novel·la. Però jo, què us he de dir, jo? L’argument? Em preneu per una aixafaguitarres? Llegiu-lo a la contra!

No seré jo qui ara jutgi aquesta dona que es posa en la pell de l’altre. Us demanaria que, un cop coneguda, Nosaltres també la perdoneu.

Us en deixo el principi:

El juliol és un temps tan bo per patir o ser feliç com qualsevol altre. A les darreries de juny havia esclatat la notícia i la Isolda havia pensat: aviat tothom estarà de vacances i tindrem una treva. Però el telèfon no havia parat de sonar i, de moment, la ciutat era un cos greixós amb la pell pavimentada de llamborda o quitrà, que, a les hores fortes de la calor, dormitava amollant un baf irrespirable.

I també els primers capítols en pdf.

Títol: En la pell de l’altre
Autor: Maria Barbal
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 350
ISBN: 978-84-664-1881-2
Preu: 20€

Cada dia penso en tu

Títol: Cada dia penso en tu
Autor: Maria Barbal
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 120
ISBN: 978-84-6641-435-7
Preu: 16,50€

Només algú que hagi notat com un gat es converteix en una boleta sobre la seva falda o hagi viscut l’alegria d’un cadell a la porta de casa, fins i tot abans d’entrar la clau al pany, podria escriure sobre aquests éssers amb tanta delicadesa i detall. I només algú que hagués viscut la pèrdua del seu petit company podria d’escriure aquesta pena, com si d’una persona es tractés. Els buits que provoquen, les pauses per assimilar que el sorollet del cascavell que sents només ha estat una mala passada de la ment o que la petita ombra que ha siluetejat la llar de foc només era el vol d’un ocell passant per davant de la finestra i no la teva gateta buscant l’escalfor de les flames.

Però no tots els moments de Maria Barbal respecte a aquests petits animals són tristos. De vegades t’adones que són capaços d’oferir-ho tot sense reserves. Com la història d’en DUC, un simpàtic gosset que aprèn a ser feliç, recordant com de diferent és la vida ara, amb un amo que no s’oblida de donar-li menjar, tot i que la dona gran que el va tenir abans no el tractava pas malament, però l’edat feia estralls en la seva memòria. La seva vida ha canviat. Descobreix, no com un espectador més, sinó com a protagonista, nous llocs, reptes i enemics. L’ascensor en moviment i una casa plena de flors. Com si es tractés d’un ésser humà més, s’adona de les necessitats del seu amo: com aquest troba a faltar la seva companya, com ja no riu tant. Sent, compadeix, s’entristeix i se n’alegra. Ara està millor en aquesta casa, tot i que és de passadissos estrets, i que quan aprèn a demostrar felicitat movent la cueta tira les coses dels estants més baixos.

Maria Barbal, que es va criar rodejada d’animals de granja a muntanya, presenta a Cada dia penso en tu un seguit de relats curts que aprofundeixen en la relació entre els humans i els animals. Una joia per regalar a qualsevol que comparteixi aquest amor per aquests petits companys que donen tant a canvi de tan poc.

Joaquim Carbó, premi Trajectòria a la Setmana del Llibre

Nosaltres, avui ens volem fer ressò d’una notícia que ens fa molt feliços.

I és que en Joaquim Carbó, una de les “bandes sonores literàries” de més de tres generacions de lectors, rebrà el premi Trajectòria que s’atorga durant la Setmana del Llibre, que enguany se celebrarà de nou al Parc de la Ciutadella de Barcelona.

Tots, més o menys, hem crescut, llegit i viscut al voltant dels llibres de Carbó. I sinó, poseu el títol La casa sota la sorra al vostre buscador mental, i us trobareu a l’escola, entre llibres de text, pilotes de futbol, revistes amb cantants del moment, retoladors i plastidecors, Gameboys, o el que us hagi tocat viure a l’escola o l’institut depenent de l’edat que tingueu.

Un altra de les creacions de Carbó, que de segur que us sonarà a tots és en Felip Marlot… detectiu! I quin detectiu!

Carbó, nascut l’any 1932 a Caldes de Malavella i un dels impulsors de la revista Cavall Fort, porta més de 50 anys escrivint títols de narrativa juvenil, i llibres com aquesta Casa sota la sorra –o la seva continuació, La casa sota el gel– han estat reeditats fins a 65 cops i portats, en adaptacions teatrals, a escenaris com el TNC.

L’última creació de Carbó és L’última casa, de l’any 2008, i és l’últim episodi del seu títol més conegut.

Altres escriptors guardonats en anteriors edicions de la Setmana del Llibre, que se celebrarà entre el 9 i el 18 de setembre, han estat Maria Barbal, Isabel-Clara Simó, Emili Teixidor i Miquel Martí i Pol, entre d’altres.

En resum, un escriptor a qui des del Nosaltres hem volgut dedicar un petit homenatge. I és que setanta anys escrivint, un centenar de llibres i un milió d’exemplars, bé que s’ho valen. Un homenatge i un premi a la trajectòria.

Com a mínim.

La comunicadora ens parla de Pedra de Tartera al TNC!

Avui he tingut el privilegi de poder assistir a la pre estrena de Pedra de tartera.Pedra de Tartera

He vist la Maria Barbal, emocionada, i jo també m’he emocionat. Vaig conèixer la Maria que ja havia aconseguit una gran acollida pels lectors i per la premsa amb la seva primera novel·la. Vam treballar juntes coincidint amb la publicació del llibre País íntim, i vaig poder conèixer la Maria persona. Jo havia llegit Pedra de tartera, era una lectura recomanada a l’escola, va ser un dels llibres que em va agradar de joveneta, que em va animar a llegir més, que em va enganxar i em va despertar el gust per la lectura. No sabia que després preparia un pla de comunicació per una nova novel·la de la Maria, i que més endavant vindria l’èxit d’Alemanya, molts moments compartits…
Avui he vist Pedra de tartera al TNC i només puc recomanar-la. He reviscut aquells dies que la llegia, estirada al llit, abans d’anar a dormir. Emotiva i senzilla, l’obra recrea els personatges i les situacions que la Maria va crear en aquest llibre que tampoc puc deixar de recomanar.
Ja ho vaig dir en un comentari fa temps, mai és tard per poder gaudir d’una bona novel·la!

Com construir les teves joguines a la Setmana del Llibre de Barcelona, a Lleida, a Girona o a Sant Cugat!

Títol: Com construir les teves joguines
Autor: Oriol Ripoll, Francesc Martín, Bernadette Cuxant
Editorial: Estrella Polar
Col·lecció: La Lluna de Paper
Pàgines: 128
ISBN: 978-84-92671-41-0
PVP: 14,50€

Benvolgudíssims nosaltres, tinc les cames que no són meves! M’he passat la tarda al Parc de la Ciutadella i no precisament asseguda en un banc mirant com la meva filla anava en bici… ni parlar-ne! Avui ens ha tocat una tarda d’activitat frenètica perquè estem en plena Setmana del Llibre en Català

No donàvem a l’abast! Hi havia presentacions en directe, signatures, novetats literàries, contacontes… De fet, ens hem fet el ferm propòsit de tornar-hi durant el cap de setmana (s’acaba el dia 19) perquè ens han quedat una pila de coses per fer, per veure, per tocar…

Però com que estàvem tan engrescades, no hem volgut marxar de la Ciutadella sense endur-nos-en un bon llibre. Ens hem decidit per un exemplar titulat Com construir les teves joguines, un llibre amb el qual estem convençudes que els vespres d’aquesta tardor seran d’allò més distrets, encara que no puguem sortir a passeig! Quan hem arribat a casa l’hem fullejat amb una mica més de profunditat i ja hem decidit que d’ara endavant reciclarem tot allò que caigui a les nostres mans! (per cert, si algú de nosaltres té una habitació de malendreços una mica gran, que m’avisi perquè no sé on posarem tots els projectes d’enginyeria que tenim ja en ment!!).

Si encara no heu anat a la Setmana de Llibre, acosteu-vos-hi perquè paga la pena. Ah! I recordeu que també se celebra a Sant Cugat,  Lleida i Girona.

Per cert, a propòsit de la Setmana, acabo de llegir una notícia que m’ha agradat d’allò més: la Maria Barbal (vegeu 25 anys… i Temps sense… ) ha rebut el Premi a la Trajectòria Literària! Moltes – i merescudíssimes – felicitats, Maria!!!

25 anys de “Pedra de tartera”

Maria Barbal es va guanyar fa temps un lloc dins del món de les lletres catalanes amb obres com Càmfora o Mel i metzines, i un pedestal a Nosaltres llegim. En aquest bloc de lectura n’hem dit grans virtuts. La Montserrat va comentar La pressa del temps; “Aquest és un llibre com els vins del Priorat, que l’has d’obrir, deixar reposar, tenir-lo una estona en boca abans d’empassar-lo i trobar-hi els matisos… Un llibre de grandíssima expressió, complexitat i generositat d’emocions.” I com aquest, molts més (vegeu Temps sense…, He conegut…, Neva…)!

Enguany fa 25 que es va publicar Pedra de tartera, la primera novel·la de l’escriptora de Tremp, que s’ha convertit en un clàssic de la literatura catalana. Els 300.000 exemplars venuts acrediten la projecció del llibre, també fora de les nostres fronteres, ja que la traducció a l’alemany ha sobrepassat els 100.000 exemplars venuts des del març del 2007. Després de l’èxit de la traducció a l’alemany, s’acaba de publicar en anglès, i pròximament en italià.

A més, Pedra de Tartera s’adaptarà al teatre, per segona vegada, amb la primera coproducció duta a terme entre el Teatre Nacional de Catalunya i el Celler d’Espectacles amb actors lleidatans.

Des de Nosaltres llegim esperem que l’èxit de l’autora segueixi en augment, sense presses, és clar!

Us deixem un vídeo on Maria Barbal parla de Pedra de tartera.

Per Sant Jordi, llibres a dojo!

Per aquest Sant Jordi, com que és un tema que em toca de ben a prop (vegeu Guardians…), recomano a tots els meus amics periodistes (i no periodistes!) el llibre Se sabrà tot, de Xavier Bosch. Qui millor que un exdirector de l’Avui per explicar-nos com es gestiona el poder de la comunicació. Se sabrà tot treu a la llum molts “draps bruts” del periodisme. Un llibre que mostra la corrupció de la política dins dels mitjans de comunicació, tan importants avui dia. Si voleu conèixer aquest món tan “pervers” no dubteu a regalar per Sant Jordi un llibre de premi!

Per altra banda, estic buscant un llibre per ma mare. Porta dies donant-me la tabarra preguntant-me quin llibre li compraré per Sant Jordi i he arribat a la conclusió que el millor que li escau és La pressa del temps, de Maria Barbal. La Montse no ha deixat de dir meravelles sobre aquest llibre (vegeu Temps…). “Aquest és un llibre com els vins del Priorat, que l’has d’obrir, deixar reposar, tenir-lo una estona en boca abans d’empassar-lo i trobar-hi els matisos… Un llibre de grandíssima expressió, complexitat i generositat d’emocions”. Després de llegir aquesta recomanació, no hi ha cap dubte que encertaré amb la decisió! Tot s’ha de dir que, de pas, caurà a les meves mans…

Neva…

La pressa del tempsGestos útils
Una tarda d’hivern, un cotxe passa entre les cases d’un poble menut (…). Mentre condueix pensa que si hi ha alguna veritat en tot l’univers, és més a prop d’experimentar-la algú que viu aquí, algú que travessa una d’aquestes llindes minúscules i puja les escales cap al piset i encén foc.

La pressa del temps, Maria Barbal

Temps sense presses

La pressa del temps
Títol: La pressa del temps
Autora: Maria Barbal
Editorial: Columna
ISBN: 978-84-664-1126-4
Pàgines: 203
PVP: 18€

Fa uns quants dies vaig conèixer la Maria Barbal (vegeu He conegut la Maria Barbal!) i vaig tenir sort: plovia. Hi havia pocs taxis al lloc on vam enregistrar el podcast que us adjunto al final d’aquest comentari i això va propiciar que la pugués acompanyar en cotxe durant uns minuts. Aquesta estoneta de recolliment en una Barcelona col·lapsada em va servir per conversar amb una autora a qui jo havia llegit feia anys, quan va publicar Carrer Bolívia. En vam estar parlant, d’aquell llibre, i de Pedra de tartera, i dels llibres de recomanació escolar, i de com li agrada el contacte amb els lectors, i de la seva inquietud quan algú li diu que no ha entès un text…
El temps, efectivament, va passar depressa.

Aquella mateixa nit, vaig agafar el llibre que ens havia dedicat per al blog i me’l vaig començar a llegir. En el primer relat ja vaig pensar que me’l faria durar. Sabeu? Aquest és un llibre com els vins del Priorat, que l’has d’obrir, deixar reposar, tenir-lo una estona en boca abans d’empassar-lo i trobar-hi els matisos… Un llibre de grandíssima expressió, complexitat i generositat d’emocions.

Tot just fa una hora que me l’he acabat. Quan el Barça ha marcat el segon gol en un partit que ha arribat al final amb tres minuts llarguíssims… Ai, el temps! Quan esperem que s’acabi un partit de futbol que anem guanyant, efectivament, no s’acaba mai. Però, què passa algú retroba l’amor d’adolescència en els passadissos d’un súper, o asisteix a un dinar de Nadal amb uns desconeguts, o calla quan li pregunten “què faria votè si ara fos jove?”… Com queda, el temps, aleshores? Doncs, havent llegit La pressa del temps, tinc la impressió que queda suspès, en una mena de núvols en els quals ens hi endinsem, hi respirem i en sortim amb la pell humida i el cor desorientat.  Però no em feu dir-ho a mi… és molt millor que us ho expliquin les 27 històries magnífiques que us estan esperant en aquest llibre.

Curiosament, demà vaig a l’Auditori a escoltar el programa Les ombres del temps. Aquesta dona del podcast escolta Messenet i encara penso de què són les anàlisis…

——————–

Uns dies després d’escriure aquest post s’han celebrat els vint-i-cinc anys de la publicació de Pedra de tartera i s’ha publicat la notícia que l’any vinent se’n faran representacions al Teatre Nacional. Estem de sort! Felicitats, Maria!!