Només algú que hagi notat com un gat es converteix en una boleta sobre la seva falda o hagi viscut l’alegria d’un cadell a la porta de casa, fins i tot abans d’entrar la clau al pany, podria escriure sobre aquests éssers amb tanta delicadesa i detall. I només algú que hagués viscut la pèrdua del seu petit company podria d’escriure aquesta pena, com si d’una persona es tractés. Els buits que provoquen, les pauses per assimilar que el sorollet del cascavell que sents només ha estat una mala passada de la ment o que la petita ombra que ha siluetejat la llar de foc només era el vol d’un ocell passant per davant de la finestra i no la teva gateta buscant l’escalfor de les flames.

Però no tots els moments de Maria Barbal respecte a aquests petits animals són tristos. De vegades t’adones que són capaços d’oferir-ho tot sense reserves. Com la història d’en DUC, un simpàtic gosset que aprèn a ser feliç, recordant com de diferent és la vida ara, amb un amo que no s’oblida de donar-li menjar, tot i que la dona gran que el va tenir abans no el tractava pas malament, però l’edat feia estralls en la seva memòria. La seva vida ha canviat. Descobreix, no com un espectador més, sinó com a protagonista, nous llocs, reptes i enemics. L’ascensor en moviment i una casa plena de flors. Com si es tractés d’un ésser humà més, s’adona de les necessitats del seu amo: com aquest troba a faltar la seva companya, com ja no riu tant. Sent, compadeix, s’entristeix i se n’alegra. Ara està millor en aquesta casa, tot i que és de passadissos estrets, i que quan aprèn a demostrar felicitat movent la cueta tira les coses dels estants més baixos.

Maria Barbal, que es va criar rodejada d’animals de granja a muntanya, presenta a Cada dia penso en tu un seguit de relats curts que aprofundeixen en la relació entre els humans i els animals. Una joia per regalar a qualsevol que comparteixi aquest amor per aquests petits companys que donen tant a canvi de tan poc.

Nosaltres

I és que en Joaquim Carbó, una de les “bandes sonores literàries” de més de tres generacions de lectors, rebrà el premi Trajectòria que s’atorga durant la Setmana del Llibre, que enguany se celebrarà de nou al Parc de la Ciutadella de Barcelona.

Tots, més o menys, hem crescut, llegit i viscut al voltant dels llibres de Carbó. I sinó, poseu el títol La casa sota la sorra al vostre buscador mental, i us trobareu a l’escola, entre llibres de text, pilotes de futbol, revistes amb cantants del moment, retoladors i plastidecors, Gameboys, o el que us hagi tocat viure a l’escola o l’institut depenent de l’edat que tingueu.

Un altra de les creacions de Carbó, que de segur que us sonarà a tots és en Felip Marlot… detectiu! I quin detectiu!

Carbó, nascut l’any 1932 a Caldes de Malavella i un dels impulsors de la revista Cavall Fort, porta més de 50 anys escrivint títols de narrativa juvenil, i llibres com aquesta Casa sota la sorra –o la seva continuació, La casa sota el gel- han estat reeditats fins a 65 cops i portats, en adaptacions teatrals, a escenaris com el TNC.

L’última creació de Carbó és L’última casa, de l’any 2008, i és l’últim episodi del seu títol més conegut.

Altres escriptors guardonats en anteriors edicions de la Setmana del Llibre, que se celebrarà entre el 9 i el 18 de setembre, han estat Maria Barbal, Isabel-Clara Simó, Emili Teixidor i Miquel Martí i Pol, entre d’altres.

En resum, un escriptor a qui des del Nosaltres hem volgut dedicar un petit homenatge. I és que setanta anys escrivint, un centenar de llibres i un milió d’exemplars, bé que s’ho valen. Un homenatge i un premi a la trajectòria.

Com a mínim.

He vist la Maria Barbal, emocionada, i jo també m’he emocionat. Vaig conèixer la Maria que ja havia aconseguit una gran acollida pels lectors i per la premsa amb la seva primera novel·la. Vam treballar juntes coincidint amb la publicació del llibre País íntim, i vaig poder conèixer la Maria persona. Jo havia llegit Pedra de tartera, era una lectura recomanada a l’escola, va ser un dels llibres que em va agradar de joveneta, que em va animar a llegir més, que em va enganxar i em va despertar el gust per la lectura. No sabia que després preparia un pla de comunicació per una nova novel·la de la Maria, i que més endavant vindria l’èxit d’Alemanya, molts moments compartits…
Avui he vist Pedra de tartera al TNC i només puc recomanar-la. He reviscut aquells dies que la llegia, estirada al llit, abans d’anar a dormir. Emotiva i senzilla, l’obra recrea els personatges i les situacions que la Maria va crear en aquest llibre que tampoc puc deixar de recomanar.
Ja ho vaig dir en un comentari fa temps, mai és tard per poder gaudir d’una bona novel·la!

Benvolgudíssims nosaltres, tinc les cames que no són meves! M’he passat la tarda al Parc de la Ciutadella i no precisament asseguda en un banc mirant com la meva filla anava en bici… ni parlar-ne! Avui ens ha tocat una tarda d’activitat frenètica perquè estem en plena Setmana del Llibre en Català

No donàvem a l’abast! Hi havia presentacions en directe, signatures, novetats literàries, contacontes… De fet, ens hem fet el ferm propòsit de tornar-hi durant el cap de setmana (s’acaba el dia 19) perquè ens han quedat una pila de coses per fer, per veure, per tocar…

Però com que estàvem tan engrescades, no hem volgut marxar de la Ciutadella sense endur-nos-en un bon llibre. Ens hem decidit per un exemplar titulat Com construir les teves joguines, un llibre amb el qual estem convençudes que els vespres d’aquesta tardor seran d’allò més distrets, encara que no puguem sortir a passeig! Quan hem arribat a casa l’hem fullejat amb una mica més de profunditat i ja hem decidit que d’ara endavant reciclarem tot allò que caigui a les nostres mans! (per cert, si algú de nosaltres té una habitació de malendreços una mica gran, que m’avisi perquè no sé on posarem tots els projectes d’enginyeria que tenim ja en ment!!).

Si encara no heu anat a la Setmana de Llibre, acosteu-vos-hi perquè paga la pena. Ah! I recordeu que també se celebra a Sant Cugat,  Lleida i Girona.

Per cert, a propòsit de la Setmana, acabo de llegir una notícia que m’ha agradat d’allò més: la Maria Barbal (vegeu 25 anys… i Temps sense… ) ha rebut el Premi a la Trajectòria Literària! Moltes – i merescudíssimes – felicitats, Maria!!!

Enguany fa 25 que es va publicar Pedra de tartera, la primera novel·la de l’escriptora de Tremp, que s’ha convertit en un clàssic de la literatura catalana. Els 300.000 exemplars venuts acrediten la projecció del llibre, també fora de les nostres fronteres, ja que la traducció a l’alemany ha sobrepassat els 100.000 exemplars venuts des del març del 2007. Després de l’èxit de la traducció a l’alemany, s’acaba de publicar en anglès, i pròximament en italià.

A més, Pedra de Tartera s’adaptarà al teatre, per segona vegada, amb la primera coproducció duta a terme entre el Teatre Nacional de Catalunya i el Celler d’Espectacles amb actors lleidatans.

Des de Nosaltres llegim esperem que l’èxit de l’autora segueixi en augment, sense presses, és clar!

Us deixem un vídeo on Maria Barbal parla de Pedra de tartera.

Per altra banda, estic buscant un llibre per ma mare. Porta dies donant-me la tabarra preguntant-me quin llibre li compraré per Sant Jordi i he arribat a la conclusió que el millor que li escau és La pressa del temps, de Maria Barbal. La Montse no ha deixat de dir meravelles sobre aquest llibre (vegeu Temps…). “Aquest és un llibre com els vins del Priorat, que l’has d’obrir, deixar reposar, tenir-lo una estona en boca abans d’empassar-lo i trobar-hi els matisos… Un llibre de grandíssima expressió, complexitat i generositat d’emocions”. Després de llegir aquesta recomanació, no hi ha cap dubte que encertaré amb la decisió! Tot s’ha de dir que, de pas, caurà a les meves mans…

Gestos útils

La pressa del temps, Maria Barbal

Fa uns quants dies vaig conèixer la Maria Barbal (vegeu He conegut la Maria Barbal!) i vaig tenir sort: plovia. Hi havia pocs taxis al lloc on vam enregistrar el podcast que us adjunto al final d’aquest comentari i això va propiciar que la pugués acompanyar en cotxe durant uns minuts. Aquesta estoneta de recolliment en una Barcelona col·lapsada em va servir per conversar amb una autora a qui jo havia llegit feia anys, quan va publicar Carrer Bolívia. En vam estar parlant, d’aquell llibre, i de Pedra de tartera, i dels llibres de recomanació escolar, i de com li agrada el contacte amb els lectors, i de la seva inquietud quan algú li diu que no ha entès un text…
El temps, efectivament, va passar depressa.

Aquella mateixa nit, vaig agafar el llibre que ens havia dedicat per al blog i me’l vaig començar a llegir. En el primer relat ja vaig pensar que me’l faria durar. Sabeu? Aquest és un llibre com els vins del Priorat, que l’has d’obrir, deixar reposar, tenir-lo una estona en boca abans d’empassar-lo i trobar-hi els matisos… Un llibre de grandíssima expressió, complexitat i generositat d’emocions.

Tot just fa una hora que me l’he acabat. Quan el Barça ha marcat el segon gol en un partit que ha arribat al final amb tres minuts llarguíssims… Ai, el temps! Quan esperem que s’acabi un partit de futbol que anem guanyant, efectivament, no s’acaba mai. Però, què passa algú retroba l’amor d’adolescència en els passadissos d’un súper, o asisteix a un dinar de Nadal amb uns desconeguts, o calla quan li pregunten “què faria votè si ara fos jove?”… Com queda, el temps, aleshores? Doncs, havent llegit La pressa del temps, tinc la impressió que queda suspès, en una mena de núvols en els quals ens hi endinsem, hi respirem i en sortim amb la pell humida i el cor desorientat.  Però no em feu dir-ho a mi… és molt millor que us ho expliquin les 27 històries magnífiques que us estan esperant en aquest llibre.

Curiosament, demà vaig a l’Auditori a escoltar el programa Les ombres del temps. Aquesta dona del podcast escolta Messenet i encara penso de què són les anàlisis…

——————–

Uns dies després d’escriure aquest post s’han celebrat els vint-i-cinc anys de la publicació de Pedra de tartera i s’ha publicat la notícia que l’any vinent se’n faran representacions al Teatre Nacional. Estem de sort! Felicitats, Maria!!

Bé, no m’enrotllo més que és divendres i, a banda de llegir, tenim ganes d’anar a sopar (atenció si feu receptes de La cuina sexi, que els nens no vénen de París!!). A propòsit, us deixo amb “La producció de l’oli a Catalunya durant l’època romana; el punt de partença de la novel·la El somni de Tàrraco“, que ens ha fet arribar en Xulio Ricardo Trigo. El va publicar al seu blog, El violinista celest, i ens el deixa reproduir aquí, cosa que li agraïm d’allò més!

Cap a la meitat del segle I abans de Crist les relacions comercials entre la ciutat de Roma i Hispania s’intensifiquen. Juli César havia lluitat pel control de Gallaecia (l’actual Galícia) i de les seves mines d’or. El seu successor, Octavi August, també va posar la seva mirada en la Península Ibèrica. En part perquè necessitava una guerra que contribuís a la seva grandesa i tant els pobles càntabres com els asturs s’oposaven al domini de Roma. D’altra banda, perquè l’enorme megalòpolis en que es va convertir la capital de l’Imperi no tenia prou amb les matèries primeres que li arribaven d’altres llocs del Mediterrani.

Una d’aquestes matèries -a més dels metalls preciosos o del vi, que ja han estat tractats en altres novel·les-, de les més preuades per als romans era l’oli, un vertader or líquid que feien servir com aliment o per l’elaboració de cosmètics, per dir només alguns dels seus usos.

S’ha d’explicar que la població a Europa estava al voltant d’un cinc per cent de l’actual, i que Roma, que segons creuen els historiadors va acabar tenint un milió d’habitants, no tenia prou amb la producció d’oli de la Bètica. Els comerciants romans van buscar alternatives i, en aquest context, les terres de Tàrraco van ser considerades un bon lloc per conrear oliveres. Sembla que ja s’hi feia, però per al consum particular.

Aquest moment històric és, sens dubte, el precedent de la producció comercial d’oli a terres de Tarragona, de les denominacions d’origen Siurana, Terra Alta o Baix Ebre, així com la de Les Garrigues, a Lleida.

Les ambicions de l’Imperi i del Senat romà per convertir les terres de Tarragona en productores d’oli per a Roma és el fil conductor de la novel·la El somni de Tàrraco (Edicions 62). Però no és l’únic tema d’aquest llibre que vol recuperar el pols d’una Catalunya Romana no gaire explicada en la nostra literatura. També aprofundeix en la societat de l’època i intenta reconstruir els fets principals d’aquells anys en que Tàrraco va ser la capital de l’Imperi Romà.

Podeu saber més coses sobre aquesta novel·la a la pàgina web…

Jo m’havia llegit Carrer Bolívia i em va fer moltíssima alegria conèixer-la en persona. Trobo que això de poder veure en carn i ossos un escriptor és un luxe que, per als qui ens agrada llegir, no té preu! I a més sense cues!! Perquè per Sant Jordi ho pots fer després de 20 minuts mínim a peu dret!!

Bé, doncs, com us deia, com que la vaig veure relaxada i feliç amb com havia quedat l’enregistrament, vaig abusar de la confiança i li vaig demanar que em deixés fer-li algunes fotos per compartir-les amb vosaltres… I aquí estan (si us plau, si les veieu malament, doneu-li la culpa a la Blackberry, que ja tinc prou crítiques a casa  per la qualitat dels meus “reportatges gràfics”!).

Sempre somriu!!

Imatge dins de l'estudi

Una imatge posterior a l'enregistrament, en el repàs

A més, vaig pensar que estaria bé que, precisament ella, fos qui ens fes la primera dedicatòria del blog i…. Tatatatxaaaaaaaaan!!

"Als lectors del nosaltresllegim.cat"

Bé, doncs, com no pot ser d’una altra manera, us convido a escoltar la Maria Barbal en un conte que, de ben segur, us deixarà pensatius… la_pressa_del_temps I jo pregunto, “de què són les anàlisis?”. De fet, li vaig preguntar a ella, però em va fer com en el conte. Vosaltres què en penseu?

Si us agrada, no patiu que ben aviat en tornarem a parlar!!

I per a tots aquells que tingueu iPod (que segur que sou molts!) aquí teniu el podcast! Espero que el disfruteu!