Ja fa un parell de mesos que hem començat l’aventura de nosaltresllegim.cat i —potser perquè s’acosta Sant Jordi i sembla que arriba el final d’una etapa —tots notem la necessitat de recapitular una mica. A Què fer quan acabem de llegir un llibre vaig esmentar que m’encanta tornar a llegir el final d’un llibre just després d’acabar-lo, abans i tot de pair el final; així que crec que és cosa bona donar un cop d’ull al primer post que vaig escriure (vegeu Cartes que…) sobre Cartes que sempre he esperat, de Maria de la Pau Janer. Casualment és un dels llibres que més he recomenat a nivell personal els últims dies. I si no l’he recomenat més a nivell professional és perquè no em dedico professionalment a la literatura sinó a la crenoteràpia. Així i tot crec que hauria de comptar el fet que aquest matí, quan la senyora Aniceta m’ha demanat per telèfon quin llibre li recomenaria per a regalar aquest Sant Jordi, li he aconsellat aquest amb molt de gust.
—Es llegeix molt bé i les ganes d’aclarir els misteris fan que no puguis deixar-lo; a més el final és tope simbólic… —. Li he dit mentre començava a enviar per fax una còpia de la seva sol·licitud per al programa de termalisme social. No perdo mai el temps; me’n cal molt per llegir…
I si en sobra una mica, a fer signar els llibres! Poques cues valen tant la pena com les que es fan en una llibreria!

Per aquest Sant Jordi em ve de molt de gust de regalar (més tard o més d’hora acabarà a les meves mans jeje) el darrer llibre de la Maria de la Pau Janer: Cartes que sempre he esperat. Tot i que pot sonar a tòpic o a excés romàntic emprar cartes perdudes (anhels, pensaments que mai no arribaran i que s’esperen…) crec que en un temps on les comunicacions vénen marcades per la immediatesa i els monosíl·labs o els símbols abreujants pot ser un bon leitmotive per retratar vides en un tempo diferent de l’actual. Un tempo del que he pogut gaudir en diferents llibres fets des del gènere epistolar (Cartes a Teo, Mon petite castor, Cartes a un jove poeta…) i que m’han proporcionat bones estones i reflexions profundes en el passat.
Que hagi tornat a la Pollensa natal pot ser senyal de què volia un ambient íntimament conegut per desenvolupar escenes quotidianes i històries entrecreuades per així poder explorar els desconeguts interiors de les persones dels que ens podem emmirallar o senzillament meravellar.
Entendre la vida present i futura a través de donar explicació a aspectes o fets del passat que resten mal assumits (serà que em faig gran?), el Mediterrani mallorquí, el què pot fer un encarregat de cartes perdudes situa condicionals d’allò més interessants com a ingredients d’aquest llibre.

Gran part del que llegeixo és llegit al tren. Amb aquesta novel·la, Cartes que sempre he esperat, a les mans perdia totalment les ganes que arribés la meva parada. Tancant el llibre de mala gana, em preguntava el perquè d’aquesta fascinació per les històries que amaguen les petites coses (llibres, cartes, pintures) i que també té en Lluís, un dels protagonistes de la novel·la.

Quines històries hi ha darrera les cartes que no arriben al seu destí? Què ens podria explicar un home gran dels veïns d’un bloc de pisos on ha viscut tota la vida? Aquesta pintura ens captiva… Com deu ser la vida de l’artista que l’ha pintada i de la seva família? Hi ha grans històries darrera de tot allò que ens envolta: en les converses entretallades que escolto a mitges mentre em prenc el cafè, o en el rostre enigmàtic que veig diàriement a classe i per algun motiu em crida l’atenció per primera vegada. Només esperen ser explicades abans que es perdin, quan siguin llençades al foc com cartes no reclamades, i desapareguin amb la memòria dels que es queden, o quan es deteriorin com el talent de l’artista incapaç de superar l’abandó…
En Lluís viu amb la por de no poder salvar alguna d’aquestes històries. Marcat pel record d’una mare que va passar mitja vida esperant una carta que va arribar, ja tard, en un tràgic moment, farà tots els possibles perquè les cartes que la Paula escriví a la Martina no es perdin com la seva història.
Perquè algunes històries mereixen romandre una mica més. I jo miro de seguir allargant-les tant com puc abans d’arribar a la meva parada de tren…
Maria de la Pau Janer presenta en vídeo Cartes que sempre he esperat.