Arxiu d'etiquetes: Màrius Serra

D’on trec el temps, de Màrius Serra

Màrius Serra existeix des que tinc memòria. La meva tieta feia els mots encreuats de La Vanguardia i ja hi era. Si posaves la ràdio parlava de coses, de paraules, de criatures, de llengua,… i ja hi era. No hi era tota l’estona però hi era sempre. Quan vaig començar a anar a l’institut vaig descobrir que, ¡oh, meravella!, a sobre escrivia llibres.

És impossible estar allà dalt, contínuament, sense parar, tota l’estona, sense saber gestionar el temps, la feina i el lleure. Perquè a més de treballar, bé que deu fer coses que no són feina, aquest senyor, oi?

Entre enigmàrius, scrabbles i imperfeccions a Hawaii, hi ha hagut també fills quiets o fills amb bioritmes lents. I això també ho hem pogut saber quan l’han convidat a alguna banda perquè ens ho expliqués o en aquest llibre tan particular. Si a més hi sumeu les coses que fa, no per feina sinó perquè vol fer-les… tots a aplaudir!!

A D’on trec el temps, en Màrius Serra explica aquest com s’ho fa. D’on treu el temps. Com és capaç de fer-ho tot. Però no només són consells de vida i d’autoajuda: també són relats breus amb el toc únic d’aquest escriptor, articles verbívors, assajos sobre la lectura en diagonal, anàlisis de paciència, alabacions de la procastinació,… Hi ha de tot. Com bé l’anomena l’autor, al capítol de les 10 del matí sobre el temps de multitasca, aquest és un “llibre inclassificable”.

Dividit en quatre parts, el llibre ens ofereix unes quantes claus de com s’ho fa aquest autor barceloní per poder arribar a llocs que moltes vegades, al comú dels mortals, ens sembla massa complicat arribar. El llibre comença així:

Suposo que sóc pencaire perquè vaig néixer un u de maig. En l’entremig he estat un home de fer. Tots en fem, de coses, i a l’era digital cada cop n’hi ha més que queden registrades. Llibres, articles, mots encreuats, traduccions, col·laboracions als mitjans audiovisuals, conferències… Per això no trobo estrany que molta gent em digui “no sé d’on treus el temps”. En aquest llibre exploro els amagatalls dels quals trec el temps.

Molts de Nosaltres pot ser que tinguem un rebuig -una mica estúpid?- al llibre pràctic o als manuals de “com aprendre a…”. El cas és que els llibres serveixen per moltes coses, però el més important és que ens fan gaudir i ens expliquen i ajuden a aprendre unes quantes coses. En el cas de l’últim llibre del Màrius Serra, aconsegueix fer ambdues coses: gaudim de la lectura de contes i consells, i ens dona un cop de mà per trobar més temps.

En Màrius Serra ens condueix pels bons consells per aprofitar el temps cap a l’assaig, i en aquest camí hi trobem poesia, enigmística, bibliografia ben diversa, i alguns contes que si els escoltes bé tenen la veu, la melodia i la poètica del seu autor.

No voldríeu tenir més temps per a poder llegir? El temps ja el teniu. Només l’heu d’aprofitar. I si no, que us ho expliqui en Màrius Serra.

Aquí teniu en Màrius Serra a l’entrevista que li va fer en Xavier Grasset al programa Més 324 on parla del seu llibre D’on trec el temps:

Aquí teniu els primers capítols en pdf perquè comenceu a veure d’on treure el temps per llegir un molt bon llibre del Màrius Serra.

Títol: D’on trec el temps
Autor: Màrius Serra
Editorial: Empúries
Col·lecció: Empúries Narrativa
Pàgines: 288
ISBN: 978-84-16367-97-9
Preu: 16,90€

Res no és perfecte a Hawaii, de Màrius Serra

resnoesperfecteahawaiiMàrius Serra no és un escriptor mediàtic: és multimèdia. Malabarista lingüístic, rei dels mots encreuats, de les endevinalles, de l’enigmística. Escriptor de novel·les, compromès militant en causes com l’independentisme o el respecte als afectats de diferències físiques, opinador d’esports i moltes coses més. Fa tot l’efecte que no hi ha res que deixi passar la seva curiositat insaciable. Doncs bé, a Res no és perfecte a Hawaii hi trobem TOT el Màrius Serra. I dir TOT és dir molt, però és que n’hi ha molt.

Per començar ens embarca en un vaixell, rèplica del que al segle XVIII va portar els primers homes blancs a Oh why he, (nom amb què bategen provisionalment l’indret els nouvinguts i que acabarà en el definitiu Hawaii). Aquesta baluerna transporta un munt de convidats, disfressats amb cassaques i capells de tres puntes que tindran el privilegi d’assistir a un festival històrico-folklòric que serveix per inaugurar un complex turístic de súper luxe construït al lloc, fins aleshores verge, on va tenir lloc el segon desembarcament del Capità Cook i la seva mort a mans dels indígenes el 14 de febrer de 1779. En el primer desembarcament els havien rebut amb grans mostres d’alegria, ja que van creure que era el déu Lono anunciat en els relats sagrats dels illencs. Pobre home, va haver de tornar per mirar de reparar un pal del vaixell i, impensadament, la rebuda va ser hostil i va acabar de molt mala manera amb detalls d’allò més gore.

Entre els convidats trobem una família catalana -un pare amb opacs interessos i relacions amb els especuladors illencs, la seva esposa que fa el paper que li pertoca de jo-no-sé-res-això-qui-ho-porta-és-el-meu-marit (que últimament s’ha fet ben popular)-, dues germanes solteres d’aquesta esposa i dos fills, noia i noi, ella hipercrítica amb son pare i gairebé tot, i ell més d’ordre, tot i que molt furiosament independentista català. Els quatre primers componen el que Serra anomena el “sector geriàtric” sempre contraposat al dels dos joves.

A terra ferma és a punt de començar la performance que té com a punts forts l’actuació de dansarines de Hula que fan, a més, propaganda de l’exitosa teràpia alternativa anomenada Hulateràpia, agombolades per les cançons del malaguanyat Israel “IZ” Kamakawiwo’ole mort prematurament d’obesitat mòrbida (que Serra anomena sempre Izeta).

L’apoteosi final ha de ser l’encesa d’una mena de peveter situat a la punta d’un obelisc commemoratiu des d’una grua monumental que transporta en una plataforma tres personatges importants: el promotor del complex turístic, el representant més significat del moviment indigenista i el polític local que havia compartit taula a l’escola amb Obama que serà proclamat president al cap de pocs dies.

La grua perd peu, tot se’n va en orris, moren els tres prohoms i el maquinista i s’obren tota mena d’interrogants.

Mentrestant comencem a conèixer personatges diferents: Tom, periodista mediocre i obsessionat, per sobre de tot, en l’aclariment de les circumstàncies veritables de la desaparició del seu pare però també de l’assassinat del Capità Cook fa 300 anys; la seva mare, que regenta un modest Bed & Breakfast; una parella formada per una estrella de Hollywood de les que deixen amb la boca oberta i famosa per una sèrie televisiva, i el seu marit, afortunat propulsor de la hulateràpia; i una periodista guapa i deseixida que des d’un canal de televisió local posa sempre en qüestió les versions oficials i aspira a fer el reportatge que li doni el Pulitzer.

Al començament l’acció està descrita en forma coral i no tenim clar qui és el protagonista, ni si n’hi ha, però progressivament es va tancant l’objectiu i ens acabem centrant en Tom i la seva “circumstància” -que no és poca-  i en un desenllaç digne d’unes Noces de Figaro.

Preneu tots aquests personatges, barregeu èpoques i llocs, afegiu elements com el sexe (dosis moderadament altes i força explícites), situacions límit com ara dos cotxes estimbats, descripcions de sang i fetge, humor negre, tortugues tricentenàries que escriuen memòries, comunes hippies amb pràctiques d’allò més imaginatives,… introduïu tot això a la coctelera, poseu-hi unes gotes, generoses, de llenguatge triat i acurat, numeracions en hawaià, remeneu ben fort i tindreu la darrera novel·la de l’hiperactiu Màrius Serra.

Quan arribem a la darrera plana imaginem l’autor tan exhaust com nosaltres. Però ha valgut la pena viatjar a Hawaii i descobrir-ne les imperfeccions.

Aquí podeu començar a llegir els primers capítols en pdf.

Títol: Res no és perfecte a Hawaii
Autor: Màrius Serra
Editorial: Proa
Col·lecció: A TOT VENT-RÚST
Pàgines: 480
ISBN: 978-84-7588-604-6
Preu: 20,50€

Plans de futur, de Màrius Serra

@Ed_Proa @Grup62

Tanta tinta tonta t’unta… p. 84

S’acosta Sant Jordi. Ja ens hem llegit el Premi Sant Jordi 2012. Ja podeu fer Plans de futur de com felicitar els Jordis i Jordines regalant un llibre…

Sí, he titulat citant i he començat el comentari fent intents de paronomàsies*. Perquè encara estic contagiada dels jocs de paraules que Màrius Serra ha deixat escampats per la novel·la, com si fos el sembrador que va llençant llavors pel camp amb l’esperança que, mentre seguim la història del matemàtic tetraplègic i autodidacte Ferran Sunyer Balaguer (1912-1967) i la seva família, anirem collint els brots, flors i fruits de les paraules, per degustar-les i somriure.

La història del Ferran (senyor Sunyer, senyor Sunyer!) i les germanes Carbona (Carmala, Carn-bona,…) està basada en fets reals i persones de carn i ossos, en el període dels anys 20 fins els 60 del segle passat. L’època del noucentisme, de la guerra (“és la guerra que tot ho esguerra, i mira que t’ho diu un esguerrat”, p. 141) i de la postguerra.

És una història emotiva, on diferents personatges agafen la veu narrativa per anar descrivint escenes i moments, com si fossin  les escenes d’una auca. Cadascú amb el seu llenguatge personal i les seves expressions: “pare paret” per invocar al pare, per exemple.

És la història de l’esperit de superació d’en Ferri, demostrant, com a matemàtic que és, que la ment pot superar les limitacions físiques del cos i que la ironia i el sentit de l’humor poden fer més fàcil la vida als altres (sobretot a les altres, les dones) que s’han consagrat a tenir-ne cura amorosament i ser les seves mans a l’hora d’escriure les complicades formulacions matemàtiques que el seu cap construeix. D’això en sap i molt l’autor, tot parlant de les dificultats de moure una cadira de rodes en una estació ferroviària:

… Els que convivim amb ell des de fa anys sabem que aquests processos mecànics són molt més importants del que semblen. En el seu aprenentatge es dissol bona part de l’angoixa que provoca conviure amb un ésser tan desvalgut com el Ferri. (p. 226)

La història és tendra i el llenguatge està ple de jocs lingüístics. Podem dir, com el protagonista quan troba errors matemàtics,  que aquest llibre és una tro-ba-lla, (“Ai, nenes, no sé què diu de l’ou com balla” p. 90).

No us la perdeu, per Déu.

*Joc de paraules on s’oposen dos mots que només es diferencien en algun fonema, o en el qual un mateix mot és usat en dos sentits diferents.

Aquí teniu el primer capítol en pdf.

Títol: Plans de futur
Autor: Màrius Serra
Editorial: Proa
Col·lecció: A tot vent
Pàgines: 256
ISBN: 978-84-7588-349-6
Preu: 21,50€

De com s’escriu una novel·la + Monocle. Una novel·la (in)acabada, de Màrius Serra

@labutxaca @Grup62

El llibre del qual us parlaré és un sol volum que conté dues obres de Màrius Serra, De com s’escriu una novel·la i Monocle. Una novel·la (in)acabada, amb dues portades capiculades (és a dir, que girant 180 graus en sentit vertical una de les portades, et trobes l’altra portada). És un recurs que tan sols havia vist en còmics i discs (com el Lemuria/Sirius B de Therion). L’he trobat molt novedós i lògic, vista la relació entre les dues obres, ja que suggereix que pots començar a llegir per qualsevol de les dues narracions.

Aquest llibre tan curiós em va caure a les mans el dia del meu aniversari i vaig decidir començar-lo a llegir de seguida, fent un parèntesi de El Guión de Robert McKee, un gran llibre que explica els mecanismes del guió cinematogràfic. Vaig creure que em serviria d’exemple de com s’escriu una novel·la. Com a (aspirant a) autor de còmics, tot el que tingui a veure amb explicar històries ho trobo molt interessant!

A l’hora de començar el llibre, em vaig decidir per Monocle. Una novel·la (in)acabada per, en acabat, llegir el “making of”: De com s’escriu una novel·la.

Monocle… és una novel·la curta (la part més curta del doble volum). De fet consta d’unes 150 de les aproximadament 400 pàgines del llibre, i explica la història d’un noi anomenat Marcel que, al saber que la seva mare acaba de morir, trasbalsat, destrueix a cops de crossa una obra d’art de vidre anomenada Monocle que estava al vestíbul de l’hospital. A la tristesa de la pèrdua de la mare s’hi suma la reclamació de l’hospital dels 30 milions que valia l’obra d’art destruïda. La història està ben construïda, els personatges són creïbles, carismàtics i s’hi pot empatitzar ràpidament, tot i que al final crec que tot es precipita un pèl.

El vaig acabar el dimarts 26, al tren, anant a treballar, i quan vaig sortir vaig mirar el Twitter des del mòbil i vaig veure aquesta piulada que el Màrius Serra acabava d’escriure. No em vaig estar de contestar-li, amb un joc de paraules d’aquells que tant li agraden:

I ell em va contestar a mi!

Twitter és genial per a aquest tipus de coses!

Tornant de la feina, el mateix dia, ja vaig començar amb la lectura de De com… i vaig entendre (i aprendre) moltes coses: com és que la novel·la es precipita al final, d’on va sortir, els múltiples finals que podria haver tingut, els molts anys que es va passar inacabada fins que va ser (in)acabada, les moltes mans per les quals ha passat, el procés d’escriptura, la vida d’en Màrius mentre tot això passava…

En fi, un binomi (que no binocle) fabulós per aquells que gaudeixin amb les històries, el llenguatge i totes les coses que hi ha al darrere, que no deixen de ser la vida.

Ara, a reprendre El Guión… i si voleu, ja us en parlaré!

Títol: De com s’escriu una novel·la + Monocle. Una novel·la (in)acabada
Autor: Màrius Serra
Editorial: Labutxaca
Col·lecció: Narrativa
Pàgines: 408
ISBN: 978-84-9930-552-3
Preu: 15,95€

L’Arca de Babel, de Màrius Serra, amb il·lustracions de Marc Sardà

@llibresjoves @grup62 @mariusserra

Avui, ho he sabut tard, ha sigut l’aniversari d’una amiga meva, la Gemma. Una noia amb una sensibilitat evidentíssima, amb una veu que és al·lucinant i una paciència amb les criatures a l’alçada només de la seva capacitat per seduir-les i fer-les creure tot just aixecant una cella. Bé, doncs, he pensat que em faria gràcia regalar-li un llibre i aquesta tarda n’hi he anat a comprar un. Com que primer m’he trobat la pila de les novetats per a infants m’hi he aturat – tot just fa dos mesos que ha tingut una criatura -, més per inèrcia que per altra cosa. La meva sorpresa ha estat que m’he firat allà mateix! Quan he fullejat L’Arca de Babel, d’en Màrius Serra, no me n’he pogut estar!

Un cop a casa, us confesso que me l’he llegit (sé que em perdonarà la gosadia!) i m’ho he passat d’allò més bé. A la coberta hi diu que és “a partir de 10 anys” i ja és això, perquè jo 10 anys els tinc, sí! Havia conegut en Màrius Serra (vegeu Verbàlia 2.0) en termes de no ficció i aquest petit conte m’ha semblat bonic, bonic i blísquiri. És intel·ligent, tendre i divertit. Emocionant, romàntic i blàscara… I un vici per als amants de la llengua!

Bé, espero que li llegeixi a la seva filla quan sigui una miqueta més gran, que entre ella i el pare (que es diu Alfred com el protagonista) li cantin algunes cançons del llibre, com ho van fer els cantaires de “Beceroles” a l’Auditori el curs 2010-11, i que tots plegats s’ho passin tan bé com m’ho he passat jo.

Per cert, al final hi ha un joc perquè les escoles que llegeixin el llibre a classe hi participin… Que bé que hi hagi mestres que facin llegir llibres com aquest!! Us deixo el vincle perquè n’estigueu al cas!

Títol: L’Arca de Babel
Autor: Màrius Serra
Il·lustrador: Marc Sardà
Editorial: Estrella Polar
Col·lecció: L’Odissea
Pàgines: 125
ISBN: 978-84-9932-803-4
PVP: 9,95€

Heu jugat a parlar mai de ludolingüística?

Títol: Verbàlia 2.0.
Autor: Màrius Serra
Editorial: Empúries
Col·lecció: Biblioteca Universal Empúries
Pàgines: 624
ISBN: 978-84-9787-676-6
PVP: 23,03€

Fa avui tot just tres setmanes. Agafo el Verbàlia 2.0 d’en Màrius Serra. Pesa. Són 623 pàgines de lletra petita… Penso que en faré una lectura parcial per fer-vos-en el comentari i ho deixarem córrer. Segueixo en Màrius per la ràdio (si és bo, és l’enigmàrius, ja ho sabeu) però tantes pàgines de no ficció admeto que em fan una mica de mandra. Llegeixo la contra i per primera vegada vull ser obedient amb el que indica “Obriu aquest llibre per qualsevol pàgina i llegiu-ne quatre ratlles. Us costarà tancar-lo“.

I fins aquí us ho puc explicar com a seqüència, perquè ja no recordo quines van ser les quatre primeres ratlles que vaig llegir; em penso que era aquest acròstic

forta pictòrica Matèria
Impregnada
d’una Refractibilitat
cOngestionant

D’aquí vaig saltar a un altre joc, aquest cop amb falsos derivats

Homes i dones rebutgem la broma
Dels hòrrids masculins i femenins!
El sexe i el llenguatge són sublims;
Si fent l’amor no hem de ser mai mesquins,
Tampoc no hem de ser un plom usant la ploma.

I, ja ho veieu, com que no és cap plom, en Màrius, m’hi vaig enganxar i l’he llegit de cap a peus. Més ben dit, de peus a cap, perquè l’he acabat, precisament, per la introducció i el pròleg (redactat l’any passat expressament per a aquesta edició revisada).

Us asseguro que m’ho he passat molt bé. Ara mateix són incapaç de recordar quina és la diferència entre un logogrif i un descart (per citar només un parell d’exemples de mots absolutament nous per a mi que he descobert gràcies a aquest llibre) però segur que no oblidaré en molt de temps les bones estones que he passat a Verbàlia.

Màrius Serra, Albert Om, Queco Novell, El Tricicle, Quimi Portet… se subhasten!

Màrius Serra, Albert Om, Queco Novell, El Tricicle, Quimi Portet… tots ells se subhasten… eps, per una bona causa!

Avui s’inaugura l’exposició “Mou-te pels Quiets”, un conjunt de 24 fotografies de gran format realitzades pel fotògraf Jordi Ribó a diferents personalitats públiques de l’àmbit català. Les fotografies tenen com a objectiu sensibilitzar i donar visibilitat als infants amb pluridiscapacitat. L’exposició acabarà el 6 de novembre amb una subhasta solidària on podreu licitar per les 24 fotografies de gran format signades pels seus protagonistes.

El moviment “Mou-te pels Quiets” ve de lluny i està agafant força! Al 2008, Màrius Serra va escriure Quiet, un llibre que ens relata diferents episodis i records del seu fill Llullu, un nen de vuit anys amb pluridiscapacitat. Mesos més tard, Serra es va embarcar en l’organització d’un concert benèfic sota el nom de “Mou-te pels Quiets”, en benefici de dues fundacions que treballen per millorar la situació diària d’aquests nens sovint ignorats.

On podeu veure l’exposició? A la sala “Dents de Serra”, de la Fàbrica de les Arts Roca Umbert de Granollers, avui dimecres 20 d’octubre a les 20:10h.

Què feu quiets encara?

Per més informació, consulteu el seu blog.