Arxiu d'etiquetes: Paul Desalmand

Paul Desalmand autor del llibre Les desventures d’un llibre vagabund

Si els llibres puguessin parlar…

Títol: Les desventures d’un llibre vagabund
Autor: Paul Desalmand
Editorial: Empúries
Col·lecció: Narrativa
Pàgines: 144
ISBN: 978-84-9787-418-2
PVP: 16 €

Fa uns anys, camí de la feina, vaig entrebancar-me amb una caixa plena de llibres deixada a un costat de la vorera, lluny d’un contenidor. Eren edicions senzilles però d’autors d’una categoria que anomenaríem “prestigiosa” (Flaubert, Hardy, Racine…). No vaig saber mai d’on van sortir. Suposo que s’havia mort un lletraferit i aquells a qui els la va deixar van ser poc respectuosos amb la biblioteca. Vaig rescatar els que vaig poder (tots els que em van cabre a les mans) i els vaig carretejar durant la resta del dia, regalant pel camí algun exemplar a tothom que va insinuar el més mínim interès en ells. Recordo la sensació com de portar un animal ferit als braços mentre intentava no deixar-ne caure cap i no arrugar-los al mateix temps.

Potser és a rel d’aquell incident que tinc facilitat per pensar en els llibres com a éssers vius, quasi pensants. Però no ha estat fins que he llegit Les desventures d’un llibre vagabund que m’he adonat de fins a quin punt l’experiència d’un llibre és assimilable a la d’una persona. Començant per la característica universal de tenir un començament i un final inevitable; passant per la necessitat de sentir-se realitzat d’alguna manera (en el cas dels llibres, ser llegit); sense oblidar la influència d’aquells que ens anem trobant i que, en paraules de l’autor, ens “incorporen” a les seves vides o a la seva biblioteca; acabant amb la recerca interminable del pare que tanta tinta ha fet vessar als escriptors francesos com Desalmand. La recreació audiovisual de la novel·la que vaig trobar a internet fa esgarrifar de pensar en els maltractaments que s’hagin pogut donar a aquests objectes tan plens de vida.

Fa unes nits, sopant amb una amiga, una enamorada de la literatura francesa com jo, vaig parlar-li d’aquest llibre i de la conclusió a la qual m’havia fet arribar:
—De veritat que no puc trobar cap diferència entre un llibre i una persona!
Ella em va respondre de seguida, sense donar-me temps a presentar els meus arguments:
—Què dius! Un llibre no té consciència. No pot decidir sobre el seu propi destí com les persones.
Ho va dir seriosament però al cap d’un segon les dues rèiem com boges. Va ser alliberador; havia estat un dia molt dur a la feina i no sabíem com es presentaria l’endemà. Sort en tenim d’aquests moments! I sort en tenim dels llibres.