Arxiu d'etiquetes: Premi Sant Jordi

El setè àngel, de David Cirici

el-sete-angel-david-cirici-premi-sant-jordi-2016El setè àngel, el nou Premi Sant Jordi, és una novel·la de David Cirici on apareixen diversos temes -la fragilitat de la vida, l’amenaça de l’atzar, el vincle de la paternitat, la importància de la família, etc.-, però també el xoc entre el Primer Món i el Tercer Món i, concretament, el drama dels fugitius de la guerra, que truquen a les portes d’una Europa que es resisteix a donar-los refugi.

El nostre protagonista és un publicitari d’èxit que navega per les costes gregues amb la seva dona, un fill en comú i un altre d’un matrimoni anterior del publicista. En una excursió a bord del veler a la cova de Patmos, se’ls fa tard, es gira mal temps i el veler topa amb les restes d’una embarcació -potser una pastera?-, la nau fa una forta estrebada i el fill gran cau a l’aigua. La mar està moguda, l’hèlix encallada amb les restes de la pastera… passen les hores i no hi ha manera de trobar el fill, que mig inconscient pel fred, desesperat per la por i aguantat per l’armilla salvavides, va a la deriva fins que una embarcació de migrants el rescata del mar i el salva. El refugiat que el faci passar per un fill seu ho tindrà millor per entrar a Europa.

Aquest és el plantejament inicial d’una novel·la que ens enfronta a les pors més íntimes, però també a les pors col·lectives davant d’uns homes i dones que tenen uns costums i una cultura diferents, però que necessiten refer la seva vida en un lloc segur, com és casa nostra… si és que hi ha cases d’algú, com bé explicava Jaume Sisa.

Nosaltres, benvinguts al Premi Sant Jordi 2016!

Si voleu començar a llegir El setè àngel, aquí teniu els primers capítols del llibre en pdf.

En aquesta peça de del Telenotícies de TV3, en David Cirici us dóna més detalls sobre aquest Premi Sant Jordi:

Títol: El setè àngel
Autor: David Cirici
Editorial: Proa
Col·lecció: A TOT VENT-TELA
Premi Sant Jordi 2016
Pàgines: 304
ISBN: 978-84-7588-659-6
Preu: 20€

La vida sense la Sara Amat, de Pep Puig

lavidasenselasaraamatFeia temps que, tot viatjant amb tren, no estava tant a punt de passar-me d’estació per culpa de quedar atrapat per la lectura d’un llibre. Amb aquest m’ha passat i no és novel·la negra.

A La vida sense la Sara Amat, Pep Puig ha estat capaç de crear uns personatges, una situació i un desenvolupament que m’ha enganxat totalment. He devorat el llibre en dos dies. I aquest no és el meu estil habitual.

El tema central, descrit fredament, no és gaire nou. Un nen de 12 anys -per tant, a punt d’entrar en l’adolescència- comença a descobrir com és el món dels adults, què és l’enamorament, etc. I tot això a finals de les vacances d’estiu. Quantes vegades hem assistit a aquest espectacle en llibres i pel·lícules?

Però la traça amb què Puig ens fica a la pell del suposadament autobiogràfic Pep fa irrellevant que el punt de partença sigui poc original. Un Pep que és qui, trenta anys més tard, escriu per tal que, quan el seu fill sigui gran conegui allò que va viure i fer el seu pare aquell final d’estiu.

La precisió amb que crea els personatges, l’ús adequadíssim de la llengua sense enfarfegar mai (i permetent-se introduir algun mot poc normatiu, “quarto” per exemple, sense fer-ne bandera) i, per sobre de tot, l’extraordinària sensibilitat que mostra en la mirada adulta i retrospectiva sobre aquell món que, com les moreres substituïdes per pins, no tornarà mai més, fa de la lectura una pura delícia.

Hi ha passatges que m’han deixat una particular petjada.

Com aquest: en Pep ha descobert, per la Sara, que tots els adults tenen algun secret, com ara les relacions clandestines que ella ha sabut que tenia el seu pare amb una dona casada. I des del cor de l’església contempla tots els homes i dones del poble, aplegats per la festa patronal del poble de la padrina, escenari de les vacances:

M’anava balder com un pijama d’hivern, aquell secret. Però de seguida, no sé si per tranquil·litzar-me, em vaig voler convèncer que no era jo l’únic que tenia un secret allà dins. Sense anar gaire lluny, el pare de la Sara en compartia un amb la mare del Vidal que Déu n’hi do. Vaig localitzar-la a l’altra banda, al costat de les dones, una dona prima i alta, bastant més alta que l’alcalde, que era intel·ligent però baixet, i així com el dia que m’ho va confessar la Sara em va semblar impossible que aquella dona hagués viscut una història d’amor prohibida amb l’Amat (ni viceversa), ara que me’ls mirava em va semblar quasi evident, i fins em vaig preguntar si s’havien seguit veient d’amagat tots aquests anys o si ni tan sols se`n recordaven, i vaig arribar a la conclusió que no s’havien seguit veient però sí que se’n recordaven. Només calia veure’ls les espatlles. Les espatlles de l’Amat feien impressió. Ni l’indi Joe, tenia aquelles espatlles. És clar que s’havien de tenir unes bones espatlles per aguantar segons quines penes. Com havia canviat la meva percepció d’aquell home! (…)

¿Era aquest, se’m va acudir, el veritable secret de les persones grans: la pena que totes duien a sobre? De cop vaig tenir una gran revelació, segurament una de les més extraordinàries de la meva vida. Em vaig posar a mirar atentament tots els caps i les esquenes de la gent del poble i tot d’una em va semblar -en vaig estar segur- que allà dins tothom havia de carregar amb algun secret, i per uns instants, fins i tot, no em va semblar impossible que els meus pares, o fins i tot la padrina Maria, no guardessin també alguna mena de secret, encara que fos petit.

(pp. 123-124)

Hauria pogut triar les escenes en què el Pep fa lentíssimes aproximacions a acariciar una mica els cabells de la noia. O la relació amb la padrina… I naturalment amb la Sara, personatge central descrit magistralment.

Així com hi ha novel·les en les quals percebem que han estat escrites per una dona o per autors especialment dotats per entrar en l’ànima femenina, aquesta és sense cap mena d’ambigüitats una visió feta des de dins d’un noi (o nen, o noiet). Vull creure que les lectores empatitzaran tant amb el noi com ho he fet jo.

Ja endevineu que recomano efusivament La vida sense Sara Amat, oi? També recomano que tingueu a mà Guerra i Pau de Lev Tolstoi. Juga un paper a la novel·la i us agafaran ganes de (re)llegir-la.

Aquí podeu començar a llegir els primers capítols en pdf.

Títol: La vida sense la Sara Amat
Autor: Pep Puig
Editorial: Proa
Col·lecció: A TOT VENT-TELA
Premi Sant Jordi 2015
Pàgines: 296
ISBN: 978-84-7588-608-4
Preu: 20€

La teranyina, de Jaume Cabré

lateranyinaLa familia Rigau és tot un referent al Vallès, al poble de Feixes concretament. Aquesta il·lustre família, que ha fet molts calers dedicant-se al mon del tèxtil, té una fàbrica que es diu Vapor Rigau i un grapat de treballadors convenientment explotats.

Resulta que el cap de la família i dels negocis de la família, el gran capo, és en Francesc Rigau, que per desgràcia per a tothom, passa a millor vida deixant a les mans del seu germà Julià, un tarambana professional, la casa, l’herència i els negocis. És evident que Vapor Rigau, aviat deixarà de fer fum!

La tercera en discòrdia és la germana, la senyora Mercè Rigau, una dona eternament vestida de negre rigorós, amb una maragda al pit com a senyal de distinció. La Mercè passa els dies confiant les seves penes a la seva amiga i confident, la Madroneta, i sobre tot, confessant-se amb Mossèn Vicenç.

La Mercè i en Julià s’odien a mort. La primera es desespera per la mala gestió que en Julià fa del llegat deixat en Francesc -és una dona decidida!- i té clar que cal posar ordre en el desastre cada cop més gran que està a punt de provocar aquella gestió.

I el disbarat arriba i la cosa peta. I tant que peta! I ho fa en forma de comanda per fer roba per als soldats que han d’anar si-us-plau-per-força a la guerra de Marroc.

Tot d’una, les parets de la fàbrica de Vapor Rigau apareixen guarnides amb unes pintades que no deixen en gaire bon lloc al senyor Julià. I a més algú s’ha ocupat de calar foc a la roba per tal que la comanda no tiri endavant.

Al voltant de tota aquesta colla, apareixen tot de personatges que posen el punt just de sal, pebre i vinagre a un relat que té tela… Molta tela!

Un cop més, llegir en Jaume Cabré ha estat un plaer. Una autèntica delícia…

Títol: La teranyina
Autor: Jaume Cabré
Premi Sant Jordi
Editorial: Proa
Col·lecció: A TOT VENT-RÚST
Pàgines: 224
ISBN: 978-84-7588-576-6
Preu: 17€

El Sant Jordi del Josep Lluch és L’àguila negra, de Joan Carreras

laguilanegraEn Josep Lluch és editor de Proa i ens recomana el premi Sant Jordi 2014 per Sant Jordi! Té  sentit, oi? Voleu saber de què va? Ell us ho explicarà com ningú!

El premi Sant Jordi ens té acostumats a novel·les de gran interès literari. Ho he dit alguna altra vegada però no em fa res repetir-ho: no es pot estudiar la literatura catalana de les últimes dècades obviant l’aportació del premi Sant Jordi. Any rere any, el premi que va instituir el fundador d’Òmnium i ‘refundador’ de Proa Joan B. Cendrós incorpora al seu palmarès un títol de lectura obligada, que perdura en la memòria dels lectors, però també dels crítics i estudiosos.

Comencem i acabem la lectura de L’àguila negra amb el protagonista despullat sota el sol, sense noses, com si s’oferís a la natura. Marià Solvell és un dentista jubilat, gran, baquetejat per la vida. L’hem vist créixer des dels set anys, en una escena memorable amb el seu pare fent ganyotes davant dels miralls deformadors del Tibidabo. L’endemà és el seu aniversari i té una visió d’impacte: un manifestant polític de la vaga de tramvies de Barcelona cau al seu davant i fa un somriure estrany mostrant una dent trencada. El Marià decidirà ser dentista, restituir, reparar. I s’adonarà tard que, fora de les quatre parets de la consulta odontològica, no tot pot ser reparat ni restituït.

La vida el posarà davant de dos amors oposats: un de dionisíac, encès, caòtic, i un d’apol·lini, serè i ordenat. Són la Teresa i l’Anna Maria, dos personatges complexos, de gruix humà, que es claven en la memòria del lector i que perduren fins molt després de la lectura.

La novel·la abraça els anys que van del 1951 fins al 2012, mentre la ciutat i el país canvien sota els peus d’en Marià, i ell simplement s’hi adapta, com la majoria. No empeny el món cap a una direcció o cap a una altra. Aquesta és una de les felices paradoxes de L’àguila negra: que el periple d’un personatge tan passiu encomani tanta força vital al lector.

Qui hagi llegit altres novel·les de  ja ha pogut comprovar que, tot i la seva contenció, les alegries i el dolor de personatges de lletra impresa ens poden fer posar la pell de gallina.

Josep, moltíssimes gràcies per la teva recomanació! La tindrem molt en compte de cara a Sant Jordi!

T’esperem més sovint al Nosaltres!

Títol: L’àguila negra
Autor: Joan Carreras
Editorial: Proa
Col·lecció: A TOT VENT-TELA
Pàgines: 356
ISBN: 978-84-7588-549-0
Preu: 21,50€

L’àguila negra, de Joan Carreras

laguilanegraAquesta és una d’aquelles lectures que van guanyant interès a mesura que la llegeixes, a mesura que et vas ficant en la pell dels seus protagonistes. El seu argument d’entrada no sembla que hagi de dir massa, però és amb el pas de les pàgines que vas descobrint que aquells personatges tenen molt a dir.

Així, ens trobem amb un dentista retirat de Barcelona, en Marià Solvell, que decideix anar a passar un temps a un poble nudista a esperar trobar-se amb algú. En Marià, en realitat, el que vol és fer net, treure’s aquell pes de sobre que ha anat carregant durant tota la seva vida. I és això el que anirem descobrint: la vida d’en Marià al llarg dels anys, des del 1951 fins el 2012. Una vida que no es pot deslligar de Barcelona, la seva ciutat.

Per descomptat, en Marià no està sol en aquesta història. L’acompanyarà el seu company de facultat, el Tomàs, amb qui obrirà el consultori dental, així com la Teresa, la seva companya sentimental i amb qui experimentarà una forma de viure l’amor diferent al que se suposava que havia de ser als anys 70.

I tot això, acompanyat d’una banda sonora fantàstica, la cançó que dóna títol a la novel·la, L’àguila negra, de Maria del Mar Bonet que a principis de la dècada dels 70 va aconseguir posar-se i posar-la al capdavant de les llistes dels discos més venuts.

Algú podria dir allò de “uff, una altra novel·la sobre la Barcelona del Franquisme”… però no. No és tant sobre el context en què es mou -que també- sinó sobre les persones que hi van viure, aquells anònims que tots tenim a les nostres famílies, els que van triar adaptar-se per sobreviure enlloc d’enfrontar-se directament a la dictadura. Com diu  en una entrevista sobre L’àguila negra, “la novel·la està lluny d’aquestes mirades més mítiques dels herois o dels militants antifranquistes. Els meus personatges es van adaptant als canvis com la majoria de persones. Són les generacions que van construir un país mancat d’ambició i d’entusiasme”.

L’àguila negra és, per alegria dels seus seguidors, el retorn de Joan Carreras a la primera línia de la Literatura catalana. L’any passat ens va fer gaudir amb Cafè Barcelona, amb la que va guanyar el Premi Ciutat de Barcelona i ara es presenta a les nostres llars amb L’àguila negra, que tot just el passat desembre va resultar guanyadora del Premi Sant Jordi 2014 de novel·la.

Necessiteu gaire més arguments?

Títol: L’àguila negra
Autor: Joan Carreras
Editorial: Proa
Col·lecció: A TOT VENT-TELA
Pàgines: 356
ISBN: 978-84-7588-549-0
Preu: 21,50€

Dies de frontera, de Vicenç Pagès Jordà

diesdefronteraLABUTXACAQuan vaig agafar el Dies de frontera del no només em va cridar l’atenció que fos el Premi Sant Jordi del 2013. L’havia fullejat en una llibreria i… i en un tres i no res me n’havia cruspit 40 pàgines! El fet que el llibre tingui com a escenari l’Alt Empordà també va ser una de les coses que em van fer venir més ganes de llegir-lo, perquè és un lloc que em sé molt bé i on hi he passat molt de temps en els darrers 34 anys.

En aquests Dies de frontera ens trobem amb la història d’una parella i la de les seves respectives famílies. És una espècie de biografia d’aquests dos personatges, dels seus amics, de com esdevenen una parella i també és una panoràmica de la generació nascuda al final del Franquisme i durant la Transició. I en aquesta panoràmica partim d’una relliscada (allò que en castellà en diuen “un desliz”) d’ell que acaba en una trencadissa emocional que, de forma exhaustiva i molt descriptiva, es convertirà en l’eix de la novel·la.

Un cop presentats els personatges, és ben bé que el llibre es converteix en una espècie de crònica quasi cinematogràfica dels llocs, els ambients, les persones, i els detalls d’aquest Alt Empordà

Després de Llançà predominen els supermercats, els càmpings i els apartaments. A tocar de les cases s’alternen les fileres de baladres blancs i roses. La resta de vegetació es limita al fonoll, les atzavares, les figueres de moro i les canyes que volen envair la carretera. El cel va passant del blau al violeta -amb retalls de taronja i vermell a les vores.

(…)

Passen per Garriguella, per Rabós, per Espolla. En pocs quilòmetres, masos i cellers han substituït les botigues que venien matalassos inflables i ulleres d’anar sota aigua. Arran de carretera s’estenen les vinyes, més amunt els alzinars. Sant Climent Sescebes sembla un poble com els altres, però dalt del pal de la bandera delata la base militar. Després els boscos es fan més espessos. A Campmany, un enorme magatzem de mobles suggereix que s’acosten a un àmbit menys agrari.

Enteneu el que volia dir? Potser és hora que, així com en Zafón té una ruta per Barcelona, en Vicenç Pagès tingui una ruta per l’Alt Empordà que ja va explorar, amb minuciositat a Els jugadors de Whist. Si a més hi sumem uns quants recursos literaris curiosos, com ara la proposta del Vicenç Pagès de qui seria qui a la seva novel·la si fossin en una pel·lícula, o la narració de converses de Whatsapp, el llibre no deixa de sorprendre.

I no us dic res del final, que m’ha encantat!

Nosaltres, si va ser el Premi Sant Jordi 2013 és per alguna cosa. I és perquè és molt bo. No us el perdeu i deixeu-vos perdre per l’Alt Empordà!

Aquí teniu el primer capítol en pdf.

Títol: Dies de frontera
Autor: Vicenç Pagès Jordà
Editorial: labutxaca
Col·lecció: LB
Pàgines: 336
ISBN: 978-84-9930-957-6
PVP: 9,95€

Plans de futur, de Màrius Serra

@Ed_Proa @Grup62

Tanta tinta tonta t’unta… p. 84

S’acosta Sant Jordi. Ja ens hem llegit el Premi Sant Jordi 2012. Ja podeu fer Plans de futur de com felicitar els Jordis i Jordines regalant un llibre…

Sí, he titulat citant i he començat el comentari fent intents de paronomàsies*. Perquè encara estic contagiada dels jocs de paraules que Màrius Serra ha deixat escampats per la novel·la, com si fos el sembrador que va llençant llavors pel camp amb l’esperança que, mentre seguim la història del matemàtic tetraplègic i autodidacte Ferran Sunyer Balaguer (1912-1967) i la seva família, anirem collint els brots, flors i fruits de les paraules, per degustar-les i somriure.

La història del Ferran (senyor Sunyer, senyor Sunyer!) i les germanes Carbona (Carmala, Carn-bona,…) està basada en fets reals i persones de carn i ossos, en el període dels anys 20 fins els 60 del segle passat. L’època del noucentisme, de la guerra (“és la guerra que tot ho esguerra, i mira que t’ho diu un esguerrat”, p. 141) i de la postguerra.

És una història emotiva, on diferents personatges agafen la veu narrativa per anar descrivint escenes i moments, com si fossin  les escenes d’una auca. Cadascú amb el seu llenguatge personal i les seves expressions: “pare paret” per invocar al pare, per exemple.

És la història de l’esperit de superació d’en Ferri, demostrant, com a matemàtic que és, que la ment pot superar les limitacions físiques del cos i que la ironia i el sentit de l’humor poden fer més fàcil la vida als altres (sobretot a les altres, les dones) que s’han consagrat a tenir-ne cura amorosament i ser les seves mans a l’hora d’escriure les complicades formulacions matemàtiques que el seu cap construeix. D’això en sap i molt l’autor, tot parlant de les dificultats de moure una cadira de rodes en una estació ferroviària:

… Els que convivim amb ell des de fa anys sabem que aquests processos mecànics són molt més importants del que semblen. En el seu aprenentatge es dissol bona part de l’angoixa que provoca conviure amb un ésser tan desvalgut com el Ferri. (p. 226)

La història és tendra i el llenguatge està ple de jocs lingüístics. Podem dir, com el protagonista quan troba errors matemàtics,  que aquest llibre és una tro-ba-lla, (“Ai, nenes, no sé què diu de l’ou com balla” p. 90).

No us la perdeu, per Déu.

*Joc de paraules on s’oposen dos mots que només es diferencien en algun fonema, o en el qual un mateix mot és usat en dos sentits diferents.

Aquí teniu el primer capítol en pdf.

Títol: Plans de futur
Autor: Màrius Serra
Editorial: Proa
Col·lecció: A tot vent
Pàgines: 256
ISBN: 978-84-7588-349-6
Preu: 21,50€

Crim de sang, o quan la ficció i la realitat es passegen per la Barcelona del 36

Títol: Crim de Sang
Autor: Sebastià Alzamora
Editorial: Proa
Col·lecció: A tot vent
Pàgines: 208
ISBN: 978-84-7588-290-1
Preu: 20€

La Fita s’ha llegit Crim de Sang, de Sebastià Alzamora. Alerta, que és el Premi Sant Jordi 2011!

La novel·la  Crim de Sang gira entorn d’un fet històric: la matança de religiosos maristes a Barcelona, el 1936, en el context de la violència revolucionària i anticlerical que es produeix als inicis de la Guerra Civil espanyola. Això es barreja amb la ficció: 2 assassinats, un vampir que xucla sang, un comissari que vol trobar el culpable, un autòmat…

Alguns dels protagonistes, van existir,  tenen noms i cognoms que es poden trobar als llibres d’Història, fins i tot alguns apareixen en les fotografies en blanc i negre (Manuel Escorza, dirigent de la CNT-FAI, per exemple, Aurelio Fernández,…), d’altres com el bisbe Perugorria estan inspirats de manera ben poc dissimulada en personatges reals (el bisbe Irurita)  i d’altres són una creació literària o francament fantàstica.

Ja es veu doncs que la novel·la és un còctel de novel·la negra, fantàstica, històrica, gòtica…  on realitat i ficció es barregen sense manies.

No sóc una amant del gènere fantàstic, ni de la novel·la gòtica, ni de les històries de vampirs. Prefereixo les novel·les que em descriuen realitats, sabent  que “la realitat supera la ficció”. Sovint quan m’expliquen un fet o llegeixo una notícia a la premsa penso que si m’ho proposen en una novel·la o en una pel·lícula arribaria a dir “… sí home, i què més?!” i resulta què és verídic, que s’ha produït com a resultat de la condició humana, de la nostra condició… Tot això ve per justificar que he llegit amb un cert distanciament  la novel·la de Sebastià Alzamora.

He sentit l’autor dir, en una entrevista, que una novel·la és una suma d’històries i que a una històra se n’hi afegeixen d’altres. Per a mi, la gràcia d’una novel·la és que aquesta suma d’històries acabi sent una unitat indestriable. Aquí és tan xocant la combinació de fets històrics i elements fantàstics que m’ha impedit digerir el vampir (tot i que sembla que aquests éssers triomfen entre els joves) o el cavall… i no he pogut superar la sensació d’estar davant d’un patchwork .

Hi ha moments  molt potents que fan pensar en la transcripció a imatges, un film per exemple, una mica gore, amb efectes especials que podrien esdevenir bones seqüències per al Festival de Sitges o en un “còmic”, no de línia clara,  sinó ben fosca, com la maldat que apareix en la història.

El públic que ignora alguns capítols de la persecució religiosa que hi va haver l’any 1936 pot descobrir una realitat molt bèstia. I això és ben positiu. Sense oblidar, però, que l’autor ho barreja amb la ficció de forma molt lliure. Per exemple, parla dels terribles bombardejos el 1936 i van començar l’any 1937. Són llicències que no afecten la narració però resten valor com a eina per al coneixement de la Història. El rigor cronològic, pels llibres d’Història… ja ho sé. Alzamora cita i agraeix, al final del llibre, les obres dels especialistes (Mir, Albertí i Benet) que li han donat les informacions per bastir la trama de l’episodi dels maristes.

Sembla que, aquest Sant Jordi, les parades s’ompliran de novel·les ambientades a la Barcelona de la Guerra Civil i que ja s’han comentat al Nosaltres com Memòria d’uns ulls pintats de Lluís Llach, o el Barcelona cau de Valentí Puig.

Aquí teniu el primer capítol en pdf.

La Nit de Santa Llúcia ens deixa un Sebastià Alzamora guanyador

Això de la Nit de Santa Llúcia és sempre emocionant, i quan veus que ” la grossa” va a parar a mans d’algú  com en Sebastià Alzamora, doncs encara més!

Esperem amb ganes aquest Crim de sang, un ‘thriller’ ambientat a la Guerra Civil, així com les obres de Ramon Erra  -premi Mercè Rodoreda de contes- i d’en Marcel Riera -premi Carles Riba de poesia.