La venjança dels almogàvers, d’Andreu González Castro i Ramon Gasch Pou

lavenjancadelsamogaversTots hem sentit a parlar dels almogàvers i quan dic tots, és tots. Segur que coneixeu els noms més rellevants que van comandar aquest exèrcit temible, d’una manera o una altra hem sentit i coneixem anècdotes de la vida de Roger de Flor o Ramon Muntaner.

El que potser no coneixem tant és com vivien aquests valents soldats, com es desplaçaven amb l’exèrcit o què els movia a l’hora de voler viure com a mercenaris a sou dels cabdills, els monarques o els ducs als que servien. I, segurament, tampoc no coneixem gaire l’episodi conegut amb el títol d’aquesta novel·la, la venjança de l’exèrcit almogàver davant l’exèrcit de Bizanci al segle XIV.

Doncs aquesta és la part de la història en la que es concentra aquesta nova publicació de   i , que ja havien compartit autoria a Bon cop de falç i Defensors de la terra.

La venjança dels almogàvers s’estructura a l’estil de les antigues cròniques. En el que potser és una picada d’ullet a la potser més coneguda de totes, la de Ramon Muntaner, Ramon Gasch i Andreu González, fan aparèixer aquest personatge no només com un simple redactor de la història sinó que el retraten com l’almogàver, que en realitat era un soldat instruït per a ser un cabdill a la guerra, despietat quan calia o just quan les circumstàncies ho requerien. Igual que en Marc Amorós, el principal protagonista de la història, en qui es vertebren els fets que es narren i que veiem créixer des de la seva condició de jove escuder fins a convertir-se en un soldat bregat en mil batalles.

S’ha de dir que és ben palesa la feina de documentació que els dos escriptors han hagut de fer, els episodis es narren amb precisió i rigor, dibuixant un retrat bastant fidedigne del que succeïa dins i fora del camp de batalla, mostrant les coses bones dels almogàvers, però sense amagar les dolentes, no oblidem que al cap i a la fi, eren temps de guerres i els abusos i les situacions fora de mida es donaven en un bàndol i altre, sense distincions.

Si us agraden els llibres que parlen de la Història del nostre país, no us deixeu perdre La venjança dels almogàvers: la gaudireu.

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol:  La venjança dels almogàvers
Autor: Andreu González i Ramon Gasch
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 512
ISBN: 978-84-664-1937-6
PVP: 20€

Defensors de la terra, d’Andreu González i Ramon Gasch

defensorsdelaterra

@ColumnaEdicions @Grup62 @andreu_gonzalez @Defensors_terra

L’Andreu González és, amb en Ramon Gasch, un dels autors de Defensors de la terra i també de Bon cop de falç. La qüestió és que l’Andreu ens ha enviat un text que li ha fet arribar un lector sobre Defensors de la terra. Com bé sabeu, el Nosaltresllegim és un punt de trobada de lectors… però si es converteix en un punt de trobada entre lectors i autors, encantats de la vida!

L’Andreu ens ha demanat, específicament, si podíem publicar el text del José al considerar que és força equànime amb la seva última obra. No només la lloa… també la critica!

I què hem de dir Nosaltres? Benvingut! Normalment no publiquem textos en castellà… però ens ho ha demanat un dels autors del llibre!

Estaba leyendo las Geórgicas, del gran Virgilio, cuando mi cuidador me entregó Defensors de la terra, por lo que, tratándose de una obra tuya, estuve a punto de arrinconar al eminente poeta latino y leer vuestra novela, tuya y de Ramon Gasch, pero vencí la fuerte tentación al sentir un remordimiento muy agudo si arrinconaba, aunque fuese provisionalmente, a Virgilio, de modo que seguí con éste hasta concluir con su excelso libro. Después, a seguido, me metí de hoz y coz en la deseada lectura de vuestra obra.

Obra escrita en una prosa rica, vigorosa y de enorme fuerza expresiva, lo que potencia el drama, muchas veces tragedia, de la urdimbre argumental. Argumento desarrollado con mano maestra en cuanto a la construcción, siempre importante en el género narrativo: nada queda perdido ni nada falta ni sobra, sino que aprovecháis los personajes, incluidos los secundarios –Pau, Maginet, Hakim– para sacarles el más provechoso rendimiento, al igual con los episodios, que estrujáis al máximo. En este sentido, Defensors de la terra significa un evidente avance con respecto a vuestro anterior título, demostración de que vais dominando el oficio. Éste es muy importante, tanto como la fuerza creadora, absolutamente necesaria en toda obra de arte, pero que para su mayor y mejor resultado exige oficio, dominio artesanal.

El eje de la trama es el enfrentamiento entre los dos hermanos, cuyos caracteres están bien plasmados, tanto en los diálogos como en vuestra exposición. El contrapunto de ternura y humanidad lo da Teresa con su afecto y sus sufrimientos. Miquel y Jaume son los protagonistas de la trama, pero habéis inventado un tercer protagonista, el Frare, con su anomalía física, su tragedia personal, su enigma con la capucha y la máscara, sus acciones en pro de los desfavorecidos y las nobles causas que resulta un personaje inolvidable y de antología. También hay episodios ejemplares por su intensidad como los ritos satánicos de Pere, otro personaje muy bien dibujado. Y no digamos los malvados Laia de Pinell y el presbítero Elies, con su también antológico falso exorcismo.

A censurar: el exceso de violencia, a veces gratuita y excesiva, que, desde luego, inyecta de mayor fuerza el argumento, pero que puede dar pábulo a aquello de “sang i fetge”. Aparte de ese exceso, que da pasión novelesca a la trama –lo cual es positivo en este sentido–, hallo momentos clave de la novela que resultan muy cogidos por los pelos, forzados, en una palabra, inverosímiles, pero aquí también existe un aspecto positivo: que hace más novelesca la trama. Dickens, un maestro en inverosímiles situaciones, les sacaba a éstas la mayor eficacia novelesca. Y es lo que hacéis vosotros: una novela intensamente novelesca, una novela novela.

Sembla que li ha agradat, oi? No és notícia! Aquesta sèrie de l’Andreu González i en Ramon Gasch està triomfant arreu!

Aquí teniu el primer capítol en pdf i el booktràiler del llibre:

Títol: Defensors de la terra
Autor: Andreu González i Ramon Gasch
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 752
ISBN: 978-84-664-1729-7
Preu: 20€

Bon cop de falç!, d’Andreu González-Castro i Ramon Gasch, i Lliures o morts, de Jaume Clotet i David Montserrat

@ColumnaEdicions @Grup62

En Javier ens ha fet arribar al Nosaltresllegim un post on ressenya dues de les millors novel·les històriques de l’any passat i que tenen com a escenari Catalunya: Bon cop de falç!, d’Andreu González i Ramon Gasch, i Lliures o morts, de Jaume Clotet i David de Montserrat. Aquí el teniu!

Mai vaig ser un bon alumne i la Història mai m’havia passat gaire bé, fins que un dia vaig començar a llegir novel·la històrica i tot allò que mai em va agradar va començar a intrigar-me, fins al punt que, després de llegir Lliures o morts i parlar amb en Jaume i en David (els autors), em va agafar la fal·lera i vaig comprar les Narraciones historicas de Francesc Castellví i el Diario del sitio i Defensa de Barcelona. M’hi vaig ficar tant i tant que a hores d’ara començo a escriure el meu llibre amb un bon company, també molt aficionat a la història del nostre país.

No és gens fàcil i els resultats no sempre són els que el lector voldria. En el nostre cas volem fer el nostre llibre amb totes les dades reals que trobem, però som conscients que és una novel·la i s’ha de poder llegir bé. És per això que potser m’han agradat tant aquests dos llibres als quals faig referència.

El Bon cop de falç! ens ha apropat una miqueta més el nostre país. Ens ha explicat una història que a vegades m’ha posat a la pell dels protagonistes quan parla de recórrer els boscos a l’hivern amb unes espardenyes… Us convido a provar l’experiència! Els raonaments dels personatges, els paisatges, tot convida a sentir-se part de la narració. I això quan llegeixes un llibre marca la diferència entre un bestseller, un treball que potser només ha tingut l’encert de sortir en un moment determinat però que té tota mena de carències, i un llibre que t’ha arribat a l’ànima i que tens al teu prestatge amb només quatre obres més que han canviat quelcom en la teva vida al llegir-los.

Lliures o morts el vaig llegir en un moment en què pensava que no trobaria una bona novel·la del 1714. Després de començar-ne alguns i deixar-los de banda, aquest -com l’anterior- me’l vaig cruspir en un tres i no res. Té tot el que té l’anterior, però a més té el petit detall d’acabar el llibre recordant-te que molts dels personatges van existir, que la part principal de la narració, no és ficció, i que encara no som conscients del llegat històric que tenim.

Estic molt content de poder gaudir de dos llibres com aquests, que han aconseguit apropar-nos al nostre referent més proper de la Història d’una manera tan fantàstica. Agrair a tots quatre escriptors la gran tasca que han fet, i també a Columna Edicions, per fer-nos-la arribar.

I ja de passada, agrair-vos l’oportunitat que ens dóna aquest lloc web de conèixer llibres i opinions.

Una abraçada a tothom!

Aquí teniu el primer capítol en pdf de Bon cop de falç! i el primer capítol en pdf de Lliures o morts.

Títol: Bon cop de falç!
Autor: Andreu González i Ramon Gasch
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 400
ISBN: 978-84-6641-343-5
PVP: 21€

Títol: Lliures o morts
Autor: Jaume Clotet i David de Montserrat
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 464
ISBN: 978-84-6641-528-6
Preu: 21€

Bon cop de falç, d’Andreu González-Castro i Ramon Gasch

@ColumnaEdicions @Grup62

Nosaltres, avui és un gran dia per recomanar el llibre Bon cop de falç!. Aquest cop, però, enlloc d’una ressenya volem compartir un escrit que una lectora, l’Assumpta, li ha fet arribar a l’Andreu González, coautor del llibre juntament amb en Ramon Gasch.

Fa un temps que vaig llegir el llibre. D’entrada et vull dir que tinc una sensibilitat molt fina i els relats de morts, sang, violència, llegits o visualitzats em depassen. Com que coneixia els fets històrics, em feia una mica de respecte llegir el llibre sencer, així que només l’havia fullejat i llegit a trossos. El llibre em va “atrapar” en el sentit que el vaig llegir en tres dies (tres, quatre hores cada dia).La valoració global que en faig és que és una bona novel·la històrica, ben narrada, amb uns personatges ben descrits, amb reflexions morals-filosòfiques (el perquè de la guerra, qui se’n beneficia…) que m’han agradat. Suposo que us heu documentat molt i molt bé, ja que posar-se a la pell dels catalans del 1600 no deu ser fàcil.

La lectura m’ha portat a repassar els fets de la Barcelona de l’època (he rellegit Sobrequés i altres). Penso que un mèrit de la novel·la històrica és acostar els lectors -ja que la lectura d’Història ens sol costar d’empassar- al terreny de l’interès per saber, per comparar, per aprofundir…

Potser com a petita crítica (realment no he trobat res més per “criticar”) és que alguns capítols són massa curts i també el pesonatge del Frare, que intervè cap al final, potser és una mica forçat, tot i que hi aporta el punt de misteri necessari per anar mantenint l’interès fins al final.

Suposo que els lectors que tenien confusió amb el 1714 els ha quedat clar. Transmet la meva felicitació al teu company de ploma Ramón Gasch i molts èxits futurs.

Aquí teniu el primer capítol en pdf.

Títol: Bon cop de falç!
Autor: Andreu González i Ramon Gasch
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 400
ISBN: 978-84-6641-343-5
PVP: 21€

Bon cop de falç, de Ramon Gasch i Andreu González-Castro

Títol: Bon cop de falç!
Autor: Andreu González i Ramon Gasch
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 400
ISBN: 978-84-6641-343-5
PVP: 21€

L’Iván Sánchez-Moreno ha escrit una extensa i exhaustiva ressenya del Bon cop de falç! de l’Andreu González i el Ramon Gasch. Aquí la teniu:

Andreu González, un dels autors d’aquesta obra, es pregunta què i com es determina que un llibre sigui atribuït al gènere de la novel·la històrica. Una narració ambientada a la guerra civil espanyola és històrica? I una sobre l’11-S? El temps passat no és una raó prou bona per legitimar-ho, perquè l’estil, la contrucció de la trama, el ritme i el patró dels personatges (per no dir també de la tipologia de lector/a que hi combrega) són factors molt característics, més que no pas el període que representa. Que un llibre com Bon cop de falç! hagi guanyat el darrer Premi Nèstor Luján de Novel·la Històrica ja promet respondre a molts d’aquests atributs. Veiem-los un per un.

No hem citat amb ingenuïtat l’11-S, data que per a tothom ha quedat dissortadament lligada a l’enderrocament de les Torres Bessones de Nova York, i per a molta gent al cop d’estat pinochetista de 1973. Ara bé, quan es parla de la Guerra dels Segadors, que dóna nom a l’himne nacional de Catalunya, s’acostuma erròniament a situar-la pels volts de 1714, després de catorze mesos de setge del borbó Felip V. El conflicte bèlic que ens ocupa, però, va ocórrer gairebé seixanta anys abans, concretament el 1640, contra “el Rey Planeta” (en contraposició al “Rey Sol” francès), el velazqueny Felip IV. La sublevació esclatà quan, estant les relacions tan tenses per la guerra contra els veïns francesos, les tropes castellanes ocuparen el territori de Catalunya per la força, amb la complaença del comte-duc d’Olivares. Bon cop de falç! se centra en la defensa de Cambrils, Barcelona (la primera Batalla de Montjuïc) i de Martorell contra Pedro Fajardo, marquès de Los Vélez i protegit del rei traïdor. Així, les seves pàgines són farcides de miquelets enrabiats, aliats francesos i hereus com en Joan de can Martí, un jove granjer que veu esguerrada sa vida per un dolent d’aquells clàssics, capaç de matar la seva pròpia mare per no haver-li comprat els crispis que ell volia. Vet aquí el marc de la història, i val a dir que tot passa tan ràpidament que hom espera estirar aquest Corpus de Sang fins a la Guerra de Succesió espanyola.

El ritme és trepidant, reprenent l’estil del fulletó decimonònic: capítols molt curts que interrompen de cop i volta l’acció per mantenir el suspens. En aquest sentit, els autors semblen inspirats per l’esperit romàntic d’un Puixkin o d’un Zola, però amb moments d’autèntic “speed literari” com els de Lafuente Estefanía o Clark Carrados. Només per això, doncs, Bon cop de falç! ja respon als cànons del bon best-seller, a més de les claus editorials d’una lletra gruixuda, unes tapes dures i un format de totxo.

El protagonista, un bon jan potser massa il·lustrat pel seu temps que no només escriu la seva pròpia confessió, sinó que s’expressa en un perfecte català postfabrià, es converteix de sobte en una mena de justicier sanguinari àvid de venjança (és el que té l’amor…). Com a L’estranger, de Camus, on tot passà per culpa d’una gota de suor que es va escórrer dins de l’ull, aquí la tragèdia la provoca la gana de dos soldats que mataren uns xais aliens… i alguna cosa més. La resta, esclar, serà a partir d’aquí un cúmul d’escenes conegudes i d’emocions prou ben construïdes: el paisatge bucòlic abocat a la ruïna, la mort imprevista que genera el drama, la traició, la invasió, etc. La brutalitat punyent d’alguns moments –més propis d’un film noir escrit per Jim Thompson o Dashiel Hammett– esquitxa de gore moltes planes amb dolls de sang, braços i caps tallats de socarrel, i uns quants esbudellaments a dojo. La portada ja és prou representativa, amb un trabucaire clamant mut al cel amb una torxa encesa i amb cara de pomes agres (en Joan Martí), mentre els seus companys branden la seva falç al fons. Per arrodonir aquest coratge, les frases èpiques que llueixen els diàlegs hi han d’afegir un caire cinematogràfic evident, però molt agraït: “Visca la terra i morin els traïdors!” / “A carn, a carn! Sense pietat!”.

Aquest encert és també un ensurt, perquè els personatges entren i surten sense més interès i funció que la de fer de cronistes del que està passant. El fet que apareguin i desapareguin per caprici dels autors suposa un llast pel lector desprevingut, que sovint ha de recular per reconèixer qui està parlant o recordar el seu lligam amb el protagonista. Tot i ser pur clixé –estructurats psicològicament de manera bidimensional: el bo versus el dolent, per exemple, sense més justificació ni argumentació que la d’un ordre moral universal–, els personatges són sovint mers analistes de què està succeïnt, i fins i tot grans coneixedors de la situació present més enllà de les fronteres pirinenques. Amics retrobats, pares masovers que tot d’una són diputats, i figures difoses com el (no tan) enigmàtic Frare o un misteriós mosqueter de nom d’Artagnan amb qui s’acaba creuant els camins, no ajuden gaire a mantenir una línia narrativa clara. Altres desajustaments històrics i lingüístics fan posar el morro tort, sobretot davant de mots com cafarnaüm, eccehomo, tros de quòniam, pòtol o bajanada, potser improcedents per l’època que es tracta.

Valorant que un dels autors prové de la poesia –al currículum d’Andreu González-Castro hi consten títols com Retablo de Nueva York (Universidad de Sevilla, 2004), Obra Nueva (La Garúa, 2005), Epigrames del Mas d’en Gall (Tarafa, 2007), Maniobras Diversivas (Fundación Cultural Miguel Hernández, 2008), entre altres obres d’assaig i conte curt–, es troba a faltar una mica de lírica en els moments de certa tranquil·litat entre tants mars de drama. Les descripcions reclamen més atenció en l’espai, els gestos i l’atmosfera, i no tant en el vestuari dels personatges. En aquest aspecte, a la novel·la li manca ironia i li sobra distanciament, en benefici d’un tempo molt viu, una història senzilla i uns patrons humans massa tòpics que serviria molt bé per bastir el guió d’una TV movie. Sobre el paper, però, es ressent d’una certa fredor expositiva i un abús dels accents efectistes, sense aprofundir gens en la fenomenologia dels seus éssers.

La història, això sí, manté en tot moment una mesurada acció, amb prous meandres com per continuar produint seqüel·les a partir d’alguns secundaris de luxe, començant per un dolent més dolent que el més dolent dels dolents. De fet, la novel·la acaba i no acaba, atès que obre el panorama pels propers seixanta anys, fins la revolta antiborbònica. En temps con els actuals, aquesta sensació d’opressió econòmica, lingüística, identitària i cultural –per no dir ja espiritual– encara persisteix. Al marge de fundacions filantròpiques il·lícites i sous inversemblants per feines de “public relations” de discoteca amb corona, Bon cop de falç! convida al debat sobre la conveniència de mantenir encara qualsevol forma de reialesa. El llibre, doncs, com un excel·lent dispositiu estètic, intensifica el sentiment de rebel·lia esmorteïda que ennuega l’ànima catalana des de fa tres segles. L’abdicació estalviaria les incomoditats i les angoixes de nous segadors amb telèfon mòbil a qui han canviat indignació per il·lusions, com quincalla per l’or als indis. Gasch i González manifesten molt bé aquesta ràbia, condensada en la transformació d’en Joan Martí, al llarg de 400 pàgines que es llegeixen en quatre hores, i aconsegueixen encomanar-la al lector amb eficàcia.

Aquí en teniu el primer capítol en pdf.