Allò que va passar a Cardós, de Ramon Solsona

alloquevapassaracardosEl tema d’aquest Allò que va passar a Cardós, del Ramon Solsona, el va ressenyar molt bé la Mariona en aquest post del Nosaltresllegim (benvinguda, però no em prenguis la feina!) fa uns dies i, en el meu cas, em limitaré a afegir coses que jo hi he trobat.

Començo per dir que, últimament, he llegit obres molt bones però que, tot i això, feia temps que no m’ho passava tan bé. Haig de confessar que tinc una debilitat per Ramon Solsona derivada, segurament, de l’enveja que em provoca la secció que porta al programa d’El Matí de Catalunya Ràdio amb la Mònica Terribas; és exactament el que jo voldria fer quan sigui gran: remenar paraules, formes dialectals, vulgarismes entranyables… Quina xalada!

Allò que va passar a Cardós no va d’això, però sí que hi ha molt de domini dels diferents registres de la llengua. Autèntica llengua viva.

Solsona no necessita demostrar que sap escriure en català normatiu amb prosa fluida i gens encarcarada i pot permetre’s saltar-se les normes per tal de poder mostrar una galeria de personatges totalment creïbles, situats en un entorn i en una època que, tot i no quedar gaire allunyada en el temps, avui ens apareixen com a definitivament pertanyents a un passat desaparegut, que perviuen en la memòria, però que no hi són, ni tornaran. L’autor recrea aquells paisatges, fets i personatges; i una de les virtuts, em sembla a mi, és el fet que cada grupuscle parla amb la llengua i registre que li pertoca. El català del barceloní, el català dels pallaresos, el català lleugerament postís de la revista local, el castellà dels guàrdies civils, el dels treballadors andalusos…

Tot això hi és, i jo ho he fruït!, però no “es nota”: no enfarfega ni mica. Al contrari: ho fa natural com si fos un reportatge pres amb magnetòfon.

D’altra banda, allò que té de thriller la novel·la funciona molt bé i la trama argumental, construïda relligant diferents monòlegs, també. Es nota que Solsona té moltíssim ofici.

És molt interessant la descripció de la gran complexitat de les obres que es van fer i descobrir que són, avui, pràcticament invisibles.

¿Sabíeu que molts llacs del Pirineu van ser foradats per sota i buidats, com si fossin una pica que se li treu el tap, per després canalitzar el desaigüe per dins de la roca de la muntanya i fer-la anar a fer moure les turbines que fabriquen l’electricitat? Això ho van dissenyar enginyers, ho van fer persones treballant en condicions duríssimes i ho van inaugurar capitostos polítics.

Tot “el que va passar a Cardós” transcorre en un món de sòrdida postguerra (capellans-cacics-censors de bons costums, guàrdies civils perseguint obrers comunistes, societat totalment patriarcal sense cap escletxa), però no la dels anys immediats a la fi del conflicte bèl·lic sinó molt posterior. Una realitat dels anys 60 repicats. I és que allò va durar molts anys!

Tampoc no és “el tema” del llibre però està molt ben reflectit.

Us garanteixo que llegireu el llibre amb fruïció i que, quan ho feu, el recomanareu a tothom. Com jo ho estic fent entusiàsticament.

Aquí teniu els primers capítols en pdf per poder començar-lo a llegir!

Títol: Allò que va passar a Cardós
Autor: Ramon Solsona
Editorial: Proa
Col·lecció: A TOT VENT-TELA
Pàgines: 352
ISBN: 978-84-7588-630-5
Preu: 20€

Allò que va passar a Cardós, de Ramon Solsona

alloquevapassaracardosQuan vam rebre el llibre del Ramon Solsona ens va venir un lector del Nosaltres al cap: en Lluís-Emili. Però de cop, se’ns va presentar una lectora que -misteriosament- coneixia l’autor i, a més, és de La Pobla de Segur! Només hauria estat més perfecte si vingués de la Vall de Cardós. La proximitat, s’ha decantat en favor de la Mariona!

A veure què ens explica…

S’uneixen diversos factors que han condicionat la lectura d’aquest llibre. Per començar, l’admiració cap a l’escriptor: el Ramon és d’aquella mena de persones que cauen molt bé. En segon llloc, el fet d’haver passat la meva infància molt a prop d’on se situen els fets que narra la novel·la també hi ha ajudat molt, un territori privilegiat que sembla haver oblidat tot el que fou.

I de què va? La novel·la ens situa a la Vall de Cardós, als anys seixanta, quan la comarca bullia amb totes les grans obres hidroelèctriques que s’hi estaven fent, tal com havia passat, passava i passaria en moltes zones d’Espanya durant aquella època. La transformació del territori canviaria per complet la rutina de la zona, de la gent que hi vivia,… d’aquell món.

És en aquest moment en què van arribar a llocs com la Vall de Cardós gent d’arreu d’Espanya per treballar-hi.

Un assassinat a la Vall és l’eix del relat que ens explica en Ramon Solsona. Gràcies a testimonis en primera persona anem entenent i descobrint què s’amaga darrere d’aquesta mort i totes les històries paral·leles que l’envolten.

Són petits relats molt curts. Capítols molt concisos. Un munt de veus que ens ofereixen una visió des d’un munt de punts de vista que aconsegueixen que l’assassinat en sí no sigui l’inici i el final de la novel·la, sinó una excusa per retratar aquell moment, aquella gent, l’entorn, la convivència entre els d’allà i els nouvinguts.

I darrere dels grans embassaments i obres que inaugurava Franco, vides i més vides d’individus que venien de la misèria i que l’arriscaven tot foradant la roca en una transformació pràcticament invisible al territori. Roques foradades que van ser i segueixen sent imprescindible perque aquelles obres mastodòntiques segueixin funcionant mig segle després.

En Ramon Solsona ha fet un llibre que, sense ser un thriller trepidant -no ho busca, tampoc!-, aconsegueix que ens llegim més de 450 pàgines de petites històries molt ben situades en el temps però també en l’espai i en el llenguatge de la zona. Perquè us asseguro que els d’allà sabem què vol dir “fer supo supo”.

Per mi, i afortunadament per molta gent, un llibre de Ramon Solsona és garantia de bon llibre.
I “fer supo supo” vol dir trobar-se algú inesperadament i intercanviar unes paraules.

Us queda molt més per descobrir, ara.

Gràcies, Mariona! T’esperem aviat al Nosaltresllegim!

Aquí teniu els primers capítols en pdf per poder començar-lo a llegir!

Títol: Allò que va passar a Cardós
Autor: Ramon Solsona
Editorial: Proa
Col·lecció: A TOT VENT-TELA
Pàgines: 352
ISBN: 978-84-7588-630-5
Preu: 20€

Marques que marquen, de Ramon Solsona

marquesquemarquenEn Ramon Solsona, al pròleg del llibre, ens proposa un joc que dóna molt la pista de què és i per què resulta tan atractiu aquest llibre.

Les marques delimiten franges generacionals senceres.
Fem una prova: què us suggereixen noms com Mirinda, Bultaco, Duralex, Rotring, Elgorriaga, Elena Francis, Dr. Martens, Juegos Reunidos, Gallina Blanca, Swatch, El Caserio, Biscúter, DDT, Barriguitas, Tumilet, Cinzano, Can Jorba, Mercromina, Vinçon, Calippo, Custo, Meccano, Norit, Varon Dandy, Mobylette, Bic Cristal, Ikea, Meyba, Cinexin, Nocilla, Famobil, Kelme, Nokia, Conguitos, Haribo…? Per les respostes, és fàcil endevinar la vostra edat.

Segurament podríem fer un joc semblant amb altres coses, com per exemple quines cançons canteu quan sou una colla de la mateixa “quinta”: Venid y vaamos todos/as; Quince, quince, años, años tiene mi amooor; En un pueblo de montaña….; Eran uno dos y tres los tres mosqueperros. En voleu una d’intergeneracional? Asturias, patria querida…

La lectura de Marques que marquen és un exercici divertit i estimulant que ens permet descobrir un munt de coses que no sabíem sobre l’origen d’aquestes paraules que, sense adonar-nos-en, han configurat una part important del nostre vocabulari.

I a més, segur que provoca unes ganes irrefrenables de fer com els inefables Dupond i Dupont afegint tot sovint un “Jo encara diria més!” de manera que si llegim amb una llibreteta al costat podem acabar manuscrivint un llibre gairebé tan llarg com el que ha confegit Ramon Solsona fet a base de les memòries personals de cada lector.

Si busqueu encaparrar-vos amb una història recaragolada i sanguinolenta del gènere negre, aquest no és el vostre llibre.

Però si voleu llegir amb un somriure una mica nostàlgic una crònica breu i ben escrita de la nostra petita història, fareu bé de llegir, d’una tirada o a petites dosis, aquesta curiosa història de les Marques que marquen.

I després, si voleu, podeu agafar una novel·la ben negra o un assaig ben saberut.

Ja m’ho sabreu dir.

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: Marques que marquen
Autor: Ramon Solsona
Editorial: Pòrtic
Col·lecció: P.VISIONS
Pàgines: 288
ISBN: 978-84-9809-347-6
Preu: 17€

DG

Títol: DG
Autor: Ramon Solsona
Editorial: Quaderns Crema
Pàgines: 251
ISBN: 978-84-7727-227-4

DG és un llibre de l’any 1998 d’en Ramon Solsona que ja havia llegit però que, gràcies a l’amabilitat d’un estimat parent, he tingut l’oportunitat de rellegir. I com que tinc mala memòria he pogut fer-ho i gaudir-lo com si fos la primera lectura. Es tracta d’un llibre molt divertit. Durant la lectura no ens farà esclafir de riure, però sí que aconseguirà que, mentre el llegim, dibuixem un agradable senyal d’estar passant-nos-ho d’allò més bé.

Aquest llibre de 1998 podria haver estat escrit ara, ja que el comportament de molts dels seus protagonistes (polítics de diversa índole), la seva malaptesa, les corresponents conxorxes i deliris, malauradament encara són ben presents avui en dia.

També ens trobarem amb ciutadans ben originals que, amb la seva hilarant o si més no original manera de fer, s’enfronten o fan la gara-gara als esmentats polítics.

Maruja Ruiz (MR), és la protagonista del llibre. Una dona senzilla i fins i tot amb pocs coneixements culturals que, sense saber com, es troba encimbellada en el càrrec de Consellera de Felicitats Diverses de la Generalitat de Catalunya.

Ramon Solsona ens acompanya a seguir les insòlites aventures de la nostra MR al llarg de tota la seva carrera política en la qual arribarà a conèixer un divertit personatge: un Conseller de la Generalitat que amaga amb una disfressa i un bigoti la seva condició de soci i seguidor del RCD Espanyol de Barcelona.

No tornarem mai més

Títol: No tornarem mai més
Autor: Ramon Solsona
Editorial: Quaderns Crema
Pàgines: 201
ISBN: 978-84-7727-283-0
1a edició novembre del 1999

El fet d’haver-li deixat a un parent i haver-li parlat amb entusiasme del darrer llibre d’en Ramon Solsona, L’home de la maleta, ha tingut l’agradable conseqüència de que aquest m’hagi volgut deixar dos llibres anteriors del mateix autor.

Em refereixo a DG i a No tornarem mai més.

He començat per aquest darrer i m’he trobat amb un llibre molt amè. A estones divertit i a estones, sobretot a la part final, tristot.

És un llibre d’ambient militar però que pot agradar fins i tot a qui no hagi fet la mili i també a qui no s’identifiqui gens amb els afers de l’exèrcit.

El llibre ens descriu com una colla de joves de diferents caràcters, orígens i estrats socials s’enfronten, l’any 1970, al molest tràmit d’unes milícies universitàries. Ens familiaritzarem, circumstancialment, amb el peculiar llenguatge militar i així ens trobarem amb mots com “tetones”, “charneques”, “vestir de bonito” i d’altres curiositats que mai no sentiríem fora d’aquest àmbit casernari.

També ens trobarem amb el típic militar espanyol al comandament per “chuscos”, de mal caràcter i pitjor tracte amb els milicians, actitud que li serveix per sublimar els fracassos personals viscuts tant en la seva vida militar com en la personal.

En un brillant exercici d’estil, en Ramon Solsona ens relata la mateixa història tres vegades. Això sí, relatada des del punt de vista de tres protagonistes distints a través dels quals tindrem la percepció d’estar llegint històries pràcticament noves, tot i que amb protagonistes coneguts.

Un epíleg ens presenta de nou alguns dels protagonistes trenta anys després i sabrem quines conseqüències ha tingut el pas dels anys en les vides d’aquells, aleshores, joves milicians.

L’home de la maleta, de Ramon Solsona

Títol: L’home de la maleta
Autor: Ramon Solsona
Editorial: Proa
Col·lecció: A tot vent
Pàgines: 296
ISBN: 978-84-7588-220-8
Preu: 20 €

He llegit l’últim llibre d’en Ramon Solsona i us n’he fet la ressenya.

Venerando Mallons Cachaldora és el nom quasi impossible de l’Home de la Maleta, que és el protagonista principal d’aquest llibre.

Venerando Mallons és nascut en plena postguerra, trobat al carrer i sense pares coneguts, per la qual cosa és considerat un bord per les autoritats del moment i ingressat a la barcelonina Casa de la Caritat, que en aquells moments feia les funcions de llar per a infants sense pares.

Amb en Venerando i la seva inseparable maleta anirem a casa de les seves tres filles, amb qui es reparteix l’import que treu de la venda del pis on vivia sol, a canvi de viure un mes a casa de cada una d’elles.

D’aquesta manera coneixerem tres formes distintes de viure i diversos tipus de família.

També coneixerem com es vivia en l’esmentada Casa de la Caritat en aquells temps foscos i grisos que van seguir a la guerra civil espanyola i coneixerem un dels casos d’abús de poder que es produïen arran de l’acolliment per una família d’un dels infants, sense pares coneguts, que hi havia en aquell tipus de centres.

Ramon Solsona és un gran dominador de la llengua catalana. Per a comprovar-ho, només cal escoltar les seves participacions diàries en l’espai La Paraula del Dia, al programa El Món a RAC1 que presenta en Jordi Basté.

Per això mateix sorprèn que el llibre estigui escrit en un llenguatge no-normatiu, és as dir, que hi trobarem una gran quantitat de buenos, allavorens, antes, pues, etc.

Sé que en Ramon Solsona, va explicar-ne els motius en un dels seus espais a RAC1, però aquell dia no vaig poder escoltar-lo.

Es tracta d’un llibre divertit i fàcil de llegir que per les explicacions, en primera persona d’en Venerando Mallons Cachaldora, ens permet comparar les formes de vida posteriors a la guerra i les més actuals.

L’home de la maleta

Títol: L’home de la maleta
Autor: Ramon Solsona
Editorial: Proa
Col•lecció: A tot vent
Pàgines: 296
ISBN: 978-84-7588-220-8
Preu: 20 €

Si no saps que llamàntol vol dir “llop pantera” o què és un “sopar de putes” és perquè no escoltes “La paraula del dia”, la col·laboració diària de Ramon Solsona al programa “El món a RAC1”.

Ramon Solsona, periodista i filòleg, és un expert a l’hora de capbussar-se a la recerca de l’origen etimològic d’un mot o de recuperar expressions col·loquials de determinades zones o èpoques.

A L’home de la maleta, guardonada amb el Premi Sant Jordi 2010, l’autor dóna veu a Venerando Mallons Cachaldora, un avi rondinaire i un xic tronera que ens explica de viva veu la seva vida i com, un cop vidu, decideix vendre el seu pis i viure la resta dels seus dies fent la ronda, un mes cada torn, a casa de cadascuna de les seves tres filles.

I quan Ramon Solsona decideix donar veu al seu protagonista ho fa en un sentit literal perquè la novel·la, sempre en primera persona, sembla una transcripció de la parla de molts dels nostres avis en un català que, no és que no sigui normatiu, és que gairebé podríem dir-ne prenormatiu. Així, la novel·la està escrita en un català ple de barbarismes, d’”allavontes” i “quansevulgues”, de “delaguard” i d’“hasta demà”, i és també curull d’expressions i dites recuperades de la parla dels pobles i barris, alguna de les quals us confesso que m’ha arrencat un somrís perquè estava convençut que eren exclusives de casa meva.

Per mi aquest és l’encert més gran del llibre. Recuperar aquesta parla i transcriure-la en una novel·la no és feina fàcil i Ramon Solsona, gràcies al seu coneixement i treball de fa temps, se’n surt de forma lloable. Tot i ser un gran encert també pot resultar perillós: per moments pot passar que l’obsessió per la forma no permeti desenvolupar (o potser apreciar) bé el contingut.

En aquest sentit, la itinerància entre tres models de família ben diferents serveix per fer un retrat, potser una mica tòpic, de les diferents accepcions que el mot família contempla avui dia i que fa trontollar els esquemes mentals del protagonista.

Més encertats em semblen els passatges biogràfics on, en un nou exercici d’estil, l’autor ens proposa llegir la biografia escrita pel mateix Venerando i revisada pel seu gendre. En un estil senzill, una mica irregular i aquesta vegada ortogràficament ortodox, Venerando ens explica com va néixer l’any 1932 i, abandonat a la porta de l’església de Sant Felip Neri, va créixer a la Casa de la Caritat de Barcelona sense gaire amor i amb l’estigma que suposava ser orfe en una època, la de la postguerra, que ens anirà retratant, a poc a poc, entre anècdotes i lletres de cançons d’envelat.

Per cert, un “sopar de putes” és un pica-pica, un sopar informal, ràpid i sense gaire preparació.

Aquí teniu el primer capítol en pdf, i un vídeo on Ramon Solsona ens explica L’home de la maleta: