Arxiu d'etiquetes: Salman Rushdie

La decadència del Nero Golden, de Salman Rushdie

Nouvinguts a Nova York, des d’un “país que no es pot nomenar” (tot i que sempre que se’n parla, es parla sempre de l’Índia), aquest llibre ens narra una història molt addictiva per als lectors de novel·la sobre una multimilionària i els seus tres fills adults que s’instal·len a una mansió. Només podria fer un apunt d’aquest magnífic llibre, i és que dissentisc amb l’editor quan diu que «La decadència del Nero Golden assenyala la “tornada al realisme” de Salman Rushdie».

El narrador, un novaiorquès de vint anys, que veu en Nero el seu passaport per a la fama, es fa amic d’aquest, amb una certa obsessió, ja que pensa que espiar aquesta gent pot ser la llavor d’una pel·lícula que el faça estar entre els productors més destacats.

M’agrada -i és una de les coses que més ho fa- que essent un tema com el que us he esmentat adés (multimilionaris, Nova York, mansió…), no s’obliden dels seus orígens. Ells vénen de Bombai, musulmans no practicants, i que fugen de la tragèdia terrorista i d’una dolorosa pèrdua: la mort de la senyora Golden en un atemptat.

Ací tenim un tret fonamental, després d’aquest fet: el senyor Golden vol reinventar la seua família, una identitat que s’ha esvaït com el fum d’un accident, i que necessita trencar amb el passat posant sempre la mirada en un punt fix, immutable, i de futur.

El narrador permet que la seua imaginació de cineasta passege de forma lliure. No observa, inventa, crea i recrea escenaris que el lector desconeix i que van posant-nos indicacions per a arribar a on ell ens vol. La incertesa de saber-ne més produeix una lectura apassionada. René, el narrador, et fa créixer a mesura que avancem amb les seues constants referències cinematogràfiques: Olivia Wilde, Jessica Chastain, James Franco…, una fixació que trepitja l’obsessió fins a l’assetjament quan espia, des de l’apartament de Suchitra, la segona residència de Brad Pitt. Potser per açò, per voler envoltar-se de famoses, el narrador només veu les dones com a estereotips. Fa comparances constants físiques, com si l’estàndard de bellesa fora la Pataky o la Jolie de torn.

Els fills de Nero són personatges fora del comú: Petya és agorafòbic, Apu és pintor de gran talent i D (Dioniso) es bat en qüestions d’identitat de gènere, aspecte que ens atorga les escenes de major sensibilitat de tota l’obra. Aquesta tríada de característiques són potents vincles que atorguen diferents punts de vista sobre qualsevol tema i que creen un debat que, personalment, m’encanta.

Una novel·la que, narrada a Nova York, amb un Indi de protagonista, ens fa un camí de citacions de l’obra de Fitgerald, equiparant-nos al nostre René amb Nick Carraway, per a tornar, potser, un compàs moral als comportaments d’avui en dia.

Comenceu a llegir La decadència de Nero Golden de Salman Rushdie seguint aquest enllaç.

Títol: La decadència del Nero Golden
Autor: Salman Rushdie
Editorial: Proa
Col·lecció: A TOT VENT-RÚST
Traductor: Marc Rubió
Pàgines: 448
ISBN: 978-84-7588-689-3
Preu: 21,90€

Dos anys, vuit mesos i vint-i-vuit nits, de Salman Rushdie

dosanysvuitmesosimintivuitnitsRushdie és un molt bon escriptor que ha esdevingut popular per raons totalment alienes a la seva vàlua. Raons que malauradament avui estan de candent actualitat: les amenaces de mort rebudes de part de grups del fonamentalisme islàmic. I el cas és que, ho he escrit abans, és un molt bon escriptor a qui cal prestar atenció per la seva obra al marge de consideracions extraliteràries. El seu recent Dos anys, vuit mesos i vint-i-vuit nits n’és un bon exemple.

El títol del llibre, que reelabora les Mil-i-una nits, ens anticipa l’estil de Salman Rushdie, que recorre a la ironia, la fantasia onírica realista, el realisme fantàstic, la referència culta a les cultures més diverses, i a les anades i vingudes en el temps i en l’espai tot conduint el lector amb un fil conductor que no es trenca mai i que, sovint, fa descobrir al lector que no sap com s’ho ha fet per arribar a aquesta nova realitat imaginada.

Tot parteix de l’estructura i el pretext de Les mil i una nits, de manera que cada tema conté el germen del següent, ininterrompudament, i utilitza la narració com una manera de salvar-se de diversos perills imminents. Tot plegat però, d’una manera gens òbvia.

Si alguna paraula defineix l’estil de Rushdie és l’elegància i la ironia a la manera de Voltaire. Altres referents són García Màrquez o Buñuel.

Però finalment de què va el llibre? Com que em costava d’explicar-ho he trobat la ressenya que fan a Time Out i que és molt encertada:

En un futur llunyà, d’aquí a mil anys, la raó ha triomfat sobre la religió i regna la pau al món. Els cronistes expliquen que la victòria va succeir després d’un gran cataclisme al segle XXI. L’origen d’aquella commoció es remunta al segle XII, quan el filòsof cordovès Ibn Rushd, Averrois, s’uneix amb Dúnia, princesa dels jinns, uns éssers mitològics d’un món paral·lel que es passen la vida copulant (quan no s’esmunyen al món dels humans per afavorir-los o fer-los caure en desgràcia). D’aquell enllaç entre la raó i la fantasia sorgeix una nissaga d’individus prodigiosos. Però al segle XXI una conjura dels jinns obscurs pretén provocar l’apocalipsi i imposar el temor a déu. Només la crida de Dúnia als seus descendents pot evitar la catàstrofe.

No és un llibre per llegir. És per submergir-s’hi i gaudir-lo.

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: Dos anys, vuit mesos i vint-i-vuit nits
Autor: Salman Rushdie
Editorial: Proa
Col·lecció: A TOT VENT-RÚST
Pàgines: 336
ISBN: 978-84-7588-580-3
Preu: 21,50€