La Malcontenta, de Sebastià Alzamora

lamalcontentaEn Sebastià Alzamora torna a l’actualitat literària i ho fa -m’atreviria a dir que- per la porta gran de la mà de La Malcontenta, el malnom del personatge principal de la novel·la que porta el mateix títol.

La novel·la comença amb una execució, la d’en Joan Durí, un bandoler que al segle XIX tenia atemorida bona part del sud de l’illa de Mallorca. A en Joan l’executaran a la forca juntament amb tres dels homes que formen part de la seva banda, acusats d’assassinat i dels múltiples robatoris que han anat cometent. Entre la multitud present a la plaça hi ha l’Antònia Suau, la companya d’en Joan Durí, anomenada la Malcontenta, unida al bandoler en un amor pur i incondicional que és capaç de sobreposar-se als fets més terribles que la banda pugui arribar a perpetrar.

Aquesta unió entre la Malcontenta i en Joan serà l’eix de la història, el que ens anirà portant en diferents fils temporals d’un moment a un altre de la vida dels protagonistes, des del dia que es coneixen fins el dia de l’execució -i més enllà- perquè el bandoler, en l’últim moment farà un jurament que l’Antònia assumeix com a propi:

Sí que vaig a l’infern! I allà vos esperaré a tots es que sou aquí! A tots!

I és que abans de tancar porta, l’Antònia ha de preparar una venjança. Algú ha traït en Joan Durí i ha de ser castigat.

Sebastià Alzamora ha optat per inspirar-se en uns fets i personatges reals -hi ha documentació sobre l’existència de Joan Durí- i n’hi introdueix un de ficció -la Malcontenta- que es converteix en l’eix principal de la novel·la i que té una característica especial: l’Antònia és una dona forta, de caràcter, lluitadora, diferent a les dones del segle XIX que vivien a l’ombra dels seus homes. L’Antònia i en Joan van junts, però no es dilueixen l’un en l’altre. Aquests personatges ens faran veure les coses des d’un punt de vista propi: en Joan és brutal, el mouen els instints, les vísceres, mentre que l’Antònia és més racional i tot i que la seva intenció és la mateixa -fugir d’un món injust, sense oportunitats- no perden mai la seva pròpia identitat.

Sebastià Alzamora ha escrit entre d’altres els poemaris Mula morta (2001) i La part visible (2008) i ha estat reconegut com a novel·lista amb els premis Josep Pla 2005, per La pell i la princesa, i el Sant Jordi 2011, per Crim de sang.

Aquí teniu els primers capítols en pdf per començar a llegir el llibre.

Títol: La Malcontenta
Autor: Sebastià Alzamora
Editorial: Proa
Col·lecció: A TOT VENT-RÚST
Pàgines: 240
ISBN: 978-84-7588-548-3
Preu: 19€

Dos amics de vint anys, de Sebastià Alzamora

@Ed_Proa @Grup62

Fa uns quants dies vaig llegir Espriu, transparent, una magnífica i més que minuciosa biografia d’en Salvador Espriu a càrrec de l’Agustí Pons i em vaig quedar intrigada amb la relació entre Bartomeu Rosselló-Pòrcel i el poeta d’Arenys. Així doncs, aquesta novel·la, Dos amics de vint anys, m’ha vingut com anell al dit per satisfer aquesta curiositat meva.

Sebastià Alzamora relata en primera persona, com si fos l’Espriu mateix, el darrer episodi de la vida d’en Rosselló-Pòrcel: la seva mort al sanatori del Brull. A partir d’aquí, fa un bon salt enrere i recorda el moment en què van conèixer-se a la Universitat de Barcelona, les jornades a bord del creuer Ciudad de Cádiz, l’amistat comuna amb l’Amàlia Tineo i la Mercè Muntanyola (especialment significativa, aquesta darrera…). Un temps, just a les darreries de la República, que van viure amb intensitat creativa per a goig de tots nosaltres.

Us el recomano de debò. He d’admetre que és el primer cop que llegeixo l’Alzamora, però ho fa tan bé que no sé si no us hauria de dir que he llegit l’Espriu. Hi ha reflexions literàries tan concretes que semblen sortir de la boca del poeta:

M’envaïa una necessitat imperiosa d’aixecar-me i sortir corrents, amb el meu vestit i la meva corbata dels diumenges, amb les meves sabates enllustrades, cap a l’habitació d’en Tomeu, per alliberar-lo com un Orlando, i de tornar a la capella per foragitar del faristol el doctor Riba i els seus fabricants de panellets i proclamar, des d’allí mateix, l’urgència d’una poesia que es fes càrrec de les fondes veritats humanes: el temps, la mort, la inveterada capacitat de la nostra espècie a l’hora de cometre els delictes més aberrants i de refugiar-se en els pretextos més miserables.

Però no només m’agrada la novel·la quan parla l’Espriu… Els comentaris de la resta quan s’expressen en primera persona també són per sucar-hi pa. Mireu què opina de la poesia en Rosselló-Pòrcel:

La poesia és per a mi el grau més alt i més net de formalització al qual pot aspirar una llengua. És l’art de la destil·lació d’un idioma, i de les seves capacitats expressives.

Bonic, oi? Doncs us esperen 214 pàgines plenes de joies com aquesta. No us el deixeu escapar en aquest #AnyEspriu!

Aquí teniu el primer capítol en pdf, i aquí en Sebastià Alzamora explicant Dos amics de vint anys:

Títol: Dos amics de vint anys
Autor: Sebastià Alzamora
Editorial: Proa
Col·lecció: A tot vent
Pàgines: 216
ISBN: 978-84-7588-398-4
Preu: 17,90€

Crim de sang, de Sebastià Alzamora

Títol: Crim de Sang
Autor: Sebastià Alzamora
Editorial: Proa
Col·lecció: A tot vent
Pàgines: 208
ISBN: 978-84-7588-290-1
Preu: 20€

La Laia s’ha el llegit Crim de Sang, d’en Sebastià Alzamora. Aquí teniu la ressenya del Premi Sant Jordi 2011!

Barcelona, estiu de 1936. Als inicis de la Guerra Civil, en plena persecució i matança de religiosos per part de nuclis anarcosindicalistes, un sacerdot marista i un nen de set o vuit anys apareixen assassinats en circumstàncies molt estranyes. El comissari Gregori Muñoz obre una investigació per descobrir la identitat de l’assassí, de qui només sabem que és algú que afirma ser un vampir. Mentrestant, una comunitat de monges caputxines viu un estrany segrest al seu convent en companyia del Bisbe de Barcelona, que ha estat suposadament executat. La recerca policial farà coincidir el comissari amb les negociacions que mantenen l’orde marista i la CNT-FAI per alliberar 172 religiosos a canvi d’una important suma de diners.

Aquesta és la síntesi de la trama de Crim de sang, en la qual malgrat que ens pugui semblar el contrari, no hi trobarem respostes sobre la Guerra Civil.

L’última novel·la de Sebastià Alzamora és un compendi de gèneres en el qual hi trobem mostres de novel·la romàntica i també de novel·la gòtica.

Gòtica, per la presència d’un vampir, que campa lliurement per la ciutat, assedegat de sang, i que aprofita les matances de capellans per part dels anarquistes per passar inadvertit; i romàntica, per la presència d’un monstre creat per un humà, que ens fa pensar en el mite de Frankenstein.

Aquesta criatura servirà a l’autor per plantejar qüestions morals sobre la dualitat entre el bé i el mal, i farà reflexionar els lectors sobre la voluntat de les seves accions i la seva intencionalitat i naturalesa. Aquest personatge planteja la contradicció de la seva aparença monstruosa i la seva innocència, el destí del qual no ha triat voluntàriament.

Tots els personatges presenten contradiccions entre les seves accions i la naturalesa dels seus sentiments, i cadascun de nosaltres pot trobar-nos en algun d’ells. Tots tenen una part de monstre. Nosaltres també la tenim? Llegiu Crim de sang i ho sabreu.

Aquí teniu el primer capítol en pdf.

Crim de sang, Sebastià Alzamora

Títol: Crim de Sang
Autor: Sebastià Alzamora
Editorial: Proa
Col·lecció: A tot vent
Pàgines: 208
ISBN: 978-84-7588-290-1
Preu: 20€

La guerra civil espanyola és un tema tan recurrent en la literatura catalana que no t’esperes gaire res de nou. Però resulta que no és un escriptor recurrent, qui escriu Crim de Sang. És en Sebastià Alzamora, i és qualsevol cosa menys previsible i recurrent.

A Crim de sang no s’hi explica la guerra. Per saber coses de la guerra no hi ha res millor que anar a buscar llibres d’Història. A Crim de sang es parla de la maldat i de la bondat, del desig de vida i de mort, de puresa i de brutícia.

És una barreja de molts gèneres i de moltes influències -em sembla, vaja… Jo no sóc llicenciada en Literatura, que ja m’agradaria, però no tinc prou temps- que van des de la novel·la gòtica fins a la novel·la romàntica, passant per la imatgeria onírica.

En la imatge gòtica d’un vampir que corre per una ciutat en runes i que entra a esglésies amb la passió pel descobriment de les màquines i de la creació de vida del romanticisme del metge i el jutge (molt de l’era romàntica, això dels monstres, siguin creats o no per l’home); per la submissió al fat del comissari que tot i això s’hi revolta i defensa el que creu que és imprescindible, sense jutjar gaire moralment si fa bé o no; per la corrupció i la misèria i la mentida i la podridura dels mateixos de la FAI que diuen que volen eliminar tots aquests defectes de la societat burgesa; amb la maldat intrínseca en alguns individus i per la maldat que es desenvolupa… I també per la bondat i la innocència d’una criatura de la qual han decidit el destí sense tenir en compte la seva opinió, per la por d’aquesta criatura, pel desig de protecció que genera en una mare abadessa eixorca de sentiments positius cap a qualsevol cosa, especialment un seu germà petit a qui odia profundament, fins que es troba aquesta criatura.

Tot això em sembla que només són recursos, eines, per explicar el que és central: que la maldat no és una cosa dels altres, sinó que tots podem ser malvats. Que és una decisió ser-ho. Que ningú no s’escapa de poder ser dolent de veritat. Que la malícia i la perversió és intrínseca en l’ésser humà i que per això també ho traspassem a allò que creem, sigui viu, mort o oníric. Que és una opció lliure ser bo. I que és una opció que té molts més costos associats que no pas l’opció de deixar que la maldat sigui qui domina les nostres accions.

Un llibre complex, certament. Però un plaer de llibre.

Aquí teniu el primer capítol en pdf.

Crim de sang, o quan la ficció i la realitat es passegen per la Barcelona del 36

Títol: Crim de Sang
Autor: Sebastià Alzamora
Editorial: Proa
Col·lecció: A tot vent
Pàgines: 208
ISBN: 978-84-7588-290-1
Preu: 20€

La Fita s’ha llegit Crim de Sang, de Sebastià Alzamora. Alerta, que és el Premi Sant Jordi 2011!

La novel·la  Crim de Sang gira entorn d’un fet històric: la matança de religiosos maristes a Barcelona, el 1936, en el context de la violència revolucionària i anticlerical que es produeix als inicis de la Guerra Civil espanyola. Això es barreja amb la ficció: 2 assassinats, un vampir que xucla sang, un comissari que vol trobar el culpable, un autòmat…

Alguns dels protagonistes, van existir,  tenen noms i cognoms que es poden trobar als llibres d’Història, fins i tot alguns apareixen en les fotografies en blanc i negre (Manuel Escorza, dirigent de la CNT-FAI, per exemple, Aurelio Fernández,…), d’altres com el bisbe Perugorria estan inspirats de manera ben poc dissimulada en personatges reals (el bisbe Irurita)  i d’altres són una creació literària o francament fantàstica.

Ja es veu doncs que la novel·la és un còctel de novel·la negra, fantàstica, històrica, gòtica…  on realitat i ficció es barregen sense manies.

No sóc una amant del gènere fantàstic, ni de la novel·la gòtica, ni de les històries de vampirs. Prefereixo les novel·les que em descriuen realitats, sabent  que “la realitat supera la ficció”. Sovint quan m’expliquen un fet o llegeixo una notícia a la premsa penso que si m’ho proposen en una novel·la o en una pel·lícula arribaria a dir “… sí home, i què més?!” i resulta què és verídic, que s’ha produït com a resultat de la condició humana, de la nostra condició… Tot això ve per justificar que he llegit amb un cert distanciament  la novel·la de Sebastià Alzamora.

He sentit l’autor dir, en una entrevista, que una novel·la és una suma d’històries i que a una històra se n’hi afegeixen d’altres. Per a mi, la gràcia d’una novel·la és que aquesta suma d’històries acabi sent una unitat indestriable. Aquí és tan xocant la combinació de fets històrics i elements fantàstics que m’ha impedit digerir el vampir (tot i que sembla que aquests éssers triomfen entre els joves) o el cavall… i no he pogut superar la sensació d’estar davant d’un patchwork .

Hi ha moments  molt potents que fan pensar en la transcripció a imatges, un film per exemple, una mica gore, amb efectes especials que podrien esdevenir bones seqüències per al Festival de Sitges o en un “còmic”, no de línia clara,  sinó ben fosca, com la maldat que apareix en la història.

El públic que ignora alguns capítols de la persecució religiosa que hi va haver l’any 1936 pot descobrir una realitat molt bèstia. I això és ben positiu. Sense oblidar, però, que l’autor ho barreja amb la ficció de forma molt lliure. Per exemple, parla dels terribles bombardejos el 1936 i van començar l’any 1937. Són llicències que no afecten la narració però resten valor com a eina per al coneixement de la Història. El rigor cronològic, pels llibres d’Història… ja ho sé. Alzamora cita i agraeix, al final del llibre, les obres dels especialistes (Mir, Albertí i Benet) que li han donat les informacions per bastir la trama de l’episodi dels maristes.

Sembla que, aquest Sant Jordi, les parades s’ompliran de novel·les ambientades a la Barcelona de la Guerra Civil i que ja s’han comentat al Nosaltres com Memòria d’uns ulls pintats de Lluís Llach, o el Barcelona cau de Valentí Puig.

Aquí teniu el primer capítol en pdf.