Arxiu d'etiquetes: Sèrie Millennium

L’home que perseguia la seva ombra, de David Lagercrantz

Ja fa dos anys que vaig llegir i ressenyar pel Nosaltres l’esperada continuació de la trilogia Millenium de Stieg Larsson… sense Larsson. L’agosarat escriptor encarregat del “marrón”, en David Lagercrantz, se’n va sortir més que airós a El que no et mata el fa més fort i ens va permetre seguir les passes de l’enigmàtica Lisbeth Salander, Mikael Blomkvist i alguns dels personatges dels tres primers volums. També en van aparèixer de nous i jo preveia una presència destacada en futures entregues d’un d’ells (una en realitat), la Camilla. No us explicaré qui és per no aixafar-vos la guitarra, si no heu llegit la quarta entrega de Millennium.

Amb la Camilla em vaig equivocar. Sí que a L’home que perseguia la seva ombra hi té un paper important, però en segon terme. Què hi trobem, doncs, en aquest nou llibre de Millennium? Un tema dominant: els bessons. I, naturalment, personatges que en són de bessons.

També prenen un paper molt destacat les investigacions que, en el passat, van poder realitzar-se sobre el grau d’influència de l’herència genètica i la de l’entorn social en les persones. L’ens que ho estudiava -amb seu a Uppsala- s’havia anomenat, fins el 1958, “Institut de Biologia Racial”, i que després, per correcció política, va passar a anomenar-se “Institut per a la Genètica Mèdica”. Alguns dels investigadors són peça fonamental en la novel·la. I també ho són altres personatges bessons que no desvelaré més del que ja he deixat entreveure.

Un altre univers de personatges molt importants en la trama de la narració és el de l’entorn familiar fanàticament islamista de Faria, una noia de Bangla Desh que havia intentat trencar el cercle opressiu al qual es veia sotmesa i que la va portar a una presó d’alta seguretat, al mateix pavelló on es troba la Lisbeth. A més, el pavelló està dominat/aterrit per un sinistre personatge: una noia que es fa anomenar Benito per la seva admiració per Mussolini.

Aquesta tal Benito té la proa posada a la Faria davant la vista grossa dels vigilants i Lisbeth decideix de protegir-la. Tant l’una com l’altra estan amenaçades de mort per cantons diversos.

Poseu aquests elements en funcionament i acabareu atrapats pel clàssic final de novel·la negra amb desenllaços sorprenents, tips de patir per la sort dels personatges, morts, transfiguracions, etc.

Entremig aprenem un munt de coses sobre els bessons univitel·lins i bivitel·lins, els que són mirall, teories diverses sobre tot això… I també aprendrem sobre malalties com la hiperacúsia, o sobre temes com ara en Django Reinhard i el jazz gitano.

El món de la revista Millennium gairebé no apareix. L’inevitable Mikael Blomkvist sí, i molt.
I la seva germana advocada Annika, i l’inspector Bublanski, i la Hacker Republic. I un munt de personatges molt ben caracteritzats, nous o vells coneguts.

Si arribeu de nou als llibres de la sèrie no us decebrà i no tingueu por: no necessiteu haver llegit els anteriors, tot i que us n’agafaran ganes.

I als viciosos què us haig de dir! Allò del Cruyff: sortiu i disfruteu.

Ja sé que seria més correcte escriure gaudiu o fruïu però és que no sona igual i em sembla que, “en un momento dado”, el gran creador de neologismes no m’ho perdonaria.

Títol: L’home que perseguia la seva ombra
Autor: David Lagercrantz
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Traductor: Marc Delgado Casanova
Pàgines: 608
ISBN: 978-84-664-2286-4
PVP: 22,50€

El que no et mata et fa més fort (Sèrie Millennium 4), de David Lagercrantz

millennium4elquenoetmataetfamesfortLa quarta novel·la de la sèrie Millennium reprèn els principals protagonistes dels llibres anteriors: el periodista Mikael Blomkvist i la Lisbeth Salander, manté alguns dels personatges secundaris com Erika, cap de redacció de la revista Millennium o els policies Sònia Modig i Jan Bublanski i n’introdueix de nous o els dóna un paper que no havien tingut abans.

Un extraordinari investigador informàtic suec que ha estat treballant als Estats Units ha desenvolupat un sistema molt sofisticat d’intel·ligència artificial. Com que ja ha estat objecte d’un robatori del que tenia mig desenvolupat és extremament cautelós a donar informació a ningú sobre la seva investigació. Una sèrie de fets li capgiren la vida i decideix tornar a Suècia i recuperar el fill de 8 anys que la justícia va adjudicar a la mare arran del divorci. El nen és autista i la mare està aparellada amb un actor fracassat borratxo i brutal que maltracta mare i fill.

L’investigador s’endú el nen sense autorització però un cop a casa descobreix -li descobreixen- que la seva vida està en perill. Molt temps abans havia tingut un breu contacte, en el decurs d’una conferència, amb una noia d’aspecte poc convencional però capaç de posar en dubte les teories que ell ha exposat. Lisbeth Salander, naturalment. El contacte és curt però genera un fort corrent d’empatia mútua.

D’altra banda, en saber-se amenaçat decideix trencar el seu hermetisme i concreta una cita amb el periodista Blomkvist, que està en hores baixes, igual que la revista de la qual és l’ànima. Blomkvist accepta, una mica a contracor, pensant que pot generar el reportatge que ajudi a reflotar Millennium. Però arriba a casa de l’investigador just per trobar-se, de cara casualment,  amb l’assassí que acaba de disparar al geni informàtic i després el nen, tremolant atemorit, al costat del cadàver de son pare.

Així engega la novel·la i ja tenim a grans trets quines són les grans coordenades de la història: la informàtica d’altíssim nivell, el món de la ciència matemàtica, les característiques dels autistes, l’espionatge industrial i les seves connexions amb serveis d’intel·ligència de les grans potències entrelligats de manera poc clara amb el món del crim organitzat. I per descomptat el món dels hackers i el món de les empreses periodístiques.

Hi ha llargs fragments del llibre en què sembla que es tracti d’un híbrid entre ciència-ficció i novel·la negra.

Repasseu els llibres de mates que conserveu a casa i parleu amb aquella amiga matemàtica que teniu a mà, si teniu la sort que tinc jo de tenir-ne una. I si en teniu una altra que sigui experta (o expert) en nens autistes i “savants”, encara millor.

Cap a la segona meitat però, la narració es decanta clarament per la segona opció amb el ritme creixent i el suspens característic del gènere negre. Al final descobrim que ens hem enamorat, si és que ja no n’estàvem, del personatge de la Lisbeth i acabem desitjant saber què més li depara el futur.

A la legió de seguidors de Millennium no us decebrà gens. I el camí queda clarament obert per la següent entrega amb previsible protagonisme d’un personatge quasi nou que no us desvelo per no aixafar guitarres.

Aquí teniu els primers capítols en pdf d’aquest nou Millennium.

Títol: El que no et mata et fa més fort (Sèrie Millennium 4)
Autor: David Lagercrantz
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Traductor: Marc Delgado Casanova
Pàgines: 656
ISBN: 978-84-664-1986-4
Preu: 22,50€

La reina al palau dels corrents d’aire (Sèrie Millennium 3), de Stieg Larsson

millennium3A mi em va caure l’encàrrec de l’incansable Martí de ressenyar el tercer volum de la trilogia Millennium. I ara em toca a mi preguntar-me: què puc escriure que no s’hagi dit ja i que no hagi comentat la Marta Gil sobre els dos primers volums?

Jo ja havia llegit la trilogia sencera i vist la versió cinematogràfica. I vaig pensar: “el fulleges, el repasses i ja està fet en un plisplas”. Doncs no.

No he pogut deixar-lo ni tan sols quan hi ha descripcions que podrien semblar accessòries. No hi ha “palla” per farcir les trepidants i enrevessades 847 planes que he rellegit de cap a peus.

No us el perdeu.

Seguireu la crisi de la revista arran del fitxatge de la insubstituïble Erika Berger per fer de redactora en cap d’un gran diari carca. N’hi passen de totes i no us dic com acaba.

També coneixereu un nou personatge: la Rosa Figuerola, membre de la Säpo (la CIA sueca), addicta a la musculació i que fa una estreta amistat amb el periodista Mikael Blomkvist.

Gran part del llibre, la Lisbeth se’l passa convalescent d’una operació per treure-li una bala del cervell, en una habitació d’hospital, aïllada i vigilada per tal que no pugui comunicar-se amb ningú, però no tothom li va en contra. L’enginy del periodista amic i algunes complicitats, permet que prengui contacte amb la seva colla de hackers per ficar-se als passadissos més recòndits i protegits de la Policia, dels fiscals corruptes, dels psiquiatres comprats…

Llegint el llibre aprendreu com funcionen les clavegueres en països que, vistos i idealitzats des d’aquí, suposem exemplars. Naturalment res de tot això no tindria cap sentit sense la presencia de gent honesta en aquests mateixos racons del poder, clavegueres incloses. Potser és això el que hem d’envejar dels països idealitzats?

L’ultim terç del llibre és d’una tensió formidable i passa primer per la batalla plantejada als tribunals de justícia i, finalment a una lluita real en els termes més durs que ens puguem imaginar.

A les darreres pàgines torna la calma. Encara que, coneixent els personatges, podem preveure que en el futur es veuran immersos en imprevisibles conflictes.

Títol: La reina al palau dels corrents d’aire (Sèrie Millennium 3)
Autor: Stieg Larsson
Editorial: Columna
Col·lecció Clàssica
Traductor: Pau Joan Hernández
Pàgines: 848
ISBN: 978-84-664-1998-7
PVP: 22,50€

La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina (Millennium 2), de Stieg Larsson

millennium2Fa un parell de dies, quan us explicava a la ressenya d’Els homes que no estimaven les dones la meva trobada amb les històries de Stieg Larsson, us deia que la primera novel·la de la sèrie produïa l’efecte llegir-menjar-dormir (i menjar i dormir poc, tot s’ha de dir). I si vau ser dels que us vau quedar enganxats a les aventures de la Lisbeth Salander recordareu que en aixecar el nas del llibre, el primer que us va venir al cap va ser un “I ara què? Ja està? No n’hi ha més?”.

Per sort, sí que n’hi havia més. I va arribar molt poc després de la primera novel·la. En català, el segon Millennium només el vam haver d’esperar sis mesos. La raó? Doncs per una d’aquelles curiositats de la vida o, més aviat, el saber fer dels editors, que van saber veure el potencial i no ens van fer esperar gaire. En un any i mig i just un mes abans de l’estrena de la versió sueca de la pel·lícula, ja podíem tenir a casa la trilogia completa.

Els seguidors de la Lisbeth Salander i en Mikael Blomkvist estàvem d’enhorabona.

Malauradament, la sèrie Millennium va quedar interrompuda quan Larsson ja havia començat a escriure la quarta novel·la. El 2004, amb només 50 anys, i just quan havia entregat la que seria la tercera part, va patir un atac de cor i va morir. Larsson no va arribar a veure l’èxit de la seva literatura ni la versió que el 2011 la indústria cinematogràfica americana va fer d’Els homes que no estimaven les dones.

Però centrem-nos en aquesta segona part: La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina. Els que tot just havíem acabat amb Els homes que no estimaven les dones esperàvem i desitjàvem trobar-nos envoltats per un nou misteri que enganxés tant com el de la desaparició de la Harriet Vanger i en el qual la Lisbeth Salander tornés a donar el do de pit per revelar el final. Però ens vam trobar amb una sorpresa. I és que, durant la major part del llibre, la Lisbeth desapareixia com a personatge actiu i es convertia en un secundari.

Però quin secundari!! Al contrari del que es pot pensar en un primer moment, aquesta estratagema ens porta el més interessant de la novel·la: descobrir com és que la Lisbeth és com és, fa el que fa i estima i odia com estima i odia. Descobrim el seu drama i la seva raó de ser. Descobrim què amaga la Lisbeth en una història igual o més terrible que la que Larsson va desenvolupar al primer volum de la sèrie Millennium, una història on trobarem uns personatges moguts per interessos propis i capaços de fer qualsevol cosa per aconseguir el que volen. Sense remordiments pel mal que puguin fer al seu voltant.

Amb aquesta segona entrega, Larsson continua fent el que més m’agrada del seu estil: retrata una societat on hi ha, com a tot arreu, personatges foscos que només pensen en ells mateixos. Terribles, al cap i a la fi.

I és que Millennium és novel·la negra, i de la bona.

Títol: La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina (Millennium 2)
Autor: Stieg Larsson
Editorial: Columna
Col·lecció Clàssica
Traductor: Albert Vilardell
Pàgines: 768
ISBN: 978-84-664-1997-0
PVP: 22,50€

Els homes que no estimaven les dones (Millennium 1), de Stieg Larsson

millennium1Fa quatre dies, quan en Martí em va proposar de fer la ressenya dels dos primers Millennium, vaig pensar: “I ara, què diràs que no s’hagi dit ja d’aquesta sèrie? Com t’ho faràs venir per parlar d’uns llibres que tothom coneix?”. I és què segurament és així, bé sigui perquè ja els heu llegit o bé perquè heu vist les pel·lícules, se’m fa difícil creure que quedi gaire gent que no conegui les aventures de Mikael Blomkvist i Lisbeth Salander.

Així que, tiraré una mica de records, més que d’explicar-vos de què va la història.

Veureu, en el meu entorn, normalment sóc jo la que recomana llibres, els llegeixo abans que ningú i els puc anar dibuixant als estants dels meus amics o familiars, així que quan passa a la inversa em queda bastant gravat el moment i la persona que se m’avança en el descobriment. El cas d’Els homes que no estimaven les dones és un d’aquests moments especials. Me’l va recomanar una bona amiga, la Lourdes, companya també de feina, a qui ara li falta temps per llegir però que és força aficionada a les bones històries de ciència ficció. Doncs bé, em vaig fixar que durant una temporada només treia el nas d’un llibre per allò que se’n diu menjar i dormir… I jo, encuriosida, li vaig demanar que m’expliqués de què anava aquell llibre. Només em va dir això: “Llegeix-lo”. No em podia explicar res més. I després em va dir: “Però un cop comencis, ja no el deixaràs fins al final”.

Quanta raó!! La primera part de la sèrie Millennium explicava una història fosca, amb personatges tèrbols i molt sinistres, amb una psicologia interior terriblement allunyada del que se suposa que ha de ser una persona normal. Stieg Larsson dibuixava uns autèntics psicòpates i aconseguia de forma magistral que el lector no volgués deixar de seguir la lectura, tot i sabent que en algun moment aquell fil argumental acabaria d’una manera brutal i dolorosa.

I és que el títol del llibre ja ho diu tot: Els homes que no estimaven les dones.

Per aquells que encara no conegueu Millennium, si us endinseu en aquesta lectura, us trobareu amb un misteri: la desaparició d’una noia, la Harriet Vanger de qui el seu tiet n’estava molt i que demana a en Mikael Blomkvist, un periodista en hores baixes, que reprengui la investigació de la seva desaparició. A partir d’aquí, anirem descobrint els draps bruts de la família Vanger de la mà del Blomkvist, que es troba amb la col·laboració inesperada i inestimable de la Lisbeth Salander, una noia amb unes habilitats molt especials per a fer servir els ordinadors.

No us explico més. Diré el mateix que em va dir la Lourdes a mi: Llegiu-lo!

I si ja l’heu llegit, feu com jo i rellegiu-lo. Les segones lectures, sobretot aquelles que suporten el pas del temps (i creieu-me, aquesta n’és una), ens mostren coses que no vam veure el primer cop.

Títol: Els homes que no estimaven les dones (Millennium 1)
Autor: Stieg Larsson
Editorial: Columna
Col·lecció Clàssica
Traductor: Alexandre Gombau Armau | Núria Vives Colom
Pàgines: 624
ISBN: 978-84-664-1996-3
PVP: 22,50€