Campanes de boda, de Teresa Solana

campanadesdebodaFeia temps que la Teresa Solana no ens visitava. Avui ha tornat per gust i felicitat dels amants de la novel·la negra, sigui d’on sigui: nòrdica, irlandesa, americana, veneciana, siciliana… o catalana!

A Campanades de boda, com en altres novel·les, l’autora repeteix escenari -Barcelona- de la mà dels seus dos entranyables i insòlits detectius privats -el Borja i l’Eduard- que, encara que amaguin que són germans bessons, no cal que facin gaires esforços per dissimular-ho, perquè són dos caràcters i tenen uns sistemes de vida totalment oposats.

Pel nom ja haureu deduït qui és el “pijo” i barrut, presumit i una mica calavera i que li encanta relacionar-se amb la jet set, oi? Enginyós a l’hora d’embolicar la troca, mentir i enredar per tal d’aparentar el que no és (no són Trau Assessores) i que li serveix també per arribar a descobrir la veritat… d’un crim naturalment. Mentrestant, l’Eduard és una persona honesta i assenyada i quan la dona treballa a un Centre de Teràpies Alternatives ell compra, cuina i fa feines de casa i mira d’amagar als fills i a la dona en quins embolics es troba fent de detectiu una mica “amateur”. Encara que de vegades tingui aventures inconfessables!

És la veu narrativa. Ho explica en el Prefaci que signa i on justifica la senzillesa de la narració. Vol deixar-hi simplement constància dels fets i com que no és escriptor el seu estil és directe, sense floritures i recollint la manera de parlar d’un bilingüisme imperfecte.

És doncs una novel·la negra lleugera, distreta, que es llegeix fàcilment (dues-centes pàgines), i on a més de la història de l’assassinat i el seu aclariment es retraten diferents ambients de la ciutat -des de l’elegant hotel fins al bar més cutre de Sant Adrià- on conviuen personatges tan diferents com el Molt Honorable President, els multimilionaris americans, el Don Benito i els seus fills ficats en el món de la droga i els camells més perillosos.

I no us dono més detalls de l’argument perquè és pecat en les novel·les negres!

Títol: Campanes de boda
Autor: Teresa Solana
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El Balancí
Pàgines: 208
ISBN: 978-84-297-7218-0
Preu: 18,50€

Morts, espies i flors de Bach

Títol: L’hora zen
Autor: Teresa Solana
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El balancí
Pàgines: 240
ISBN: 978-84-2976-853-4
Preu: 18,50€

La Montse ens explica L’hora zen de la Teresa Solana, una història amb les peripècies d’uns personatges que el diari italià La Reppublica qualifica de “dos bergants adorables”. Aquí la teniu!

L’hora zen de Teresa Solana és una novel·la detectivesca que narra com dos socis, en Borja i l’Eduard, es dediquen a treure les castanyes del foc investigant els assumptes més tèrbols (o no tant) de gent adinerada de la ciutat de Barcelona.

De fet, la ciutat és un dels personatges de la novel·la perquè, per sortir, surten tots els barris de la ciutat comtal. El llibre tracta més d’un cas, i el desencadenant és un personatge “particular”, la Teresa Solana (l’autora del llibre), que els demana que investiguin centres de teràpies alternatives de la part alta de Barcelona perquè ella pugui escriure un llibre sobre aquest món.

Quan van al despatx per atendre Solana, el Borja i l’Eduard es troben que tot està fet una coca i intenten descobrir per què els han regirat l’oficina. Per poder atendre la seva clienta a un lloc més decent van al pis de sobre, que està impecable però que té un petit inconvenient: hi ha un cadàver!

A partir d’aquí, un munt d’embolics amb morts amunt i avall, espies, flors de Bach i altres remeis imprescindibles pel cos, la ment i l’esperit.

Sóc fan de la novel·la negra i aquesta m’ha agradat prou, tot i que en alguns moments crec que es perd una mica en els detalls però és més que probable que me la torni a llegir en un altre moment. També és més que probable que m’agradi més la segona vegada que la primera!

En resum: és un llibre que potser podria anar, segons com, una mica més de cara a barraca. Però és que si no hi hagués aquests detalls no es podria dir L’hora zen… s’hauria de dir, Una estona de novel·la negra.

Jo em quedo amb L’hora zen.

Sobre la novel·la negra

Estava donant un cop d’ull als llibres que hem anat comentant a nosaltresllegim.cat i m’adono que la novel·la negra està prenent força protagonisme. Des de Suècia a la Segarra ens arriben casos plens de Sang i Fetge (encara no són set, però ja falta menys!), i més que en vindran, perquè les llibreries en són plenes. Eps, i això que no hem tocat cap títol d’en Butxana (espero que algú s’animi aviat i així tindrem una visió més àmplia d’en Ferran Torrent) i que no compto Pa negre, perquè seria passar-se!

Però, quin creieu que és el secret, de la novel·la negra, que agrada tant? Quins són els vostres relats preferits? Per què hi ha tantes sèries de detectius que van apareixent a les prestatgeries amb gran èxit? Jo us deia un dia que la novel·la negra no era el meu fort, precisament per això m’agradaria que diguéssiu la vostra. Feu-ho amb passió, però que no hi hagi ferits!!

Negra i criminal

Títol: Set casos de sang i fetge i una història d’amor
Autor: Teresa Solana
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: Balancí
Pàgines: 152
ISBN: 9788429763683
PVP: 18 €

Diumenge passat vaig entrar a un quiosc a comprar el diari i mentre feia cua em vaig estar mirant l’expositor de novel·les. L’oferta de llibres era la que era i la seva organització també: hi havia una pila de com a mínim una dotzena de maons ben gruixuts, tots amb títols curts, foscos i totalment intercanviables. Sembla que està de moda la foscor: els vampirs, els zombis i altres criatures de la nit acaparen la literatura i el cinema. I jo -a banda que personalment com a estudiant de Literatura Comparada m’agrada molt que ni els personatges de Jane Austen puguin estar segurs de no ser atacats per una legió de morts vivents- estic encantada de poder abandonar-me durant unes hores a una bona pujada d’adrenalina.

No m’agrada tant, però, la poca personalitat que tenen la majoria d’obres que ens estan arribant. La majoria es conforma amb agafar una insípida història d’amor o de misteri (que en qualsevol altre gènere ens mataria d’avorriment als pocs minuts), introduir-hi algun element sobrenatural o simplement morbós i servir-nos-en un tros ben sec, sense condimentar ni res. Sobretot en el cas del cinema.

Set casos de sang i fetge i una història d’amor és una refrescant excepció. Teresa Solana no inventa res però és precisament per això que resulta original: agafa un element d’un gènere negre i/o fantàstic i el presenta en un ambient quotidià, en situacions tan properes que espanta. La iaia vital i encantadora que viu en un àtic, l’estúpida i “enchufada” directora d’un museu d’art contemporani, els especuladors immobiliaris odiats per tothom… fins i tot els contes situats en llocs i temps tan llunyans com la prehistòria o l’altra punta de l’univers estan plens de familiaritat.

Per què llegim relats de terror? Perquè l’home és un llop, com deia la Marta (vegeu L’home és un llop per a l’home?) fa uns dies, i necessita sang i acció, naturalment a costa dels altres. Però sobretot necessita que el sorprenguin una mica de tant en tant. I riure. També la història d’amor final (exempta intencionadament de les referències humorístiques directes que tenen els anteriors relats, encara que no del to crític) fa riure quan l’expliques a causa de la forma que tenen els personatges de prendre’s literalment algunes veritats sobre l’amor i la bellesa. Perquè no hi ha res que faci més gràcia que el propi llenguatge.

Fa temps vaig sentir la història d’un home que passejava per un barri principalment tranquil de Nova York amb una samarreta on només hi deia “Negra y criminal” fins que un home afroamericà que casualment sabia espanyol va convidar-lo no gaire amigablement a treure-se-la. “Negra y criminal” és el nom d’una filial de llibreries especialitzades en novel·la de por (també anomenada “criminal” o “negra”). El llenguatge s’ha de prendre amb humor sempre que es pugui. En la llibreria en qüestió, per cert, s’hi poden comprar els llibres de Teresa Solana.