nosaltresllegim.cat

Títol: Moon River
Autor: Vicenç Villatoro
Editorial: Columna
Col•lecció: Clàssica
Pàgines: 184
ISBN: 978-84-664-1374-9
Preu: 17 €

Vicenç Villatoro aconsegueix a la seva darrera novel·la Moon River parlar-nos de l’amor, de la solitud i de la mort en un to tan càlid i serè que desitjaries que no s’acabés la història entre el Pere i la Maria. Una història que es desenvolupa durant un diumenge 11 de setembre, casualment com el d’aquest any, a l’Hospital Clínic de Barcelona.

Fruit de l’atzar, el Pere i la Maria -dues persones adultes, madures- coincideixen a una sala d’espera i d’aquesta manera es van coneixent, es van obrint l’un a l’altre explicant-se les seves malalties i les seves vides personals, que esdevenen buides i tristes, tot i que pertanyen a móns diferents. I així es va creant una certa complicitat entre els dos que fruit de la imaginació i de la soledat esdevé en un possible enamorament, una atracció física però bàsicament emocional, per necessitat. Potser es confonen?

La por a la mort, el pas del temps i les incerteses dels resultats mèdics són companys de viatge dels dos protagonistes, però una mort i un temps que cadascú d’ells ho viu amb diferent intensitat i perspectiva segons el punt en que es troben les seves malalties.

A aquesta novel•la, Nosaltres, podreu comprovar com la companyia i la comprensió en moments difícils poden arribar a equiparar-se en quelcom més profund que l’empatia, gairebé en l’amor. I amb la banda sonora de la cançó Moon River, de Henri Mancini.

Títol: Tenim un nom
Autor: Vicenç Villatoro
Editorial: Planeta
Col·lecció: Ramon Llull
Pàgines: 344
ISBN: 978-84-9708-209-9
PVP: 20,00€
Premi Ramon Llull 2010

He llegit aquesta novel·la, Tenim un nom de Vicenç Villatoro, animat pel comentari que va fer la Marta (vegeu Tenim…) i he de dir que no m’ha decebut, que ha estat com m’esperava, de les lectures que m’agraden.

A Tenim un nom he trobat una novel·la plena de reflexions, dubtes, records, remordiments, retrets, sentiments de culpabilitat i d’esperança, amb un argument on el present, la final de la Champions League entre l’Arsenal i el Barça a París, serveix d’enllaç entre el passat i el futur dels personatges. Un passat de fugides on en Jaume necessitava canviar de vida tot i que comportés abandonar els fills i un futur de retrobaments on vol recuperar-los, començant per l’Albert, el fill petit.

Durant la lectura he tingut un sentiment d’empatia, de comprensió cap als dos, pare i fill, ja que vas veient que tots dos tenen les seves raons per haver actuat i actuar com ho van fer i com ho fan. Hi ha diàlegs interiors i converses entre ells que emocionen, que arriben a posar la pell de gallina, de veritat. També quan vas veient com va canviant la relació entre ells, les seves actituds i reaccions, molt diferents en el viatge d’anada cap a París de com ho són en el de tornada cap a Barcelona.

Alhora, l’argument de Tenim un nom està format per més històries que ajuden a entendre la principal, com ara les de la Rosa, ex dona d’en Jaume; la Glòria, la filla gran; i la de l’Antoni i la Llúcia, els pares d’en Jaume. Amb la mateixa fórmula de diàlegs interiors i converses, tots ells mostren com van viure i com viuen, què pensaven i què en pensen de la fugida i retorn d’en Jaume, si és el moment, si servirà d’alguna cosa, si serà definitiu, etc.

De totes totes crec que Tenim un nom és una novel·la molt recomanable per a qualsevol edat. Així que, noies i dones del nosaltresllegim.cat, si encara no sabeu quin llibre regalar a la vostra parella el proper dia de Sant Jordi, aquí i ara us proposo aquesta novel·la. Això sí, assegureu-vos de que ell sigui culé. I, entre vosaltres i jo, quan ell l’hagi acabat de llegir no deixeu que l’amagui, agafeu-la vosaltres. D’aquesta manera haureu tingut dos regals, la rosa i el llibre!

Pel que fa a mi, li regalaré Tenim un nom a un amic -bibliotecari també- que coincideix que aquests dies és el seu aniversari i així mataré dos pardals d’un tret. I no sé si arriscar-me amb un altre amic que és perico…

Enceto aquest post perquè veient el partit d’ahir, vaig tenir una bona idea (vaja, almenys jo crec que és una bona idea!). A mi no m’agrada el futbol, ho dic obertament. Només veig els partits quan estic amb els amics. Observo que sempre segueixen la mateixa conducta. És gairebé dogmàtic. Nervis, abraçades, crits.. algun que altre insult… però tots ells sembla que s’hi deixin la pell. Suposo que és un sentiment que no es pot descriure fins que no el vius.Per això m’he dit: i perquè no regalo el llibre a algú que pugui valorar-lo amb cara i ulls, algú que s’identifiqui amb aquest sentiment?

Doncs, fanàtics del Barça esteu de sort! Tot i que Tenim un nom (vegeu Tenim…) ha sigut un viatge molt positiu (ja sabeu que sempre diem que llegir és viatjar des de casa), crec que és hora que passi a altres mans. I com que el llibre parla de relacions familiars, la més destacada entre un pare i un fill, us proposo que, pares i fills, m’expliqueu com us uneix el Barça. De tots els comentaris que ens envieu, en triaré un a l’atzar i li enviaré el llibre Tenim un nom, de Vicenç Villatoro. Juntament amb el comentari poseu la vostra adreça de correu electrònic!

Títol: Tenim un nom
Autor: Vicenç Villatoro
Editorial: Planeta
Col·lecció: Ramon Llull
Pàgines: 344
ISBN: 978-84-9708-209-9
PVP: 20,00€
Premi Ramon Llull 2010

“Hi ha pares i fills que si no existís el Barça no sabrien de què parlar entre ells. No tenen res més en comú. En qualsevol altre tema es discutirien. Només hi ha el Barça”.

Vicenç Villatoro trepitja fort. Tenim un nom és una ambiciosa novel·la que narra la relació entre un pare i un fill que intenten retrobar una unió a través dels colors d’un equip que és més que un equip, és un sentiment, “un lligam a una tribu”.

El protagonista, un periodista que torna a Catalunya després de quatre anys a Sud Amèrica, ensopega amb el seu fill adolescent, al qual intenta “conquistar” a través del Barça. Tots dos marxen junts a París, a la final de la Copa d’Europa que l’equip va guanyar contra l’Arsenal l’any 2006. Al llarg del viatge, els dos s’observaran en la distància i actuaran amb prudència fins a adonar-se que, en realitat, tenen molt a guanyar en aquesta expedició, més enllà de les raons futbolístiques.

Tenim un nom no és una novel·la per a futbolers, tot i que parla molt de futbol i de la passió gairebé malaltissa per aquest esport. Entremig, però, hi ha un entramat de sentiments, frustracions, descobriments… que aporten un sentit a la lectura. Villatoro ens  mostra “el fet de ser del Barça des de la perspectiva del barcelonisme. Una sensació que passa de pares a fills, socialment transversal, un fenomen que transcendeix el futbol”.

Amb el decorat de l’afició fervent, Villatoro entrellaça una història familiar que ens parla de decepcions, d’amor, de renúncies personals, d’oportunitats, i de la (in) comunicació entre els membres d’una família. Tenim un nom és una novel·la on el Barça és el motor que ajuda a explicar un sentiment, una pertinença i un somni que conformen la nostra identitat individual i col·lectiva.

Pares i fills: us sentiu identificats amb els protagonistes de Tenim un nom?

Us deixem el facebook de Tenim un nom i la roda de premsa del Premi Ramon Llull 2010, on Vicenç Villatoro parla del seu llibre.