Arxiu mensual: abril de 2010

“Memòries I” de Jordi Pujol

Títol: Memòries (I) Història d’una convicció (1930 – 1980)
Autor: Jordi Pujol
Editorial: Proa
Col·lecció: Perfils [Núm 0 /1]
Pàgines: 400
ISBN: 978-84-8437-045-1
PVP: 27,1€

Les Memòries d’en Jordi Pujol és un llibre curiós. No sóc una gran lectora de Memòries, de manera que és un gènere que em descol·loca.

En Jordi Pujol és una de les figures claus de la política catalana, estatal i europea de les darreres dècades. Això s’ha dit i s’ha repetit milers de vegades, però a més, és cert. Els tòpics, a vegades, es basen en la realitat i aquest n’és un.

El primer volum repassa la seva vida des dels seus orígens fins a la formació del primer govern Pujol, l’any 1980.
Des que jugava als carrers de Premià de Dalt fins que fa el primer discurs com a President al Parlament de Catalunya.

Repassa mestres, companys, amics. Projectes, idees, propostes. Influències, passions, compromisos.

Ell defineix la seva actuació a partir de l’eix “què puc fer per Catalunya?” i a partir de les respostes que dóna en cada moment a aquest eix central va “construint Catalunya”, cosa que és la seva obsessió i la seva motivació. Des de la societat civil, amb la creació del CC. Des de la banca i l’empresa, amb la fundació de Banca Catalana, un banc industrial.

Des de l’activisme sociopolític (en tant que no estava enquadrat en cap partit) clandestí, amb els Fets del Palau, que el porten a la presó. Des de les institucions existents, com a soci del Barça, des de l’església, com a membre i, posteriorment, confrare de Virtèlia.

Presenta un compromís personal amb el país que l’explicita des de les múltiples facetes que té una persona: com a creient, com a pare, com a empresari, com a marit, com a fill, com a nét… Explica el seu compromís, també, com una herència de la responsabilitat, de la “gent d’eina i feina”, que diu.

Jo sempre havia pensat que les memòries servien per fer sang i fetge d’enemics (o, si cal, també d’amics). En aquestes no n’hi ha gens, de sang i fetge. No malparla de ningú. No explica anècdotes fosques ni posa actuacions d’altres en entredit. En canvi, hi ha silencis clamorosos. M’han dit que, de Pujol, el més interessant no és el que diu, sinó el que calla. Que és quan és més eloqüent. Probablement sigui cert. Hi ha gent que pràcticament no surt. I quan surt, és per fer-ne un comentari ràpid, breu, que genera més preguntes que dubtes resol.

Tarradelles, Pallach, Reventós, Cullell, Roca, Suárez, González, Carrillo, Solé Tura, Trias Fargas, Cahner, Palau i Fabre, Benet, Coll i Alentorn,… Tots ells apareixen en les seves memòries. D’uns amb afecte; d’altres amb respecte; alguns, senzillament, apareixen.

Les memòries de Jordi Pujol es poden llegir com un text justificatiu de per què Convergència és el que és i és com és. Més de dues vegades explica que la relació del nacionalisme català ha de ser de responsabilitat amb Espanya. Diu també més de dues vegades que la independència no és un plantejament de CiU, ni d’ara ni de la seva fundació.

Explica el plantejament de la Casa Gran del Catalanisme (tan de moda el 2010!), de manera que els postulats pujolistes són encara vigents, i molt, a Convergència.

També poden ser llegides com un repàs per la lluita de l’antifranquisme i què s’hi coïa, qui ho coïa i què implicava. Qui hi era i qui diu que hi era però potser no tant.

Però, fins i tot, poden ser llegides com una novel·la en què el protagonista fa un viatge iniciàtic, en què cada passa que fa, cada experiència, l’acosta més a l’objectiu. En aquest cas, i segons el seu punt de vista, a construir Catalunya.

I aquesta “visió més novel·lesca” és claríssima en el moment d’acabar el llibre. Obre el tema Banca Catalana, però no el tanca. El deixa per al segon volum. Ben bé com una sèrie de suspens.

Us deixem amb dues entrevistes, una a El Punt i l’altra a El Mundo, molt interessants! I no us perdeu aquest vídeo on la “Mònica Terribas” entrevista a “Jordi Pujol” (no trobeu alguna cosa estranya? són els imitadors del programa Polònia! … tot i que ho fan molt bé!)

Share

Si Judes no et falla, escriure a quatre mans és possible…

el llegat de judesBé, ja em perdonareu el títol, una mica esbiaixat, sí, però és que ahir vaig anar a la presentació d’El llegat de Judes, que es va celebrar a la tarda a l’FNAC de l’Illa Diagonal de Barcelona i va ser una de les idees que vaig treure’n en clar. Bé, per ser exactes, la cosa no va anar ben bé així…  Una de les dades curioses que van explicar en Joan Bruna i en Francesc Miralles és que per escriure a quatre mans es van repartir la feina: en Joan va escriure el Testament de Judes i en Francesc la trama actual, la que porta els personatges a la recerca de les set monedes (vegeu El personatge de Judes m’ha seduït i Judes, la millor companyia de Divendres Sant). Així no hi va haver conflicte estilístic i, a més, es van poder centrar esforços en les tasques de documentació.

Una altra de les curiositats de la trobada va ser que en Francesc va confessar que l’anècdota de la botiga de samarretes que apareix al llibre li va passar realment a ell. No us l’explicaré aquí per no avorrir-vos, però llegida (i sentida!) tal com ell ho fa té molta gràcia!

Finalment, com que anava amb la meva filla, no vaig poder resistir la temptació de demanar-los que li signessin el llibre, la qual cosa vam agrair de tot cor. Tan és així que a la nena li va faltar temps per ensenyar-li l’avi la novel·la dedicada; ell la va agafar, va llegir-ne la dedicatòria amb deteniment, li va donar la volta, va llegir la contra… i ja m’ha aixafat el regal de Sant Jordi perquè se l’ha quedada a la tauleta de nit! En fi, és el que tothom comentava ahir, que enganxa, enganxa!

Bé, us deixo amb algunes fotos que vaig fer. Ja veureu que sóc una pèssima reportera!

No voldria descuidar-me de dir que assistir a la presentació em va permetre conèixer en persona en X. R.. Trigo! Va ser una gran alegria, que espero repetir aviat quan ell presenti la seva propera novel·la (Xulio, tots “nosaltres” en volem més i aviat!).

Share

Recuperem “Les veus del Pamano”

Repetim Les veus del Pamano! Arran dels nostres comentaris (vegeu Les veus del Pamano i Jaume Cabré…), en Pere ha decidit enviar-nos aquesta ressenya per aportar el seu granet. A veure que us sembla el llibre!

Títol: Les veus del Pamano
Autor: Jaume Cabré
Editorial: Proa
Col·lecció: A tot vent
Pàgines: 704
ISBN: 978-84-8437-473-2
PVP: 27,40€

Aquest és un d’aquells llibres que m’arriben a les mans perqué algú altre se l’ha llegit i no només me’l recomana sinó que a més me’l deixa. I jo el vaig tenir a la prestatgeria on guardo els llibres d’altri durant força temps fins que em vaig decidir a endinsar-me en les seves pàgines.

Suposo que vaig trigar a començar-lo perqué l’imaginava un llibre difícil de llegir, dens, amb una història complicada. Així doncs la meva sorpresa va ser gran quan em vaig trobar tot el contrari: un llibre molt fàcil de llegir, d’aquells que enganxen i amb una història ben senzilla, de fet pròpia d’un bon culebrón de televisió. En ell trobem dues històries explicades en paral·lel: la del mestre d’escola Oriol Fontelles durant la guerra civil espanyola en un petit poble del Pallars i la de la mestra Tina Font en el mateix poble en l’actualitat. No descriuré en més detall la història per no espatllar res a qui se’l vulgui llegir, només que en el fons es tracta d’un exercici de memòria històrica de la Tina quan descobreix els diaris personals amagats de l’Oriol.

I el que m’agradaria destacar més és el tema de fons que crec que hi ha en el llibre: la recuperació de la memòria històrica. Cal mirar al passat recent i veure el paper que cada un de nosaltres va exercir en un moment històric determinat encara que això pugui reobrir ferides? Fins a quin punt és important conèixer de veritat el nostre passat? No el global, d’un pais o un continent, sinó el local, el dels petits pobles en valls perdudes o el de petits barris en grans ciutats. Podem entendre el present sense conèixer el passat? O podem aspirar a un futur millor sinó tenim en compte els errors passats? Crec que les respostes a aquestes preguntes són prou evidents, però avui dia hi ha gent que sembla que les hagi deixat oblidades ves a saber on.

(…)

Si voleu saber més, passeu-vos per A la vora del foc!

Share

Enguany, Lliga, Champions i El Crackòvia de les 6 copes

Títol: El Crackòvia de les 6 copes
Autor: Jordi Graví
Editorial: Columna
Col·lecció: Fora de col·lecció. Humor
Pàgines: 120
ISBN: 978-84-664-1268-1
PVP: 17’95 €

Una molt bona amiga està una mica ensopida aquests dies i en vam estar parlant divendres. Li vaig preguntar què estava llegint i em va dir “tinc el de la Julia Navarro a la tauleta però encara no me l’he començat…”. Jo vaig pensar que si estàs una mica agobiat, se’t pot arribar a fer una mica costeruda, la novel·la històrica -tot i que ella acostuma a llegir-ne i és una gran seguidora tant de l’Asensi com de la Navarro-, així que vaig córrer a la llibreria a buscar un llibre de jajaja.

Entre tota l’oferta de la secció “passa-t’ho-bé-sense-rumiar-gens-ni-mica” vaig trobar-me El Crackòvia de les 6 copes, un llibre il·lustradíssim escrit pel Nuñez, el Guti, el Tamudo, l’Iniesta, el Piqué i tota la gloriosa comitiva del Crackòvia. Tot i que vaig pensar que una gran lectora com ella potser me’l fotria pel cap, em vaig arriscar i me’l vaig endur cap a casa. Us he de dir que ella de moment encara no el té (espero donar-li entre avui i demà) però ja ha passat per les mans de tota la meva família (ups, li donarem gastat!).

La meva filla se l’ha demanat per Sant Jordi perquè hi ha “un joc molt xulo” -una mena de joc de l’oca- i la lletra del famós “Copa, Lliga i Champions”, que l’any passat va cantar tota la classe fins a l’extenuació. El meu marit i jo hem rigut amb animalades com aquesta:

Entrevista de Quique Guasch a Johan Cruyff:

QG: (…) Em refereixo a la seva feina com a seleccionador català.

JC: Sí claro, muy bien. Trabajo una vez al año, como los Reyes Vagos de Oriente, y no cobro nada.

QG: És un hobby?

JC: No, soy un elfo, ¡no te jode! (…)

Mon pare s’ho ha passat d’allò més bé resolent els jeroglífics del final amb la seva néta, així que, tots contents!

Ja ho sabeu, si esteu buscant un llibre pim-pam, pim-pam El Crackòvia de les 6 copes ¡Ueah! (En confiança, espero que la interessada, quan rebi el llibre, pensi el mateix i  no que m’he begut l’enteniment!!).


Share

Las sirenas de Titán

En Pau ens ha enviat aquest comentari de Las sirenas de Titán, de Kurt Vonnegut. Esperem que us agradi!

Títol: Las Sirenas de Titán
Autor: Kurt Vonnegut
Editorial: Ediciones Minotauro, S.A.
Col·lecció: Minotauro
ISBN: 84-450-7068-1

Què passa quan un viatger interplanetari queda atrapat en uninfundibulum cronosinclàstic? Doncs que el seu cos quedarà escampat per tot el continu espai-temps d’aquest racó de la galàxia, i serà capaç de viure els moments passats, presents i futurs d’aquí, de Mart i de Tità. Això el convertirà en una espècie de Déu omnipresent per a la resta d’humans, i l’incitarà a crear una nova religió universal, l’Església del Déu Indiferent.

Aquest és, més o menys, l’escenari que planteja Las sirenas de Titán de Kurt Vonnegut. A partir d’aquí, l’argument anirà embolicant la troca amb la idea de replantejar-se una pila de realitats punyents com ara el militarisme, la predestinació dels individus , el borreguisme de les masses o l’absurd de l’existència.

(…)

Si voleu saber més, passeu-vos per Males Herbes!

Share

Les veus del Pamano

Jaume Cabré (Barcelona, 1947), guardonat recentment amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes 2010, és actualment una de les veus literàries més importants i sòlides en llengua catalana.

A la seva obra podem trobar relats, novel·la -algunes adreçades als joves lectors-, teatre, assaig i col·laboracions en guions per a sèries i programes de televisió i ràdio, i en guions cinematogràfics. Va ser un dels fundadors i membres del col·lectiu Ofèlia Dracs.

Val a dir que Jaume Cabré és un autor sense presses ni per escriure ni per publicar. El seu estil i la seva metodologia són reposats, ben pensats i estructurats, sense que hi hagi cabuda per a la improvisació, fet que no és contradictori amb tenir una vasta bibliografia i amb l’obtenció de premis literaris.

Títol: Les veus del Pamano
Autor: Jaume Cabré
Editorial: Proa
Col·lecció: A tot vent
Pàgines: 704
ISBN: 978-84-8437-473-2
PVP: 27,40€

En ocasió de la concessió del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes 2010 a Jaume Cabré, és un bon moment per recordar una de les seves obres més significatives i que sens dubte ja s’ha convertit en tot un clàssic de la literatura catalana.

Les veus del Pamano és una gran novel·la que ens mostra als lectors una visió real dels anys de postguerra i de com era de complexa i paradoxal la vida diària a un poble dels Pirineus -que serveix de reflex de la societat catalana del moment- on la població es troba dividida en dos bàndols.

I Jaume Cabré posa l’accent en les històries entrecreuades que ressalten les diferències personals i ideològiques, les antigues ferides i les situacions compromeses creades per l’atzar i que perduraran entre famílies veïnes durant molt de temps. I ho fa d’una manera molt hàbil amb anades i tornades en el temps gràcies als flashbacks, que li donen a la novel·la un caràcter molt visual i, fins i tot, cinematogràfic, segurament com a conseqüència de la seva experiència com a guionista.

Per acabar vull recordar que al novembre de l’any passat es va fer una adaptació de Les veus del Pamano a TV3 que va tenir un gran èxit.

Us deixem amb un vídeo on l’escriptor Jaume Cabré parla del seu llibre Les veus del Pamano.

Share

La llança | Sant Jordi 2010 a Òmnium Cultural

Dissabte a la tarda vaig participar d’una iniciativa de l’Òmnium Cultural; es diu La llança i té com a objectiu saber quin llibre regalaran els lectors d’aquest espai en el dia de Sant Jordi.

Entre els participants sortegen lots de llibres, o sigui que està molt bé! L’únic inconvenient que li he trobat és que només et deixen triar UN llibre… Quin moment, aquell de clicar sobre un únic títol, fa patir!!!

Share

101 preguntes i respostes sobre la nostra mascota

Títol: 101 consells per educar el teu gos
Autor: Amadeu Obach
Editorial: Columna
Pàgines: 186
ISBN: 978-84-664-0971-1
PVP: 18,00€

Queden dues setmanes per Sant Jordi, i jo, previsora de mena, he anat a fer un volt a veure quines idees més per regalar en treia de la passejada. La veritat és que ja tinc força llibres pensats. Sóc tradicional i m’agrada la rosa i el llibre amb el rerefons dels enamorats…, però ho faig extensible a la gent que m’estimo i m’aprecio. Entenc que és un detall i si més no, és cultura.

I m’he topat amb una curiositat. Aquest llibre que us vull explicar:  101 consells per educar el teu gos. A vegades és la persona la que atrau el llibre, d’altres, és el llibre. M’he llegit la contraportada i m’he posat a pensar… qui té gos? A qui li podria regalar? A qui li pot interessar i ser útil?

I pensant pensant, molts de la família tenen gos, però per aquest ja tinc la persona triada: se’n va directe cap a una companya de la feina! Sí, decidit, li dono a la Laura.

La Laura és d’una protectora d’animals, té a casa gats i gossos acabats de néixer o ben petits i en procés d’adopció i durant els esmorzars sempre ens en parla, així que estic segura que algunes de les pautes i consells del l’autor, Amadeu Obach, veterinari (i sense comparació amb en Julià de Ventdelplà) i col·laborador de La Vanguardia, la podran ajudar en aquesta tasca totalment desinteressada i voluntària.

Jo tinc un gat, així que de gossos no hi entenc massa, però sí que sé què és conviure amb una mascota, tenir un més de la família de quatre potes… així que he aprofitat per fer una ullada al contingut, i també es pot fer extensible als gats (en la majoria dels consells). L’estructura és molt senzilla ja que ens ho ha fet per capítols – com Alimentació, Malalties, Higiene, entre altres -i, dins de cada un, va responent les preguntes més freqüents, és a dir, com si tinguéssim una primera visita informativa al nostre veterinari.

Us deixo amb aquest “encantador de gossos” català, no cal envejar tan sovint els americans, la veritat, i amb el meu consell: “Una mascota no és regal, com ho és una joguina, cal tenir en compte la responsabilitat que comporta”.

Share

El mundo sin nosotros

Us deixem amb un comentari que ens ha fet arribar la Patricia sobre el llibre El mundo sin nosotros, d’Alan Weisman.

Títol: El mundo sin nosotros
Autor: Alan Weisman
Editorial: Debate 2007
Pàgines: 432
ISBN: 9788483067437
PVP: 20,90€

Si escolteu a un apocalíptic dir que estem matant el planeta, no el cregueu! Perquè el planeta seguirà vivint tan feliç sense nosaltres. En realitat, a qui estem matant és a nosaltres mateixos.

El llibre d’Alan Weisman deixa patent el desafortunat impacte de l’home sobre la terra, la poca perdurabilitat de les enormes infraestructures i sobre tot, l’obstinació de la vida per regenerar-se. Què passaria si els éssers humans desapareguéssim sobtadament de la terra, és la original hipòtesi de la que parteix l’autor.

Per respondre aquesta qüestió, ha visitat llocs clau del planeta on, per determinades circumstàncies, l’impacte causat per la presència de l’home ha desaparegut. Weisman s’ha fixat en Txernòbil, on després de la tragèdia nuclear la flora i la fauna s’està recuperant. També ha visitat una franja de terra d’uns 5 Km que existeix entre Corea del Nord i Corea del Sud on, des de fa 50 anys no hi viu ningú i que ha servit de refugi per a l’os negre asiàtic i altres espècies en perill d’extinció. I ens parla del bosc Bialowieza, 200.000 hectàrees entre Polònia i Bielorrusia, últim fragment que queda a Europa de bosc primitiu i una de les més grans reserves naturals del planeta.

A les guardes del llibre trobem una línia cronològica on es resumeix un viatge apassionant que comença als dos primers dies de la nostra desaparició i arriba fins a l’eternitat, detallant els canvis que es produiran fins a 5 mil milions d’anys després de la nostra existència.

En la narració d’aquesta hipòtesi de futur, Weisman ens obsequia amb paisatges fabulosos com ara el dels arbres que trenquen l’asfalt de la ciutat i creixen a l’interior dels edificis. Escenaris tan interessants com el d’una ciutat de Nova York abandonada, ferotgement atractiva on al segon dia sense la nostra presència ja s’inunda el metro.

En aquest futur hi haurà sorpreses pels animals: gats que es converteixen en depredadors, ocells invasors, plagues de rates que desapareixen sense la presència de l’home i animals de granja que serviran de banquet per a les feres.

I no només això, perquè també se’ns mostren petjades humanes de llarg recorregut com els residus d’ones de ràdio que continuaran el seu viatge quan el planeta ja no existeixi.

En aquest món sense nosaltres la natura recupera el territori que l’hi hem pres però, degut a la nostra intervenció, es tracta d’una natura molt diferent a la que va existir en un principi.

Malauradament, els records més permanents que els humans deixaríem del nostre pas serien els residus nuclears, els plàstics indestructibles i la contaminació. Una trista i pèssima herència que portaria problemes als éssers vius que quedessin darrera nostre.

L’autor aconsegueix fer-nos reflexionar sobre els canvis que estem produint a la biosfera amb aquesta narració tan enginyosa com inspiradora, un conte fantàstic on els monstres som els homes.

Share

Com es fa per explicar tota una vida?

Títol: Tota una vida
Autor: David Grossman
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El balancí
Pàgines: 688
ISBN: 9788426417596
PVP: 22,90 €

Ho reconec: tot el que sabia sobre el conflicte a Israel era poc més que aquell acudit (que segurament també coneixereu) sobre els jueus i els ciclistes… I tampoc l’acabava d’entendre del tot! És per això que m’intimidava una mica començar a llegir Tota una vida de David Grossman. No m’esperava trobar-me amb una meravellosa història d’amor; amor a un fill, a un company, a la vida…

Aquesta és la història d’una sèrie de persones que viuen en un país que, al contrari que molts altres països, depèn constantment de la voluntat d’existir; que han viscut tres guerres en una sola generació i que en el cas d’Ora, la protagonista, han coincidit amb tres punts d’inflexió en la seva vida i amb tres pèrdues irreparables: la de la seva millor amiga, la del seu amant (tal i com el coneixia) i la que dóna l’essència a tot el llibre, la més esgarrifosa de totes, la possible mort del seu fill a la qual s’enfronta ara que ell renuncia a llicenciar-se del servei militar ja complert (tres anys!) i tria anar a lluitar.

L’Ora també tria lluitar, però d’una forma molt poc convencional en un món tan bel·licós com és aquest en el que li ha tocat viure: fuig. Se’n va per a evitar rebre una trucada amb una mala notícia que sembla quasi inevitable; perquè ella no s’ha acostumat encara a la mort, malgrat estar rodejada de persones per a les quals la mort ja no és més que un punt o una coma en una frase. Ella encara entén el seu terrible significat i també entén que per a transmetre’l ha de parlar de la vida. En la seva fugida cap endavant anirà acompanyada del pare del seu fill, un home que va renunciar a la seva pròpia vida i a la de qualsevol altre en tornar de la guerra amb Egipte.

Com es fa per explicar tota una vida? es demana l’Ora en una de les seves reflexions mentre intenta parlar al seu antic amant sobre el seu fill. Amb una vida sencera no hi hauria prou. Però s’ha d’intentar. Cal no oblidar que les imatges vagament desagradables que estem avorrits de veure cada dia a les notícies tenen una història que no cap en set-centes pàgines plenes d’una prosa extraordinàriament expressiva. Però recordem com a mínim que potser aquell cos pertany a un home que de petit es negava a anar a escola sense la seva disfressa de cowboy, que va passar una fase en que no volia menjar carn, que just estava travessant una ruptura… que potser els pares d’aquell cos van viure uns anys de felicitat en un país on això és gairebé una insolència… No n’hi ha prou, l’autor ho sap bé per pròpia experiència com ell mateix explica.

Ara sé una mica més del conflicte amb Israel (el programa que feien diumenge passat a TV3 m’ha ajudat quasi tant com el llibre de Grossman) però segueixo sense entendre-ho del tot. Àrabs, jueus, ciclistes… Que no tenen tots una vida? Com explicar-ho? Potser no es pot. Mentrestant, però, aquest és un llibre d’una força i una intensitat absolutament captivadores.

Share