Títol: Memòries (I) Història d’una convicció (1930 – 1980)
Autor: Jordi Pujol
Editorial: Proa
Col·lecció: Perfils [Núm 0 /1]
Pàgines: 400
ISBN: 978-84-8437-045-1
PVP: 27,1€
Les Memòries d’en Jordi Pujol és un llibre curiós. No sóc una gran lectora de Memòries, de manera que és un gènere que em descol·loca.
En Jordi Pujol és una de les figures claus de la política catalana, estatal i europea de les darreres dècades. Això s’ha dit i s’ha repetit milers de vegades, però a més, és cert. Els tòpics, a vegades, es basen en la realitat i aquest n’és un.
El primer volum repassa la seva vida des dels seus orígens fins a la formació del primer govern Pujol, l’any 1980.
Des que jugava als carrers de Premià de Dalt fins que fa el primer discurs com a President al Parlament de Catalunya.
Repassa mestres, companys, amics. Projectes, idees, propostes. Influències, passions, compromisos.
Ell defineix la seva actuació a partir de l’eix “què puc fer per Catalunya?” i a partir de les respostes que dóna en cada moment a aquest eix central va “construint Catalunya”, cosa que és la seva obsessió i la seva motivació. Des de la societat civil, amb la creació del CC. Des de la banca i l’empresa, amb la fundació de Banca Catalana, un banc industrial.
Des de l’activisme sociopolític (en tant que no estava enquadrat en cap partit) clandestí, amb els Fets del Palau, que el porten a la presó. Des de les institucions existents, com a soci del Barça, des de l’església, com a membre i, posteriorment, confrare de Virtèlia.
Presenta un compromís personal amb el país que l’explicita des de les múltiples facetes que té una persona: com a creient, com a pare, com a empresari, com a marit, com a fill, com a nét… Explica el seu compromís, també, com una herència de la responsabilitat, de la “gent d’eina i feina”, que diu.
Jo sempre havia pensat que les memòries servien per fer sang i fetge d’enemics (o, si cal, també d’amics). En aquestes no n’hi ha gens, de sang i fetge. No malparla de ningú. No explica anècdotes fosques ni posa actuacions d’altres en entredit. En canvi, hi ha silencis clamorosos. M’han dit que, de Pujol, el més interessant no és el que diu, sinó el que calla. Que és quan és més eloqüent. Probablement sigui cert. Hi ha gent que pràcticament no surt. I quan surt, és per fer-ne un comentari ràpid, breu, que genera més preguntes que dubtes resol.
Tarradelles, Pallach, Reventós, Cullell, Roca, Suárez, González, Carrillo, Solé Tura, Trias Fargas, Cahner, Palau i Fabre, Benet, Coll i Alentorn,… Tots ells apareixen en les seves memòries. D’uns amb afecte; d’altres amb respecte; alguns, senzillament, apareixen.
Les memòries de Jordi Pujol es poden llegir com un text justificatiu de per què Convergència és el que és i és com és. Més de dues vegades explica que la relació del nacionalisme català ha de ser de responsabilitat amb Espanya. Diu també més de dues vegades que la independència no és un plantejament de CiU, ni d’ara ni de la seva fundació.
Explica el plantejament de la Casa Gran del Catalanisme (tan de moda el 2010!), de manera que els postulats pujolistes són encara vigents, i molt, a Convergència.
També poden ser llegides com un repàs per la lluita de l’antifranquisme i què s’hi coïa, qui ho coïa i què implicava. Qui hi era i qui diu que hi era però potser no tant.
Però, fins i tot, poden ser llegides com una novel·la en què el protagonista fa un viatge iniciàtic, en què cada passa que fa, cada experiència, l’acosta més a l’objectiu. En aquest cas, i segons el seu punt de vista, a construir Catalunya.
I aquesta “visió més novel·lesca” és claríssima en el moment d’acabar el llibre. Obre el tema Banca Catalana, però no el tanca. El deixa per al segon volum. Ben bé com una sèrie de suspens.
Us deixem amb dues entrevistes, una a El Punt i l’altra a El Mundo, molt interessants! I no us perdeu aquest vídeo on la “Mònica Terribas” entrevista a “Jordi Pujol” (no trobeu alguna cosa estranya? són els imitadors del programa Polònia! … tot i que ho fan molt bé!)
