Títol: Fronts oberts
Autor: Pau Vidal
Editorial: Empúries
Col·lecció: Narrativa
Pàgines: 192
ISBN: 978-84-9787-758-9
Preu: 16€
Jo no tinc pas el nivell D de català. No, no el tinc. És la meva llengua, la que he parlat sempre a casa, a l’escola, amb els amics, a la feina… Tot i que també he llegit en castellà i puc expressar-m’hi igual de bé (crec), l’accent em delata. MOLT. Sóc catalanoparlant. Tot i això, faig faltes. No gaires (crec), però en faig. Per a mi els “perquès” són tots un misteri, i tinc tendència a escriure’ls tots igual (cosa que vol dir que malament en la meitat dels casos pel cap baix). També tinc problemes amb els apòstrofs dels pronoms febles. I, quan parlo, li foto cada “patada” a l’idioma que “bueno”…
Per això, el llibre Fronts oberts de Pau Vidal ha estat un repte per a mi. Però m’ha agradat molt! Un llibre on el protagonista és un filòleg obsessionat per les paraules (mots, que diria ell, que fa més nostrat) i que té problemes amb el català espanyolitzat que parlem la gran majoria de catalans catalanoparlants (“vale”?). Amb les seves neures, aquest filòleg m’ha fet aprendre molt de la llengua catalana. I mentre aprenia llegia una història de gènere negre entretinguda, ben escrita (això per descomptat) i amb personatges curiosos i humans (tot i que la padrina devorallibres de més de 100 anys potser si que és una mica sobrehumana) que et posen un somriure a la boca. I a més, el llibre és curtet i primet: ideal per portar al tren amb el tupper! Una combinació fantàstica!
En fi, que hauré de buscar el llibre anterior, Aigua bruta, per saber més coses del filòleg-investigador Miquel Camiller…
Aquí teniu el primer capítol en pdf.
Doncs mira, a mi, Aigua bruta, em va agradar força. De fet, en vaig fer una minibreu ressenya al meu bloc (em faig promo jo sola, com el Juan Palom, jo m’ho guis, jo m’ho com).
És una novel·la molt ben escrita, tot i que la trama és un pèl agafada pels pèls. Però està molt bé per passar una bona estona.
Slautacions!
Ostres, FX, això del filòleg amb vocació de Sherlock Holmes ho trobo molt atractiu! Serà tan complicat investigar un assassinat com trobar el subjecte a “m’agrada llegir”?? De fet, a primer de carrera encara hi havia qui no ho veia clar (el tema del subjecte, és clar, d’altres morts no en parlàvem).
Alexandra, ho mirarem això de l’Aigua Bruta!!
A Polítiques, a quart de carrera, hi va haver un alumne que va preguntar: però a veure, el Parlament, què és? La resta estàvem a punt de saltar per la finestra. Totes les facultats són iguals, però els de Polítiques són més lents que la mitjana. I m’hi compto.
Per cert, gràcies per passar pel meu bloc!
🙂