Títol: Les cartes secretes del Ratolí Pérez
Autor: Mercè Ubach
Editorial: Estrella Polar
Col·lecció: La lluna de paper
Pàgines: 32
ISBN: 978-84-9932-633-7
Preu: 16,95€
L’Esteve, que té dues criatures que no arriben als deu anys, comença a trobar-se dents sota els coixins. En un atac de desesperació ens ha consultat què podia fer i li hem deixat Les cartes secretes del Ratolí Pérez de la Mercè Ubach. Aquí en teniu la ressenya:
Tinc fills. I els fills a certa edat ja ho tenen això: fan canvis de dents. És per això que he anat a buscar l’ajuda de l’especialista en la matèria: el Ratolí Pérez. De la mà de Mercè Ubach, amb l’ajuda d’en David Rosel i la Júlia Sardà a les il·lustracions, podré explicar-los què passa amb les seves dents quan van a dormir.
Tot i que espero llegir-lo amb els nens, pel que he fullejat m’ha semblat una proposta força interessant. Amb unes il·lustracions molt treballades, la història combina l’experiència d’un nen amb la pèrdua de les primeres dents i un seguit de cartes que va rebent del Ratolí Pérez.
De fet, qui necessiti les cartes del Ratolí Pérez les trobarà físicament al llibre. Estan enganxades a les pàgines del llibre per poder-ne extreure el contingut: la presentació del nostre protagonista a la criatura en qüestió, l’explicació de què ja coneix quines són les seves expectatives en relació a l’intercanvi dent-regal, i una història relacionada amb el món dels ratolins.
Quant a les il·lustracions, no espereu trobar un estil com el de la Pilarín Bayés o la Roser Capdevila, sinó un aire més proper al manga o el còmic de superherois (encara que aquí només és un ratolí… ni tan sols és un “Lobezno”), i que crec que els meus fills en gaudiran d’allò més.
Dues pegues que li trobo al llibre: a casa meva no hi ha hagut mai gaire Ratolins Pérez… a casa meva sempre hi ha hagut la figura de “l’angelet”. L’altra pega és que quan al fill més petit li caiguin les dents necessitaré sobres nous.
Per la resta, crec que és un llibre recomanable per mirar els dibuixos i llegir les cartes, que he trobat molt originals.
Ai, Esteve, no sé si és pitjor el canvi de dents o l’entrada a l’adolescència… hi deu haver llibre d’això del mateix il·lustrador? és que m’ha agradat molt, el llibre aquest!!! Gràcies per portar-nos-el en dies tan màgics com aquests!
Esteve,
gràcies pel teu comentari, i a tu també, Montserrat. Només vull fer una precisió: el meu ratolí no és pas el Pérez, sinó un descendent de la branca catalana del fundador, anomenat Pérez Parellada. Amb això crec donar a entendre que el ratolí xarnego és, com tantes persones vingudes d’arreu, també català (i pel que fa a la sang, almenys ho és per part de mare). Pel que he pogut saber, la tradició dels ratolins recollidors de dents no és només cosa del pare Coloma i el seu Pérez, sinó que és present a força cultures europees, amb un substrat força antic. Originàriament el meu llibre es titulava “Una dent sota el coixí, cartes d’un ratolí”. L’aparició del “Pérez” es deu a raons comercials. Gràcies,
Mercè
Mercè, gràcies per venir a nosaltresllegim a explicar-nos tot això! Saps que no en tenia ni idea, d’això dels ratolins?
Per cert, una anècdota: l’altre dia em van explicar a una escola que un nen va perdre la dent i la persona de secretaria, veient com estava de desolat, li va dir que unn granet d’arròs funcionava igual… Atenció perquè potser hauràs de fer la versió xinesa del Pérez que menja arròs 🙂
Les dents dels meus fills se les enduia el Ratolí Peris. Excepte una que es va perdre a Cadaqués amb gran desconsol de la propietària. Sort que es veu que ell la va trobar i va poder fer el fet.
I un nino que a les botigues en deien “Miguelin” a casa es deia Miqueló i ben content que estaven ell i la mestressa amb el seu nom i la seva caputxa que es podia acaronar mentre feia la pipa amb delectació.
Esperem amb candeletes el Ratolí Peles que menja alòs.
Peris? Jeje, devia ser parent del Lopes de Plats Bruts! Realment, cada casa és un món! És divertidíssim, això de posar-ho en comú!
De fet, en l’origen del llibre hi ha les cartes que rebia el meu fill gran, que anaven signades per “En Péres”, que és com pronunciem a la catalana el nom castellà. Un cas semblant al del Lluís-Emili. I sobre això del ratolí xinès, no aneu desencaminats, perquè el llibre s’ha produït a la Xina, com la roba del Zara. Us prenc la paraula!
Mercè, a mi em portaven regalets els angelets, que com a màxim eren negres… Està vist que les coses han canviat en aquests anys! 🙂
Bromes a banda, m’ha agradat molt, això de les cartes del fill gran! La meva filla rebia les cartes dels Reis que ella els havia escrit anotades amb comentaris al marge… Tot plegat és fantàstic i està vist que, quan cau en mans d’una artista, dóna per a un conte preciós. Moltes gràcies!
Mercè,
De fet tant m’és que el ratolí sigui català o castellà. El que m’interessa és que li vaig regalar el llibre al meu fill coincidint amb una caiguda d’una dent i a ell li va agradar molt. Ara que comença a llegir amb una mica més de gràcia ens va servir perquè ell practiqués la lectura abans d’anar a dormir.