Concurs Nosaltresllegim: Nit d’hotel a Andorra i un Premi Carlemany signat

1 resposta

Hola a tots, Nosaltres!! Feia temps que no celebràvem un concurs però els amics de Columna Edicions s’han posat d’acord amb els de l’Art Hotel d’Andorra per celebrar que el Premi Carlemany de la Laia Aguilar, aquest magnífic llibre anomenat Wolfgang (extraordinari) està essent una de les sensacions editorials de després de la Diada de Sant Jordi.

I què sortegem? Sortegem una nit d’hotel amb esmorzar a l’Art Hotel d’Andorra + un exemplar firmat del Premi Carlemany de la Laia Aguilar

I què heu de fer? Seguir les instruccions que trobareu en aquest twit:

  1. Seguir el Twitter del @Nosaltresllegim i de @ColumnaEdicions
  2. Fer RT i Like al twit que teniu aquí sota
  3. Contestar el nostre twit responent aquesta pregunta:

Quin és l’instrument musical que li agrada tocar a Wolfgang?

&

Vinga, Nosaltres!! Aquest és fàcil de veritat i el premi és xulo de veritat!!

El concurs comença avui, dijous 15 de juny i acaba el dijous 22 de juny. Contactarem amb el guanyador per missatge privat i així estarem segurs que ens esteu seguint!

Us hi animeu? Esperem la vostra participació!!

Molta sort a tots Nosaltres!!

Necessiteu alguna pista? Aquí teniu la ressenya de Wolfgang!

Share

El llibre dels miralls, d’E.O. Chirovici

Deixa un comentari

La Carme va debutar al Nosaltresllegim, ja fa un temps, amb un supervendes de novel·la negra d’una tal Dolores Redondo. Us sona? Com que ens va semblar que El llibre dels miralls de E.O. Chirovici li podria interessar, no vam dubtar ni un minut en passar-li el llibre perquè ens l’expliqués a tots Nosaltres. Aquí teniu el seu escrit!

El llibre dels miralls de E.O. Chirovici és un d’aquests llibres que misteriosament es llegeix en 4 dies. Atrapa! És molt i molt distret!

Però anem per feina: a finals de la dècada dels 80, a la Universitat de Princeton, assassinen de forma molt i molt bèstia a un professor de psicologia, el professor Joseph Wieder. No és fins 25 anys després de tancar el cas sense resoldre’l, que un policia retirat, a instàncies d’un agent literari, en Peter Katz, el reobre.

¿El detonant? L’inici de la novel·la: en Katz rep un misteriós manuscrit parlant de l’assassinat.

El mort, com us he explicat, és el professor de psicologia Wieder i els sospitosos són dos dels seus alumnes -la Laura Baines i en Richard Flynn- i el tercer és en Derek, l’estrany i amnèsic ajudant del professor. Ai, la memòria!!

Al llarg de la novel·la anem descobrint què va anar passant, i sobretot, el que els tres testimonis ens diuen que va passar. A més, a mesura que avancem en El llibre dels miralls també anem descobrint que la Laura i en Richard tenien una relació… com a mínim confusa. Cadascun d’ells l’explica d’una manera diferent i això també ens farà avançar més en la història i la resolució del llibre.

La qüestió és que 25 anys… són molts anys!, i a vegades la memòria ens juga males passades. O som nosaltres qui ens enganyem a nosaltres mateixos?

La narració que construeix Chirovici és talment un joc de miralls perquè quan seguim el relat dels sospitosos anem veient una realitat cada cop diferent i que et fa seguir llegint per esbrinar qui va ser realment el culpable de la violenta mort del professor Wieder.

Aquest llibre és ideal per a fans de novel·les i thrillers psicològics. Un assassinat sense resoldre, tres possibles assassins -tots ells amb diferents motius- i cap d’ells explicant les situacions de la mateixa manera. I a sobre, atrapa! Què més voleu?

Aquí podeu començar a llegir els primers capítols en pdf i viure el joc de miralls on ens fa entrar el Sr. Chirovici!

Moltes gràcies pel teu escrit, Carme!! Ens llegim aviat!!

Títol: El llibre dels miralls
Autor: E.O. Chirovici
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El Balancí
Traducció: Albert Torrescasana Flotats
Pàgines: 320
ISBN: 978-84-297-7585-3
PVP: 18,90€

Share

La dona del Cadillac, de Joan Carreras

1 resposta

Llegint aquesta (molt bona) novel·la de Joan Carreras m’ha semblat estar veient una (molt bona) sèrie de televisió. Quan comences no acabes de veure qui és que parla o pensa, ni per què ho fa. Van apareixent retalls de personatges que et van mostrant caires de la seva personalitat. I com a les sèries, en acabar el primer parell d’episodis no estàs ben bé segur de saber o endevinar què està passant. Però ja hi estàs enganxat.

Tota l’acció passa en un poble petit -Mompuig- que és imaginari però que s’assembla a molts dels que podem trobar amagats als replecs de les muntanyes que hi ha entre Barcelona i els Pirineus.

Pocs habitants a l’hivern i molts més a l’estiu, una botiga (la botiga), una benzinera atesa per un noi estrany, un bar que fan menjar i, si cal, ven productes de la terra que potser vénen de Mercabarna, i que vol deixar ben clar que NO és una fonda on lloguin habitacions, i uns quants ruscs d’abelles per tenir mel per vendre als estiuejants.

I als afores, una casa restaurada on viu l’Helena Bau, que acull gent de ciutat per fer-hi meditació i ioga davant d’un finestral que dóna al paisatge relaxant del bosc. I al costat de la casa, un cobert que en lloc de bestiar -al poble ja ningú es dedica a la ramaderia- hi ha un espaterrant Cadillac Eldorado tapat amb una lona. I al davant, una vella que havia esta jove i que, des de casa seva tot ho veu.

I arriba un foraster, les sabates del qual delaten que és de Barcelona, que diu que vol comprar el Cadillac.

Si arribeu fins aquí, que si comenceu a llegir el llibre segur que hi arribareu, ja teniu oberts tots els interrogants i anireu devorant pàgines talment com aneu veient episodis de la vostra sèrie preferida.

El llenguatge està molt ben treballat mirant de respectar, sense enfarfegar, els diferents registres que cada personatge utilitza per la seva condició.

Crida l’atenció el paper que tenen els peus (calçats, descalços o amb pomada) i les sabates, que permeten endevinar quina mena de persona les calça o ha calçat, i fins i tot les sabatilles que figuren uns eriçons que porta la vella observadora. I no vull dir xafardera perquè el personatge em cau molt bé.

No explico res més, que això no es fa. Només us diré que -parlant de sèries- tot això té aire de Fargo a la catalana!

Només us aviso que quan arribeu al darrer terç de la lectura no podreu aturar-vos i l’endemà, al tren i a la feina, fareu cara de son. I quan us preguntin la causa -amb somriure sorneguer- haureu de contestar que avui no és una disbauxa, que aquesta nit us ha atrapat una molt bona novel·la

Aquí teniu els primers capítols de La dona del Cadillac del Joan Carreras en pdf. Esperem que us agradi tant com a Nosaltres!

Títol: La dona del Cadillac
Autor: Joan Carreras
Editorial: Proa
Col·lecció: A TOT VENT-RÚST
Pàgines: 328
ISBN: 978-84-7588-667-1
Preu: 18,50€

Share

Pau Vidal, representant dels traductors a la primera Trobada Mundial del Camilleri Fans Club, a Palerm

Deixa un comentari

Hola a tots, Nosaltres!

Avui tenim una notícia d’aquelles que ens fan molt i molt feliços perquè és d’un dels nostres autors preferits! Ell sempre està a l’ombra però sense ell la vida seria molt més lletja!! Es tracta de l’únic i inimitable traductor de l’obra d’Andrea Camilleri al català: Pau Vidal

Després de publicar el post sobre l’últim llibre del Montalbano, en Pau Vidal ens va anticipar que ens donaria una sorpresa i així ha estat! Aquí teniu la informació que ens explica el traductor d’Andrea Camilleri:

És un esdeveniment molt excepcional (primera vegada en vint anys, d’ençà que es va fundar el CFC, que es munta una trobada mundial de fans camillerians) i a mi m’hi han convidat en representació dels traductors: http://www.vigata.org/raduno2017/raduno2017.shtml

Es tracta de la primera Trobada Mundial del CFC (Camilleri Fans Club), que es farà a Palerm aquest dissabte. Com que es tracta d’un muntatge a l’engròs, han convidat uns quants camilleraires ‘il·lustres’, començant pel professors Giuseppe Marci (el primer a organitzar congressos sobre l’obra camilleriana a l’àmbit acadèmic), en Giovanni Caprara (autor de la primera tesi universitària sobre l’obra de l’escriptor) o en Santo Piazzese, un altre autor de negra sicilià molt conegut a l’illa. A mi m’hi han convidat com a representant dels traductors, suposo que per l’especial lligam que tinc tant amb en Camilleri com amb el president del Club, que és un paio molt trempat, i no patiu que el bon nom de les traduccions catalanes està assegurat. De tota manera, ja us puc avançar que, en tornant, a Vilaweb sortirà una crònica molt detallada de tot plegat i si la llegiu pràcticament serà com si hi haguéssiu estat.

En Pau Vidal el trobareu un munt de vegades al Nosaltresllegim en qualitat de traductor d’Andrea Camilleri, però també el trobareu en qualitat d’autor de posts i, per descomptat, com a autor dels seus llibres. No us perdeu aquests dos títols: El bilingüisme mata i Fronts oberts, Premi Marian Vayreda de 2011.

Share

Un cau d’escurçons, d’Andrea Camilleri

3 respostes

Ja ha arribat l’estiu per a tots Nosaltres!! I no ho dic, només, per les altes temperatures, sinó perquè ja tenim aquí un llibre propi de l’estiu, per seure a l’ombra, bevent alguna cosa fresqueta i llegint agradablement.

Sí ja tenim aquí Un cau d’escurçons, el nou Camilleri. Un nou cas del comissari Montalbano i tot el seu món sicilià (Vigata, Montelusa,…) i tot el seu univers: Lívia, els seus col·laboradors, el rigorós Fazio, l’Augello -sempre a punt per fer alguna francesilla-, el malhumorat doctor Pasquano i l’inefable Catarella, amb el seu particular llenguatge. I sobre això… Pau Vidal! Quina gràcia que tens i que bé que t’ho passes “creant” cataral·lès!

Naturalment és un nou cas amb un mort i amb girs i canvis de sospitosos… i no puc dir res més -això no es fa amb les novel·les negres!-. Però mostrant-nos, un cop més, l’agudesa de Camilleri per inventar i retratar la condició humana.

En una nota final, l’autor ens adverteix que aquesta novel·la estava escrita l’any 2008, però que va ajornar la publicació per proximitat temàtica amb una altra novel·la seva. Això vol dir que la va escriure quan “només” tenia 83 anys. Però, mare meva! quina vitalitat creativa!

La novel·la es llegeix de forma ràpida. Té tants diàlegs, tan picats i tan divertits, en alguns casos (per exemple, amb el Dr. Pasquano), que ens recorda que Camilleri no solament és un novel·lista, sinó un guionista i director teatral. Llegeixes i ja veus com de bé resultaria aquesta història portada a la pantalla o formant part de la sèrie mítica que va fer la RAI amb altres novel·les seves.

Un nou llibre pels incondicionals d’Andrea Camilleri i el seu comissari i una oportunitat per a descobrir-los i convertir-se en membre del club de fans. Com Nosaltres!

Aquí podeu començar a llegir els primers capítols en pdf.

Títol: Un cau d’escurçons
Autor: Andrea Camilleri
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El Balancí
Traducció: Pau Vidal Gavilan
Pàgines: 256
ISBN: 978-84-297-7586-0
PVP: 16€

Share

Cabòries des d’una galàxia ben llunyana, de Germà Bel

Deixa un comentari

En Lluís, el nostre home de números i finances, va començar a aixecar els braços i a dir “Ep! Aquest el vull jo!” en saber que havíem rebut Cabòries des d’una galàxia ben llunyana, de Germà Bel. Aquí teniu el seu escrit.

Germà Bel és un reputat economista que ha compaginat en els últims quinze anys les activitats acadèmiques, polítiques i periodístiques. És catedràtic d’economia de la Universitat de Barcelona, i ha estat professor visitant a prestigioses universitats dels Estats Units. Fou diputat al Congrés dels Diputats pel Partit Socialista de Catalunya a principis de la dècada dels 2000, i més tard cap de llista de Junts pel Sí a les eleccions al Parlament de 2015. En paral·lel, ha estat un col·laborador regular de diaris i revistes.

Cabòries des d’una galàxia ben llunyana és una selecció d’articles de Bel publicats des de l’any 2000, que permet recórrer de manera molt evident la triple trajectòria de l’autor. Des de la seva especialitat en economia, Bel reflexiona sobre aspectes com la globalització, la política territorial o la construcció d’infraestructures amb rigor acadèmic, claredat expositiva, i una eminent intenció pràctica.

Més enllà del valor de cada article, la lectura del llibre evidencia diverses característiques de l’autor, valuoses i que val la pena remarcar. En primer lloc, la posició de Bel en els seus articles és sempre empírica i pràctica, molt poc ideològica. Les seves propostes provenen de l’observació i de l’anàlisi, i es refereix en força articles a treballs acadèmics més profunds que han ajudat a construir el seu punt de vista.

En segon lloc, Cabòries des d’una galàxia ben llunyana destaca també per la transparència en l’exposició del punt de vista de l’autor, independentment dels consensos majoritaris del moment. Aquesta és una qualitat que pren encara més valor vista en retrospectiva. Bel parla de bombolla immobiliària a principis dels anys 2000 (quan tothom corria a comprar pisos perquè mai baixarien de preu), renega de la inversió en trens d’alta velocitat fins i tot abans que l’AVE arribés a Barcelona, o reclama una política agressiva de reformes durant els anys 2007-2008 (quan els ministres a Espanya tenien prohibida la paraula crisi i la culpa dels desordres financers era dels especuladors internacionals).

Germà Bel manté també la transparència i independència en els seus articles més recents. Defensa de manera molt convincent els beneficis del turisme a Barcelona, la inconveniència de construir infraestructures com el tramvia de la Diagonal o la línia 9 del metro, o la necessitat de contenir el creixement del deute públic. Bel no té problemes tampoc en corregir els seus punts de vista quan la realitat el desmenteix: és molt significativa en aquest aspecte l’explicació de la seva evolució política des del federalisme de principis dels anys 2000 -alguns articles del llibre, publicats en aquells anys, estan cosignats per Pasqual Maragall.

Finalment, en aquest compendi d’assajos, Bel demostra una profunditat cultural que va més enllà de l’economia. Busca les traces de l’actual hostilitat envers els creditors internacionals en poemes de Quevedo, relaciona tendències històriques passades amb conseqüències econòmiques actuals, i es desespera per la falta de debat crític a Espanya a causa del fracàs de la Il·lustració.

En resum, Cabòries des d’una galàxia ben llunyana és una contribució molt sòlida al debat polític i econòmic. Plantejar una discurs tan clar i brillant simplement a través d’una recopilació d’articles és una prova del talent de Germà Bel. Tant de bo el nivell -a l’acadèmia, a la política o al periodisme- fos sempre aquest.

Lluís, t’esperem aviat al Nosaltresllegim!

Títol: Cabòries des d’una galàxia ben llunyana
Autor: Germà Bel
Editorial: Pòrtic
Col·lecció: P.VISIONS
Pàgines: 304
ISBN: 978-84-9809-394-0
Preu: 17,90€

Share

La Babi i jo, de Federico Moccia

Deixa un comentari

En Federico Moccia és el responsable que molts de Nosaltres ens hàgim topat en algun moment o altre, en alguna ciutat, amb uns candaus penjats en un pont. Fins i tot és el responsable de que en Màrius Serra, en el seu Res no és perfecte a Hawaii tingués un personatge que obsessionat en treure candaus d’estructures de ferro. En qualsevol cas, i candaus a part, havia passat massa temps entre les dues primeres entregues de la serie de llibres que unien una de les parelles romàntiques més importants de les últimes dues dècades: la Babi i en Step. Teníem ganes de Moccia!

Els protagonistes, la parella principal dels llibres A tres metres sobre el cel i Tinc ganes de tu, i que enguany han resolt el seu destí en un supervendes anomenat Tres vegades tu que us vam recomanar per Sant Jordi, treuen de nou el nas a les llibreries amb un relat inèdit de l’escriptor italià.

Aquest La Babi i jo és pur Federico Moccia. És veure aquesta parella única des d’un forat del pany. Concretament, des del cor ferit del Step, tot recordant la Babi i què era ser “la Babi i jo”. Ella és la noia, la dona que el fa “ser menys”. La dona que el fa ser menys animalot, que el fa ser menys mascle, que el fa ser menys segur de sí mateix, que el fa sentir menys incòmode davant de gent d’una classe diferent, que el fa sentir menys destrossat per una família que no funciona, i que, en el moment en què el llegim, encara compta amb el seu inseparable Pollo.

Situat abans d’un fet -molt- desgraciat del primer episodi de la sèrie, Moccia explora el món més íntim, el dia a dia romàntic, les escapades a la platja i a sopar, els moments més tendres i sensuals d’aquesta parella que ja forma part de l’estrellat del gènere de la novel·la romàntica.

A La Babi i jo, Federico Moccia juga amb Nosaltres fent-nos saber que d’aquella història ens en pot explicar mil històries més i que Nosaltres, inexorablement, en voldrem més. Ell, en voldrà donar-nos-en més?

Si no n’heu llegit res, comenceu pel començament i deixeu-vos de pelis. Federico Moccia només es pot llegir i viure’l d’una manera: romànticament entre pàgines de llibre. I La Babi i jo és un relat inèdit. És a dir, un regal.

Si voleu començar a llegir les primeres pàgines d’aquest La Babi i jo de Federico Moccia, seguiu aquest enllaç i gaudiu de la lectura.

Títol: La Babi i jo
Autor: Federico Moccia
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Traductor: Jordi Boixadós Bisbal
Pàgines: 112
ISBN: 978-84-664-2270-3
Preu: 9,95€

Share

Wolfgang (extraordinari), de Laia Aguilar

3 respostes

Per aquelles casualitats de la vida, en uns dies en què hi ha hagut força controvèrsia per la campanya que l’Ajuntament de Barcelona va voler engegar pel foment de la lectura, m’he trobat llegint Wolfgang, de Laia Aguilar, que el desembre va rebre el VI Premi Carlemany pel foment de la lectura.

Utilitat de la campanya a banda -no ens esplaiarem ara en aquest tema-, la novel·la que ha escrit Laia Aguilar se centra en un nen d’onze anys que viu traumàticament (com no podia ser d’altra manera) la mort de la seva mare i el posterior període de dol que, a més, es veu intensificat per la descoberta de tenir un pare a qui no havia vist mai fins que la mare, en la seva última voluntat deixa escrit que en Wolfgang sigui criat i educat a partir d’aquest moment pel seu desconegut progenitor, un home a qui en Wolfgang anomenarà senyor Carles.

Al llarg de la novel·la anem coneixent en Wolfgang i el seu entorn més immediat. El nostre protagonista resulta ser un nen d’altes capacitats, amb un coeficient intel·lectual de 152 que ha estat criat per la seva mare en un entorn que mica en mica anem descobrint, i que ens va mostrant un Wolfgang esquerp i irascible amb els “sota cent” -com ell els anomena-, aquelles persones que no tenen un nivell intel·lectual similar al seu. I és que en Wolfgang als onze anys és capaç de parlar cinc idiomes i té una gran facilitat per la música, especialment el piano, disciplina que es converteix en la seva taula de salvació davant la situació dramàtica que li toca viure.

La Laia Aguilar ha sabut crear un personatge fort, marcat per les circumstàncies, que crida al cel per rebre ajuda però que és incapaç de ser empàtic amb els que l’envolten, en especial amb un pare que d’un dia per l’altre es troba amb el deure de cuidar un fill de qui va fugir anys enrere. La narració és àgil i ràpida, de les que enganxen i, tot i que el nostre protagonista es fa pregar fins a ser estimat -hi ha més d’un “moment supernanny”- cal esperar al final per veure que no tot és el que sembla i que quan aixequem la catifa apareixen fets que ens expliquen el perquè de tot plegat.

Aquí teniu els primers capítols en pdf perquè pugueu començar a gaudir del VI Premi Carlemany de la Laia Aguilar.

Títol: Wolfgang (extraordinari)
Autor: Laia Aguilar Sariol
Editorial: Columna Edicions
Col·lecció: Clàssica
Premi Carlemany per al Foment a la Lectura
Pàgines: 256
ISBN: 978-84-664-2265-9
Preu: 14,90€

Share

Quan arriba la penombra, de Jaume Cabré

Deixa un comentari

Quin recull de contes que ens ha regalat en Jaume Cabré!!

 Sí, és un regal.

 Després del Jo confesso que vaig comentar ja fa molt de temps, esperava el moment en què en Cabré ens tornés a brindar una estona de goig de lectura com ha sigut aquest Quan arriba la penombra.

Un goig, un plaer, un gust. Per assaborir-lo primer amb urgència, com l’afamat, i després tornant-hi per fer-ho lentament, lligant els fils que han quedat penjats per donar color a un tapís on la mort és la protagonista omnipresent. De tot tipus i sovint violenta.

L’autor, en un interessant epíleg de 4 pàgines, ens explica la gènesi dels seus contes. Són el que una amiga aquarel·lista en diu “un-mientras-tanto” per referir-se a les pintures petites que fa, mentre espera que les de gran format s’eixuguin completament. En Jaume Cabré fa contes mentre espera que la seva nova novel·la vagi prenent cos. I després els tria (descarta, modifica o guarda en un calaix) buscant aquella unitat que un dia l’escriptor Vicenç Riera Llorca li havia argumentat que convenia que hi hagués en els reculls de contes. En aquest cas, la mort.

Però per sobre d’aquesta unitat trobem els registres més variats de llenguatge, de situacions, de variants dialectals -si cal-, de veus narratives, de seqüències temporals… El Jaume Cabré que ja coneixem i que no deixa de sorprendre’ns per la seva creativitat.

I que té aquella capacitat d’introduir-nos ràpidament, quan passes d’un conte a l’altre, en un altre món, un altre personatge, una altra situació… i de cop ens apareix un personatge o una pintura de 3 contes anteriors.

M’ho he passat molt bé amb aquest llibre. L’únic inconvenient que té és que ens desperta la gana de més llibres de Jaume Cabré.

Aquí teniu les primeres pàgines d’aquest llibre en pdf perquè pugueu començar a gaudir-lo.

Títol: Quan arriba la penombra
Autor: Jaume Cabré
Editorial: Proa
Col·lecció: A TOT VENT-RÚST
Pàgines: 288
ISBN: 978-84-7588-670-1
Preu: 20€

Share

De què parlo quan parlo d’escriure, de Haruki Murakami

Deixa un comentari

Pel que he pogut anar observant entre amistats i crítica, Haruki Murakami és un d’aquells escriptors en què els seus seguidors i detractors es mouen en els extrems. O l’estimen incondicionalment o en reneguen del tot. I, per tant, n’hi ha que any rere any maleeixen els ossos del jurat que decideix el Nobel de Literatura i molts que se n’alegren que el japonès no passi un cop més de les posicions de finalista.

A mi em passa una cosa estranya amb els seus escrits. No aconsegueixo passar de les 30 primeres pàgines quan intento llegir la seva literatura més habitual (Tòquio Blues, entre d’altres) però m’agrada, i força, quan es dedica a parlar de la vida, com és el cas d’aquest De què parlo quan parlo d’escriure.

M’agrada el Murakami que parla d’ell mateix, de com pensa, del que pensa, de com s’enfronta a la carretera quan prepara una marató o de com és el procés que segueix quan es decideix a escriure una nova història.

Aquest Murakami íntim, que mira dins d’ell mateix, que toca de peus a terra em resulta fins i tot inspirador. Ja ho va ser quan explicava les diferents sensacions que tenia durant els quaranta-dos quilòmetres i cent-noranta-cinc metres de la reina de les curses -per culpa d’ell em vaig aficionar a córrer, i per culpa d’ell llegeixo sovint llibres que parlen de córrer-, però és que ara ho ha tornat a aconseguir parlant de com va començar a escriure, de què el va portar a pensar que seria millor persona escrivint que portant un bar a Tòquio, o de com s’enfronta a la temuda pàgina en blanc a la que tot escriptor tard o d’hora s’ha d’acabar enfrontant.

De què parlo quan parlo d’escriure resulta ser -sense voler-ho- un manual per a l’escriptor, però alerta! És un manual personal, basat en la seva pròpia experiència, en tot allò que a ell li ha funcionat fins ara.

Qualsevol és lliure de seguir la mateixa forma de fer i enfrontar-se al paper, però cal tenir present que cadascú viu, pensa i respon als estímuls que ens ofereix la vida de maneres diferents i personals. Per posar un exemple, per a l’escriptor, l’equilibri entre la part espiritual i física és fonamental. D’aquí el fet que busqui, en la forma que sigui, estones per a fer esport:

La força física i espiritual són com les dues rodes d’un carro. És quan totes dues estan ben equilibrades i funcionen bé que et condueixen en la direcció adequada i aprofiten la força motriu de la manera més efectiva.

I és que, de la mateixa manera que amb De què parlo quan parlo de córrer, les seves reflexions també són vàlides per a qualsevol persona que algun cop hagi pensat a dedicar-se a alguna activitat en la que cregui que pot sobresortir d’alguna manera.

Aquí teniu els primers capítols en pdf per començar a llegir de què parla en Haruki Murakami quan parla d’escriure.

Títol: De què parlo quan parlo d’escriure
Autor: Haruki Murakami
Editorial: Empúries
Col·lecció: EMPURIES NARRATIVA
Traductor: Jordi Mas
Pàgines: 320
ISBN: 978-84-17016-00-5
Preu: 19,90€

Share