El dissabte passat la Dolores Redondo va guanyar el 65è Premi Planeta amb un llibre que estem desitjant que arribi al Nosaltresllegim per poder-lo llegir, gaudir, ressenyar i recomanar.
I és que d’això va aquest post. Quan hem llegit Dolores Redondo, ens ha agradat. Molt.
Aquí teniu tres molt bones raons per llegir Dolores Redondo. Es diuen Trilogia del Baztán.
La primera raó es diu El guardià invisible:
La novel·la negra acostuma a crear personatges singulars de detectius, inspectors de polícia o investigadors privats que van associats a un lloc determinat o una ciutat molt concreta i que tenen alguns trets característics i personals, ja sigui gastronòmics o simplement alcohòlics. Parlem de Carvalho i Barcelona, Montalbano i Sicília, Wallander i Ystad, Brunetti i Venezia, Rebus i Edinburgh, Knutas i l’illa de Gotland…
M’he llegit El guardià invisible, el primer volum de la trilogia de Baztan de la Dolores Redondo, on descobrim la jove inspectora d’homicidis Amaia Salazar. Tenim doncs una altra parella: Amaia i Navarra/País Basc. En aquest cas i concretament, Elizondo i la vall del riu Batzan, amb els seus boscos una mica misteriosos i màgics que seran l’escenari d’assassinats d’adolescents, acompanyades d’una escenificació ritual macabre i amb un fort simbolisme psicosexual.
La nostra heroïna treballarà amb aplicació i professionalitat en uns casos enrevessats, encara que això signifiqui que haurà d’entrar a fons en històries familiars que estaven soterrades i que són doloroses i traumàtiques, al mateix temps que haurà de defensar la seva posició professional de jove inspectora.
Com sempre, un detall aparentment simple acabarà donant la clau per resoldre el misteri de l’assassí erigit en guardià de la virtut en la vall de Batzan. No convé donar més detalls, oi?
El llibre es tanca amb un estimulant CONTINUARÀ que ens anuncia nous casos de la inspectora Amaia Salazar…
Afortunadament, El llegat dels ossos ja és a les nostres llibreries i al Nosaltresllegim!
Una bona novel·la pels amants del gènere, que t’enganxa i que es llegeix ràpid, ràpid!!
La segona raó es diu El llegat dels ossos:
La Dolores Redondo ja ha entregat la segona part de la trilogia del Baztan, El llegat dels ossos, i si sou d’aquells que patiu perquè dieu allò de “oh, és que jo no m’he llegit el primer llibre”, no us preocupeu. Jo no vaig llegir en el seu moment El guardià invisible i aquest llibre m’ha enganxat del tot i l’he pogut seguir amb tota tranquil·litat.
La nostra protagonista és una investigadora de la policia foral de Navarra, l’Amaia Salazar -un personatge que crec que té prou personalitat per convertir-se en el Carvalho del nord d’Espanya-, i que a l’inici del llibre està en el tram final del seu primer embaràs. He trobat força divertit tot el procés del part, la lactància, etc. No oblideu que jo em dedico a això! El fet és que Salazar es troba amb una sèrie d’assassinats de dones que, aparentment, no tenen cap relació entre ells.
Però el nas de l’Amaia va més enllà i nota que alguna cosa falla quan resulta que els assassins, alguns d’ells immediatament després de cometre els crims, acaben tots suïcidats, de manera que els casos es van tancant. A més, tots ells deixen un missatge per l’Amaia: la paraula “Tarttalo”. Ara no us diré què vol dir… no us vull aixafar la guitarra! Però el que sí que us puc explicar és que té alguna cosa a veure amb la història i les llegendes del Baztan.
La raó per la qual abans he dit “alguns immediatament” és perquè el que trigarà més en acabar suïcidat és qui li donarà la clau per descobrir qui s’amaga darrere de tots aquests assassinats.
És un llibre que m’ha enganxat molt, tot i que en alguns moments hi ha alguns temes que m’han grinyolat, potser perquè són d’una truculència bastant extrema: membres congelats i rosegats, amputacions als cadàvers que van apareixent… Potser no sóc de tanta sang! En qualsevol cas, és un llibre que m’ha fet apagar el llum sempre més tard de l’hora que tocava anar a dormir. És un indicador prou clar, oi?
A tots aquells que vau llegir la Dolores Redondo al primer llibre, estic convençuda que aquesta segona part de la trilogia no us fallarà. I si resulta que l’agafeu de nou, sense haver passat per El guardià invisible, com ja us he dit, no heu de patir gens.
Novel·la negra en estat pur i un personatge que espero que la Dolores Redondo segueixi cultivant. Jo intentaré recuperar el primer llibre de la trilogia mentre espero que surti el tercer!
Aquí teniu el primer capítol en pdf.
I la tercera raó es diu Ofrena a la tempesta:
Per fi, per fi!, arriba la tercera part de la Trilogia del Baztán! Crec que parlo per tots quan dic que estàvem desitjant que la nostra estimadíssima Amaia Salazar tornés amb un nou volum de novel·la negra de la bona amb aquell punt… com us ho diria? Entre truculent i que enganxa com una mala cosa!
En aquest cas, a l’Ofrena a la tempesta, un llibre que és tan addictiu o més que El guardià invisible o El llegat dels ossos, la nostra inspectora de la Policia Foral es troba amb la mort d’una nena a la localitat d’Elizondo. No us xafaré gaire res sobre detencions prèvies, jutges, Guàrdia Civil i derivats perquè crec que la gràcia de veritat està en llegir la trilogia sencera.
En qualsevol cas, anem al cas: la investigació de la mort d’aquesta nena ens conduirà cap a la mort de molts més nadons. Si a això li sumem l’enrevessada relació que tenen l’Amaia Salazar amb el jutge Markina… ja ho tenim quasi tot fet!
El jutge va tornar a somriure d’aquella manera que no sabia si es burlava d’ella o si se sentia extraordinàriament feliç de veure-la; la va contemplar en silenci durant uns segons, fins que ella, finalment intimidada, va abaixar la mirada, només un segon, suficient per recuperar l’aplom i preguntar:
-Què passa?
Quan m’he queixat de la teva falta de notícies no em referia pas als avenços en la investigació.
Ella va tornar a abaixar la mirada, aquesta vegada somrient mentre assentia amb el cap. Quan el va alçar havia tornat a recuperar totalment l’aplom.
-Doncs aquestes són les úniques notícies que tindrà de mi -va respondre ella.
A això, sumeu-li també les germanes de la nostra inspectora, la seva mare -ai, la mare! Quina mare!-, i aquest misteriós Inguma, el nom que rep a la Vall del Baztán un dimoni que es carrega les criatures ofegant-los mentre dormen,… una investigació trepidant!
Sabeu aquells llibres que te’ls cruspeixes en un cap de setmana?
Aquest no és d’aquests. Segons com, amb un dissabte en tens prou!
Estem esperant aquest Todo esto te daré!
Enhorabona, Dolores Redondo!
A la ribera de l’Ebre, a la casa senyorial Ca Maurici hi ha moviment. La senyoreta Adela està a punt de convertir-se en la dona de l’Amadeu, l’hereu de la casa. La senyoreta Adela és mes aviat lletja, esquifida, té els ulls petits, una boca com una línia invisible i una mala llet que no se l’acaba.
