A punt d’estrena, de Maria Carme Roca

apuntdestrena Maria Carme Roca és una de les escriptores més prolífiques actuals de la literatura catalana. Des dels inicis de la seva carrera com a escriptora fins a dia d’avui ha publicat una cinquantena de llibres, la major part d’ells destinats als infants i al jovent, tot i que en els últims anys, la temàtica de les seves obres ha derivat cap a la novel·la històrica, com a L’escollida dels déus (2011), L’enigma Colom (2014), o aquesta que tot just acaba de publicar-se, A punt d’estrena.

Fent un resum molt resumit diríem que A punt d’estrena és una novel·la sobre el que ara anomenem una top model però ens hem de traslladar uns quants anys enrere, cap als anys 40, per situar-nos. Ens explica la vida de l’Eulàlia Rovira, una nena que en la seva infantesa es veu obligada a passar molt de temps tancada a la seva habitació per curar-se d’una malaltia i que té en les revistes de moda la seva finestra al món. Tant és així que des del llit de casa somnia a convertir-se en una d’aquelles maniquins que surten a les fotografies de les revistes ensenyant els models dels dissenyadors més importants de l’època.

L’Eulàlia pertany a una família més o menys acomodada de Barcelona i relacionada també amb Manresa, ciutat origen de la coneguda família Jorba que va aixecar amb molt d’esforç una de les empreses més importants del panorama tèxtil, i que a Barcelona tindria la seva expressió més destacada a Can Jorba, un edifici al Portal de l’Àngel ara ocupat per uns altres grans magatzems.

Com que això surt a la contraportada del llibre, us puc explicar que l’Eulàlia aconsegueix el seu somni i es converteix en una cotitzada maniquí que arriba a treballar amb Manuel Pertegaz i és valorada pels grans dissenyadors de l’època i, compte! que això és tant com que ara siguis model i et demanin a can Valentino o a can Chanel, per posar un exemple. Però clar, no serà fàcil. L’Eulàlia haurà de viure experiències complicades i haurà de fer grans sacrificis per aconseguir el seu objectiu… però això no us ho explicaré. Haureu de llegir-vos el llibre.

Maria Carme Roca dibuixa una història personal, però també traça les línies d’una època i d’una ciutat, la Barcelona dels anys posteriors a la guerra civil. Amb A punt d’estrena podrem reviure el ressorgiment de la ciutat després d’una època convulsa i fosca i podrem passejar pels seus carrers i fer-nos una idea de com eren abans de la ciutat turística i mundialment coneguda que és ara.

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: A punt d’estrena
Autor: Maria Carme Roca
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 576
ISBN: 978-84-664-1797-6
Preu: 22€

Share

Campanes de boda, de Teresa Solana

campanadesdebodaFeia temps que la Teresa Solana no ens visitava. Avui ha tornat per gust i felicitat dels amants de la novel·la negra, sigui d’on sigui: nòrdica, irlandesa, americana, veneciana, siciliana… o catalana!

A Campanades de boda, com en altres novel·les, l’autora repeteix escenari -Barcelona- de la mà dels seus dos entranyables i insòlits detectius privats -el Borja i l’Eduard- que, encara que amaguin que són germans bessons, no cal que facin gaires esforços per dissimular-ho, perquè són dos caràcters i tenen uns sistemes de vida totalment oposats.

Pel nom ja haureu deduït qui és el “pijo” i barrut, presumit i una mica calavera i que li encanta relacionar-se amb la jet set, oi? Enginyós a l’hora d’embolicar la troca, mentir i enredar per tal d’aparentar el que no és (no són Trau Assessores) i que li serveix també per arribar a descobrir la veritat… d’un crim naturalment. Mentrestant, l’Eduard és una persona honesta i assenyada i quan la dona treballa a un Centre de Teràpies Alternatives ell compra, cuina i fa feines de casa i mira d’amagar als fills i a la dona en quins embolics es troba fent de detectiu una mica “amateur”. Encara que de vegades tingui aventures inconfessables!

És la veu narrativa. Ho explica en el Prefaci que signa i on justifica la senzillesa de la narració. Vol deixar-hi simplement constància dels fets i com que no és escriptor el seu estil és directe, sense floritures i recollint la manera de parlar d’un bilingüisme imperfecte.

És doncs una novel·la negra lleugera, distreta, que es llegeix fàcilment (dues-centes pàgines), i on a més de la història de l’assassinat i el seu aclariment es retraten diferents ambients de la ciutat -des de l’elegant hotel fins al bar més cutre de Sant Adrià- on conviuen personatges tan diferents com el Molt Honorable President, els multimilionaris americans, el Don Benito i els seus fills ficats en el món de la droga i els camells més perillosos.

I no us dono més detalls de l’argument perquè és pecat en les novel·les negres!

Títol: Campanes de boda
Autor: Teresa Solana
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El Balancí
Pàgines: 208
ISBN: 978-84-297-7218-0
Preu: 18,50€

Share

El cas Santamaria, d’Andrea Camilleri

elcassantamariaUn expert financer, molt seriós, competent i honest, marit fidel i pare responsable, s’encarrega de redactar un informe sobre les presumptes irregularitats d’un grup bancari que té grans connexions amb polítics importants. Ja ha estat advertit que “Tothom que té l’obligació de fer complir la llei també té el deure de tenir ben presents les possibles repercussions polítiques i socials d’allò que fa”.

No es tracta d’una crònica dels diaris d’aquesta setmana, o de l’altra o de l’altra. És el marc en el qual es mou la novel·la curta -o narració llarga- que ha escrit l’incombustible Andrea Camilleri, aquesta vegada ambientada a Roma; és a dir lluny de la seva Sicília, i sense el comissari Montalbano ni els entranyables Cattarella, Fazio, etc.

Andrea Camilleri va escriure La relazione, títol original de la narració, amb 89 anys a l’esquena (ara ja en té 91) i mantenint intacta l’acidesa crítica envers el poder i la corrupció dels diners i també la capacitat de descriure de quina manera l’impuls sexual és capaç de moure i somoure les persones. Els homes, per ser més precisos. Els passatges subtilment eròtics són una característica dels relats de Camilleri en general i, molt particularment, a La relazione.

El títol en italià ens posa sobre la pista de l’eix sexual de la trama mentre que el títol en català –El cas Santamaria– centra el focus sobre l’eix de la corrupció política i econòmica. Santamaria és el nom del Grup bancari investigat.

Si empatitzem amb Mauro Assante -el protagonista- cosa molt probable, haurem d’anar patint per ell, ja que quan comença ens fa pensar en el film de Marilyn Monroe, La temptació viu al pis de dalt, però va evolucionant cap a una teranyina de situacions com la dels films de falsos culpables de Hitchcock o, fins i tot, amb el Kafka d’El procés.

Molt ben lligat i ben escrit Camilleri ens atrapa a la seva teranyina i no podem deixar de llegir mentre desitgem poder avisar al Titella per dir-li “Que ve el dimoni!”, com els nens en una sessió de putxinel·lis. No us explico com acaba…

Molt bona, com és habitual, la traducció de l’expert Camillerista Pau Vidal, tot i que, en estar l’original escrit en italià normatiu no ha necessitat tanta recreació de llenguatge com a les novel·les sicilianes.

Per a camilleristes, però també per aficionats a la lectura. Un llibre que no pots deixar fins al final.

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: El cas Santamaria
Autor: Andrea Camilleri
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El Balancí
Traductor: Pau Vidal Gavilan
Pàgines: 184
ISBN: 978-84-297-7481-8
Preu: 15€

Share

Dies de tot, de Blanca Soler

diesdetotQuan s’edita un llibre nou sovint s’acompanya d’una faixa on apareix una frase publicitària per cridar l’atenció del comprador o al costat del títol hi apareix una definició del llibre per atreure al possible lector. Podríem fer la llista d’aquesta mena d’eslògans. El llibre que avui us porto al Nosaltres té una bonica foto a la portada d’una dona a qui no li veiem la cara i al costat dues frases:

Una vida a examen

i

Reflexions d’una mestra, memòries d’una dona

Quan l’he acabat de llegir m’he dit: “Ostres! De quina manera tan simple i tan precisa està definit el que és aquest llibre”.

L’autora, que forma part d’una família on altres membres escriuen articles, novel·les i fan guions i dirigeixen programes per la televisió, arriba als 60 anys, li ha tocat la “loteria” d’una malaltia dolorosa i que l’impedeix portar una vida activa i “normal”, i aquesta situació amb Dies de tot la porta a construir un conjunt de 81 capítols breus  -dies, jo diria-  on contempla el present amb la maduresa d’una vida plena, viscuda, i al mateix temps una evocació als temps passats, amb les penes i les alegries, les il·lusions i les decepcions. Els que han nascut i els que ja no hi són, els paisatges d’infantesa i el paisatge quotidià d’avui … I molt especialment l’experiència viscuda d’una professió iniciada amb moltes il·lusions i dedicació, molt estimada, passant de vegades per davant del que era més important, l’home i els fills, i que acaba convertint-se en una font de frustracions continuades que desgasta, cansa, crema.

Ja veieu doncs que el llibre és una confessió honesta on apareix aquest sentiment, tan present en la literatura, de descobrir com de de pressa han passat els dies i els anys i com, de cop, som conscients que ja ens queda poc futur i que no estem segurs d’haver aprofitat del tot el nostre temps vital. Tot això, però, escrit amb sinceritat i amb serenitat. I ben escrit, com podem esperar d’una antiga professora de llengua i literatura.

El llibre es tanca amb un epíleg, que no té títol, però que comença dient “Per què escriu?”… i la llista de les respostes és magnífica. Balsàmica pel cos i l’ànima.

Com que jo també he arribat a aquesta edat, he viscut el món i la societat que a pinzellades hi surt i… i també sóc de les que ens vam abocar vocacionalment a la mateixa professió, excuso dir-vos que jo afegiria a la coberta un altra frase: “Retrat d’una generació”, de tan identificada que m’he sentit.

És un llibre que interessa, per tant, als veterans i veteranes (com cal afegir ara) d’aquelles batalles que avui ja són batalletes. Però vull creure que també als que avui malden per tirar endavant el repte d’educar els fills dels altres. I, naturalment als que miren el passat amb curiositat, tendresa i ganes de treure’n lliçons. I que gaudeixen de llegir allò que està ben escrit.

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: Dies de tot
Autor: Blanca Soler
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 256
ISBN: 978-84-664-2039-6
Preu: 18,50€

Share

Suzanne, de Noemí Trujillo

suzannenoemitrujilloLa Susanna és fotògrafa i viu Barcelona. Li encanta fotografiar aeroports. Per ella és una cosa gairebé obsessiva. Arriba a l’aeroport -el que sigui- de Barcelona, Madrid, Frankfurt,… tant és! I allà s’hi instal·la com si fos okupa, s’hi passa dies veient com es desperta un aeroport, com obren les cafeteries i els quioscs de premsa, el personal de neteja que es distribueix per fer les seves tasques, el tràfec dels passatgers amunt i avall…

Tanta i tanta gent que passa al cap del dia per un aeroport… i, en canvi, és un dels llocs més solitaris del planeta. Ningú es fixa en ningú, prou feina té tothom amb els seus mòbils, les seves tablets i en vigilar els panells informatius que anuncien el proper vol. A ningú li importa la gent que passa pel seu costat. És per això la Susanna pot fer la seva feina com si estigués sola i fer fotos de tot i tothom.

El Tomàs viu a Madrid i treballa a l’aeroport. Així es com coneix la Susanna. I s’enamoren perdudament l’un de l’altre.

La feina de la Susanna cada cop l’absorbeix més i més. Viu i respira per la càmera que porta penjant del coll com si fos un talismà. Viatja constantment i, vulguis o no, això fa que la relació amb en Tomàs es deteriori cada dia una miqueta. Ella va tenint “noviets” esporàdics aquí i allà. Mai és res gaire seriós però, sigui com sigui, això de les aventures gaire bo no no pot ser; i més per una persona que està a punt de casar-se amb el seu xicot i anar-se’n a viure a un xalet a Villaviciosa, a les afores de Madrid.

En Tomàs, per la seva banda, tampoc no es mama el dit. I tot i que s’estima la Susanna per sobre del bé i el mal, també es busca la vida amb alguna que altra mossa que li ompli els buits al cor que li deixa la seva estimada.

Per si tot això no fos de per sí prou complicat, resulta que com més s’apropa el dia del casament, més dubtes assetgen la Susanna. Ella estima Barcelona, i per sobre de tot el seu barri de Sant Antoni. Deixar-ho tot per instal·lar-se a Madrid, a les afores, mes ben dit…. uf!! A més, la relació que té amb la família d’en Tomàs és, per dir-ho de manera suau, més aviat tensa.

En Tomàs té tres germanes, una mare malalta i obsessiva amb el seu “nen” i un pare ex-taxista que no suporta els catalans i deixa anar perles del tipus “los catalanes cada vez están más gilipollas”. Tan tensa es posa la cosa que la Susanna decideix ajornar el casament i donar-se un temps per re capacitar i decidir el millor per a tots dos. Han de passar diverses coses més aviat tristes per posar ordre a aquesta disbauxa.

Tot això amb la sintonia que acompanya tota la novel·la: la cançó Suzanne, de Leonard Cohen.

Aquesta és una novel·la que explica el que molts catalans coneixem prou bé. Són les diferències entre Madrid i Barcelona i el peatge que s’ha de pagar per estimar i renunciar a la nostra vida i a les nostres llibertats.

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: Suzanne
Autor: Noemí Trujillo
Editorial: Empúries
Col·lecció: EMPURIES NARRATIVA
Pàgines: 240
ISBN: 978-84-16367-44-3
Preu: 18€

Share

L’última sortida, de Federico Axat

lultimasortidaLa Joana Valls se’ns estrena al Nosaltres amb una lectura molt exclusiva d’un llibre del que només n’hem sentit bones paraules: es tracta de L’última sortida, de Federico Axat. Aquí teniu el text que ens ha enviat:

Tanco el llibre, me l’he acabat. La sensació d’angoixa que m’ha acompanyat durant tota la lectura desemboca en incredulitat, sorpresa, admiració, eufòria. M’he llegit un thriller majestuós, immens. Un d’aquells llibres que t’atrapen però que et fan pensar, reflexionar perquè provoca en el lector la recerca desesperant d’una sortida d’un laberint complex i inimaginable que quasi desespera. Llegiu aquest llibre. Sigueu els primers en fer-ho i si algú us el vol explicar tapeu-vos les orelles, tanqueu els ulls i crideu. Us espera un dels llibres més impactants de la temporada.

Com que al Nosaltres figura que expliquem de què van els llibres i la Joana no vol fer-ho per no aixafar res, nosaltres com a mínim us posarem la sinopsi:

«En Ted McKay està a punt d’engegar-se un tret quan el timbre de casa seva comença a sonar amb insistència».
En Ted és ric i té una família perfecta, una dona i dues fi lles adorables. Ningú no imagina què l’ha portat a prendre la dràstica decisió de suïcidar-se.
Quan el timbre sona una vegada i una altra, la seva primera reacció és ignorar-ho i prémer el gallet una vegada per totes. Però aleshores descobreix una nota amagada entre les seves coses, una nota amb una cal·ligrafia que reconeix com a pròpia però que no recorda haver escrit:

OBRE LA PORTA
ÉS LA TEVA ÚLTIMA SORTIDA.

I Nosaltres només podem dir una cosa: si això no és un thriller, que vingui un Dan Brown i ens ho expliqui…
La veritat és que té una pinta fabulosa!! I si ens ha deixat la Joana així… per alguna cosa serà!!

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: L’última sortida
Autor: Federico Axat
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Traductor: Núria Parés Sellarés
Pàgines: 512
ISBN: 978-84-664-2061-7
Preu: 19,50€

Share

La vida sense la Sara Amat, de Pep Puig

lavidasenselasaraamatFeia temps que, tot viatjant amb tren, no estava tant a punt de passar-me d’estació per culpa de quedar atrapat per la lectura d’un llibre. Amb aquest m’ha passat i no és novel·la negra.

A La vida sense la Sara Amat, Pep Puig ha estat capaç de crear uns personatges, una situació i un desenvolupament que m’ha enganxat totalment. He devorat el llibre en dos dies. I aquest no és el meu estil habitual.

El tema central, descrit fredament, no és gaire nou. Un nen de 12 anys -per tant, a punt d’entrar en l’adolescència- comença a descobrir com és el món dels adults, què és l’enamorament, etc. I tot això a finals de les vacances d’estiu. Quantes vegades hem assistit a aquest espectacle en llibres i pel·lícules?

Però la traça amb què Puig ens fica a la pell del suposadament autobiogràfic Pep fa irrellevant que el punt de partença sigui poc original. Un Pep que és qui, trenta anys més tard, escriu per tal que, quan el seu fill sigui gran conegui allò que va viure i fer el seu pare aquell final d’estiu.

La precisió amb que crea els personatges, l’ús adequadíssim de la llengua sense enfarfegar mai (i permetent-se introduir algun mot poc normatiu, “quarto” per exemple, sense fer-ne bandera) i, per sobre de tot, l’extraordinària sensibilitat que mostra en la mirada adulta i retrospectiva sobre aquell món que, com les moreres substituïdes per pins, no tornarà mai més, fa de la lectura una pura delícia.

Hi ha passatges que m’han deixat una particular petjada.

Com aquest: en Pep ha descobert, per la Sara, que tots els adults tenen algun secret, com ara les relacions clandestines que ella ha sabut que tenia el seu pare amb una dona casada. I des del cor de l’església contempla tots els homes i dones del poble, aplegats per la festa patronal del poble de la padrina, escenari de les vacances:

M’anava balder com un pijama d’hivern, aquell secret. Però de seguida, no sé si per tranquil·litzar-me, em vaig voler convèncer que no era jo l’únic que tenia un secret allà dins. Sense anar gaire lluny, el pare de la Sara en compartia un amb la mare del Vidal que Déu n’hi do. Vaig localitzar-la a l’altra banda, al costat de les dones, una dona prima i alta, bastant més alta que l’alcalde, que era intel·ligent però baixet, i així com el dia que m’ho va confessar la Sara em va semblar impossible que aquella dona hagués viscut una història d’amor prohibida amb l’Amat (ni viceversa), ara que me’ls mirava em va semblar quasi evident, i fins em vaig preguntar si s’havien seguit veient d’amagat tots aquests anys o si ni tan sols se`n recordaven, i vaig arribar a la conclusió que no s’havien seguit veient però sí que se’n recordaven. Només calia veure’ls les espatlles. Les espatlles de l’Amat feien impressió. Ni l’indi Joe, tenia aquelles espatlles. És clar que s’havien de tenir unes bones espatlles per aguantar segons quines penes. Com havia canviat la meva percepció d’aquell home! (…)

¿Era aquest, se’m va acudir, el veritable secret de les persones grans: la pena que totes duien a sobre? De cop vaig tenir una gran revelació, segurament una de les més extraordinàries de la meva vida. Em vaig posar a mirar atentament tots els caps i les esquenes de la gent del poble i tot d’una em va semblar -en vaig estar segur- que allà dins tothom havia de carregar amb algun secret, i per uns instants, fins i tot, no em va semblar impossible que els meus pares, o fins i tot la padrina Maria, no guardessin també alguna mena de secret, encara que fos petit.

(pp. 123-124)

Hauria pogut triar les escenes en què el Pep fa lentíssimes aproximacions a acariciar una mica els cabells de la noia. O la relació amb la padrina… I naturalment amb la Sara, personatge central descrit magistralment.

Així com hi ha novel·les en les quals percebem que han estat escrites per una dona o per autors especialment dotats per entrar en l’ànima femenina, aquesta és sense cap mena d’ambigüitats una visió feta des de dins d’un noi (o nen, o noiet). Vull creure que les lectores empatitzaran tant amb el noi com ho he fet jo.

Ja endevineu que recomano efusivament La vida sense Sara Amat, oi? També recomano que tingueu a mà Guerra i Pau de Lev Tolstoi. Juga un paper a la novel·la i us agafaran ganes de (re)llegir-la.

Aquí podeu començar a llegir els primers capítols en pdf.

Títol: La vida sense la Sara Amat
Autor: Pep Puig
Editorial: Proa
Col·lecció: A TOT VENT-TELA
Premi Sant Jordi 2015
Pàgines: 296
ISBN: 978-84-7588-608-4
Preu: 20€

Share

La filla de la neu, de Núria Esponellà

lafilladelaneuDes que era petita que he sentit una especial predilecció per la Vall de Núria i llegir La filla de la neu… uf! Com us podria dir? Ha estat un plaer deliciós i una lectura fantàstica.

Tot comença amb l’arribada a la vall del jove Marçal. Al principi costa una mica ubicar què fa allà aquest home, però mica en mica tot es va posant al seu lloc, sense presses, de forma ordenada i entenedora. En Marçal està escrivint la història d’amor i de gran sacrifici que van fer els seus avis els anys 30 del sègle passat.

L’Enric és enginyer auxiliar del cremallera de Núria. És un home jove, competent, estricte i alhora comprensiu. És un home capaç de fer bregar de forma disciplinada i sense massa aldarulls els més de mil treballadors que van ser necessaris per dur terme una obra grandiosa com va ser el cremallera de Núria.

La Joana és cambrera al hotel on van a dinar els directius de l’obra. També, de tant en tant, apareixen les dones i els fills malcriats d’aquests, però la Joana té un caràcter, una energia i una manera de fer les coses única!! És una dona fora de sèrie i sap fer-se respectar. Allà tot són homes, alguns d’ells amb un sentit del respecte i les bones maneres diguem-ne que una mica deteriorat, però la Joana no necessita ningú per fer anar a tothom més dret que un ciri! I que quedi clar que de pretendents en té a cabassos!

És una dona avançada al seu temps, que aconsegueix calçar-se uns esquís i lliscar per la muntanya com una campiona. Tan gran es la seva destresa esquiant que li proposen fer de monitora de la mainada dels directius que vindrà amb les tòtiles de les seves mares de cara a Nadal.

La Joana i l’Enric són els avis del Marçal i ell està escrivint la seva increïble història.

La Núria Esponellà ens explica de la mà dels records d’aquests deliciosos personatges, quines van ser les dificultats en què es van trobar. Estem parlant de l’obra d’ enginyeria amb més metres d’altitud de tota la península ibèrica. S’havien de salvar els desnivells, s’havia de dinamitar la roca, saber quina era la càrrega correcta i precisa d’explosiu per cada tram… També s’ havien de vigilar els pispes -que n’hi havia igual que ara- i els aprofitats que per treure pasta no filaven prim a l’hora de falsejar albarans de compra de material, i que els importava un rave la vida dels seus companys de feina. Amb explosius millor no jugar, oi?

Això i moltes altres coses que no us desvetllaré son els tresors que s’amaguen dins d’ una novel·la que estic convençuda que recomanareu als vostres amics.

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: La filla de la neu
Autor: Núria Esponellà
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 272
ISBN: 978-84-664-2040-2
Preu: 20,50€

Share

Temps de família, de Tània Juste

tempsdefamiliaAquesta és una història d’aquelles que quan les acabes et deixen bon sabor. Picant l’ullet a la pròpia novel·la diria que és equilibrada, amb aromes intensos i dolça, però sense embafar.

Temps de família de Tània Juste és una història familiar. Ens explica la història de la família Giner, començant amb el retorn des de Cuba del patriarca, el 1898, i acabant amb la quarta generació de la nissaga, ja durant els anys d’assentament dels franquistes al poder.

En Bonaventura Giner, el personatge amb qui s’inicia cronològicament la història és enviat a Cuba per tal que allà es formi i faci fortuna. Quan torna a Vilafranca després de la mort del seu pare, troba les terres familiars abandonades i mortes arrel de la crisi de la fil·loxera. En Ventura decideix dedicar la seva vida a recuperar el mas i el bon nom de la família creant del no-res un imperi vinícola. A partir d’aquí viurem esperances, amors, venjances, alegries i penes dels quatre fills d’en Ventura i la seva dona, la Mercè, la filla petita d’una família burgesa barcelonina, que serà l’autèntica matriarca de la família.

Amb aquestes premisses, Tània Juste desenvolupa la història d’una família que podria ser com la de moltes altres famílies del Penedès. Rebuscant als arxius segur que trobaríem casos de pagesos que van veure amb horror com els camps de vinyes del país sencer s’infestaven per la fil·loxera un cop va travessar la frontera amb França, que van viure les terribles conseqüències d’aquell desastre i que van haver de fer mans i mànigues per acabar tirant endavant amb el poc que els va quedar. Probablement, també podríem trobar famílies amb avantpassats que van marxar a Amèrica a fer fortuna i per descomptat que trobaríem famílies que van veure com durant la guerra, les terres eren confiscades i després retornades si havien militat al bàndol adequat. Temps de família és doncs, una agradable narració de tots aquests fets concentrada en els Giner i els que els envoltaven.

Tània Juste torna al món literari amb aquesta segona novel·la de tipus històric, amb un subtil regust al Mirall Trencat, de Mercè Rodoreda, després de la publicació el 2014 de L’hospital dels pobres que també vam ressenyar aquí, al Nosaltres. I no ho ha fet del tot malament, tenint en compte que Temps de família va guanyar el passat novembre l’últim Premi Nèstor Luján de Novel·la Històrica que dóna l’editorial Columna des del 1997.

Títol: Temps de família
Autor: Tània Juste
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 368
ISBN: 978-84-664-2004-4
Preu: 20€

Share

La dama de la furgoneta, d’Alan Bennett

ladamadelafurgonetaAquest és un llibre curiós. Tracta d’uns fets i d’una història que, si no fos que són reals (ho diu la BBC, gent seriosa!), no ens els podríem creure.

Alan Bennett, que al seu país, la Gran Bretanya, és molt conegut com a dramaturg, actor, novel·lista i guionista, es troba en l’estranya situació que al davant de casa seva hi aparca una furgoneta mig desballestada que serveix de vivenda a una dona vella amb aspecte de sense sostre i que ha de barallar-se a cada moment amb la guàrdia urbana ja que no es pot tenir un cotxe gaire temps en un mateix lloc. Bennet ho veu des de la finestra de casa seva i com que està tip de presenciar les disputes absurdes ho soluciona deixant que la senyora estacioni temporalment la furgoneta a l’espai que té destinat a l’aparcament del seu cotxe del seu jardí. I li passa un cable des de la casa per a que tingui llum i calefacció.

La solució temporal dura 15 anys!

L’anecdotari que aquesta peculiar situació provoca és inacabable. Per exemple:

La gent que venia a casa s’havia d’esquitllar pel costat del vehicle, i mentre esperaven que jo obrís la porta, Miss Shepherd els escrutava des del darrere del parabrisa tèrbol. Si tenien mala sort, es trobaven la porta del darrere oberta i Miss S. asseguda allà amb les cames llargues i blanques penjant. L’interior de la furgoneta, un abocador de roba vella, bosses de plàstic i menjar a mig consumir, no era fàcil d’ignorar, però si algú que Miss S. no coneixia s’aventurava a parlar-li, ella de seguida arronsava les cames i tancava la porta sense dir ni una paraula. (…)

En una ocasió, Coral Browne sortia de la casa amb el seu marit, Vincent Price, i parlaven en veu baixa.  -A veure si callem -va exclamar la veu dins de la furgoneta-, que estic provant de dormir. Per algú que havia provocat terror a milions de persones, va ser una ració inesperada de la seva pròpia metzina.

La tècnica narrativa, molt ben portada, divideix La dama de la furgoneta (152 planes amb lletra grandeta) en tres parts: una “Introducció”, el nucli “La Dama de la Furgoneta. Memòria original” i una “Nota final (1994)”. Gairebé tan llarg és l’arrebossat com el tall, però és que Bennet ens dosifica la informació de manera que ens va interessant en la descripció de la fascinant Miss Shephard creadora d’un partit polític de la què és l’única integrant, que envia escrits a Mrs. Tatcher donant-li consells, que havia sigut concertista de piano, que pinta les seves successives furgonetes de color groc, que fa una pudor insuportable…

El rodatge del film basat en tot això, que ja s’ha estrenat a Anglaterra, forma part del propi llibre que hi fa referència sovint.

Divertit, tendre, amb l’acidesa civilitzada de l’humor made in UK, és un llibre agradable de llegir, molt ben construït i que ens fa esperar amb candeletes veure’l al cinema.

I, a l’inrevés, quan vegeu el film us agradarà rememorar la inefable Miss Shephard, La Dama de la Furgoneta.

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: La dama de la furgoneta
Autor: Alan Bennett
Editorial: Empúries
Col·lecció: EMPURIES NARRATIVA
Traductor: Ernest Riera Arbussà
Pàgines: 160
ISBN: 978-84-16367-45-0
Preu: 11,50€

Share