Arxiu d'etiquetes: Mathias Enard

Brúixola, de Mathias Enard

4 respostes

No sé si us passa com a mi, però a l’hora de triar lectures sóc una maniàtica. Crec que algun cop ja he esmentat aquest fet. El cas és que més enllà de les manies i de les llistes dels més venuts -de les que, sincerament, me’n fio poc-, alguns premis literaris em serveixen de molta ajuda per triar què llegir. Els referents que acostumo a seguir amb més interès són el Pulitzer als EEUU, el Goncourt a França i, ja a casa nostra, el premi Llibreter. En general, els guanyadors d’aquests certàmens acostumen a ser cavall guanyador.

La novel·la que avui ens ocupa, Brúixola, ve recolzada amb el Goncourt francès que, per si no ho sabeu, atorga l’escandalosa xifra de 10 euros a l’escriptor guardonat, això sí, portar la faixeta d’haver aconseguit el premi acaba significant ser un èxit de vendes. Entre els prestigiosos guanyadors podem trobar autors com Marguerit Duras (L’amant) o Pierre Lemaitre (Ens veurem allà dalt) i des d’aquest any, Mathias Enard pot afegir aquesta fita al seu currículum com a escriptor.

Centrem-nos en la novel·la, però. Mathias Enard ens presenta, a Brúixola, en Franz, un musicòleg que viu a Viena i que al llarg d’una nit d’insomni recorda la seva relació amb la Sarah -el seu amor impossible-, que representa també la fascinació que sent cap a tot allò que és l’Orient, a través dels records que van apareixent dels seus viatges a Turquia, Síria o Iran. I és que a mida que anem avançant en la lectura ens submergim en el mar de pensaments d’en Franz, que reflexiona sobre la seva vida i les influències artístiques de l’Orient en l’Occident. Unes reflexions que seran provocades per una notícia terrible: en Franz està malalt.

bruixulamathiasenardNo us enganyaré. Brúixola no és una novel·la de lectura fàcil. I és que Enard, més que seguir una trama, el que gairebé fa és escriure una tesi sobre l’Orient, però ho fa d’una forma magistral i amb un estil propi. La fascinació que en Franz té per aquesta part del món és el veritable fil conductor d’aquesta novel·la i és l’excusa per Enard per fer-nos viatjar d’un lloc a un altre sense treva.

Acabo amb una suggerència. Si teniu l’oportunitat i les ganes, llegiu Brúixola amb la tauleta, el mòbil o l’ordinador al costat, perquè és un autèntic plaer anar a buscar-hi les infinites referències que es fan sobre pintura, música o cançons que constantment van apareixent al llarg de la narració. I si heu viatjat a qualsevol de les localitzacions que hi van sortint, de ben segur que les descripcions us faran tornar a trobar-vos-hi.

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Aquí teniu l’autor explicant el seu llibre

Títol: Brúixola
Autor: Mathias Enard
Editorial: Empúries
Col·lecció: EMPURIES NARRATIVA
Traductor: Jordi Martin Lloret
Premis: Premi Goncourt
Pàgines: 432
ISBN: 978-84-16367-68-9
Preu: 22,90€

Share

Carrer Robadors, de Mathias Enard

2 respostes

@ColumnaEdicions @Grup62

La Mariela s’ha llegit el Carrer Robadors del Mathias Enard i ens el ressenya per a tots Nosaltres.

Quan acabeu la novel·la us entraran ganes d’anar a fer un tomb pel Raval però també tindreu ganes d’agafar la motxilla o la maleta i marxar cap a Tànger, cap a Tunísia o seguir les petjades dels viatges d’Ibn Batouta per deixar enrere els temps convulsos que ens toquen viure.

Carrer Robadors narra com un jove marroquí, Lakhadar, és expulsat de casa seva a Tànger per mantenir una relació amb la seva cosina. A partir d’aquí comença una espècie de road movie des de Tànger fins a Barcelona, passant per Algesires.

La història, que es desenvolupa durant la primavera àrab, ens parla de Lakhadar i el seu inseparable amic Bassam. Al seu Tànger natal observen sempre el mar, “i l’anar i venir dels ferris entre Tànger i Tarifa (…). Jo no hi pensava gaire, en l’altra banda, en Espanya, en Europa, m’agradava el que llegia als meus llibres de lladres i serenos, res més.”

El seu somni de travessar l’estret i trobar un altre món ho troba al seus llibres de novel·la negra. Quan el fan fora de casa volta durant tot un any pel Marroc i finalment torna a Tànger, però allà no té ni casa ni família, i finalment s’uneix a un grup islamista del qual Bassam forma part. Els islamistes li donen feina i allotjament a canvi de vendre llibres. És llavors quan coneix la Judit, una noia de Barcelona, estudiant de Filologia Àrab. Lakhdar va a la mesquita però manté una certa incredulitat vers l’espasa de l’Islam.

La novel·la transcorre en una primera part a Tànger. Lakhadar, malgrat ser rebutjat per la seva família i el record de la seva cosina absent, és força feliç entre llibres, llegint novel·la negra i l’Alcorà. Però dos fets canviaran la seva vida: adonar-se que està envoltat de terroristes que han passat a l’acció i enamorar-se de la Judit.

A partir d’aquí Lakhdar inicia un viatge particular que comença amb una estada a Algesires i que acaba amb l’arribada a Barcelona en un moment en què la Plaça Catalunya està plena d’indignats.

A la novel·la hi ha certs paral·lelismes entre la primavera àrab i el moviment del 15-M… I surten tots mal parats: l’islamisme radical, el poder polític i econòmic, els governs d’Espanya i Catalunya, els sindicats i evidentment, la figura del Borbó. No hi ha grans diferències entre aquest jove marroquí sense papers i qualsevol altre jove barceloní.

Carrer Robadors, és una novel·la de ficció però ambientada en un moment històric, l’actual, ple d’incertesa. Una molt bona novel·la que ens parla de temps molt difícils: els temps que estem vivint.

Títol: Carrer Robadors
Autor: Mathias Enard
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 320
ISBN: 978-84-6641-612-2
Preu: 21,90€

Share

L’alcohol i la nostàlgia, de Mathias Enard

3 respostes

@ColumnaEdicions @Grup62

Mejor, cuanto más cerca. Això deia un anunci que quan jo era petita feien cada any per aquestes dates.  No sé si aquesta afirmació era (o és) aplicable a les colònies d’home, però des del meu punt de vista sí que ho és si parlem de “la veu del narrador”.

Sovint és el punt de vista del narrador allò que ens fa estimar o avorrir una novel·la i només els grans autors són capaços de jugar amb ell i anar-nos-el mostrant o amagant perquè siguem a la fi nosaltres, els lectors, els qui arrodonim el relat amb la nostra pròpia veu. En aquest ordre de coses, crec que entre totes les possibles veus narratives, la primera és la més compromesa, la més propera a l’autor (i per això moltes vegades quan presenten un llibre els escriptors s’esforcen a distanciar-se dels personatges) i la que porta el lector més a prop de l’abisme, perquè es troba immers en les mateixes situacions que el protagonista i, quan el relat és Literatura, s’esquitxa tant com ell.

Mathias Enard és un dels grans de la literatura contemporània en aquesta primera persona. Ja a Parla’ls de batalles, de reis i d’elefants, quan apareixia ens corprenia. A L’alcohol i la nostàlgia ho fa amb molta més força.

Pràcticament tot el text recau en el jo d’en Mathias (és una coincidència que el protagonista tingui el nom de l’autor?), que acompanya el cadàver del seu amic Vladimir en el Transsiberià des de Moscou fins a Novosibirsk perquè hi descansi tota l’eternitat (“La gent no va mai fins al final dels viatges, sempre s’atura abans, l’estació de Novosibirsk és a mig cami, me n’adono ara, entre Moscou i el Pacífic, a mig camí entre nosaltres, en un buit, al bell mig d’un triangle”).

I al final, la carta de la Jeanne, demoledora: “El teu cor em batega dins la mà, els nostres cors ens bateguen a les mans, tots els cors bateguen a totes les mans. Bé que acabarà sortint, el sol.”

Entrar en tots aquests jos devastats ha estat plaent, no fàcil. Sortir-ne serà impossible.

Aquí teniu el primer capítol en pdf.

Títol: L’alcohol i la nostàlgia
Autor: Mathias Enard
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 96
ISBN: 978-84-6641-552-1
Preu: 12,90€

Share

Amics, amigues: una gran novel·la que no va de batalles, de reis ni d’elefants

6 respostes

Títol: Parla’ls de batalles, de reis i d’elefants
Autor: Mathias Enard
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 168
ISBN: 978-84-6641-397-8
PVP: 16,90€

M’acabo de llegir Parla’ls de batalles, de reis i d’elefants i us escric aquest comentari encara amb aquella emoció de quan un acaba un llibre que li ha agradat molt!

Fa poc llegia un text d’en Neil LaBute que deia: “L’obra breu és una cabrona i una malparida (sí, pot ser les dues coses alhora) difícil de dominar”. Potser els atributs són grollers, però no per això menys certs. Com em penso que ja he dit aquí alguna vegada, comparteixo aquesta opinió que les obres breus (de qualsevol gènere) necessiten un esforç afegit per part de l’autor, i trobo que si han estat ben treballades resulten doblement reconfortants per al lector. És com un cafè curtet però extraordinàriament intens.

Quan vaig començar aquesta novel·la de només 161 pàgines vaig fer-ho amb intriga; quan anava per la 40 estava desorientada; a la 161, corpresa. Què ha passat entremig? Doncs d’acció no en trobareu massa, la veritat. Hi passen coses però no hi ha una trama argumental moguda ni amb traca final de pirotècnia… El resum d’aquesta novel·la històrica seria: “Miquel Àngel arriba sense un ral a Constantinoble per construir un pont al Corn d’or, després d’un intent fracassat de Leonardo”.

El que sí que hi ha és una prosa magnífica i una reflexió humana digna d’elogi. Una reflexió sobre la bellesa, l’amor, la gelosia, la por… Tot això en un precís moment històric molt ric d’esdeveniments, presents i proppassats. Potser m’acusareu de fer una cita massa llarga, però crec que si us puc recomanar en Mathias Enard és per fragments com aquest. M’acomiadaré, per tant, amb la il·lusió que us agradi tant com a mi…

Sé que els homes són nens que amaguen la desesperació en la còlera, la por en l’amor; que responen al buit construint castells i temples. S’aferren a relats, que empenyen davant seu com estendards; cadascun fa seva una història per vincular-se a la multitud que la comparteix. Se’ls conquereix parlant-los de batalles, de reis, d’elefants i d’éssers meravellosos; parlant-los de la felicitat que trobaran després de la mort, de la llum viva que ho presidia tot quan van néixer, dels àngels que aletegen al seu voltant, dels dimonis que els amenacen, i d’amor, de l’amor, d’aquesta promesa d’oblit i de sacietat. Parla’ls de tot això i t’estimaran; faran de tu l’igual d’un Déu. Però tu sabràs, perquè ets aquí estirat al meu costat, tu, el franc pudent que l’atzar m’ha posat entre les mans, sabràs que tot això no és més que un vel perfumat que amaga l’etern dolor de la nit.

Si voleu sentir l’autor llegint la seva obra, aquí teniu un fragment del programa L’hora del lector on va anar a presentar el seu llibre:

Share