Noves cartes a un jove poeta

Títol: Noves cartes a un jove poeta
Autor: Joan Margarit
Editorial: Proa
Col·lecció: Óssa menor
Pàgines: 112
ISBN: 978-84-8437-588-3
Preu:  15 euros

A la feina, cercant bibliografia per elaborar la guia de la Setmana de Poesia de Barcelona 2010, vaig trobar aquest llibre, Noves cartes a un jove poeta de Joan Margarit, que em va despertar la curiositat i vaig pensar que seria una bona idea compartir la seva lectura amb tots nosaltres.

En aquest llibre, que no és un poemari, Joan Margarit segueix l’estela que va iniciar Rainer Maria Rilke a Cartes a un jove poeta i dóna els seus punts de vista i algunes recomanacions, adreçades a persones que vulguin iniciar-se en el món de la poesia, de què ha de ser un bon poema, un bon poeta i un bon lector. Utilitzaré paraules del propi Margarit perquè us feu una idea real del contingut del llibre i perquè, ho he de reconèixer, jo no ho diria millor.

Referint-se al poema i a la seva construcció diu el següent: “Escriure poesia és una operació que tracta de reunir en un sol esclat -el poema- sensacions, sentiments i intuïcions que es combinen per mostrar un reflex de la veritat. Però aquest esclat succeeix, al principi, només en la ment del poeta. Aquest, llavors, ha de separar els sentiments de les experiències de sentiments, perquè aquestes i no aquells seran les que duran fins el poema. Després, perquè aquest esclat es repeteixi en la ment del lector, cal traslladar-lo a paraules de manera que no perdi ni la seva concisió, ni l’exactitud, ni la intensitat.”

Parlant dels poetes i les seves contradiccions a l’hora de crear fa aquesta reflexió: “Necessiten ser agosarats respecte de l’ahir, però aquesta gosadia no val per a res si no va acompanyada de la corresponent humilitat, que tots els grans poetes han tingut. S’ha de ser agosarat a l’hora d’escriure el poema i humil abans i després d’escriure’l.”

Margarit sent un gran respecte pel lector perquè és una de les tres potes del banc, poeta-poema-lector, sense els quals la poesia no seria possible. I ho veu d’aquesta manera: “L’instrument del lector és la seva sensibilitat, la seva cultura, els seus sentiments, el seu estat d’ànim, les seves frustracions, les seves pors, el seu passat… Tot això conforma un instrument riquísim de matisos i possibilitats, amb el qual el lector fa una interpretació del poema, una lectura cada vegada diferent.”

Heu vist quant de suc se li pot extreure a un llibre tan petit!!! La poesia és això, bona confitura en pot petit. Després de la lectura de Noves cartes a un jove poeta tinc la sensació no d’haver-ho llegit sinó d’haver gaudit d’una conversa magistral amb Joan Margarit prenent un cafè.

Us deixem un vídeo on Margarit ens explica com veu la poesia.

2 pensaments a “Noves cartes a un jove poeta

  1. Pere

    Fa poc vaig anar a veure l’Electra de Sófocles que representaven al TNC i al comentar a un amic que al llegir la tragèdia no m’havia acabat de fer el pes em va contestar que no s’havia de llegir, que s’havia de veure representada en viu. I tenia tota la raó, la vaig gaudir molt més al teatre que durant la seva lectura. Creieu que una cosa similar pot passar a la poesia? Que necessiti ser escoltada més que llegida? Pot ser que a l’escoltar-la ens acostem més als sentiments de l’autor mentre que al llegir-la estiguem apropant-nos més a les nostres pròpies emocions?

  2. Cèsar

    Pere, en relació al teatre jo també sóc més partidari de veure la representació de l’obra. És més, crec que moltes vegades l’obra escrita serveix només com a guió de la futura representació. Suposo que aquesta és una de les raons per les quals el teatre es llegeix tan poc.
    En quant a la poesia, precisament ahir vaig poder anar al Festival de Poesia que obre els actes de la Setmana de Poesia de Barcelona. I vaig sortir molt satisfet. És cert que el poeta llegeix i interpreta millor que ningú els seus poemes, és a dir, posa l’accent en una paraula concreta, fa les pauses i els silencis adequats, llegeix els encavalcaments dels versos correctament, etc. Però també és cert que molts poetes coincideixen a dir que una vegada els poemes s’han publicat ja no són seus sinó dels lectors, i és aquí on adquireixen tot el sentit les paraules d’en Margarit quan diu que els lectors tenim els nostres sentiments, sensacions, pors, passat, tot un ventall de matisos o condicionants personals que fan també especials i úniques les nostres lectures. A més, en una lectura acurada pots arribar a uns nivells d’intimitat i de simbiosi amb el poema que un recital no et permet.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *