Aquest divendres els catalans celebrem la Diada. Però molts de Nosaltres sabem que aquesta Diada no serà una Diada qualsevol. No ho va ser la de fa un parell d’anys, ni la de fa un any. I té molta pinta que la d’enguany serà encara més significativa.
Al Nosaltres no som de ficar-nos en política perquè preferim ficar-nos, com a màxim, entre les línies d’allò que ens expliquen els llibres. Però l’actualitat literària ens fa pensar que potser cal fer un petit repàs d’aquests 4 llibres d’assaig polític i econòmic sobre el moment històric que Catalunya està vivint.
En Ramon Tremosa
En primer lloc, tenim un economista que també és polític i eurodiputat de CDC. No és que en sàpiga una mica d’Economia. És doctor en la matèria i dóna classes a la Universitat de Barcelona. De fet, quan el dimecres 2 de setembre va presentar el seu Let Catalonia vote. El procés català vist des d’europa acompanyat de Raül Romeva, Muriel Casals i Miquel Calçada, ens va sobtar que en el moment en què havia de “fugir” cap a la llibreria on signava el seu llibre -a la Jaume Fuster no podia fer-ho- el van retenir dues noies bastant joves per parlar amb ell. No eren dos membres de les JNC. Eren dues exalumnes que li agraïen les classes i li deien que les seves classes les havien fet veure les coses d’una manera diferent.
I això últim, al cap i a la fi, és el que intenta el llibre de Ramon Tremosa: fer-nos veure les coses diferents. No només perquè, com va dir a la Jaume Fuster, “al llibre hi ha una explicació en 8 minuts de per què hem de ser independents”, sinó perquè també ens vol fer veure que fora d’Espanya el procés es veu d’una manera radicalment diferent. Per alguna cosa el llibre es titula com aquell editorial de The Economist, oi? I és que el procés es veu d’una manera prou diferent per generar, com diu Tremosa, “interès a Europa i indiferència a Madrid”. Ah, si! I prou potent per fer anar junts a una llista conjunta un excomunista desencisat amb certa política, amb un President de la Generalitat d’un partit que tira cap a la dreta, i un cap de l’oposició republicà que tira cap a l’esquerra.
El llibre de Tremosa és un assaig. I segons com, els assajos fan una mica de respecte -allò del “i jo ja ho entendré, això que explica?-. Després de llegir-nos-el una mica ja us podem dir que sí que s’entén. No oblideu que no només és polític: és professor d’universitat!
I ara semblarà un acudit… però no ho és. Van en Tremosa, en Romeva i en Martínez Martínez (del PSOE i vicepresident de l’Eurocambra) en un ascensor, i el del PSOE els diu:
¡Jajaja! ¡Qué pesados estáis! A ver si lo entendéis: nunca se hablará catalán en este Parlamento.
Sabeu quin eurodiputat d’Iniciativa i un nom-llarg-de-partit va acabar encapçalant una llista conjunta en unes eleccions després d’un viatge de només dos pisos en un ascensor?
L’Enric Vila
Fa molt poc vaig proposar-li a un amic periodista molt mític d’anar a fer un cafè i la seva resposta primer em va confondre però després hi vaig caure. Em va dir que hauríem de quedar “després de la fi del món”. Era la seva manera de dir el 27 de setembre. I el que ve ara té una mica a veure amb aquesta expressió.
Heus aquí el segon llibre de la tanda d’assajos sobre el procés. En aquest cas, es tracta de Un estiu a les trinxeres. Crònica política i sentimental de la lluita per la llibertat.
Deia l’Enric Vila en un twit que
La tensió és evident, a les dues bandes. Els contraris a la independència amenacen amb la ruïna econòmica i amb la mobilització militar, o agiten la bandera del lerrouxisme populista apel·lant al DNI dels avis. Però els favorables al procés no s’han relaxat mai, al contrari: Enric Vila ens fa veure que sense ells, sense la pressió popular d’una classe mitjana estranyament desacomplexada, no s’hauria convocat mai el 9N.
L’autor explora tot el que no apareix als diaris ni als mitjans, tot el que no es diu, però que passa i que de moment ningú no ha pogut controlar, estroncar i frustrar. El relat té una fluïdesa molt gran, per l’agilitat de l’estil i pel format fragmentari, de dietari personal i d’apunt immediat. Però sobretot el llibre té una mirada valenta, neta i perspicaç. L’autor té formació i valentia: no es mossega la llengua a l’hora de denunciar les trampes i el càlcul pusil·lànime de les elits catalanes: la mirada de reüll a Madrid, a La Caixa, al diari, al superior que demana moderació. Un llibre elèctric escrit per algú que no sap què és la correcció política.
I tot això, amanit amb perles com aquesta. En aquest cas, tot just després que Junqueras fes una crida a desobeir l’Estat si el Constitucional prohibia la consulta amanit pel Cas Pujol:
Un dels pocs periodistes que no perd les nervis enmig de tant soroll és l’Enric Juliana. Això em fa pensar que la situació està més controlada que no sembla. Segons el subdirector de La Vanguardia, Madrid serà més inflexible com més pressió li posin a sobre. Juliana diu que si Escòcia vota «sí», Rajoy serà encara més inflexible que si vota «no». Com que d’uns quants anys ençà no l’ha encertat gaire, més que una predicció, em sembla que l’article és una forma de cobrir la retirada al president Mas i, al mateix temps, d’encoratjar Rajoy, que continua hieràtic com una figura egípcia, malgrat la irritació de molts dels seus.
A la nit, la Marisol m’envia una notícia sobre una amant del president Pujol que ha passat informació a la policia secreta. M’escriu: «Ho veus, com l’amor mou el món?». Al Facebook un membre de Súmate tracta la Victoria Álvarez de «perra». L’exnòvia del Júnior -el fill gran de l’expresident- es passeja per diaris i televisions com si fos Julian Assange. Que el primogènit del millor polític que ha tingut el país des de la guerra civil s’emboliqués amb aquesta noia podria posar-se com a prova que, més amunt de la Diagonal, no saben distingir massa entre l’amor i la prostitució.
Aquest és el paràgraf anterior al nou apunt del dietari que comença amb les paraules “La Diada.”. Segueix… però potser és millor que ho llegiu vosaltres, oi?
Ja ho veieu. En Vila escriu així (de bé) i amb aquesta tranquil·litat (i desinvoltura).
Com diu en Josep Lluch, és un “Un llibre que obre els ulls! La lucidesa mai no ha de fer por”.
En Tian Riba
Servidor, que de problemes en té molts i un d’ells és el de ser periodista, té una especial devoció per Tian Riba. És un individu d’aquells que se sap moure a la xarxa, que és ocurrent, que coneix les dades que toca saber -i potser alguna que no li toca saber- i que té capacitat per veure-les de lluny per després donar un cop d’ull ben de prop a les coses quan ja són massa a prop. El podeu sentir a les tertúlies posant a tres quarts de quinze gent molt estupenda perquè és la seva feina però també perquè n’hi ha molts que no la sabrien fer.
En aquest cas, en Tian Riba és un dels referents del seguiment periodístic del procés -sobretot- al món digital, i abans de l’estiu va publicar un assaig sobre la normalització de les figures polítiques a Catalunya després d’anys i panys de només seguir un sol cap -i segons com, arrugat i no prou net- com era en Pujol.
Riba analitza en aquest Mas i Junqueras, dos capitans i un sol timó com afronta una Catalunya que vol ser una altra cosa el fet que ara no només hi hagi un Mas, sinó que també hi hagi un Junqueras. A partir de la metàfora nàutica made in Mas, se’n va a les arrels i al recorregut. Al d’on vénen i per on han passat. En essència, és el recorregut que va del “parla amb en Mas, d’això… parla amb en Mas” a l’ombra de Pujol fins a la defensa del “win-win”; i en el cas de Junqueras, de les classes universitàries i les col·laboracions amb Toni Soler sobre les intimitats més íntimes dels reis catalans fins a l’esclat del “líder normal” amb experiència fent de polític a l’Eurocambra.
I sobretot -i és per això que aquest llibre no caduca malgrat l’aparició de Romeva o exlíders de la CUP- és un llibre de perfils. És un llibre molt i molt documentat sobre l’entorn, les fílies, les fòbies, les amistats i els obligats relleus generacionals dels dos partits que representen.
I la pregunta és: un país (nou?) pot tenir dos capitans i un sol timó? O com a mínim, quan intenta esdevenir un nou estat?
Ja ho veurem…
i en Miquel Puig
I per acabar, droga dura pels amants de l’assaig econòmic! En Miquel Puig és un vell amic del Nosaltresllegim que ja ens va explicar com calia sortir del laberint o per què cal que Catalunya sigui com Àustria i Dinamarca. Els fans de la ràdio també sabreu que és un personatge habitual que col·labora amb Mònica Terribas.
Pels qui no el conegueu, dues qüestions sobre en Miquel Puig: en primer lloc, és un d’aquells economistes que fan de molt bon escoltar perquè s’entén tot el que expliquen. I això, d’entrada, és molt complicat de trobar. I en segon lloc, és el que ell autoanomena “independentista sobrevingut”. És un senyor que “s’ha fet” independentista quan ha arribat a la implacable conclusió -amb fets, no paraules- de que això no té remei. Que si Catalunya no se’n va ho té molt magre. Això sí! És un “independentista sobrevingut” que té claríssima una cosa: si marxem d’un lloc, que no sigui per anar a una altra banda a fer-ho igual de malament.
I d’això tracta el llibre des del títol fins al final. Un bon país no és un país low cost. Una proposta contra la indecència és un llibre que apel·la a tots aquells no convençuts, i sobretot als convençuts, a que si es porta a terme tot el procés per esdevenir un nou estat, Catalunya no es pot permetre “deixar-se” i ha de portar a terme les mesures necessàries per tal que un cataclisme econòmic com el que ha viscut l’última dècada el món occidental o, simplement, la deixadesa a l’hora de fer estructures d’Estat no destrueixi la (qualitat de) vida dels catalans.
En Miquel Puig ens ofereix un “mesurador de la decència” dels països, ens explica per què el nostre país no és al grup dels que produeixen llocs de treball de qualitat a Europa i amb programes inviables pel què fa a les polítiques de benestar social (el que ell anomena “Països low cost”), i finalment ens explica la seva opinió sobre algunes de les propostes i idees que sentim últimament que es portaran a terme si Catalunya esdevé un estat independent.
Anàlisi, cap fred, cor calent, el fre de mà a la vora, i com diu l’autor, optimisme. Perquè…
Perquè encara que de vegades sembli tot el contrari, aquest és un llibre optimista, perquè està construït sobre la convicció que, tot i que no siguem més que un país mediocre, esdevenir un país de primera està exclusivament a les nostres mans.
Doncs això: optimisme per sortir de la mediocritat. Sembla un bon pla, oi?
Les coses que m’imagino són un Jordi Graupera en interminables hores d’anada i tornada a Nova York, en transport públic, potser trasbalsat o contrariat, preguntant-se a partir de l’1 d’octubre un “què hem de fer” contínuament. I des de la metròpolis més influent de la terra, gira cap a la seva ciutat per abandonar un espai de comoditat com a professor universitari, docent, tertulià… per embrancar-se en una aventura que va més enllà d’una proposta.
