El nou Camilleri, amb l’inspector Montalbano i els seus fidels Catarella, Fazio i Augello (per rigorós ordre de fidelitat), comença amb l’inspector despertant d’un somni surrealista que acaba amb un pop gegantí mirant-se’l des de l’altra banda de la finestra.

Així d’entrada, Nosaltres, crec que es podria fer un recull amb els micro-contes que s’inventa Camilleri per començar les novel·les amb Montalbano despertant-se sobresaltat gairebé sempre per la telefonada de Catarella.

Un cop despert és conscient, per la trucada de Lívia, que és el seu aniversari: 58 anys. Com ja va passant des de ja fa unes quantes novel·les, això fa que el capfiqui l’idea de que s’està fent vell.

Però anem al llibre: de camí en cotxe cap a la comissaria, Montalbano té un incident amb un conductor que reacciona violentment a una picabaralla típica dels embussos de trànsit. L’afer desemboca amb el jove conductor retingut a les dependències policials. I resulta que és fill del president de la Diputació i membre destacat del partit en el govern.

Paral·lelament el director d’un important supermercat denuncia que s’ha produït el robatori de la recaptació del dia, que es trobava al calaix de la taula del seu despatx. La denúncia feta personalment al lloc dels fets acaba amb una acusació de maltracte i tortura psicològica al denunciant per part del policia que cobreix el cas Mimi Augello.

Els dos casos van evolucionant i es van complicant: el director del súper apareix penjat, l’amant del noi irascible és trobada brutalment esquarterada, un agent de seguretat privada desapareix i el troben executat amb un tret al clatell a l’estil mafiós… Els comanaments policials, els polítics, els jutges, tenen uns comportaments poc clars o decididament foscos i els mitjans de comunicació són utilitzats per interactuar amb els hipotètics delinqüents.

I la màfia! Tot i ser uns llibres tan sicilians, Camilleri tendeix en altres llibres a no donar molt de protagonisme a la màfia. Hi és, però com un teló de fons, una hipòtesi sempre present quan hi ha crims. Aquí, però, la màfia és central. No una màfia glamurosa i internacionalitzada a l’estil Padrino sinó un entramat de silencis i complicitats local, de món encara molt rural i recolzat en la tradició i la ignorància, amb dues famílies repartint-se el poder en un territori petit.

Les reflexions de Montalbano-Camilleri sobre la tèrbola relació entre poder polític i màfia valen molt la pena i no les trobareu en els capítols que han passat i segueixen passant a la tele, necessàriament escapçats i centrats en l’acció i la resolució dels casos.

És una molt, molt bona novel·la -per mi de les millors de la sèrie Montalbano- amb l’habitual afegitó de l’extraordinari treball del traductor Pau Vidal tornant a recrear en català el sicilià original, que es permet fins i tot l’Ús de frases fetes extretes d’un poema de J.V. Foix com “ho sap tothom i és profecia”.

Si sou amants de l’univers Montalbano no us la podeu perdre. I un suggeriment: si sabeu d’algú que encara no n’és fan, regaleu-li. Jo crec que el títol més adequat per iniciar-se en aquest vici és aquest.

Aquí podeu començar a llegir els primers capítols en pdf.

Títol: Una veu de nit
Autor: Andrea Camilleri
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El Balancí
Traducció: Pau Vidal Gavilan
Pàgines: 248
ISBN: 978-84-297-7488-7
PVP: 16€

Un nou Camilleri i, una altra vegada, amb l’inspector Montalbano de protagonista.

En Montalbano se’ns està fent gran sense remei i inspira al seu pare literari una immensa tendresa. Quan hem d’explicar “de què va” la novel·la hem de dir, en primer lloc que sí, que pertany al gènere negre, que hi ha morts, delinqüents, intriga, trama plena de giragonses, joves bellíssimes d’ulls i cabells negres més perilloses que un escurçó, perspicàcia de l’inspector…

Comença amb un malson de l’inspector que fa pensar en imatges surrealistes tretes de films de Buñuel. Un cop despert haurà d’enfrontar-se a tres investigacions paral·leles sense relació aparent: un atracament acompanyat d’agressió sexual, un cas de tràfic d’armes amb possible relació amb treballadors extracomunitaris sense papers i un opac negoci de compra-venda d’obres d’art.

Com sempre en un llibre de Camilleri trobem les especificitats sicilianes de la llengua, paisatge i costums. I també com sempre els rogers cruixents a ca l’Enzo i l’arròs amb pèsols i carxofes deixats a la nevera de la sempre amatent Adelina.

Però jo crec que ens trobem davant d’una novel·la en què el protagonista encara el pendent crepuscular de la vida i viu el miratge de refer allò que s’està enrunant, tornant a començar. El conflicte quasi hamletià, molt ben descrit, ens fa patir amb el i les protagonistes, i sembla fer patir també el propi Camilleri que ha de triar un final que no pot ser del tot feliç en cap cas.

Per això m’ha semblat que queda capgirada la correlació entre els gèneres i que es tracti d’una narració sobre el conflicte moral i vital de Montalbano que té com a marc gairebé anecdòtic una trama “negra”.

He al·ludit més amunt a les especificitats sicilianes i, de nou, és obligat fer referència a l’extraordinari treball de Pau Vidal en la traducció. Li ha calgut reflectir en català la gran varietat de registres de llenguatge que endevinem que Camilleri utilitza: italià standard, sicilià cult, sicilià col·loquial, sicilià de pagès i l’inefable catarel·lià.

Recomanada als seguidors de l’inspector Montalbano, als aficionats de la novel·la negra en general, i als que vulguin reflexionar sobre els efectes del pas temps en les relacions de les parelles. Recomanat, molt especialment, als que estimeu la llengua en la seva riquesa i varietat.

Aquí teniu el primer capítol en pdf.

Títol: Una escletxa de llum
Autor: Andrea Camilleri
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El Balancí
Traducció: Pau Vidal Gavilan
Pàgines: 224
ISBN: 978-84-297-7219-7
PVP: 15€

@Ed_62 @Grup62 @PauetVidal

Els que vam tenir la sort de veure i sentir el vell Andrea Camilleri quan va passar per Barcelona (i va omplir un teatre sense decepcionar-nos ni una mica) estàvem desitjant poder devorar un nou llibre de la sèrie Montalbano. Ha arribat El joc dels miralls i ha complert sobradament les expectatives.

A en Camilleri li agrada que les seves novel·les tinguin referents culturals externs que poden anar de Shakespeare a Ariosto. Aquesta vegada és un film d’Orson Welles: La dama de Shanghai, i en concret, la mítica escena que es desenvolupa en un espai ple de miralls on es repeteixen les imatges un munt de vegades i no sabem, ni nosaltres ni els protagonistes, quina és la que és real i quina és un reflex. El títol de la novel·la ve d’aquí i el paral·lelisme amb el thriller de Welles es limita a aquesta imatge que li ve al cap a l’inspector Montalbano a l’hora de resoldre un cas particularment embolicat.

També podríem pensar que la protagonista, la Liliana, estigués inspirada en la sensual Rita Hayworth vistes les memorables descripcions que en fa Camilleri. Només per aquestes ja paga la pena llegir El joc de miralls.

Aquesta vegada ens trobem amb un desconcertant seguit de petites bombes col·locades en llocs aparentment absurds, amb trets que disparats des de no se sap on ni per què, amb anònims sense cap ni peus, i amb el poc clar capteniment de la meravellosa Liliana.

I la màfia, que progressivament es va fent present amb lluites entre famílies pel control de determinats negocis que no us explicaré per no aixafar-vos la guitarra als que llegireu el llibre. Al final assistim, com era de preveure, al tràgic desenllaç que Montalbano no pot evitar.

I a més de tot això, els arancini que prepara la fidel Adelina, els cannoli que devoren els protagonistes, els indispensables rogers (molls) del “xiringuito” de l’Enzo. Justament un comentari casual de la cuinera del “xiringuito” sobre els plats mal rentats obre els ulls de l’inspector i el posa sobre la pista bona per, finalment, descobrir on és la imatge real i quines pistes són només miralls.

La traducció de Pau Vidal, excel·lent com sempre conservant l’humor i els girs sicilians amb la seva creativa versió al català.

Consell que m’agraireu: llegiu el llibre havent menjat bé prèviament ja que no el podreu deixar fins al final… i tot llegint us agafarà una gana irresistible!

Quan farem una trobada de fans de Camilleri-Montalbano per degustar arancini cuinats per algú que estigui a l’alçada de l’Adelina?

Aquí teniu el primer capítol en pdf.

Títol: El joc dels miralls
Autor: Andrea Camilleri
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El Balancí
Traducció: Pau Vidal Gavilan
Pàgines: 224
ISBN: 978-84-297-7217-3
PVP: 15€