@Ed_62 @Grup62 @PauetVidal

Nosaltres, avui tenim un escrit d’aquells que ens fa una il·lusió especial: en Pau Vidal, el gran traductor dels llibres d’Andrea Camilleri, ens ressenya El somriure de l’Angelica. Aquí el teniu!

Mig angelical mig diabòlic

En Camilleri té un pla. Un pla secret que, com tots els plans secrets, perquè funcioni no l’ha de descobrir ningú.

Jo no és que l’hagi descobert, però com que me l’ensumo, us l’explico aviam si trobeu que vaig errat d’osques.

Resulta que a mesura que el comissari Montalbano es fa gran les seves aventis sicilianegen cada dia més. No en el sentit ambiental o temàtic, de màfia i aquestes coses, no: en el lingüístic. Personatges que als primers episodis feien servir un italià tenyit esporàdicament de mots sicilians ara fan anar obertament el sicilià, morfologia inclosa, que és un dels trets, molt més que no pas el lèxic, que distingeixen els idiomes fills de la mateixa mare. Fins i tot el narrador, que al principi era quasi impecablement italianòfil, s’ha deixat anar gojosament i cada dia, per sort, sembla menys un locutor de la RAI, l’artificiosa cantarella dels quals és una de les coses més antipàtiques d’aquesta Itàlia que ens enlluerna tant.

Perquè, una de dues: o en Camilleri ja ha entrat definitivament en aquella fase de la vida que recuperes la infantesa, i per tant els mots que et van formar (i quan dic els mots vull dir tots els elements que componen el llenguatge, ja m’enteneu), o bé pretén recuperar la llengua siciliana per a la república de les lletres, una llengua que, com tots els anomenats dialectes itàlics, no té prestigi literari.

Vosaltres direu que això a nosaltres ens és igual, perquè en Camilleri que llegim no és en versió original sinó doblada. I en part tindreu raó. Però en part no. Perquè justament amb El somriure de l’Angelica s’està repetint un fet que ja va passar allà fa un parell d’anys, quan va sortir: que els lectors es van reenamorar d’en Montalbano. Entre la publicació massiva de títols i la reposició constant de la sèrie televisiva, el públic havia arribat gairebé a la saturació. I de cop i volta, vet aquí que arriba l’Angelica i amb el seu somriure (que no en va és una versió moderna del somriure d’una Angelica precedent, la de l’Orlando furioso d’Ariosto) torna a seduir els montalbanians. Però un servidor vostre, que ja el comença a conèixer una mica, sap que hi ha alguna cosa més. I aquesta cosa és la llengua amb què ens ho diu, la proximitat que ens la fa sentir tan familiar que és gairebé com si ens ho diguéssim nosaltres mateixos. I si no, mireu què deia l’altre dia en @joelbagur: “He xalat de nou amb #Camilleri a El somriure d’Angelica. I n’Enzo mallorquineja!” Doncs això mateix.

Pau Vidal

Quin luxe! En volem més, d’aquests escrits! Moltes gràcies, Pau!

Títol: El somriure de l’Angelica
Autor: Andrea Camilleri
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El balancí
Pàgines: 240
ISBN: 978-84-297-7145-9
Preu: 15€

@Ed_62 @Grup62

Si aneu de vacances a Sicília, cosa que recomano efusivament, no deixeu d’anar a algun dels espectacles de pupi (titelles de grans dimensions) que es fan en teatrets a l’aire lliure, fàcils de trobar als carrers dels barris vells de les principals ciutats.

És una cosa popular i genuïna i no pas inventada per a turistes.

Doncs bé, així com els nostres titelles tenen com a personatges imprescindibles la Caputxeta i el Llop, a Sicília el referent és el poema èpic d’Ariosto Orlando furioso i els personatges bàsics Carlo Magno, Orlando, Rinaldo… I la bellíssima Angèlica.

Tots els nens sicilians en coneixen la història i tots, de ben petits, s’enamoren d’Angèlica. I el sicilianíssim Andrea Camilleri no podia ser-ne una excepció… i dedica una de les seves millors novel·les de la saga Montalbano a l’Angèlica, immortalitzada pels gravats de Gustave Doré capaç de fer despertar les hormones del prejubilat inspector.

Anem a la novel·la: a El somriure de l’Angèlica resulta que, després d’un petit i còmic atac de gelosia de Montalbano en sentir parlar la seva quasi esposa mentre dorm, aquesta ha de tornar a la seva feina a Gènova i quan es queda sol ha de resoldre el cas d’uns estranys robatoris on hi ha relacionada una noia de bellesa extrema –l’Angèlica, naturalment-  de qui s’enamora perdudament… I sembla ser correspost en aquest sentiment. Que la investigació, portada amb l’heterodòxia habitual, porti a descobrir una altra Angèlica no tan angelical i que Montalbano, després d’haver-se enamorat com un adolescent amb pèl moixí hagi de passar pel tràngol de tornar a la realitat adulta, era totalment previsible. I no tan previsible el tomb que, al final, fa la història d’acord amb les normes del gènere.

Resulta entranyable assistir a l’espectacle no només de l’inspector, sinó del vell Camilleri, fascinat pel somni de la bella Angèlica.

No us perdeu aquesta excursió al món dels somnis de nen feta pel mestre de 88 anys a través del seu alter ego de 55 repicats. I no us perdeu l’habitual obra d’orfebreria que és la traducció de Pau Vidal, fins i tot si també sou capaços de llegir-la en sicilià.

Títol: El somriure de l’Angelica
Autor: Andrea Camilleri
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El balancí
Pàgines: 240
ISBN: 978-84-297-7145-9
Preu: 15€

@Ed_62 @Grup62

Una altra novel·la del comissari Montalbano d’Andrea Camilleri, que s’acosta a passes de gegant al seixantè aniversari.

A El somriure de l’Angelica, una banda de lladres deixa buits els pisos d’una colla de gent benestant de Vigata. Els mètodes del robatori es repeteixen una i una altra vegada; un nou repte per al comissari Montalbano, perquè el cap de la banda sembla estar disposat a continuar i continuar, sense por a ser atrapat.

També es produeix un robatori a casa de l’Angelica Cosulich, “una trentina d’una atordidora bellesa natural, sense postissos (…)”, que fa uns mesos que treballa a la Banca Sículo-Americana. A Montalbano, l’Angelica li recorda d’una manera molt impressionant l’heroïna d’Orland Furiós tal i com ell l’havia imaginada quan era adolescent i “Se n’havia enamorat sense remei a primer cop d’ull (…)”, però quan troben un membre de la banda de lladres mort comença el repte de veritat per al comissari Montalbano.

Seguim trobant un comissari molt humà, a qui li agraden els bon àpats, el whisky, el fumar la seva cigarreta i la passejada al costat del mar. Però en aquesta història es veu seduït per l’Angelica i deixa córrer les seves fantasies eròtiques i els records d’adolescència. Però des de l’experiència de l’edat –el comissari ja fa temps que s’està fent gran- és capaç de racionalitzar les seves passions i instints més bojos.

Però com l’Orland, el comissari també es converteix en furiós a partir de cert moment i respondrà  utilitzant les seves armes habituals: la intuïció, la indisciplina, el seu sentit del deure i la col·laboració de Fazio, que en alguns moments li fa de Grillo Parlante. Per cert, que se n’ha fet de l’Augello?!

Nosaltres! Aquesta és una molt bona novel·la. Una novel·la que ens acompanyarà aquestes vacances, tant per llegir al costat del mar com a la muntanya. I la traducció del Pau Vidal ens fa, com sempre, la Sicília de Camilleri encara més propera.

Títol: El somriure de l’Angelica
Autor: Andrea Camilleri
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El balancí
Pàgines: 240
ISBN: 978-84-297-7145-9
Preu: 15€

@Ed_62 @Grup62

El comissari Montalbano segueix l’inexorable procés d’envelliment. Andrea Camilleri ens recorda altra vegada que el comissari ja ha complert la respectable edat de 57 anys tot i que, ben mirat, a ulls del pare literari de la criatura que ja en tenia 85 en el moment d’escriure la novel·la deu semblar una fotesa.

Amb aquest tema com a teló de fons, Camilleri ens proposa una trama que té ingredients on s’hi barregen Berlanga, Tom i Jerry, Tarantino, els germans Coen, la novel·la negra escandinava, el cine amb endevinalles macabres…

El títol, El joc de pistes, ja ens suggereix per on pot anar la cosa. I el cas és que durant la primera meitat de la narració Montalbano creu que es troba immers en un avorriment total per falta de feina, com els vaixells de vela quan es troben amb una calma persistent. I tanmateix no deixa d’endevinar-se en l’horitzó la nuvolada negra: presagi de temporal.

I naturalment, passat l’equador arriba la tempesta. ¡I quina tempesta! Si teniu l’estómac delicat i no sou assidus del Festival de Cinema Fantàstic de Sitges agafeu-vos bé a la cadira, que el vell Camilleri va fort. Però no deixeu de gaudir seguint-li la pista.

El que jo no faré és allò que ara se n’ha de dir spoiler i abans se’n deia aixafar la guitarra explicant allò que heu d’anar descobrint vosaltres.

Això sí, trobo que a Montalbano li convindria estar més per la Livia, que la té molt abandonada.

Títol: El joc de pistes
Autor: Andrea Camilleri
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El balancí
Pàgines: 224
ISBN: 978-84-2977-005-6
Preu: 15€

@Ed_62 @Grup62

Un nou Montalbano, a estones melancòlic.

Ja tenim aquí un nou episodi del comissari Montalbano: L’edat del dubte. Tornem a trobar la casa de Marinella, el Catarella i les seves “creacions” lingüístiques, Fazio, Mimí, a qui se li encomanen feines especials amatòries, el doctor Pasquano, els buròcrates sicilians, els rogers cuinats per l’Adelina pel comissari,… i, com no podia faltar, morts i intriga que l’astut Montalbano sabrà resoldre i que fins i tot tenen un final trepidant de pel·lícula d’acció.

I enmig de tot això, un Salvo Montalbano que cada cop parla més amb sí mateix. Que s’enamora com un jovenet, que dubta, que lluita per entendre els seus sentiments i dir-se sincerament si el que sent és un inútil i desesperat intent de tornar-se a sentir jove, ell que ja ha deixat força enrere la cinquantena.  Té la seva gràcia que un personatge que està dotat d’una enginyosa capacitat per mentir i simular (fins al punt de muntar uns embolics monumentals) s’hagi d’enfrontar a la sinceritat del seu alter ego.

Però és que en Montalbano ja fa temps que practica el diàleg amb sí mateix. Generalment per resoldre els casos que se li presenten. Aquí, a més, ho haurà d’aplicar als sentiments confusos que l’assalten.  Encara que dubti.

Com sempre, Andrea Camilleri acompanya la història d’una escriptura eficient i directa que et permet “devorar” el llibre ràpidament, somrient de tant en tant en veure els jocs lingüístics i les referències literàries (a Simenon en aquest cas) que l’autor va fent:  la dona maca es diu Belladona de cognom i de nom Laura com la musa de Petrarca. Una altra referència són les combinacions infinites del cognom del  comandant Mazzamore. En aquest sentit m’imagino perfectament la barreja de dificultats i el tip de xalar que es deu fer el traductor habitual d’en Camilleri,  Pau Vidal.

Ara que s’acosten les vacances ja tenim un nou títol per posar a la llista.

Títol: L’edat del dubte
Autor: Andrea Camilleri
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El balancí
Pàgines: 240
ISBN: 978-84-2976-303-4
Preu: 14,50€

Aquí teniu el primer capítol en pdf.

Títol: El camp del terrissaire
Autor: Andrea Camilleri
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El balancí
Pàgines: 256
ISBN: 978-84-2976-767-4
PVP: 14,50€

La Fita ens fa una ressenya al Nosaltres per primera vegada, i se’ns estrena amb El camp del terrissaire, d’Andrea Camilleri.

L’última novel·la d’en Camilleri, El camp del terrissaire, és un nou episodi on apareixen els actors de sempre: Montalbano, Mimí Augello, Fazio, Catarella (amb el seu geni creador lingüístic), la màfia, la teca (ai! els dolços canoli siciliani!) , les passions amoroses, un mort, però també Sicília, amb les seves grandeses i misèries, grans i petites i amb això tan sicilià que ens ha explicat del dret i del revés Camilieri: les aparences, l’engany, l’astúcia, la intuïció, l’amistat, l’amor, la cuina i la tradició clàssica…

Aquesta vegada les aparences tenen un protagonisme destacat i el que sembla no és i no puc dir més per no matar la intriga. L’altre protagonisme de la novel·la és la constatació que en Montalbano s’està fent vell i en alguns moments un “vell sentimental”, però malgrat tot, la seva intel·ligència, intuïció i astúcia el porten a resoldre el cas. Com sempre.

La novel·la es llegeix fàcilment i resulta distreta. Després d’haver estat fa poc a Sicília i llegir sobre la història recent de l’illa, encara m’ha semblat més rodona i … siciliana!