Arxiu de l'autor: Fita

Només nit, de John Williams

Deixa un comentari

L’any 2012 vaig descobrir la novel·la Stoner que John Williams havia publicat el 1965. Per a mi, i crec que per a molts, era un autor completament desconegut. Em va entusiasmar i la vaig llegir en 3 dies. Sé també que és un cas en que el boca-orella va funcionar de manera fulminant: en 3 mesos ja anàvem per la 3ª edició en català.

El 2013 Edicions 62 va publicar les altres dues novel·les d’aquest autor: August (1972) i Butcher’s Crossing (1960) que vaig tenir la sort de comentar en aquest blog i que continuo recomanant decididament.

Les solapes d’aquests llibres ens parlaven d’una primera novel·la Nothing But The Night publicada el 1948, molts anys abans que la seva trilogia esmentada. Era quan Williams, amb 26 anys, va tornar de la guerra i tot just començava la formació literària que el va portar a fer de professor fins a la seva jubilació.

Ara ja la tenim aquí.

Una primera novel·la. Breu, 141 pàgines. En la que el personatge principal -Arthur Maxley- un jove que encara arrossega l’angoixa, la inestabilitat i la inseguretat d’una experiència traumàtica primerenca de la seva infantesa. La narració comença quan Arthur es desperta havent tingut un estrany somni. A continuació, i tot just despert, rep una carta de son pare que li demana de veure’l i tot el dia queda marcat pels sentiments contradictoris d’aversió i desig d’enfrontar-se amb el pare. Al final d’una nit intensa d’alcohol, en companyia d’una jove bonica, assistim al desenllaç, -que no explicaré- mentre anem coneixent la descripció completa del trauma infantil.

És doncs, només, la narració de les 24 hores de la vida d’un jove marcat per una experiència traumàtica. I això no obstant, la narració la comences i no la pots abandonar fins que has acabat. Williams sap descriure molt bé els pensaments del protagonista, les sensacions contradictòries, l’evocació infantil i el desassossec psicològic.

La fascinació que m’ha produït la lectura de, Només nit, m’ha fet pensar en el que serà després Stoner, on la penetració psicològica i l’estil elegant i travat de l’autor s’aplica a la biografia de tota una vida.

Fa temps vaig tenir ocasió de veure, a Londres, una exposició en la que mostraven una col·lecció de dibuixos de Miquel Àngel on apareixien figures masculines que, anys després es traduirien en els grans frescos de la Capella Sixtina. La novel·la Només nit m’ha semblat un magnífic esbós del que disset anys més tard serà Stoner. Els fans de John Williams -que som legió- no ens la podem deixar perdre.

Títol: Només nit
Autor: John Williams
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El balancí
Traducció: Anna Llisterri
Pàgines: 144
ISBN: 978-84-297-7694-2
Preu: 15,90€

Share

Els ulls embenats, de Siri Hustvedt

Deixa un comentari

Ens arriba un llibre de Siri Hustvedt, la seva primera novel·la, Els ulls embenats, publicada originalment el 1992. És a dir, fa 26 anys!

El llibre està compost de 4 episodis de durada desigual on es narren 4 trobades de la protagonista, Iris Vegan, jove estudiant de literatura a la Universitat de Columbia.

Són trobades amb personatges pintorescos: el que li encarrega que descrigui objectes que havien estat propietat d’una dona que va morir assassinada; el fotògraf amic del seu xicot que li farà una foto que acabarà tenint vida pròpia; una malalta amb la qual conviu a l’hospital quan està sofrint migranyes, i -la més llarga- la trobada amb el professor Rose, que li encarregarà la traducció d’un llibre que la trasbalsarà fins al punt de confondre la seva pròpia identitat, i amb el qual establirà una complicada relació sentimental.

I tot això en una ciutat -Nova York- on hi ha apartaments on viu gent anònima, on hi ha bars de mala mort, oberts durant el dia i també a la nit, on al llarg de la novel·la fa molta calor o fa molt de fred, on a vegades és difícil aconseguir uns dòlars per pagar el lloguer o menjar dignament.

També en aquesta ciutat apareixen altres personatges -bàrmans, amigues o individus de dubtosa identitat- que acompanyen a la protagonista en un recorregut contracultural i estrany, en algun moment quasi destructiu i on a una jove estudiant de literatura li costa distingir la realitat de la ficció.

(Professor Rose)

– La ficció no és la vida.
– Tu no ho penses, això.
– Em penso que sí.
– Saps tan bé com jo que la frontera és impossible de traçar, que hi ha ficcions que ens afecten constantment, és inevitable.
– No siguis sofista -va dir-. El món existeix, i és palpable.
– No vull dir això -vaig dir-. Vull dir que realment costa de veure, que els somnis i les fantasies el difuminen.

Diàleg entre el prof. Rose i l’Iris Vegan (pp. 199-200)

Si us agraden les novel·les amb personatges complexos, que mostren les seves crisis personals i existencials, que basculen entre realitat i ficció, que poden anar camí fins a casa amb Els ulls embenats, no hi ha dubte: aquesta obra us atraparà.

Si voleu llegir els primers capítols en pdf de Els ulls embenats de la Siri Hustvedt, seguiu aquest enllaç.

Títol: Els ulls embenats
Autor: Siri Hustvedt
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El Balancí
Traducció: Ferran Ràfols Gesa
Pàgines: 240
ISBN: 978-84-297-7656-0
PVP: 18€

Share

Bon dia, són les vuit!, d’Antoni Bassas

Deixa un comentari

Acabo de llegir-me en dues tirades -dos cops que he obert el llibre, en dos cops que me l’he acabat!- un llibre que m’han dedicat: “Als oients d’El matí de Catalunya Ràdio”.

Sí! Perquè vaig ser durant anys una seguidora fidel d’aquest programa de l’Antoni Bassas que podia escoltar més o menys estona segons l’horari laboral que tenia.

Bon dia, són les vuit!, que ha estat molt justament premiat amb el Josep Pla 2018, és més coses que la crònica del programa el MCR (el Matí de Catalunya Ràdio) entre 1995 i 2008.

El primer capítol -”La veu que desperta la gent”- conté algunes reflexions sobre el periodisme, sobre què significa fer un magazín des de ben d’hora al matí entrant a la casa dels oients, seguint-lo a la dutxa o mentre esmorza i finalment acompanyant-lo al cotxe anant a treballar… Són uns moments de gran impacte i Bassas ho enllaça amb els que ocupaven el poder en cada moment -Pujol, Maragall, Montilla, Aznar, Zapatero…- i com es comportaven i utilitzaven a través de les entrevistes.

El segon capítol, “Dels tres tenors a Carles Capdevila”, és una evocació dels tertulians i col·laboradors que van donar caràcter al programa. Alguns, tristament, ja no hi són. És una delícia recordar-los a tots i també recordar com cadascun d’ells, des de les seves professions i posicions, van anant enriquint-nos i fent-nos més savis.

Aquesta evocació segueix al tercer capítol, “Històries viscudes”. Haig de reconèixer que algunes històries les havia oblidat completament, però d’altres les recordo nítidament o dramàticament. I són testimonis dels comportaments d’alguns entrevistats o dels actors voluntaris o involuntaris de l’actualitat d’aquells moments. Es recullen també els esforços per sortir fora de l’estudi, per entendre millor la realitat i fer un millor periodisme, com el programa que es va fer des de Moçambic.

Però el llibre no és només la crònica del programa, és també la crònica del jove periodista que es va fent, va madurant i la seva lluita per mantenir la independència professional resistint la pressió dels diferents partits polítics que, quan no tenen poder, reclamen sempre més pluralitat i, quan en tenen, fan tot el que poden (pressionen, canvien directors o amenacen) per imposar la seva visió. I és també la crònica de l’evolució de la vida política: els canvis de governs, els atemptats o la crònica del canvi en la relació entre Espanya i Catalunya percebuda en les reaccions dels seus oients.

En el capítol “La crosta nacionalista” la crònica s’accelera i enriqueix. Són els últims anys del programa, amb el PSC al poder. El període de la tramitació de l’Estatut, la creixent tensió en les relacions entre Espanya i Catalunya, i l’aparició incipient de l’acusació d’adoctrinament per part mitjans públics catalans.

L’Antoni Bassas, que ha trigat 10 anys a descriure el que va passar fins la seva no renovació al capdavant del programa ho fa de manera elegant. La part on s’explica l’origen de la famosa “crosta nacionalista” és digna de lectura i reflexió per aquells que volen fer de la informació la seva professió.

El llibre acaba amb la crònica dels seus 1.500 dies a Amèrica. Bassas ja no saluda des de la Diagonal de Barcelona i ens dona la seva visió de l’Amèrica (del nord, of course) que ell ha pogut conèixer.

En algunes entrevistes, l’autor, parlant del seu llibre, ha fet sortit la paraula agraïment: als seus col·laboradors de la ràdio -aquells de qui no transcendeix casi mai el nom- i també als molts testimonis d’oients que li van manifestar el seu suport.

Moltes gràcies, Antoni Bassas, per haver deixat tan ben escrit el testimoni d’un programa de ràdio que, seguint i eixamplant el camí que havia obert Josep Cuní -com no et canses de repetir- ens ha marcat als que et seguíem. I gràcies per permetre que els molts que no ho van fer -simplement perquè els anys passen i llavors eren nens-, coneguin de primera mà la versió del que va ser aquella aventura col·lectiva.

Recomano a aquests darrers, als “massa” joves, que no us perdeu la lectura d’aquest Bon dia, són les vuit. Als antics seguidors no cal que us en digui res, segur que ja feu cua a la llibreria.

Aquí teniu els primers capítols en pdf del Premi Josep Pla 2017 de l’Antoni Bassas.

Títol: Bon dia, són les vuit!
Autor: Antoni Bassas
Editorial: Destino
Col·lecció: L’ANCORA
Premi Josep Pla 2018
Pàgines: 352
ISBN: 978-84-9710-272-8
Preu: 20,50€

Share

El que la terra m’ha donat, de Lluís Foix

3 respostes

Ara que el fred ens ha arribat i de seguida es fa fosc, ve de gust seure còmodament a casa amb una música que ens acompanyi sense fer nosa i amb un llibre entre les mans. Aquest inici de comentari podria ser una cita treta del llibre d’en Lluís Foix. Caldria afegir-hi “tot mirant per la finestra per veure en quina fase està la lluna i quines estrelles es veuen”.

Us parlo d’un llibre d’aspecte pulcre, noucentista i amb una delícia d’il·lustracions de Xavier Cabanach per la coberta i al final d’alguns dels 40 capítols que descriuen el que la terra ens dóna en les quatre estacions de l’any. (En el seu llibre La marinada sempre arriba les il·lustracions també eren d’en Xavier Cabanach).

Els capítols són breus, 4, 6, 8 pàgines i cada un té entitat en sí mateix. Estan escrits en forma directa. Frases curtes. Ben construïdes. Sovint simplement juxtaposades, però que donen una vivesa extraordinària. L’ofici de periodista hi posa el seu segell.

Cada arbre centenari té una silenciosa i secreta immobilitat. Hi ha arbres que parlen i escolten. Esperen. Envelleixen més que els humans. Superen els humans. Quan vaig néixer ja hi era. Solitari, al costat de la carretera, sempre igual, amb la voluminositat de les branques inalterada. (…)
– pàg.119

Però que és aquest llibre? Moltes coses.

La descripció del país que coneix profundament Lluís Foix (Rocafort i la vall del Corb). Hi va néixer i hi va viure la seva infantesa, fins que va marxar a Barcelona buscant un futur. El lloc on retorna una i una altra vegada. Que l’ha recorregut i observat en el canviant aspecte segons les estacions al llarg de l’any. És també la descripció dels treballs dels homes en aquesta terra. Treballs durs i fatigants. Amb una descripció de la “trilogia mediterrània”: el blat, el raïm i l’olivera. Descripció que apel·la als nostres sentits: els diferents colors de la terra o del blat, els sons de la natura, els sabors de l’oli acabat de premsar, les olors evocadores…

No només ens parla de la seva terra. Lluís Foix ha viatjat i ha viscut en altres llocs del món. Ha conegut altres paisatges, altres climes, altres vegetacions i de tant en tant ens descriu altres llocs, colors, arbres o estacions de l’any que li han impressionat. Tafanera com sóc, aquestes referències a Anglaterra, Washington o Sibèria m’han agradat molt.

El llibre conté també reflexions enraonades. Pròpies d’un periodista acostumat a observar el món i la nostra societat canviant. Pròpies també d’un home ja gran i que ha vist la profunda transformació de la societat amb l’emigració i abandonament del camp i que comprova com s’està produint el fenomen de retorn al camp per part de joves, ara que la nova tecnologia permet treballar lluny de les grans ciutats i de nou en contacte amb la natura. És el que ell pronostica com la nova futura aristocràcia.

Potser passaran unes quantes generacions però arribarà el dia que l’autèntica distinció dels humans es mesurarà pel coneixement que tenen de la natura, dels seus cicles inexorables, de la seva autenticitat. Viure envoltat de camps, veure com es comporten, com manegen els temps, com parlen des dels silencis, serà un dels luxes que estarà reservats a molt pocs. (…)
– pàg. 155

I tot amarat d’aquesta idea que “la Terra ens crida. Hi és sempre. Sempre hi ha estat” i de la preciosa frase que reprodueix (pàg. 201) de Henry David Thoreau “Feliç l’home a qui cada dia li és permés de contemplar una cosa tan pura i serena com el cel de ponent a la posta de sol, mentre les revolucions irriten el món”.

Llegim-lo i mirem-nos la nostra Terra.

Aquí podeu començar a llegir els primers capítols en pdf.

Títol: El que la terra m’ha donat
Autor: Lluís Foix Carnicé
Editorial: Columna
Col·lecció: NO FICCIÓ COLUMNA
Pàgines: 176
ISBN: 978-84-664-2301-4
PVP: 16,90€

Share

Un hivern fascinant, de Joan Margarit

1 resposta

Just abans d’arribar-me a les mans l’últim llibre de poemes de Joan Margarit, Un hivern fascinant, estava llegint llibres de poesia oriental -haikus- on es fan referències als 4 moments del dia, que també es relacionen amb les quatre estacions de l’any i que no deixen de ser una metàfora de la vida dels humans. La malenconia del capvespre -la tardor- deixa pas a la reflexió a la llum de la lluna -l’hivern- L’instant abans de la fi.

Hi he pensat de seguida. Joan Margarit deixa definitivament enrere la tardor per entrar en l’expressió que fa servir (en el títol del llibre i del primer poema i que reapareix en dos poemes més) d’Un hivern fascinant.

Per què fascinant?

Perquè l’abans, el passat, el sent tant lluny que gairebé ja és un oblit i el demà, el futur, ja no es veu, s’oblida abans que arribi. Això és el que diu, encara que llegint els poemes, el passat apareix diverses vegades: evocacions de la infantesa, la joventut a Tenerife, la filla Joana, l’amor de joventut… i el futur també.

Perquè els poemes han estat escrits des de l’interior del poeta, del que és, des de la soledat existencial, fugint de la superficialitat i buscant allò més profund que hi ha a la vida.

Perquè ha buscat construir els seus poemes des de la seva veritat, sabent que la poesia és una potent eina, per al poeta i per als lectors, de destrucció dels enganys, que sovint ens fem com a mecanismes de supervivència.

I finalment, perquè quan aquesta veritat es troba amb la bellesa en un poema, creu en Joan Margarit que s’ha aconseguit l’art.

Això és el que es desprèn de l’Epíleg. Aquestes 5 últimes pàgines que en els darrers llibres de poemes Joan Margarit sempre ens regala, amb reflexions sinceres i profundes sobre la seva poesia. I que recomano de llegir i rellegir.

Però hi ha més. Molt més.

En els 41 poemes que componen el llibre en trobem alguns que emocionen, de tal manera que un cop tancat el llibre, els recordem i els evoquem: “Cuesta de Atocha”, “Dona fent-se les mans”, “Cavalcades”, “Rere els vidres”,…

Belles imatges: “Carretera” “Tramuntana” … o aquells dos versos que de cop apareixen en un poema i que són com el cop de fred que ens sorprèn en sortir de casa.

Sense el dolor
mai no hauríem pogut estimar així.

Llegiu-los. Lentament. Assaborint-los. I després rellegiu-los: acabareu descobrint l’adjectiu “fascinant”.

Aquí podeu començar a llegir els primers capítols en pdf d’aquest hivern fascinant de Joan Margarit.

Títol: Un hivern fascinant
Autor: Joan Margarit
Editorial: Proa
Col·lecció: OSSA MENOR
Pàgines: 104
ISBN: 978-84-7588-683-1
PVP: 16€

Share

Temps de llum, de Sílvia Tarragó

Deixa un comentari

temps-de-llum-silvia-tarragoNo sé si molts de Nosaltres ha vist o recorda què era L’Avinguda de la Llum (més popularment anomenada Avenida de la Lus), un espai subterrani entre la plaça Catalunya i els carrers Bergara i Pelai/Balmes on hi ha l’accés als Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya (els de Sarrià, Tibidabo i el Vallès) i on fins fa poc encara hi havia una perfumeria que enllaçava amb el centre comercial d’El Triangle. Encara s’hi veu alguna columna dòrica majestuosa de les que flanquejaven el passadís principal on els anys 40 s’hi obrien botigues i negocis. Anant cap al carrer de Bergara una gran fotografia recorda que allà hi hagué un cinema que va passar de ser un cine de sessió contínua especialitzat en cinema infantil a ser, en la seva darrera època una sala per films X.

Aquest espai  -unes galeries comercials quan amb prou feines existia aquest concepte a la Barcelona dels anys 40-  és l’escenari triat per l’autora per desenvolupar les històries de tres dones, des de la primera joventut, amb les seves il·lusions,  projectes de vida i els seus amors i desamors, fins a l’edat adulta i madura. I, com l’itinerari vital de les persones, la galeria creixerà, madurarà i començarà la seva decadència inevitable fins al tancament i desaparició total els anys noranta.

De les tres protagonistes, Júlia, la minyona que arriba de fora de Barcelona, tindrà la veu principal i seguirem amb emoció i dramatisme la seva història i la seva lluita vital. I a més de les dues amigues, que l’acompanyen, desfilaran també per les galeries tot un conjunt d’altres personatges que ens acabaran retratant no solament l’Avinguda de la Llum, sinó la ciutat de postguerra i la seva transformació dels anys 60, una  societat marcada per la guerra, de moral tancada i plena de prejudicis,  que es mourà entre llums i ombres.

En aquest sentit l’autora ha fet un esforç de documentació, no solament de les botigues i negocis que hi havia a L’Avinguda de la Llum, sinó també d’elements de la vida quotidiana, que ara han desaparegut, fins alguns fets de la història de la ciutat i els seus escenaris: la granja Dulcinea, l’Ateneu, el Liceu …

El llibre és de bon llegir. L’estil és directe i amb diàleg viu. Els capítols són curts. Sempre porten un títol relacionat amb la llum, que ens prepara per el què passarà: Radiant, Ombra projectada, Fulgor, Opacitat… Fos a negre.

Ara que desapareixen tants llocs (espais, botigues…) engolides pel tsunami de la globalització llibres com aquest ens ajuden a reconstruir la Barcelona que fou durant els anys grisos, desapareguda també per l’empenta dels nous temps.

Comença a llegir els primers capítols en pdf en aquest enllaç.

Títol: Temps de llum
Autor: Sílvia Tarragó Castrillón
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 384
ISBN: 978-84-664-2086-0
Preu: 16€

Share

Un cau d’escurçons, d’Andrea Camilleri

3 respostes

Ja ha arribat l’estiu per a tots Nosaltres!! I no ho dic, només, per les altes temperatures, sinó perquè ja tenim aquí un llibre propi de l’estiu, per seure a l’ombra, bevent alguna cosa fresqueta i llegint agradablement.

Sí ja tenim aquí Un cau d’escurçons, el nou Camilleri. Un nou cas del comissari Montalbano i tot el seu món sicilià (Vigata, Montelusa,…) i tot el seu univers: Lívia, els seus col·laboradors, el rigorós Fazio, l’Augello -sempre a punt per fer alguna francesilla-, el malhumorat doctor Pasquano i l’inefable Catarella, amb el seu particular llenguatge. I sobre això… Pau Vidal! Quina gràcia que tens i que bé que t’ho passes “creant” cataral·lès!

Naturalment és un nou cas amb un mort i amb girs i canvis de sospitosos… i no puc dir res més -això no es fa amb les novel·les negres!-. Però mostrant-nos, un cop més, l’agudesa de Camilleri per inventar i retratar la condició humana.

En una nota final, l’autor ens adverteix que aquesta novel·la estava escrita l’any 2008, però que va ajornar la publicació per proximitat temàtica amb una altra novel·la seva. Això vol dir que la va escriure quan “només” tenia 83 anys. Però, mare meva! quina vitalitat creativa!

La novel·la es llegeix de forma ràpida. Té tants diàlegs, tan picats i tan divertits, en alguns casos (per exemple, amb el Dr. Pasquano), que ens recorda que Camilleri no solament és un novel·lista, sinó un guionista i director teatral. Llegeixes i ja veus com de bé resultaria aquesta història portada a la pantalla o formant part de la sèrie mítica que va fer la RAI amb altres novel·les seves.

Un nou llibre pels incondicionals d’Andrea Camilleri i el seu comissari i una oportunitat per a descobrir-los i convertir-se en membre del club de fans. Com Nosaltres!

Aquí podeu començar a llegir els primers capítols en pdf.

Títol: Un cau d’escurçons
Autor: Andrea Camilleri
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El Balancí
Traducció: Pau Vidal Gavilan
Pàgines: 256
ISBN: 978-84-297-7586-0
PVP: 16€

Share

Quan arriba la penombra, de Jaume Cabré

Deixa un comentari

Quin recull de contes que ens ha regalat en Jaume Cabré!!

 Sí, és un regal.

 Després del Jo confesso que vaig comentar ja fa molt de temps, esperava el moment en què en Cabré ens tornés a brindar una estona de goig de lectura com ha sigut aquest Quan arriba la penombra.

Un goig, un plaer, un gust. Per assaborir-lo primer amb urgència, com l’afamat, i després tornant-hi per fer-ho lentament, lligant els fils que han quedat penjats per donar color a un tapís on la mort és la protagonista omnipresent. De tot tipus i sovint violenta.

L’autor, en un interessant epíleg de 4 pàgines, ens explica la gènesi dels seus contes. Són el que una amiga aquarel·lista en diu “un-mientras-tanto” per referir-se a les pintures petites que fa, mentre espera que les de gran format s’eixuguin completament. En Jaume Cabré fa contes mentre espera que la seva nova novel·la vagi prenent cos. I després els tria (descarta, modifica o guarda en un calaix) buscant aquella unitat que un dia l’escriptor Vicenç Riera Llorca li havia argumentat que convenia que hi hagués en els reculls de contes. En aquest cas, la mort.

Però per sobre d’aquesta unitat trobem els registres més variats de llenguatge, de situacions, de variants dialectals -si cal-, de veus narratives, de seqüències temporals… El Jaume Cabré que ja coneixem i que no deixa de sorprendre’ns per la seva creativitat.

I que té aquella capacitat d’introduir-nos ràpidament, quan passes d’un conte a l’altre, en un altre món, un altre personatge, una altra situació… i de cop ens apareix un personatge o una pintura de 3 contes anteriors.

M’ho he passat molt bé amb aquest llibre. L’únic inconvenient que té és que ens desperta la gana de més llibres de Jaume Cabré.

Aquí teniu les primeres pàgines d’aquest llibre en pdf perquè pugueu començar a gaudir-lo.

Títol: Quan arriba la penombra
Autor: Jaume Cabré
Editorial: Proa
Col·lecció: A TOT VENT-RÚST
Pàgines: 288
ISBN: 978-84-7588-670-1
Preu: 20€

Share

Argelagues, de Gemma Ruiz

7 respostes

argelagues-gemma-ruizL’argelaga és un arbust que trobem als llocs secs i pedregosos que s’assembla molt a la ginesta, en la forma i color de les flors, però que té una diferència molt acusada: té punxes potents i nombroses. I una gran capacitat de resistir i tornar a florir malgrat les condicions en què es troba.

El títol és molt escaient fent de metàfora de les dones, “de les dones-gens-especials”, com diu l’autora, que van viure “històries-gens-especials”.

A Argelagues, Gemma Ruiz ha fet la història, sobretot, de la besàvia Remei i de l’àvia i tieta-àvia de la seva família. La història de les dones que passen de viure a pagès a fer-ho les ciutats, en aquest cas, a Sabadell, on seran una mà d’obra importantíssima i on tindran una vida gens fàcil, plena de sacrificis i dedicació a marits i fills, de molt de treball i molt dur, i amb una estricta obediència als encarregats de fàbrica i a les normes morals del moment. Sovint els caldrà lluitar i patir per assegurar l’alimentació i un cert benestar per tots, especialment durant l’etapa d’escassetat, durant la guerra, i l’època de l’estraperlo en la llarga postguerra.

La Remei comença sent la protagonista principal i és la nena de pagès que neix a Castellterçol, essent filla de jornalers. A través d’ella vivim les condicions de misèria, treball i brutalitat freqüents a l’època. Pares i germans decideixen sobre el destí de les nenes, sigui treballant tot cuidant mainada o fent de minyona. És la part més vivament narrada. Es nota molt que la Remei va ser la font oral de l’autora. Frases curtes. Estil directe. Un català riquíssim de vocabulari i d’expressions molt vives de  llavors, no sempre normatiu i que comprenem bé pel context.

Al llarg de la novel·la desfilen diferents personatges, bones i males persones. Vides plenes de sacrificis, amb ben poques satisfaccions i amb una idea que els dóna molta força: que els fills i els que vénen puguin viure millor que ells. Encara que amb ambicions modestes: menestrals, tenir un ofici, saber de lletra, fer un casament decent…

És la història de les dues generacions anteriors, des del començament de segle XX fins els anys seixanta. Unes generacions sacrificades, que van treballar molt, que van patir situacions històriques terribles com la guerra i la postguerra franquista. L’autora en va aixecant acta i testimoni, donant protagonisme a les dones, tan sovint ignorades, i que són les que mantenen el fil narratiu.

Recordo que quan donava classes a l’institut i treballàvem el període de la guerra i la immediata postguerra insistia als meus alumnes de 17 anys que fessin parlar als avis i àvies. Era fantàstic quan tornaven a classe i m’explicaven excitats les coses que havien descobert de la història de la família de les que mai es parlava: un avi afusellat per anarquista o una àvia coratjosa agafant la maleta i fins a tres fills per venir a treballar a Catalunya, saltant del tren abans d’arribar a l’estació de França; una àvia que recollia garrofes de Collserola per poder matar la gana i que repartia el cap i l’espina d’una arengada per ella i el marit i la carn per al nen o la nena…

Llegiu-lo i parleu amb els avis. Us sorprendrà quantes coses en comú hi trobareu, sobretot si ells vénen de pagès. Jo he recordat moltes històries del pare i la mare.

Si llegir aquest llibre serveix per deslligar llengües ja es pot donar per ben empleada la lectura. I us ho asseguro: per ell mateix és més que interessant i recomanable.

 

Aquí teniu els primers capítols en pdf per poder començar-lo a llegir!

Títol: Argelagues
Autor: Gemma Ruiz
Editorial: Proa
Col·lecció: A TOT VENT-RÚST
Pàgines: 352
ISBN: 978-84-7588-629-9
Preu: 18,50€

Share

Guia sentimental de l’Alguer, de Joan Elies Adell

Deixa un comentari

guia-sentimental-de-l-alguerAra que Internet ens posa a l’abast tanta informació abans de viatjar als llocs -veure imatges, consultar  plànols,  buscar hotels i restaurants…- i ara que trobem arreu les anomenades “guies visuals” amb fotografies i dibuixets, s’imposa recuperar la idea del viatge com a aproximació al coneixement d’un lloc. I per això és tan oportuna la via d’un nou format de guia. I això, justament, crec que és l’objectiu d’aquesta guia sentimental.

Visitar l’Alguer (…) en ple segle XXI, ens permet descobrir un patrimoni viu i canviant que parla de la nostra identitat i de la nostra història, d’una herència cultural compartida, i que posa en relació Sardenya i Itàlia amb Catalunya i la resta de les terres de parla catalana.

Per començar ens explica com alguns viatgers catalans i europeus van “descobrir” aquest preciós racó, com es van sorprendre en descobrir la pervivència de la parla catalana. Fou llavors que lingüistes i poetes (Espriu, per exemple) van posar-se a escriure sobre l’Alguer. El capítol dedicat a la història ens permet veure l’origen d’aquesta relació i també les vicissituds posteriors d’un territori inserit en la personalitat sarda, que ha mantingut, però, lligams culturals i lingüístics catalans.

Quan ja hem llegit unes 60 pàgines, l’autor es pregunta: Però això no era una guia? És clar que sí. Les 80 pàgines següents les dedicarà a descriure amb precisió i entusiasme L’Alguer, la ciutat vella, les muralles i els seus monuments i edificis més notables. L’eixample i els barris moderns i les platges meravelloses del nord i les del sud. Encara que jo hi vaig ser a l’hivern i no em vaig banyar confirmo la veracitat de les aigües cristal·lines i les sorres clares quasi blanques i de les més vermelloses de Porto Ferro.

M’ha interessat molt (i es correspon a la meva experiència) el capítol de l’Alguerès per a principiants. Val la pena llegir-lo amb atenció per descobrir les particularitats d’aquest català. Molt amenaçat per un procés de substitució lingüística per la idea que és la llengua “de los iaios” dels joves d’ara. El Pont aeri Girona-L’Alguer ha contribuït a mantenir i a enfortir llaços culturals i econòmics. En aquest moment el Pont penja d’un fil. A veure si hi ha sort!

La guia acaba amb la referència a les tradicions i descobrim, per exemple, que els Focs de Sant Joan o el cant de la Sibil·la que es canta la nit de Nadal a Catalunya i Mallorca són tradicions compartides. A més de les tradicions també fa referència a personatges de l’Alguer (especialment cantants), a la cuina i als vins de la regió.

La guia no està escrita per un “expert viatger”. Està feta per una persona de Vinaròs, que viu i treballa a l’Alguer en l’àmbit cultural, però que és traductor i poeta, i estima l’Alguer com si fos casa seva. El recull de poemes que hi ha durant tota la guia és el clar testimoni d’aquesta estimació. Per tant, si aneu a l’Alguer,  porteu la guia a la motxilla, no només per consultar l’itinerari per la ciutat vella, sinó també per anar trobant aquells versos bonics que en cada moment s’escauen.

Resum d’urgència: si anàveu a l’Alguer perquè encara s’hi parla català us caldrà insistir però la sorpresa és l’extraordinària bellesa de la ciutat i les seves platges. Aneu-hi i no us oblideu d’emportar-vos-hi el llibre de l’Adell. És el complement perfecte.

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: Guia sentimental de l’Alguer
Autor: Joan Elies Adell Pitarch
Editorial: Pòrtic
Col·lecció: P.VISIONS
Pàgines: 208
ISBN: 978-84-9809-299-8
Preu: 17€

Share