L’Àngels Bassas, actriu i escriptora, torna al Nosaltresllegim després de que ja fa un temps parléssim del seu llibre Dóna’t.

 Va ser immediat! L’Àngels va veure la ressenya que havia fet la Mariona del llibre de la Siri Hustvedt i ens en va parlar molt bé. Vam proposar-li si volia parlar-ne ella, com a autora, al Nosaltres i aquí teniu l’escrit sobre La dona que mira els homes que miren a les dones que teníem poca estona després: una carta al Nosaltres i a la Siri Hustvedt.

Cal reconèixer que La dona que mira els homes que miren a les dones és un llibre dens, no gens fàcil de llegir, sobretot si no tens paciència o no ets perseverant.

Jo tinc la malaltia de ser una lletraferida que, a més, creu que als llibres se’ls ha de donar sempre l’oportunitat d’arribar fins al final; igual que en un espectacle de teatre no és bo marxar abans que s’acabi. Cal arribar al final del camí per valorar. No s’hi val desestimar o jutjar només pels primers capítols. Això ja ho fem massa a la vida actualment, immersos en l’estímul constant que no ens deixa aprofundir en res. I la Siri no ho posa fàcil, precisament, al principi del llibre. Una quantitat ingent d’informació sobre artistes i obres d’art als primers capítols pot desinflar un lector que no estigui avesat al món de l’art o simplement no li interessi.

Però quan t’endinses en el llibre i segueixes persistent, pàgina a pàgina, poc a poc comences el viatge hutsvedtià que et porta a reflexionar sobre la dona, el món de l’art, la ciència, i la vida en general. Sobretot quan t’interpel·la com a lector amb frases punyents, complexes i riques que et fan plantejar coses, que et fan pensar, que et fan sortir de la quotidianitat per submergir-te en la reflexió filosòfica profunda. Un bé escàs en els nostres temps.

Les grans dones es cotitzen menys que els grans homes?
Una obra d’art té sexe?
Vivim sota el prejudici de que la ment i la raó estan per sobre dels sentiments o les emocions?

Són algunes de les qüestions que Siri Hustvedt ens planteja com si estigués parlant amb nosaltres o acompanyant-nos en un somni. Com a escriptora i com a dona vaig sentir-me molt propera a Siri, vaig identificar moltíssimes de les coses que planteja i viu… Sobretot quan descriu a la perfecció el fenomen de la creació, una mena de procés entre la consciència real i l’estat subconscient del somni on els personatges sorgeixen gairebé més enllà de mi mateixa quan escric. Siri sent també això i ho explica de meravella.

Siri es pregunta i somia amb nosaltres, i al seu llibre comparteix vida i pensaments, i ens interpel·la de manera profunda. I per renunciar a la superficialitat cal ser molt valent. Aquest llibre ho és.

¿Les dones artistes necessitem una forta càrrega de “grandiositat” per fer front al sexisme incessant que arriba en forma de condescendència, por i prejudici?
Sí, Siri: diria que malauradament…encara és així.
Perquè sóc dona, sóc artista i ho he viscut en les meva pròpia pell.

I quan et llegia, Siri, pensava que tant de bo d’aquí uns anys, ja no hàgim d’escriure sobre la por sinó sobre el respecte mutu entre dones i homes, d’igual a igual.

Tant de bo, d’aquí uns anys, una dona forta, intel·ligent i guapa, ja no faci por, com ho fa ara, sinó que sigui un bé enriquidor al costat d’homes savis a qui no els calgui empetitir una dona per ser grans.

Àngels Bassas
Actriu i escriptora

Si voleu llegir La dona que mira els homes que miren a les dones, de Siri Hustvedt, en aquest link hi trobareu els primers capítols del llibre en pdf.

La Mariona torna al Nosaltres per ressenyar-nos un llibre que interessarà a totes aquelles persones que vulguin llegir assaig. En aquest cas, un molt bon assaig sobre feminisme.

 Siri Hustvedt (Minnesota 1955) és una autora nord-americana llicenciada en Filologia anglesa per la Universitat de Columbia.

La dona que mira els homes que miren a les dones és un conjunt d’assajos sobre feminisme, art i ciència que aborda qüestions diverses des d’un punt de vista interdisciplinari.

No us deixeu convèncer per aquelles ressenyes que només destaquen en la biografia de l’autora el seu matrimoni amb Paul Auster. Siri Hustvedt no és només una escriptora; és una lectora culta, apassionada i molt empàtica. A banda de comptar amb estudis de filologia, ha cultivat la literatura, la filosofia, la història i el psicoanàlisis. A conseqüència de la lectura d’aquestes disciplines, ha profunditzat en el tema del feminisme, l’art i la ciència des d’àmbits que en principi no són els seus, com ara el biològic, el fisiològic, el neurològic i fins i tot el psiquiàtric. En aquest llibre intenta treure l’entrellat d’aquesta pluralitat de perspectives que li han interessat des de fa dècades.

En paraules de l’autora; les dues afirmacions centrals del llibre són:

Tot coneixement humà és parcial.

Ningú no se salva de la influència de la comunitat de pensadors o investigadors on viu.

El llibre,  s’organitza en dues parts. Citant l’autora:

La primera part del llibre inclou textos sobre artistes concrets. Investigacions sobre els biaixos perceptius que afecten que afecten els nostres judicis sobre art, literatura i el món en general

La introducció s’inicia amb cites atribuïdes a Pablo Picasso, Max Beckhmann i Willem de Kooning, on els tres vinculen la seva obra amb un sentiment vers les dones. L’amor i la irritació.

Són aquests els homes als quals es refereix Hustvedt en el títol del llibre?

El llibre no està basat en textos inèdits sinó que és un recull d’encàrrecs que ha rebut Hustvedt durant els últims quatre anys i que demostren l’immens interès que l’art plàstic desperta en l’autora.

En posteriors assajos hi veiem desfilar a Louis Bourgeois, Emily Dickinson, Anselm Kiefer, Susan Sontag, Pina Bausch i Pedro Almódovar, entre d’altres. Aquí és on demostra com l’art ha condicionat algunes escriptores o artistes plàstiques que han viscut en un entorn fortament masculinitzat.

La mateixa Louis Bourgeois; que es va fer famosa després d’anys d’obscuritat artística, tot i la lluita constant, afirmava que “el món de l’art és dels homes”.

Personalment, destaco una de les afirmacions que apareixen en el capítol dedicat a la coreògrafa Pina Bausch:

Una de les qualitats més notables d’una obra d’art reeixida és que no fa sentir la quantitat de feina que va caldre per realitzar-la.
(…)
Per a les dones sovint és millor ser gran. Els rostres vells no contenen l’amenaça dels desig eròtic.

A la segona part del llibre hi trobem xerrades en trobades amb experts i convencions acadèmiques on van convidar l’autora.

Hustvedt, que en general escriu de forma senzilla, sense floritures pròpies d’una novel·la, introdueix en aquest segona part, llenguatge complex que pot resultar poc familiar per als lectors no iniciats en la matèria.

Personalment, no estic massa familiaritzada en el discurs o la literatura feminista però he de dir que m’hi he sentit molt còmoda. Des del desconeixement, considero que no estem davant d’un discurs extremista a favor del feminisme. El que sí que hi he trobat és una complexitat difícil d’obviar. No tant per la radicalitat dels textos sinó per la quantitat de dades i informació interdisciplinari que aporta.

Es tracta de textos narrats des d’un punt de vista molt personal i subjectiu, des de l’experiència personal de l’escriptora. Tot, en conjunt, amb el suport de teories científiques i estudis.

La meva missió, si es pot dir que en tinc una, és molt senzilla: Espero que vosaltres, lectors, descobriu que bona part del que els llibres, els mitjans de comunicació i internet ens presenten com a veritats establertes, tant si són científiques com si no, de fet són qüestions obertes a revisions.

Queda molt de territori per explorar i tant de bo que Siri Hustvedt segueixi dedicant-hi esforços amb la saviesa que ha demostrat fins ara:

Tothom està d’acord que el consum continuat de menjar porqueria té efectes nocius. Què passa amb el consum diari d’estereotips mediàtics?

Si voleu començar a llegir La dona que mira els homes que miren a les dones, de Siri Hustvedt, cliqueu aquest link per donar un cop d’ull als primers capítols del llibre en pdf.