Arxiu de la categoria: Lingüística

El bilingüisme mata, de Pau Vidal

2 respostes

elbilinguismemataEls llibres de lingüística a causa de la seva especialització poden esdevenir espessos i difícils de llegir per als profans, però hi ha lingüistes com en Pau Vidal que, amb el seu estil planer i didàctic, aconsegueixen que tothom pugui llegir un llibre com aquest facilitant-ne la comprensió.

En aquesta obra sense un excés de  dramatisme (però sí amb molta preocupació), el filòleg Pau Vidal ens avisa com 30 anys després de l’aprovació de la Llei de Normalització Lingüística, la llengua catalana, a causa de la immensa força del castellà, es troba en perill de despersonalització.

Ens fa veure com cada vegada més el català que parlem està ple de paraules traduïdes directament del castellà i amb construccions típiques d’aquesta darrera llengua (per exemple pati de llums per celobert, tarda nit per capvespre, etc.).

“El català no s’està morint per falta de parlants sinó per falta de català” va dir el desaparegut i enyorat lingüista Joan Solà en el discurs amb què va cloure l’acte en què el govern català va atorgar-li el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.

A partir d’aquest avís de Solà, en Pau Vidal ens alerta del canvi idiomàtic que estem patint i de la disminució en l’ús social de la nostra llengua. Actualment sols un 36% de parlants habituals, segons la darrera EUL (Enquesta d’Usos Lingüístics), mentre que l’any 2003 n’eren un 40%. I això malgrat l’existència de TV3 i que les emissores de ràdio líders a Catalunya són emissores en català.

També reflexiona sobre la incidència que tindria sobre l’ús i la bona salut del català una possible independència de  la nostra nació. I també envers el controvertit afer de la conveniència o no de la cooficialitat del castellà en una Catalunya independent.

El llibre està farcit d’exemples de com es pot arribar a aquesta substitució lingüística i està a l’abast no sols dels professionals de la matèria sinó de qualsevol que es preocupa per la bona salut de la llengua catalana.

Quan el passat mes de febrer en Lluís-Emili va comentar-lo, vaig respondre-li dient que, pel que deia, el llibre feia molt bona fila i que pel meu sant intentaria que algú me’l regalés. Així ha estat, en aquest proppassat Sant Jordi. I més que llegir-lo, l’he devorat amb inusitada rapidesa.

Lluís-Emili, gràcies per haver despertat el meu interès vers aquest interessant llibre.

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: El bilingüisme mata. Del canvi climàtic al canvi idiomàtic
Autor: Pau Vidal Gavilan
Editorial: Pòrtic
Col·lecció: P.VISIONS
Pàgines: 248
ISBN: 978-84-9809-318-6
Preu: 18€

Share

El bilingüisme mata, de Pau Vidal

2 respostes

elbilinguismemataEn Pau Vidal sembla un tot-terreny. És conegut, per molts, com a genial traductor de les novel·les de la sèrie Montalbano d’Andrea Camilleri i, per no tants, per novel·les com Fronts oberts (Premi Vayreda 2011). Molts altres el coneixen pels mots encreuats a la premsa diària, llibres de divulgació lingüística que ensenyen quins són els insults imprescindibles en català o les seves col·laboracions en programes de ràdio.

Sempre però, amb el tema de la llengua -el català naturalment- com a eix. Fins i tot les novel·les negres tenen com a protagonista un filòleg que es troba fent d’investigador d’un crim. I el to, el registre, en clau d’humor intel·ligent.

Ara, amb aquest títol provocatiu, Vidal es capbussa obertament en el tema de la llengua abandonant l’humor i fent una descripció i uns diagnòstics de l’estat del català avui, 2014, sense draps calents ni concessions a l’autocomplaença.

Seguint el camí encetat pel seu -i nostre- admirat i enyorat Joan Solà, descriu i analitza amb exemples indiscutibles, una munió d’aspectes que desmenteixen el missatge predominant sobre l’èxit de la política lingüística -immersió escolar inclosa- posant l’accent en la qualitat de la llengua. La conclusió -si no s’hi posa remei- augura que la comunitat lingüística catalana és en perill de desaparició no per falta de comunitat sinó de llengua. I si no s’accepta que la situació és com és, no és possible mirar de posar-hi remei.

No és un llibre de caire acadèmic: l’autor no dóna mai peixet però vol ser entès per tothom. De tant en tant apareix l’humor, inventa divertits neologismes (tamudisme, síndrome del polvo), reprodueix converses sentides al carrer, al bar, al pati de l’institut… A la seva catifa vermella hi surt tothom: Xavier Sardà, Ignasi Guardans, Ferran Mascarell, Alicia Sánchez-Camacho,…

Si sou un o una dels set milions i mig de filòlegs que fan servir el català us interessa molt la lectura atenta de l’assaig del Pau Vidal. Feu-ho amb atenció i a poc a poc, per poder-lo anar paint. I no pas perquè costi de llegir sinó perquè pot resultar dolorós mirar-se al mirall sense embuts ni bòtox massa estona seguida.

Això sí, quan l’hàgiu acabat tanqueu el llibre i reflexioneu sobre quin paper podeu i voleu jugar en l’immediat futur.

I si us dediqueu poc o molt a la política, lectura obligatòria.

Gràcies, Pau.

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: El bilingüisme mata. Del canvi climàtic al canvi idiomàtic
Autor:
Editorial: Pòrtic
Col·lecció: P.VISIONS
Pàgines: 248
ISBN: 978-84-9809-318-6
Preu: 18€

Share

Més enllà, de Jonathan Franzen

Deixa un comentari

@ColumnaEdicions @Grup62

Dir que Jonathan Franzen, l’autor de Les correccions i Llibertat, escriu de meravella no és cap novetat. És per això que penso que aquest Més enllà pot tenir molts lectors potencials: tots els qui han gaudit amb alguna de les seves novel·les segur que tenen ganes de més Franzen i aquí el trobaran! No en forma de ficció (tot i que cap al final hi ha un relat molt curtet titulat Les nostres relacions: una breu història) sinó en forma de crítica literària, conferència, presentació, article….

Poques vegades estic tan d’acord amb la sinopsi de la contraportada com en aquest cas:

Ja sigui explicant la violenta topada amb els caçadors furtius d’ocells a Xipre, examinant els seus sentiments contradictoris sobre el suïcidi del seu amic i rival David Foster Wallace o oferint-nos la seva visió enginyosa de com la tecnologia ha canviat la manera que té la gent d’expressar el seu amor, aquestes peces mostren com funciona una ment única, privilegiada i madura en lluita amb si mateixa, amb la literatura i amb algunes de les qüestions més candents dels nostres dies.

Ja ho veieu, una temàtica eclèctica com n’hi ha poques! Vas de la crítica d’Els Cent Germans, de Donald Antrim, a una conferència sobre la ficció autobiogràfica on l’autor explica amb una acidesa exquisida quines són les quatre preguntes més incòmodes que li fan… Deu ser un tipus peculiar, aquest senyor! Si en sou fans us recomano que us el llegiu perquè fa reflexionar sobre el personatge a partir dels seus propis comentaris, que no et deixen gens indiferent. No em creieu? Doncs us en copio alguns i jutgeu per vosaltres mateixos, amb Llibertat!

De totes les actituds que empitjoren pel mal comportament amb els mòbils, la que m’irrita de manera més profunda és la que sembla -perquè no fa víctimes de manera ostensible- que no irriti a ningú més. Estic parlant de l’hàbit, poc comú ara fa deu anys i estès arreu avui dia, d’acabar una conversa de telèfon bramant les paraules T’ESTIMO. O, de manera encara més opressiva i crispant: JO T’ESTIMO! Fa que m’agafin ganes de viure a la Xina, on no entenc l’idioma.

Com més contingut autobiogràfic hi ha en l’obra d’un autor de ficció, més disminueixen les semblances superficials amb la vida real de l’autor. Com més avall cava l’autor a la recerca de sentit, més els detalls atzarosos de la seva vida se li converteixen en impediments per somiar de manera voluntària.

Les citacions no farien justícia al llibre, ni una sinopsi. La manera de fer-li justícia és llegir-lo.

Aquí teniu el primer capítol en pdf.

Títol: Més enllà
Autor: Jonathan Franzen
Editorial: Columna
Col·lecció: No ficció
Pàgines: 376
ISBN: 978-84-6641-565-1
Preu: 20€

Share

Això de la micció és allò del pixar amb bona fonètica, oi?

3 respostes

Títol: #miccionari
Autor: @frandomenech
Editorial: Columna
Col·lecció: No ficció
Pàgines: 160
ISBN: 978-84-6641-492-0
Preu: 11,95€

No l’hem contractat. Ha vingut sol. S’ha assabentat per la xarxa que al Nosaltres teníem El miccionari del Francesc Domènech… i aquí en teniu la ressenya:

Hola, em dic Marcel i sóc piulaire compulsiu. Tinc Twitter des de fa temps i no me’n puc estar: l’he de mirar, remirar, repiular, dir-hi la meva, reprimir-me de no dir bestieses massa grosses, i sobretot, passar-m’ho bé veient les bestieses que diuen els altres.

Si s’hagués de fer una guia d’inici per l’usuari d’aquesta xarxa que twiteja en català -piular és un verb més nostrat, però bé…- se l’hauria d’advertir dels quatre usuaris que cal seguir per, cadascun en aquests diferents temes, estar informat, saber què toca saber, veure i llegir coses interessants, i riure. Cal dir que aquest últim és, segurament, el més saludable.

@frandomenech –no li penso dir el nom- és un d’aquests usuaris de la “rissa”, que en dèiem abans, i que juntament amb gent com ara @victorcorreal et dibuixen un somriure quan mires què diu la gent. Aquest parell, a més, són de la factoria de l’APM!…

El fet és que una de les coses que mou Twitter és l’humor i l’actualitat. Si voleu el millor recull d’aquesta fusió (micció, que diria en @frandomenech), busqueu el seu #miccionari, que també va apareixent dia a dia al diari Ara.

Humor semàntic dels nostres dies, amb definicions que van des del “Shoppinghauer” (un filòsof que compra llibres de forma compulsiva), “The Woking Dead” (sèrie de zombis asiàtics), “converlent” (el procés cap a la independència liderat per Artur Mas), o altres perles similars.

El #Miccionari del @frandomenech és un recull de “txwists” (twits amb “xists”) que faran il·lusió, especialment a la comunitat tuitaire catalana que construeix, tuit a tuit, aquest país nostre que és la Catalunya digital. Si a això hi afegiu el pròleg de Màrius Serra (aquest i la seva llengua són infalibles!) ja teniu el llibre perfecte per aquell amic amb qui, quan quedeu per fer un cafè, costa treure-li el telèfon del davant de la cara perquè ha d’explicar que ha quedat per prendre un cafè, fer un “check-in” al Foursquare, dir on és, amb qui, i si pot ser, fer-hi una foto amb Instagram.

Com a mínim estarà una bona estona davant d’un llibre i no del telèfon…

I és que no hi ha res com la bona tuiteratura: grans novel·les en 140 caràcters.

Encara que això… és un diccionari, oi? Em sembla que he pixat fora de test 🙁

RT!

Share

Les passions ocultes (quasi) desvelades

1 resposta

Títol: Les passions ocultes: Correspondència i vida.
Títol original: Correspondència amb Llorenç Villalonga
Autor: Baltasar Porcel
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: Biografies i memòries
Pàgines: 832
ISBN: 978-84-2976-033-0
Preu: 39,90€

Amb la publicació d’aquest Epistolari complet, és a dir, les cartes que entre 1957 i 1976 es van creuar Llorenç Villalonga (1897-1980) i Baltasar Porcel (1937-2009), tenim l’oportunitat de veure des de dins l’evolució de la singular relació entre dos dels representants de la narrativa mallorquina més destacats de la segona meitat del segle passat.

Separats per quaranta anys i per orígens socials ben diferents, units per la passió per l’escriptura i el pensament, la relació havia d’esdevenir, per força, singular.

A través de les cartes veiem un Porcel/Odin/Flo la Vigne passar de deixeble una mica “Àngel rebel” a escriptor fet i segur de sí mateix que serà al darrera del reconeixement (i publicació) de l’obra del mestre/mentor/quasi pare.

Seguir pas a pas (sovint dia a dia) aquest procés ens permet anar descobrint allò que el pudor de l’home del XVIII que fou Villalonga, ocultava curosament: la tendresa que sentia pel seu estimat Odin, l’amor per la seva esposa Maria Teresa, la frustració per no tenir fills,… Fins i tot, ja a les acaballes, Villalonga es permet una expansió molt ben guardada:

Bé, he començat amb castellà i acab en mallorquí. És que quan els sentiments són verídics -i quan se tenen els meus anys- tornam a la llengua materna”. (febrer del ’75).

Quatre-centes vuitanta-dues cartes a través de 798 planes de llibre donen per molt: hi veiem un retrat de la migrada vida literària i cultural de Ciutat (que és com l’anomena sempre Villalonga i no pas Palma com ara volen uns ni Palma de Mallorca com diuen uns altres), i com percep el jove illenc el món de la vida cultural, editorial i política dels activistes catalanistes a la Barcelona dels seixanta. Amb les seves ambigüitats, grandeses i misèries. Com s’anirà situant ràpidament i com serà “temptat” per Gironella, Lara i el propi Villalonga a “passar-se” a la creació literària en castellà.

La galeria de personatges, entre primers papers, figurants i només esmentats, és impressionant. Els episodis amb el matrimoni Sales mereixerien un sainet monogràfic.

Per als que no coneixem per dins el món editorial resulta sorprenent el grau de tripijoc que s’amaga darrere els premis literaris. És un tema important a la correspondència i provoca una intensa vergonya aliena. Però pel que sembla això va així.

Naturalment també hi ha un lloc destacat per a digressions sobre literatura, art, pensament, llengua. I també higiene, gimnàstica…

I discretíssimes referències al tema que ara s’anomena orientació sexual. Les hipòtesis sobre aquest aspecte de Villalonga queden ben obertes, que no tancades.

Si sou del ram de la literatura llegiu aquest llibre. Si sou sensibles a l’espectacle del pas del temps sobre les persones llegiu aquest llibre. I si, simplement, sou xafarders no us el perdéssiu pas.

Share

La lliçó de l’Última lliçó de Joan Solà

3 respostes

Títol: L’última lliçó
Autor: Joan Solà
Editorial: Editorial Empúries
Col·lecció: Biblioteca Universal Empúries
Pàgines: 160
ISBN: 978-84-9787-681-0
Preu: 17€

En Lluís-Emili s’ha llegit L’última lliçó de Joan Solà i ens en fa la ressenya. Lliçons d’un mestre de Llengua i País.

Llegir L’última lliçó de Joan Solà m’ha deixat el cor encongit. Anit sentia la veu de Jordi Vendrell en un programa que recordava els deu anys de la seva mort. Avui m’he acabat el llibre de (o sobre) Joan Solà. Personatges ben diferents de professió però units per un fil de fidelitat al País i la llengua que, a mi, me’ls fa semblants.

No hi ha dret. Quan tants immorals semblen immortals anem perdent abans d’hora els que no s’haurien de morir.

Anem al llibre. Per començar haig de manifestar la sorpresa de trobar-me amb una barreja d’escrits, diguem-ne cívics, amb d’altres d’un contingut i forma tan tècnics que costen de pair per un lector interessat, i molt, per la llengua catalana com ara jo però molt lluny de l’erudició.

Admeto que no es poden destriar aquests dos vessants de la personalitat de Joan Solà. ¿Com parlaríeu de Pau Casals sense parlar de música? El problema és meu, però ha estat un greu problema, per mi, entrar en els capitols centrals dedicats a temes sintàctics.

Els cívics, en canvi, tot i que els coneixia per la difusió que van tenir als mitjans de comunicació amb els quals m’informava quan van ser publicats, m’han tornat a deixar esmaperdut.

El poema final, en canvi, el desconexia. ¡Que bo que és de fons i de forma!

I si us plau, llegiu el clam de Joan Solà per la seva (nostra) llengua i per la seva (nostra) dignitat política. Llegiu-lo i poseu fil a l’agulla.

I els miserables deixeu la misèria. Deixeu de llepar l’aspra mà que ens ha fermat des de tant temps al fang.
Arrisqueu-vos d’un cop a ser qui som.

Share

Aquesta lectura ens interessa, ens complau… i la volem tenir dedicada!

2 respostes

Títol: Aicnàlubma
Autor: Joaquim Maria Puyal
Editorial: Columna
Col·lecció: No ficció
Pàgines: 352
ISBN: 978-84-6641-372-5
Preu: 23,50 €

Nosaltres, avui és d’aquells dies que jo no voldria ser jo.

És a dir, que jo no voldria ser nosaltres. Bé, està vist que no m’explico: tinc el retorvisor per veure l’aicnàlubmA completament entelat!! Però és que em pot l’emoció! Des de Grup 62 ens han fet arribar un exemplar del llibre dedicat pel Puyal “in person”, sí, sí!!

I pretenen que el sortegem entre els lectors del blog!

I se suposa que jo no puc participar-hi, perquè faria lleig allò que tot quedés a casa!

Us confesso que he estat a punt de dir que el missatger s’ha despistat, que aquí no ha arribat cap llibre, però m’arrisco a què em caiguin les dents si dic mentides i em veig massa jove per anar desdentegada pel món. Així doncs, el regalarem, sí, però amb una condició…

Si voleu rebre el llibre del Puyal dedicat a casa heu de fer-vos fans de la pàgina de Columna a Facebook i deprés dir-nos aquí que ho heu fet… Mirarem que en Quim Puyal triï quin text li fa més gràcia dels que pengeu aquí, com a comentari d’aquesta entrada, i dilluns vinent direm qui rebrà el llibre.

Per cert, si trobeu algú fan de Columna que també comenta i es diu Montserrat Brau, no sóc jo, és una cosina llunyana per part de pare 🙂

Animeu-vos, que només falta una setmana i els dies passen depressa, com les ambulàncies!

————————-

Finalment, el llibre anirà a parar a mans de l’Anna… Qui sap, tanmateix, si el paquet arribarà a correus!

Bromes a banda, moltes felicitats, Anna!!

Aquesta lectura ens interessa, ens complau… i la volem tenir dedicada!
Nosaltres, avui és d’aquells dies que jo no voldria ser jo. És a dir, que jo no voldria ser nosaltres. Bé, està vist que no m’explico: tinc el retorvisor per veure l’aicnàlubmA completament entelat!!
Però és que em pot l’emoció! Des de Grup 62 ens han fet arribar un exemplar del llibre dedicat pel Puyal “in person”, sí, sí!!
I pretenen que el sortegem entre els lectors del blog!
I se suposa que jo no puc participar-hi, perquè faria lleig allò que tot quedés a casa!
Us confesso que he estat a punt de dir que el missatger s’ha despistat, que aquí no ha arribat cap llibre, però m’arrisco a què em caiguin les dents si dic mentides i em veig massa jove per anar desdentegada pel món. Així doncs, el regalarem, sí, però amb una condició…
Si voleu rebre el llibre del Puyal dedicat a casa heu de fer-vos fans de la pàgina de Columna al Facebook http://www.facebook.com/ColumnaEdicions i deprés dir-nos aquí que ho heu fet… Mirarem que en Quim Puyal triï quin text li fa més gràcia dels que pengeu aquí, com a comentari d’aquesta entrada, i dilluns vinent direm qui rebrà el llibre.
Per cert, si trobeu algú fan de Columna, que també comenta i es diu Montserrat Brau, no sóc jo, és una cosina llunyana per part de pare 🙂
Animeu-vos, que només falta una setmana i els dies passen depressa, com les ambulàncies!
Share

No és una ambulància vista pel retrovisor, és un llibre cifíngam

4 respostes

Títol: Aicnàlubma
Autor: Joaquim Maria Puyal
Editorial: Columna
Col·lecció: No ficció
Pàgines: 352
ISBN: 978-84-6641-372-5
Preu: 23,50 €

En Puyal és un professional d’aquells que n’hi caben pocs en un kilo. Quan va presentar aicnàlubmA vaig pensar “aquest caurà” perquè la comunicació massiva era allò que més m’interessava de la carrera de Lingüística i és precisament d’una part d’aquest tema del que tracta l’obra. Vaig tenir la sort de ser alumna d’alguns professors que apareixen esmentats en el llibre (en Sebastià Serrano i en Jesús Tusón) i em van encomanar l’interès per l’anàlisi del missatge, del canal, de l’entorn… Potser és per això que ara no sé ben bé ni per on començar! Veig tantes coses a dir i totes amb substància. Perquè si alguna cosa té aquest llibre és precisament això, substància! Massa per a un sol comentari, potser!! Crec que és el primer cop, estimats nosaltres, que no sé per on començar… Així doncs, deixeu-me que només copiï alguns fragments escampats per l’obra, sense vocació de ser exhaustius, però sí amb voluntat d’oferir-vos una cullerada d’aquest brou d’idees…

Aquest discurs (referint-se al llibre) tracta de la praxi mediàtica, en faig una exposició crítica i l’acompanyo amb exemples. (…) Aquest és un llibre crític amb la praxi mediàtica i jo hi poso exemple d’aquí i d’allà, d’això i d’allò, del que no m’acaba de semblar bé i del que està malament. Sovint dic noms i cognoms de persones, de diaris, d’emissores, de grups. I també assenyalo poders…

De vegades, per poder lluir un determinat nombre de “followers”, farcim l’antena de missatges sense substància. Siguem sincers, només volem que ens cliquin. Correm a la recerca del clic darrere la pastanaga d’una viralitat que podríem aprofitar millor.

Ens calen intruments útils a favor d’una televisió de més qualitat perquè no serveix de gran cosa la tecnologia d’última generació si no se’n fa un ús responsable, pensant en els interssos del conjunt dels éssers humans.

Una persona que no pensa és un animal racional que no raona. Una pesona que no pensi, no és una persona.

Jo estic enamorat de la televisió. I ho estaré sempre. Però el meu desacord, ara ja absolut, amb la manera com l’han feta evolucionar ens ha portat al divorci. És l’única raó per la que no hi treballo, des de fa prop de vint anys.

He pensat deixar-li aquest excel·lent llibre a en Jordi. Ell, que és un gran lector de no-ficció, segur en gaudirà i sabrà escriure’n un comentari més ordenat que no pas el meu. Abans de fer-li el préstec, però, vaig a treure els plecs de totes les pàgines que he anat assenyalant…  Perdoneu, us he de deixar perquè això em portarà molta feina.

Share