Ara que el fred ens ha arribat i de seguida es fa fosc, ve de gust seure còmodament a casa amb una música que ens acompanyi sense fer nosa i amb un llibre entre les mans. Aquest inici de comentari podria ser una cita treta del llibre d’en Lluís Foix. Caldria afegir-hi “tot mirant per la finestra per veure en quina fase està la lluna i quines estrelles es veuen”.
Us parlo d’un llibre d’aspecte pulcre, noucentista i amb una delícia d’il·lustracions de Xavier Cabanach per la coberta i al final d’alguns dels 40 capítols que descriuen el que la terra ens dóna en les quatre estacions de l’any. (En el seu llibre La marinada sempre arriba les il·lustracions també eren d’en Xavier Cabanach).
Els capítols són breus, 4, 6, 8 pàgines i cada un té entitat en sí mateix. Estan escrits en forma directa. Frases curtes. Ben construïdes. Sovint simplement juxtaposades, però que donen una vivesa extraordinària. L’ofici de periodista hi posa el seu segell.
Cada arbre centenari té una silenciosa i secreta immobilitat. Hi ha arbres que parlen i escolten. Esperen. Envelleixen més que els humans. Superen els humans. Quan vaig néixer ja hi era. Solitari, al costat de la carretera, sempre igual, amb la voluminositat de les branques inalterada. (…)
– pàg.119
Però que és aquest llibre? Moltes coses.
La descripció del país que coneix profundament Lluís Foix (Rocafort i la vall del Corb). Hi va néixer i hi va viure la seva infantesa, fins que va marxar a Barcelona buscant un futur. El lloc on retorna una i una altra vegada. Que l’ha recorregut i observat en el canviant aspecte segons les estacions al llarg de l’any. És també la descripció dels treballs dels homes en aquesta terra. Treballs durs i fatigants. Amb una descripció de la “trilogia mediterrània”: el blat, el raïm i l’olivera. Descripció que apel·la als nostres sentits: els diferents colors de la terra o del blat, els sons de la natura, els sabors de l’oli acabat de premsar, les olors evocadores…
No només ens parla de la seva terra. Lluís Foix ha viatjat i ha viscut en altres llocs del món. Ha conegut altres paisatges, altres climes, altres vegetacions i de tant en tant ens descriu altres llocs, colors, arbres o estacions de l’any que li han impressionat. Tafanera com sóc, aquestes referències a Anglaterra, Washington o Sibèria m’han agradat molt.
El llibre conté també reflexions enraonades. Pròpies d’un periodista acostumat a observar el món i la nostra societat canviant. Pròpies també d’un home ja gran i que ha vist la profunda transformació de la societat amb l’emigració i abandonament del camp i que comprova com s’està produint el fenomen de retorn al camp per part de joves, ara que la nova tecnologia permet treballar lluny de les grans ciutats i de nou en contacte amb la natura. És el que ell pronostica com la nova futura aristocràcia.
Potser passaran unes quantes generacions però arribarà el dia que l’autèntica distinció dels humans es mesurarà pel coneixement que tenen de la natura, dels seus cicles inexorables, de la seva autenticitat. Viure envoltat de camps, veure com es comporten, com manegen els temps, com parlen des dels silencis, serà un dels luxes que estarà reservats a molt pocs. (…)
– pàg. 155
I tot amarat d’aquesta idea que “la Terra ens crida. Hi és sempre. Sempre hi ha estat” i de la preciosa frase que reprodueix (pàg. 201) de Henry David Thoreau “Feliç l’home a qui cada dia li és permés de contemplar una cosa tan pura i serena com el cel de ponent a la posta de sol, mentre les revolucions irriten el món”.
Llegim-lo i mirem-nos la nostra Terra.
Aquí podeu començar a llegir els primers capítols en pdf.
Títol: El que la terra m’ha donat
Autor: Lluís Foix Carnicé
Editorial: Columna
Col·lecció: NO FICCIÓ COLUMNA
Pàgines: 176
ISBN: 978-84-664-2301-4
PVP: 16,90€
He gaudit molt, llegint el llibre d’en Lluís Foix, El que la terra m’ha donat. Perquè, a mi, la terra també m’ha donat moltes coses, moltes de les quals, llegades també pels meus pares. També, com ell, els pares van saber contemplar, estimar i, sobretot, mantenir aquest “diàleg íntim i silenciós” amb tot el que conforma la Natura.
Un llibre entranyable i alhora molt poètic i reflexiu… crític fins i tot. Un llibre que et fa veure tots els colors de les estacions, que et fa sentir les olors… Que et fa revire -pels qui ho hem viscut- com es troben els bolets, com es cullen les olives, com es gaudeix d’una llesca de pa torrat amb un bon raig d’oli d’oliva nou… Un llibre que et retorna a les antigues nits d’hivern i que, sense adonar-te’n, et fa mirar amb ulls nous la terra i et gira el cap cap el cel.
De tots els paràgrafs que he remarcat, em quedo amb un: “Amb tot, poca broma amb la naturalesa, que té una força incontrolable” (Pag. 269).
“(…) aquesta idea DE que la terra ens crida”. Ja em sabreu disculpar però us haig de fer avinent que, davant de conjunció, no hi posem proposició: “aquesta idea que la terra…”
Gracies. Corregit!